La tira còmica que ens explica el perquè de la sentència del TC

Ahir 29 de juny de 2010 a la pàgina 11 de La Vanguardia es publicava Ninots la tira còmica del gran Toni Batllori.

Més clar no es pot explicar...

Encertada dissertació respecte el que significa la sentència del TC respecte l'Estatut

Deia sir Winston Churchill que ell només citava els demés quan les paraules d'altres eren millors que les seves.

És per aquest motiu que us deixo l'inici del següent text i el link perquè el podeu llegir sencer. És de l'eurodiputat d'ICV-EUiA Raül Romeva (qui aconseguí introduir, per cert i tot sigui dit, la petita esmena a la que el món de la cultura del foc ens hem aferrat per salvar-nos).



Estimadas amigas, estimados amigos,

Quisiera haceros partícipes de un sentimiento, aunque estoy seguro que ya estáis al corriente: en Catalunya estamos tristes, profundamente decepcionados y, claro, también indignados.

Sé que sois muchas y muchos los que nos queréis a los catalanes, que os gusta venir a Catalunya, que os sentís bien tratados aquí y que, incluso, os gusta que hablemos en catalán aunque no siempre nos entendáis. Sé que sois muchas y muchos quienes respetáis nuestro sentimiento nacional, aunque no lo compartáis.

el text sencer aquí

Foto: Seu del Tribunal Constitucional. Font: EFE.

després de la sentència (sic) del TC II

Què bonic és viure en democràcia... Suposo que sí. Ara bé, a potser a segons qui li preguntis no et dirà el mateix. Creiem que un esclau grec respondria afirmativament si li preguntéssim? I els palestins, que voten però com que el que voten no agrada a d'altres aquests altres no ho accepten i per tant se'ls pot putejar, encara més? I fins i tot la població alemanya cap al 1939 ó el 1945?

Clar que també li podem preguntar als catalans d'avui en dia. Home, és que els altres casos no són comparables! On vas a parar! Clar perquè ara tenim una constitució que és un llibre sagrat, sembla la paraula d'un déu revelada, com ho són per exemple la Bíblia, o l'Alcorà. Són absolutament intocables, i no podem pas oblidar que són filles, per no dir hereves, de quaranta anys de dictadura feixista (nacionalcatolicista, per ésser més precís) sota el lema “una, grande y libre”. (que ja em diràs tu...). Ara mateix la situació és com si deu llops, quatre óssos i tres xais es reuneixen i arribada l'hora de sopar voten. I molt democràticament es decideix que soparan xai. I quan aquests es neguen (no hem d'obviar l'instint de supervivència) a més se'ls titlla de malparits insolidaris i de no respectar les lleis bàsiques de la democràcia. Doncs això és el que està passant ara mateix. Nosaltres hem de respectar unes lleis, que no ens respecten, i que a més el pressuposat òrgan encarregat de vetllar per elles no pot fer-ho!

Ja ho diu l’adagi: Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol; i la veritat és que cada vegada és més difícil trobar una escletxa d’intel•ligència política. Però n’hi ha que t’ho diuen clar i català, o ras i curt: maldito parné! Doncs sí. C’est ici: la solució del gran enigma que podria plantejar l’esfinx. Els diners. Això és el gran preuat tresor dels catalans. Els diners que són capaços de destinar a la resta i (gairebé) sense rebre res a canvi. Doncs l’hora és arribada, ara ens cal la nostra batalla d’Aljubarrota.

Perdó, que parlàvem de democràcia, no de batalles per aconseguir la independència de l’opressor castellà que oblida els pactes signats. Democràcia? Algú em pot explicar com es pot defensar el concepte de democràcia quan s’impedeix el seu màxim exponent: el referèndum?

A les armes catalans que el rei ens declara guerra!

P.S.: primer pensament aquí

després de la sentència (sic) del TC I

Atado y bien atado. Efectivament, sí que tot era ben lligat, ja que la soga envoltava el coll dels catalans. Perquè clar, no podem obviar que Espanya, allò que algú decidí anomenar Reino de España, antes roja que rota. I si havia sigut salvada del fantasma que recorria Europa, ara no era qüestió de deixar-se captivar per somnis romàntics. Arribaria un moment en què se'ls podria permetre certes llicències, però com a l'ase, se li mostra la pastanaga per tornar a afuetar-lo. Així que després de cridar Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia, encara ens trobem, trenta anys després, reclamant gairebé el mateix. Ara bé, no ens hauria d'espantar el pas del temps en aquests assusmptes polítics en aquest racó de món, així com tampoc les garrotades: Catalunya duem sis-cents anys de matrimoni amb Castella, els tres-cents últims dels quals de maltractaments. I, llavors, arribats a aquest punt del raonament, hom es pregunta: Ens sorprenen les decisions de les institucions espanyoles? I, vistes aquestes, algú es sorprén que jo no en vulgui formar part d'aquest estat? Un estat la màxima divisa del qual és La unidad indivisible de la nación española; però, ¿quina nació espanyola? Com a molt podem parlar d'estat de nacions! Perquè aquesta unitat està forjada des del trencament manu militari dels pactes i basat en el dret de conquesta. I no sol és que cada vegada s'entesta més aquesta España a no voler ésser una república confederal, sinó que amb l'excusa del café para todos aquí hi ha qui sobreviu i que viu gràcies als altres.

I, sincerament, se m'han inflat els collons! Ara mateix, quan el TC no ha sortit volant pels aires, en el fons molt millor, haver posat allò en òrbita s'hauria considerat un deplorable atemptat ecològic universal, i per tant ha pogut dictar sentència, com en els conciliàbuls militars en època de guerra que acaben en allò que eufemísticament s'anomena ajusticiament, en aquest cas d'un Estatut, ja retallat (tot sigui dit, perquè qui ara s'omplirà la boca va vendre la nació per una foto amb un mentider que ja havia posat frens abans); ara mateix sols resta una opció, i ja l'avançà el poeta: Adéu, Espanya!

Així que cal que les nostres institucions agafen el brau per les banyes i s'enfrontin a les rèmores, tal vegades modernes i ulteriors, feixistes. No podem continuar acceptant aquesta humiliació constant. Diguem no! Encara i una vegada més. Desfes-nos del jou que ens constreny i sortim a demanar allò que es nostre: els nostres drets. I si España no ho accepta que facin allò que sempre han desitjat: treure els tancs a la Diagonal. Potser així es veurà quina és la seva veritable faç. Seria el moment que tothom veiés l'opressió i la repressió política i governamental i internacionalment caldria posicionar-se. Sempre em continuaré preguntant perquè ens volen quan ens detesten? Però, clar, és molt fàcil mantenir un sistema colonial i d'esclavatge.

A les armes catalans, que el rei ens declara guerra!

Retallada del 5%?

Des del març d'enguany sóc treballador del Clínic, com a tècnic de nivell 7. En realitat sóc contractat amb una beca SAF per tres anys per la Fundació Clínic.

Ara mateix no sabem si la retallada del 5% anunciada pel govern central ens afectarà o no, perquè tot i que s'ha dit que afecta als funcionaris, en realitat és al personal que cobra d'un ens públic. I no som l'única institució d'aquest tipus que no ho sap.

Mentrestant, i mentre la casa reial anuncia que no es retallarà la partida pressupostària que l'estat li destina, qui més qui menys pensa en allò que la dona del Cèsar no només a d'ésser-ho sinó també semblar-ho; i per això cal demostrar allò que es demana. És cert que potser les retallades de despeses innecessàries com primes, viatges en primera, cotxes oficials, etc no solucionarien la crisi, potser permetrien no tocar les pensions. A més, que el moviment es demostra caminant.

Però no volia parlar de la "gran política", sinó dels petits actes que la ciutadania veiem cada dia. I una d'aquestes ciutadanes escrigué el cartell que us he escanejat a continuació:

Cada vegada més en ve al cap allò de "Que esto lo arreglen los que lo jodieron". Si potser haurem involucionat i tornem a necessitar una autèntica revolució.

Love and Hate (Amor i Odi) per Elizabeth Siddal

Fa un temps vaig parlar de l'Elizabeth Siddal (aquí) com a conseqüència de la proposta de la Nèvoa de fer un disc d'artista.

Avui vull tornar a parlar-vos d'ella, ara que he rebut la joia del disc d'artista. A continuació us deixo el link de la pàgina de la Nèvoa on el presenta (aquí).

Una de les joies que duu la capsa és un dels poemes de l'Elizabeth Siddal manuscrit per la Nèvoa. Aquest poema és Love and Hate, i he decidit compartir-lo (i traduir-lo) amb vosaltres; així com aprofitar aquesta entrada al blog per agrair públicament el regal.

Love and Hate

Ope not thy lips, thou foolish one,
Nor turn to me thy face;
The blasts of heaven shall strike thee down
Ere I will give thee grace.

Take thou thy shadow from my path,
Nor turn to me and pray;
The wild wild winds thy dirge may sing
Ere I will bid thee stay.

Turn thou away thy false dark eyes,
Nor gaze upon my face;
Great love I bore thee: now great hate

Sits grimly in its place.

All changes pass me like a dream,
I neither sing nor pray;
And thou art like the poisonous tree
That stole my life away.

Elizabeth Siddal

Amor i Odi

No obris els llavis, oh tu, el gran insensat,

Ni tombis cap a mi el rostre;

Les fúries del Cel et derrocaran

Abans que la meva gràcia sigui teva.

Lleva la teva ombra de la meva senda,

I ni vinguis a mi ni em preguis;

El furiós vent pot cantar el seu plany

Abans que jo romangui.

Emporta't lluny aquests falsos ulls teus foscos,

No els fixis en el meu rostre;

Gran amor patí d'ells:

Ara un gran odi, tristament, en el seu lloc.

Tots els canvis em travessen com un somni,

Emperò, ni canto ni reso;

El teu art és com el metziner arbre

Que em robà i s'emportà la vida.

traducció: N.B.i S.

El Clan de l'Ós de les Cavernes (Els Fills de la Terra I)

Títol: El Clan de l'Ós de les Cavernes

Títol original: The Clan of the Cave Bear
Autor: Jean Marie Auel

Traducció: Josep Mª Capilla i Raoul Torrents
Editorial: Labutxaca
Pàgines: 640
ISBN: 978-84-92549-23-8
PVP: 11,00€

fitxa de l'editorial: aquí

Una de les vessants científiques que més m’ha atret sempre és l’evolucionisme i més concretament la vessant antropològica. És per aquest motiu que sempre havia tingut moltes ganes de llegir la saga Els Fills de la Terra, però per uns motius o d’altres mai acabava a les meves mans.

Afortunadament, n’Aleix, padrí de la Raquel, decidí regalar-li el primer llibre de la saga pel seu vint-i-unè aniversari. No puc negar que vai’ pensar que seria un llibre que a ella li agradaria (com així fou) i que, òbviament, a mi també; perquè no podem obviar que tota la comunitat científica va reconèixer els mèrits de les novel·les, profusament i de forma científicament documentades.

La història de la primera novel·la, El Clan de l’Ós de les Cavernes, s’inicia quan la nostra protagonista, l’Ayla, una petita Homo sapiens, viu un terratrèmol en el que perd la seva família, tot el seu clan. Començarà a vagarejar fins ésser trobada per un clan d’Homo neanderthalensis.
Hem de tenir present que aquestes dues espècies co-habitaren el planeta, però no tenim proves fefaents ni de convivència pacífica (tot i els somnis d’alguns i les “esperances” a Lagar Velho, per exemple) o conflictiva. [Fa poc sortia un article a Science parlant de les reminiscències del genoma neandertal en el nostre].

Aquest és l’inici de la novel·la i, tot i que se’m fa difícil, tractaré de no desvetllar gaire del que succeix; el millor que us puc dir és:llegiu-la. La història ens mostrarà els aspectes de la vida dins del Clan, viurem el seu dia a dia, les relacions interpersonals, la jerarquització, els processos d'aprenentatge, la seva vivència de les creences... En definitiva, a mesura que anem llegint serem plenament aquesta Ayla que creix i descobreix com és la vida, com viu un clan neandertal. I al mateix temps, veurem les diferències que existien entre els nostres avis i els nostres tiet-avis.

Hi ha qui ha dit que la seva qualitat literària és la que pot tenir un best-seller, però d'aquests n'hi ha de ben escrits i d'altres que no s'haurien ni de considerar llibres; crec que aquesta novel·la rau entre les obres correctament escrites, on les descripcions són molt treballades i et permeten viure la història que es narra. Pots veure i viure el paisatge i et sents capaç d’aprendre les tècniques i els coneixements que es mostren.

Et sents totalment enganxat a la novel·la i aquests personatges són part de la teva existència, els sents propers i vius les seves vivències. Una molt interessant novel·la on la ciència de la història i la ficció caminen de bracet perfectament com enamorats vora la mar.

Sols volia deixar constància d’un fet: quan la novel·la fou escrita (1980) encara no hi havia constància documental de la parla neandertal; fou en 1983 quan es trobà el primer hiodes fòssil d’aquesta espècie, Aquesta dada, amb d’altres coneixements, canviaria el que es pensava respecte de la seva fonació, però això no hauria de fer-nos perdre la vista l’excel·lentíssima feina feta per Jean M. Auel.

El Mundial de Sudàfrica ja arriba!!!

Avui divendres 11 de juny de 2010 s'inugura el Mundial de Sudàfrica. El mundial de futbol, des de la seva primera realització el 1930 a l'Uruguai, ha esdevingut, el segon acte esportiu més vist del planeta, únicament superat pels Jocs Olímpics.

Durant aquesta setmana, Nelson Mandela rebé a la seva llar a tot l'equip dels Bafana Bafana vestit amb la seva samarreta amb el número quatre, la del capità dels sudafricans, com féu fa quinze anys amb el número sis dels Springboks. Si en aquella ocasió Madiba volia que es mostrés al món que l'època de l'apartheid era superada, ara és el moment de demostrar que el continent africà està plenament preparat per ésser seu d'un esdeveniment com aquest.

Sempre he sigut aficionat al futbol, des de ben petit; i tot i ésser cert que cada vegada, potser, veig menys futbol per la televisió, sempre m'ha agradat poder gaudir, si es podia en la seva integritat, de mundials, eurocopes i finals de competicions europees. Possiblement el meu primer mundial vist fou el de Mèxic de l'any vuitanta-sis, el del gol de Maradona (i el de la Mano de Dios). Els dels cinc gols del Buitre als diables vermells, el de les onades a les grades i el del gol de Negrete. Emperò, degut a la meva devoció pel futbol i la història, les imatges vistes a posteriori dels temps anteriors i les lectures fan que la història dels mundials, i per extensió la història veritable del futbol, formin part del meu patrimoni cultural heretat. Puc sentir la cridòria al Centenario de Montevideo que es fa silenci a Maracanà. La màgia de Sindelar i la injusta apagada del Wüinderteam. L'impossible Miracle de Berna enfront els Màgic Magiars. El naixement de Pelé i Brasil. El Kaiser repartint joc amb el braç en cabestrell. 0 El Matador envoltat d'una pluja de papers on per segona vegada la Taronja Mecànica no aconseguia que el Futbol Total guanyés. Corria també Tardelli i saltava Pertini. Déu es feia homa i marcava El Gol de Maradona. Veure com sí, sempre són onze contra onze i sempre guanya Alemanya. Perquè no sempre guanya qui juga millor, o qui més ho mereix; perquè la Victòria no sempre és com la de Samotràcia sense braços, sempre hi ha qui sap arribar fins la fita. Aquell penal de Baggio als núvols. I... tantes i tantes històries viscudes davant de la gespa on la pilota és la gran protagonista. La màgia del futbol s'entén percebent l'especial sensació que provoca una Copa Mundial.

Molts podran dir que és el veritable opi del poble, l'autèntica religió que mou les masses i l'autèntic déu-ídol, els diners; que són la versió moderna del panem et circenses. I tal vegada ho sigui, des de l'utilització política per netejar imatges com per desviar atencions. Però sigui com sigui és un dels events més importants a nivell mundial, de forma global.

Així que sols ens queda gaudir d'aquesta South Africa 2010 FIFA World Cup.

pàgina web de la FIFA

P.S.: m'agradava més quan el partit inaugural el jugava la selecció campiona (clar que com ara no està classficada d'ofici...)

Un film (3000 metres) Víctor Català

Caterina Albert i Paradís, més coneguda com Víctor Català, té una extensa i poc coneguda obra. Cercant dos textos dramàtics seus, La Infanticida i Germana Pau, només els vaig poder trobar a les biblioteques en una edició de les obres completes. Al tenir el volum a les mans vaig decidir llegir Un film (3000 metres) l'altre novel·la que l'autora de la celebèrrima Solitud escrigué.



Recordo que mentre l'estava llegint, en una reunió institucional em comentaren que llegir Víctor Català no és fàcil, pel lèxic i les estructures. I sí, és cert, té un lèxic riquíssim i de vegades pot ésser difícil d'abastar, però tampoc trobo que això hagi de fer inaccessible la seva lectura. A nivell d'estructuració, el que sí és cert és que al presentar-nos cada personatge totalment, podem arribar a conèixer tota la seva biografia, i, considerant que hi ha diferents personatges de certa importància, pot semblar que ballem una mica sense saber quina música; però crec que són apreciacions. Ara que també cal tenir present que és un text dens i molt descriptiu (aquesta una qualitat sí més extrapolable, crec, a tota la seva obra; tal vegada també la presentació dels personatges, però fet aquest, per exemple, que a Solitud potser no es nota tant degut a la menor quantitat de personatges importants), no sols dels personatges i del ambients, si no, i especialment, de les psicologies. De fet vaig gaudir molt de la seva lectura.

Potser sí que no és una lectura fàcil, però perquè és una lectura que ens demana que siguem partícips, que prenguem partit. Si simplement volem ésser mers espectadors passius i veure com tot succeeix davant nostre com la pantalla que és una finestra d'un tren en marxa, millor que cerquem altres lectures; ara bé, si des d'aquest seient ens agradaria saltar i córrer devers els punts que veiem en el paisatge i conviure amb ells, les novel·les de Caterina Albert són una tria encertada (quan faci lectura dels contes ja en parlarem d'aquests). És a dir, i fent referència al propi títol -amb intencionalitat manifesta per part de l'autora-, és la diferència entre sols seure per veure o pel·lícula per passar l'estona o implicar-se emocionalment amb els personatges.

La història que ens narra el llibre és un film; sí, sí, una pel•lícula, així ens ho diu la pròpia autora i per això ens demana que no esperem ni més ni menys del que podem obtenir amb una pel•lícula (i no oblidem que la novel•la es publica entre el 1918 i 1921 a les pàgines de la revista Catalana -no per entregues- i editada l'any 1926, quan ***(3000 metres) passa a anomenar-se Un film(3000 metres); havent-la definida com a pel•lícula en el pròleg que escriu l'any 1919). aquesta novel•la fílmica o pel•lícula novel•lada ens explica la història d'un orfe i el seu desig de trobar els seus orígens, que ell somnia que són molt més dignes de la seva vida. Potser per la temàtica hom podria pensar en una obra de Dickens, i potser podria ésser una bona comparativa.

Hem de tenir present que aquest melodrama serialitzat, com el defineix Jordi Castellanos en un molt interessant estudi, és escrit quan el cinema encara no és el setè art, i a més en la seva vessant més truculenta i que havia sigut molt blasmada per part del noucentisme, culturalitat del moment. Aquesta obra que en moltes coses beu del fulletó és una novel•la-riu (torno al mateix definir) ja que moltes històries acaben desembocant en la mateixa. Aquesta història de la recerca del pare per part del protagonista, Ramon Nonat Ventura, és una recerca del propi origen, aquesta necessitat natural de saber qui som, d'on venim. Aquesta història, plagada de “casualitats” fulletonesques, gens estimades pels “realistes”, ens mostrarà el millor i el pitjor de les ànimes humanes, perquè en el fons una recerca com aquesta és una pulsió, i els desigs són plenament subconsciencials i és plagada de personatges que ens permetran observar aquestes derives de les existències.

Com a corol•lari final per transmetre la grandesa d'aquesta novel•la us deixo la conclusió del treball La identitat qüestionada. Un film (3000 metres), de Víctor Català de Jordi Castellanos aparegut en el número 82 de Els Marges apareguda a la primavera de 2007:

Un film (3000 metres) és, sense cap mena de dubte, una novel•la única en el panorama novel•lístic català. Ho és per la utilització, sàvia i irònica, de les tècniques folletonesques (filtrades pel cinema) i, sobretot, pel que representa d’indagació entorn de la identitat de l’home contemporani, fet d’usurpacions, d’imitacions i, al capdavall, de falsificacions. El Modernisme havia obert el camí: l’individu s’havia d’afirmar ell mateix per subsistir. Víctor Català, amb Solitud, havia mostrat el drama inherent a aquesta reafirmació. A Un film, com qui no vol la cosa, va més enllà i ens aboca al buit: l’home no és altra cosa que un simulacre fet de pedaços, usurpats i mal confegits, d’allò que pensem que som. Una autèntica lliçó d’humanitat, i sinceritat.

Avatar (o l'evolució fílmica)

Ahir dimcres 9 de juny, i aprofitant la Festa del Cinema la Raquel i un servidor vàrem aprofitar per saldar un compte pendent: veure la pel·lícula Avatar, i veure-la en format 3D.

Recordo quan s'estrenà que hi hagué molts comentaris respecte enorme qualitat tècnica de la pel·lícula i l'ínfima qualiltat dramàtica de la mateixa. També hi havia qui et deia que el guió era millor del que s'esperava; o fins qui et deia que potser el guió no aportava res de nou a la història del cinema, però que permetia el visionat de la pel·lícula i no estar veient simplement una demostració tècnica; i fins qui deia que li havia agradat.

Doncs a mi la pel·lícula m'ha agradat. Potser no m'esperava gaire de la història, però com em va dir l'Òscar, qui era el meu cap a IDIBELL és molt senzillament yankee però que li dóna sentit al que veus i et permet gaudir d'un conte durnat dues hores i quaranta-cinc minuts.

És cert que la història té llacunes, que és quelcom molt vist, però crec que tampoc s'havia d'esperar que ens mostressin una història nova, sinó que un esclat tècnic fos acompanyat amb una història. A més, es poden trobar molts paral·lelismes o inspiracions i es pot jugar a recordar-les.

A nivell tècnic, si has vist la pel·lícula en 3D doncs no fa falta dir res més. Per fi el cinema té un 3D amb profunditat (l'estil IMAX t'ho apropa tot però no acaba de donar-te la fondària). Crec, sincerament, que Avatar aconsegueix allò que desitjava: ésser un abans i un després en la història del cinema, en aquest cas a nivell tècnic.



Us deixo el link de la pel·lícula:

http://www.avatarmovie.com/

I com no, la Wiki:
en català
en castellà
en anglès

Trilogía de la Huida, Dulce Chacón

El passat 23 d'abril El Cavaller Sant Jordi em va sorprendre regalant-me, entre d'altres obsequis, la Trilogía de la Huida de Dulce Chacón. Reconec que em va fer molta il·lusió i des del passat divendres he tingut l'oportunitat de gaudir de la seva lectura.

Cal reconèixer que d'ella sols havia llegit la seva molt recomanable novel·la La voz dormida, però que ara, una vegada, llegides aquestes, vull poder llegir els seus quatre poemaris i podem afirmar que vàrem perdre massa jove una grandíssima escriptora.

SINOPSIS dels llibres:

ALGÚN AMOR QUE NO MATE



Una mirada necesaria y llena de talento al drama de las mujeres maltratadas.

Enamorada y maltratada, Prudencia ha llegado a una situación de desamparo absoluto. Privada de su identidad, convertida en un ser construido por otros, afronta por fin que se ha engañado a sí misma, renunciando a todo por mantener a flote un matrimonio infeliz, cargado de soledades, tristezas y frustraciones. Ante la inminencia del desenlace, y después de recorrer todas las sombras de su pasado, decide emprender la huida hacia un futuro incierto…

Algún amor que no mate, primera novela de la Trilogía de la huida de Dulce Chacón, constituye una deslumbrante recreación del maltrato y de la lucha por su superación. Mediante una prosa sencilla, cercana y llena de matices y una profunda caracterización psicológica de los personajes, la autora profundiza en uno de los temas que hoy, lamentablemente, sigue de actualidad.

BLANCA VUELA MAÑANA

Un relato tan estimulante como acertado de los sentimientos y la psicología de una mujer.

Blanca busca el amor, pero huye de él. Anhela encontrar en su relación con Peter algo que no la destruya, que no le obligue a renunciar a sí misma. Envidia el amor verdadero de Ulrike y Heiner, al que cree capaz de sobrevivir a la muerte, pero construye una pasión falsa en su propia pareja, dejándose engañar por los recuerdos. Blanca huye, luchando contra sus razones y deseos; teme la soledad, pero no hace sino caminar a su encuentro.

Con esta magnífica novela sobre la incomunicación, los desencuentros y las relaciones en conflicto, Dulce Chacón confirmó la sensibilidad y el profundo conocimiento del alma femenina que había dejado ver en su primera obra, Algún amor que no mate, y que continúa en Háblame, musa, de aquel varón, para componer la Trilogía de la huida.

HÁBLAME, MUSA, DE AQUÉL VARÓN



Una obra magistral, en clave femenina, sobre la incomunicación en el mundo de la pareja.

Háblame, musa, de aquel varón cuenta la historia de Matilde, una mujer que intenta desesperadamente ser fiel a un marido que la ignora y de quien cada vez la separan más silencios. Él, escritor entregado a la ambición del éxito, no advierte que el mundo ficticio en el que empuja a participar a su mujer acercará a ésta, en una huida por recuperar el amor y las atenciones, a los brazos de otro hombre y a la compañía de personas mucho más sinceras y humildes.

Con esta novela, broche inmejorable a la Trilogía de la huida, compuesta también por Algún amor que no mate y Blanca vuela mañana, Dulce Chacón volvió a poner de manifiesto su profundo conocimiento de la psicología femenina y su habilidad para recrear los desencuentros y las dificultades en las relaciones de pareja.

Opinió personal

M'ha agradat l'obra en conjunt, tot i que cal tenir present que cada novel·la és plenament independent.

De la primera novel·la m'agrada la seva forma. Trobo que aquest diàleg interior amb un oïdor desconegut, i quasi tan fictici que som els lectors per qualsevol personatge, està molt aconseguit. La història, d'una duresa i cruesa, el maltractament a la dona, terrible sens mostra de forma gairebé blanca, és a dir, tal i com és. Aparentment, i sols aparentment, l'autora no pren partit; però el que realment està fent és demostrar-nos perquè allò que sempre ens semblarà impossible de creure, mantenir una relació on es reben cada vegada més i pitjors garrotades, psicològiques i físiques, perquè això continua succeint i com les dones es mantenen dins d'aquesta relació. La protagonista, Prudencia, sembla que sols pot cercar una fugida, cap endavant?; ja que com diu el famós vers de la Balada de la Presó de Reading d'Oscar Wilde on naix el títol: Tot home mata allò que estima. (podeu llegir la traducció del poema aquí).

La segona novel·la és la que més m'ha agradat de les tres, i la que més m'ha portat a les llàgrimes. La recerca de l'amor, per una senda que la duu vers la soledat, de la Blanca està esquitxada per la relació de la Ulrike y el Heinz, aquesta aparent perfecció de l'amor trencada per la més crua destrucció de la vida. És aquesta relació, el patiment i el desassossec que provoquen, la seva perfecció aparent i la imperfecció real que el fa més perfecte el que em captivà. Així com els nexes amb persones de la meva pròpia vida. Trobo que és una novel·la molt dura, et duu a les llàgrimes més d'una vegada (reconec que m'he fet un fart de plorar tot i que les llàgrimes no s'hagin corporificat a les meves galtes, però veia tremolosament), però d'una lectura totalment necessària. (Per cert, si al link cerqueu el poema Lope. La noche. Marta trobareu el poema de José Hierro d'on sorgeix el preciós vers que inicia la novel·la)

La novel·la que tanca la trilogia ens mostra les obagues de l'amor sense arribar al maltractament, infern on desapareix l'amor i que ja ens ha mostrat a la primera novel·la. Veiem, retrospectivament, com tractant de salvar allò que es pressuposa que volem salvar d'una forma inadequada acabem no salvant-la. Ara bé, tal vegada, no era realment allò que volíem salvar. Perquè, com ens mostra durant tota la trilogia, una cosa és allò que nosaltres hem somniat que construíem i una altra molt diferent allò que realment hem aconseguit. I de vegades, la única fugida possible cap endavant és fugir de les nostres falses vides. Paral·lelament vivim una altra història de fugida, l'intent de trobada d'una vida digne en un altre país. La recerca d'un lloc on viure més enllà de supervivència, enfrontada, malauradament, amb els ulls embenats de la intolerància. (Una nota respecte l'autor, Adonis, dels texts que apareixen al llarg de la novel·la aquí)

Una trilogia totalment recomanable i necessària de llegir.

Gràcies per aquest regal.