Si eduquem així...

L'Educació és procés continuat i que es perllonga al llarg del temps. Ara bé, l'educació no és únicament la formació acadèmica, és més, aquesta és un afegit social, si volem definir-la així, l'Educació comença amb les habilitats per comportar-se socialment. I aquestes aptituds provenen de la nostra condició d'ésser viu i social, perquè qualsevol comunitat animal té els seus costums, les seves normes. És per això que l'Educació comença des del moment del naixement en l'ambient en que creixem; és a dir, comença en l'àmbit familiar i, ulteriorment, tot i que cada vegada a edats més primerenques, el conjunt del grup, la societat, continua.

Aquesta reflexió inicial serveix per il·lustrar la situació que ahir, dijous 27 de gener de 2011, vàrem viure la Raquel i un servidor al Monestir de Montserrat. Poc abans de les 13:00 hores ens trobàvem a la basílica per poder gaudir de la interpretació del Salve i el Virolai per part de l'Escolania. Érem asseguts a la primera fila de seients, al costat esquerre mirant l'altar major, quan un grup de nanos d'institut arribaren fent el rebombori que pressuposem arquetípic (tot i que hom té el record que abans les coses en feien amb més silenci i respecte -però això podríem considerar que són apreciacions subjectives i esbiaixades pel temps-). Tractaren de seure el més endavant possible, dos nois al meu costat i la resta començaren a seure als espais buits que hi ha havia pel darrere. Val a dir que en aquell moment a la Basílica estaven ocupades, i no totalment, les primeres sis files a ambdós costats. Fou just en aquell moment quan es produí l'acte lesiu que origina aquest escrit:

El professor que anava amb ells els diu que es col·loquin davant dels reclinatoris (òbviament no feu servit aquest mot) del primera fila asseguts a terra procedint ell mateix a aixecar la cinta que tancava l'accés a aquest espai. De fet, no tots pogueren o decidiren passar.

Quina mena d'educació es pot transmetre, o és més, s'espera transmetre, quan no es mostra cap mena de respecte per les normes socials que se suposa que en tot moment un docent ha de mostrar i demostrar. Un docent no és una persona que ensenya només la seva assignatura i no només a l'aula. Un docent és una persona que hauria de tractar la consciència i les habilitats socials així com els coneixements al nostre jovent; i, això en tot moment.

És cert que en aquell moment no vaig comentar-li res, vaig preferir, si acabava considerant oportú fer-ho, que seria més adequat fer-ho després de la interpretació de l'Escolania. Emperò, desaparegué tan ràpid el professor que fou impossible.

Ara bé, em deixà aquesta reflexió: quin respecte espera que mostrin els seus alumnes per les diferents barreres que es trobin?

Les hores soterrades

Passejant per la biblioteca va llambregar-me Les hores soterrades de Delphine de Vigan. Havent gaudit moltíssim amb la lectura de la seva novel·la No i jo, vaig agafar el llibre sense ni llegir la sinopsi de la contraportada.

Ha sigut una petita decepció; no perquè la novel·la sigui dolenta, sinó que potser m'havia agradat massa l'altre i esperava quelcom del mateix nivell. Aquesta vegada la seva prosa de frases curtes, fins i tot massa curtes, no ha acabat de captivar-me tant. I no dic pas que la novel·la sigui dolenta, ans al contrari, crec que es força recomanable, però potser havia depositat masses esperances.

Les hores soterrades són les hores viscudes per tantes persones anònimes a les ciutats; són aquestes hores, vint-i-quatre cada dia, en que més que viure és sobreviu, són les hores on cal fer front al trencament dels desigs, a la descoberta de la no realització dels somnis, a la desfeta, a la necessitat de seguir perquè no hi ha cap altra opció.

La ciutat és i ho seguirà essent sempre, perquè és un ens que necessita perpetuar-se i ja no pot fer altra cosa que mantenir-se; i el nostre afany li ha donat la seva capacitat per fer-ho. Qui viu les hores il·luminades ho veu com el creixement tissular, qui ho fa des de les hores soterrades ho veu com el creixement cancerós. Perquè la ciutat sempre imposaria la seva cadència, la seva pressa i les seves hores d'afluència, que continuaria ignorant els milers de trajectòries solitàries, a l'interstici de les quals no hi ha res, només buit o bé una guspira que de seguida s'esvaeix.

Hi ha dies en què la ciutat està tan tensa que que a cada cruïlla sembla que hagi de passar alguna cosa. Alguna cosa greu, irreparable. I succeix, i llavors, pot ésser que no hi hagi marxa enrere. Per això la Mathilde ja no pot suportar la situació de mobbing a la que s'ha vista abocada. Les seves vint-i-quatre hores soterrades que viurem en viu i en directe són les de la reflexió de Sísif plantejant-se per què es troba en aquesta situació. És la nàufrag que no vol ésser engolida per les onades, sense saber què succeí en el vaixell; o potser sense saber què li succeí a la barca que havia fet quan vivia a l'illa després del naufragi.

Hi ha dies en què la ciutat està tan tensa que que a cada cruïlla sembla que hagi de passar alguna cosa. Alguna cosa greu, irreparable. I succeix, i llavors, pot ésser que no hi hagi marxa enrere. Per això en Thibault no sap com sobreviurà com a metge d'urgències en el seu cotxe de visita en visita ara que ha tallat amb la Lila. Es sent pitjor que en una victòria pírrica. És el nàufrag que no vol ésser engolit per les onades, sense saber què succeí en el vaixell; o potser sense saber què li succeí a la barca que havia fet quan vivia a l'illa després del naufragi.

La Mathilde i el Thibault no es coneixen, i vivint a París sembla difícil que pugiuin ensopegar aquest vint de maig vivint cadascun les seves hores soterrades. Però tot i les seves situacions, engolides en la gran ciutat, somnien veure la llum i tornar a poder somriure. Serem espectadors silents de l'eloqüència de les seves ànimes.

LES HORES SOTERRRADES

Les heures souterraines

Delphine de Vigan

traducció Ona Rius Piqué

Edicions 62

ISBN: 978-84-297-6660-8

L'estrany cas del Dr. Jekyll i el Sr.Hyde

Hi ha llibres que la tradició ha fet que restin destinats a un públic juvenil quan són perfectament, i necessàriament, lectures per a un públic adult, també. A més succeeix molt sovint que una obra passa a formar part del imaginari col·lectiu però no ha travessat les portes del món individual propi, o, ho ha fet, en versions esbiaixades. Una d'aquestes obres és L'estrany cas del Dr. Jekyll i el Dr. Hyde de Robert Louis Stevenson.

Aquest clàssic de 1886 és una reflexió al voltant de la dualitat de cadascun de nosaltres, de l'eterna lluita entre el bé i el mal, o, millor dit, de les nostres idees al seu respecte. És per això, també, una crònica i crítica a la seva pròpia època, la victoriana, i com hereu de les idees romàntiques i dels canvis polítics i socials, una reflexió respecte les dualitats entre classes reprimides i benestants, entre el que havia de significar i realment fou la revolució industrial.

La novel·la, no per, teòricament, coneguda deixar d'atrapar-nos, ans al contrari, des del principi. L'autor sap estructurar l'obra per mantenir-nos enganxats al paper. És una obra mestra on mitjançant la figura de la metamorfosi ens permet enfrontar les realitats aparent i oculta, ambdues vives i reals, i fer-nos dubtar respecte la integritat ,moral i física, de l'ésser humà.

Una lectura absolutament necessària.

Diré que he pogut gaudir de la seva lectura en la traducció de Mireia Porta i Arnau publicada per l'Editorial Bambú en la seva col·lecció Lletres Majúscules amb una introducció i un quadern documental, molt interessant, de Ramón Alcín i Raúl Alcín, i les il·lustracions de Fernando Vicente.

O rei o res!

Un dels períodes històrics del nostre país que sempre m'ha atret més és el que podem resumir en el Compromís de Casp; ja que tal i com afirma Jesús Mestre i Godes en el seu assaig El Compromís de Casp: «té una importància gran perquè oficialitza la fi de la dinastia pròpia, però també perquè fa llum sobre les causes reals que patia Catalunya ja de temps enrere». Potser és per això que fins i tot he tingut deliris literaris amb aquest període. Així que al descobrir aquesta novel·la d'història ficció, O rei o res! de Llorenç Capdevila, no podia deixar-la de banda.

La contraportada del llibre ens informa:

Lleida, 1412, poc després del Compromís de Casp. Guillemó, jove treballador del Bordell públic, assisteix a un abrandat sermó de fra Vicent Ferrer. Quan torna a casa es troba que han assassinat Serena, una jove prostituta de la qual estava enamorat.

Al mateix temps, el comte Jaume d'Urgell, que busca aliats per rebel·lar-se contra la decisió dels compromissaris que han entronitzat el seu rival Ferran d'Antequera, rep la notícia, al castell Formós de Balaguer, que el rei Martí l'Humà, abans de morir, va dictar en secret un testament que li és favorable. N'encarrega la recerca a un dels seus homes de confiança, un espia amb afecciona humanistes anomenat Arnau Ferro. No serà, però, l'únic que anirà darrere del document.

S'inicia, així, una trepidant persecució on alguns fan alhora de calador i de presa, i on tothom busca allò que no trobarà mai i troba allò que no cercava. Amor, traïció i misteri es barregen en una trama articulada al voltant d'un complex joc de relacions i camins que s'encreuen. L'aventura durà els personatges a recórrer un accidentat trajecte que passarà per Montblanc, Tortosa, Peníscola o València

O rei o res! és una novel·la d'intriga i d'aventures en què el viatge físic corre paral·lel a un viatge interior, més subtil, dels protagonistes.

La novel·la, finalista del premi Nèstor Luján de de Novel·la Històrica 2002, és un entretingut “road book” a la recerca d'un document fantasma pels territoris de la Confederació Catalano-Aragonesa mentre els ecos de les disputes palatines es corporifiquen.

Els personatges centrals de la narració, amb certa tendència al traç maniqueu, són els elements ficticis que ens permetran seguir aquesta odissea medieval, tot i que aniran trobant-se amb personatges coneguts, poc dibuixants. Tot i la idea de partida ésser força estimulant, l'obra acaba essent una mica simple i, de vegades, massa “pel·liculera” en la seva senzillesa.

Sense arribar a ésser una ucronia és un text per passar l'estona i, fins i tot, deixar volar la imaginació i pensar què hauria pogut passar si la decisió pressa a Casp hagués sigut una altra.

lectura poètica el proper 3 de febrer

El narrador ens presenta un viatge basat en la paraula. La veu tractarà de fer-nos vagarejar per altres mons i temps, un xiuxiueig als nostres records passats i futurs on apareixeran com oasis grans texts poètics.

Salpes amb nosaltres a solcar els jardins de mar i descobrir un oceà d'aromes amb la nau de la paraula?

Anirem informant més extensament als blogs.

Més informació de les Accions de Nit.

lectura poètica el proper 3 de febrer

El narrador ens presenta un viatge basat en la paraula. La veu tractarà de fer-nos vagarejar per altres mons i temps, un xiuxiueig als nostres records passats i futurs on apareixeran com oasis al desert grans texts poètics. Salpes amb nosaltres a solcar els jardins de mar i descobrir un oceà d'aromes amb la nau de la paraula?

Anirem informant més extensament als blogs.

Més informació de les Accions de Nit.

NUBES Aracaladanza

La passada diada de Sant Esteve, per obra i gràcia del Caga Tió, la Raquel i jo vàrem poder gaudir de l'espectacle NUBES d'Aracaladanza a la sala Ovidi Montllor del Mercat de les Flors.

És curiós que sigui la primera vegada que en dos anys i mig anéssim junts a veure dansa, en aquest cas contemporània. A tots dos ens agrada, a més ella havia fet gimnàstica rítmica, però per ets i uts mai havíem acabat, encara, per anar junts a veure un espectacle d'aquestes característiques. Afortunadament, sabem que no serà pas l'únic.

L'obra sens presenta per a públic familiar a partir de 4 anys. I el cert és que hi havia força públic infantil que cal deixar palès es comportà molt millor que públic adult en altres espectacles artístics. El lema de l'obra és tot l'univers màgic de Magritte dalt de l'escenari.

És Nubes la segona part d'una trilogia d'espectacles inspirats en els mons creatius de pintor rellevants. El primer fou Pequeños paraísos inspirat en El jardí de les delícies d'El Bosco, i el següent ho serà en les creacions de Joan Miró. Cal citar que l'obra i la companyia han rebut importants premis.

Nubes són cinquanta minuts sense pausa d'imaginació desbordant. És endinsar-se en els meravellosos i màgics terrenys del Parnàs on el magí de la pintura i la dansa s'han desfermats i abraçats somnien junts. La veritat és que alguns de les onze passes que presenta el programa de vol són pura màgia. Des del primer instant ets sents atrapat i ets transportat a un món on tot és possible, on el surrealisme ha esdevingut quotidianitat i veure els cossos desplaçar-se per la força del ball, com el vent impulsa els velers, és el més natural.

Un espectacle digne d'ésser vist i gaudit, perfecte per petites criatures despertes capaces de somniar i adults com Wendy Darling que no han perdut la capacitat de viure mons màgics.

Es podrà tornar a gaudir els dies vint-i-sis i vint-i-set de març, amb tres sessions prèvies per a escolars. Absolutament recomanable!

FIFA Ballon d'Or 2010

Avui onze de l'u del dos mil onze tornaré a parlar de futbol en aquest blog, que ara ja fa massa temps que no ho faig; tant és així que tinc diversos escrits al respecte conservats al congelador, alguns des de fa una micona més d'un any.

I per què avui, precisament? Perquè ahir s'entregà la Pilota d'Or (FIFA Ballon d'Or 2010), i crec que aquest és sempre un bon motiu per parlar d'aquest esport que mentre és sols un esport és de les meravelles més màgiques que ha creat la humanitat. Com a breu parèntesi caldria plantejar-se la capacitat que tenen els francesos d'inventar-se, recuperar o modelar esdeveniments esportius importants. Això ens permet enllaçar amb el fet que ajuntar els premis de France Footfall i la FIFA podia permetre eliminar suspicàcies respecte qui guanyava quin premi però potser també farà que alguns ja no vegin el guardó amb els mateixos ulls que abans. Ara bé, tampoc és la primera vegada que es reinventa el propi guardó, no podem obviar ni oblidar que l'any 1995 es decidí canviar la normativa i obrir-la a jugadors de totes les nacionalitats ja que fins aleshores només els europeus el podien rebre, ara bé, sempre que juguessin en lligues europees. Ulteriorment, el 2007, s'obre a totes les nacionalitats i totes les lligues.

Una vegada dit això semblaria que és el moment de criticar el sistema de votació; però crec que això és cosa de les organitzacions i que per molt que es volgués canviar sempre hi hauria veus discordants, perquè no podem oblidar que mai plourà a gust de tothom, i això és bo. El que sí podria estalviar-se és el perllongadíssim període de temps entre la realització de les votacions i l'entrega del premi (amb el nomenament de les candidatures pel mig).

Ara sí podem obrir la porta de “chiqueros” i encetar al faena.

No estava d'acord amb els nominats. I de fet, per dir-ho aviat, tampoc amb el resultat final. Però anem a pams. Jo sí crec que Sneijder havia d'ésser entre els tres finalistes, com a mínim. Ànima, motor i esperit d'un equip tricampió a Europa i d'una selecció subcampiona del món ha d'ésser, indefectiblement, en aquesta tria (el que hagi quedat quart empatat en percentatge amb el tercer no em serveix d'excusa). Perquè no oblidem (potser és simptomàtic de vés a saber què la necessitat de fer tants recordatoris) que estem triant el millor jugador d'aquest any. Emperò això ahir ja no ho podíem canviar. I ara potser em contradiré, però tal vegada és cert que qui vota ho fa, conscientment o inconscient, sota altres designis -poders del màrqueting (versió hydeiana dels diners)-; no oblidem que antigament es deia que qui no servia dins el periodisme se l'enviava a esports, i ara és molt fàcil deixar-se endur pels poder fàctics (factisme dins de l'ídem).

Així ahir ens trobàvem amb tres jugadors que l'única cosa en la que eren pioners era en haver sigut formats en una mateixa cantera i romandre encara en el mateix equip (i que potser ens hauria de fer meditar respecte moltes de les circumstàncies actuals del futbol). L'any 1988 i el següent tres jugadors de l'AC Milan (tres holandesos el primer any, -segon país en aconseguir-ho, després de dos triplets alemanys- dos i un italià el segon). Bé, després d'aquesta nova apreciació dedicada a l'estament periodístic celtibèric que des de fa temps no és res més que mera propaganda al estil de l'època de la guerra freda, podem continuar comentant el resultat de l'acte d'ahir.

Voldria fer la ressenya que fou una tràgica coincidència que aquests tres productes de La Masia rebessin el dia que el primer jugador sorgit d'aquesta que havia arribat a jugar al primer equip era enterrat.

Anirem ascendent respecte el resultat final.

Respecte a Xavi, possiblement dels tres candidats hagués sigut el meu escollit (m'agradaria saber de què em titllarien si digués: tot i que potser encara més lògic l'any anterior), el que realment apuntalava la seva candidatura és ésser el centre neuràlgic del joc del Barça (respecte aquest i les seves consideracions és un dels texts encara pendents, així que deixarem aquesta discussió per un altre moment) i suposadament de la selecció campiona del món, això sí, sense dubtar-ho, de la selecció campiona d'Europa. És a dir, un jugador tècnic i que fa jugar els altres; i això últim, que és una virtut, el lastra per un premi com aquest, on es premia més l'espectacularitat (o la pretesa espectacularitat per l'uniformitzador intent de pensament únic). Per cert, cal recordar que molts dels que ara l'alaben fa no gaires anys el defenestraven?

Un nou parèntesi. Aquells que diuen que mai més tindrà l'oportunitat de guanyar-lo i això fa que sigui encara més injust el resultat els diré que més injust em sembla que jugadors com per exemple Maldini, per citar un exemple paradigmàtic, no en tinguin cap (obviant els que no el podien rebre per les normatives vigents). Ara bé, entrem en els sempre fangosos terrenys de fer comparatives respecte ésser bo i innovador que faria (com s'afirma en el citat text inèdit) que no poguéssim titllar cap equip com el que millor futbol fa de la història. Per cert, molta gent comenta que un porter (aquell qui pot salvar d'una derrota o entregar-la, però mai guanyar un títol -si exceptuem excentricitats que poques vegades es veuen/veurien-) no pot aspirar a res més que estar en l'onze ideal; ara bé, que si ho pensem bé, tot i la plasticitat que pot tenir l'art de la porteria és la pròpia antítesi del que pretén el futbol, emperò pot ésser el millor jugador mundial un any; com així fou l'any seixanta-tres. I ara que hem fet una pausa en el camí, recordar que tot i que Luis Suárez és considerat l'únic espanyol que ha aconseguit el títol, any seixanta, l'any previ i el cinquanta-set, l'havia guanyat l'argentí Di Stéfano com a espanyol (coses de les nacionalitzacions i de la política); així com el seu compatriota Sívori com a italià.

Arribem a Inhiesta. Marcar el gol que dóna un títol no converteix ningú en el millor jugador d'un any. D'acord, pensarem que no se'l valora només per això, seria injust per un jugador de la seva qualitat; emperò, ha estat lesionat -i per tant sense poder jugar- una part considerable de l'inici de l'any. Així que crec que aquest bon jugador, amb motius similars a d'altres guanyadors anteriors, aquest any no podia ésser el vencedor de la votació.

I finalment, parlarem del guanyador: Messi. Ho he dit abans i ho tornaré a repetir: jo no li hauria donat. L'argument més fàcil per justificar-ho: són els altres dos els que el permeten fer el seu joc, i la coneguda demostració és la mateixa que desarbora l'heretgia d'afirmar que és millor que Maradona, la seva actuació amb l'Argentina (però aquesta és també una altra crònica pendent). Ningú pot negar que és un grandíssim jugador, ara bé, per mi, no se'l pot titllar, si més no encara, com el millor jugador de la història com alguns ja el titllen; la inconsciència i la ignorància són agosarades. Hi ha qui afirma que les seves xifres golejadores ja el fan mereixedor del premi. Crassa errada. Ésser un bon/el millor golejador no et fa un el millor jugador. I aquí fem una altre comentari:

Aquest any Messi, i en anys precedents (des de la temporada 1996-1997) altres jugadors, no es mereixien, des del meu punt de vista, la Bota d'Or. Si un gol és un gol i es premia el jugador que més gols ha marcat a la seva lliga, em sembla una vergonya indigna la utilització de barems modificadors de la vàlua de cada gol. I per demostrar-ho, i ara que el futbol és gairebé una nina trencada de l'absurd, farem una reductio ad absudum: si marcar gols segons on i a qui té més valor, fem que un penal sigui mig gol (o que aturar un redueixi el marcador del rival en mig gol), o guanyar el campió vigent de la competició no siguin tres sinó cinc punts, o actuacions similars...

Bé, per anar tancant l'escrit que sinó esdevindrà excessivament llarg: no em sembla un podi just.

Respecte el premi als entrenadors, com sempre es premia els que són en els equips guanyadors, tot i que possiblement és molt més difícil i mereixerien més premis i reconeixements els entrenadors d'equips més petits; per això, podem plantejar-nos: com ho valorem? Si ho fem per títols els seleccionadors gairebé poden dir adéu; si ho fem per joc, potser alguns ho fan amb el que tenen i no amb el que voldrien. Així que vist crec que em sembla justa la decisió d'enguany.

I un últim apunt, al igual que cal agrair a Guardiola que utilitzés el català, el castellà i l'anglès (per aquest ordre) per fer l'entrega cal comentar que fou una errada no fer-ho també en francès (perfeccionista que vol ésser un).

Més informació respecte el guardó aquí i aquí.