Confessions (Kokuhaku)

Venjança.

Ni l'honor ni el plaer. Sols venjança.

Confessions ens mostra la venjança en el seu estat natural, simple i pur.



Aquesta pel·lícula és una freda obra mestra en un equilibri perfecte. Confessions (Kokuhaku en versió original) és l'adaptació de Tetsuya Nakashima de la novel·la homónima de Kanae Minato (quin desig de poder-la llegir!)



Ningú pot negar que d'un temps ençà el Japó és una fàbrica de grans pel·lícules, especialment en l'àmbit del thriller i el terror; doncs aquest film és al capdavant. Estem davant una peça d'orfebreria on la crueltat més real se'ns mostra davant dels ulls esdevenint una autèntica joia que et deixa corprés.



És gairebé imposible fer una ressenya de la pel·lícula sense destripar part de la seva màgia. És un conjunt tan perfectament orquestrat i d'un equilibri absolut que costa imaginar com parlar de la pel·lícula aconsellant veure-la sense condicionar el futur espectador.



Llegint la sinopsi sembla que estarem davant d'una pel·lícula més, una de tantes, fins i tot el tràiler és absolutament injust amb el film (això sí, com a bona pel·lícula és molt més que un bon tràiler, toti que no sigui el cas). Una professora davant el seu últim dia de feina davant la seva classe va fent una confessió davant uns alumnes que no presten cap mena d'atenció a les seves paraules fins que aquesta confessió esdevé quelcom que no s'haurien imaginat mai. És en aquest punt on tot es desferma.



Simple i aparentment no gens pertorbador ni quasi atractiu. Val a dir que la seqüència d'introducció és un tour de force calmat, orientalment calmat, de mitja hora. Un mediometratge genial que ja seria una obra mestra; emperò, li manca més d'una hora que farà encara millor aquesta pel·lícula.



A la veu de la professora s'afegiran algunes veus de l'alumnat implicats directament o no en la confessió de la professora i continuaran la narració. Aquesta mantindrà el seu pols calmat però sense deturar-se. Un equilibri entre la narració pausada i una cursa de fons.



Les interpretacions són excepcionals, encapçalades per uns superba Takako Matsu. Cada gest és una mostra de sentiments, cada paraula és un text sencer. I estan emmarcades en un quadre sublim on la fotografia conjuga extraòrinàriament bé i de forma sorpresiva els suggeridor estil oriental amb el desbordant estil de videoclip amb flashbacks, situacions oníriques, i càmara lenta. S'acompanya la imatge amb una banda sonora que sinergia cada seqüència, especialment la corglaçadora cançó de Radiohed i els temes de Boris, sense desmerèixer la resta. El text, la base de tota la història, és superb. I encara millor és aconseguir l'equilibri perfecte perquè això no acabi esdevenint un desgavell pretenciós sinó una autèntica obra mestra que mostra la crudesa de la venjança i la seva vessant més realista; tan colpidorament que necessitaràs visionar-la més d'una vegada perquè acabarà enganxada a la pell de la teva ànima com un somni repetitiu o un viatge produint per un alucinogen.



A mesura que avança el metratge et sents més captivat per la pel·lícula, no pots desviar la teva atenció de la pantalla i aquesta contrucció de la venjança mitjançant la deconstrucció de l'horror s'introdueix dins teu com un líquid ascendeix per capil·laritat.



Una altra virtut de la història és que no pren partit, “només” ens mostra allò que succeix, ens obre les portes per a les reflexions, moltes, però no en tanca cap, hem d'ésser nosaltres qui ens posicionem.




Una vegada vista, gaudida i patida, hom entén que s'emportés els premis a millor pel·lícula, direcció, guió i muntatge a la 34ª edició dels premis de la cinematografia japonesa; que aquesta la triés per la cursa pels Oscar del 2010, i que allà no la seleccionessin; com tants d'altres premis i participacions a festivals que aconseguí.



Confessions (Kokuhaku) és una autèntica obra mestra que mostra la venjança més cruel i real amb una perícia mestrívola que no us hauríeu de perdre.

Confessions (Kokuhaku)

Venjança.

Ni l'honor ni el plaer. Sols venjança.

Confessions ens mostra la venjança en el seu estat natural, simple i pur.



Aquesta pel·lícula és una freda obra mestra en un equilibri perfecte. Confessions (Kokuhaku en versió original) és l'adaptació de Tetsuya Nakashima de la novel·la homónima de Kanae Minato (quin desig de poder-la llegir!)



Ningú pot negar que d'un temps ençà el Japó és una fàbrica de grans pel·lícules, especialment en l'àmbit del thriller i el terror; doncs aquest film és al capdavant. Estem davant una peça d'orfebreria on la crueltat més real se'ns mostra davant dels ulls esdevenint una autèntica joia que et deixa corprés.



És gairebé imposible fer una ressenya de la pel·lícula sense destripar part de la seva màgia. És un conjunt tan perfectament orquestrat i d'un equilibri absolut que costa imaginar com parlar de la pel·lícula aconsellant veure-la sense condicionar el futur espectador.



Llegint la sinopsi sembla que estarem davant d'una pel·lícula més, una de tantes, fins i tot el tràiler és absolutament injust amb el film (això sí, com a bona pel·lícula és molt més que un bon tràiler, toti que no sigui el cas). Una professora davant el seu últim dia de feina davant la seva classe va fent una confessió davant uns alumnes que no presten cap mena d'atenció a les seves paraules fins que aquesta confessió esdevé quelcom que no s'haurien imaginat mai. És en aquest punt on tot es desferma.



Simple i aparentment no gens pertorbador ni quasi atractiu. Val a dir que la seqüència d'introducció és un tour de force calmat, orientalment calmat, de mitja hora. Un mediometratge genial que ja seria una obra mestra; emperò, li manca més d'una hora que farà encara millor aquesta pel·lícula.



A la veu de la professora s'afegiran algunes veus de l'alumnat implicats directament o no en la confessió de la professora i continuaran la narració. Aquesta mantindrà el seu pols calmat però sense deturar-se. Un equilibri entre la narració pausada i una cursa de fons.



Les interpretacions són excepcionals, encapçalades per uns superba Takako Matsu. Cada gest és una mostra de sentiments, cada paraula és un text sencer. I estan emmarcades en un quadre sublim on la fotografia conjuga extraòrinàriament bé i de forma sorpresiva els suggeridor estil oriental amb el desbordant estil de videoclip amb flashbacks, situacions oníriques, i càmara lenta. S'acompanya la imatge amb una banda sonora que sinergia cada seqüència, especialment la corglaçadora cançó de Radiohed i els temes de Boris, sense desmerèixer la resta. El text, la base de tota la història, és superb. I encara millor és aconseguir l'equilibri perfecte perquè això no acabi esdevenint un desgavell pretenciós sinó una autèntica obra mestra que mostra la crudesa de la venjança i la seva vessant més realista; tan colpidorament que necessitaràs visionar-la més d'una vegada perquè acabarà enganxada a la pell de la teva ànima com un somni repetitiu o un viatge produint per un alucinogen.



A mesura que avança el metratge et sents més captivat per la pel·lícula, no pots desviar la teva atenció de la pantalla i aquesta contrucció de la venjança mitjançant la deconstrucció de l'horror s'introdueix dins teu com un líquid ascendeix per capil·laritat.



Una altra virtut de la història és que no pren partit, “només” ens mostra allò que succeix, ens obre les portes per a les reflexions, moltes, però no en tanca cap, hem d'ésser nosaltres qui ens posicionem.




Una vegada vista, gaudida i patida, hom entén que s'emportés els premis a millor pel·lícula, direcció, guió i muntatge a la 34ª edició dels premis de la cinematografia japonesa; que aquesta la triés per la cursa pels Oscar del 2010, i que allà no la seleccionessin; com tants d'altres premis i participacions a festivals que aconseguí.



Confessions (Kokuhaku) és una autèntica obra mestra que mostra la venjança més cruel i real amb una perícia mestrívola que no us hauríeu de perdre.

Beyond 360

Ahir vaig tenir la fortuna de poder gaudir de la premiere de Beyond 360º.



A mi em va agradar. Jo vaig gaudir amb la projecció. Crec que realment aconsegueix mostrar què suposà per la Dee Caffari i l'Anna Corbella el repte de participar com a parella en la passada edició de la Barcelona World Race.

L'equip Gaes a la BWR es presentava amb el repte d'ésser la primera parella femenina que aconseguia donar la volta al món a vela sense escales. El documental de Zanskar tracta de mostrar-nos com fou aquest repte en un IMOCA i què significà per a cadascuna d'ella.

La Dee Caffari anava a la cerca de fer una bona classificació per poder aconseguir un nou espònsor per mantenir viu el vaixell Aviva, l'Anna Corbella cercava esdevir la primera catalana i espanyola en aconseguir donar la volta al món a vela sense escales i així poder esdevenir professional de la vela oceànica.

Beyond 360º aconsegueix aquelles fites que es marcava. Aconsegueix mostrar la duresa d'un prova tant difícil com la BWR i totes les penúries que patí l'equipGAESbwr durant la travesia. Si no ets seguidor d'aquests tipus de proves, o no et dediques a ella, podràs comprovar què suposa passar més de tres mesos en un IMOCA open 60 donant la volta al món.

Ara bé, potser és cert que a la pel·lícula li manquen certes "escenes", molt possiblement per manca de material; però potser es podrien haver tractat de suplir d'alguna altra manera. Hagués agradat veure una sessió de discusió de l'estratègia, alguns altres moments de la tasca rutinària que suposa canviar la configuració vèlica, altres imatges de la duresa del Gran Sud, comprovar com la reparació del vaixell que féu la Dee als Doldrums calgué fer-ho una segona vegada, més imatges de l'arribada i així com del seu retorn a la "quotidianitat", etc.


Sigui com sigui, la pel·lícula em va agradar, va aconseguir emocionar-me en més d'un moment, tal vegada perquè sóc un seguidor declarat de la Barcelona World Race i havia "viscut" la seva experiència. Tant les imatges de la sortida, com els moments dolorosos al Gran Sud així com el moment de la mala notícia del desperfecte durant l'encalç del grup que tenien al davant i especialment l'speech final de la Dee amb la posta de sol mediterrània al darrere assumint el que significava el seu sisè lloc a la classificació final. Quina contraposició de sensacions entre l'alegria embargada de l'Anna i la tristor del final d'una relació amb el vaixell i l'incertesa del futur de la Dee...

Esperem que l'Anna aconseguexi continuar asolint fites a la navegació oceànica, ara és tot un referent que saber aprofitar (aquí la FNOB té feina) i, especialment, esperem veure, novament, la Dee a la Vendée Globe.

Per tancar: Sí, us recomano que veieu Beyond 360º.
I sí, Raquel, tindrem el dvd de la pel·lícula (I hem d'afegir el llibre de la segona edició de la BWR al primer).

Volem la Dee Caffari a la Vendée globe 2012-2013!

Beyond 360º (pre-estrena)

Avui tenim el privilegi i l'honor d'assistir a la premiére de la pel·lícula documental Beyond 360º que narra les vicissituds de la Dee Caffari i l'Anna Corbella durant la Barcelona World Race i que les dugué a ésser la primera parella femenina a completar la volta al món a vela sense escales.

El documental ens mostrarà tot el procés previ de preparació per la cursa així com els tres mesos en alta mar que suposà la regata, fent ús dels vídeos que per l'organització havien de gravar així com de material inèdit. La pel·lícula deixarà palesa la duresa de la prova, una de les més dures aventures que l'ésser humà encara pot afrontar.

Ja us direm què ens sembla Beyond 360º.

BEYOND 360º Trailer from Luis Goyanes on Vimeo.

L'atac del PAU i l'EPI o La cultura popular i tradicional, novament, en perill

La situació en el món de la cultura popular i tradicional no era pas la millor tot i que tampoc podíem dir que fos una posició traumàtica. Afortunadament, l'interès de la ciutadania per mantenir viva la nostra cultura ancestral és un foc que mai decau més que fins unes brases que serveixen per renàixer després de les situacions més complicades.

Ara resulta que posarem a prova, una vegada més, la capacitat de resistència d'aquest col·lectiu. Vista la situació ambivalent, quasi de rostre de Janus, de la nostra cultura mostrada en les últimes dates per la consecució del reconeixement com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat del món castelleraixí com el perill de desaparició, que fou real, o de confinament en una reserva de parc temàtic que patí el món del foc (pirotècnic) esperem que serem capaços d'afrontar i sobreviure al nou atemptat que contra nosaltres se'ns llença des d'unes institucions governamentals que tornen a demostrar, una vegada més, la seva incapacitat per comptar amb els actors involucrats en les perpetracions dels seus desvaris grangermanians.

La nova amenaça es diu Decret 82/2010, de 29 de juny, pel qual s'aprova el catàleg d'activitats i centres obligats a adoptar mesures d'autoprotecció i es fixa el contingut d'aquestes mesures.

I tornarem a utilitzar molts dels arguments que contra la Directiva 2007/23/CE el món del foc utilitzà: no ens neguem pas a una regulació de la nostra activitat, ans al contrari, sempre hem estat els primers a voler-ho fer, però amb unes condicions adequades. Novament, emperò, es fa una normativa d'una transversalitat ingent que acaba provocant situacions surrealistes, que podrien ésser dignes d'un esquetx dels Monty Python si no fos perquè el risc de desaparició de moltes activitats esdevé real. I, òbviament, no em serveix aquesta mentalitat tan, aparentment, mediterrània de “feta la llei, feta la trampa”. Aquí ens juguem molt, massa, perquè no calia arribar a aquests extrems.

Tenim la imatge que moltes de les actuacions de cultura popular i tradicional d'arrel catalana que es produeixen arreu del nostre territori natural són sufragades per les institucions, majoritàriament, municipals; però n'hi ha moltes que tenen altres organitzadors. I tot i que no existís aquesta dualitat organitzativa crec que una llei que imposarà, de fet, ho podria realitzar en aquest precís moment, ja que és plenament vigent, unes quotes econòmiques desorbitades per a realitzar la mateixa actuació és condemnar a la desaparició moltes d'aquestes actuacions i fins i tot entitats.

Algú amb dos dits de front, i amb la voluntat d'utilitzar-los acuradament, pot entendre que per qualsevulla actuació de carrer, ja sigui un cercavila, un correfoc, una diada castellera, un concert, etc. calgui gestionar un Pla d'autoprotecció que significaria una despesa d'aproximadament, i fent un primer càlcul ràpid, uns 3000€? Per a qui no estigui familiaritzat amb certs tipus de pressupostos, aquesta quantitat supera, i amb escreix, moltes de les activitats que es realitzen al llarg del nostre territori nacional. Volem mantenir privilegis en època, i en època de crisi? Ans al contrari. Volem que fer qualssevol dels actes que d'habitud es realitzen als nostres carrers i places, espai públic que pertany a la ciutadania, es pugui continuar realitzant i que no suposi una despesa afegida per les butxaques públiques; no ja per les entitats, ens sense ànims de lucre formades per persones que destinen part del seu temps d'oci a mantenir viva la cultura del país, sinó directament per les arques públiques. Sí, aquesta normativa també afectaria a la caixa comuna, ja que els ajuntaments són directament organitzadors en molts dels esdeveniments que arreu del territori nacional es realitzen, i per a tots aquests també caldrà aquest pla d'autoprotecció; i, òbviament, caldria pagar-lo.

Essent la situació normativa actual la que és hauríem de començar a preparar-nos perquè ens ploguin pedres; però, bé, hauríem d'estar acostumats a que se'ns pixin al damunt i ens diguin que plou. Ja se sap: si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol, i sembla que cada vegada es fa més fosc pels actes de cultura popular i tradicional.

Imatges:

• Mort i Vida, Gustav Klimt, Col·lecció del Dr. Rudolf Leopold, Wien.
• Camille en el seu llit de mort, Claude Monet, Musée Orsay, París.

 

l'ATM ens torna a robar!

       Cada dia que passa el Reino de España continua espoliant Catalunya i a casa nostra, el nostre autodenominat “Govern dels millors” continua la seva cursa per carregar-se l'estat del benestar i fer cada vegada més palès aquell adagi econòmic que assevera que a Catalunya es paguen impostos com als països nòrdics que tindran una repercussió pública a l'estil nord-americà.

   Aquest titular, malauradament, no és cap primícia. Ara bé, en aquestes dates en les que, tradicionalment, l'ATMens feia el seu regal d'any nou, aquest ha esdevingut una altra prova fefaent de la veracitat de la sentència.

   Que ningú es pensi que confonem la res publica amb quelcom que hauria d'ésser gratuït per defecte; som plenament conscients, i més en les circumstàncies en les que ens trobem (circumstàncies de les que els nostres governants són molt culpables, que ningú ho oblidi), que aquesta gratuïtat somniada no és sinó una dolça utopia irrealitzable, i menys amb governs conservadors; tot i que avui en dia, quin govern no acaba esdevenint conservador? Sempre he entés que cal pagar pels serveis públics, alguns únicament amb el preu de la despesa dels impostos, i altres, a més a més, amb una part del seu servei (el que paguen les administracions no ho està pagant la ciutadania?); però, clar, aquestes tesis avui en dia restarien entre les brasses de la socialdemocràcia mentre el liberalisme continuarà la seva cursa per aconseguir que l'administració sigui quelcom quasi inexistent envoltat d'empreses que gestionaran tot allò que havia d'ésser públic.

   L'objectiu, diuen, és que l'usuari sufragi el 50% del bitllet (actualment passaria del 42% al 47% amb aquest augment); això sí, ho diuen amb un titular que mereixeria que algú els depilés els col**ns a l'alçada de la jugular: l'ATM millora les tarifes de transport públic per garantir una mobilitat sostenible És per llençar-los a les feres, o no? Ara bé, podrien també plantejar-se tenir uns transports públics dignes i amb uns preus lògics, ja que som, comparativament, dels més cars de la Unió Europea. A algú li sobta que molta gent comenci a fer càlculs del cost d'ésser enxampat sense bitllet?

  Clar, que no serà l'únic regal del govern dels millors *-_-* (aquí podeu afegir l'epítet que considereu més oportú). “Òbviament”, els peatges tornaran a pujar. Vist què estan fent amb el estat del benestar, això que ells que òbviament ni utilitzen la sanitat i l'educació pública, que tampoc utilitzen els transports públics perquè tenen dietes per mobilitat i manteniment que paga la ciutadania a la que són incapaços de governar -el sentit estricte del concete política-, vist què fan amb l'estat del benestar, potser ha arribat el moment que el fantasma de l'Aurora recorri les nostres contrades.

Les imatges, sense comptar la de la targeta, són de BTV, El Periódico, El Punt-Avui.

DIOS en persona

Us imagineu una gran cua per a realitzar un cens global on de cop i volta algú afirmés ésser Déu? Doncs aquest és el punt de partida de DIOS en personala novel·la gràfica de Marc-Antoine Mathieu.

L'obra transita entre moments brillants i reflexions interessants. Se'ns planteja com un documental referent a tot allò que comportà aquesta arribada de Déu a la nostra vida, i com després d'uns moments d'incredulitat i d'astorament després s'inicià un procés judicial contra “la seva persona”. [En aquest moment m'heu de permetre fer un breu incís, ja que des de fa temps “treballo” en diferents versions d'un relat on es jutja Déu]

La novel·la ens mostra d'una manera bastant plausible i creïble com podria reaccionar la societat actual, si més no l'occidentalitzada, davant d'aquest adveniment. Molt interessant tot el procés, i com arriba a jugar amb el lector en el seu desenvolupament. Tot el procés és ple de reflexions científiques, filosòfiques, morals, etc. que en absolut llastren la narració fins un tour-de-forcefinal que ens ha de fer repensar les nostres idees respecte el que se'ns ha narrat.

La trobo una obra molt interessant i molt recomanable tant per creients com per no creients, per científics com per profans en matèries doctes de ciència, filosofia, art, etc. Un còmic molt ben treballat i sorprenent.

Dos fragments de l'obra, diàlegs transcrits:

[diálogo del documental entre un sociólogo y la jefa de prensa respondiendo a la primera pregunta]

-¿Cómo se llegó a un juicio?

-(S)¡Es algo muy complicado y muy sencillo a la vez! Un cuerpo social es como un organismo vivo: sensible, frágil, vulnerable... Algunos shocks resultan a veces demasiado violentos y

-(JdP) Hablemos claro: aquello fue un trauma colectivo.

-Sí, hay que reconstruir los hechos teniendo presente el contexto de entonces. La irrupción de Dios en un mundo somnoliento, uniforme y totalmente inmóvil provocó en un primer momento la onda de choque que ya sabeos: una enorme depresión con su subsiguiente efecto Venturi. Pero cuando pasaron aquellas terribles turbulencias todo volvió a ser.. como antes.

-¡Como antes! Ahí estaba el problema. La aparición de Dios, un acontecimiento excepcional traía consigo una malísima noticia: El mundo iba a seguir tal cual, inmutable. Y eso, hubo muchos que no pudieron soportarlo.

[abogado del bufete que defendía a Dios en su proceso]

-(...) Hubo quien lo acusó de ser la causa directa de su desgracia: gente que no le había pedido nada, que deseaba no haber nacido. Querían una indemnización, igual que los misántropos, que se querellaron contra Dios con motivo de la creación del hombre. Estaban todos los que le reprochaban su incompetencia o su mala gestión, los que lo tachaban de inmovilista... de ésos sigue habiendo muchos... También estaban los que hubieran preferido que Dios siguiera existiendo... ¡Pero como antes! Lejos, en las alturas, en el cielo.

Decàleg de coses recomanables (o no) a fer quan et sents realment abatut

DECÀLEG DE COSES A (no) FER QUAN ET SENTS REALMENT ABATUT

(i creus que aquest món és una p**a m***a)

1. Tallar-te les venes Poc recomanable. La majoria de gent no sap realment com s'ha de fer correctament, així que d'habitud acaba esdevenint quelcom que no el que es desitjava i no s'assoleix res més que un grau més de decepció.
2. Emborratxar-se fins a un límit desconegut Poc recomanable. Ja se sap que al final “les penes aprendran a nedar”; així que l'objectiu cercat no sols no s'assoleix sinó que es veu revertit, ja que s'ha aconseguit, mitjançant els processos típics de l'evolució, que sobrevisquin les millors adaptades i els conferit resistència. I és per tothom conegut que els ferits són perillosos perquè saben que poden resistir.
3. Navegar en solitari les mars del Gran Sud Poc recomanable. Necessitaries poder disposar d'una nau amb qui salpar per solcar les perilloses aigües panantàrtiques, avui en dia això requereix d'unes quantitats pecuniàries per poca gent disposades; i, cal considerar que avui en dia no és factible embarcar-se en el Pequod per encalçar la balena blanca.
4. Intentar realitzar alguna proesa extenuant i impossible caminant Poc recomanable. Més aviat del que t'hauries imaginat trobaries qualcú o quelcom que et faria replantejar que encara podries hi havia qualsevulla cosa digne d'ésser gaudida en aquesta vida i et faria abandonar el teu objectiu inicial.
5. Fer de la teva mort quelcom digne de premi Darwin Poc recomanable (excepte en casos selectes). Tothom sap que aquells plans que millor funcionen són els que no s'han preparat, així que per extensió els preparats, com ens mostraria la Llei de Murphy, fallarien i consegüentment, l'objectiu de passar als anals no seria assolit.
6. Assumir l'impossible repte de volar Poc recomanable. Una vegada decidit l'acte a realitzar, després d'una dura tria, caldrà fer tots els preparatius. Quan tot sigui enllestit, assumireu que el vostre veritable somni és volar: en poder aconseguir-ho haureu provocat una nova decepció, així que cap dels vostres objectius hauran estat assolits.
7. Iniciar una revolució pel bé de la humanitat Poc recomanable. Per definició tota revolució és una guerra perduda abans d'encetar-la: no es pot lluitar contra el destí entròpic. Tal vegada despertaràs algunes consciències que abans dormien però el teu objectiu d'acabar amb aquest món haurà perit sense aconseguir-ho. Per molt que ho intentis: Déu és mort en la seva immortalitat abans que tu intentes assassinar-lo (ningú no sap perquè aquesta última sentència ha aparegut aquí).
8. Destrossar-te eternament la vida assistint a esdeveniments lesius per la humanitat Poc recomanable. Si la idea és, exempli gratia, assistir a concerts d'”artistes” de l'estil de El canto del loco, Lady Gaga o similars per patir una crisi que “curtcircuitegi” el vostre sistema nerviós provocant una apoptosi massiva comprovaríeu que un estrany poder us ha estat conferit i amb unes aparegudes destrals a les mans tallaríeu caps fins l'escenari i el vostre objectiu primigeni no seria assolit. (Pot ésser molt recomanable pel bé de la humanitat).
9. Actuar com un superheroi sense poders Poc recomanable. Si l'objectiu és ésser abatut per la manca de poders cal tenir present que si fins i tot Malmeto i EsfínterMan (amb els seus “súperpoders” de, respectivament, malmetre o controlar mentalment els esfínters d'altri, han esdevingut superherois molt possiblement no reeixireu en el vostre objectiu.
10. Mirar-te a l'espill Es desconeix com de recomanable és el mètode. Una vegada et mires a l'espill cal que et concentris en adonar-te que la teva dreta esdevé l'esquerra i viceversa emperò no així amb dalt i abaix. Després d'aquesta reflexió i comprovar que no saps què és el Bosó de Higgs, pot intentar discernir si a l'altre costat de l'espill les tristors són alegries o si realment existeixen conills amb armilla. Si en aquest moment contemples la teva cara, més aviat ganyota, potser descobriràs que sempre hi ha algú altre més adient per ésser suïcidat que no pas la teva pròpia persona.

P.S.: Existeixen altres possibles accions, com la cridar ad eternum o jugar un partit de futbol en un camp que sigui com el llit d'un faquir, que no han estat incloses perquè haurien desvirtuat, matemàticament, el concepte decàleg. Podeu fer aportacions voluntàries i solidàries al llistat.

P.S.II: imatge cedida amistosament pel propi Gustav Doré.

El espíritu perdido

El còmic El espíritu perdidode Gwen de Bonneval i Matthieu Bonhommemés que una novel·la gràfica és un “conte gràfic”.

Ambientada en una època més màgica i fantàstica que real que podríem circumscriure a l'edat mitjana en un lloc indeterminat (“Hi havia una vegada en un lloc molt llunyà...”) ens narra amb un descriptiu blanc i negre la lluita per discernir si un pare ha mort o si encara es troba en algun paratge d'on pot ésser rescatat.

El fill d'un senyor feudal va decidir deixar la seva vida per dedicar-se a les arts naturals, per això abandonà el castell del seu pare i junt amb la seva dona, qui no apreciava gaire aquesta nova vida, i la seva filla i el seu fill es retirà a un paratge més apartat per poder dur a terme aquesta nova existència.

La història s'inicia quan aquest home ha mort i al cap de poc, la seva vídua, contra els desigs dels seus fills, molt més propers a les “habilitats” del pare, contraurà matrimoni amb el “sheriff” local. Emperò, la seva filla sent com el seu pare la crida, ella sap que no son pare no és verament sota aquell túmul davant casa seva, així que desapareix en la seva cerca. El fill, més petit, es sent torbat i descobrirà dins seu que el seu pare no és verament mort.

I l'acompanyarem en la seva odissea, a cada passa quasi més ordalies, per trobar el seu pare...

La fantasia, com en un conte infantil o en una llegenda sorgida de la nit dels temps, ens guia de la mà fins dur-nos a paratges quasi naturals amb criatures que tal vegada hauríem somniat però no crèiem veres, i cada passa del nostre protagonista és una passa més en el camí de la comprensió de la vida per entendre que no res és allò que sembla...

Una interessant novel·la gràfica de fantasia medieval interessant per llegir i observar.

Tres sombras

Tres sombras és una bonica història presentada en forma de novel·la gràfica.

Cyril Pedrosa inicià aquest obra després que uns amics perdessin un dels seus fills petits, i aquesta és la història d'un pare que intenta lluitar contra l'aparent mort imminent del seu fill.

La vida és idíl·lica per la nostra família protagonista que viu de treballar-se la seva terra lluny de qualsevulla altre aglomeració humana. És perfecta fins que una nit tres ombres semblen presentar-se al llunyedar de la finestra del fill. Poc a poc la por que aquestes tres ombres hagin vingut amb la intenció d'endur-se la criatura farà que el pare decideixi creuar el gran riu amb el nen per evitar que les ombres els puguin trobar.

Pot semblar que el dibuix és infantil, disneynià, però aconseguix plasmar perfectament les emocions que transpiren els personatges i que el lector sent com a pròpies gràcies a un traç senzill però ple dels matisos necessaris, sense afegits. El fet és que m'ha agradat molt com juga amb el blanc i el negre i totes les seves possibilitats.

La història es desenvolupa a una velocitat adequada, tot i el llarg viatge en vaixell, per fer-nos capir cadascuna de les passes, no exclusivament físiques, sinó més aviat emocionals, que tots dos han de passar. És un viatge absolutament interior en una odissea contra la persecució més pròpia de la vida: la fugida endavant contra la mort.

 

Trobo Tres sombrasuna obra molt recomanable. Molt interessant, molt treballada a nivell de dibuix i amb un guió molt aconseguit que et fa gaudir de la història, tot i la seva tristor inherent i et fa que els pensaments i sensacions brollin en el teu interior.

Copa del rei o Copa de merda?

Avui tornem a tenir partits de la Copa de S.M. el Rey de futbol. La Copa hauria d'ésser, ho ha estat durant molt de temps, una competició especial, un torneig que permetia cert grau d'incertesa que donava peu a la possibilitat de sorpreses. L'anomenat “torneig del KO” podia esdevenir la competició dels equips petits, el somni dels plebeus.

Com podeu observar parlo en passat, perquè al igual que tenim una #ligademierdahem aconseguit tenir una #copademierda. Ens “hem” carregat la competició per, com sempre, ajudar els poderosos venent que es vol protegir la competició. Serà per protegir-la de certs fantasmes que podrien recórrer el nostre futbol.

Si volem una competició neta i sense adulterar i que representi l'esperit d'una competició pura d'eliminatòries sense esdevenir una sobrecàrrega de partits i així convertir-la en el que hauria d'ésser caldria:

• Totes les eliminatòries a partit únic (podem triar si en el camp del rival “inferior” o per sorteig pur).
• Tots els equips d'una mateixa divisió entren en bloc a la ronda que pertoqui, sense prebendes aconseguides en cap altra competició.

Volem una Copa digna o una #copademierda?

La lliga espanyola de futbol és una #ligademierda (Avui és un dia per tornar a dir-ho)

A principis de temporada es produí un cert enrenou a les xarxes socials, baròmetre d'opinió actual, en referència a la mala salut de la lliga espanyola de futbol, una gran mostra fou a twitter sota el hashtag #ligademierda(per cert, en català, # s'anomena “diesi” o “sostingut”).

Crec que l'afirmació és totalment certa: sí, la Liga és una lliga de merda, fa temps que ho és i ho continuarà essent durant força temps; és salvarà mai?

No cal que ens enganyem o intentem creure els cants de sirena que des de les seccions de propaganda dels implicats (organismes oficials que gestionen l'invent i tots els mitjans de comunicació adscrits a cadascun dels dos bàndols hegemònics) ens ofereixen constantment: la Liga és i es vol que continuï essent-ho cosa de dos.

De fet, els humans no són bons “triadors”, ens costa saber discernir entre les opcions (podeu preguntar-li, exempli gratia a Barry Shwartz), per això, tal vegada sempre es cerca en tots els aspectes socials la polaritat dual, el bipartidisme. Només cal fer una ullada a la nostra història i a la nostra realitat quotidiana per comprendre que aquesta existència absoluta del mètode dicotòmic no és gens positiva.

S'han argüit i esgrimit moltes consideracions per justificar la situació actual tractant de salvaguardar els dos clubs que representen l'actual situació oncològica per al futbol a Espanya. Hom se les pot creure, especialment si s'és seguidor d'una de les dues faccions, com si ens parlés Kennedy o Khrusxov de la Crisi d'Octubre; però quan ens ho mirem amb ulls crítics veurem que la realitat és una altra molt diferent.

En els meus trenta-un anys d'existència “he vist” cinc dels nou campions de la Liga. De fet, al nàixer l'any vuitanta, el primer campió fou el Real Madrid, tot i que la primera lliga sencera que vaig “viure” fou la primera de les quatre seguides de domini basc. Després d'aquelles, quatre edicions han escapat del domini merengue-culé, domini que s'ha exercit en el 65% del global de les edicions. Ara és el moment en que les hordes del poder m'ataquen de tergiversador per obviar els diferents clubs, setze, que han quedat en segona o tercera posició durant aquests anys (incloent el meu). Sí, d'acord, però el monopoli en tots els sentits ja sabem qui els gestiona. I tal monopoli només es pot mantenir amb connivències poderoses.

De fet es parla molt adduint que la gran gallina dels ous d'or són els drets televisius. És una part important del pastís, sense obviar certes gestions catastròfiques (això culpa certs equips de la seva situació, no exonera ningú d'altres delictes) i la connivència i màniga ample que es manté amb el poder bicèfal com si fos un concordat atàvic. Amb tots els poders i en tot moment històric, abans, ara i sempre; no us deixeu enganyar.

Tot i el comentari de dos paràgrafs superiors no serà aquest escrit un compendi de dades referents al repartiment televisiu i la seva iniquitat, ni dels títols de cada dominador imperial en comparació amb les altres lligues del continent o fins i tot amb les sud-americanes, tampoc vull fer ara una apologia de la història social espanyola i la seva incidència en la història del futbol de la seva lliga, si algú és mínimament intel·ligent i vol exercir la capacitat intel·lectual serà capaç d'adonar-se per què s'arriba a aquesta situació.

Una situació on dos equips de futbol, els diners del qual els permet tergiversar altres competicions esportives com si d'un procés metastàsic es tractés, aquests dos equips, més bessons que enemics reals es converteixen en l'opi, imposat, d'un poble. Anar contracorrent és anar contra el poder imperant, no pots no voler sortir del camí i tampoc t'ho permeten. Has de pertànyer a una d'ambdues faccions, no pots decidir tenir una altra ideologia o declarar-te ateu futbolístic: intentar-ho és pitjor que acceptar anar a un llatzeret voluntàriament en plena època medieval. Avui en dia o ets culé o ets merengue, no existeix altre possibilitat. No ho volen. No els interessa. Només existeixen ells, els altres són menystinguts sistemàticament. El seu únic motiu d'existència hauria d'ésser afiliar-se a un dels seus bàndols i servir d'sparrings per a les seves competicions privades.

Arribarà un dia, esperem que la bombolla del futbol esclatarà i potser serà tan destructiva com una guerra de trinxeres; tal vegada, abans, a la lliga espanyola la plebs s'aixecarà contra la tirania. L'alba llostrejarà un dia que els equips s'hauran cansat d'ésser meres comparses per aquests falsos heralds que afirmen constantment ésser els millors quan només són com les grans institucions bancàries que amassen fortunes de crisi en crisi. El futbol era un esport que avui en dia només es negoci per a grans corporacions amb les mans tacades.

Potser la solució comença perquè tots els altres divuit equips juguin els partits ja siguin en el Bernabéu o en el Camp Nou, i plantejar-se si fer-ho o no en les seves visites. Cal recordar-ho: ni sou tan bons, ni ens agradeu i no volem acceptar les vostres mentides. Mentre tot continuï igual aquesta lliga espanyola continuarà essent una #lligademerda.

P.S.: Com sembla que us agrada, continuarem parlant al respecte, malauradament.

P.S.II: Potser és cert que el futbol serà perfecte el dia que en un partit RM-FCB (o a l'inversa) perdin els dos.

Enxaneta 3D

Quina joia poder gaudir d'una pel·lícula com Enxaneta 3D.

Ahir la vaig visionar al cinema i cal afirmar que és un goig. Mai podrà ésser com viure-ho a plaça, però al tècnica cada vegada més permet experiències quasi extra-sensorials.

És cert que és un producte molt pensat per mostrar a l'exterior i per gaudi endogàmic del món casteller, però tota aquella persona que tingui una mica de sensibilitat artística fruirà amb les seves imatges.

Veient el documental hom entén que fossin reconeguts com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat (per què no abans?). Una de les virtuts és que pot ésser gaudida per experts i profans.

Els vuitanta minuts de metratge em sembla força ben triat i molt ben treballat tot i que tal vegada podríem haver aprofitat per fer més reflexions o mostrar altres aspectes, moltes de les imatges del viatge en el "Carro gros" em semblen supèrflues, així com algunes imatges que es mostren a la pantalla de la plaça de braus de Tarragona i es podien mostrat tal i com són. També és cert que no es podia haver cercat molta més vida més enllà del Concurs.

Tot i això, trobo un gran encert aquesta pel·lícula i esperem que serveixi per mostrar encara més i millor el nostre patrimoni cultural i popular d'arrel catalana.

Això sí: una vegada vista només existeix un dubte: Quan tindrem un documental així de tota la cultura popular i tradicional d'arrel catalana?

Enhorabona a FOC

Avui vull felicitar els companys i les companyes de F.O.C. (Diables del Carmel, Drac Capallà d'Horta, Banyetes d'Horta, Drac Jussà) per l'obtenció de la Medalla d'Honor de la Ciutat.

Aquella singladura iniciada el mil nou-cents vuitanta-cinc i que ha donat tants fruits rep ara una distinció que reconeix tota la tasca duta a terme per totes i cadascuna de les persones que ha format part de la història de la colla. Enhorabona. Us ho mereixeu.

Tot i que la medalla fou entregada solemnement al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona el dilluns 28 de novembre, la colla decidí que el següent divendres, el proppassat dia 2, l'oferiria a tota al ciutadania, especialment a la gent dels seus barris i al món del foc barceloní. Tot un detall que mostra la personalitat d'aquesta entitat absolutament imprescindible per la ciutat comtal.

Com comentàvem amb en Jaume Quiles i en Joan Mir, dues persones admirables i dignes d'elogi, potser no serien la primera entitat del món del foc que la rebia, però sí és cert que aquest tipus de reconeixement serveix per valorar positivament un fet no sempre ben vist com és el món del foc i la pirotècnia en la nostra tradició així com la importància de les nostres entitats dins del teixit associatiu de la ciutat i per extensió dins dels processos d'integració i de salvaguarda de la nostra cultura i tradició.

Moltes felicitats. Enhorabona i a continuar aquesta tasca tan ben realitzada i que tan bons fruits dona quan les llavors són tractades amb tanta cura.

Salut, Foc i Tabals!

RIP Sócrates

Ahir quatre de desembre de dos mil onze ens llevàvem amb la tràgica notícia de la mort de Sócrates, un dels millors jugadors de la història del futbol.

Servidor, nascut l'any vuitanta, és massa jove per recordar el seu mundial del vuitanta-dos, el del vuitanta-sis, tot i haver-lo vist, els records són més provocats pels visionats ulteriors que també m'han permès descobrir aquell Brasil que féu meravelles al mundial espanyol.

Amb els ensenyaments de mon pare i mon germà vaig descobrir que aquell jugador amb nom de filòsof era un artista a la gespa com molt poques vegades es poden veure i gaudir.

Aprofito avui per recuperar un text que el periodista Quique Peinado publicava fa poc a la revista Mediapunta com a elogi de l'excels migcampista que acabava de superar una hemorràgia digestiva.

No te mueras nunca, Sócrates

Le llamaban El Doctor, por su elegancia en el campo y porque cursó la carrera de Medicina. Leía filosofía y creía que a la democracia se podía llegar también desde el vestuario.

Habrá quien piense que a Sócrates Brasileiro Sampaio de Souza Vieira de Oliveira no lo vimos jugar, sino que lo soñamos. Es posible. Imaginen a un tipo que era jugador per defendía su derecho a fumar y beber sin tener que esconderse, daba patadas al balón para luchar por la democracia, leía filosofía y estudiaba medicina, componía canciones y tiraba penaltis de tacón. Enseñaba al mundo que el mejor equipo no es el que gana: es el que no se olvida.

Los grandes jugadores se construyen en la estadística y la telegenia, en los títulos y las imágenes bellas. Los mitos se construyen en el corazón de los hinchas. Y yo, cuando veo una imagen de Sócrates vestido con la camiseta de Brasil o la del Corinthians, revivo lo que ningún otro jugador me ha hecho sentir jamás, igual que cuando reviso al Brasil del Mundial de España de 1982: Sócrates no jugaba al fútbol. Era el fútbol.

El 5 de septiembre nos desayunamos con la noticia de que Sócrates estaba ingresado en cuidados intensivos por una grave hemorragia en el sistema digestivo. A sus 57 años, su cuerpo le hacía pagar sus excesos, aunque ya hacía tiempo que bebía cerveza sin alcohol atendiendo a su propio consejo de médico. Llegó a estar en cuidados intensivos. Por suerte se recuperó, como si le hubiera parecido poco poético morirse así, y al poco tiempo ya estaba tuiteando al mundo que se encontraba bien. En la red social sigue mostrándose como lo que es; un tipo a contracorriente. Recomienda canciones de ska, difunde mensajes muy a la izquierda de Lula y recoge el cariño que le profesa medio mundo. En cierta coasión se mostró estusiasmado por la cantidad de mensajes de españoles que recibía. Aquellas tardes de Sarrià en 1982 marcaron algunas mentes futboleras en la piel de toro.

Pero Sócrates es un icono global en lo futbolístico y lo artístico. Un ejemplo es el de Múm, un grupo de música experimental islandés. Unos tipos raros. Uno de sus dos miembros fundadores, Örvar Ƥóreyjarson, en un poeta y músico de 34 años que siempre sintió que Sócrates era su hombre en el césped, la representación de la poesía en pantalón corto. En 2009 cumplió el sueño de hacerle una entrevista. Juntos repasan su carrera y cada frase del ex futbolista es un pequeño tratado de filosofía aplicada al juego que llavó a otro nivel.

“ El fútbol se da el lujo de permitir ganar al peor. Nada más marxista o gramsciano que el fútbol.”

En el Mundial de 1982, nadie jugó al fútbol como Brasil. Quizá, ningún otro equipo de la historia lo hizo, aunque sea una selección desterrada del Olimpo oficial por haber caído en la liguilla de cuartos de final contra el futuro campeón. Italia era peor que Brasil. Aunque ganase el Mundial. Y Sócraes lo sabía. Así, aplica a una derroto dolorosa la poética de la justicia marxista. Y de paso cita a Gramsci, padre del comunismo italiano. Que duele más.

“Los futbolistas somos artistas, y los artistas son los únicos trabajadores que tienen más poder que sus jefes.”

En 1982, el Corinthians estrenaba presidente: Waldemar Pires, que puso al mando de las decisiones deportivas a Adilson Monteiro Alves, un tipo de mentalidad abierta que abogaba por darle poder a los jugadores. Así, idearon un sistema de funcionamiento en el que todos los empleados del club, desde el mejor jugador al último utillero, tenían un voto que valía igual en las asambleas en las que se tomaba cada decisión del club. Sócrates era la cabeza pensante en el vestuario. Juntos decidían las contrataciones, los hábitos del equipo y hasta las horas del entrenamiento. El experimento funcionó: el equipo fue campeón paulista en 1982 y 1983.

Además, el apoyo del publicista Washington Olivetto hizo que el equipo se posicionara políticament de una manera muy original: en algunos partidos, llavaban impreso en la camiseta un mensaje político, a favor de la instauración de la democracia en un país que vivía bajo el yugo de una dictadura militar desde 1964. El lema de la Democracia Corinthiniana era “ganar o perder, pero siempre con democracia”.

Sócrates solía llevar una cinta para el pelo en la que escribía lemas reivindicativos contra la violencia, el Apartheid sudafricano o pidiendo comida para Etiopía.

“En Brasil, los bebés con pañales ya quieren irse a jugar a Europa.”

Sócrates jugó en la Fiorentina una temporada, pero nunca se adaptó a un fútbol que propugnaba la preparación física y la disciplina y señalaba el al hedonismo y la disidencia. Su carrera desmitifica el triunfo, el éxito y el dinero. El brasileño renegó de cualquier orfen que contradijera su conciencia. En el Mundial de 1986, el famoso gol que no le dieron a Míchel contra Brasil fue contrarrestado por uno de Sócrates que dio el triunfo a la canarinha. El mediocampista venció por su equipo, pero en la sala de prensa se negó a dejar tirado a un conjunto, en este caso el rival, que se sentía de verdad atracado. “Este Mundial está hecho para que nosotros y México lleguemos muy lejos”, reconoció, dando a entender que los colegiados iban a favorecer a su selección.

La historia quizá nunca haga justicfia a ese barbudo de metro noventa y un 38 de pie que la tocaba de tacón porque la puntera le parecía grosera. Su palmarés no es el de uno de los más grandes de todos los tiempos. Pero su huella, las sensaciones que provocó y lo que significa en la historia social del fútbol hacen de él una leyenda y un ídolo de otra pasta. Para muchos, para mí, es el mejor. No te mueras nunca, Sócrates.

Descansi en pau, Sócrates. Fes gaudir allà on ara siguis amb el teu futbol com ho feres aquí i duu la democràcia allà on encara no ha arribat.

P.S.: En el mateix article apareixia el següent requadre: Mundial de 2014: Otro Maracanazo. Preguntaron a Sócrates sobre el Mundial de fútbol que en 2014 volverá a jugarse en su Brasil. El país vive a contracorriente de la profundísima crisis europea y norteamericana, en una especie de nurbuja que eleva la autoestima de sus compatriotas. Aunque aún resdta tres años para que empiece a jugarse y todavía la canarinha anda buscando su magia perdida, muchos confían en que esa Copa se quede en casa. Sócrates no. dijo en una entrevista con el portal Gazeta Esportiva: “El Mundial será una vergüenza en términos organizativos y la final será Argentina 2-Brasil 0, con dos goles de Lionel Messi. Escribiré un libro sobre eso”.