El proppassat 5 de gener donaven l’alta a l’Otger, el meu fill de 7 mesos i mig, després de 7 nits, des del 29 de desembre, ingressat a l’Hospital Sant Joan de Déu. Afortunadament, és una història amb un final feliç (mai millor dit ja que ell torna a ésser el nen rialler i juganer) i, com diu el refranyer, “qui no és agraït, és un malparit”, i tot considerant que des del primer moment vam rebre una atenció exemplar tant a nivell clínic com a nivell humà voldria adreçar aquest escrit per agrair la feina del personal que ens va atendre.
Algú podria al·legar que és només complir amb la seva feina. D’acord, però també es pot mostrar l’agraïment quan qualcú fa bé la seva feina, especialment, quan hom sent que la feina està molt ben feta. Durant molt de temps algunes persones hem estat molt crítiques amb determinades actituds de divisme a la professió mèdica, per això quan el que trobem és humanitat i professionalitat en cotes supines també s’ha de dir perquè això significa que com a societat estem millorant. Som conscients que SJD és un referent a nivell materno-infantil (per això el vàrem triar per dur a terme el part i, vista l’experiència, per això hi vàrem fer cap havent d’anar d’urgències); viscudes les experiències, l’eslògan “Et curem. Et cuidem.” és plenament cert i encertat.
Tot just travessar el triatge i accedir al box d’urgències (fet que s’esdevingué molt ràpid, suposem que al triatge ja hi hagué quelcom que els feu sospitar de la possible gravetat del fet) ja ens vàrem trobar amb un equip que tractà el nostre fill, i a nosaltres com a pares, amb eficiència i humanitat absoluta. Des de la Dra. Maria (Mor?) que després de la primera observació volgué demanar consulta a l’equip (explicant-nos per què) i que quan el veié dies després a planta somrigué amb real felicitat exclamant un “està molt millor que quan el vaig veure a urgències!”. Tant ella com el Dr. David (Muñoz?) que estigueren constantment per nosaltres a urgències (i per altres casos que també ho necessitaven, que estàvem on estàvem) i, durant les hores que hi fòrem, ens van informar i explicar (que no és el mateix i són igual de necessàries) què passava, què creien que podia ser, què funcionava i què no i per què. Durant tota aquella llarga estona foren fins a quatre les persones d’infermeria que estigueren pel nostre fill, però vull mostrar un agraïment especial per les dues Marta que em transmeteren dues sensacions en aquells moments: eren les millors i per elles, en aquells instants, l’Otger era el més important del món.
Tres mostres d’aquesta meravellosa humanitat, tan necessària a la professió, són la frase “ara no seria el moment” quan el Dr. David Muñoz (?) venia amb altres metges (suposo que els residents perquè poguessin veure in situ el diagnòstic de la patologia -això tan absolutament necessari en un hospital universitari pel bon futur de la nostra sanitat-) i el petit estava plorant com a conseqüència del tràngol i llur dificultats perquè li “trobin” les vies. Jo vaig patir aquesta situació d’ésser “element educatiu” i no sempre mostraren tanta deferència. Un segon seria el fet que demanés al camiller que s’aturés abans d’entrar a l’UCI perquè la mare i el pare li poguéssim fer un petó al nostre fill ara que hauríem d’estar uns instants separats. El tercer es produí a la cafeteria, quan hores després una de les Marta ens veié i s’apropà per preguntar com es trobava el nostre fill i com evolucionava tot plegat. Fet que ens féu recordar l’actitud de la Cris, la llevadora que ens assistí en el seu moment, i que també es quedà fora el seu horari laboral per poder saber del feliç desenllaç després del part.
Un apunt. Degut a la meva formació hi havia moments en què entenia què deien respecte què feien o per què ho volien fer; però, sense formació només hagués trigat uns segons a saber-ho: els que trigaven a explicar-ho. Perquè en cap moment vaig tenir la sensació que nosaltres estiguéssim allà perquè “tocava” però fèiem més nosa que servei, ans al contrari!
No recordo el nom de la doctora que estigué amb nosaltres a l’UCI, però sí recordo que em transmeté serenor, quelcom que trobo meritori considerant la situació. Un fet que pot haver ajudat era que em recordava a una amiga. Sigui com vulgui, et feia sentir que el nostre fill estava en el millor lloc i en les millors mans on podia estar en aquells moments. Per convicció i creença científica signàrem per col·laborar en l’estudi científic que ens demanaren; però, amb aquell tracte, qui no ho faria?!
Afortunadament traslladaren l’Orger aviat de l’UCI principal a l’unitat de semi-crítics (UCA?). I, novament, el tracte de les infermeres fou exquisit. Si quan marxàrem de l’hospital, en passar a acomiadar-nos, una d’elles (no recordo el seu nom) en veure que marxàvem il·luminà el seu rostre amb un gran somrís! Sí recordo els noms d’en Wooi i de la Núria. Moltíssimes gràcies! Per cert Núria, la difícil via entre el canell i la mà va durar-li quatre dies!
Podria seguir escrivint i fent molt més extens aquest escrit, però, potser, es faria excessivament llarg. Emperò, no puc obviar d'explicitar que a del tracte a planta, on potser no és tan “sostingut”, també estem molt contents. I d’on em porto una frase, després d’una difícil nit amb moltes punxades la frase de la Noèlia de “sou un amor de pares”. Gràcies! També podria citar la Clara i la Meri… La felicitat de l’Otger amb la música de pallapupes, els mil i un detalls per fer que l’estada dels infants sigui més plaent (o menys dolorosa físicament i anímicament!). No podem oblidar l’agraïment de tot cor a la Dra. Rosa Pino per la seva claredat i senzillesa explicant les coses. I l’últim, però no el menys important, l’agraïment a l’Alberto Andrés, el camiller que sempre arriba somrient i et fa somriure i si cal fa una volta en el recorregut perquè l’Otger torni a veure el sostre d’estrelles de l’ascensor.
Òbviament no és cap plaer tenir un fill ingressat a l’hospital durant una setmana però sabem que l’Otger va estar al millor lloc possible on podia estar durant aquella setmana. Moltíssimes gràcies!
Natxo Barrau i Salguero
pare de l’Otger Riba i Barrau
P.S.: Sempre he estat i seré un defensor de la sanitat pública, però em continuo refermant en la necessitat d’invertir en ella perquè els millors professionals hi treballin en les millors condicions possibles per ells i pels malalts. I perquè cal continuar invertint en investigació i formació perquè els nostres centres sanitaris siguin centres de referència. Ens calen més centres com HSJD.
Encimbellat dalt d’un penya-segat
em sento en tatar
