NOS ESSE QUASI NANOS, GIGANTIUM HUMERIS INCIDENTES.
I am just going outside and may be sometime.
Que la prudència no ens faci traïdors.
There's biology in everything, even when you're feeling spiritual.
Us deixo un bell fragment d'una carta que R. M. Rilke escriu en el seu Cartes a un jove poeta en la traducció d'Anna Punsoda.
Siahir parlàvemde la possibiltiat de vèncer els dracs, avui podem plantejar-nos qui o què són o poden esdevenir aquets dracs...
Però només el que arrisca, el que no està tancat a l’enigma, viurà la relació amb els altres com una cosa viva i serà el creador del seu propi existir. Perquè, si considerem la nostra existència individual com una sala grossa o petita, veurem que la majoria d’homes no coneixen més que un raconet de la seva estança, una repisa, una franja que recorren, amunt i avall, amunt i avall, contínuament. Així obtenen una certa seguretat. I en canvi, molt més humana és aquella inseguretat tan plena de perills que obligava als captius d’Allan Poe a palpar els contorns de les seves terribles presons subterrànies! que els obligava a acostumar-se als indescriptibles horrors de la seves estances! Però nosaltres no som presoners. Cap trampa ni cap llaç ens retè ni hi ha res que hagi d’espantar-nos o de causar-nos turment. Hem estat portats a la vida perquè és amb la vida amb qui millor concordem. A més a més, gràcies a un reajustament mil·lenari, hem esdevingut tan similars a ella que, quan restem immòbils i en silenci, per una mena de satisfet mimetisme, ni tan sols se’ns pot distingir del nostre entorn. No tenim cap motiu per desconfiar del món: el món no està en contra nostra. Si tenim pors, són les nostres pors; si tenim abismes, aquests abismes ens pertanyen; si hi ha perills, els hem de procurar estimar. Només si procurem arranjar la nostra vida d’acord amb aquell principi que aconsella mantenir-se sempre en la dificultat, el que ara encara ens sembla estrany esdevindrà font de consol i confiança. I com podem oblidar aquells mites antics que són a l’origen de tots els pobles, aquells mites de dracs que al moment culminant acaben transformant-se en princeses? Potser tots els dracs de les nostres vides no són més que princeses que esperen veure’ns bells i plens de vigor. Potser l’horror no és res més que, en essència, un pobre desvalgut que reclama la nostra ajuda.
Ahir, festivitat de Sant Patrici (deixeble del nostre patró Sant David), Cymru, el País de Gal·les, vàrem tornar a guanyar el Grand Slam del Six Nations: hem guanyat tots els partits del torneig europeu més important de rugbi. És una joia ingent saber que Y Ddraig Goch (El Drac Vermell), la nostra senyera pàtria, tornarà a onejar durant un any més per damunt del vell continent.
És aquesta una petita revenja vers aquell cop de càstig a l'últim moment de les semifinals del mundial a Nova Zelanda que per poques polzades no entrà privant-nos del somni d'arribar a la final. Sigui com vulgui, els fills d'Owain Glyndwr tornem a celebrar una nova victòria en l'esport del rugbi.
A més a més, per fer la jornada més rodona, vaig poder tornar a retrobar-me amb algunes de les persones amb les que vaig descobrir la gran nació que és el País de Gal·les, la mateixa nit que el gran amulet, el drac dorment que algun dia despertarà per guiar-nos per un millor futur, com a penjoll tornava al meu coll.
17h - Tabalada d'inici conjunta a càrrec de Bocs de Can Roses, Diables de les Corts i La Repúbli-k de l'Avern
17.30h - Presentació i inici de l'activitat "Urbanisme i gènere: ús de la ciutat des de l'experiència de les dones" a càrrec del Col·lectiu Punt 6 www.punt6.wordpress.com
És curiós com de vegades les situacions més iròniques són les més quotidianes. Qui no s'ha sorprès pensant que són particulars els viaranys pels que transitem la nostra existència? El problema rau en el fet que ho meditem quan les circumstàncies no ens són avantatjoses, és llavors que simplement ho acceptem com un regal, somrient i pensem que la vida ens regala un bri d'il·lusió; però, d'habitud, ens trobem amb l'altra cara de la moneda, aquella que ens mostra l'ombra de la llum i que ens recorda que potser Murphy era massa optimista quan pensava una llei universal.
Sigui com vulgui, cal cercar consol més enllà de l'estocàstica lluita de la vida contra l'entropia, per això cal fer allò que ens recomanava S. Beckett:
All of old. Nothing else ever. Ever tried. Ever failed.
No matter. Try again. Fail again. Fail better.
i així, tractar de mostrar el nostre millor somrís a cada nova corba en la nostra senda existencial, tot i que la vida ens sorprengui amb una ironia gairebé més aviat sardònica mala llet.
Avui us tradueixo una gran cançó de la canadenca Alanis Morissette i us deixo dues versions en vídeo, la primera és un posterior versió acústica i la segona el videoclip promocional original:
IRONIC
An old man turned ninety-eight He won the lottery and died the next day It’s a black fly in your Chardonnay It’s a death row pardon two minutes too late And isn’t it ironic… don’t you think
It’s like rain on your wedding day It’s a free ride when you’ve already paid It’s the good advice that you just didn’t take Who would’ve thought… it figures Mr. Play It Safe was afraid to fly He packed his suitcase and kissed his kids goodbye He waited his whole damn life to take that flight And as the plane crashed down he thought “Well isn’t this nice…” And isn’t it ironic… don’t you think It’s like rain on your wedding day It’s a free ride when you’ve already paid It’s the good advice that you just didn’t take Who would’ve thought… it figures Well life has a funny way of sneaking up on you When you think everything’s okay and everything’s going right And life has a funny way of helping you out when You think everything’s gone wrong and everything blows up In your face A traffic jam when you’re already late A no-smoking sign on your cigarette break It’s like ten thousand spoons when all you need is a knife It’s meeting the man of my dreams And then meeting his beautiful wife And isn’t it ironic…don’t you think A little too ironic…and, yeah, I really do think… It’s like rain on your wedding day It’s a free ride when you’ve already paid It’s the good advice that you just didn’t take Who would’ve thought… it figures Life has a funny way of sneaking up on you Life has a funny, funny way of helping you out Helping you out
IRONIC
Un ancià arriba als noranta-vuit,
guanya la loteria i mor l'endemà;
una mosca negra surant en el teu Chardonnay;
Un perdó pel corredor, dos minuts massa tard;
Això és irònic... no creus?
És com si plou el dia de la teva boda,
És com un tiquet de gratuïtat quan ja has pagat,
És aquell bon consell que no acceptares;
Qui ho hauria dit...? Sembla obvi.
El Sr. Fes-ho-Segur té por a volar.
Preparà la seva maleta i féu un petó de comiat als fills.
Va esperar tota la seva maleïda vida per prendre aquest vol
i mentre l'avió s'estavellava pensà:
«Merda! Què maco!»
I no és irònic, això?
És com si plou el dia de la teva boda,
És com un tiquet de gratuïtat quan ja has pagat,
És aquell bon consell que no acceptares;
Qui ho hauria dit...? Sembla obvi.
Bé, la vida té una divertida forma d'aparèixer sigil·losament de cop
quan creus que és perfecte i tot rutlla.
Bé, la vida té una estranya manera d'ajudar-te
quan tot és una merda i t'esclata als morros.
Un embús quan ja fas tard,
un senyal de prohibit fumar a la teva pausa per la cigarreta,
com trobar deu mil culleres quan tot el que necessites és un ganivet,
Diuen que en aquesta vida el got es pot veure mig buit o mig ple, suposo que depèn de la quantitat de copes que el cos ja dugui: així que de vegades cal pensar: millor buidem el got, l'omplim novament i gaudim d'aquesta nova copa. Això és el que cal que faci l'Espanyol. Bé, possiblement, i seguint amb el símil de barra de bar, ara toca dormir, passar la borratxera i agafar forces per una nova trobada agradosa amb els amics. Es mira enrera per saber quina és la senda que hem caminat i així fermar el camí que seguirem.
Aquesta setmana es parla molt de la derrota enfront dels merengues. Sí, és cert, un 5-0, tot i que sigui al Bernabéu, fa mal. I per molt previsible que sigui una derrota en feu blanc, la imatge mostrada pel nostre equip distà molt d'ésser la que desitjávem: no vàrem ésser nosaltres, i aquest és el greu problema. Bé, aquest és part del problema, ja que és la quarta jornada d'enfonsar el cap sota l'ala (sí, són cinc les jornades sense guanyar). Tot i això, cal veure que estem enganxats encara al somni europeu (però l'abisme és proper i millor no contemplar-lo). Ara bé, molt hem parlat, o molt han parlat aquells que habitualment no en parlen de nosaltres, respecte el partit al camp del Real Madrid, i cal veure que amb un plantejament que podia ésser força encertat, fins el minut vint-i-tres i, especialment, amb el segon gol, no ens sortí com a San Mamés i sí com a CornePrat la temporada passada contra l'enemic. A més a més, homes que són i han d'ésser referents no estan en el seu millor moment futbolístic.
Molt hem parlat de la joventut, amb les virtuts i desaventatges que això comporta, del nostre equip; així com del nostre estil de joc, que cada vegada que "renunciem" a ell ens demostra que si és el nostre estil de joc cal que ho sigui constantment, deixem els experiments pels investigadors (si se'ls permet encara seguir investigant) o pels amics el diumenge a l'hora del vermut amb la gasosa. Així que cal tornar a treballar en la línia de recuperar el nostre estil de joc, i demostrar-ho davant el Rayo aquest diumenge, novament en sessió matinal.
El partit de diumenge és l'escenari perfecte per poder-ho fer ja que fou, precisament, contra el Rayo, i estrenant horari, quan començaren els bons resultats a la primera volta, ja que si no comptem el primer partit (jugat al gener) els resultats són molt similars en ambdues rondes. Així que toca treure desfer-se de plors i respirar a fons per agafar força i tornar a volar fins les alçades.
Ara arriba el moment que Cornellà-El Prat torni a ésser un fortí d'on no poden escapar-se més punts, l'afició continuarà donant el seu incomparable alè i així ajudant els nostres jugadors a arribar allà on desitgem tots plegats. No serà fàcil, la història dels últims anys ens demostra que derrotes consecutives a casa han arribat just quan més necessitàvem mantenir les bones sensacions en el nostre estadi per somniar amb el continent; però, d'una vegada!, toca trencar aquesta ratxa. Cal que tots hi confiem i treballem per fer-ho possible.
Crec que no fóra el més assenyat saltar per la borda, jo penso que encara resta temps per redreçar el curs i aconseguir que el nostre vaixell arribi, per fi!, al port desitjat. Tothom a coberta que resta feina i ho podem assolir. Si som capaços de capejar la tempesta podrem aprofitar els vents i tornar al nostre rumb marcat en el llibre de ruta.
Hi ha texts que tenen una força per moure l'univers.
El següent poema, Invictus, de William Ernest Henley n'és un clar exemple; Nelson Mandela signaria aquesta afirmació.
Us deixo una traducció del mateix.
INVICTUS
Out of the night that covers me, Black as the pit from pole to pole, I thank whatever gods may be For my unconquerable soul. In the fell clutch of circumstance I have not winced nor cried aloud. Under the bludgeonings of chance My head is bloody, but unbowed. Beyond this place of wrath and tears Looms but the Horror of the shade, And yet the menace of the years Finds and shall find me unafraid. It matters not how strait the gate, How charged with punishments the scroll, I am the master of my fate: I am the captain of my soul.
William Ernest Henley
INVICTUS
Més enllà de la nit que em plana negra com l’abisme més insondable, jo agraeixo a qualssevol dels déus per la meva ànima inconquerible.
Atrapat a les urpes de les circumstàncies mai m’he fremit ni he plorat. Davant les flingantejades de l’atzar, el meu cap sagna, però sense prostrar-se.
Enllà d’aquest lloc d'ira i llàgrimes s'atansa el terror de les ombres, mes després de tants anys d’amenaces em troben i em trobaran sense cap temor.
No importa com com d'estreta sigui la porta, ni tots els càstigs de la sentència,
Sóc l’amo del meu destí: sóc el capità de la meva ànima.
Sembla ésser que ara s'ha posat el crit al cel per les declaracions del Sr. Sánchez Arminio de voler acusar en Piqué per les seves paraules.
Vaja! Altres es trenquen les vestidures quan en Mourinho parla de competició adulterada però quan ho fan d'altres no és el mateix. D'acord, el crim pot tenir diferents mesures, però, en el fons, la diferència entre un assassí i un assassí en sèrie és la quantitat, no la qualitat del delicte.
A més a més, envanit tros de quòniam monument a l'estultícia, què hi feies tu parlant amb els àrbitres al descans? Penseu que les butlles són eternes, però hauríeu de recordar que el vent de vegades canvia de direcció.
En el fons, sentir RM o FCB malparlant de l'estament arbitral és com sentir els directius de les grans corporacions bancàries queixant-se que el BCE els ha donat pocs calés...
P.S.: el títol del post, #elpiquedelosárbitros, és creació de Hoy por Hoy.
