llibres llegits durant el 2010

1. El abanico de seda Lisa See (aquí)
2. La sombra del águila Arturo Pérez Reverte (aquí)
3. Quatre contes russos (aquí)
4. Alicia en Westminster Saki (aquí)
5. El país bajo mi piel Gioconda Belli (aquí)
6. T'he dit que em miris Bibiana Ballbè (aquí)
7. Un film (3000 metres) Víctor Català (Caterina Albert i Paradís) (aquí)
8. El clan de l'ós de les cavernes (Els fills de la terra I) Jean M. Auel (aquí)
9. El llibre d'or d'Astèrix i Obèlix René Gosciny i Albert Uderzo (aquí)
10. Demian Hermann Hesse (aquí)
11. La neu i altres complements circumstancials Xuan Bello (aquí)
12. Un viejo que leía novelas de amor Luis Sepúlveda (aquí)
13. El concierto y Cinco narraciones Harmut Lange (aquí)
14. Apocalipsi blanc Francesc Puigpelat (aquí)
    
15. Miracle a Llucmajor Sebastià Alzamora (aquí)
    
16. La vall dels cavalls (Els fills de la terra II) Jean M. Auel (aquí)
17. Algún amor que no mate (Trilogía de la Huida I) Dulce Chacón (aquí)
18. Blanca vuela mañana (Trilogía de la Huida II) Dulce Chacón (aquí)
19. Háblame, musa, de aquel varón (Trilogía de la Huida III) Dulce Chacón (aquí)
20. Autobiografía sin vida Félix de Azúa (aquí)
    
21. Les bruixes d'Arnes David Martí (aquí)
    
22. La promesa del ángel Frédéric Lenoir i Violette Cabesos (aquí)
    
23. Memòries d'Adrià Marguerite Yourcenar (aquí)
24. El déu de les coses petites Arundahti Roy (aquí)
25. Un abril encantado Elizabeth Von Arnim (comentari pendent)
26. Cercamón Lluís Racionero i Grau (comentari pendent)
27. Els jugadors de whist Vicenç Pagès Jordà (comentari pendent)
28. Sofía de los presagios Gioconda Belli (comentari pendent)
29. El petit príncep Antoine de Saint-Exupéry (comentari pendent)
30. Primera història d'Esther /+/ Antígona Salvador Espriu (comentari pendent)
31. Pedra foguera (Antologia de poesia jove dels Països Catalans) (comentari pendent)
32. Cartas de un asesino insignificante José Carlos Somoza (comentari pendent)
33. Dafne desvanecida José Carlos Somoza (comentari pendent)
34. Cielos de barro Dulce Chacón(comentari pendent)
35. L'últim patriarca Najat El Hachmi (comentari pendent)
36. Trece rosas rojas Carlos Fonseca (comentari pendent)
37. Homenatge a Catalunya George Orwell (comentari pendent)
38. Focs Marguerite Yourcenar (comentari pendent)
39. La cabra que hi havia Blanca Llum Vidal (comentari pendent)
40. Els altres Siba al-Harez (aquí)
41. Un ángel sin ala Paz Puente Greene (comentari pendent)
42. No i jo Delphine de Vigan (aquí)
43. Antichrista Amélie Nothomb (comentari pendent)
44. La ciudad sin tiempo Enrique Moriel (Francisco González Ledesma) (comentari pendent)
45. Mentre visqui un sol poeta Aleksandr S. Puixkin (comentari pendent)
46. Terra del foc Adam Zagajewski (comentari pendent)
47. Per què has deixat el cavall sol? Mahmud Darwix (comentari pendent)
48. Cicle líric Salvador Espriu (comentari pendent)
49. O rei o res! Llorenç Capdevila (aquí)

R.I.P. Enrique Morente

Cada vegada que un artista mor naix una constel·lació. En moments com aquests hom desitjaria escoltar una veu amorosament maternal que ens digués això com un xiuxiueig agafat de la nit.

Gairebé a les cinc de la tarda, eran las cinco en punto de la tarde, es certificava la mort del cantaor Enrique Morente. Definir-lo com a “cantaor” és qualificar-lo únicament per la seva professió perquè la paraula que millor el podria definir seria Maestro per la seva capacitat per corporificar l'art.

Enrique Morente no fou simplement flamenco, com demostra la meravellosa pàgina d'homenatge que RTVE li ha dedicat; Enrique Morente era el matrimoni entre la música i la poesia, entre la veu i el sentiment, era el retrobament de les muses, era el vent fent carícia per fer camí fins la mar.

Com moltíssima gent vaig descobrir-lo en tot el seu esplendor amb Omega, un dels millors discs de la història de la música. La seva veu no m'era desconeguda, ma mare m'obrí al flamenc des de ben petit, però aquella joia ingent, ulterior regal per part de mons pares, em féu recuperar el gust pel flamenc i per l'experimentació: era la perfecta conjunció entre el flamenc, la poesia, el rock... era ajuntar tantes meravelles, i admirades per mi, en un epicentre bigbangnià. I ésser molt conscient del que s'estava fent: “Per mirar cap endavant cap mirar endarrere”.

La seva carrera és una senda plena del purisme clàssic del flamenc com si fos un paisatge que les aigües en el seu ballar constant, aquesta vegada seria en el seu cantar etern, modelen com les mans de l'orfebre donen vida al somni de la inspiració esquitxant-la amb els vents d'altres fonts, esdevenint pròxim horitzó on es troben el cel i la terra.

Avui les paraules, les barques dels poetes que ell tantes vegades havia permès que solquessin la vida, no volen sortir perquè saben que no podran dir res millor que el silenci ni que la seva música. Avui podem intentar glossar la seva carrera però sols podem restar en silenci amb la pell de gallina escoltant la seva música, el seu art etern.

R.I.P. Enrique Morente, Maestro, Grande entre los Grandes, La Voz Libre.

RGCRE Formació dels Diables

Ahir s'iniciaven, si no comptem la prova pilot, els cursos de formació dels Responsables de Grup de Consumidors Reconeguts com Experts (RGCRE); és a dir, les persones que faran la formació dins les colles de diables, entre d'altres funcions.

És una de les conseqüències de la transposició de la directiva europea respecte pirotècnia. És dolent fer una formació del nostre col·lectiu? No, en absolut. De fet, en diferents graus totes, o gairebé totes, les colles fem una formació a tota persona que entra a la colla (a Diables de Les Corts cada vegada funciona millor el concepte de padrinatge, establerts fa molts anys); i també hi ha persones que continuen fent el que podríem anomenar formació continuada. Ara bé, si com gairebé tots els ponent varen dir (bé, els substituts o els seus) «què havien d'ensenyar a la gent que érem allà?» podria ésser un fals handicap auto-imposat que calia obviar per fals, el que s'havia de fer era tractar d'aconseguir que aquestes jornades esdevinguessin útils. Emperò, quan la màxima, des de certes institucions i referents, és «la situació en la que ens trobem l'hem de considerar un èxit», no es poden esperar gaires resultats òptims.

I, malauradament, així fou. De fet, podria haver intitulat aquesta entrada com La futilitat de la inutilitat. S'ha decidit partir de la premissa que l'únic que s'havia de fer era passar el tràmit al que ens/se'ns havia compromès i així poder oblidar-se de tota aquesta “problemàtica” en comptes de tractar l'avinentesa per millorar la formació global. Un exemple, absolutament paradigmàtic, seria la nul·la vessant pràctica de la formació. I, molt especialment, podríem incidir en el fet que, com des de fa molt de temps alguns critiquem, manquen persones que sàpiguen fer d'encenedors adequadament, hagués sigut una temàtica interessant a parlar, però en absolut es va tractar.

Les anomenades Jornades de Formació són una inútil pèrdua de temps. Clar i català. No calen circumloquis per descriure quelcom que cau pel seu propi pes. Possiblement si aquest escrit fos llegit per certes persones em criticaran per incendiari i moltes altres coses més; però tota persona que hagi fet o faci el curs (si aquest no el canvien) acabarà adonant-se de la veracitat de les meves paraules. Argumentaré les meves paraules. Si es planteja una formació on la meitat de les hores són no presencials i la resta presencials és una errada que gran part del material virtual sigui la presentació que es farà després; i, per més inri, aquesta presentació consistirà, únicament en la lectura dels texts de les imatges. Aquesta fou la dinàmica de les xerrades de legislació, formació dels CRE i pirotècnia. Hores aquestes que foren absolutament perdudes i ratllant el ridícul, la vergonya aliena i l'estultícia supina. Una demostració fou l'actitud de les persones que érem allà per rebre la formació, que en molts moments, i no sols en el simulacre de test, ratllàrem el comportament dels alumnes de col·legi en una excursió perquè la situació era surrealista i considerem-la còmica per no dir tristament i malauradament esperpèntica. Però n'hi ha més d'exemples. Al parlar del “decret PAU”, així com ja havia passat amb altres aspectes legislatius, el ponent, com a manresà era desconeixedor de la realitat barcelonina (recordem que els assistents érem d'entitats barcelonines i de L'H), fet que impedia (més enllà de les moltes problemàtiques que el decret comporta) entendre com seria la seva aplicació en els nostres àmbits territorials. Això és poca capacitat organitzativa, suposo, o cap mena d'interès per una formació real.

Ja amb els peus ficats a la fanguera parlem de la primera i última xerrada, les relatives al marc festiu i incidències i accidents. La primera fou la xerrada típica, molt interessant, no es pot negar l'evidència però es podia haver fet amb un altre format. La última la trobo també una xerrada fallida, podia haver sigut molt profitosa i esdevenir molt útil, però ens vàrem acontentar amb donar percentatges d'expedients rebuts per les colles federades.

No em serveix, perquè crec que és un plantejament erroni (no ho som, no ho hem sigut, però tampoc hauríem de pretendre ésser-ho, perfectes) afirmar que aquesta formació està plantejada per quan pertoqui formar nous responsables. Una bona formació sempre hauria d'ésser ben rebuda, però cal voler realitzar-la i rebre-la.

En definitiva, unes jornades de formació plantejades de forma errònia i que impedeixen un bon aprofitament de les mateixes. Una altra oportunitat, i quantes duem?!, perduda. Tot continua perfecte en el camí dels estults i de la niciesa sembrada.

No i jo

No i jo és una novel·la deliciosa. Breu i senzilla com els amors d'estiu, profunda i reflexiva com les llargues nit d'hivern junt la xemeneia mentre el vent li explica històries al vent.

Us confesso que he llegit, absolutament captivat, el llibre sentint cada paraula com si brollés del meu propi interior; captivat pels personatges, especialment per la Lou Bertignac, i per la dolçor de la narració, no sempre de la història.

Vaig trobar la seva referència en un arxiu de la llibreria Pròleg quan cercava la fotografia per il·lustrar l'entrada per Els altres. Era una nota molt breu però em va semblar interessant, tot i que poc deia, o poc vaig voler que digués. Vaig anar a la biblioteca a demanar-lo en préstec i vaig descobrir una joia.

La història de la No i la Lou és un conte de fades modern. És un fosc conte de fades ple de llum. La Lou és una noia de tretze anys que habita un món que no sent com a seu i que no la sent com a pròpia. El seu és un ambient familiar enrarit, el silenci els ha conquerit anormalment i tracten de viure la seva vida tractant d'acceptar la desgràcia i les conseqüències; però la Lou es sent oprimida, i sap que aquella no hauria d'ésser la seva vida, no així. A més, la seva intel·ligència, poc habitual, l'ha duta a ésser en una classe que no és la que li pertocaria per edat; i així, essent una persona tímida, com moltes vegades ho són els éssers assenyalats com a diferents, es troba amb majors dificultats en el seu àmbit que li hauria d'ésser llibertat i refugi. Però ella té somnis, desigs i anhels, tot i que també pors i fugides cap endavant. En una d'aquestes coneixerà la No, una noia més gran i sense sostre. Una altra ànima meravellosa però captada per una pàtina d'ombres que no deixen lluir tota la seva llum.

I... No, no puc continuar escrivint. Vull deixar-vos el plaer, per a mi molt gran, de descobrir com continua la novel·la.

De vegades us semblarà que esteu llegint un veritables conte de fades, d'altres tal vegada una tragèdia grega o potser Cims Borrascosos; però jo crec que us pot arribar a agradar molt aquesta novel·la de Delphine de Vigan on els personatges són ben dibuixats i te'ls creus, perquè la història és creïble, i la seva narració et captiva. Davant nostre tindrem, mirant-nos com quan mirem l'abisme, l'amistat i les relacions socials, la joventut i les ganes de canviar el món, el que hauria d'ésser i el que ha esdevingut, els somnis i els malsons de la realitat; en definitiva, la llum i la foscor.

Prepareu-vos a somriure, a plorar, a somniar, a deixar-vos seduir per la Lou i la Nolwenn...

En veure-la, seria fàcil de creure que acaba de tornar d'un llarg viatge, que ha creuat deserts i oceans, caminat descalça per viaranys de muntanya, fet quilòmetres de carreteres, trepitjat terres desconegudes. Torna de molt lluny.

Torna de territoris invisibles, i tanmateix tan a prop nostre.

P.S.: Trobo molt encertada la suggeridora portada.

No i jo (No et moi)

Delphine de Vigan ©2007

Traducció d'Ona Rius Piqué

Col·lecció El Balancí, 611

Edicions 62

ISBN: 978-84-297-6209-9

Lou Bertignac té tretze anys: la seva família viu tancada en un silenci orpiment, i a l'escola la seva intel·ligència precoç l'ha portat fins a una classe avançada. Incapaç d'establir cap relació, Lou passa la major part del temps col·leccionant paraules, somniant en un petó i observant les emocions dels altres en les estacions de tren.

I és aquí, a la parisenca estació d'Austerlitz, on Lou troba Nolwenn, una jove sense sostre solitària i rebel, amb els vestits bruts i l'expressió cansada de tant qüestionar-se el món. Enmig de la follia de la gran ciutat, No i Lou construiran una amistat que potser aconseguirà canviar les seves vides i reduir la injustícia i la misèria del món.

Novel·la d'aprenentatge, No i jo relata amb el to just i els sentiments sincers un somni d'adolescència sotmès a prova per la realitat.

«No i jo és un animal híbrid: agrada a adults i a adolescents; és elogiada pels llibreters, saludada per la premsa i reconeguda pels jurats literaris». Astrid Eliard, Le Figaro