la lleu calma de l'estiu

mica en mica, el descans envoltat de pau i serenor, i la millor companyia possible, dóna fruits; i a més de tenir l'ànima més descansada, sembla que potser les muses podrien tornar a ésser de visita...

sigui com sigui, la calma llum del sol esmunyint-se entre els arbres, recolçant-se a l'aigua per reflectir-se en els nostres esperits, ens permet saber que la vida és un misteri a l'univers, però és una celebració en si mateixa i, com a tal, cal gaudir-la cada instant...

poden ésser aquests uns molt adients dies per a les reflexions profundes; però tampoc passa res si ens quedem en la lleu carícia de la pell mentre mandrossegem...

sigueu dolents...i gaudiu-ho!

els lents plaers de l'estiu

mentre la calor fa estralls en el nostre organisme, la pau i el descans ens permeten gaudir dels instants que ens regala la vida.

hom pot deixar-se seduir per el paisatge que contempla des de la porta amb una beguda fresca a la mà; somniar amb relats que sols la imaginació ens permetria viure; descobrir paratges que desitjaríem visitar; o recordar aventures passades, pròpies o alienes...

tant sigui passejant per la muntanya, nedant a la platga, mirant estels en una estiuenca nit sense lluna, explicant històries embolicats entre llençols frescos,... el fet important és gaudir de cadascun dels instants que ens regalem de descans...

P.S.: si les muses ens honoren amb les seves visites potser aconseguirem noves paraules per seduir el vent i les onades, el sotabosc i els estels...

P.S.II: sigueu dolents... i gaudiu!!!

relax...

tot i certs problemes, reunions que es compliquen -hi ha gent que es creu el centre del món i, per sort!, no sols no ho són ni o seran... a més, existeix una ineptitud endèmica a certes institucions, sembla que els problemes de la matrícula de Raquel podrà solucionar-se...

i podrem continuar gaudint del descans i el relax... que ja tocava!

P.S.: demà excursió a St. Celoni. l'altre a la piscina... i tal vegada algun dia a Hostalric...

sigueu dolents... (i gaudiu-ho!)

gaudiu de les vacances

gaudiu de les vacances

sigueu dolents

Vacances!!!

Des d'avui i durant dues setmanestes la Raquel i un servidor marxem a desintoxicar-nos i descansar i simplement viure...

ens veiem a la tornada!!!

gaudiu i, ja sabeu: sigueu dolents!!!

imatge: conjunta final ahir a la XXIVena Trobada de Diables de Barcelona i VIena del Barcelonès a Poble Sec

24ena Trobada de Diables de Barcelona i 6ena del Barcelonès Pobles Sec 2009

crec que no calen més paraules.

ja sabeu, pàgina de Coordinadora aquí

+ info sobre la FM del Poble Sec aquí

ens veiem?

P.S.: si al acabar voleu més fo: Les Santes, Mataró. (aquí i aquí)

Impro-Show

Ahir nit vai' rebre la última part del meu regal d'aniversari per part de la Raquel. Degut a les infinites dificultats dels horaris no havia pogut arribar fins ahir. De fet, ahir també coincidia amb una important reunió, però les dates ja estaven assignades, així que es pogué realitzar -a més s'afegia la celebració de la "recueprada" llibertat-.

El regal consistí en una entrada per anar al Teatreneu per veure la funció de ImproShow de la Compañía Planeta Impro. És una obra basada en la improvització. Tres actrius i un actor, en aquesta ocasió, van representant històries curtes basades en els títols que es treuen d'una urna -aqeusts han sigut escrits pel públic abans d'entrar-. Aquestes històries es veuran enriquides amb altres tipus de "normes" com poden ésser que siguin cantades, rimades, o que vagin introduint paraules a l'atzar dites per algú del públic.



La veritat és que és una hora i mitja molt divertida i entretinguda. Tota una bona recomanació per passar una estona i desconnectar del món rutinari.

Gràcies!

P.S.: per cert, em va fer recordar, i molt, les grandíssimes actuacions de la gent de DDCC a les II Jornades de Seguertat i Foc de Diables de Les Corts Calaf 2007...

Cav-1 i RMS: possible paper en la resistència a fàrmacs [ó la nova llibertat]

la tesina ja és entregada.

llibertat per exercir vacances.

defensa oral el 22 de setembre.

gràcies!!!

una altra sorpresa científica!!!

la Natura no deixarà mai de sorprendre'ns. les seves fronteres són, i seren sempre, difuses. l'enteniment humà -si això és possible que existeixi- serà sempre un pobre infant desvalgut davant les sorpreses que la Vida anirà deixant, com si fos una gimcana de coneixements, a les cantonades de l'esdevenidor.

ara ja fa un temps us vai' penjar una imatge -al final de l'escrit (aquí) sorprenent i amb un significat sorprenedor. [no us posso el text perquè encara és sota pagament -però si podeu tenir accès a un servidor que accedeixi a The Lancet, aquí]. El que s'observa a la imatge és una persona, adulta i amb una vida normal, emperò que presenta un ventricle lateral massiu (això fa que la imatge que dóna sembli que un 75% aprox del que seria la massa encefàlica no aparegui; perquè no hi és!)

doncs bé, a PNAS apareix un article (link) que torna a sorprendre'ns. Es tracta d'una nena, actualment de 10 anys, que nasqué amb un sol hemisferi cerebral. Tot i això els problemes que sembla presentar són: certes convulsions mioclòniques del costat esquerre -fet pel qual es descobrí l'absència de l'hemisferi dret quan ella tenia tres anys-, així com manca de moviments fins de la mà esquerra amb certa debiliat del mateix costat. Tant és així la normalitat de la vida que fa la nena, que ha pot realitzar actes de bilateralitat com patinar i anar en bicicleta; i és perfectament escolaritzada.



Aquest text ens permet observar la gra capacitat plàstica que les estructures encefàliques presenten; així com la seva adaptabilitat durant els procesos generatius.

Gaia continua mostrant-nos el seus misteris increïbles a cada passa...

no és màgica la vida? no és el camí del coneixement un camí sens final? no és tot plegat genial?



podeu llegir el paper aquí

si preferiu la notícia en castellà a DiarioMédico, aquí la teniu. (cal regristar-se, és gratuït)

El paciente inglés

a principis del mes de març de l'any 1997 vaig ser una de les moltes persones captivades per una grandíssima pel·lícula: The English Patient. Recordo la tarda en que anàrem uns quants companys i comapnyes a verure-la al cinema; fou pocs dies abans de marxar de viatge. Aquell viatge del que hauria hagut de sorgir un "mític" relat. (el concepte mític cal aplicar-ho al fet que durant molt de temps, encara avui dia, és una eterna promesa; no arriba a tant, si més no en públic, la meva "pedanteria") Doncs fins i tot aqueix relat s'iniciava amb el visionat d'aquesta pel·lícula. Han passat dotze anys i recordo la idea principal de la història i alguna imatge (i com no, el concepte de la "sinoide vascular").

recordo que es parlava de lo difícil que era transportar la novel·la (obra de Michael Ondaatje) fins la pantalla; que el llibre era una obra difícil, però molt interessant. Ara puc afirmar-ho. És un llibre recomanable; no és una lectura fàcil, ja que demana que estiguis molt pendent, la narració no és normalment linial: es basa en flashbascks que tenen més d'un eprsonatge. Tot i això, permet que et vagis enfonsant en la seva xarxa i que no vulguis sortir del desert. M'ha agradat molt, m'ha captivat (i no era gens fàcil, pensant que el meu cap tenia molt motius per distreure's).

us recomano la seva lectura; jo he gaudit molt, i ara espero recuperar el plaer del visionat de l'adaptació durant aquestes vacances que gairebé truquen a la porta.



un link de la novel·la aquí (consulteu condicions legals)

fa 40 anys... (arribada a la Lluna)

avui es compleixen 40 anys de l'arribada a la humanitat a la Lluna...

alló fou un màgic i meravellós...

sí, sé que molta gent ha possat, i possa, en dubte que s'arribés al nostre satèl·lit... però, perquè, aquesta vegada no podem somiar i acceptar -sigui veritat o no- que hem sigut capaços d'aconseguir quelcom científicament sublim i espiritualment agermanador...

m'agrada creure que la humanitat ha arribat a la lluna...

P.S.: m'agrada imaginar-me la Lluna com una observadora tranquil·la del nostre esdevenidor...

La Maternitat d'Elna

ara ja fa unes setmanes vai' llegir el llibre La Maternitat d'Elna , de n'Assumpta Montellà. El llibre ens narra l'experiència de com Elisabeth Eidenbenz, dirigint la maternitat d'Elna, entre 1939 i 1944, salvà la vida de 597 infants catalans desplaçants com a conseqüència del cop militar a Espanya l'any 1936. Eren les criatures de les persones exiliades, catalanes i espanyoles, que malvivien en els camps de refugiats republicans de Sant Cebrià de Rosselló, Argelers i Ribesaltes.

Gràcies a la creació de la maternitat per part de la jove Eidenbenz, sota l'auspici de la Creu Roja Suïssa i les seves autoritats, aquells infants es salvaren d'una mort gairebé garantida en els camps francesos.

El llibre serveix per comprovar com existeixen persones de bon cor; i com fins i tot quan la humanitat, en global, arriba a les seves cotes més elevades de baixesa queden flors en meitat de l'avocador que fan que la llum sobreixeixi que permeti que la vida flueixi.

Una obra que serveix com a públic, i merescudíssim, agraïment de la gran tasca feta per Elisabeth Eidenbenz; i que per altra banda aporta una mica més de llum a la nostra història.

Un llibre molt recomanable. Dur; però necessari.

per la nostra memòria i el nostre esdevenidor

LA VOZ DE MI CORAZÓN

ES UN CANTO DE CIGARRA

DEL CORO DE TANTOS PUEBLOS

QUE VIVEN SIN ESPERANZAS

LA VOZ DE MI CORAZÓN

CANTA PARA QUE MAÑANA

ESPAÑA VUELVA A ONDEAR

BANDERA REPUBLICANA


(els quatre primers versos són de Luis Pastor; la resta són de saviesa popular)




Himne Oficial de la II Republica Espanyola:

(música: José Melchor Gomis Colomer; lletra: Evaristo Fernández de San Miguel y Valledor )



Serenos, alegres
valientes, osados
cantemos, soldados,
el himno en la lid.
De nuestros acentos
el orbe se admire
y en nosotros mire
los hijos del Cid.

Soldados la patria
nos llama a la lid,
juremos por ella
vencer, vencer o morir.

¡Blandamos el hierro
que el tímido esclavo
del libre, del bravo,
la faz no osa ver!
Sus huestes cual humo
veréis disipadas,
y a nuestras espadas
fugaces correr.

Soldados, la patria
nos llama a la lid,
¡Juremos por ella
vencer o morir!

¿El mundo vio nunca
más noble osadía?
¿Lució nunca un día
más grande el valor
que aquel que inflamados
nos vimos del fuego
que excitara en Riego
de Patria el amor?

Soldados la patria
nos llama a la lid,
juremos por ella
vencer o morir.

Honor al caudillo,
honor al primero
que el cívico acero
osó fulminar.
La patria afligida
oyó sus acentos
y vio sus tormentos
en gozo tornar.

Soldados, la patria
nos llama a la lid,
¡Juremos por ella
vencer o morir!

Su voz fue seguida,
su voz fue escuchada,
tuvimos en nada,
soldados, morir.
Y osados quisimos
romper la cadena
que de afrenta llena
del bravo el vivir.

Soldados, la patria
nos llama a la lid,
¡Juremos por ella
vencer o morir!

Ya la alarma tocan;
las armas tan sólo
el crimen o el dolo
podrán abatir.
¡Que tiemblen, que tiemblen,
que tiemble el malvado,
al ver al soldado
la lanza esgrimir!

Soldados, la patria
nos llama a la lid,
¡Juremos por ella
vencer o morir!

La trompa guerrera
sus ecos da al viento,
de horrores sediento,
ya ruge el cañón
y Marte, sañudo,
la audacia provoca
y el ingenio invoca
de nuestra nación.

Soldados la patria
nos llama a la lid,
juremos por ella
vencer, vencer o morir.

Se muestran: ¡volemos,
volemos, soldados!
¿Los veis aterrados
la frente bajar?
¡Volemos, que el libre
por siempre ha sabido
al siervo rendido
la frente humillar.

muerte de un miliciano, Robert Capa

i tornà a sorgir la polèmica.

la història narrava que aquesta forografia fou pressa per Robert Capa el 5 de setembre de 1936 a Cerro Muriano, Córdoba, caient Federico Borrel García. Ja fa un cert temps algú posà en dubta la seva autenticitat; i ara sembla que aquests dubtes es confirmen.

d'acord, accepto que la veritat és quelcom que la Història cal que cerqui; emperò, aquesta no pot tractar de tacar una veritat superior: la Veritat (amb majúscula). Aquesta fotografia esdevingué quelcom més gran i important que una mostra de fotoperiodisme, que una obra d'art... es allò que la història cerca: és Història (amb majúscula). Aquesta imatge -fos o no captada de la vida real o un montatge- representa el que la Guerra (in)Civil Espanyola significà. És una de les seves instantànies que mentre existeixi un ésser amb capacitat de memòria servirà o hauria de poder fer-ho si els humans exercim com humans i no com inhumans -com la imatge ens mostra- per forjar les consciències.

l'aconseguís com l'aconseguis aquesta fotografia Robert Capa, sempre serà la mort d'un milicià: la resistència d'un poble que lluitava pel dret d'ésser humans contra la barbàrie.

apunt final: cal anar a veure -més enllà de la polèmica- l'expo de les fotos de Capa i Taro al MNAC "això és la guerra". + info aquí

un nou regal a caseta

amb això dels punts que últimament estava o està tant de moda a les companyies que viuen de "facil·litar-nos" la vida, ma mare ha agafat (d'una empressa que ara deixava de doanr-los i per tant tocava bescanviar els que es tinguessin), tot i que no era la seva primera opció això que veieu:



una fondue. bé jo trob que és una mini-fondue portàtil per fer-les de xocolata...

ummm quin gran plaer. les carn estan bones, però les de formatge i xocolata són, són... 'nava a dir una benedicció, però si les pecats eren cosa del dimoni... sigui que són absolultament genials...

caldrà fer una estrena...

del poder de la fotografia

la fotografia és una de les arts més enigmàtiques; o si més no així m'ho sembla. només cal pensar en les idees que molta gent tingué durant molt de temps al respecte que podia atrapar l'ànima de qui a ella s'exposava. la fotografia no seria com l'evolució de la pintura que tracta de "deixar enrera la precedent"; seria més aviat, com la poesia i la música, dues germanes bessones que poden anar juntes, o que han decidit veure món per separat. les possibilitas de la fotografia són infinites; i no cal ésser un geni per poder aconseguir instàntanies màgiques o si més no interessants. i el que és més important: suggeridores; el fet és que poden estimular la imaginació (un altre món és per exemple el fotoepriodisme -ja en parlarem-). avui volia deixar constància que el fet que una persona estiamda t'enviï una fotografia seva és un regal molt bonic: ja que manifesta que pensa en tu i desitja que tu també ho facis en ella...

fotografia: le violon d'Ingres, Man Ray (1924)

imatge extreta de Baatido de Fruta (post aquí)

xocolata

la vida és feta de petits plaers; o si més no, és bonic pensar que en això podríem convertir-la.

una de les passions, o gairebé parafília -de les confessables- és la xocolata. en qualsevulla forma o manera... deliciosa...

avui no us en parlaré gaire, perquè si començo m'escorreria daltabaix com una torrentera fins la mar i em desfaria; així que millor us deixo la lletra d'una cançó:

CORRANDES DE LA XOCOLATA per Jaume Arnella

Xocolata si sabessis
el que jo sento per tu
ben segur que et desfaries
ni que fossis un roc dur.

I aquesta cosa que sento
l'arrossego de petit
que preferia menjar-te
més que no llepar-me le dit.

I quan era craitura,
amb prou feines caminar,
volia pa amb xocolata
cada tarda per berenar.

Ja més gran, si és que els meus pares
em donaven el permís
jo sortia de parranda
a la granja a fer un suís.

Mai no n'he perdut les ganes,
tantes ara com abans,
es veu que ve de família:
fan igual els meus germans.

Si és que una depressió et ronda
o et sents massa decaigut,
no hi ha pastilla que valgui:
xocolata i turutut!

Hi ha dòping de moltes menes
-n'hi ha per grans i per petits-
per+o si ho fas amb xocolata
fins podràs llepar-te els dits.

Però no en fem un gra massa,
diuen que crea addicicó:
tres rajoles cada dia
és la millor proporció.

Hi ha metges que la prohibeixen,
d'altres diuen que és pecat,
però és bona de tota manera,
amb el dolç i amb el salat.

Hi ha qui cuina amb xocolata
conill, llebre o senglar,
però per mi és amb els dolços
que té més bon paladar.

Fem treballar la memòria:
ja en el temps més antic
servia de cobertura
per coca i pa de pessic.

Amb la motxilla ben plena:
bombons, trufes i torrons;
això no hi ha qui ho aturi:
ja pots anar per aquests móns.

Com t'estimo, xocolata,
presa, desfeta o en pols;
valga'm déu, que bé que et poses
amb un traguet de vi dolç.

extret de El plaer de la xocolata, de Maria Antònia Martí Escayol (fragment del llibre on-line a google books aquí)

imatge: xocolata, cedida per la pastisseria Boages, plç Concòrdia, la tarda de l'acte en motiu del Dia de la Dona Treballadora.

de les ciències i lletres (avui tocarem II)

Malauradament fa molts anys es produí una fractura traumàtica en el món del coneixement: algú decidí que existia un abisme entre les Lletres i les Ciències. Més enllà de la meva creença personal que els i les científics lletraferits serien la versió postmoderna dels sofistes –paraula ara caiguda en desgràcia- de la venerable Grècia clàssica; dubto molt, per no dir taxativament, que existeixi tal separació com si d’un Infern i un Paradís es tractessin, i que cada qual col•loqui allà on més adient li sembli cadascun dels móns.
Per a més inri, el sistema educatiu, la consideració com a tal del que patim, i cada vegada amb més escreix, és ésser no ja sols generós amb el sistema, sinó una mica inconscient; com dèiem, el sistema “educatiu” en aquest país ha considerat que no és lògic, ni necessari –fet encara més greu- que una persona pugui ésser coneixedora d’àtoms, cèl•lules , electrons, equacions i també en històries, literatures i filologies... bé, de fet, el que realment no es considera del tot necessari és la ruta inversa. Per desgràcia avui en dia, sembla que les Ciències han caigut en un desprestigi –i no ho dic perquè en molts aspectes se les consideri un nou dogma de fe- sinó pel fet que mentre les Lletres són Cultura, a les Ciències se les ha foragitat del pedestal.
Emperò, com si algun boig hagués decidit planejar una venjança, avui en dia, les Ciències es basen en un gran concepte: publicar. Si no és posat negre sobre blanc, avui no és una idea que existeixi. La gran problemàtica és que hem caigut en una voràgine que fa que els escrits científics siguin ingents. La única necessitat ja no és fer “bona Ciència”, és publicar. Així que avui en dia, els projectes de científics cal que siguin redactors d’idees i resultats de laboratori (a més, majoritàriament, en una llengua que no és la seva).
Potser no hem creat un abisme entre les Ciències i les Lletres; tal vegada les hem llençat daltabaix de l’abisme.


imatge: Simplicius aprenent a escriure; Max Klinger.

el compte enrere

el fet d'haver de presentar l'esborrany de tesina al meu cap aquest dimecres, per després fer les correcions oportunes per entregar-la el dimecres (comptant que els últims resultats els obtindrem el divendres) m'ha fet enrecordar, dins de l'estrés, d'una cançó:



WE´RE LEAVING TOGETHER
BUT STILL IT´S FAREWELL
AND MAYBE WE´LL COME BACK,
TO EARTH, WHO CAN TELL?
I GUESS THERE IS NO ONE TO BLAME
WE´RE LEAVING GROUND
WILL THINGS EVER BE THE SAME AGAIN?

IT´S THE FINAL COUNTDOWN
THE FINAL COUNTDOWN

WE´RE HEADING FOR VENUS
AND STILL WE STAND TALL
CAUSE MAYBE THEY´VE SEEN US
AND WELCOME US ALL
WITH SO MANY LIGHT YEARS TO GO
AND THINGS TO BE FOUND
I´M SURE THAT WE´LL ALL MISS HER SO

IT´S THE FINAL COUNTDOWN
THE FINAL COUNTDOWN
WE´RE LEAVING FOREVER
IT´S THE FINAL COUNTDOWN
BUT STILL IT´S FAREWELL
IT´S THE FINAL COUNTDOWN

traducció:

Marxem plegats,
pero encara som en el comiat
potser tornarem
a la Terra, qui sap?
Suposo que no es pot culpar ningú
ens allunyem del terra
tornaran les coses a ésser el mateix?

és l'últim compte enrere
l'últim compte enrere

marxem cap a Venus
i encara tenim confiança
perquè potser ens hauran vist
i ens acolliran a tots
Amb tants anys llum de camí
i les coses per descobrir
segur que tots la trobarem tant a faltar

és l'últim compte enrere
l'últim compte enrere
marxem per sempre
és l'últim compte enrere
encara som a l'adéu
és l'últim compte enrere

imatge: la lluna a Mataró durant el concert de The Wailers.

Sopar Màster Biologia Cel·lular, Citogenètica i Càncer

Ahir dissabte 11 de juliol de 2009 les 8 noies del màster de Citogenètica i Càncer de la UAB vam fer un soparet.

Era quelcom que havíem plantejat com un sopar oficial amb l'altra branca i amb els profes però al final ens vàrem quedar nosaltres soles. Perfecte. Fou una nit perfecte.

Sopàrem al Cullera de Biox (web). Fou un bon sopar en bona companyia i bona conversa (a més fòrem capaces de no parlar de feina). No oblidem que ens haurem de posar d'acord per fer el viatget cap a EuskalHerria!

Després acabàrem en un local prop del carrer Elisabets per fer uns mojitos mentre contínuavem amb la xerrameca. Des d'allà fèrem cap a Les Enfants per ballar fins les 5 de la matinada.

En resum, una gran nit, que haurem de repetir en les motes cites que tidrem pel davant. Gràcies a totes, és un plaer estar amb vosaltres.

per a les fotos aquí

The Wailers

ahir nit vai' 'nar amb la Raquel al festival Cruïlla de Cultures a Mataró -el cartell de BCN promet molt!- per a escoltar a una de les bandes més mítiques de la història: THE WAILERS. (o el que ara és la banda).

mai he set un seguidor declarat del reggae; però qui no ha gaudit d'algunes de les grans cançons d'aquest gènere? I la veritat, és que vai' gaudir molt deixant-me seduïr per les cançons que anaven tocant. Òbviament amb els grans hits coneguts era molt més fàcil.

Em va agradar molt el fet de començar el concert amb un gran i llarg tema instrumental. La veritat és que m'ho vaig passar molt bé; clar que en bona companyia, tot es gaudeix.

és maco deixar-se fluir al ritme de la música, sentint com la terra, l'aigua, el foc i l'aire es fan un en la carícia de dos cossos ballant...

podeu llegir això i això

per saber-ne més aquí

el 16 de juliol els teniu al pireneus festival a Sallent de Gállego, Osca.

départ Barcelone

aquest matí, després d'una visita mèdica, he pogut arribar a les "torres Venecianes" tot just quan faltaven minutets per iniciar-se l'etapa del Tour. Ha sigut maco ésser partícip, com a ciutat, d'aquest magne esdeveniment.

hem continuat amb la feina al lab -es fa llarg aquest final de part de màster (tal vegada perquè ja sabem que no podrem continuar en el grup de Sarcomes d'IDIBELL), i el que ens resta de feina encara fins el dia 22.

emperò, aquesta nit, anirem amb la Raquel fins a Mataró al Festival Cruïlla de Cultures, a gaudir d'una deliciosa nit amb The Wailers. Segur que aconseguirm oblidar durant dues hores totes les desgràcies del món i podem ballar en el nostre oceà propi...

Le Tour de France à Barcelona!!!

aquesta tarda he pogut gaudir de l'espectacle del Tour de França (Le Tour!!!) a la meva ciutat! (Ciutat per cert que ha gaudit dels tres espectacles esportius amb més seguidors). Era a la plaça Tetuan -amb la Raquel, tot i que ella de 17 a 18 hores era compromesa-. Enrecordant-me'n a cada moment de mon pare, he pogut gaudir de l'espectacle de veure passar els millors ciclistes del món actual...

Doncs sí, m'he emocionat. Quan ha passat qui anava primer -no sabia qui era- era pendent de viure el moment i tracar de fer alguna foto; quan ha passat el gran grup les cames per un instant m'han fet figa i he pensat: "el Tour, estic al Tour!".

sí, ha sigut una gran tarda...

imatge: David Millar, qui passà primer per Barcelona -si us dic la veritat, no sabia qui era, desconeixia com anava la cursa-, girant plaça Tetuan per continuar per Passeig de Sant Joan.

Assaig sobre la lucidesa

Una decepció. I és una llàstima; en tenia moltes de ganes i d’esperances dipositades en aquest llibre. N’havia parlat moltes vegades tot i no haver-lo llegit especificant la temàtica. Em semblava molt encertat, i així ho continuo considerant, escriure una novel•la que s’inicia amb una elevada participació ciutadana en unes eleccions on resultarà que per una majoria absoluta venç el vot en blanc.

Assaig sobre la lucidesa té aquest inici, on acabarà havent-hi un 83% de vot en blanc a les eleccions municipals de la capital d’un estat indeterminat. Des d’aquest moment veurem les estratègies i trampes que el govern –com a representant de tota la classe política- realitzarà per desacreditar la ciutadania, o millor dit, la seva elecció. Des del primer moment es veu que la bondat que l’autor, en nobel Saramago, dóna a la massa ciutadana és excessiva –acaba essent una faula maniquea on la societat civil és absolutament bona, tal i com J.J.Rousseau haugés somiat, i l’estament polític insuperablement pervers-; i plantejar quelcom similar des d’un òptica que no hi hagués res ni ningú al darrere, i que la consciència cívica fos tan gran és una mica excessiva. Emperò, hom pot acceptar-ho com a artefactes propis de la literatura; i fins i tot per fer-ho més senzillament verídic. El problema rau quan –cap a mitja novel•la, quan es necessari el gir argumental per veure com esdevindrà la solució del conflicte creat i els dels seus derivats- decideix que” tot queda en mans” de la seva anterior obra Assaig sobre la ceguesa. Recórrer a una altra història que no haurien d’ésser, teòricament i aparentment, entrellaçades per tractar de solucionar aquesta no em sembla digne. En el moment que vaig veure què succeïa –i vull deixar constància que l’altra obra, quan la llegí, fa anys, em semblà superba- em vaig sentir decebut i traït.

Crec que és una interessant novel•la en el seu plantejament inicial però que es perd, especialment cap a la meitat del llibre quan l’entronca amb un altre.

sembla que tot fou una picada

fa dues setmanes el meu turmell dret va llevar-se amb uns lletjos puntets; semblaven com si algun bitxet dolent hagués gaudit excelsament de la nit. Al cap de pocs dies allò derivà en quelcom més lleig. Vai' decidir 'nar al metge; i no essent el meu habitual em visità una metgesa.

La conclusió fou que tot i lo rar del lloc tot semblava indicar que es tractava d'un herpes. Després del tractament amb aciclovir, les sensacions no eren les mateixes. Així que ella i dues infermeres canviaren el tractament.

Avui he tornat -ho hauré de fer divendres al matí, ara ja amb la meva infermera-, i el primer que vull dir és que tant la metgesa com les dues infermeres que en aquestes visites m'han atés són tres persones encantadores i perfectes professionals de la medicina. No és que doni gust posar-se malalt; emperò, quan succeix hom pot tornar a creure en la humanitat i en el sistema sanitari.

Sembla ésser que tot fou algun bitxet dolent; emperò, encara no hem acabat.


imatge: Medicina; Gustav Klimt; Col·lecció Privada. Wien.

no defallir

Walt Whitman escrigué:

No defalleixis si no em trobes aviat.
Si no sóc en un lloc, cerca'm en un altre.
En algun lloc t'estaré esperant.

Així que quan sembli que tot sigui una cursa plena d'obstacles, quan el carrer sembli estretir-se fins que no sigui possible passar i la nit ens il·lumini de negre perquè no veiem el camí; no oblidem mai que allò que desitgem és en algun lloc esperant-nos.

Perquè hem d'ésser conscients que existeix un port on arrecerar-nos de la tempesta per seguir camí, no deixem mai que l'adversitat ens venci. Baixem un momentet els ulls, pensem que som plenament capaços i somriem perquè la vida ens dóna una altra oportunitat de demostrar com som els vencedors...

imatge: Study of Clouds and Trees; John Constable; Victoria and Albert Museum. London.

11 mesos

avui 5 de juliol la Raquel i un servidor hem fet 11 mesos junts. Qui ho havia de dir... Si fa un any i mig ni ens coneixíem...



Aquest cap de setmana ha set de celebracions.

Ahir la meva neboda Queralt cumplia 3 anyets, així que cap a casa seva vàrem anar cap a Badalona per a celebrar-ho. És màgic l'univers de somnis en el que viuen les criatures.

I parlant de criatures, la Laia, que ha set "l'excusa" per fer un dinaret tots junts a ca la Nuri i l'Oscar. La veritat ha set una tarda molt interessant. Molt tranquil·leta; una perfecta tarda de diumenge en molt bona companyia.



I sense oblidar que al matí ens hem anat a fer una excursioneta a la platja... quina calor. Continuo sense entendre com la gent pot passar-se tanta estona possant-se morena. Si l'interessant de la platja, més enllà de la companyia, és la mar...



ara arriba la setmana de redacció de la tesina (amb un experiment pel mig...)

una genial cap de setmana...

això s'acaba...

ahir divendres fèrem la útima classe del màster; i al acabar, i a més coincidint amb el fet que avui és el vint-i-cinquè aniversari de Marina, doncs vàrem fer un petit "picnic"-berenar.





Sembla mentida lo ràpid que ha passat aquest any (fet que molt sovint parlem amb la Raquel); com aquestes vuit persones que no ens coneixíem hem pogut gaudir d'aquests mesos d'incerteses i de noves experiències. Tot i que l'important arriba ara.

Val a dir que ens haurem de cercar un nou futur la majoria, com exemple un servidor, que no podré seguir a IDIBELL -manca de finançament-. Emperò, ara sabem que hi ha vuit persones que ens anirem veient i preocupant-nos de saber què fem.

En un altra ordre de coses, aquesta tarda anirem a Badalona amb motiud el tercer aniversari de la meva neboda -per cert, la meva estimada Sarita fa avui 29, a París!-; i si em permeteu un altre comentari personal, avui fa dos anys que fai' fumar-me la meva última cigarreta.

Així que ara cal que mirem cap al futur, pensant que el nostre present és una tesina que cal entregar el dia 22 del mes en curs i que ara sembla que defensarem el 22 de setembre! Ja veurem on arribem i on acabem.

Aquest escrit volia deixar constància de l'estiamció de les meves benvolgudes companyes... gràcies, he fet que el màster sigui productiu.

the pipetteman

existeixen grans personatges -tal vegades herois- misteriosos com "esfinterman" i "malmeto"; però aquí arriba PipetteMan; l'home capaç d'inocular-ho i tot...

quina por!!!

(tot i la molta feina, sempre es pot trobar un moment de relax al lab...)

estudis bologna?

des de fa uns quants anyets es parla i malparla de l'espai d'educació superior europeu -estudis bologna- i la seva aplicació i tot el que això implica i/o implicarà...

veient la imatge un es planteja, aquest és un dels nous estudis, el de "comptador"? Caldran quatra anys per obtenir un grau de comptador?

O és que potser es volien referir a una altra cosa?

Per cert, el de la botiga que fa realitzar la placa, va fer algun comentari?

Què li passaria al gat de Schrödinger si l'untem de mantega com una torrada i el deixem caure?

P.S.: qui descobrí la placa quan 'nàvem de visita a cal Rulo i la Virg fou el nostre estimat Ferran.

360º Tour (walkaway, walkaway I will follow...)

hi ha experiències a la vida que no poden ésser descrites, ni dibuixades, ni tan sols enregistrades en cap suport perquè no poden transmetre la meravellosa màgia infinita que són... Ahir, l'inici de la nova gira dels U2 serví per demostrar que, com ja feren des de l'Achtung Baby, una vegada ja han demostrat que són la millor banda de Rock del planeta, sols els queda continuar demostrant-ho i fer-ho amb un espectacle cada vegada millor; aquest és el seu ofici, i això feren, de nou, ahir...

sense paraules... BRUTAL!!! INGENT!!!

hi hagué qui el qualificà d'exorcisme...



extret de la seva pàgina (aquí):


Barcelona, it's the first night of the new tour and here's what they played. Was it what you expected?

Breathe
No Line on the Horizon
Get On Your Boots
Magnificent
Beautiful DaY
I Still Haven't Found What I'm Looking For
Angel of Harlem
In A Little While
Unknown Caller
Unforgettable Fire
City of Blinding LIghts
Vertigo
I'll Go Crazy If I Don't Go Crazy Tonight
Sunday Bloody Sunday
Pride (In The Name of Love)
MLK
Walk On
Where The Streets Have No Name
One
-------
Ultraviolet
With Or Without You
Moment of Surrender.

les fotos són aquí



a LaVanguardia aquí

al 3 24 aquí

a El periódico aquí

a VilaWeb aquí

a El País aquí

al Irish Times aquí

a The Times aquí

a The Independent aquí