dijous, 31 de març del 2011

Coordinadora de ¿Barcelona?



Ara fa vint-i-cinc anys es fundà la Coordinadora de Colles de Diables de Barcelona motivada per la voluntat d'organitzar la Trobada de Catalunya i el desig de participar en l'organització de les festes de la Mercè de la ciutat comtal. A manca d'un llibre amb la història de la entitat (podeu llegir aquest breu apunt també podeu, per exemple, cercar el llibre del Fotomercè 2004).


Ningú pot negar que aquella entitat, ara Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona ha esdevingut un dels ens de cultura popular i tradicional d'arrel catalana més importants arreu dels Països Catalans. Però com totes les entitats d'aquest tipus té les seves dissensions internes, i en aquests moments en trobem davant d'una nova situació compromesa.

Embarcats, o millor dic, embarrancats amb els problemes per a la celebració de l'aniversari (oh, la crisi... la crisi i la manca de lideratge útil), encara amb damocliana espasa de les conseqüències de la "directiva europea del foc" damunt els nostres caps s'ha obert la pandoriana àmfora de la Mercè.

La Mercè? Sí. La mare de tots els correfocs continua essent una batalla dins de Coordinadora. Des de la seva fundació com a entitat n'han format part colles de fora de la pròpia capital de Catalunya (aquí si parleu amb "viejas glorias" us explicaran, a més de moltes -i algunes de molt interessants "batalletes"- diferents motius). A més a més la Coordinadora ha continuat acceptant colles de fora de la ciutat; òbviament, perquè així ho permetien els seus estatuts. De fet, fins a 40 km des de Barcelona és l'àmbit de l'ens. I no tractem d'enganyar-nos, tot i que molta gent continua creient que els actes propis i importants de l'entitat són les Trobades, el Correfoc (de la Mercè -com a acte originari amb aquest nom el sintagma hauria d'ésser innecessari) continua essent la moneda desitjada per tothom. Emperò, la gallina dels ous d'or cada dia és més magra i vella, i podria fer bon caldo, però potser no arriba per a tothom. O si més no, això pensa molta gent.

El que és cert i innegable que cal revitalitzar els correfocs de les festes majors de Barcelona. Des de fa uns anys aquesta guerra, gairebé més guerra de guerrilles que no front en camp obert, ha vist victòries i derrotes; però aquesta nit en la reunió mensual de l'entitat poden saltar no ja espurnes sinó autèntiques fogueres de foc grec, i no és sols un joc de paraules.

Hi ha situacions que enquistades des de fa temps provoquen a la llarga conflictes pitjors. Aquesta nit no sols es parlarà de l'article 47.1.2 del nostre règim intern, aquesta nit molta gent hauria de treure's les màscares i parlar obertament, cal que totes les entitats que en formem part diguem la nostra. Ara bé, també cal saber dirigir no ja sols la reunió, sinó l'entitat perquè aquest vaixell no pot brandar més i cal saber cenyir per aprofitar els vents (en aquests moments gairebé d'encalmades, però on se sap que poden haver més amotinaments).

La Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Barcelona ha de trobar un posicionament intern, consensuat, però per això cal un diàleg constructiu i abandonar les lluites fratricides.

I per què? Doncs perquè aquesta nit tornarem a escoltar que les festes de la Mercè són les festes de Barcelona i per tant sols les colles de la ciutat haurien de participar (recordarem que existeixen colles de la ciutat que no són membres de Coordinadora?). Hi haurà qui parlarà del dret de les colles fundadores tot i que no siguin de la ciutat. Parlarem del paper que les colles fan dins l'entitat: treballar més o menys durament o sols xarrupar la mamella. Es tornarà a parlar de per què entren colles de fora de la ciutat i de tornar a canviar estatuts i reglament de règim intern i... potser com en ocasions anteriors o no s'arriba a cap acord o com es vota a mà alçada per controlar segons quins vots (ah, les famílies!), no són entitats sinó persones individuals qui voten... O potser aquesta vegada m'equivoco. Sigui com sigui i sabent que per descomptat s'arribi o no a un acord hi haurà les reunions ulteriors, tots sabem qui serà el responsable de tots els mals de l'entitat...



Per cert algunes dades resten per ésser modificades. Simptomàtic?


dilluns, 21 de març del 2011

21 de març Dia Mundial de la Poesia

Avui 21 de març ha arribat la primavera i a més és el Dia Mundial de la Poesia declarat per la UNESCO.

Potser encara ens cal recordar que la Poesia és una arma carregada de futur, i cal permetre-li entrar a la nostra vida cada dia.

Poesia: una visió personal

Fotografia: Institució de les Lletres Catalanes / Txema Salvans

Marta Pessarrodona. Fotografia: Institució de les Lletres Catalanes / Txema Salvan

Al principi hi havia la Paraula
Sant Joan 1:1

Tal com va dir el prevere de les Mallorques:
guaita l’horitzó de les coses futures.
Enllà de l’Atlàntida, una poeta va predicar
que també pel passat pot fer-hi via.

Sabem que tot s’hi val si res no és mentida.
En el principi és la paraula i molt mimada.

Un súbdit britànic ens va ensenyar
que podíem envellir als trenta anys:
la reina d’ulls metamorfosats en perles,
en un mes de risc i crueltats variades.

A casa, un dandi ens escrivia l’epitafi:
el fred era ben a prop i un polsim de melanconia.

L’àngel, el del sant poeta, el de la creu,
per sort, ens va assenyalar ja de petites.
Després, l’hem hagut de venerar, cercar,
per a cadascuna de les seves visites.

Ningú no ens va prevenir de l’alt risc que corríem.
Ningú no ens va avisar que tot i tot canviaria.

És sempre la passió. A la prosa,
encara que florida, hi va l’amor.
És el cim de la piràmide literària i,
envejosos, la vesteixen de parenta captiva.

Llir entre cards de la nostra tradició, del nostre cavaller.
Rosa amb espines que fan brollar, amb sort, sang divina.


Podeu seguir els actes al blog http://diamundialpoesia.wordpress.com/


divendres, 11 de març del 2011

Olc la vida. Ols el sexe.

Pot ésser la paraula eròticament suggeridora? Per descomptat!
Pot la paraula ésser eròticament filosòfica? Per què no?


La capacitat del gran Andrés i Estellés per copsar els instants quotidians i dotar-los de la màgia de la paraula poètica potser no és tan coneguda, tot i els esforços per exemple d'un altre gran, i no sempre valorat com cal Ovidi, com caldria. Aquest sonet ens mostra com es pot fer solcar el món de la reflexió mitjançant el vaixell de la imaginació...


Recorda un nom: Illetes. En Illetes,
al rei En Pere docte, li oferiren maduixes.
Quina alegria de maduixes noves.
La llum d'Illetes. (Música de Gerswhinn).

Vares filmar, de cap a peus, el cos
d'una danesa recolzada en una
roca. Duia shorts blancs, una camisa
nuada exactament sobre el melic.

Era la vida. Fou una danesa.
La vida no té pàtria. On dius la vida,
posem el sexe. I què? Tampoc té pàtria.

Olc la vida. Ols el sexe. Et desorbita
una proximitat de pits, diríem.
La vida és la unitat. Vols dir el coit.

Vicent Andrés i Estellés
Sonets mallorquins



P.S.: Amb quina imatge haguéssiu il·lustrat aquest text?