jaient damunt les fulles d'herba;
el temps és inexorable,
una veritat lenta
que sempre acaba arribant,
i s'ho fa venir bé
perquè sigui a l'hora.
La Via Làctia il·lumina la nit
mentre els sons de la boscúria
ens recorden que la vida brolla arreu;
els nostres dits s'entrortolliguen,
com els àtoms a l'espai,
per ésser aigua
i degotar conjuntament en la clepsidra.
La Lluna fa dansar les aigües de la mar
mentre a la sorra construïm castells que perduraran en el record
entreteixint mots amb els dits als teus cabells
podent afirmar que més enllà de necessitar-nos
ens triem.
La foscor de l'habitació
esclata en l'escalfor del llit
on covem el nostre amor infinit
fins a la fi de la infinitat
gràcies a les abraçades de les nostres llengües
essent el lacre dels nostres cors;
perquè no hi ha millor instant
que després de recórrer el món
tornar a Nosaltres.
Natxo Barrau i Salguero
Can Niuet (el Fort Pienc, Barcelona) 19/VIII/2021
imatge: el cel d'Àger (agost 2016)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada