dimarts, 31 de març del 2009

fins aquí hem arribat

avui torna a ésser un dia llarg al laboratori... m'hauré de plantejar tenir un matalàs aquí?

potser cap allà les deu o potser una micona més marxarem... aquest matí molt de manteniment de les línies cel·lualrs; aquesta tarda problemes amb el western blotting; i per si era poc, tractant d'acabar el maleït últim treball d'estadística... i això, que sigui el que sigui, m'he cansat de l'Estadística i he decidit que ja n'hi havia prou, que el meu cervellet avui no podia treballar més per això... enviat!




demà més Western blotting.

dilluns, 30 de març del 2009

aaaaaarrrrrrgggggghhhhhh!!!!!!



així em sento ara... enfurismat per la pèrdua de temps que suposen molts dels treballs que cal entregar del màster (benviguda Srta. Bologna!)...

l'estadística m'està donant pel cul, i no m'agrada gens el seu estil... ja podria furgar-li les entranyes, amb les seves odioses habilitats, a qualcú altre que no tingués mancances temporals... sigui com sigui, demà cal entergar-ho i bye-bye...




per molt que les hordes hostils ens vulguen fer travessar l'abisme cap a la llacuna estigia; amarats a més de mil milions de petons de profunditat tornarem a vèncer...

primera imatge: Es esbelta la sombra, es inmenso el abismo; Mon Montoya.
segona imatge: L'abisme; Alphonse Mucha; Musée d'Orsay. Paris; France.
imatges procedents de Pinacoteca

diumenge, 29 de març del 2009

29/III/2009 22:23




gràcies a aquest quadre, jo diria obra mestra, de l'època suprematista de Malèvitx em començà a agradar l'art "abstracte", o en general l'art contemporani... com tot en aquesta vida el fet que t'agradi o que el puguis considerar quelcom que pot ésser expossat en un museu depèn dels diferents primes des del que un s'ho mira [recordeu aquella gran màxima meva: jo accepto que algú pensi diferent a mi, però que sàpiga que s'equivoca]. Crec emperò que el relativisme, ho sento grandíssim senyor Einstein -o les (per)versions que de les seves idees arriben a l'ulterior- té límits (i a les fronteres és on floreix la vida; J.L. Sanpedro dixit). I allò que no és relatiu és que l'important en aquesta VIDA és poder gaudir dels instants importants -cadascú que se'ls seleccioni- amb les idem persones.

i aquest cap de setmana ho he pogut fer...

gràcies!!!


imatge: Red Square: Painterly Realism of a Peasant Woman in Two Dimensions; Kazimir Malevich; Museo de Rusia. San Petersburgo. Rusia.

dissabte, 28 de març del 2009

festa diablenca al BeGood


Un cop més, com cada any, ja mítica per aquestes dates...

ARRIBA LA FESTASSA DELS DIABLES DE LES CORTS AL BEGOOD! OUH YEAH!!!!

Cada any la colla (com totes les colles de diables de Catalunya), ha de pagar un seguro que ens cubreixi els possibles riscos que suposa organitzar i participar en correfocs (picar vidres de botigues, explotar cotxes aparcats, incendiar persones...) Es a dir... molt car.

I nosaltres, com ens va la fiestuki, dons organitzem una festa a la que tots esteu convidats per recaptar diners i així com a mínim t'en vas de festa i els diners que et gastes van a parar a una bona causa!

La festa serà el pròxim DISSABTE 28 de MARÇ, a partir de les 00:00. La taquilla estarà oberta de 00:00 a 02:00, i la entrada costarà 8€ amb un cubata o 2 birres (crec).

A partir de les 02:00, el BeGood diria que pasa a ser gratuit (com el BeGood ha sigut sempre). Per si no teniu gaire pasta o si no voleu colaborar en la causa. Tot i que per gastar-s'ho a la barra, et compres la entrada i ja tens les consumicions per adelantat! :D

SI VOLEU COMPRAR LA ENTRADA ANTICIPADAMENT:

A) busqueu al vostre amic de l'ànima membre de la colla de Diables, i avançeu-li la pasta. Ell us comprarà la entrada aquest dimencres durant l'assaig de tabalers i el mateix dia de la festa quan vingueu us la donarà a canvi de favors sexuals.

B) Passeu-vos aquest dimecres, a partir de les 20:30 pel CASAL DE JOVES MAS FERRER (C/Dolors i MasFerrer 33-35, Les Corts, L3 Les Corts/Maria Cristina). Els tabalers estarem fent la birreta previa fins les 21h al bar del costat, i de 21h a 22:30 aprox estarem al casal assajant. Veniu, ens demaneu la entrada, ens ensenyeu la cuixa i 8€ i ja teniu assegurada la festa.

C)Veniu a fer la prèvia el mateix dissabte a la nit una miqueta més dora (les 22h? les 23h?) que farem a algun bar determinat per marina que anunciarem per aquí en breus, i ens convideu a una birreta de pas i compreu la entrada :P

D) Veniu directament al BeGood desde les 00:00 fins les 02:00 i ens compreu la entrada a taquilla.

NO US HO PERDEU!!! Els que hi han asistit alguna vegada, tornen! i sempre surten grans nits mítiques d'aquestes festes! Ouh Yeah! :D

per _puppetz_

divendres, 27 de març del 2009

en un dia com avui...

doncs sí...

m'hagués agradat ésser director de teatre; o també, potser, ésser pallaso i treballar de nit enmig de la foscor; o, tal vegada, ésser mariner,però d'aquells que solcaven les mars oceàniques enfront-se amb el perill, això significa ésser pirata?; una altra opció hagués sigut un contador d'històries -o millor! un cercador d'històries- per la ruta de la seda, o per qualsevulla altra senda mig amagada o on la humanitat tractés de fer coses que no sempre agradaven d'ésser vistes...

potser simplement m'hagués agradat dedicar-me a mirar els estels i escriure poemes des d'una platja ignota... mentrestant, em dedicaré a passar més de dotze hores al laboratori de cultius...

però avui sé que vull gaudir tota la resta de la meva vida amb la meva gent...

per això vull agraïr-vos a totes aquelles persones que d'una o altra manera us heu enrecordat de mi en el dia d'avui que moltes mercès... sou els motius per continuar endavant...

dijous, 26 de març del 2009

encara hi ha gent bona



ahir a la tarda vai' perdre la meva carpeta; fet que implicava perdre la meva llibreta de laboratori -si ho perdia tota la feina se n'ava en orris-, els papers pels treballs del màster, info de coordinadora, etc...

algú se la va trobar i en veure un telèfon, en una factura va trucar per dir el que s'havia trobat (quan jo corria per arribar a agafar una altra vegada el mateix ferrocata i comprovar que ja no hi era la meva llibreta). aquesta tarda la recuperaré.

això demostra que tot i lo molt que es digui de la gent i la vida urbana; encara resta molta bona gent.

P.S.: què bé senta fer un dinaret amb la resta de companyes i companys de "precaris" del laboratori al parc...

imatge: Lliris; Vincent Van Gogh; Paul Getty Museum. Malibu. USA.

coplas a la muerte de su padre (J. Manrique)



Coplas por la muerte de su padre



I

Recuerde el alma dormida

Recuerde el alma dormida,
avive el seso y despierte
contemplando
cómo se pasa la vida,
cómo se viene la muerte
tan callando,
cuán presto se va el placer,
cómo, después de acordado,
da dolor;
cómo, a nuestro parecer,
cualquiera tiempo pasado
fue mejor.


II

Pues si vemos lo presente

Pues si vemos lo presente
cómo en un punto se es ido
y acabado,
si juzgamos sabiamente,
daremos lo no venido
por pasado.
-116-
No se engañe nadie, no,
pensando que ha de durar
lo que espera
mas que duró lo que vio,
pues que todo ha de pasar
por tal manera.


III

Nuestras vidas son los ríos

Nuestras vidas son los ríos
que van a dar en la mar,
que es el morir,
allí van los señoríos
derechos a se acabar
y consumir;
allí los ríos caudales,
allí los otros medianos
y más chicos,
y llegados, son iguales
los que viven por sus manos
y los ricos.


IV

Invocación


Dejo las invocaciones

Dejo las invocaciones
de los famosos poetas
y oradores;
no curo de sus ficciones,
-117-
que traen yerbas secretas
sus sabores;
aquel sólo invoco yo
de verdad,
que en este mundo viviendo
el mundo no conoció
su deidad.


V

Este mundo es el camino

Este mundo es el camino
para el otro, que es morada
sin pesar;
mas cumple tener buen tino
para andar esta jornada
sin errar.
Partimos cuando nacemos
andamos mientras vivimos,
y llegamos
al tiempo que fenecemos;
así que cuando morimos
descansamos.


VI

Este mundo bueno fue

Este mundo bueno fue
si bien usásemos dél
como debemos,
porque, según nuestra fe,
-118-
es para ganar aquel
que atendemos.
Aun aquel Hijo de Dios,
para subirnos al cielo,
descendió
a nacer acá entre nos,
y a morir en este suelo
do murió.


VII

Ved de cuán poco valor

Ved de cuán poco valor
son las cosas tras que andamos
y corremos,
que, en este mundo traidor
aun primero que miramos
las perdemos:
de ellas deshace la edad,
de ellas casos desastrados
que acaecen,
de ellas, por su calidad,
en los más altos estados
desfallecen.


VIII

Decidme: La hermosura

Decidme: La hermosura,
la gentil frescura y tez
de la cara,
la color y la blancura,
-119-
cuando viene la vejez,
¿cuál se para?
Las mañas y ligereza
y la fuerza corporal
de juventud,
todo se torna graveza
cuando llega al arrabal
de senectud.


IX

Pues la sangre de los godos

Pues la sangre de los godos,
y el linaje y la nobleza
tan crecida,
¡por cuántas vías y inodos
se pierde su gran alteza
en esta vida!
Unos, por poco valer,
¡por cuán bajos y abatidos
que los tienen!;
otros que, por no tener,
con oficios no debidos
se mantienen.


X

Los estados y riqueza

Los estados y riqueza,
que nos dejen a deshora
¿quién lo duda?
-120-
no les pidamos firmeza,
pues son de una señora
que se muda.
Que bienes son de Fortuna
que revuelven con su rueda
presurosa,
la cual no puede ser una
ni estar estable ni queda
en una cosa.


XI

Pero digo que acompañen

Pero digo que acompañen
y lleguen hasta la huesa
con su dueño:
por eso no nos engañen,
pues se va la vida apriesa
como sueño;
y los deleites de acá
son, en que nos deleitamos,
temporales,
y los tormentos de allá,
que por ellos esperamos,
eternales.


XII

Los placeres y dulzores

Los placeres y dulzores
de esta vida trabajada
que tenemos,
-121-
no son sino corredores,
y la muerte, la celada
en que caemos.
No mirando a nuestro daño,
corremos a rienda suelta
sin parar;
desque vemos el engaño
y queremos dar la vuelta,
no hay lugar.


XIII

Si fuese en nuestro poder

Si fuese en nuestro poder
hacer la cara hermosa
corporal,
como podemos hacer
el alma tan gloriosa,
angelical,
¡qué diligencia tan viva
tuviéramos toda hora,
y tan presta,
en componer la cautiva,
dejándonos la señora
descompuesta!


XIV

Esos reyes poderosos

Esos reyes poderosos
que vemos por escrituras
ya pasadas,
-122-
con casos tristes, llorosos,
fueron sus buenas venturas
trastornadas;
así que no hay cosa fuerte,
que a papas y emperadores
y prelados,
así los trata la Muerte
como a los pobres pastores
de ganados.


XV

Dejemos a los troyanos

Dejemos a los troyanos,
que sus males no los vimos,
ni sus glorias;
dejemos a los romanos,
aunque oímos y leímos
sus historias;
no curemos de saber
lo de aquel siglo pasado
qué fue de ello;
vengamos a lo de ayer,
que también es olvidado
como aquello.


XVI

¿Qué se hizo el Rey Don Juan?

¿Qué se hizo el Rey Don Juan?
Los Infantes de Aragón
¿qué se hicieron?
-123-
¿Qué fue de tanto galán,
qué de tanta invención
que trajeron?
¿Fueron sino devaneos,
qué fueron sino verduras
de las eras,
las justas y los torneos,
paramentos, bordaduras
y cimeras?11


XVII

Qué se hicieron las damas

¿Qué se hicieron las damas,
sus tocados y vestidos,
sus olores?
¿Qué se hicieron las llamas
de los fuegos encendidos
de amadores?
¿Qué se hizo aquel trovar,
las músicas acordadas
que tañían?
¿Qué se hizo aquel danzar,
aquellas ropas chapadas
que traían?
-124-


XVIII

Pues el otro, su heredero

Pues el otro, su heredero,
Don Enrique, ¡qué poderes
alcanzaba!
¡Cuán blando, cuán halaguero
el mundo con sus placeres
se le daba!
Mas verás cuán enemigo,
cuán contrario, cuán cruel
se le mostró;
habiéndole sido amigo,
¡cuán poco duro con él
lo que le dio!


XIX

Las dádivas desmedidas

Las dádivas desmedidas,
los edificios reales
llenos de oro,
las vajillas tan fabridas,
los enriques y reales
del tesoro;
los jaeces, los caballos
de sus gentes y atavíos
tan sobrados,
¿dónde iremos a buscallos?
¿qué fueron sino rocíos
de los prados?
-125-


XX

Pues su hermano el inocente

Pues su hermano el inocente,
que en su vida sucesor
le hicieron,12
¡qué corte tan excelente
tuvo y cuánto gran señor
le siguieron!
Mas, como fuese mortal,
metiole la Muerte luego
en su fragua.
¡Oh, juicio divinal,
cuando más ardía el fuego,
echaste agua!


XXI

Pues aquel gran Condestable

Pues aquel gran Condestable,
maestre que conocimos
tan privado,
no cumple que de él se habla,
mas sólo cómo lo vimos
degollado.
Sus infinitos tesoros,
sus villas y sus lugares,
su mandar,
¿qué le fueron sino lloros?
¿Qué fueron sino pesares
al dejar?
-126-


XXII

Y los otros dos hermanos

Y los otros dos hermanos,
maestres tan prosperados
como reyes,
que a los grandes y medianos
trajeron tan sojuzgados
a sus leyes;
aquella prosperidad
que en tan alto fue subida
y ensalzada,
¿qué fue sino claridad
que cuando más encendida
fue matada?


XXIII

Tantos duques excelentes

Tantos duques excelentes,
tantos marqueses y condes
y varones
como vimos tan potentes,
di, Muerte, ¿do los escondes
y traspones?
Y las sus claras hazañas
que hicieron en las guerras
y en las paces,
cuando tú, cruda, te ensañas,
con tu fuerza las aterras
y deshaces.
-127-


XXIV

Las huestes innumerables

Las huestes innumerables,
los pendones, estandartes
y banderas,
los castillos impugnables,
los muros y baluartes
y barreras,
la cava honda, chapada,
o cualquier otro reparo,
¿qué aprovecha?
Cuando tú vienes airada,
todo lo pasas de claro
con tu flecha.


XXV

Aquel de buenos abrigo

Aquel de buenos abrigo,
amado por virtuoso
de la gente,
el maestre Don Rodrigo
Manrique, tanto famoso
y tan valiente;
sus hechos grandes y claros
no cumple que los alabe,
pues los vieron,
ni los quiero hacer caros
pues que el mundo todo sabe
cuáles fueron.
-128-


XXVI

Amigos de sus amigos

Amigos de sus amigos,
¡qué señor para criados
y parientes!
¡Qué enemigo de enemigos!
¡Qué maestro de esforzados
y valientes!
¡Que seso para discretos!
¡Qué gracia para donosos!
¡Qué razón!
¡Qué benigno a los sujetos!
¡A los bravos y dañosos,
qué león!


XXVII

En ventura Octaviano

En ventura Octaviano;
Julio César en vencer
y batallar;
en la virtud, Africano;
Aníbal en el saber
y trabajar;
en la bondad, un Trajano;
Tito en liberalidad
con alegría,
en su brazo, Aureliano;
Marco Atilio en la verdad
que prometía.
-129-


XXVIII

Antonio Pío en clemencia

Antonio Pío en clemencia;
Marco Aurelio en igualdad
del semblante;
Adriano en elocuencia,
Teodosio en humanidad
y buen talante;
Aurelio Alejandro fue
en disciplina y rigor
de la guerra;
un Constantino en la fe,
Camilo en el gran amor
de su tierra.


XXIX

No dejó grandes tesoros

No dejó grandes tesoros,
ni alcanzó muchas riquezas
ni vajillas;
mas hizo guerra a los moros,
ganando sus fortalezas
y sus villas;
y en las lides que venció,
cuántos moros y caballos
se perdieron;
y en este oficio ganó
las rentas y los vasallos
que le dieron.
-130-


XXX

Pues por su honra y estado

Pues por su honra y estado,
en otros tiempos pasados,
¿cómo se hubo?
Quedando desamparado,
con hermanos y criados
se sostuvo.
Después que hechos famosos
hizo en esta misma guerra
que hacía,
hizo tratos tan honrosos
que le dieron aun más tierra
que tenía.


XXXI

Estas sus viejas historias

Estas sus viejas historias
que con su brazo pintó
en juventud,
con otras nuevas victorias
ahora las renovó
en senectud.
Por su grande habilidad,
por méritos y ancianía
bien gastada,
alcanzó la dignidad
-131-
de la gran Caballería
de la Espada.


XXXII

Y sus villas y sus tierras

Y sus villas y sus tierras
ocupadas de tiranos
las halló;
mas por cercos y por guerras
y por fuerza de sus manos
las cobró.
Pues nuestro rey natural,
si de las obras que obró
fue servido,
dígalo el de Portugal
y en Castilla quien siguió
su partido.


XXXIII

Después de puesta la vida

Después de puesta la vida
tantas veces por su ley
al tablero;
después de tan bien servida
la corona de su rey
verdadero;
después de tanta hazaña
a que no puede bastar
cuenta cierta,
-132-
en la su villa de Ocaña
vino la Muerte a llamar
a su puerta


XXXIV

diciendo: -«Buen caballero

diciendo: -«Buen caballero
dejad el mundo engañoso
y su halago;
vuestro corazón de acero
muestre su esfuerzo famoso
en este trago;
y pues de vida y salud
hicisteis tan poca cuenta
por la fama,
esfuércese la virtud
para sufrir esta afrenta
que os llama.


XXXV

No se os haga tan amarga

«No se os haga tan amarga
la batalla temerosa
que esperáis,
pues otra vida más larga
de la fama gloriosa
acá dejáis,
(aunque esta vida de honor
tampoco no es eternal
-133-
ni verdadera);
mas, con todo, es muy mejor
que la otra temporal
perecedera.


XXXVI

El vivir que es perdurable

«El vivir que es perdurable
no se gana con estados
mundanales,
ni con vida delectable
donde moran los pecados
infernales;
mas los buenos religiosos
gánanlo con oraciones
y con lloros;
los caballeros famosos,
con trabajos y aflicciones
contra moros.


XXXVII

Y pues vos, claro varón

«Y pues vos, claro varón,
tanta sangre derramasteis
de paganos,
esperad el galardón
que en este mundo ganasteis
por las manos;
y con esta confianza,
-134-
y con la fe tan entera
que tenéis,
partid con buena esperanza,
que esta otra vida tercera
ganaréis.»


XXXVIII

[responde el Maestre]


No tengamos tiempo ya

-«No tengamos tiempo ya
en esta vida mezquina
por tal modo,
que mi voluntad está
conforme con la divina
para todo;
y consiento en mi morir
con voluntad placentera,
clara y pura,
que querer hombre vivir
cuando Dios quiere que muera,
es locura.


XXXIX

[Oración]


Tú, que, por nuestra maldad

Tú, que, por nuestra maldad,
tomaste forma servil
-135-
y bajo nombre;
tú, que a tu divinidad
juntaste cosa tan vil
como es el hombre;
tú, que tan grandes tormentos
sufriste sin resistencia
en tu persona,
no por mis merecimientos,
mas por tu sola clemencia
me perdona.»


XL

Fin


Así, con tal entender

Así, con tal entender,
todos sentidos humanos
conservados,
cercado de su mujer
y de sus hijos y hermanos
y criados,
dio el alma a quien se la dio
(el cual la dio en el cielo13
en su gloria),
que aunque la vida perdió,
dejonos harto consuelo
su memoria.

extret de:

http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/01048307218929381870035/p0000003.htm

imatge: La via del silenci; Frantisek Kupka; Nàrodni Galerie. Praga. República Txeca.

dimecres, 25 de març del 2009

MOMO



fa molts anys vai' llegir La Història Interminable i, òbviament em vai' enamorar [llegiu-lia i regelliu-la... us ho agraïre-ho]. des de llavors tenia ganes, moltes de llegir Momo.

doncs per fi ho he fet; i quina decisió més sàbia! aquesta novel·la-conte de fades és una autèntica meravella... aquesta obra és de les que et fa gaudir mentre la llegeixes -i més endavant- però al mateix temps et fa raonar... la gran virtut dels bons contes de fades!

el personatge de Momo t'enamora des del primer moment i la història avança i tu l'únic que pots fer-te és submergir-te en i amb ella...

és deliciosa, sublim, tendre, meravellosa, perfecta...

concediu-vos un mica del vostre temps i deixe-vos seduir per aquesta joia.

dimarts, 24 de març del 2009

entrevista



avui, després d'una llarga jornada a cultius, Suzanne Wales de la revista Barcelona Metropolitan ens farà una entrevista com a president de la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona. Òbviament, versarà al respecte del correfoc i de la "famosa" normativa europea i les seves implicacions.

revista aquí

dilluns, 23 de març del 2009

zona abissal II




Traficant de quimeres,
inventaves per a mi
jocs de mans i carícies,
carantoines, mots, olors,
succions i malabarismes,
plena de voluntats i destreses,
amb l'únic i golut propòsit
de sentir-me dir el teu nom
enmig de remucs i d'espasmes.

Més endavant em feres la confessió
que en el fons T'ENCISAVA VEURE'M
alenar com un cavall desbocat,
però... això sí...
de S A T I S F A C C I Ó.


text: Robert L'Eixabegó (Robert Hernández Iñigo); Zona Abissal
imatge: el gran masturbador; Salvador Dalí; Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia. Madrid.

diumenge, 22 de març del 2009

61 anys després...



61 són els anys que els irlandesos -els de tota l'illa- han esperat per tornar a gaudir de la glòria de guanyar el Grand Slam del, ara, 6 Nations.




tot succeí en un al·lucinant final de partit enfront dels campions de l'edició anterior, País de Gal·les, que no vai' poder veure per estar complint amb les obligacions com a presi de Coordinadora.


l'últim any que algú repetí un grand slam fou el 1998, França; però Gal·les, segon màxim guanaydor amb 9, no ho fem des de 1908. No oblidem que l'inici de la competició es remunta al 1883. aquest ha sigut el segon grand slam del quinze del trèbol.




ens quedarem amb el rugbi perquè portem un any a nivell esportiu absolutament lamentable...


dissabte, 21 de març del 2009

acte a Sant Andreu per la Cultura del Foc


ACTE EN SUPORT DE LA CULTURA POPULAR I TRADICIONAL AMB L’ÚS DE MATERIALS PIROTÈCNICS. ( COLLES DE DIABLES GRANS DE SANT ANDREU, INFANTILS DE SANT ANDREU, BÈSTIES DE FOC DE SANT ANDREU I COLLES INFANTILS DE LA COORDINADORA DE BARCELONA,.... ) TOTS EN CONTRA DE LA LLEY EUROPEA 23/2007 DIRECTIVA EUROPEA


LLOC: Sant Andreu de Palomar ( Barcelona )
DATA: 21 de març de 2009.
17:00h
Plaça Orfila ( Punt de trobada de colles i entitats )
17:45h INICI CERCAVILA

RECORREGUT
Plaça Orfila, Carrer Ajuntament, Plaça Comerç, Carrer Gran de Sant Andreu, Carrer Sant Adria, Plaça de Can Fabra.

Inici de la cercavila ( diables, tabalers, bèsties i grups participants ) ELS GRUPS DE MUSICS TOQUEN AMB LES SEVES RESPECTIVES COLLES
19:00h. ENTRADA A LA PLAÇA DE CAN FABRA
19:30h INICI DELS ACTES
COM ARRIBAR-HI PLAÇA ORFILA

Metre: LÍNIA 1 ( vermella ) Estació Sant Andreu, sortida pl. Orfila.
Autobús: LÍNIES: 35, 40, 62,73, 96,97, B16, B19, B20,104,126,127.
Renfe: Estació Sant Andreu Comtal línea 2 de Rodalies Renfe

ACTE EN SUPORT DE LA CULTURA POPULAR I TRADICIONAL AMB L’ÚS DE MATERIALS PIROTÈCNICS.
El proper dia 21 de març al barri de Sant Andreu del Palomar les colles de diables grans i petits juntament bèsties de foc de Sant Andreu més les colles de la Coordinadora de diables i bestiari de foc de Barcelona, es reuniran per reivindicar la cultura popular i tradicional amb l’ús de material pirotècnics.
L’acte vol donar a conèixer als ciutadans/nes de Barcelona la problemàtica que ha provocat la normativa europea 23/2007 per regular els material pirotècnics i que afecta directament a les nostres festes populars. Directament a les colles infantils que poden desaparèixer i elles son a la fi on s’arrela la nostra cultura. Amb aquest acte lúdic i festiu a Sant Andreu volem demanar, amb la vostra presència, que tothom doni suport a una part de la cultura popular: la cultura del foc.
FEM UNA MICA D’HISTÒRIA
. Any 1150, primers escrits on es parla dels diables, per el casament del Comte Ramon Berenguer IV amb Peronel.la d’Aragó a Barcelona.
. Any 1380, Coronació de la reina Sibil·la de Fortià, com els actes del diables es feien entre plat i plat els anomenen entremesos.
Any 1423, amb motiu de l’arribada d’Alfons V a Barcelona apareixen a la processó per corpus el 8 de desembre.
Any 1427, aparició a totes les processons per corpus (Cervera, Tarragona, Barcelona)
Any 1437, es la 1ª referència amb l’ús de la pirotècnia a Tarragona i al Corpus d’Igualada es on sembla que per 1er cop es cobren 2 lliures barcelonines.
Any 1602, 1ª referència Vilafranca del Penedès.
Entre els segles XV i XVI els diables fan representacions de lluita entre el be i el mal, mantenen l’ordre i obren el pas de la processó i utilitzen banyes, picarols i elements de la natura.
A partir del segle XVIII es on comencen a semblar-ne a l’actualitat.
Balls tradicionals que es conserven: Arboç, Sant Quinti de Mediona, Sitges, Tarragona, Valls, Reus, El Vendrell, Vilafranca del Penedès, Vilanova i la Geltrú. La mes antiga i amb mes continuïtat es de Les Borges del Camp.
Festes típiques de diables: Sant Antoni, Carnestoltes, Sant Joan, Corpus (La Patum de Berga), Akelarre i la festa major de cada vila.
De la “època moderna” la 1ª referència de diables a Barcelona es al 1862 a Hostafrancs. Les actuals van començar a finals de la dècada dels setanta.
COM DONAR SUPORT
Només em de recordar la nostra història i acudir el proper dissabte a la tarda dia 21 de març a la Plaça Orfila de Sant Andreu del Palomar a les 17:00 hores.
El futur de les nostres tradicions està en joc. Veniu, gaudiu i doneu suport a la vostra cultura.
Vocalia de Comuncació de Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona

divendres, 20 de març del 2009

victòria en el Consell de Cultura


Ahir el següent text fou presentat en el Consell de Cultura de Barcelona per a que s'adderís al Manifest per a la Defensa de la cultura del Foc de la nostra terra.
S'aconseguí i ara serà el Manifest, pujat al plenari de la ciutat per a que l'Ajuntament el subscrigui.
Gràcies senyor president i bona tarda a tots/es els presents.
Tal i com han pogut llegir al Manifest que els ha adjuntat la secretaria del Consell, aquest punt de l’ordre del dia ha estat demanat per la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona, entitat a la que tinc l’honor de representar i que agrupa a les colles de diables i el món del foc de la ciutat de Barcelona. I ha estat demanat per un motiu al nostre parer molt greu, com ho és el perill actual i real en el que es troba la tradició catalana del món del foc, una tradició que com també han pogut veure, data del segle XIV però, que té la seva primera referència escrita al llibre dels fets de Barcelona, on durant el segle XII ja va haver una representació de diables durant els entremesos celebrats per a la boda d’en Ramon Berenguer IV amb Na Peronella d’Aragó, o quan uns homes nus i amb el cos cobert de fang, encapçalaven les processons de Corpus amb teies tot saltant i ballant per obrir pas a la comitiva.
La Coordinadora de Diables de Barcelona porta treballant des de l’any 2004, per a la normalització dels diables i dels usos dels materials que utilitzen. A l’any 2005 es va afegir la Federació de Diables i Dimonis de Catalunya i ja al 2006 l’Agrupació de Bestiari festiu i de Foc de Catalunya. Durant aquest temps de treball, s’han mantingut reunions amb els grups parlamentaris de tots els grups polítics que ens van voler rebre, aconseguint d’ells el compromís de que el tema es solucionaria i tot quedaria arreglat. En aquells moments no es coneixia encara públicament la directiva europea que ara ens ocupa, ni tampoc cap dels partits en va fer esment.
Com sol passar en el joc de la política, aquelles paraules i compromisos el vent sels endugué. Ni van arreglar la situació d’aleshores, ni ens van prevenir del que ens venia al damunt.
Ara, quan la directiva europea acaba la seva etapa de moratòria i tots els països de la Unió Europea han de realitzar les seves transposicions (adaptar la norma a la llei i especifitat de cada país), les entitats de foc ens trobat que, gràcies als actes realitzats com l’acte reivindicatiu del 7 de febrer a Berga i el ressò de la normativa que han fet els mitjans de comunicació, els partits polítics han tornat a respondre. Però ho han fet com ho fan sempre, sense parlar amb el col·lectiu afectat, ni tampoc mullant-se fent propostes, tots demanen a mocions, requeriments parlamentaris, proposicions no de llei, etc, que s’arregli el problema però, sense fer propostes. El mateix Ajuntament de Barcelona va aprovar una moció que, si bé anava en favor del món del foc, ni la Coordinadora de Barcelona, ni la Federació de Catalunya ni l’Agrupació va tenir cap contacte amb ningú del grup que va presentar la proposta de moció. Els problemes només es poden arreglar parlant, amb qui està afectat a poder ser, i no només amb paraules buides de contingut real.
A d’altres territoris espanyols igualment afectats en les seves festes com ho pot ser València per les seves falles, ja ha sortit en diverses ocasions l’Alcaldessa de la ciutat defensant que a Europa i Madrid poden dir missa però, que a València les falles es continuaran celebrant com s’ha fet sempre i marca la tradició. Aquí per contra, ja es parla de dificultat per crear normes i fins i tot s’ha arribat a crear la proposta de crear un calendari festiu, on determinades festes serien salvades. Senyors, la cultura popular no es això, no està tancada en un calendari festiu i no pot quedar encorsetada per normes restrictives com les que estant sent proposades des del departament de Cultura de la Generalitat.
Es per això, que des de la Coordinadora de Colles de diables i bestiari de foc de Barcelona però, en nom també de l’Agrupació de Bestiari Festiu i de Foc de Catalunya territorial Barcelonès, demanem a aquest consell, que aprovi adherir-se al manifest creat i sorgit des de les entitats de cultura popular i que, sol·liciti l’elevació del mateix al consell de la ciutat per a que s’aprovi també una moció al seu favor. Tanmateix, des de la Coordinadora, sol·licitem conèixer la postura del nostre alcalde envers aquest tema i el nivell de compromís a que l’Ajuntament està disposat a arribar envers el món del foc a la seva ciutat.
Com a president de la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona, i, consegüentment en nom de totes les persones que represento vull agraïr públicament la tasca feta per totes les persones que us esteu implicant per la defensa de la nostra cultura; i , en aquest cas a Toni Lucena i Jordi Ullate per la seva representació en el Consell de Cultura de Barcelona.
No s'apagarà la nostra flama!!!

el carrer no és vostre


El carrer no és vostre;
i si el voleu posseir
construïu-vos-el
amb les llambordes
que us han de caure
des de la veritat.
La nostra vida
no us pertany,
ni us pertanyerà mai;
cerquem la llibertat
per dur el futur
devers un horitzó
on la llum no sigui
per uns fastigosos selectes.
Si ens voleu controlar
en els vostres carrers,
aixecarem el paviment,
que us caurà daltabaix,
i trobarem la sorra
per arribar a les platges.
Cada cop que ens colpegeu
és una espurna d'odi
que us esclatarà
a sobre
una nit
quan el dia de les persones
hagi arribat.
El carrer no és vostre
i mai no ho serà
mentre no assassineu
totes les PERSONES.


BCN 20/III/2009


+ info: aquí


imatge: El quart estat; Pelizza Da Volpedo; Galeria d'Art Modern, Milano




dijous, 19 de març del 2009

...atrapats en blau...

tal vegada és cert que l'edat atempera els ànims; fins i tot que hom abava viatjant del marxisme fins la socialdemocràcia; que els anys fan que la rebel·lió sigui quelcom que no vares aconseguir en el passat i que ara entenguis com funciona el món...

tal vegada... però no avui! avui sant pep del 2009 és el dia després d'una nova humiliació de tota l'espècie humana... veient les denigrants imatges d'ahir on els mossos d'esquadra es dedicaven a ATEMPTAR contra tota la ciutadania en colpejar a tort i a dret sense cap mena de raó contra primer un col·lectiu d'estudiants tancats en un recinte universitari i ulteriorment contra una manifestació pel simple fet d'ésser una manisfestació; ahir a un li venia un record, o si més no un concepte al cap: "La calle es mía", la frase que digué (si quelcom con allò pot parlar) el franquista ministre Fraga digué en els intents de manifestacions del primer de maig del 1976 -no oblidem que és el mateix assassí dels "succesos de Vitoria (Gasteiz)"-.

el que vàrem veure ahir era la demostració de com actuen les "forces d'ordre" en una dictadura (on, com deia Jardiel Poncela "lo que no está prohibido es oblligatorio"). Ja posats a recordar frases; dues més:

En política com en matemàtiques: allò que no és totalment correcte està malament. (E. Kennedy)
El gran enemic de la democràcia és la militarització del pensament polític. (F. Morán).

és indignant! poques paraules més es poden expressar... sols la ràbia es manifesta en les marques que deixen les ungles al clavar-se en els punys closos. Jo no hi vai' ser-hi; els meus horaris no m'ho permeteren. Tot i la humiliació personal que és ésser un "estudiant bolonya" havent estat lluitant contra això des de fa molts anys, un el que sent és que ens han colpejat a totes i cadascuna de les persones que tenim un esperit crític. No em serveixen excuses com les del suposat fet de la transgressió de la línia vermella (adduïa pel rector de la UB); si el que es volia era diàleg no es pot trencar amb actituts de militarisme feixista a la primera de canvi. No em serveix l'excusa que a la mani de la tarda hi hagueren "persones de col·lectius antisistema no vinculades al rerafons de la pròpia mani amb l'únic interés de cercar brega". Aquesta continua essent una actitud militarment feixista; el següent és declarar l'estat d'emergència amb toc de queda i iniciar la creació de ghettos.

els pitjors moments de la història del segle XX es tornaren a viure ahir a la ciutat de Barcelona... i un es continua preguntant qui ens protegirà d'aqeusts assassins en potència amb butlla política?



cada vegada més els moviments socials són criminalitzats i perseguits... cada vegada més el feixisme no sols derrota al fantasma europeu sinó que acaba amb tota la cultura i esperit crític...

dimecres, 18 de març del 2009

de "l'ofici" d'estudiant



per molt que passin els anys i, teòricament, un es dediqui cada vegada més a allò que li agrada, o se li suposa, el moment d'aplciar-se i dedicar-li hores per afrontar un examen és sempre tediós i avorrit... què hi farem! és el que toca...

A més, avui ha sigut un dia nefast, augmentant la línia de la setmana... tranquils que el relax arribarà (esperem!) respirem...

imatge: Los estudiantes; Nicanor Piñole; Colección particular. Madrid.

dimarts, 17 de març del 2009

a la terra de Saint Patrick

avui és 17 de març, festivitat de Sant Patrici, patró de l'Irlanda. Diuen que només hi ha dues coses per les que realment el nord i el sud de l'illa de Tara siguin realment unides: la Guinness i el rugbi (respecte a aquest últim tema reconec que espero que perdin aqueste dissabte, de no fer-ho s'emporten el Grand Slam del Six Nations; però si són derrotats la victòria del torneig és per Gal·les).



Al respecte de Sant Patrici, a qui la llegenda atribueix l'eradicació de les seps de l'illa, entre altres miracles; val a dir que cal relacionar-lo amb Sant David (patró del País de Gal·les), Taliesin, i molts d'altres personatges importants de la història de les illes britàniques...



però avui no voldria parlar de la seva figura, vida o miracles... sinó de la imatge de la seva terra des de la distància.



desgraciadament, ara fa pocs dies vàrem tornar a ésser consternats per un parell d'atemptats per alguna escissió de grups paramilitars que tracten de mantenir viva la lluita armada com a via per aconseguir els objectius polítics. i ara ja no hi crec en aquests mètodes. Possiblement, no n'he cregut mai; però cada vegada ho tinc més clar. Potser quan era més jove, i la sang sembla que bull encara més, el romanticisme pannacionalista em feia sentir-me relativament proper a certs moviments político-militars ja que hi creia en els seus objectius. Emperò, fa temps que vai' veure que no era la via. Per sort, els mítics acords del Divendres Sant de 1998. Si algún polític, cosa molt rara avui en dia, em féu obrir els ulls fou John Hume (galardonat amb el Premi Nobel de la Pau 1998; Premi Gandhi per la Pau 2001; Premi Martin Luther King), qui considerà que calia fer els esforços necessaris per aconseguir la pau; parlant amb qui posseïa les armes. No fou l'únic, però fou una peça imprescindible.
la relació amb la illa d'Irlanda -em té enamorat sense encara haver-hi set des de fa molts anys-; recorde un llibre que em regalaren de petit: Pájaro rojo de Irlanda; feia que un entengués moltes coses al respecte d'un poble orpimit i maltractat.
un altre record terrible fou el de l'atemptat d'Omagh -quan eren els acords signats i semblava que la llum brillava al final del túnel i que no era gaire lluny...-.
amb molts alts i baixos, sempre hi ha hagut qui creia en el fet que els troubles serien sol·lucionats; per desgràcia queden uns pocs reductes que volen acabar amb aquestes esperances.

continuarem desitjant la pacificació total i efectiva de la illa d'Irlanda; on puguin prendre's les decisions polítiques que s'esdevinguin en pau. on fer un llibre de fotografies dels murals d'ambdós bàndols no sigui remoure el passat...

brindarem per la llibertat i la vida!!!

dilluns, 16 de març del 2009

Laia Godia Capdevila



Aquest cap de setmana hem rebut la meravellosa notícia que després d'un part natural ha arribat al món la filla -ha sigut nena! (com han acabat les apostes?)- de la Peque i el Sergi.

Han decidit posar-li el preciós nom de Laia: així que BENVINGUDA!!!

quina millor excusa per fer una visita a s'illa amb forma de cap de cabra?

dues versions d'un gran poema com a cançó dedicada a les criaturetes que fan que la família de les amistats cada vegada sigui més àmplia; i la felicitat creixi exponencialment:



diumenge, 15 de març del 2009

hi ha massa estupidesa...

quan un treballa, desinterassadament, per allò en que creu fa molt de mal adonar-se que hi ha massa gent que sols pensa en els seus propis interessos. fa mal veure que la gent sols vol defensar els seus interessos i, que, tot i que digui que treballa pel col·lectiu només veu el seu objectiu i les possibles medalles.

som uns localistes que no sabem afrontar els problemes tal i com pertocaria; i si, ens deixem seduir per els xarlatans buits de continguts acaba passat que, com sempre, som en mans d'inútils i dels seus adlàters.

l'estutícia i la niciesa ens envolten i som incapaços de treure'ns la bena dels ulls; és encara més i pitjor, ens la fermem perquè no caigui, i així la història ens cau al costat i no podem fer que segueixi el curs que fóra natural i no les desviacions antinaturals que aquests líders inútils fan que prengui.

amb tant venut als seus propis objectius tractant de guiar el col·lectiu, no pdrem fer que els fantasmes de la veritat recorrin la nostra terra per salvar la nostra cultura...

(si voleu llegir més, en versió text poètic aquí)

us deixo dues versions d'una cançó que serviria com a corol·lari d'aquestes idees i dels sentiments que li queden a un quan s'ha de reunir amb segons qui...



cal seguir lluitant (contra l'estupidesa)



Oh capitán mi capitán
la desgracia se ciñe sobre nosotros;
la nave es golpeada ferozmente,
como nocturnos aullidos
de lobos hambrientos,
por desgarradoras olas
salpicándonos cada gigante
de oscura agua de ignomia.
Oh capitán, mi capitán;
el horizonte parece partirse
no podrá existir salvaguarda
en los mascarones
y la proa enfilará hacia la nada.
Empopados llevamos la jauría
de estulticia de la que emergimos
para surcar la vida
en pos de un futuro;
mas entre nosotros
y la inteligencia
hallamos las brumas densas
de los fantasmas caídos
por los enemigos
de la Ciencia y las Artes.
Oh capitán mi capitán,
desde estribor nos acechan
la estupidez fanática supina
apedreándonos con odio e ira
tratando de desertizar
nuestro velamen
y evitar el avance del progreso.
Oh capitán mi capitán!
apostados a babor
tenemos los falsos profetas
que no buscan mayor salvación
que la de su propio ego
lanzando llamaradas
de dogmas contra los sentimientos.
Oh capitán mi capitán...
la nave zozobra
y empiezan a aparecer vías de agua;
la moral de los nautas flaquea...

Compañeros,
sabíamos que la senda
sería dura;
debemos permanecer unidos
frente a los ataques
de la adversidad
y derrotaremos
a la gilipuertez enemiga
para la salvación de nuestra empresa...no deseo mi salvación
en Ítaca,
sino vuestra alegría
al abrazar a vuestras penélopes
y podáis entregarles
jardines a los telémacos...
Estimados compañeros
si permaneces unidos
en nuestra verdad
arribaremos al puerto
del horizonte;
pese a las muchas adversidades,
si creemos
en nuestro objetivo,
pese a los yermos
que nos hagan atravesar,
veremos el alba...





BCN 15/III/2009




imatge: Tempestad de nieve, barco de varpor frente a Harbour's Mouth; Joseph Mallord William Turner; Tate Gallery.




P.S.: si voleu entendre (o potser us genereumés dubtes) del per què d'aquest text, llegiu aquí.


dissabte, 14 de març del 2009

CHE guerrilla

Ahir divendres nit, la Raquel i jo ens vàrem fer un cinema.

La pel·lícula escollida fou CHE guerrilla, la part que tanca el díptic que Steven Sodernergh ha dirigit sobre Ernesto Guevara de la Serna.



Potser aquesta segona part es fa més lenta que la primera; però tot i així és un film molt interessant. És cert que et té amb la por al cos, degut al final que tots coneixem, i que no deixa de produir-te una sensació molt desagradable quan arriba; però és una pel·lícula molt recomable.

Redescobrim entre tots la vida i el missatge del CHE.



divendres, 13 de març del 2009

CALMINA



els dolors et posseixen
desolant la terra del teu cos.

com onades forasenyades,
un exèrcit de sensacions
traeix la nit
impossibilitant l'albada
dels horitzons.

els estels
no haurien de vore
les teves llàgrimes.

la pàtria
és la vida que descansa
entre els plecs
de tota tu.

tòpicament,
em dono per la teva pell;
moviment mareal
per foragitar els malsons
i dur repòs
al vaixell a port
que transportarà les espècies
des de Golconda
a la porta de la realitat.

voldria
veure't dormir:
ulls tancats en descans,
somrís de dolços somnis,
respiració tranquil·la;
plaer en cada instant
que et toca
i et penetre de la vida.

deixa'm besar els teus llavis
mentre acarono la teva panxa
essent druïda solar
per il·luminar el teu despertar.


BCN 9-13/III/2009




l'administració de la (natxo)calmina està prescrita per a dolors molt concrets i en pacients molt específiques... consulteu amb el vostre apotecari -no cal anar fins a Màntua-...

us heu plantejat mai lo preciós que són unes mans acaronant una panxa:



la imatge original procedeix d'aquí de DoulasBarcelona

És molt interessant el concepte de DOULA...

dijous, 12 de març del 2009

són operatius els sistemes operatius?

dilluns i dimarts hem pogut gaudir d'un pofe bastant freak -però molt bo- a les classes de Rabiobiologia. en algun moment ens mostrà això que serveix per plantejar-se moltes coses al respecte de l'evolució de l'espècie humana (sic):

dimecres, 11 de març del 2009

22 de juliol!!!

doncs succeix que quan un grup de persones ben organitzat i amb les idees clares -i la raó del seu costat- exposen allò que consideren lògic poden aconseguir allò que desitgen...

ham aconseguit canviar la data d'entrega de la tesina del 26 de juny al 22 de juliol...

guanyem temps per la part experimental i sobretot per poder fer una millor redacció de la mateixa.

més temps d'estrés? potser; però esperem, i així confiem, que els resultats positius arribaran...

dimarts, 10 de març del 2009

zona abissal




és un sentiment molt especial quan un es submergeix entre les coralínees barreres dels estands d'una biblioteca i, sensa saber cap a on navega, va descobrint nous móns. i és quelcom més màgic en les humides terres de la poesia.


últimament, m'agrada això de fer d'explorador cercant un nou eldorado...


Més que amor,

T E N D R E S A.

Més que un gest,

una C A R Í C I A.

Més que excitació,

P A S S I Ó.


Més que fer l'amor,

un D O N A R - S E.

Més que un orgasme,

una C O N S T E L · L A C I Ó.

I més que posar-se,

un DEIXAR-SE C A U R E.


Tot esdevé, alhora,

I M M E N S I T A T,

quan el desig

E C A A

S L T

dins l'abraçada,

i m'emborratxe de TU!!


Robert L'Eixabegó (R. Hernàndez Íñigo)

Zona Abissal


dilluns, 9 de març del 2009

El llit

Fa uns dos anys i mig vai' escriure el següent text. Parla d'un llit; però no dels moments plaents -de tot tipus- que ens pot regalar o en els que ens pot fer partícips; sinó de la desolació que provoca l'absència dels mateixos, quan aquests d'han perdut (o quan no són possibles per diferents motius).

Aquest text fou un dels sel·leccionats per la lectura On Vàrem Perdre Nausícaa? I, potser si algú la recorda, entén que era lògic, o tal vegada no, que hi fos...


Què infinitament gran
i buit
és el llit
sense tu.
Em sento sol i perdut
al mig de l'oceà
sota aquesta tempesta perfecta.
El cel és un sostre descarnat,
som una pantalla
on la cinta s'ha cremat;
només hi ha
unes pàl·lides estrelles
envoltant la lluna.
La lluna,
mentidera;
per això és
l'astre dels enamorats.
Veig la teva foto
i podria tornar
a fer l'amor
amb el teu record.
M'ofego.
Aquest llit em mata.
Hi ha massa abraçades,
massa petons,
massa carícies;
massa sexe
"et mossegaria sencera...".
Aquest llit
és un taüd.
No puc dormir,
tal vegada morir,
en aquest llit.
Em fa tant de mal
no poder tenir-te
al costat.
Què infinitament gran
i buit
és el llit sense tu.

Girona 3/VII/2006

imatge: Habitación; José Manuel Ballester

diumenge, 8 de març del 2009

Balenes o Sirenes? Reflexió del 8 de marcç de 2009




A continuació us deixo un dels textos que havíem deixat a l'estand perquè la gent s'apropés a llegir-los durant la part de l'acte a Les Corts en motiu del dia de la dona.

Val a dir que ha sigut una gran dia i un gran acte. Per ser el primer any, molt interessant.


Ara llegiu i mediteu: Balena o sirena?: -desconeixem l'autoria del text-.


Hace unos días, en una ciudad cualquiera, un cartel con una joven espectacular en el escaparate de un gimnasio, se podía leer: 'ESTE VERANO ¿QUIERES SER SIRENA O BALLENA?' Dicen que una mujer joven-madura, cuyas características físicas no han trascendido, respondió a la pregunta publicitaria en estos términos: Estimados Srs.: Las ballenas están siempre rodeadas de amigos (delfines, leones marinos, humanos curiosos). Tienen una vida sexual muy activa, se embarazan y tienen ballenitas de lo más tiernas a las que amamantan. Se lo pasan bomba con los delfines poniéndose moradas de camarones. Juegan y nadan surcando los mares, conociendo lugares tan maravillosos como La Patagonia, el mar de Barens o los arrecifes de Coral de la Polinesia. Las ballenas cantan muy bien y hasta graban CD's. Son impresionantes y casi no tienen más depredador que los humanos. Son queridas, defendidas y admiradas por casi todo el mundo. Las sirenas no existen. Y si existieran harían colas en las consultas de los psicoanalistas argentinos porque tendrían un grave problema de personalidad '¿mujer o pescado?' No tienen vida sexual porque matan a los hombres que se acercan a ellas. Además, ¿por dónde?. Así que tampoco tienen hijos. Son bonitas, es verdad, pero solitarias y tristes. Además ¿quien querría acercarse a una chica que huele a pescadería? Yo lo tengo claro, quiero ser ballena. PD: En esta época en que los medios de comunicación nos meten en la cabeza la idea de que solo las flacas son bellas, prefiero disfrutar de un helado con mis hijos, de una buena cena con un hombre que me haga vibrar, de un café con pastas con mis amigos. Con el tiempo ganamos peso porque al acumular tanta información en la cabeza, cuando ya no hay más sitio, se reparte por el resto del cuerpo, así que no estamos gordas, somos tremendamente cultas. Desde hoy cuando me vea el culo en el espejo pensaré, "madre mía, lo lista que soy..."


Avui més que mai: SALVEM LES BALENES!!!


imatges: fotografia trobada a internet i Les tres gràcies; Piers Paul Rubens, Museo de Prado, Madrid


dissabte, 7 de març del 2009

10 Mil per l'Autodeterminació



pàgina: http://deumil.cat/

PER QUÈ HAURIA D'ÉSSER TANT DIFÍCIL DE DEMANAR QUE CADASCÚ DECIDEIXI EL SEU PROPI FUTUR?

si voleu saber què es demana i per què aquí teniu el dossier de premsa: llegir

DE SALSES A GUARDAMAR,
DE FRAGA A MAÓ;
UNA LLENGUA UNA TERRA UNA NACIÓ:
PAÏSOS CATALANS!!!

Festa de la Dona 8 de març 2009 Casal de Joves Les Corts


el 8 de març és el dia de la dona treballadora; i per aquest motiu des del Casal de Joves de Les Corts s'organitza aquest molt interessant event al que us animo que assistiu i fins i tot que participeu.

es faran uns actes reivindicant el cos femení.

-Tuppersex

-Tallers

-música

-percussió

-malabars

-xocolatada

-Circ

-Capoeira

-Teatre

-Escenari obert: aquí tothom que vulgui podrà dir la seva: reflexions, relats, escrits, poemes, cançons...En podeu portar de casa o triar-ne dels que hi haurà preparats.

de 16h a 20h a plaça Concòrdia! (Les Corts)

NO HI FALTEU!!!!

pensant en la temàtica de l'acte m'ha fet recordar uns versos de Sor Juana Inés de La Cruz -entre moltes d'altres-:

Sor Juana Inés De La Cruz
Arguye de inconsecuentes el gusto y la censura de los hombres que en las mujeres acusan lo que causa
" Hombres necios que acusáis
a la mujer sin razón,
sin ver que sois la ocasión
de lo mismo que culpáis:

si con ansia sin igual
solicitáis su desdén,
¿por qué queréis que obren bien
si las incitáis al mal?

Combatís su resistencia,
y luego con gravedad
decís que fue liviandad
lo que hizo la diligencia.

Queréis con presunción necia
hallar a la que buscáis,
para pretendida, Tais,
y en la posesión, Lucrecia.

¿Qué humor puede ser más raro
que el que falta de consejo,
él mismo empaña el espejo
y siente que no esté claro?

Con el favor y el desdén
tenéis condición igual,
quejándoos, si os tratan mal,
burlándoos, si os quieren bien.

Opinión ninguna gana,
pues la que más se recata,
si no os admite, es ingrata
y si os admite, es liviana.

Siempre tan necios andáis
que con desigual nivel
a una culpáis por cruel
y a otra por fácil culpáis.

¿Pues cómo ha de estar templada
la que vuestro amor pretende,
si la que es ingrata ofende
y la que es fácil enfada?

Mas entre el enfado y pena
que vuestro gusto refiere,
bien haya la que no os quiere
y quejaos enhorabuena.

Dan vuestras amantes penas
a sus libertades alas,
y después de hacerlas malas
las queréis hallar muy buenas.

¿Cuál mayor culpa ha tenido
en una pasión errada,
la que cae de rogada
o el que ruega de caído?

¿O cuál es más de culpar,
aunque cualquiera mal haga:
la que peca por la paga
o el que paga por pecar?

Pues ¿para qué os espantáis
de la culpa que tenéis?
Queredlas cual las hacéis
o hacedlas cual las buscáis.

Dejad de solicitar
y después con más razón
acusaréis la afición
de la que os fuere a rogar.

Bien con muchas armas fundo
que lidia vuestra arrogancia,
pues en promesa e instancia
juntáis diablo, carne y mundo.
"


pàgina:
El Poder de la Palabra
www.epdlp.com


divendres, 6 de març del 2009

2 "poemes en prosa"

L'altre dia us parlava d'un intent de poema en prosa; i això em féu pensar en elguns altres intents que havia escrit, alguns mentre llegia els Petits Poëmes en Prose de Ch. Baudelaire, i d'altres en moments diferents.


doncs he considerat, ventura joiosa, que podríem deixar dos com a penyora:


(ella s'apropa lentament, amb el cap cot)

(ell la mira i tanca els ulls tractant d'evitar-ho; però els ulls se li neguen en llàgrimes)

-Ho vols deixar...

-Tant se'm nota?

-Les dones dibuixeu una tristesa especial quan heu d'abandonar una història plaenta.. (silenci) Pot sonar pedant; però encara continuu i continuaré creient-me les teves belles mentides d'amor.

-Encara estàs enamorat de mi?

-Ahir, avui i sempre... Ho sento.

-No voldria -fins i tot algun dia les obres d'art s'acaben.

-Què faràs

-Ara me n'aniré, cercaré una ampolla de vi

-blanc

-i aniré a la platja a esperar que ploqui...

(petó als llavis)

(teló)



**************************************

He dejado toda mi leche en la ventana y las gatitas se la han bebido mientras la noche, de color verde, veía pasar un bosque conversando con un espejo de destellos fugaces. Con mi cabeza sobre tu vientre, acariciándote el cabello, susurramos hermosas palabras sin sentido; imaginamos nuetro edén, y descubrí que sólo puedo vivir en tu sangre.



****************************

imatge: El bello mundo; René François Ghislain Magritte; Colección privada.



dijous, 5 de març del 2009

els amants eterns


fa uns anys a Mantova, a uns 40 kilòmetres de Verona, faren trobar aquests fòssils de fa uns 5 o 6 mil anys.

al contemplar-los, i veure la seva abraçada eterna un es pregunta per què foren enterrats així? foren uns Romeo i Julieta abans del mite que creà Shakespeare? i un comprén, llavors, que la idea, semblava que destinada només a la poesia o als somnis contemplant la vesprada mentre el sol davalla i la lluna ix, que l'amor pot ésser etern no és una bogeria...

si un els veu i sent enveja, sempre sempre seran junts en abraçada d'amor... l'infinit pot ésser a la nostra mà -com somnià W. Blake-...

us deixo l'inici i el final de l'obra d'amor més coneguga... Com hauria set, no ja sols la seva història, sinó la de la humanitat, si Julieta i Romeo no haguessin acabat com ho feren?

Two households, both alike in dignity,

In fair Verona, where we lay our scene,
From ancient grudge break to new mutiny,
Where civil blood makes civil hands unclean.
From forth the fatal loins of these two foes
A pair of star-cross'd lovers take their life;
Whole misadventured piteous overthrows
Do with their death bury their parents' strife.
The fearful passage of their death-mark'd love,
And the continuance of their parents' rage,
Which, but their children's end, nought could remove,
Is now the two hours' traffic of our stage;
The which if you with patient ears attend,
What here shall miss, our toil shall strive to mend.

A glooming peace this morning with it brings;

The sun, for sorrow, will not show his head:
Go hence, to have more talk of these sad things;
Some shall be pardon'd, and some punished:
For never was a story of more woe
Than this of Juliet and her Romeo.

dimecres, 4 de març del 2009

Sergio Bruna León

Avui a les 5:35 am a l'Hospital Sant Joan de Déu Krol ha donat a llum a Sergio Bruna León. (i la mare és perfectament)

Enhorabona!!!

Benvingut!!!

ara cal que cerqueu una estona lliure perquè els "amigotes" vinguem a casa a gaudir d'ell i estressar-vos una mica més encara...

com encara no tenim fotos de la criatura us deixo la imatge de com el pare "jugava" amb la mare dissabte a la boda del Roger...

I no oblidem la data del 19 de setembre!!!

P.S.: "bebita/o" de la Peque i el Sergi quan?



c

dimarts, 3 de març del 2009

un poema en prosa?


podria tractar de proposar-vos un joc, que seria com cotinuar un escrit i tractar de fer un breu poema en prosa a més d'una mà... però crec que això ho deixaré per recuperar alguns intents de contes que deuen ésser amagats en els racons dels meus armaris interiors.

així que aquí us deixo un primer esbós d'intent de poema en prosa; quelco que sempre m'ha atret però no sé com "enfrontar-me".

Ofegar-me, abraçat a les teves caderes, en el remolí de la teva panxa. Encissat, caure com un funambulista sense xarxa, en el preciós forat negre del teu melic. Dormir, sols dormir!, és el que necessito; recolzant el meu cap al teu ventre, bressolat per les teves onades; solcat pels lumínics feixos dels teus dits. Curvatura fetal del meu cos per inserir-me dins teu i vagarejar la teva sang per niuar en el teu cor amb les carícies de la teva ànima.



imatge: Paesaggio sotto la luna invernale; Ernst Ludwig Kirchner; The Detroit Institute of Arts.