El azul es un color cálido

Hi ha llibres que saps que t'agradaran abans de llegir-los. El azul es un color cálido (Le bleu est une couleur chaude) de Julie Maroh n'és un.

Quan sostens el llibre a les mans la seva portada ja et captiva.

Una esquena pot ésser un món infinit, ple de replecs on s'amaguen els somnis esdevinguts records i les melangies de futur. Hi ha les carícies i la pell trencada, les cicatrius i els dibuixos. Aquesta esquena és d'Emma, de qui la Clem, la nostra protagonista dirà dels seus blaus cabells:

El meu àngel blau

Blau cel

Blau riu

Font de vida

Només començar la història sents un cop de puny a l'estómac. Les quatre primeres pàgines, tot i que el cop el reps a les quatre vinyetes de la primera pàgina, esdevé la tragèdia; i, si habitualment, aquestes tragèdies inicials per narrar una història només et situen, aquí ja reps la fiblada del dolor. Un dolor que al final de l'obra et farà tant de mal que ploraràs. Ploraràs tot el dolor de la història i tot el teu propi dolor. Ploraràs, esbossant un somrís per la felicitat buscada i el record etern del instants de plaer i joia.

Passada aquesta primera presa de contacte amb la història, farem un salt en el temps fins l'octubre del 1994, el dia dotze, la nostra Clem -una vegada llegida la història tant ella com l'Emma passen a formar part de la nostra pròpia motxilla existencial- compleix quinze anys. Inicià uns diaris que anirem seguint al llarg de la història. Viurem tres anys gràcies als seus diaris. Els viurem amb un dibuix en blanc i negre ple de color i matisos, ple de detalls de llums i ombres; l'únic color serà el blau dels ulls i els cabells de l'Emma. Cent vint pàgines que viurem essent la Clem. La història està narrada de forma tan perfecte que esdevenim la jove protagonista i les seves sensacions són les nostres, els patiments ens estremeixen de dolor i els gaudis ens estremeixen de plaer. Tremolarem en veure aparèixer l'Emma, ens odiarem pel què significa i ens gaubarem en el que esdevindrà. Solcarem llegint embarcats en la nostra ànima les mars dels diaris regolfats de la Clementine.

Una el·lipsi temporal ens durà fins el final del 2008, present de la nostra història. El blanc i negre deixa pas a uns colors gairebé difosos com aquarel·les sota la pluja. Trenta pàgines per desenvolupar la catarsi final. Per mossegar-te els llavis i per sentir el plaer quan te'ls mosseguen, per acaronar i sentir l'estremiment quan t'acaronen, per sentir quan batega el cor accelerat i quan s'atura davant el temps infinit, per sentir la remor de la platja i per deixar-te bressolar per les onades eternes; per deixar d'ésser nosaltres i plorar essent Clem, per sentir tot el que Emma sent...

Ningú podria afirmar que viure és fàcil; que l'amor, la seva cerca i conquesta, no és un treball de Sísif; que l'acceptació és, de vegades i massa sovint, quelcom molt més difícil que no pas ens pensàvem; ni que els nostres somnis d'infantesa poden trencar-se en mil bocins, però entre plors i somrisos no cal que esdevinguin malsons sinó que poden ésser el descobriment d'un nou món que podria ésser la nostra terra. I sí, el blau pot ésser un color càlid...

Només puc dir que la novel·la gràfica de Julie Maroh és una autèntica joia. Una obra sublim que recomano fervorosament a tothom.

Vint-i-cinquè aniversari de la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona

La Coordinadora de colles de diables i bestiari de foc de Barcelona ha arribat als vint-i-cinc anys (no hauríem d'oblidar els dos anys de “gestació” previs). Aquesta dada és un fet important pel món dels diables a la ciutat comtal, però també per tota la cultura popular i tradicional no només barcelonina sinó també catalana. És a dir que CDB ara ja llueixi vint-i-cinc anys d'història és un fet important per a la ciutadania.

Per aquests motius, la seva celebració havia d'ésser una festa de la cultura del foc pirotècnic a la ciutat de Barcelona; emperò, crec que això no es va assolir. En aquest blog no n'havia parlat al respecte, i tampoc crec que ara sigui el moment més idoni per fer-ho, ara bé, una mínima visió històrica serveix per entendre el per què d'aquesta afirmació. Bàsicament es podria resumir en dos conceptes: precipitació i manca de compromís. La precipitació, tot i que sembli contradictori és producte de no fer les coses a temps, quan s'ha previst fer-ho. La idea original fou treballar per un vintè aniversari, però aquella idea no prosperà. Després es recuperà en forma de celebració del vint-i-cinquè aniversari, però unes comissions que no quallen i una no acceptació del projecte presentat per la comissió feren que el tic-tac del rellotge fes la mateixa por que ho feia per capità Hook. L'assemblea de l'entitat creia fermament que, fos com fos, havia de celebrar-se aquesta efemèride, així que s'hagué de treballar a cuita-corrents per assolir-ho. Això, de forma conjunta amb una endèmica manca de compromís (crec que caldria estudiar a fons els motius) per part de les entitats de primer nivell ha fet que no s'hagi pogut celebrar aquesta diada com pertocaria (segons el meu criteri).

Una primera crítica és la, com a mínim aparent, manca d'assistència a l'acte per part de les entitats que conformen la CDB. S'hauria d'estudiar si només fou per coincidència de dates amb altres actes o si bé existien altres motivacions; o per què algunes colles es presentaren amb un nombre d'efectius tan reduït (aparentment).

El matí fou una mica desolador. Donava la sensació que pel passeig Lluís Companys només passejaven els que ho fan d'habitud i uns pocs incondicionals d'aquest món que aprofitaren per fer petar la xerrada al voltant de les dues barres de bar. Estands n'hi havia pocs, molt pocs. Per què? Potser quan tinguem més dades podrem respondre a aquesta pregunta. Els tallers, exceptuant el de percussió, i perquè era destinat als propis tabalers per a l'actuació de la tarda, semblaven amb força poc èxit. Una llàstima. Encara es pot recuperar aquell joc/gimcana dels petits diables d'antuvi? I si ens centrem en l'exposició fotogràfica em semblà molt trista. A més, aquesta no és només una opinió personal, ja que molta d'altra gent també opina així. Molt poques fotografies per il·lustrar una història de vint-i-cinc anys d'una entitat del prestigi de la nostra i amb la capacitat de generar imatges que tenim. A més, totes semblaven de fa quatre dies. A excepció dels cartells, podíem haver exposat també el que tenim al local de Can Travi a manca dels perduts i que resten per fer de les colles, les fotos no lluïen degut a la forma en que estaven exposades. I continuo sense entendre la incapacitat per poder haver fet alguna interessant xerrada.

A més a més, essent una jornada dins la campanya electoral provocà que la presència de les autoritats fos testimonial i l'únic que xerrà semblà que no sabia què deia. El dinar que havia d'ésser de germanor serví perquè els pocs que ens trobàvem allà poguéssim dinar en condicions i molt passejant o turista trobés un altre lloc on menjar.

Respecte la tabalada i la cremada dels “infantils” no puc opinar ja que per motius personals vaig haver d'absentar-me durant una estona.

La gran celebració era la cremada conjunta dels diables de totes les colles (que hi eren presents). L'acte era una cremada en un tancat al passeig d'inspiració en la trobada realitzada l'any passat al Carmel. En termes generals molt bé. No arribàrem a aquell nivell, però els i les diables lluïen rostres de felicitat durant l'estona de cremada. Una bona forma de celebrar els nostres vint-i-cinc anys. Llàstima que la crisi, pressuposarem que fou la crisi, no permeté altres lluïments.

A l'acte d'entrega de recordatoris fou una llàstima que només una ex-presidenta i un ex-president, dos de set?, fossin presents. Per gustos personals, crec que una fotografia de tots els representants de les colles a l'escenari al recollir la litografia hagués resultat molt maca també.

I els concerts, no sé com foren de multitudinaris, a l'últim hi havia un volum discret de públic. Però crec que fou una llàstima no haver aconseguit una major assistència, tot i que trobo que era un cartell encertat.

El que sí és cert i innegable és que molts diables adults creien que havíem millorat respecte la proposta prèvia que havia de produir-se a Montjuïc perquè teníem una part de la celebració que era per nosaltres: podíem cremar. Així que, i vull palesar que és la meva opinió personal, en cap moment es pot afirmar que sigui la veu de la colla que represento a l'assemblea (pot ésser que pensem igual o no), i tot i que força gent així també ho expressà, que havíem aconseguit una festa millor gràcies a la manifestació reivindicativa realitzada pels companys de L'H durant la passada Mercè'11 (aquells del #diablesexclosos).

Així que la meva conclusió és que la festa no va estar a l'alçada de l'efemèride. Una llàstima!

Això sí, és una gran notícia que la Coordinadora de colles de diables i bestiari de foc de Barcelona hagi arribat als vint-i-cinc anys i continuï viva i lluitant.

Salut, foc i tabals!

Podeu veure fotografies aquí

La plaça salvatge

La plaça salvatge ( Det vilda torget -1983-) de Tomas Tranströmer, en traducció de Carolina Moreno Tena, és una petita col·lecció de sublims versos; petita per la seva quantitat, però ingent per la qualitat.

Ja sigui amb breus poemes, poemes en prosa o en poemes més llargs, hi ha una subtilitat surant a cadascuna de les paraules, i una fondària amagada on pots trobar el teu reflex nedant entre les abraçades de la llum i la foscor.

Els seus versos són plens d'una intel·ligent reflexió vestida de gala la millor dolçor de la poesia. Cap paraula és sobrera i no trobes en falta cap carícia del text. Subtilitat i una realitat quasi surrealista es donen la mà per dur-nos de passeig entre els nostres propis viaranys i la natura que ens envolta. Entre la felicitat i la melangia. Sublim com la metàfora del títol...

Moltes passes entre anemones formant gargots de foc fins l'estació on uns ulls de satèl·lit escriuen la resposta a una carta mentre els records em veuen copsant la mirada de l'hivern convertint les postals negres en seminaris dels somnis.

Postludium

Jag släpar som en dragg över världens botten.

Allt fastnar som jag inte behöver.

Trött indignation, glödande resignation.

Bödlarna hämtar sten, Gud skriver i sanden.

Tysta rum.

Möblerna står flygfärdiga i månskenet.

Jag går sakta in i mig själv

genom·en skog av tomm rustningar.

Postludium

M'arrossego com un ruixó pel fons del món.

Tot el que no em cal s'hi enganxa.

Indignació cansada, resignació ardent.

Els botxins cullen les pedres, Déu escriu a la sorra.

Cambres callades.

Els mobles a punt d'aixecar el vol al clar de la lluna.

Entro lentament a dins meu

a través d'un bosc d'armadures buides.

Havent llegit aquests versos es pot entendre que se li hagi concedit el premi Nobel de Literatura l'any 2011.

Quédate para siempre

Quédate para siempre

Marta Vázquez Malleira

Una bonica portada.

És el millor de la primera novel·la de Marta Vázquez Malleira. És una obra mancada d'atractiu. Les seves 148 pàgines són un compendi d'escrits que bé podrien ésser un recull d'entrades d'un fotolog. L'estil és el d'una nena, sense cap mena de gràcia estilística i a més a més a nivell estructural és pobre.

No m'agrada ésser tan dur, però el cert és que m'ha desagradat totalment. Hi ha històries d'amors adolescents molt més treballades i interessants que aquesta novel·la. Dóna la sensació que sigui un esbós naïf, que simplement fos un esquelet per després construir la història; tot i que fins i tot així tampoc seria defensable.

I l'epíleg és molt més que prescindible. Si pretenia dotar d'humor o sarcasme, o fins i tot convertir-la en una faula moral fracassa, novament.

Una llàstima.

Unes paraules per salvar-les de la crema:

Tengo una resaca tremenda. Una resaca de amor, bueno de desamor más bien... Ya sabes.

(…) si no sabes sonreír no sabes vivir (…)

Por una vez estoy viviendo mi vida y me gusta, pero echo de menos el que alguien te alegre el día con tan sólo un mensaje, echo de menos no aliviar mi soledad en los bares y dejar el romanticismo en la última barra en la que estuve bebiendo chupitos una noche lanzándole cuatro piropos a una mujer que conocí allí mismo... Quieras o no, tener a alguien a quien amar, se echa de menos.

Una cançó que en el llibre es tractada de "temazo":



I una entrevista a l'autora en aquest enllaç.

Sílvia Pérez Cruz homenatja el seu pare

El proppassat divendres 11 de novembre de 2011 la cantant Sílvia Pérez Cruz feia un concert a la barcelonina Sala Capitol, dins del VollDamm Jazz Festival de Barcelona, que era un continuum del realitzat la vesprada anterior a Girona dins del Festival de Tardor de Catalunya Temporada Alta.

Els dos concerts eren un homenatge al seu pare, Càstor Pérez, músic i estudiós de les havaneres del qual el dia 10 es complia un any de la seva mort i el dia 11 hauria fet 56 anys. Per això la cantant de Palafrugell, possiblement la millor veu actualment a casa nostra, va decidir retre-li el millor homenatge possible: dos concerts oferint el bo i millor del seu repertori, a l'espera de la publicació del seu primer disc en solitari (amb futura presentació al Liceu).
Musicalment fou arropada per Mario Mas i Raül Fernández (Refree) a la guitarra, Joan Antoni Pich i Oriol Aymat al violoncel, Olvido Lanza al violí, Bernat Bofarull a la viola, Igor Cortadellas al corn anglès, Miquel Àngel Cordero al contrabaix iAlex Tobías a les percussions així com els integrants de Coetus a la percussió per dos temes que posaren la pell de gallina encara més i la sorpresa de la presència de Toti Soler per intepretar "He mirat aquesta terra".

Del concert no és pot fer una crònica, era una experiència sensorial única, d'un misticisme desbordant i desbordat. La seva veu, i la seva particular forma de convertir-la en art omplia tots els racons de l'espai i ens acaronava la pell mentre se'ns posava de punta de com fruïem i gaudíem estorats davant tal magnificència.

Els músics demostraren com és possible la connivència dins d'un escenari, fent que allò semblés una jam session d'emocions i sensacions plaents.

És molt difícil destacar alguns moments, però Gallo rojo, Gallo negro fou absolutament sublim, Alfonsina i el mar transmetia tota la tràgica bellesa de la situació, He mirat aquesta terra eriçava tots els teus sentits, Corrandes d'exili et feia plorar sentint la desesperació, Vestida de nit era el cim per tancar la nit...

Foren gairebé dues hores d'un gaudi extrem, el millor homenatge que es pot fer a una persona estimada.

A falta d'imatges del concert, alguns vídeos:










També us deixo:

article a El País previ als concerts
comentari respecte els concert a Ara
opinió a ElPuntAvui respecte el concert a Girona
crònica a Ara del concert a Barcelona

atreverse a soñar

Acabo de leer la dedicatoria que en esta libreta ha escrito Ismael Serrano, y más allá de la ternura del admirador hacia el ídolo, me quedo con la verdad absoluta que transmite: la primera vez que nos atrevimos a soñar.

Porqué sí, hay que atreverse a soñar, hay que ser consciente que es una aventura, que quien decide soñar decide asumir un riesgo, porque quien se atreve a adentrarse en los sueños puede acabar convírtiéndose en un guerrillero por un mundo mejor.

Podemos imaginar que la luna brillará con tal fulgor que las noches, además de acoger los paraísos para bebedores y amantes, mentirosos compulsivos en aras de la libertad de la vida, podría albergar el amanecer de todas las playas de la felicidad.

Si nos atrevemos a soñar podemos convertir el amor en la realidad del instante eterno, hacer infinita la ínfima parte del universo que somos. Si nos atrevemos a soñar podemos convertir las estrellas fugaces en nuestras cabalgaduras y llevarnos más allá de lontananza del horizonte. Si nos atrevemos a soñar podremos conseguir despertarnos en un mundo nuevo donde los sueños nos sonrían a cada paso.

Atreverse a soñar no es dejarse mecer por las olas en los brazos de Morfeo, no, no sólo es eso. Atreverse a soñar es una caricia a un corazón falto de amor, es una sonrisa a un alma falta de esperanza, es una mirada cómplice a un héroe que todavía no sabe que lo es; atreverse a soñar es tender una mano cuando no existe puente para cruzar el río, es entregar las alas a quien no sabe que existe un mundo más allá de las arenas movedizas, es entregar la luz del sol e primavera a quien ha vivido recluído en la oscuridad del calabozo. Atreverse a soñar es creer que sólo nos pueden atenazar aquellas cadenas que nosotros mismos nos impongamos y que somos capaces de cortar cualquier atadura a toda prisión.

Gracias Ismael por aquella primera noche de sueños y por todas las veladas que la han seguido y por todas las que vendrán: la verdad está en los sueños y algún día conseguiremos abrirle las puertas a la realidad.

Gracias a todas las personas que me permiten seguir soñando...

imágenes: El sueño, Henri Matisse, colección particular

El sueño (también conocida como La hamaca), Gustave Courbet, Fundación oskar Reinhart, winterthur, Suiza

#papacuentameotravez

Ayer tuve la ocasión de asisitr a la presentación del libro #papacuentameotravez del periodista Daniel Serrano prologado por su hermano, el cantautor Ismael Serrano.

En la pequeña sala donde nos agolpábamos algunas personas pudimos escuchar algunos fragmentos del libro en la voz del propio autor acompañado de fondo por la melodía de la guitarra, alguna canción compuesta entre ambos y, sobretodo, reflexiones profundas sobre estos tiempos inciertos que no ha tocado vivir y la importancia de ciertas revoluciones.

Es agradable y necesario tener referentes en nuestra vida, intelectuales surgidos de la propia existencia y no con la medalla concedida por una obra y gracia no bien aclarada.

Durante la charla se pudo manifestar que no se puede, ni se debe, olvidar a todas aquellas personas que desde hace tiempo ya estaban luchando por tomar la calle y por mejorar nuestras vidas y existencias; que única batalla que se pierde es aquella que se abandona; que uno de los grandes males ideológicos, no ya sólo de nuestro estado, sino a nivel general, es la capacidad que tiene la derecha, especialmente gracias a su poderosa maquinaria propogandística de marcar las agendas con temas que se presuponían superados y como la izquierda, pese a poder estar en el poder ha ido a remolque, sin obviar que la socialdemocracia ha abandonado aquella postura de liderazgo que debía haber asumido. También permitió reflexionar respecto ese espectro amenazante oscuro que asola Europa, éste no es ningún fantasma salvador, llamado los mercados, al que siempre habíamos denominado capitalismo que trata de manllevar el poder al pueblo y hacerle creer que no existen alternativas. Esto puede demostrarse en los golpes de estado perpetrados en Grecia y en Italia donde ya hay gobiernos no surgidos de los votos populares en las urnas, así como en los intentos por hacernos creer que aquellos derechos fundamentales de toda sociedad ahora se convierten por arte de birlibirloque en lujos por los que hay que pagar. Y, obviamente, se habló de como la lucha debe continuar más allá de lo que acontezca este próximo domingo. Y una idea que recorrió la sala era que mientras nos enfrascamos en una lucha por mejorar las cosas no podemos pensar que la situación actual es únicamente obra y gracia de los que estuvieron antes.

La jornada sirivó para presentarnos un libro prometedor sobre una época que quizá podamos narrar a nuestros hijos como de lucha y cambio, que hay que mantener viva la llama del deseo que conseguir una sociedad mejor y que para eso, nuevamente, debenmos arremangarnos entre todos.

Personalmente sirivió para descubrir un muy prometedor libro, actualmente agotado, y poder volver a ver a uno de mis referentes culturales y poder intercambiar unas palabras con él.

P.S.: Como regalo un artículo de opinión de Daniel Serrano en El País "De mayo a mayo y se acabó el 68".

XXVè aniversari de la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona

Avui 12 de novembre de 2011 es celebra, definitivament i per fi!, el XXVè aniversari de la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona.

És aquest un motiu de celebració no pel món del foc i la pirotècnia a Barcelona, sinó per tota la cultura popular i tradicional arreu de Catalunya.

En aquest enllaç trobareu la informació de les activitats de la jornada festiva així com un escrit del Sr. Ciurana i un comentari des de l'entitat.

La festa es durà a terme al passeig Lluís Companys de la capital catalana.

El programa del dia és:

10 h. Mercat Diabòlic + Exposició fotogràfica “Història del diable i 25 anys fent el diable a Barcelona”

11.30 h.Tallers infantils: maquillatge, xapes, retallables. Taller de percussió i malabars per a les colles

14 h Dinar per les colles


17 h Tabalada estàtica


18-20 h Foc estàtic i simultani de totes les colles de Diables i Bestiari

20.30-24 h Actuació dels grups: Atabalament Combo, El Sobrino del Diablo, Rockstock



Avui és un dia de celebració conjunta entre nosaltres i amb la ciutadania, per xerrar i recordar bons moments i per somniar de millors i futurs i, per descomptat, per gaudir de la nostra música i de les nostres espurnes.

Enhorabona, per molts anys i perquè en vinguin molts més.

Salut, Foc i Tabals.

El dia que no hauria d'haver arribat mai

El proppassat 8 de novembre de 2011 era la data definitiva de finalització de la moratòria de la ITC-18 de la llei RD 563 de 07.05.10, transposició espanyola de la directiva europea 2007/23/CE. És a dir, del "reglamento" espanyol de la "llei del foc" europea.

Molts diran ara que vàrem fer un gra massa, que en el fons s'ha aconseguit salvaguardar allò que ens és propi. Això és el que s'afirma des de les institucions, aquelles que no varen saber dir en el Parlament Europeu que als Països Catalans tenim festes amb foc pirotècnic, aquelles que no tampoc s'assabentaren quan es volia aprovar per part del govern central, aquelles que fins que no vàrem aixecar la veu nosaltres mateixos no varen reaccionar, aquelles que quan nosaltres, abans, tractàvem de salvarguardar les nostres tradicions sempre trobaven excuses per no fer-ho, aquestes són ara les que es posen medalles per haver-nos convertit en una reserva cultural al pur estil de les reserves indies.

Hi haurà qui em dirà que encara mantinc la postura beligerant de quan era president de la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona (podeu llegir escrits aquí, aquí i aquí, fins i tot una carta als nostres companys a l'exili) ; i, possiblement sigui cert, perquè les coses no han canviat tant, i les idees continuen essent les mateixes.

I encara més crítiques rebrem, perquè tornaran a dir, tergiversant la realitat, que critiquem haver de fer una formació. Mentida! Critiquem no fer una formació adequada i pensada per nosaltres mateixos (un comentari al respecte).
Així que ara mateix estem en una situació a la que MAI hauríem d'haver arribat. Som una fotografia més dins de les guies turístiques i ens han callat la boca (ens l'hem deixada callar?) perquè "no es podia fer més".

Sigui com sigui caldrà continuar lluitant per mantenir viva la flama de la nostra cultura. Recordeu allò de Farem les festes amb foc peti qui peti?

La voz dormida (la pel·lícula)

La voz dormida és una meravellosa novel·la de l'escriptora Dulce Chacón. Des del moment que la vaig llegir em vaig sentir captivat per aquesta crua història.

Benito Zambrano ha dirigit la versió cinematogràfica.



La història es centra en els personatges de Pepita i la Tensi, deixant en part la resta de dones tancades al Penal de Ventas. Cal entendre que dur una novel·la a la pantalla implica un canvi de registre i que no es pot abarcar sempre tota la trama original.



Pepita és una jove cordobesa sense filiacions polítiques que arriba per estar a prop de la seva germana Tensi, embarassada a la presó i pendent encara de judici i amb el marit perdut per la serra tractant de mantenir viva la lluita.

La història ens mostra la terrible vida de les dones a les pressons franquistes. I, tanmateix, ens mostra, gràcies als seus personatges i la gent que les envolta la grandària i grandesa del cor humà.




Personalment crec que la versió hagués agradat a la Dulce Chacón, potser hagués estat una mica diferent, si ella hagués pogut participar, però crec que és una molt reeixida versió.

Hi ha qui criticarà el fet que hi hagi una nova pel·lícula respecte la Guerra Civil Espanyola, però crec que aquestes obres són absolutament necessàries, perquè no podem oblidar allò que succeí, perquè la història fou la que fou i perquè no podem permetre que es visqui amb una mena de "Llei de punt final".

També hi haurà qui critacarà el film per maniqueïsta. Discrepo. I ho faig perquè no crec que el suposat maniqueïsme, no és tal, no m'ho sembla. Algú pot dubtar de la veracitat d'allò que s'està mostrant. Això seria cinisme.

De la pe·lícula el més destacable són les interpretacions de les dues protagonistes, especialment d'Inma León (no m'estranya la Concha de Oro a Donostia). Ambdues doten els personatges de la versemblança per fer que la història travessi la pantalla.

Una història que es veu reforçada per les altres presses. El record que tinc del llibre és més centrat en la vida de les internes, crec que l'adaptació és la correcta per al medi cinematogràfic.


Vull deixar constància d'un fet: ahir fou la primera vegada que plorava dins d'un cinema. Amb Mi vida sin mí vaig tenir una plorera interna ingent, potser un minut més de metratge i encara seria a la sala plorant, però vaig acabar contenint-me amb un dolorós nus a les vísceres i els ulls humidament tremolosos. Ahir no em fou possible (tampoc vaig intentar evitar-ho) contenir les llàgrimes.


Sento la nana i encara la pell se'm posa de gallina i els ulls em tremolen:




Un deixo un llistat d'enllaços a crítiques:

rtve

fotogramas

videodromo

laguiadelocio

elpais

Por nuestra cuenta

We Are on Our Own (Por nuestra cuenta) és la novel·la gràfica amb la que Miriam Katin ens narra els seus records de la fi de la II Guerra Mundial. La seva mare, Esther Levy, es veu obligada l'any 1944 a abandonar Budapest. Després d'haver d'entregar el gos, fer un inventari de les seves pertinences i entregar-la junt amb el pis de lloger als nazis decideix fingir el seu suïcidi, junt amb el de la seva filla, al riu per poder fugir cap a l'interior del país sense deixar rastre patint pel seu marit, capficat en el bell mig de la batalla.

La història ens narra les dures vivències d'aquesta parella de mare i filla en una fugida cap endavant amb la por de l'exèrcit nazi al voltant. És el procès d'exorcizar els dimonis interiors de l'autora, però que ens permet als lectors tornar a descobrir les penúries que hagueren de passar certes persones durant una molt fosca etapa de la història de la humanitat.

Aquesta foscor que l'autora il·lustra perfectament a les primeres vinyetes de la història.






El dibuix de Miriam Katin sembla fet d'esboços, però és perfectament expressiu de la duresa viscuda, dels sofriments patits, així com els moments d'esperança. La història està narrada des de la perspectiva infantil, incapaç -ella no ho sap, però la seva mare i qualsevol adult tampoc podria- comprendre allò que succeix al seu voltant. No entendrà els motius que les obliguen a fugir, per què s'ha mare ha de cremar Déu, per què s'ha mare haurà de fer "aquelles coses" amb aquell soldat que "sembla un bon home", etc. La senzillesa del dibuix i la seva exposició narrativa no ens ha de fer perdre el nord davant d'una dura història narrada per ésser comprensible a tothom.




Aquesta lluita constant de les dues per sobreviure on la fam, la por, la tristor, la foscor moral faran que la nena cregui que s'ha mare a hagut de matar Déu. Totes les seves vivències la duran a un ateïsme adult que la predispossarà envers qualssevol dels tipus de segregacionisme.



Trobo que és una interessant novel·la gràfica. Recomanable.

Cap geperut no es veu la gepa

Molt sovint la vida et mostra com el refranyer és un pou de saviesa inesgotable. Últimament he pogut tornar a comprovar la veracitat d'allò que diem en català veure la palla en els ulls dels altres i no veure la biga en els seus.

Que habitual és, per part de certes persones, demanar a una altra que hauria d'haver fet quelcom que precisament qui ho demana tampoc està fent. Més o menys com es podia acusar al Sanedrí de Jerusalem quan Jesús arribà al Temple; és a dir: fes el que jo digui però no el que jo faci.

Em sembla vergonyós que una persona pugui acabar acusant a una altra de no haver volgut parlar amb ella primer abans d'atacar-la públicament i en la seva absència quan aquesta persona està fent exactament el mateix, i resulta que totes les seves acusacions són falses. És indigne i immoral basar-se en paraules d'altri per acusar una persona i atacar-la de no voler xerrar per comprovar i saber les coses i no fer res d'allò que si li demana.

Potser abans de donar classes de moral ens hauríem d'aturar per comprovar si ens hem banyat en les aigües que ens permeten considerar-nos tant indemnes de culpa com per fer-ho.

La imatge és La calúmnia d'Apel·les de Sandro Botticelli que es troba a la Galleria degli Uffizi i que em sembla representa perfectament el que es diu al text.

¿Com va la vida?

S'havia publicitat força el programa ¿Com va la vida?

Si us el vau perdre, aquí podeu veure el primer dels dos capítols.

Vist el primer capítol s'observa que el que semblava important era el retorn d'Andreu Buenafuente a TVC, fes el que fes, importava recuperar el fill pròdig. Consegüentment, el programa era un mer objecte lúdic, la importància residia en fer passar una estona el més entretinguda possible, les possibilitats educatives no eren el leitmotiv del programa, crec que no arribaven ni a macguffin.

El programa fou entretingut, això no es pot negar, ara bé, si volem vendre un projecte d'una entrevista no utilitzem a una persona que (#algúhohaviadedir) no en sap fer-ne. Buenafuente pot ésser un bon humorista, però no és un entrevistador. Algú s'imagina què podrien haver fet amb en Eduard Punset uns Joaquín Soler Serrano, José Luis Balbín, i d'altres? Fou una sèrie de preguntes orquestrades perquè el divulgador Punset comentés "anècdotes científiques", però sense entrar en profunditat en cap moment (quelcom que sembla se s'estila molt últimament a la televisió pública catalana, si pensem, per exemple en Banda ampla).

Crec que fou una oportunitat perduda. Miraré, si puc, el segon programa, però dubto que em treguin la sensació que la idea podia haver donat per molt més.

I cal plantejar-se el cost que la productora externa haurà suposat per a TVC, és a dir, per a tots els contribuents catalans, que continuen veient com TVC és un forat negre per perdre diners. i això m'obre la via a un corol·lari final diré que sentir persones com el Sr. Buenafuente parlant respecte com estan de malament i les coses i les dificultats per arribar a final de mes tal i com ho feia, com si ell fos un perjudicat, em sembla com a mínim de molt mal gust.

Píldoras azules

Llegeix-lo.

Ah, que no t'agrada llegir còmics o novel·les gràfiques... Llegeix-lo.

Crec que és una lectura obligatòria, des dels instituts fins als geriàtrics.

Píldoras azules de Frederick Peeters ens parla dels sentiments, de l'amor, de la por en els temps de la SIDA. Ens narra en primera persona com acaba vivint amb la persona de la seva vida, una noia jove seropositiva mare d'un nen de tres anys també portador del HIV.

Afortunadament, i això és el que fa gran aquesta obra, no pretén esdevenir un drama moralista, o fer una comèdia fàcil; simplement ens mostra els moments quotidians. Viurem amb ells moments divertits i sentirem la sensualitat a flor de pell i patirem quan les pors els tenallin. Perquè si una cosa respira l'obra és sinceritat; no pel fet d'ésser autobiogràfica, sinó per la seva senzillesa i la seva pròpia essència.

Viurem com el Fred, a mesura que avança la seva relació amb la Cati no és que deixi de fer-se preguntes (la conversa amb el Mamut és absolutament sublim!), sinó que va trobant respostes, i tot i que en sorgeixen de noves, t'adones que és un camí fet vers l'hortizó no una fugida cap endavant.

Mai, cap relació de parella és fàcil, però com totes les històries que funcionen, aquesta vivència, narrada en un pulcre blanc i negre, és versemblant amb els seus moments, tendres, durs, sensuals i la seva quotidianitat, on la malaltia no és l'eix vertebrador sinó un element més de la relació de parella.

Tal i com mostra la portada, vinyeta de l'interior de l'història, quan hom troba la seva parella ideal es viatja en una barca on la resta del món desapareix.

#eldebate #rubajoy #20N

Sembla que l'únic tema de conversa possible avui és el debat electoral (sic) entre els candidats de los dos partits majoritaris a Espanya ahir nit, doncs jo no us parlaré. Aplicant els principis que s'amagaven originàriament en la màxima mens sana in corpore sano mentre es produïa el debat un servidor estava jugant a bàsquet.

I vull fer constar que sempre he estat una persona molt interessada en tot allò que s'anomena política, de fet em vaig creure aquella màxima hel·lènica que sosté que política és tot. Emperò, sembla que la longevitat ho tergiversa tot, mireu, casualment la situació grega. Però si ahir vaig decidir no veure el debat, decisió conscient i meditada, fou perquè tal i com representa el hashtag #rubajoy podem aplicar aquell lema reicatolicià “tanto monta monta tanto”. És cert que uns seran dolents i els altres més dolents; però, les seves promeses electorals són això: promeses. Tal i com deia von Bismarck, mai es menteix més que abans de les eleccions.

Ara mateix els ciutadans només mantenim el dret de “col·locar” el president i els seus adlàters i hem d'ésser conscients que aquests no treballaran per nosaltres. Avui, únicament mana aquest concepte tan poc clar i més aviat obscur (en les pitjors accepcions del mot) que és els mercats. Essent un lego en economia els mercats es presenten representant el paroxisme d'aquella màxima que afirmava que el sistema, el capitalista, es perpetuaria ad eternum calguessin els mitjans que fossin necessaris. És a dir, des d'una òptica científica els podríem comparar amb el càncer més evolucionat de tots: les cèl·lules tumorals són immortals, mentre tinguin un sustent nutrici; tal i com fan els mercats, viuen dels estats (de la seva ciutadania) i si el cos (l'estat) mor, ells (els mercats tumorals) tenen la capacitat invasiva dels patògens. Aquest és el motiu pel qual deia que la longevitat de certes idees no ha estat positiva. Així, sembla que hem volgut jugar a ésser déus i ens hem quedat en aprenents de druides a qui el viatge els dugué a l'abisme. I quan un mira l'interior de l'abisme, l'interior de l'abisme el mira a un; aquesta vegada, l'abisme ha saltat i ens ha colonitzat. Tal i com hom podria imaginar veien el cartell que resa que fóra millor que guanyés Cthulhu, ja que ens han de torturar que un faci un poderós i antic poder.

Tot i el que acabo d'expressar, mantinc confiança en l'ésser humà. Tal vegada el fet que el debat coincidís amb l'aniversari del naixement d'un ésser meravellós com Maria Salomea Skłodowska, més coneguda com Marie Curie, ens ajuda a mantenir-nos en aquesta postura. Per això, continuaré defensant el No els votis, però vota! Hi ha diferents opcions, així que podeu tractar de trobar la vostra o votar nul. No he cregut mai en el bipartidisme, no és bo en cap faceta de la vida. Ni blanc ni negre, la paleta de colors encara que només tinguem grisos. No tornem a l'època caciquista dels Cánovas i Sagasta. Deixem, això sí, buides les urnes del Senat. Perquè aquesta cambra és totalment inútil. És una més de les sagnies cap a l'economia estatal, forjada per la ciutadania, que cal exterminar, com les prebendes que manté l'estament polític.

Clar que demanar eradicar les feudals prebendes de qui ha pervertit la política i l'ha venut com Esaú per un plat de llenties és com demanar a un eclesiàstic que no cregui en Déu. Ells han aconseguit trobar el grimori que els expliqui com vendre l'ànima al Dimoni i que aquest passi comptes a d'altri. És en aquests moments que hom acaba creient que fins i tot li donarà la raó a un ésser vil com l'aiatol·là Jomenei que sosté que cal tallar les mans de tothom que hagi fet o faci quelcom per fomentar la crisi: especialment, tots els ma****its que en foren responsables de la suituació actual, des de FMI, New Century Financial, Lehman Brothers, etc i aquells com el broker (realment, us varen sorprendre les seves declarions a la BBC?) Alessio Rastani.

Potser és perquè sóc català i m'he hagut d'acostumar a celebrar derrotes que penso que el 20-N, mentre seguim dins l'estat espanyol (no oblidem que l'any 1714 s'abolí el concepte “Espanyes” i que ens podia mantenir dins) hauria d'ésser una celebració, no de la democràcia com tractaran de vendre'ns aquests dies, sinó ans del contrari: el recordatori que el dictador morí al seu llit. Clar, que en un país on es santifica una constitució que no es pot tocar si no és per abolir la lei sàlica, qualsevulla altra cosa que vagi contra l'establishment caciquista és demanar quelcom més difícil que la lluna.

Per concloure, un últim pensament: tot just abans del debat, en una cadena de notícies, tornaven a emetre un documental respecte què ha decidit a nivell polític Islàndia per tractar de combatre els embats de la crisi a nivell polític mentre aquí representaven un teatre de titelles per decidir qui es doblegarà davant els mercats. Possiblement tenia raó aquella cançó que ens recordava que Todo lo que Lenin nos dijo sobre el comunismo era una mentira como un piano, pero todo lo que Lenin nos dijo sobre el capitalismo es tan cierto como que existe el ser humano.

El sopar del XXIIIè aniversari de la Raquel

Des de ben petit m'agradava ficar-me a la cuina a ajudar ma mare, especialment quan els caps de setmana preparava algun postre. Això va fer que tingui cert interès en la cuina i m'agradi ficar-me entre fogons. Com habitualment no ho puc fer cal cercar certes excuses per a intentar jugar amb les possibles habilitats. El passat dimecres dinous fou l'aniversari de la Raquel, i un dels regals que li fiu fou un sopar casolà especial. El menú format per tres entrants, un primer, un segon i dos postres era el següent:

• Torrades de roquefort i all

• Formatge de cabra torrat amb prunes i nous garrapinyades

• Rovell d'ou rostit amb Irati

• Crema de castanyes i ceps

• Lluç gratinat a la crema de mel

  
  

• Sopa de xocolata blanca amb fruits vermells, pera i festucs

• Crema catalana a la taronja amb mel i mató

El primer és una recepta que ja havíem provat i que descobrírem en un llibre de receptes afrodisíaques. Els dos següents són fruit de la nostra visita estiuenca a Donostia. L'adquisició del llibre de pintxos de vanguardia havia de provar-se. Són, respectivament de Mil catas i Borda berri, la tercera opció la deixàrem pel dinar del dia següent que era Amanida de formatge de cabra El Lagar. Els dos plats principals surten de receptes extretes del llibre Del mercat a la taula editat per la Diputació de Barcelona. El primer postre és una recepta del restaurant Insòlit de l'hotel lleidatà AC essent el segon una recepta extreta de la iniciativa blocaire “la recepta del 15”.

Per saber si el sopar fou reeixit o no haureu d'esperar a que la Raquel pengi el comentari en el seu blog. Jo si més no, tot i les moltes hores, m'ho vaig passar molt bé i crec que, tot i certes millores, fou bastant acceptable i bo. Potser faltaren els nostres “pingüins” i una pinya moclada, però ja us dic, pregunteu-li a ella.

Bon profit!

P.S.: Les fotografies són de Raquel Riba i Raja.