anidando liendres

Els que em coneixeu sabreu de la meua fanàtica fascinació per Héroes del Silencio y la carrera ulterior de Bunbury. Avui -ja que ahir vàrem posar cançonetes- us deixo una de les meues preferides; tant és així que la vai' llegir en la lectura poètica de Sant Jordi de ja fa un cert temps -algú en té fotos d'allò?-



Per què possar-la avui? Doncs perquè sí; o, per què no?

Penseu que ara que s'apropa el nou setembre, l'època dels inicis, és el moment de dedicar-se a la vida rutinària -si se'n té d'això-; però, per sort, ara, la meua vida rutinària té nom femení. Cal cercar una nova rutina, pèrò aquesta acaba arribant, per molt lluny que tractis de marxar... L'important és poder copaginar-la amb el paradís; perquè tots i cadascun de noltros tenim un paradís terrenal -en el seu sentit més literal- que "només" cal cercar i trobar...

No deixeu tota la vostra vida en mans de la Srta Ciència; deixeu que per la nit la Srta. Rock'n'Roll bressoli els vostres somnis perquè així algun dia, potser, es farien realitats... Hi ha uns peus que caminen dalt de les aigües del mar per cercar el seu hortizó que pot ésser el vostre cos amagant la vostra ànima... potser aquest quadre que heu pintat sempre amb les mateixes pincellades ara podria canviar... tot és canvi, l'evolució... i no hi ha teleologies, sols l'existència; així que gaudim-la, que és l'únic plaer que ens haurien deixat els déus...

Dediqueu-vos al plaer... I SIGUEU DOLENTS!!!

Anidando liendres

Comienza el espectáculo, imaginando
las partes más privadas de tu anatomía,
rogando ofertas a los dioses de rodillas.
Continúas con miradas asesinas
de felina ofendida,
encantada de conocerte,
elevando la frente.

La química en peligro
y el vestido, de pecadora profesional.
De puta o de beata,
encantadoras ambas.
Dime con quien andas,
te diré con quién acabas

Anidando liendres,
Anidando liendres.

Te entregas a los dioses.
A los hombres no los nombres.
Al menos esta noche,
perderás la intimidad.

La discreción es una gran cualidad
que escasea en estos días
de amores de revista de papel cuché.
La oferta y la demanda, es la que manda,
y tal como anda la santa madre,
más vale tarde que mañana.
Que no se te vaya la gana
ni el murmullo del ron,
que podemos hacer tanto amor estando juntos

anidando liendres, anidando liendres.

Sería absurdo, tal como está el mundo,
desperdiciarnos así,
que para la guerra tenemos a Bush.
Para la paz estamos los voluntarios,
misioneros del pubis y el brasier,
peregrinos de princesas sin castillo,
caballeros del santo grial
y de la gran cruzada,
siempre inacabada de tu causa.
No seas falsa, que no lo eres,
y entrégate a los placeres,
que no son sólo míos,

anidando liendres, anidando liendres, anidando liendres, anidando liendres.

per a qui torna avui...

******************************************************************

Que yo no lo sabía,
quién me lo iba a decir,
que solo con tu sonreír
inundarías todo mi ser de alegría.
Y yo no lo sabía,
que me podía encontrar
algo tan dulce como tú.
Eres lo más bonito que he visto en mi vida.
Y yo no lo sabía,
y si me vuelvo loco es al sentir
que hay tantas cosas que vivir,
y yo sin ti no lo sabia.
Por la calle no hago mas que sonreír.
Y es que todo el tiempo estoy pensando en ti.
¿que le voy a hacer?
Es curioso como hay días en los que
todo es magia, todo es arte y ya lo ves,
no puedo callar,
ni dejar de ser el loco que esta
rendido aquí a tus pies.
Y yo no lo sabía....
Aunque hable la gente solo oigo tu voz.
Completamente borracho por tu amor,
¡Que pesado estoy!
Pero es que tampoco me quiero callar.
Mas bien al contrario, yo quiero gritar
que soy muy feliz si estas junto a mi.
Te quiero a morir. Estoy loco por ti.

__________________________________________________________________

My tea's gone cold, I'm wondering why
I got out of bed at all
The morning rain clouds up my window
and I can't see at all
And even if I could it'd all be grey,
but your picture on my wall
It reminds me that it's not so bad,
it's not so bad

I drank too much last night, got bills to pay,
my head just feels in pain
I missed the bus and there'll be hell today,
I'm late for work again
And even if I'm there, they'll all imply
that I might not last the day
And then you call me and it's not so bad,
it's not so bad and

I want to thank you
for giving me the best day of my life
Oh just to be with you
is having the best day of my life

Push the door, I'm home at last
and I'm soaking through and through
Then you hand me a towel
and all I see is you
And even if my house falls down,
I wouldn't have a clue
Because you're near me and

I want to thank you
for giving me the best day of my life
Oh just to be with you
is having the best day of my life :)

diablessamariken

Avui vull dedicar-li el blog a la Diablessa Mariken... (ja que el dia 12 -dia del seu aniversari- ja marxava a voltar per Europa, fem-ho ara que ja ha tornat).

El motiu és simple... és una de les persones més importants de la meua vida; una persona màgica a qui estimo moltíssim i que necessito a prop molt sovint...

perquè nits com les d'ahir, com tu mateixes dius, cal repetir-les més sovint... perquè és una perfecta degustadora d'art i una persona perfecte per ésser acompanyant en qualsevol moment i lloc... perquè, sí, perquè així ho vull.

mercès per tot. continua essent igual...

perquè no oblidem que:

• te quiero no por quien eres sino por quien soy cuando estoy contigo. (Gabo Márquez)
• Una amisat noble és una obra mestra a duo. (Paul Bourget)
• Un amic és qualcú que ho sap tot de tu i tot iaixò t'estima. (Elbert Hubbard)
• Una amic és una persona amb la que es pot pensar en veu alta. (Ralph Waldo Emerson)
• Un amic fidel és una ànima en dos cossos. (Aritstòtil)

shakespeare & co

de la por a les lesions...

ahir parlàvem dels JJOO, i si hi ha quelcom que faci por els esportistes són les lesions... són les seves ombres sempre amagades...

la dolorosa demostració per Araceli Navarro aquí

doncs bé, sense desig de comparació; quan hom ha patit alguna lesió, especialment en el genoll en le meu cas, qualsevulla sensació negativa `relacionada fa molta por...

ahir era al Macondo i ajudant en Dani, vai' fer un mal gest, supose, i vai' sentir el meu mal de genoll... creia al principi que me l'havia tornat a kardar... però no.

per sort sembla que sols és una gonalgia inespecífica amb possible parameniscitis medial...

hi ha hagut sort!!!

La volta al món en 80 dies

Ahir vai' acabar aquest maco llibre... Ja que no he fet viatge aquest estiu -tot i que sí molt interessant sortides- vai' decidir que era una interessant forma de passejar pel món...

Supose que tothom coneix la història, especialment aquells que en la nostra infantesa vàrem gaudir de la meravellosa adaptació televisiva:



El llibre era una edició il·lustrada i amb fotografies de l'època i ocmentades:



la vertiat és que he gaudit molt amb les aventures, a tota velocitat, la veritat és que el llibre enganxa, i ha sigut una forma molt divertida de passar les últimes hores. També és cert que vius amb les imatges que en el teu cervell han sigut i seran per tota la vida:





del llibre es pot dir que potser és massa pla en alguns personatges i que per la velocitat obligada no és ben bé un llibre de viatges; però sí un gran llibre d'aventures... Així que us recomanao que us submergiu en ell i recordeu els agradables moments de quan érem més petits i la nostra imaginació bullia amb qualsevulla cosa.



DE fet, no ens enganyem, qui més qui menys ha somiat amb infinites aventures molt lluny de casa seua i fins i tot de fer la volta al món -no cal fer-la en quatre-vingt dies-... descobrir el món, i (re)descobrir-nos a noltros mateixos, fer coneixences... viatgeu! per dins i per fora...

BEIJING 2008

Han sigut uns jocs veritablement excepcionals" concluí Jacques Rogge. Sí, crec que seria una bona forma de dir-ho.

Més enllà dels 39 rècords del món i 85 olímpics; de les gestes de Phelps i Bolt; de la bellesa asiàtica de les seves cerimònies; els JJOO continuen sent la gran festa de l'esport, el desig de mantenir el Civius, altius fortius; i amb ell la nostra capacitat d'emocionar-nos i sentir, d'esforçar-nos i gaudir del que la natura pot fer mitjançant els nostres cossos.

M'agrada gaudir dels dies de JJOO. Aprofito per veure aquells esports que habitualment no es poden veure per la tele -només en canals de satèlit (bé, ara potser algun per tdt)-. He pogut gaudir del handbol -brutal la final femenina!-, el voleibol -impresionat la "repetició" de la final d'Atenes a quarts entre Rússia i Xina, femení-, l'hockei, el waterpolo, la sincro (per fi arriben les merescudes medalles; i es manté l'exhibió russa), la gimnàsia -tant artítica com rítmica-... i un continua gaudint del bàsket, i veu més atletisme i natació i ciclisme que mai...

Hi ha events, els JJOO, mundials i eurocopes i finals europees de futbol, 6 i 3 nations i mundials de rugbi, el tour, que hom no pot deixar perdre's...

L'olimpíada és aquest període de quatre anys en que els esportistes es preparen per una gran nit... és un reflex de la vida però des de la bellesa de l'esport...

+ info: aquí

Com a reflexió social -o diguem-li política, si voleu-, la Reública Popular Xina ha arribat a dalt de tot del medaller per quedar-s'hi com a reflex de la seva evolució com a país. Aquests JJOO han sigut" en una potència emergent que no és sota el control del USA" com digué el Wall Street Journal -l'òrgan "neocon"-; recordant que només els jocs de Moscou'80 foren, des de la 2ª Guerra Mundial en un país no "prooccidental" o neutral... i que ningú oblidi que foren boicotejats per USA i adlàters... (pobre Misha -i Natsha-!)

I, ara, que molts -si hi hagués molta gent llegint això; ;p- us llençaríeu sobre la jugular recordant totes les errades comeses en el passat i en el present per el govern del país; el primer que us preguntaria és vareu fer el mateix per Atlanta'96? Ho faríeu per un possible Chicago'16? Massa hipocresia; perquè ningú hauria d'oblidar que el govern xinès reconeix les seves errades en tot allò que occident li critica -i que ningú dubti que seran millorades, per a la seva velocitat i a la seva manera, ja que la democràcia occidental mai serà solució de res imposada a la força-; mentre que moltres democràcies alliçonadores són carregades de crims dins i fora de les seves fronteres... Que Xina ens és presentada per alguns com la "Superpotència del segle XXI" per generar un nou fantasma de por, una vegada mort el Pacte de Varsòvia...

I si no, demaneu-li al gran Rafael Poch, que d'això, i moltes altres coses, en sap moltíssim...

Xina serà gran i serà al seu ritme... i l'esperit olímpic sempre serà una flama eterna...

El camino a casa

La pel·lícula Wo de fu qin mu qin de Zhang Yimou, traduïda com El camí a casa (seria quelcom com "el meu pare i la meva mare") és una altra petita mostra de les delícies del cinema asiàtic.

La història s'inicia amb el retorn a casa del fill que marxà a la ciutat i mai té temps per tornar; fins ara, que el seu pare ha mort. D'aquest blanc i negre passarem al color quan ell recordi la història d'amor de la seva mare i el seu pare -la veritable història de la pel·lícula-; que permetrè que ell entengui tot el que els records signifiquen per la seva mare i, sense que ell fos conscient, per ell mateix.

El film és narrat amb la suavitat típica del director de la ingent "La llanterna vermella". Cada petit detall, cada imatge, cada reflex de llum, la música -em recordava la OST de Braveheart; i sé que no s'assemblen, però...-; tot, ens condueix per entendre aquella vida rural de la Xina i com aquelles dues persones cauen dins el pou de l'amor, i tot allò que això comportava...

Aquesta història ens permet recordar que són els petits gestos, les mirades fugisseres mig amagades, els somriures "fora de temps" els que ens captiven i denoten la nostra entrada dins del món dels sentiments amorosos... A vegades, massa sovint, oblidem que l'amor és una casa que es construeix molt lentament i fermada en les petites coses molt més que no pas en les grans paraules i accions... que sóm la felicitat en aquella mirada, mig de reüll i gairebé inconscient, al girar-nos quan hem de marxar; aquell moviment de la mà, mal dissimulat, cercant una carícia tèbia que sembli involuntària; el somrís, gairebé és tremolor, quan l'altra persona ens apareix davant sense que l'esperem...










La'ltre gran ensenyament que la pel·lícula transmet és el respecte cap a les nostres tradicions. Que nosaltres som el que eren els nostres progenitors. De fet, jo arribaria a afirmar que allò qu fem és el que seran la nostra descendència; ja que és això el que els leguem... En fa pensar en aquell proverbi indi: We do not inherit the Earth from our ancestors, we borrow it from our children. Per això és important no oblidar mai l'importància de respectar els costums i tradicions dels nostres pares; que, molt sovint, ens permetrà ajudar-nos a trobar-nos a nosaltres mateixos...



Deixeu-vos seduir una nit per aquesta pel·lícula...


la música i el tràiler:

queda prohibido

Amb la imatge de les postals que he rebut aquest estiu vull deixar-vos un text que he descobert fa poquet. Sembla que molta gent li donà l'autoria al gran Pablo Neruda -diuen que forma part de Los Versos del Capitán (on es troba l'ingent poema Tus pies- però sembla ésser que podria pertànyer a Alfredo Cuervo Barrero. Sigui com sigui és una bonica peça i diu grans veritats que massa sovint oblidem... un text ambs reminiscències del Il est interdit d'interdire.


Aprofito també per agrair a les persones que mantenen l'agradós costum d'enrecordar-se d'un servidor quan marxen fora i m'envien una postal... sou el millor que hi ha damunt la superfície del planeta. Mercès



¿Qué es lo verdaderamente importante?,
busco en mi interior la respuesta,
y me es tan difícil de encontrar.

Falsas ideas invaden mi mente,
acostumbrada a enmascarar lo que no entiende,
aturdida en un mundo de irreales ilusiones,
donde la vanidad, el miedo, la riqueza,
la violencia, el odio, la indiferencia,
se convierten en adorados héroes,
¡no me extraña que exista tanta confusión,
tanta lejanía de todo, tanta desilusión!.

Me preguntas cómo se puede ser feliz,
cómo entre tanta mentira puede uno convivir,
cada cual es quien se tiene que responder,
aunque para mí, aquí, ahora y para siempre:

Queda prohibido llorar sin aprender,
levantarme un día sin saber qué hacer,
tener miedo a mis recuerdos,
sentirme sólo alguna vez.

Queda prohibido no sonreír a los problemas,
no luchar por lo que quiero,
abandonarlo todo por tener miedo,
no convertir en realidad mis sueños.

Queda prohibido no demostrarte mi amor,
hacer que pagues mis dudas y mi mal humor,
inventarme cosas que nunca ocurrieron,
recordarte sólo cuando no te tengo.

Queda prohibido dejar a mis amigos,
no intentar comprender lo que vivimos,
llamarles sólo cuando los necesito,
no ver que también nosotros somos distintos.

Queda prohibido no ser yo ante la gente,
fingir ante las personas que no me importan,
hacerme el gracioso con tal de que me recuerden,
olvidar a todos aquellos que me quieren.

Queda prohibido no hacer las cosas por mí mismo,
no creer en mi dios y hallar mi destino,
tener miedo a la vida y a sus castigos,
no vivir cada día como si fuera un último suspiro.

Queda prohibido echarte de menos sin alegrarme,
odiar los momentos que me hicieron quererte,
todo porque nuestros caminos han dejado de abrazarse,
olvidar nuestro pasado y pagarlo con nuestro presente.

Queda prohibido no intentar comprender a las personas,
pensar que sus vidas valen más que la mía,
no saber que cada uno tiene su camino y su dicha,
sentir que con su falta el mundo se termina.

Queda prohibido no crear mi historia,
dejar de dar las gracias a mi familia por mi vida,
no tener un momento para la gente que me necesita,
no comprender que lo que la vida nos da, también nos lo quita.

La Massacre de la Saint-Barthélemy

El 24 d'agost, festivitat de Sant Bartomeu, de 1572 cassaren a Paris el bearnès Enric III de Navarra -futur Enric IV de França, com a primer rei Borbó francès (també l'anomernarien Henri le Grand o Le bon roi Henri)- amb Margarida de Valois -la coneguda com a Reina Margot-.

Aquelles foren unes noces sagnants... La catòlica França aprofità l'arribada del calvinista per assassinar sis mil hugnots als carrers de la seva capital. Matança que el papa Gregori XIII -reformador del calendari- beneï amb Tedeum i medalla commemorativa.

La tradició afirma que la sang arribà fins el llit de la fascinant Reina Margot mentre contemplava la massacre des de les seves estances del Louvre. (per a més informació podeu llegir la coneguda novel·la d'Alexandre Dumas -i l'adaptació cinematogràfica dirigida per Patrice Chéreu-, la biografia escrita pel gran Néstor Luján o l'obra sobre la massacre escrita per Philippe Erlanger; entre moltes altres-.

No puc negar l'atractiu que sempre crearen en la meua persona tant la Reina Margot com Enric IV de França. Dues persones de creències diferents obligades a cassar-se, ambdós mantigueren infintat d'amants -ell arribà a repudiar-la-; les guerres religioses que se succeïren en el país -i a tota Europa-, no oblidem que en un acte de realisme polític ell pronuncià el 25 de juliol de 1593 la cèlebre frase: «Paris vaut bien une messe» per poder obtenir i mantenir el poder... Ella era filla de Caterina de Mèdici (Madame Serpente) i Enric II; la sang l'envoltà tota la vida...

Però avui sols volia fer esment del fet que es compleixen 436 anys d'una de les moltes matances en nom de Déu de la història... i que per desgràcia continuen succeint-se...

imatge: François Dubois (1529-1584) Reproduction of La Saint-Barthélemy, ca. 1572-84 Oil on wood, 94 x 154 cm, Musée cantonal des Beaux-Arts de Lausanne Photo: J.C. Ducret, Musée cantonal des Beaux-Arts de Lausanne

P.S.: s'afirma que en les nits de Sant Bartomeu per tota Europa es poden trobar fantasmes dels hugonots que no moriren en terra francessa i aconseguiren escapar via marítima fins altres terres, des d'Itàlia fins Irlanda, i aquesta nit vagaregen mostren les ferides de la intransigència religiosa...

el silencio de las sirenas

Aquesta breu novel·la tracta de la realitat i de la ficció; més concretament de la fina, a vegades massa, línia que separa ambdues.

En aquesta història, la d'Elsa i el seu amor, "imposible", per algú que no hi és. Més concretament, la relació d'amor que ella ha creat al voltant d'aquesta persona. Com un corolari de "nostalgia futura"(em permeto, Anna Massallé, fer-ne ús del teu concepte) des del costat més fosc del fred i cru hivern dels sentiments.

És una versió, gairebé diríem macabra -l'altra costat de la moneda de l'amor- de les imatges del romanticisme -com les reminiscències hegelieanes de l'obra- (tot i que el títol és un prèstec kafkià), de com l'amor evoluciona des de un enamorament d'amor fou d'enamorament a primera vista, gairebé sobrenatural i la seva deriva cap a la tragèdia -en tots els seus sentits-.

Això ens és explicat des de la visió d'una personatge extern i des de la llunyania, de tot i tothom, a Las Alpujarras.

La novel·la ens mostra com l'amor -a través de sessions d'hipnosis/somnis/records de futur, diari personal i cartes- com la ceguera d'amor pot dur-nos a creure sols allò que noltros desitgem voler creure...

És una història breu -160 pàgines- però intensa i de ràpida lectura però cal deixar-la repossar.

"Me siento subida a una extraña plataforma aérea, lanzada ya hacia la muerte. Y tú, Agustín, me destruyes. Mira cómo me haces enfermar: débil por ti, enloquecida por ti, que sólo me das tu silencio. Pero ya he aprendido a escuchar tu voz sin que me hables, y eso es lo peor. Pues ahora sé que tu silencio no es silencio, ni tu indiferencia, indiferencia. O quizá sólo sea mi esperanza disparatada que me hace inventar un fantasma, tú, con los sentimientos que deseo."

P.S.: què encertada la decissió de editar-la amb la meravellosa obra Flaming June a la portada...

ISAKO...22!!!

Ahir dia 21 el meu estimat "tete" feia 22 anyets i per primera vegada ho podíem celebrar junts!!! en els nostres 5 anys de relació d'amistat mai havíem coincidit per poder celebrar-ho. Aquest any, emperò, hem pogut passar un meravellós dia conjuntament amn Miguelito i Luisamen...

Amb la base rítmica de la banda -serem Mala Digestión, Niebla Negra, o qué?- cap a les 10 -una micona més tard perquè "mi hermano del metal" s'havia adormit- hem fet camí cap a Sant Feliu de Guíxols. Cal remarcar el fet que el viatge ha sigut molt entertingut gràcies a la companyia sonora dels "reis" GIGATRÓN (myspace aquí)

Una vegada arribats i saludatda la family (eren la mare, Sandra y Carlos "el cuñao" i l'àvia) fèrem cap a S'Agaró per fer el camí de ronda cap a cala conca.

Fou una passejada molt maca -és curteta- i d'on fijo que en Luisamen ha tret unes "peasofotix" brutals.
A la platja, la veritat és que molt maca i perfecte: fonda i amb aigua clara i freda (algú digué que massa: "tengo los pezones para pulir diamanantes!" -sí, sols Burricástor podia dir-ho...) descansàrem i gaudirem del moment.

De tornada fèrem la foto per recordar que ens manca encara una gira per Grècia... (i descobrir on es rodava Tres Estrelles) i Miguelito hagué d'aturar el cotxe perquè decidí que després de tot un matí escoltant comentaris sobre si en Natxo tenia "nòvia" potser era veritat... i a caseta ens rebé una macarronada brutal.

Acabats, i comprovats que els blanquets seguíem sense cremar-nos, camí cap al Núria a fer un cafè i un pacharán. Arribats a la platja tocava el moment pugem en un patí, i després d'una sortida accidentada demostràrem les nostres grans habilitats. Una visita a l'ermita de St. Elm.

I cap a casa. Allà després de berenar, una visita a l'hort del colega i tornar a casa per preparar el foc per el sopar... im-pezionante.

Una micona més de clareta del porró, cubata, cava rossat, "ferols" i cap a la platja. Una mica de futbol, xerrameca, birres i banyet per acabar la sessió. Uns cafès a casa perquè Miguel es despertés i amb Medina Azahara tornar...

GRANDÍSSIM DIA!!! SOU GENIALS!!!

totes les fotos aquí

Nostra Senyora de París

Si algú pregunta què seria el Romanticisme francès litarari, aquesta seria la resposta:

la novel·la NOSTRA SENYORA DE PARÍS de Victor Hugo. I per què? doncs per la seva ambientació medieval, els seus personatges marginats i fora del sistema, els seus amors impossibles i un final dramàtic (brutal les últimes ratlles de la novel·la)...

La seva història és d'aqeustes que ha travessat les pàgines i j apertanyen a la plebe; però poques persones crec que s'han submergit en la sva lectura, i us recomano que ho féu.

És curiòs com l anovel·la s'inicia amb un pretetx mínim [ANANKÉ]; i com durant el seu desenvolupament gairebé necessita més espai la descripció d'ambients [impressiionants el llibre tercer on descriu la catedral i el París de 1482] i les seves reflexions erudites. No és l'estil d'escriptura d'avui en dia, potser això faria que molta gent s'allunyés d'ella; però tot i la seva lentitud expositiva i les seves divagacions (queda palés en les moltes pàgines "d'inici") és un estil molt interessant i una lectura molt recomanable.

{reflexió personal: seria immoral que un servidor critiqués un text per lent i dens en les descripcions}

La novel·la, molt previsible en el seu esdevenir, -escrita des de la fogositat de les revolucions de 1830- tracta d'escenificar el pas de l'edat mitjana al renaixement -amb tot el que això implicà-. Els seus personatges, més o menys perfilats, ens permeten intuir les seves accions ja que som plenament coneixedors dels seus pensaments i sentiments. La seva escriptura divaga entre l'acció i les moltes pàgines dedicades a la desciprció i meditació (on podem trobar moments sublims, tant a nivell de pensament com de producció literària amb frases que ens deixaran corpresos) .

Us recomano fervorosament la lectura d'aquest clàssic. Torabreu amors no recíprocs, gelosia, filosops i lladres, caminareu pel Paris de 1482, reflexions i sentiments, i totes les passions humanes i mundanes...

nota: llegit en traducció de R, Folch i Capdevila

Banyoles 2008

El passat divendres la secció tabalera de Diables de Les Corts feia una escapadeta cap a Banyoles -terra molt estimada, i cada vegada més, per noltros, ja que les Gàrgoles de Foc de Banyoles ens convidaven a participar amb ells de les festes d'estiu de la localitat.



Degut a problemes de salut Raquel i jo no vàrem poder pujar, però sí el dissabte a la tarda. Arribàrem que eren acabant de dinar i aprofitàrem noltros per fer-ho també.

Desrpés d'un petit descans, els tabalers (i tabaleres) continuaren amb els assaigs conjunts per al final de festa.



Mentre es produia l'assaig, altres què fèiem? el que va ressumir l'Èlia: ens passem el dia esperant i al final són ells qui ens han d'esperar a noltros...



Després arribaria el temps per 'nar a sopar i preparar-nos per 'nar a fer l'actuació. Val a dir que algunes de les persones que érem allà, no som tabalers, tot i que anàvem per fer de "suport tècnic" (i també per la festa; perquè, no ens enganyem, com diu l'Aleix, la festa a Banyoles és Festassa!!!), vàrem rebre la bona nova que es podria cremar... tot i això, Muntsa i un servidor -per problemes de salut i convencioment- fèrem de suport tècnic dels tabalers:



Cal pensar que fer de suport tècnic implica: dur les baquetes per quan siguin necessàries bescanviar-les, dur la bóta, dur les ampolles per reomplir la bóta, tractar d'ajudar a col·locar el tabal o a collar-lo, controlar les espurnes que poden caure o el dible eixelebrat i perdut, trepitjar barricades, evitar ruixades d'aigua, conrolar el ritme i dir quan caminem o parem, sentir-se perdut i torbar el camí, etc... però per damunt de tot, implica: PASSAR-HO DE CONYA ACOMPANYATS DE BONA MÚSICA I D'UNES PERSONES GENIALS!!! -merci, sou absolutament els millors i sobradament collonuts!-

Per anar cap a l'inici utilitzàrem un molt interessant vehicle descapotable -totes hem decidit que volem un així per la colla (el que arribaríem a fer!)-. Una vegada allà, comença l'espectacle.



i gaudir de la festa:



després d'això -un correfoc llarg, brutal per carrers estrets, ple de gent, un espectacle final amb molta piro i castell de foc (com si fos poc)- ens anàrem a gaudir del concert dels Dr. Calypso... (amb ball inclós)



després, tornàrem a caseta a gaudir de la companyia i dormir al terra de la cuina...

al dia següent després de recollir el pis, un dinaret, i cap a l'etany a fer un banyet. Alguns jugaren al jungle speed (el mechero de tota la vida). I tornar cap a caseta a acomiadar qui marxa 12 dies de campaments a treure's el títol de monitora (ens veiem en breu, carinyo).



quasi oblido comentar que tot allò succeí mentre durava l'eclipsi de lluna... podia fer-se sota millors condicions? (la foto: la lluna i júpiter des d'un terrat de BCN -foto "mangada" a la Raquel)



+ info: bloc Gàrgoles

per cert, l'Aleix en la seva línia habitual deixà alguna frase: "passe'm les dents..."

Carmeta, com acabà el teu dit després de la croqueta assassina?

La Naturalesa de les Coses II

A la seu de la Fontana d'Or de la Fundació Caixa Girona es situa la segona part (si heu vist primer la de BCN) de l'exposició La Naturalesa de les Coses de l'artista Olafur Eliasson.

la veritat és que tot i el poc temps que vàrem poder dedicar-li a la visita (motius: aquí), gaudírem molt de la mateixa.

M'agrdaria destacar les peces:

• The endless study in three dimensions series







• Iceland series





• Sunset door





• Light removal





• Fivefold dodecahedron lamp





• Retina workout


• Shadow projection lamp





• Inverted campfire series





• I can only see things when I move


• The Domadalur daylight series (north and south)

Hi ha més sèries fotogràfiques i menys peces estrucuturals que a la secció de la fundació miró; però és molt recomanable també... especialement com a excusa per a visitar Girona...

dossier: aquí


comentari al respecte de la I part: aquí