dimarts, 31 de desembre del 2019

El pessebre de Sant Jaume 2019

Avui, Dia de l’Home dels Nassos, vull fer-vos alguns comentaris sobre una tradició barcelonina: el pessebre de la plaça Sant Jaume, bé, millor dit, la tradició de criticar el pessebre de la plaça de Sant Jaume. Una tradició, afortunadament, d’antuvi, no pas nascuda amb els anys colauers; perquè, ho sap tothom i és profecia, no farem res de bo d’aquesta joventut.

Dels comentaris que vaig sentir tot contemplant el pessebre d’enguany voldria destacar alguns de gent més aviat gran: 

  • No està pas tan malament…
  • grgsdgatdvasdgdnimdiogneir gbsfiwsbfwef (que sense dir res, concentrava tota la cornucòpia d’insults del Capità Haddock en aquesta onomatopeia on només faltà un “¡Rojos” final).
  • En directe encara guanya, me l’imaginava pitjor.
  • Això ni és un pessebre ni és res!





No anirem pas tan lluny com l’últim comentari negant l’ontogènia de la criatura, però sí és cert que no és un pessebre… no és pas un pessebre a l’ús. Coincideixo amb l’autora, la Paula Bosch -podeu llegir una entrevista ací- que si la ciutat volgués un pessebre tradicional, el millor que podria fer és demanar-li-ho a l’associació de pessebristes. I, respecte la seva proposta: m’agrada la seva idea de fons, les brasses primigènies, però, crec que l’acabat no m’acaba de convèncer del tot. Si fos professor d’art (que difícil, jutjar les peces de l’alumnat!) li diria que cal seguir treballant-ho.

Quina sort , poder comptar amb aquestes vives tradicions a Barcelona!