Epigrama "Al perderte yo a ti"

Molt sovint no calen gaires paraules per a expresar allò que necessitem, més que volem, dir. Aquesta és moltes vegades una de les grans funcions de la poesia.

En l'àmbit de l'amor, i més especialment en els casos de la tràgica fractura irresoluble de l'amor, pot ésser especialment punyent i efectiu saber dir les coses ben dites però amb la concisió d'un escalpel.

Avui us deixo un dels epigrames (1961), una joia entre les joies, d'Ernesto Cardenal. Gaudiu-la i assaboriu-la. Ompliu-vos la boca mentre la reciteu i sentiu l'escalf que abraonarà el vostre cos. Recordeu aquell moment que ara desitjaríeu haver viscut sabent-les i florirà com menys dolorós, o recordeu-les si mai heu de passar un circumstància similar.

A més a més del text us deixo tres enllaços. En el primer trobareu el poema dit per l'autor i en el segon el poema és dit pel cantautor Hernaldo Zúñiga com a previa del famós tema "Procuro olvidarte", en el tercer trobeu la versió musicada del poema per José María Vitier i Martirio.

Al perderte yo a ti tú y yo hemos perdido:

yo porque tú eras lo que yo más amaba

y tú porque yo era el que te amaba más.

Pero de nosotros dos tú pierdes más que yo:

porque yo podré amar a otras como te amaba a ti

pero a ti no te amarán como te amaba yo.

Ernesto Cardenal

La cançó

 

La imatge procedeix d'aquí.

P.S.: Recordeu que la gran fortuna en aquesta vida és trobar la persona amb la què saps que mai viuràs una sensació com aquesta.

La importància dels Protocols

Ahir divendres 21 de setembre es donava el tret de sortida a les Festes de la Mercè 2012. Em plau que el pregoner fos un científic, en Lluís Torner, que a més a més recordà la importància de la Ciència per a la vida de les persones. Seguint la tradició, mentre es feia lectura del pregó el Seguici Inaugural feia camí vers la Plaça Sant Jaume, plena de gom a gom i amb les seves reivindicacions. Tot seguit venia el Toc d'Inici. I aquí, trobem el primer problema. El primer de tres problemes que voldria comentar.

Com tothom sap des de fa uns anys la ciutat compta amb uns Protocols Festius, uns protocols redactats des de la pròpia Cultura Popular i Tradicional Barcelonina (CPTB) i que aprovats en ple d'Ajuntament esdevenen normativa (fet que ens era una immensa joia). Aquest protocol ens ha de permetre vetllar i salvaguardar la nostra cultura i les seves forces dotant-la de la viva força de la nostra societat que és qui la crea; això siginifica que si el món cultural es mou, tal vegada caldrà modificar els Protocols, regulada està la forma per fer-ho, emperò, hauríem de tractar de mantenir la literalitat d'allò escrit negre sobre blanc.

I aquest fet, no sempre s'està produint. Ahir tinguérem una mostra. Durant el Toc d'Inici, i per segon any consecutiu, el Ball de Diables Barceloní no era la representació que ha d'ésser. Que consti que no critico, ans al contrari, els esforços per "dignificar" l'actuació de foc que clou els balls a l'escenari, però la norma que entre tots vàrem redactar no s'està complint; i per segona vegada ho hem permés, i crec que és una greu errada. Si ha d'ésser modificat, que així sigui, però llavors, seguim les passes establertes per a fer-ho.

Aquesta última reflexió és perfectament aplicable al rebombori creat per una colla al voltant de les dues actuacions castelleres a les festes d'estiu del Cap i Casal del país. Entenc perfectament la postura que defensa que s'ha de cercar una millora pel bé de la CPTB i del públic que ens dóna vida, ara bé, les passes a seguir són les passes a seguir (i sabent que hi ha hagut un procés per a tractar de resoldre el suposat problema) actuar tal i com s'ha decidit, una decisió molt respectable, potser, no és la millor vers els objectius cercats.

Ara bé, si alguna cosa trobo realment problemàtica com a incompliment del Protocol Festiu és el canvi de data, sense cap argumentatiu vàlid, del Correfoc. Vers l'acte de foc que ha donat nom als cercaviles de foc a Catalunya hi ha incompliments de les recomanacions de forma sistemàtica des de l'ICUB per obra i gràcia del "perquè no pot ser d'una altra manera", és a dir, perquè ho dic jo. Aquesta última gran afrenta al col·lectiu de foc és el canvi, i proposta per fer-ho sistemàtic, de la seva data pròpia d'actuació: canviar el dissabte pel diumenge. Això que només ha d'ocórrer quan la Mare de Déu de la Mercè cau en dissabte ara es vol fer a l'inversa. I per què? Perquè algun il·luminat així ho creu més oportú. Trobo que és una greu errada i una afrenta a tota la CPTB. Haurem d'accepar que aquest any ha d'ésser així degut a certes viscissituds en el món de la cultura del foc, però ha d'ésser intolerable que aquesta anomalia passi a ésser norma.

Potser algú em titllaria d'integrista de la literalitat sensu estrictu de les nostres normatives, i s'equivocaria. Si tota constitució és sempre modificable, encara més uns protocols festius; ara bé, cal fer-ho adequadament i seguint unes normes. Igual que vàrem reclamar que érem nosaltres qui els havia de redactar ja que en som qui els dóna forma i vida, nosaltres som qui els ha de modificar. Crec que la Taula del Consell de Cultura Popular i Tradicional té feina, i com més aviat la fem, millor. I si em permeteu una frivolitat, fóra un bon moment perquè aquella iniciativa engegada pels ja coneguts com "Els 5 Bojos" de la CPTB s'enlairi definitivament. Seria una opció per recuperar l'esperit fundacional d'allò que fou anomenat "El Senat de les Tradicions de la Mercè" amb unes noves forces i objectius.

És ara el moment de reclamar allò que és nostre: la Festa. Ja fa massa temps que hem deixat la festa ens mans de l'administració, però ara la situació és encara més greu, ja no són només els tècnics a qui la qualitat i la capacitat se li suposa, ara rau en les forces de l'ordre; feu el símil amb el govern de la societat i veureu que no és aquesta la via.

Segon conte de la Cultura Popular i Tradicional Barcelonina

Ahir per segon any tota la Cultura Popular i Tradicional de Barcelona vàrem fer la presentació dels nostres actes per les festes de la Mercè al Pati Manning. Esperem que sigui l'empenta definitiva per poder continuar treballant tots plegats per unes millors condicions del nostre àmbit d'actuació.

També per segon any vaig tenir l'honor d'ésser el membre dels "Cinc Bojos" d'escriure i llegir el Conte de la Cultura Popular i Tracional. No fou una continuació del primer, així que sembla que aquest "cuentista" (com el digué el company Blanes) tindrà feina escrivint cada any un conte diferent.

Ara toca Mercè, ara toca gaudir de la Cultura Popular i Tradicional de Barcelona.

         Un petit llum il·lumina l’habitació per evitar que sigui la foscor qui porti la Mercè vers el món dels somnis on la seva discapacitat desapareix i pot viure totes les aventures que llegeix en els contes. Quan acluca els ulls i sembla que la realitat es difumina li sembla veure una ombra saltironejant per les parets de l’estança. Es regira en el seu llit i creu descobrir una criatura volant al seu voltant. Podria ésser cert que una fada voleia per la seva habitació? La fada somriu i fa que sí amb el cap... “Sóc la teva fada i he vingut a cercar-te per dur-te a viure els teus somnis.”

         Guiada per la seva fada, la Mercè abandona volant la seva habitació per anar a descobrir aquell món on la màgia esdevé realitat. Des del cel descobreix una ciutat on la tradició i la modernitat es donen la mà. I de cop i volta li sembla apreciar uns gegants com torres dansant entre la gent, i al baixar a peu de carrer contempla que també hi ha nans i capgrossos que constantment somriuen a les criatures. I tota la ciutadania viu en joiosa gaubança festiva, tal i com ella sempre havia somniat que haurien d’ésser els diumenges per a tothom. El so d’uns rítmics cops de bastó desvien la seva atenció, i descobreix més gent ballant, aquesta vegada envoltada d’un brancat de fustes amb fruites com picarols que sembla portar la joia del camp fins la ciutat. Una ciutat on a cada carrer hi ha gent ballant diferents danses i on la gent treballadora s’agrupa en cors per cantar i exaltar la seva felicitat.

         Enmig d’aquella riuada de gent que s’atura i es saluda i xala de la seva existència festiva descobreix una guimbada de criatures fantàstiques com només en els contes es poden veure, al so de les seves músiques, provinents qui-sap-lo lluny en el temps, fent-se seus els carrers. I allà al fons, a les places, descobreix la màgia del treball col·lectiu, agrupacions d’homes, dones i nens construeixen castells que semblen acaronar el cel per on voleia la imaginació.

         I al caure la nit, la gent no marxa a les seves cases, resta passejant pels carrers fins que reapareix la música, sons de sàbats de la nit dels temps, i apareixen bèsties i diables amb foc que fan ballar les persones sota les espurnes.

         El somrís a la cara de la Mercè  per la satisfacció de veure els somnis realitzats s’ha anat dibuixant durant tot el dia i ara la seva fada ja creu que pot ésser etern... La Mercè ha descobert la ciutat on vol viure per sempre més!

         Aquesta màgica ciutat per fer realitat els somnis de la Mercè és Barcelona, la Barcelona de la seva Cultura Popular i Tradicional, la ciutat que entre tots nosaltres construïm i hem de seguir construint. Potser serà cert, no ho sé, que les fades no existeixen però crec que no hi ha moment més màgic que el somrís de les persones que gaudeixen gràcies a nosaltres durant les festes; per això, si tots plegats treballem conjuntament, podrem seguir, durant molt de temps, escrivint els contes de la Cultura Popular i Tradicional d’Arrel Barcelonina...

         Que comenci la Festa!

Carta al MH President Mas

MH President Mas,

Em dirigeixo a vós com a ciutadà català que ahir va sortir als carrers de Barcelona a manifestar-se en favor de la Independència del nostre país. Aquest text, que sé que no arribarà, malauradament, a les seves mans, ha estat modificat després de la seva compareixença aquest matí.

La Diada d'ahir fou una jornada històrica i una baula més en el camí cap a la consecució de l'objectiu nacional d'esdevenir estat. Si el lema de la mítica manifestació de l'any 1977 era “Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia”, la del 10-J del 2010 fou “Som una nació. Nosaltres decidim” el d'ahir era prou clar: Catalunya nou estat d'Europa”. I això es resumeix en una única paraula, la més pronunciada ahir. Independència. Paraula, per cert, que ens hagués agradat sentir avui en la seva veu; si més no, per a fer referència a les demandes que els convocants li feren arribar.

Avui esperem de vós que encapçali i lideri el nostre vaixell, Catalunya, vers el port d'esdevenir nou estat a Europa. Tots som conscients que no és una senda fàcil, però després de trenta anys de “reconstrucció nacional”, la “transició nacional” vers el nostre estat propi ha d'ésser molt més veloç, altrament perquè el poble no sols ho demana cada vegada més, sinó que ho necessita cada vegada més. És per això que cal que a gratcient iniciï aquest procés ara mateix a nivell de totes les vies possibles. No cal que s'erigeixi en un Casanova, Moragues o Villarroel perquè, afortunadament, no estem ara per ara, lluitant a peu de carrer en un guerra armada; però sí com ells, o com Wallace i Bruce o Glyndwr en els seus pobles, cal que com a estendard timonegeu el país fins l'objectiu final.

Sr. President, què espera obtenir respecte les demandes del poble de Catalunya el dia 20 amb l'entrevista del president del govern de l'estat que ens escanya i es nega fins i tot el dret a convocar un referèndum per decidir què volem ésser? Quines paraules ens adreçarà ulteriorment a la mateixa? Ahir li recordaren en l'acte institucional de la nostra Diada Nacional les paraules que l'ínclit Joan Sales li adreçà a la gran Mercè Rodoreda el 4 d'octubre de l'any seixanta-dos: “Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. ¿Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils.” Potser ja va sent hora que realment ens fem dignes de les persones com les que jauen sota el Fossar de les Moreres.

Ahir, camí de la manifestació la meva neboda de sis anys exclamà “Ningú no es vol perdre la festa!”. Son pare li respongué “La festa és per vosaltres...”. M'agradaria que si algun dia em naixen l'Ermessenda i en Guerau ho puguin fer en una Catalunya lliure, o si més no, en tinc trenta-dos, d'anys, que puguin viure la independència essent ben petits.

MH President de la Generalitat de Catalunya, pensi en les paraules que ahir el President Rigol digué a la televisió: “Veient què succeeix avui crec que podria arribar a veure esdevenir Catalunya un estat sobirà”. El poble de Catalunya estem a les vostres mans, no volem ésser decebuts novament.

Atentament,

Natxo Barrau i Salguero

Hard Candy

HardCandy és una impressionant pel·lícula que ens torna a demostrar per què el cinema és considerat el setè art. Ens trobem davant una impecable història amb una molt ben treballada i resolta factura i amb unes interpretacions brillants, bé, la de l'Ellen Page és senzillament sublim.

Des dels títols de crèdits, obra de Miki Kato, conjugats amb la música de Molly Nyman y Harry Escott, ens comencen a submergir en la història d'aquesta “petita” caramel. La primera escena (sí, aquest comentari tindrà algunes filtracions, en català parlen de filtracions i no d'spoilers*) serveix per introduir-nos mínimament els personatges que se'ns mostraran ja en tot el seu esplendor a l'escena del cafè, la segona.

Us recomano fervorosament que visioneu aquesta pel·lícula. I si no l'heu vista, no continueu llegint fins que no us hagueu enfrontat a aquesta petita joia de cinema independent.

Quan arriben a la casa del Jeff, el fotògraf professional de trenta-dos anys que viu en un ampli i quasi minimalista espai lumínic, saps que, tot i que no hauries, irremissiblement et sentiràs atret per la Hayley, aquesta lúcida, brillant i encantadora i de magnètic somrís noia de catorze anys. Intueixes que ets davant d'una versió més mefistofèlica de la beautiful girl Marty i que al igual que en Willy no podràs més que sentir-te totalment captivat i subjugat.

El guió és perfecte, la fotografia i el tractament de la llum i de l'ambientació és sublim, els jocs de càmera, amb una predilecció necessària per poder mostrar els sentiments en primer pla, són acurats i els necessaris per dotar a la narració de la profunditat que es cerca, rematada amb un muntatge molt encertat per emmarcar aquesta gran obra. Perquè el gran gol d'aquesta cinta és el seu guió; un guió molt teatral, en el seu més ampli i positiu aspecte per una cinta cinematogràfica, i que es sustenta en una història molt ben treballada i presentada i en dos personatges perfectament dibuixats, i interpretats, que ens van mostrant els seus matisos al llarg de tota la cinta. La pel·lícula no juga a fet i amagar durant la narració, però ens va llançant preguntes, fins i tot contradictòries, com campanes que repiquen llarg temps.

Una vegada has vist el tràiler, per una vegada veiem un tràiler ben fet i que no ens mostra tota la història sinó que serveix per estimular el seu visionat; una vegada vist el tràiler et fas una idea de la història que et serviran en pantalla, una història que a l'inici sembla que podria esdevenir allò que t'imagines, però que comença a mostrar-te un situació amb molts aspectes gens rectilinis i moltes arestes. Potser, i això et succeirà diverses vegades durant la narració, no tothom és qui sembla ésser, o no tot allò que diuen o fan creure és allò que hauríem de pensar. Res més lluny del maniqueisme que aquesta història i la seva narració. Tant és així que el dolent, tot i que estàs convençut que ho és, no et sembla pas, per moments tan dolent, és més, hi ha moments que dubtes si ell no és l'innocent i la seva veritat està sent tergiversada; la seva vessant fosca és denigrant, cas que sigui certa, però cal mostrar-la, i la visió que ens ofereix aquesta cinta, molt més enllà de la història del caçador caçat, ens farà ballar el cap mentre la veiem, sota un plaer malsà, i ens farà plantejar-nos moltes preguntes després. Entre elles, qui és ella? És realment la bona de la pel·lícula o és un altra apreciació subjectiva alterada?

A mesura que avança el guió et trobes totalment immergit en la història, i fins a tal punt són bones les actuacions que la veritat que has cregut, aquella que sosté la Hayley, comences a dubtar si no serà cert el que afirma en Jeff... I sí, qui és ella? I què farien tu davant d'ella, t'hagués visitat voluntàriament o no... Si t'ho narrés la creuries? O preferiries creure'l a ell? No prenguis partit, deixa't que la història succeeixi i no jutgis, viu-la.

És d'agrair la versió amb dvd tan completa en extres: comentaris del guionista i del director, de l'actriu i l'actor, escenes eliminades, juntament amb l'així es va feri un altre documental al voltant de la pel·lícula.

No és gens d'estranyar que fos seleccionada per Sundance o que a Sitges guanyés Millor pel·lícula, guió i el premi del públic entre d'altres premis i nominacions.

Tota una joia que no us podeu deixar perdre. Tinc moltes ganes de tornar-la a gaudir.

P.S.:Estic convençut que aquesta pel·lícula em continuarà semblant genial cada vegada que la vegi i que pot arribar a inspirar-me més d'un i més de dos escrits.

P.S.II: Un altra dia, possiblement, us tornaré a parlar de la pel·lícula. Qui s'anima a fer un visionat conjunt?

La aprendiz (Crónicas del mago negro II)

Dèiem en parlar de, El gremio de los magos, la primera novel·la de la triologia, ara sembla que té escrita també una “preqüela”, de las Crónicas del mago negro, que ens mostrava amb una prosa previsible i jovenívola una història de fantasia més prometedora del que ens acabava oferint. La segona baula de la saga, La aprendiz, ens ofereix, amb les mateixes habilitats, una passa més en la història.

La nostra personatge, Sonea, ja és membre de gremi dels mags i ara haurà de fer front a cinc anys d'aprenentatge a la seva universitat. Òbviament, i com era previsible per tothom, el seu particular origen, no prové de les cases adinerades sinó de les barriades, farà que hagi de fer front a un ambient molt més hostil que qualsevol altre aprenent. A tot això, cal afegir el negre secret que ella, el seu tutor i l'administrador amaguen. A més a més, cal afegir dos nous misteris: una recerca històrica i una vessant criminalística.

L'estil narratiu és idèntic al de la primera novel·la, si més no, ens agradi l'estil o no, és bo que es mantingui; llàstima que ho fa durant tota la novel·la exceptuant l'últim capítol de la primera part i el primer de la segona, on l'acció es precipita i, més enllà d'haver previst tot el que havia de succeir, tens la sensació que no han jugat net amb tu com a lector. A més a més, hi ha moments que la història pateix d'aquell estil jovenívol i poc treballat i a estones no aconsegueix que estiguis plenament immers en la història sinó que desitgis acabar-la simplement per saber com acaba i llegir alguna altra cosa. Tant és així que de vegades sembla poc treballat, que en molts moments et sembla que no hi ha res d'original, que tot et recorda coses que ja has llegit, i que ni la història, ni l'estil aporta res de nou.

Una novel·la, com sembla ser la trilogia, que s'iniciava amb un bon i prometedor començament però que l'estil i en molts moments la pròpia història és massa poca cosa.

La llave de Sarah (la novel·la)

La novel·la de La clau de Sarahescrita per Tatiana de Rosnay esdevingué un fenomen editorial i consegüentment fou duta al cinema recentment i, sembla ésser, amb força bona acollida. Tot i això, les meves referències respecte a la mateixa eren escasses. Així que quan ara fa uns dies me la recomanaren vaig acceptar llegir-la.

 

Elle s'appelait Sarah ens narra, en una història en dos temps, la història d'una nena jueva que patí des de juliol del quaranta-dos la persecució del nazisme amb la col·laboració del govern de Pétain, iniciant-se amb l'acció del Vélodrome d'Hiver. La història d'aquesta nena es veurà entortolligada amb la de la Julia Jarmond, una periodista parisina d'origen americainea qui li demanaran que prepari un article sobre la desgràcia del Vel' d'Hiv' a les portes del sexagèsim aniversari.

Aquest punt de partida pot semblar força interessant, i la novel·la es llegeix força fàcilment; però pateix del que podríem anomenar les seves formes i maneres de certs best-sellers moderns: una escriptura “fàcil” i poc descriptiva, els personatges els crees a partir de poques dades, en una estructura de capítols (excessivament) breus que semblen precipitar la història; tot i això, les poc més de quatre-centes pàgines són excessives perquè en certs moments, tot i que sembli mentida per la forma de narrar, la lectura es fa lenta, perquè el greu problema és que és predicible. A més a més, en molts moments la història no ens sembla creïble, especialment la història moderna que mou la narració. Ho sento, però aquests personatges de vida elitista, tot i que ens els vulgui humanitzar traumatitzant-los o generant-los problemes, em carreguen en excès.

Crec que és una novel·la que molt eficientment serveix de base per a un guió cinematogràfic, ara em manca comprovar com fou l'adaptació fílmica.

Las chicas con las chicas

Las chicas con las chicas

varias autoras

És aquest un conjunt de relats eròtics de temàtica lèsbica. Podeu trobar des de vessants purament romàntiques fins al plaer del sexe pel pur plaer del sexe, de bons relats i de dolents, de bones idees originals o de fantasies molt visitades. Apte per a tota persona capaç de voler gaudir amb un bon relat eròtic. Aquí us deixo unes notes, aquesta vegada en castellà, de cada relat.

Toda una vida Arancha Apellàniz

Los riesgos del amor eterno y tener que compacionar trabajo y vida personal, así como los riesgos de mirar a otras personas y querer jugar a ciertos juegos, que sabiendo los riesgos son peligrosos, sin saberlo, se convierten en una ruleta rusa. Un cuento duro con una narración tierna.

Dulce tentación Carmen Aranda

La fantasía lésbica en una pastelería. Para encender hornos y saber trabajar la masa.

Las chicas con la chicas Mª Ángeles Cabré

Cómo un sueño puede cambiar nuestro futuro o cómo podemos convertirlo en verdadero. Como en una montaña rusa, más que una concatenación de vuelos, las relaciones abiertas pueden convertir el sexo abierto y sin tapujos en una bendición o en una penitencia para la relación. Algunas buenas escenas de cama.

Alicia María Castrejón

Interesante versión del cuento aplicada a la realidad. Una versión oscura, ¿hay luz al otro lado del espejo?, de la necesidad de descubrir nuevos mundo.

Rímel Juana Cortés

Los riesgos de intentar convertir a alguien en otra persona a la que pertenecimos. Los riesgos del sexo para olvidar y el riesgo del amor al jugar en el abismo. Como un relato erótico puede contener una dolorosa historia rota de amor.

La erótica del pa amb tomàquet Lola Van Guardia

Curiosa versión donde se narra la visión erótica de tan catalán plato gastronómico. Más allá de las línias eróticas del pa amb tomàquet, prescindible.

Aceite con sabor a mango Mabel Galán

La maravilla de ciertos encuentros fugaces y la dolorosa pérdida de ellos en la rutina, así como el savoir faire del sexo de la mujer madura. Conseguir que un relato erótico sea un maravilloso masaje sensual repleto de lascivas humedades.

El río de la plata Concha García

Descubrirse de golpe en una nueva ciudad y descubrir de nuevo el amor, y descubrir una nueva sexualidad. Relatar el (re)descubrimiento y cómo se abre una a la nueva vida.

Las cosas no son lo que parecen Beatriz Gimeno

El deseo de un polvo pendiente que se rompe. Narrar la desgracia de un eterno sueño que se rompe.

Cambios de aire María Jesús Méndez

Los ligues de una noche que pueden ser maravillosos. De la búsqueda del amor tras el fracaso al placer absoluto del sexo.

La otra noche Libertad Morán

Negar el amor y hablar del sexo y sus consecuencias. La noche, el sexo y la negación del amor por miedo al dolor.

Algo más Lucía Moreno

Lesbianismo, voyeurismo, dominación y una geisha. En el lesbianismo también pueden entrar todas las parafilias.

Reina de corazones Illy Nes

Sexo versus amor. La sumisión laboral mezclada con idealismo sexual y el eterno rechazo a lo que debiéramos escoger.

El encuentro Inés Núñez

El placer de una gran noche de sexo con una desconocida. Vamos a disfrutar el sexo por el sexo sin importarnos las consecuencias, porqué no habrá ¿No habrá?

Sí, quiero Cristina Peri Rossi

La historia de una lesbiana buscando su pene de plástico. Un intento de mostrar la cotidianeidad.

Veneno Carmen Rivera

Bonita historia de amor con la muerte y el crimen rondando entre las sombras. De la atracción al sexo, y del roce al cariño. ¿Veneno más grandre que el amor? ¿Tanto como para cambiar a una persona?

La trenza Lola Vega

El amor tiene la capacidad de florecer allí donde menos se lo espera. El amor, y el descubrimiento total, en mitad de un caso criminal.

A destacar:

• Las chicas con las chicas **
• Rímel **
• El encuentro **
• Aceite con sabor a mango *·
• Alicia *
• El río de la plata *
• El veneno *
• Toda una vida (*)
• Algo más ·