CiU ha guanyat, arriba el canvi cap a President Mas

Aquesta vegada el resultat és molt clar: Catalunya ha decidit donar el comandament del seu futur, novament, a Convergència i Unió sota la direcció d'Artur Mas, qui esdevindrà el 129è president de la Generalitat.

Sorpresa? No pas. Ara bé, alguns resultats no han sigut com un servidor esperava. Al final CiU ha aconseguit allò que havia demanat al principi, i que les últimes enquestes potser feia que es freguessin les mans somniant quelcom millor: una majoria folgada i que permet una governabilitat en solitari. El PSC s'ha ensorrat més del que molts intuïen i ara els caldrà, el President Montilla ja ha obert la porta ràpidament, plantejar-se qui volen ésser. Amb el fantasma de les municipals (tot i que el monstre serà un altre) mirant-los de fit a fit des de les ombres caldrà que es (re)plantegin la seva filosofia i estratègia. Ara sí serà el moment de decidir quines famílies tenen més força i quines es creuen més necessàries, la seva travessa del desert pot ésser llarga, però també caldrà saber quina relació es plantegen amb la seva casa gran i quins els objectius propis. Esquerra s'ha ensorrat fins a límits que semblava que no tornarien a trepitjar; potser és cert, com deia en Ridao, que la major part de l'electorat perdut ha marxat a CiU i que els votants de SI són majoritàriament votants nous, però després del 10-J i quan semblava que l'independentisme es trobava millor que mai, els resultats han sigut molt dolents. Esquerra caldrà que es plantegi, tornarem a veure les intestines guerres familiars, el nou rumb; i manca per veure si tractarà d'oferir-se a CiU en molts moments o tractarà de bastir novament la seva força des de l'oposició que ara li pertoca. El PPC s'ha erigit en el segon gran triomfador de la nit. De la mà d'una Sánchez Camacho, un dels millors actius del partit a nivell estatal, ha arribat als seus millors resultats. El temps ens dirà si realment només es plantegen les eleccions al Parlament com les primàries per Moncloa o volen intentar ésser una força real a Catalunya. A ICV-EUiA sembla que li ha tocat la menys dolenta part del l'ensorrament tripartit, curiosament, o no, l'únic que ha fet apologia del mateix durant la campanya. El seu electorat, tot i la pèrdua, ha estat fidel. Ara bé, la seva promesa d'oposició dialogant però bel·ligerant, sabem que hi ha hagut molts fronts entre ells i la federació democratacristiana, és un veritat absoluta, el que no sabem és fins a quin punt poden ésser un element real d'oposició. C's va arribar per quedar-se. No era la millor situació per mantenir el seu espai, però ho ha fet consolidant-se (i sense la llei d'Hondt encara es trobaria millor). Això sí, la seva existència al grup mixt no serà tan plàcida ara que ha entrat al Parlament la formació de SI; amb una força més gran de la que alguns esperàvem. A SI els caldrà definir-se com a partit o re-definir la seva estructura cara les municipals i ulteriorment les espanyoles i bastir un filosofia més enllà de la promesa que sols no podran acomplir de demanar una llei per al referèndum. Depenent del caire, personalista o no, que prenguin poden ésser una flor que no fa estiu. Al mateix temps, RCat haurà de decidir què serà d'ells.

Molts vàrem respirar en veure que PxC no entrava al Parlament, però els 75000 vots obtinguts, i no obviem que la participació augmentà respecte les anteriors, ens demostren que seran un dels guanyadors de les futures eleccions municipals de finals de maig; i això és una molt mala notícia.

I qui serà el President Mas? Fins al 2012 no el veurem poder plantejar el concert econòmic, cavall fort de la seva campanya i que havia set demanat per ERC ja als primers anys noranta. Durant aquest any i mig el govern de CiU haurà de jugar en les relliscoses aigües de negociar amb el govern ZP sense saber si en Rajoy serà capaç d'arribar a la Moncloa; això farà que hagi de cercar acords puntuals tant amb PSC com amb el PPC; emperò, el seu gran problema és la conjuntura actual, la crisi ha sigut un dels grans factors que ha fet de la deriva cap a les dretes el resultat d'aquestes eleccions. Com apunt pensar que molta gent haurà abandonat la nau d'Esquerra no per instaurar un president andalús sinó un president gris (i que no ha sabut enfrontar-se amb força al nacionalisme espanyol). Aquesta nova etapa de CiU al govern, caldrà veure quin lloc se li concedeix a Duran, ens haurà de mostrar si vol ésser presidencialista o de gestió compartida, centrada en sortir de la crisi mitjançant l'statu quo o enfortint les necessitats nacionals, si es conformarà amb el peix al cove o cercarà el concert econòmic, i si aquest no arriba quin serà el seu pla B, i en la sortida de la crisi a la que ens ha de dur, fins on cauran les polítiques socials d'esquerres des de la seva visió centredretista.

Sigui com sigui, ara és el moment d'esperar que sigui un bon president, si més no que ho intenti, i que desitgi ésser un President de Catalunya. El temps, emperò, ens dirà si el canvi que tothom sabia que ara arribaria era el necessari o si no ha sigut una sàvia decisió.

Els resultats aquí.

Els altres

Navegant per la xarxa cercant material relacionat amb la futura lectura poètica (3 de febrer, ja anirem informant) vaig trobar una referència (llàstima que l'hagi perduda) a un llibre que semblava interessant.

La novel·la en qüestió és Els altres (Al Akharoun) de Siba al-Harez, «que és el pseudònim amb que ha hagut d'amagar-se una jove saudita de 27 anys de la ciutat xiïta d'Al-Qatif per tal de poder escriure Els altres, la seva sorprenent primera novel·la, on ens ofereix un talent inqüestionable i una mirada nítida que ens revela, en una aclaparadora exhibició de perspicàcia i sofisticació, tots els secrets d'una de les societats més conservadores del nostre temps.»

Els altres és el crit de protesta d'una jove saudita contra la tirania d'una societat que condemna les dones a viure en un món tancat i reglamentat, en un permanent gineceu on no és gens estrany que les primeres aventures amoroses sorgeixin entre elles. Siba al-Harez ens introdueix en el món ocult de les dones lesbianes àrabs, posa al descobert les seves experiències, els seus pensaments i els seus anhels, i descriu sense embuts els seus desitjos i les seves passions. Tal com confessa la mateixa autora, Els altres no és sinó una resposta que neix del dolor i l'alienació de les dones àrabs. Ens diuen a la contracoberta de la novel·la.

Aquesta molt interessant novel·la s'inicia amb una cita de Jean-Paul Sartre, L'infern són els altres. Ara bé, ens podem plantejar la veracitat de la idea que aquesta sentència resumeix el llibre. És cert que durant tota la narració sentirem com els altres ens construeixen el nostre propi infern, però també és cert que durant tota la narració podem sentir com ens està plantejant fins a quin grau som responsables nosaltres mateixos de l'infern que permetem als altres construir-nos.

No podem obviar, emperò, que en el cas de les dones saudites, i de molts altres llocs al planeta (i no oblidem que estem a la setmana de la lluita contra la violència masclista) més enllà de l'infern que pot suposar les vicissituds pròpies existeix un desert erm que és la societat que les envolta i impedeix que puguin desenvolupar-se com a oasis, com a persones.

La protagonista ens narra les seves sensacions, els seus records d'una època vital, ens obre la seva ànima i ens mostra com ha sigut el camí per arribar a la seva situació personal actual. Així sabrem com es va trobar amb l'amor davant seu; com la tragèdia ha marcat el seu esperit; com s'ha relacionat, com ha hagut de fer-ho obligada i com ha pogut fer-ho quan volia trencar les normes, amb altres dones; com són les relacions (in)humanes en un entorn com el seu.

Carregada d'ironia, aquesta tràgica (i sí, és un cant) novel·la, que topa amb la polèmica tot i no cercar-la, ens mostra aquesta vida obligada de les dones tancades en el gineceu d'una societat masclista i classista. Trobarem pel camí cops i carícies; cops que fan sagnar i ens mostren una de les cares de l'amor, la seducció, la necessitat i la submissió, de vegades voluntàries, així com carícies que ens duen al paradís amb les hurís o a l'infern més descarnat i obscè. És una novel·la on podem descobrir, com deia aquella gran pel·lícula en la seva publicitat, que és possible trobar una flor en un femer.

Al igual que la llum pot travessar les aigües i donar vida, aquesta novel·la ens narra la cerca de la protagonista; de fet, tot el llibre és el seu camí de llambordes grogues per arribar fins l'amor. O potser l'amor, i totes les proves, moltes d'elles molt doloroses o com designis divins, inescrutablement incomprensibles, són el camí fins la dèlfica revelació de la pròpia ànima. Amb l'erotisme mostrant-se tal i com ella l'ha sentit, tal i com ha sigut viscut, amb les seves pulsions recorrent-li el cos, des del moment del descobriment, travessant el desert de la culpa, fins l'acceptació del plaer en el seu naixement del plaer; aquesta obra d'un cert lirisme en el seu racionalisme, ens mostra el camí de la protagonista, el seu dur vagarejar, la senda fins saber què som i qui som, què desitgem i què necessitem. Perquè potser entenent-nos i respectant-nos sabrem perquè desitgem allò que anhelem...

La novel·la ens fa travessar la nostra pròpia odissea i si l'hagués de resumir amb unes paraules serien:

Som les derrotes i el somni de la victòria, som el dolor i el desig de plaer, som el nostre cos quan el donem voluntàriament i deixem d'ésser-lo quan ens el prenen per la força o per l'ús de l'habitud, som el cos de l'altra persona quan volem estimar-la i deixem de ser-lo quan ambdues no ens podem entregar, som el record i la melangia de futur...

En definitiva Els altres és un llibre que tot i no ésser perfecte, potser de vegades peca d'ésser una primera obra, és una novel·la molt recomanable. Ara bé, no us deixeu entabanar per cap sinopsi, crítica ni tan sols per aquest comentari...

Títol: Al Akharoun

Autora: Siba al-Harez (2006)

traducció: Jaume Ferrer

Col·lecció Llarg Recorregut de Ediciones El Andén

ISBN: 978-84-92475-59-9

El déu de les coses petites

El déu de les coses petites és la memorable història de tres generacions d'una família de l'estat de Kerala, al sud de l'Índia, que es dispersa per tot el món i es retroba a la terra natal. És la història de la nena anglesa, Sophie Mol, que mor ofegada al riu; la de dos bessons que han viscut 23 anys separats; la de la mare dels bessons, Ammu, i els seus amors furtius; la del germà d'Ammu, marxista educat a Oxford i divorciat d'una anglesa; la dels avis, que de joves van cultivar l'entomologia i les passions prohibides. Aquesta saga familiar és una mena de festí literari en què es barregen l'amor i la mort, les passions que trenquen tabús, la lluita per la justícia i la pèrdua de la innocència.

Aquesta és la sinopsi, a Butxaca 62 amb traducció de Pep Julià, de la novel·la The God of Small Things d'Arundhati Roi. I no es pot negar que sembla interessant. Però, tot i que vaig tornar a no deixar-me vèncer pels dubtes de si deixar la novel·la, el llibre no em va agradar, o millor dit: em va decepcionar. És cert que no va ser tan dolenta com em semblava quan em plantejava abandonar la seva lectura, però no m'ha acabat d'atrapar. Ha sigut dels llibres que desitges que s'acabi per saber quin era el camí a recórrer i tenir-ho enllestit; com si fos una feina per encàrrec que has d'aconseguir assolir i una vegada fet, oblidat.

Reconec que la històries, o la trama amb les diferents històries entrelligant-se per temps i espai, és interessant, però la forma com està narrada, crec, és la que no ha aconseguit que em sentís involucrat amb el seu esdevenir.

Potser perquè recordava l'impacte mediàtic que tingué en el seu moment esperava massa del llibre; no negaré que té algun moment brillant, tant la història com la redacció, però és una novel·la que no passarà a la meva llista de recomanacions. Una llàstima.

P.S.: em semblà curiós que a les cobertes del llibre apareix com "el déu de les coses petites", però a la primera pàgina ho fa com "el déu de les petites coses".

Memòries d'Adrià

Existeixen llibres que els reps amb una guspira, saps que remourà el teu ésser. Aquest n'és un. Recordo que mon pare quan el llegí ja ens el va recomanar: era un d'aquells llibres que necessàriament calia llegir. Curiosament, tot i que fa uns mesos que els vaig acabar, ara que faig el comentari i estem en campanya em sembla encara més necessari.

Les Memòries d'Adrià (Mémoires d'Hadrien suivi de Carnets de notes de Mémoires d'Hadrien en la seva versió orginial, jo l'he llegida en la versió de Jaume Creus) és la llarga carta que l'emperador Adrià li envia al seu succesor, Marc Aureli i que Marguerite Yourcenar ens fa arribar com si la pròpia veu d'aquest emperador-filòsof que se sent «responsable de la bellesa del món» ens l'estigués dictant.

En tres-centes pàgines tenim la seva vida, i amb ella, la història de la humanitat, de l'Imperi, durant tots aquells anys. Emperò, no són unes memòries polítiques com avui en dia podríem entendre-les; són la seva vida, i com a emperador, haver d'anar voltant per tota l'extensió conquerida per Roma implicable solventar tensions entre pobles, descobrir nous poetes, sentir l'amor o meravellar-se davant la història i la cultura d'un poble.

Com es diu en la sinopsi de la contracoberta de l'edició publicada per Laia Tot és, aquí, com en la vida d'Adrià, mesurat, potser en aparença fred i racional, però la passió resideix en el contingut, no el continent. I en el més petit detall habita la perfecció: com en un camafeu grec. I la referència a la cultura hel·lènica no és gratuïta. Adrià, l'Adrià que ens parla, ara ja davant d'una mort que l'ha rondat molt de temps però que després d'una llarga malaltia ja el ve a cercar, era, és, un enamorat, perquè l'entèn, de la cultura grega; aquesta necessitat de concebre l'existència, especialment en la necessitat platònica de l'emperador-filòsof, d'una manera sòbria però oberta als plaers. Així entendrem com fou capaç de regir aquell vast imperi amb un regnat (gairebé) pacífic, i entendrem totes les seves motivacions i maniobres, així com entendre i viure l'ombra d'Antínous.

Aquest text sublim, una novel·la necessària en la seva lectura i necessària en la figura que l'inspira, que ens mostra com un home, potser el millor del seu temps, una vegada acumulada l'experiència de tota una vida dedicada a governar, cercant la justícia, i el gaudi, mira l'esdevenidor i és capaç d'entendre què succeirà, el bo i tot el dolent.

Per llegir aquesta novel·la cal tenir ganes d'enfonsar-se en una ànima aliena, d'agafar els mots i esdevenir Adrià, gaudir i patir amb ell, essent ell; recordant tota una vida ara que sabem que el traspàs és molt proper. Ara bé, una vegada llegida, i gaudida, l'experiència és molt positiva. El pòsit, potser imperceptible, restarà en nosaltres fins que siguem capaços de redactar les nostres pròpies memòries d'Adrià.

No cal ésser un expert en història clàssica, tampoc cerquem un text acadèmic per aprendre'n, el que podem trobar són les vicissistuts personals d'un emperador, però no d'un qualsevol, sinó d'un dels millors, narrades personalment però amb tota la objectivitat possible, i amb una redacció sublim.

Sincerament, llegiu aquesta novel·la; i sols afegir, salvant totes les distàncies temporals i socials, després de llegir-la un plor de ràbia ens aflora al pensar que la història se'ns ha emportat els grans estadistes i la política ja no és un art sinó un vil negoci...

Fem una afegit, l'enllaç a Nosaltresllegim

Títol: Memòries d'Adrià seguit del Quadern de notes de “Memòries d'Adrià”

títol original: Mémoires d'Hadrien suivi de Carnets de notes de Mémoires d'Hadrien

Autora: Marguerite Yourcenar

Traducció Jaume Creus

Editorial Laia Col·lecció El Mirall

ISBN: 84-7222-429-5

Patrimoni Immaterial de la Humanitat

El proppassat dimarts la UNESCO a Nariobi seleccionava les noves peces que entren a formar part del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Aquest reconeixement no és més i és tant com això: un reconeixement; un voler fer públic i notori que la humanitat és formada per diferentes cultures, però totes i cadascuna ens pertanyen a totes i cadascunes de les persones. I per això tohom ha d'ésser implicat en la seva salvaguarda i manteninment viu (que no sempre és fàcil, com la gent del foc hem viscut recentment amb l'exemple de la Patum). Per això és un notiu de joia aquests reconeixements, i un toc d'alerta per continuar lluitant per mantenir viva la cultura, totes les cultures.

Ma mare més d'una vegada ha explicat com mon pare i jo podríem perdre el sentit del temps quan durant les jornades castelleres de les festes de la Mercè ens ficàvem al mig de la plaça i ajudàvem ficant mans a la pinya en ésser demanades. L'amor pels castells, així com per la cultura popular i tradicional d'arrel catalana, em ve motivada especialment per mon pare. Un exemple és el record que mantinc del seu regal del llibre de Xavier Brotons, publicat per Lynx Edicions, Castells i Castellers (guia completa del món casteller) de l'any 1995.

De fet moltes vegades em vaig plantejar fer-me casteller, però per un o altre motiu sempre quedava ajornada aquesta decissió; i al final, vaig fer-me diable. Qualsevulla persona que es mogui en aquest món sap que molts són membres de diferents col·lectius. Ara bé, tinc la sort de conèixer bons companys castellers i també geganters (l'altre tradició pendent) així com trabucaires sense obviar el món del foc.

És això, el ésser un fet cultural del meu país el que encara m'omple més d'orgull en veure aquest reconeixement. Aquesta tradició popular basada en l'esforç conjunt i comunitàri, en l'esperit de superació i en el plaer de gaudir de la festa al carrer. En aquest esperit tan nostre de saber que potser demanem la lluna però volem tocar el cel.



Respecte el flamenc és quelcom que també em ve d'antuvi i per habitud. Com la copla, així com certs cantants, és part de la meva música d'infantesa: és la música que escoltava i cantava ma mare, com així ho havia fet la seva mare i el seu pare (qui ho feia per Farina i Pepe Pinto). I reconec que l'art flamenc és quelcom que des de ben petit m'ha atret i em continua sorprenent. Escoltar-lo i veure'l. El flamenc, aquest cant d'origen perdut a la nit dels temps i les migracions, que és ball i és poesia; que originàriament sols era veu i acompanyament rítmic de la mà a la fusta i que posteriorment tingué el magistral “toque” de la guitarra i que avui en dia es pot guarnir amb piano, violí, guitarres elèctriques o orquestres. Aquesta expressió del dolor, de la bellesa o de les arrels, com ho era la molt flamenca poesia de Lorca, mai millor que a la veu de Morente; aquesta representació de la vida total i absoluta en un ball que és com un big-bang. Tot això és el flamenc que ara es declara patrimoni.



En aquest breu comentari respecte el nou patrimoni cultural immaterial de la UNESCO no podíem deixar d'esmentar el mallorquí cant de la Sibil·la. És quelcom que crec que hauria de poder viure alguna vegada a la vida i que em sembla meravellòs que Mallorca l'hagi conservat viu durant tant de temps. Ara més que mai es posa de manifest la necessitat d'aquest reconeixement per part de la UNESCO com a representant de la humanitat. És corprenedor que durant la celebració religiosa de l'arribada de l'esperat mesies, el redemptor dels pecats i que ha de dur la promesa de la vida eterna es recordi, d'aquesta manera tan sublim el judici final.



I un últim esment a la Dieta Mediterrània. Él seu propi nom ho diu tot: Mediterrani, aquesta és la seva essència: les diferents expressions de la cultura nascuda a la seva riba. Aquesta mar ha sigut niu de diverses formes de viure i entendre el món; però sempre sempre des de la sapiència de gaudir de la natura. La dieta mediterrània és una cultura, no és sols el menjar, és com preparar-lo, ingerir-lo i gaudir-lo. És l'expressió d'un poble: la societat que evoluciona des de fa molt de temps bressolat per les seves onades.

Per això avui tanco amb aquesta cançó:




(mediterrànio serrat)

Je veux (Jo vull) ZAZ -música i poesia V-

Ens narra la Bíblia que a Babel (joc de paraules entre Babilònia i el verb confondre) esdevingué, per obra i gràcia de Déu, l'aparició de les llengües. Aquest fet, avui en dia una font, per com fou un fet evolutiu humà, de riquesa cultural, tot i que, com càstig diví, ens ha obligat que moltes vegades la comunicació es vegi dificultada, quan no impossibilitada, pel desconeixement del codi del nostre interlocutor.

La meva coneixença d'idiomes es troba, ara per ara, ancorada en el català i el castellà com llengües maternes i l'anglès com a llengua de ciència i supervivència mundial. Bé, fa uns anys vaig fer un curs molt breu de noruec, però ja no recordo res, seria més fàcil entendre el llatí escrit amb el curs de segon de BUP. Així que manquen algunes llengües que m'hagués agradat aprendre per aconseguir-ho.

Aquest és el motiu pel qual la cançó que us presento avui ho faig en una versió al català d'una traducció al castellà que havia trobat per internet. Així que està absolutament oberta a correccions!

Parlant ara ja de la cançó, m'agrada per la seva senzillesa i la seva sinceritat. No sempre és fàcil saber què volem i què no volem. I per què... A més la veu de ZAZ i la musicalitat del tema em semblen molt interessant. Per aquí estigui interessat en el disc aquí us deixo el link a l'spotify. Us ho recomano, cada vegada que l'escolto m'agrada més...

JE VEUX

Donnnez-moi une suite au Ritz, je n'en veuz pas

Des bijoux de chez Chanel, je n'en veux pas

Donnez-moi une limousine, j'en ferais quoi ?

Offrez-moi du personnel, j'en ferais quoi ?

Un manoir a Neuchàtel, ce n'est pas pour moi

Offrez-moi la Tour Eiffel, j'en ferais quoi ?

Je veux d' l'amour, d' la joie, de la bonne humeur,

Ce n'est pas votre argent qui fera mon bonheur

Moi, j' veux crever la main sur le cœur.

Allons ensemble découvrir ma liberté,

Oubliez donc tous vos clichés

Bienvenue dans ma réalité.

J'en ai marre de vos bonnes manières, c'est trop pour moi.

Moi, je mange avec les mains et j' suis comme ça

J' parle fort et je suis franche, excusez-moi.

Finie l'hypocrisie, moi, j' me casse de là

J'en ai marre des langues de bois

Regardez-moi, de toute manière j' vous en veux pas et j'suis comme ça!

Je veux d' l'amour, d' la joie, de la bonne humeur,

Ce n'est pas votre argent qui fera mon bonheur

Moi, j' veux crever la main sur le cœur.

Allons ensemble découvrir ma liberté,

Oubliez donc tous vos clichés

Bienvenue dans ma réalité.

Kerredine Soltrani / Kerredine Soltrani - Tryas

VULL

Doneu-me una habitació al Ritz, no la vull

Les joies de la casa Chanel, no les vull

Doneu-me una limusina, què faria amb això?

Oferiu-me personal, què en faria d'això?

Una mansió a Neufchâtel, això no és per a mi

Oferiu-me la Torre Eiffel, què en faria d'ella?

Vull l'amor, la joia, el bon humor

No són els seus diners qui serà la meva felicitat

Vull morir amb la mà al cor

Anar junts, descobrir la meva llibertat

Oblideu, llavors, tots llurs prejudicis

Benvingut a la meva realitat

Estic cansada de tots els seus bons modals, és massa per a mi

Jo sóc com les mans, i sóc com sóc

Parlo fort i sóc franca, disculpeu-me

Termineu l'hipocresia, jo marxo d'ella

Estic cansada d'estereotips (del políticament correcte)

Mireu-me, no estic tan boja com vós, sóc com sóc

Vull l'amor, la joia, el bon humor

No són els seus diners qui serà la meva felicitat

Vull morir amb la mà al cor

Anar junts, descobrir la meva llibertat

Oblideu, llavors, tots llurs prejudicis

Benvingut a la meva realitat

Jo no t'espero

Jo no t'espero Benet XVI perquè no sóc catòlic. I no ho sóc perquè la meva posició respecte les religions és l'ateisme; ara bé, els vostres emissaris a l'estat espanyol, la Conferencia Episcopal Española, no permeten fàcilment la marxa de la vostra secta, ja que si així fos perdríeu calers destinats des de l'estat. I ja sabem que tot i la fama d'usurers dels jueus, qui ha administrat les finances estatals ha sigut sempre, a Europa, el cristianisme (és per això que parleu de les arrels cristianes d'Europa?)

Jo no us espero com tampoc he esperat les visites d'altres cap d'estat. Menys puc esperar el cap d'estat d'una institució basada en apostolats absolutament il·lògics, masclistes, xenòfobs, excloents i acientífics.

Jo no us espero, tot i que trobo lògic, comprensible i fins i tot necessari per a la vostra congregació les visites a Santiago i Barcelona (suposo que també les que féreu a València i fareu a Madrid); ara bé, trobo il·lògic, incomprensible i innecessari que aquesta visita no sigui pagada pels vostres fidels sinó per tota la societat. Una societat que es veu obligada, cregui o no ja no sols en la vostra propugnada fe sinó en la vostra jeràrquica institució, responsable eterna d'infinitats de pecats de lesa humanitat contra qui ningú ha aixecat la veu; una societat, deia, que es veu obligada a combregar amb cecs que volen a tothom en la ceguera. Us creieu amb la veritat absoluta i la voleu imposada al preu que calgui (si, ho recordem, per la creu o per l'espassa).

Jo no us espero perquè com vareu demostrar ahir a Santiago amb les vostres paraules respecte l'anticlericalisme continueu creient que us són propis els privilegis que vareu tenir gràcies la dictadura del nacionalcatolicisme.

Jo no us espero perquè representeu uns caduc i obsolet, representeu la part més fosca de la història de la humanitat.