La dolçor amarga

La dolçor amarga

nia a la meva boca,

com aigües estancades

en una antiga llera recuperada.

Les flors

s’esforcen per brotar

arreu;

però la fel

brolla en erupció incontrolada.

Naixement i destrucció

simultanis

en una batalla irredempta;

carícies i silencis

en una mar tempestuós

tendint al desastre

si els fars no trenquessin la nit.

Lluitant batalles ignotes

d’una guerra massa incerta,

sense conèixer ben bé els bàndols

ni saber l’amagatall del tresor.

Una moixaina rere la indiferència,

un somni anhelat després del malson;

un llit compartit en la fredor absoluta.

Una abraçada entre fantasmes llunyans

que tot ho corsequen.

La dolçor amarga

corrent per artèries i venes,

ciclotímica mirada al món

intentant salvar-nos del naufragi

quan el més fàcil és deixar-se anar;

però la derrota no pot ésser una opció,

beurem i empassarem dolçor amarga

mentre no puguem canviar el destí.

N.B.S.

BCN 28/VII/2021

Imatge: records d'Ísland.

La dona que salava la mar

 La dona que salava la mar

La llum existeix per trencar la foscor, l’obscuritat és el revers necessari de la llum; el bé naix per lluitar contra el mal, l’ordre existeix per combatre el caos entròpic; el paradís té cabuda com a oposició a l’infern diari; la Fantasia per explicar allò que la Ciència no pot; el plaer per ofegar la por.

En els confins del món, més enllà d’on habiten els dracs, allà on l’horitzó pot albirar-se a ell mateix, hi ha l’illa més idílica del món conegut i l’ignot. Hi viu la Qaelur. La consideraríeu la criatura més meraellosa de l’Univers; beutat, intel·ligència, simpatia, amorositat; tots els possibles dons en ella convergien… però no us voldríeu trobar pas en la seva pell. Cada nit, en sortir la Lluna ella es ficava en l’aigua, podia triar un dels seus records; sempre escollia el mateix. I així, podia complir la seva escomesa: plorar fins l’albada per salar la mar. Ella eixia de l’aigua en fer-ho el Sol, i, bressolada per les onades, recordava, descansava?, i dormia fins la propera nit.

Diu la llegenda que cada vegada que una persona sent per primera vegada la història de Qaelur, tria el seu propi rècord més trist perquè sigui el que sempre plori per salar la mar.

Natxo Barrau i Salguero

Barcelona, matinada 12/VII/2021

Ara que la pluja...

El so de la pluja i la flaire que genera són dos grans petits plaers que permeten alliberar la nostra ànima i llurs records. Com d'altres desllorigadors de la nostra essència millor a la natura que en la urbanitat.

Ara que la pluja

farà florir les olors de la gespa

trobo tot de flaires teves

en aquest llit,

desert ingent des que no hi ets.

L'alè acabada de dormir

amb el teu cap

damunt del meu pit

a mitja intranscendent pel·lícula

que demà voldràs saber

com acabava.

Aquell racó del llit

on acabava el meu cap

quan m'arraconaves

en la cerca del teu espai vital

segons les antigues normes.

Els efluvis del sexe

acabats d'orgasmar,

amb els nostres fluïds

en mans i boques

de l'altra meitat.

L'aroma de l'esmorzar

de festa grossa.

La cantarella dels teus versos

dits quan el món

deixava d'existir

perquè l'Univers érem tan sols tu i jo.

El repic dels somriures

de pessigolles

en els caps de setmana

en què el temps s'aturava.

L'escalfor de medecina

a l'espona del llit.

La flaire de les flors humides

per la finestra oberta

després d'una pluja com aquesta

que tot ho ha de netejar,

inclosos els records

cinzellats en aquest llit

ara tan buit de cossos

i massa ple de records.

Inhalant aquest aire de pluja

entre llençols,

trobo la dolçor dels somnis

encara per complir.

Deixem-los sortir

i que sigui la pluja

qui els ajudi a florir.

NBS

BCN 14/VII/2021

P.S.: la imatge fou presa a l'exposició sobre Monet al Barcelona Ideal.

La dutxa

 Intentant cercar paraules, però sembla cada que cada dia són més esmunyedissos, els mots; tal volta, allò important és teixir, desteixir i tornar a teixir negre sobre blanc fins trobar un petit centelleig.

La dutxa: un indret on deixar-se plorar.

La dutxa

Refugi i reialme,

territori privat

on el món s’esvaeix

i deixa de ser món

per ser una promesa

o tot un no-res.

L’indret

per retrobar-nos,

no tant per la possibilitat

de somniar

futurs

de què sentir nostàlgia

o per imaginar

cossos

mai tocats

però sí anhelats;

no és per sentir

l’acaronament

d’allò que vam desitjar

però mai ens vàrem atrevir a lluitar per;

no és per ser el temple

on refermar

el nostre vassallatge i sumisió,

serfs

i esclaus de la nostra religió

triada;

és el cau

primordial

on plorar

i deixar-nos plorar…

allà on la por, el dubte,

la tragèdia

i els interrogants

dels delers

s’escorreran

com llàgrimes a la pluja

per aprendre a nedar

o ofegar-se

per una salvaguarda incerta.

NBS

BCN 7/VII/2021