dijous, 28 de febrer del 2008

MOBY DICK



Qui, realment, coneix la història que ens narra Moby Dick? Un clàssic modern, en el fons -en les més profundes fondàries de la mar oceànica- un absolut desconegut. Publicada el 1851, és considerada per molts, la millor novel·la nord-americana. I és absolutament ingent. Una novel·la meravellosa però no fàcilment recomanable a qualcú; cal una predisposició a embarcar-se en un viatge que ens canviarà l'ànima. El seu argument és senzill, però no per això maniqueu. L'existència del mal com a realitat universal, amagada darrera qualsevulla aparença i dins de, potencialment, totes les ànimes. Veurem la lluita entre la humanitat i la natura, amb un déu irracional amagat en els racons foscos d'una i l'altra. El capità Ahab és un dimoni i un heroi romàntic, l'obsessió i la follia; mentre la mar -i la balena blanca- són la poderosa natura divina.

Les pàgines passen i et sents un més de la tripulació del Pequod; gràcies a la gran quantitat de pàgines dedicades a explicar-nos la vida balenera, respires la flaire de l'esperma cetàcia acumulada al casc. Dorms bressolat per les onades de totes les mars del planeta... I la ploma de Melville, narrada la història a través de l'experiència d'Ismael, és tan meravellosa que cadascuna de les seues paraules et fa somniar i surar dut pel vent sobre les aigües devers l'horitzó.

dimecres, 27 de febrer del 2008

¿bipartidismo? no, gracias

No vimos ninguna propuesta; ¿ya nadie quiere jugar la baza del "puedo prometer y prometo"? ¿Qué pensarían en las a´goras de estas visiones políticas en las que sólo importa conseguir el objetivo del poder sin ofrecer ningún argumento para merecerlo?

El bipartidismo nos conduce al abismo, y de éste es casi imposible regresar -que se lo pregunten a los libdem británicos, si alguien tinen alguna duda-. ¿Alguien se ha dado cuenta que los presidencialismos no son positivos? Hay muchas cosas que criticar a nuestra vecina República Francesa -hay otras que envidiar-, y una es su sitema presidencialista -¿alguien recuerda los estragos que causó el voto de castigo a Jospin?-. Y si miramos hacia el otro lado del charco, ahí tenéis las consecuencias del bipartidismo: entre lo malo y lo peor mientras el pato cojo trata de retirarse dejando algo más que un un legado deleznable. El mal, muy mal, llamado "voto útil" sólo sirve para hundir el sistema. La tercera fuerza política estatal está prácticamente desaparecida. Sabemos que es tradicional que la izquierda se presente siempre atomizada frente a una derecha sólida, y rocosa; pero quizá sería el momento de aprovechar que nuevas versiones del centroderecha, y nás allá, puedan robarle espacio a los herederos de AP. Si hay algo que alabar a la política catalana -ahora que parece que aquello del oasi català ya naufragó- es la presencia de seis paritdos en su Palament. Es una necesidad imperiosa la presencia de cuantas más fuerzas políticas mejor en la Cámara Baja. Representan las diferentes sensibilidades, no sólo de la perifería, sino ideológicas que pueden permitirnos algún día llegar al sueño del federalismo -el primer paso para imaginarnos deshacernos del lastre de la monarquía-. Sobre este punto, sólo añadir que el partido que mantiene el nombre que ofendería a Pablo iglesias no puede estar, desde sus posturas más totémicas, a favor; cuando sigue defendiendo la refundación de sus federaciones que Guerra hizo en el ochenta y dos. Por eso, y por las posturas fascistoides de muchos, los nacionalismos, independentistas o no, surgen en las naciones dentro del estado; sustentadas por los inmigrantes, nacionales, de primera y segunda generación bajo la reflexión de "si no nos quieren, si tanto nos odian o les ofendemos; que nos dejen marchar".

Debemos acabar con el feudalismo que sigue rigiendo nuestra vida política y acabar con el falso partidismo que tenemos, heredado de las épocas de la Restauración, con la tiranía de Cánovas y Sagasta; cuyos principios eran: propiedad privada, autoridad institucional y estabilidad y orden social. Es decir, la defensa de la propiedad privada y el impedir el acceso de la clase obrera al poder.

REFLEXIONEMOS...

dimarts, 26 de febrer del 2008

el debat (electoral)

Un servidor, que a vegades es creu coses ben bé encara no sap per quins set sous, pensava que aquest invent "mal anomenat" Reino de España és una monarquia parlamentaria; quelcom que significaria que en el que anomenem "eleccions generals" escollim els representants del poble a les dues cambres (Parlament i Senat), no que érem un estat presidencialista. Però després de veure ahir el Debat electoral un queda amb la sensació que només existeixen dues possibilitats: Zapatero i Rajoy, ni tant sols PSOE i PP. Més enllà del fet que lo d'ahir només fos un doble monòleg, on el candidat de l'oposició només criticava lo malament que anaven les coses i que fa quatre anys funcionaven molt millor gràcies a vuit anys del govern del seu partit; i que l'actual president defensava que els últims quatre anys han sigut perfectes i molt millors que els vuit precedents; i del més greu: que cap d'ells fes realment cap proposta de com millorar les coses; el fet realment important és que els seus dos partits han aconseguit realment el que desitjaven. Espanya és un estat presidencialista amb només dues alternatives (teòricament el centreesquerra i el centredreta). I això, és un problema molt greu.Si ho analitzem amb una mica de deteniment ens adonem que estem agafant el pitjor dels escenaris democràtics possibles. Mantenim una institució monàrquica i convertim el nostre parlament en la seu d'una alternança de només dues forces polítiques (amb un petit reducte per a les minories, per no sentir-nos malament) que lluiten perquè un sol candidat sigui el nostre líder...

dilluns, 25 de febrer del 2008

Palau i Fabre

Jo em donaria a qui em volgués,
com si ni jo me n'adonés,
d'aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m'ignorés.

Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de mi no me'n quedés
en el no-meu que jo en rebés.

Jo em donaria per un bes,
per un de sol, prô que besés
i del besat em desbesés.

Jo em donaria a qui em volgués,
com si ni jo me n'adonés:
com una almoina que se'm fes.


...un final: un nou principi...

Hem tallat el Nus Gordià. No quedava més opció. Potser la submissió; però la meua insignificant Hèlade no volia, ara ja no, sotmetre's al jou d'aquesta Pèrsia...

El vent varia, és, per definició, un element làbil, i cal, per tant, saber adaptar-se a les seves vicissituds per a poder fer avançar el vaixell. Però aquesta vegada, els problemes han vingut des de la superfície de les onades; i com si fos una tempesta de gel, les aigües es congelaven i amenaçaven amb deixar-nos retinguts sense possibilitat d'escapatòria. Hem agut d'abandonar l'embarcació.

No és moment per llençar un fred i solitari Al·leluia, sinó que toca fer silenci i albirar l'horitzó des del cap cot que ara cal aixecar cercant la llum. Sols hem perdut una batalla; no la guerra. Cal continuar lluitant.

BY ENDURANCE WE CONQUER

diumenge, 17 de febrer del 2008

si se callase el ruido

és, possiblement, l'artista que més vegades he vist en directe; una altra demostració de com la poesia i la música són germanes, amants i la llum que ens il·luminen les nostres nits...

deixeu-vos seduïr... sempre, per la vida...



No te dejará dormir este estrépito infinito
que intenta llenar los días de tinieblas y enemigos.
Una estruendosa jauría se empeña en hacer callar
las preguntas, los matices, el murmullo de ojalás.

Ruido de patriotas que se envuelven en banderas,
confunden la patria con la sordidez de sus cavernas.
Ruido de conversos que, caídos del caballo,
siembran su rencor perseguidos por sus pecados.

Si se callase el ruido
oirías la lluvia caer
limpiando la ciudad de espectros,
te oiría hablar en sueños
y abriría las ventanas.
Si se callase el ruido
quizá podríamos hablar
y soplar sobre las heridas,
quizás entenderías
que nos queda la esperanza.

Ruido de iluminados, gritan desde sus hogueras
que trae el fin del mundo la luz de la diferencia.
Ruido de inquisidores, nos hablan de libertades
agrietando con sus gritos su barniz de tolerantes.

Nunca pisa la batalla tanto ruido de guerreros,
traen de sus almenas la paz de los cementerios.
Háblame de tus abrazos, de nuestro amor imperfecto,
de la luz de tu utopía, que tu voz tape este estruendo.

Si se callase el ruido
oirías la lluvia caer
limpiando la ciudad de espectros,
te oiría hablar en sueños
y abriría las ventanas.
Si se callase el ruido
quizá podríamos hablar
y soplar sobre las heridas,
quizás entenderías
que nos queda la esperanza.

Si se callase el ruido
oirías la lluvia caer
limpiando la ciudad de espectros,
te oiría hablar en sueños
y abriría las ventanas.
Si se callase el ruido
quizá podríamos hablar
y soplar sobre las heridas,
quizás entenderías
que nos queda la esperanza.

Si se callase el ruido
oirías la lluvia caer
limpiando la ciudad de espectros,
te oiría hablar en sueños
y abriría las ventanas.
Si se callase el ruido
quizá podríamos hablar
y soplar sobre las heridas,
quizás entenderías
que nos queda la esperanza.

Si se callase el ruido
oirías la lluvia caer
limpiando la ciudad de espectros,
te oiría hablar en sueños
y abriría las ventanas...

dissabte, 16 de febrer del 2008

dicen que todo tiene sus dos caras; que Juno gobierna todas y cada una de las acciones de nuestra vida, que si Gaia concede por un lado quita por otro para mantener el equilibrio cósmico: esa entelequia donde la vida, el orden, lucha constantemente con la natural tendencia hacia el káos. Todos habremos vivido esos momentos de nuestra vida en que un sueño se convierte en una pesadilla; una vivencia real de lo imbrincados que están el yin y el yang. O como el doppelgänger se hace físico y camina junto a nosotros en mitad de la neblina nocturna. Podemos sentir como las gaitas suenan en lo alto de la montaña y su bello lamento nos hace apreciar la belleza de nuestra tierra y lo hermoso de vivir, y lo injusto de la muerte que sigue siempre, inxeroble, hacia nuestra eterna cita en Samarra. La maravilla del amor se puede tornar en el sufrimiento del odio; la amistad en el dolor; los colores desaparecer; pero aunque sabemos que la noche será seguida por el día, también somos conocedores que la luz de las estrellas está muerta en el tiempo. Porque los recuerdos pueden olvidarse y sólo existimos mientras alguien nos recuerda.

la nuestra ánima sólo nos pertenence a nosotros; nadie tiene derecho a tratar de convertirla en jirones; luchemos por aquello por lo que late nuestro corazón e imagina nuestra mente... podemos cerrar una puerta y ejercer la táctica de la tierra quemada y dejar que el general invierno nos dé ventaja; pero siempre para continuar con la lucha hasta la victoria siempre!

dimarts, 12 de febrer del 2008

CAMPIONS



11 anys després la Capital Europea del Bàsket torna a celebrar un títol de Copa del Rei d'una forma meravellosa d'entendre aquest bell esport...




Moltes Felicitats i Moltes Gràcies.










FORÇA PENYA!!!

diumenge, 3 de febrer del 2008

we conquered them again...

yesterday I enjoyed, as all the Welsh people, with the victoy of our heroes at Twickenham.



El Six Nations de pronótico más incierto de los últimos años... Una actual campeona, Francia que todavía no ha superado el mazazo de su propio mundial, y que estrena entrenador decidido a que la juventud renueve las glorias del "rugby champagne". Irlanda, subcampeona por poco el año pasado, y con el amargo sabor del último mundial, repite cuadro con el objetivo de recuperar el prestigio de un título. Éste podría ser su año. Inglaterra, "sorprendente" (sic) subcampeona del mundo sigue sembrando dudas, pero nadie puede nunca desconfuiar del quince de la rosa. Escocia espera que la "imagen mejorada" en Francia le permita esquivar la cuchara de madera; como también desea la selección transalpina -quizá perdió su gran oportunidad en el pasado mundial-. Y Cymru -Wales-, la selección capaz de todo, maravilloso Grand Slam en el 2005 y desde entonces... cada vez peor!

Però ahir, el rugbi va tornar a demostrar perquè pot ésser el millor espectacle esportiu del món. Els homes gal·lesos varen fer una apoteòsica remontada a la segona part per trencar amb la maledicció que ens perseguia a la "catedral de l'esport de villans jugat per senyors". En dinou minuts, La selecció del País de Gal·les va donar-li la volta a un marcador de 19-6 per acabar impossant-se per 19-25+1. Foren uns minuts vibrants dels Dracs Vermells. Vint anys després vàrem tornar a derrotar a l'enemic més enemic a ca seua.

SIX NATIONS

OFFICIAL CHAMPIONSHIP GUIDE (a l'esquerra surt el logo de la meva UK's University!!!)

P.S.: es calcula que a principis de la setmana vinent el Paprec-Virbac 2 arribi a BCN.

dissabte, 2 de febrer del 2008

A Postcard To Bangor -Prelude-

Com alguns de voltros sabreu, l'estiu passat vai' gaudir d'una estada de quatre messos a Cymru; doncs, bé, ara que el meu temps d'oci s'escurça per moments he decidit que tractaré d'escriure una petita reflexió -d'aquestes que de vegades surten del mau caparró i de la meua ànima- i que per deixar-les perdudes millor escriure-les com a postals i "enviar-les" a la meua estimada ciutat de Bangor.

A ver si una vez, de una vez, sale el sol y la luna a la vez

P.S.: això només era un petit avís a navegants, la bitàcola arribarà...