a petició de l'Olga, que em demanà cosetes de l'última lectura, i l'Astrid, qui em demanà aquest tetx una vegada acabada; us deixo una de les peces que llegí aquella màgica nit.
M’encanta ficar-me al llit i notar com un tendre i suau calfred recorre el meu cos al contactar amb la roba que m’ha d’acaronar. M’agrada estirar-me sobre el meu costat esquerre i deixar que la mirada s’esvaeixi cap a la paret. Recolzo el meu cap a l’espai creat entre el coixí i el coll del meu company. La meva esquena s’acomoda al depullat pit d’ell. Fai’ lleus moviments fins que m’agrada l’acoblament dels nostres cossos.
Friso amb delit perque comenci a jugar amb les seves cames amb les meves; vull que les entortolligui, les acaroni; i deixant que les parpelles caiguin per la son, descobrir com les seves mans, gairabé sense tocar-me, em recorren les cuixes.
És extasianment encantador, vagarejant entre la vigília i la son, sentir com la seva mà buceja entre la meva roba fins arribar a la meva pell. Adoro que es quedi ballant per tota la meva panxa.
Acaronant-me, sentint la seva respiració als meus cabells, em transporta fins les abraçades càlides de la son; però tot just abans d’ésser presonera de Morfeu, per fi!, la seva mà arriba als meus pits.
Els meus pits són petits; però ell els explora com si fos tot l’univers i la nostra vida fos en joc. Tendrement, de forma molt queda, la seva mà recorre tota la superfície. Em sedueix, m’apasiona, em conquereix...
Ell sap que està aconseguint que m’adormi amb un somrís de felicitat. Em besa, molt lleugerament, el cap; xiuxiueja paraules que cap dels dos podem escoltar; tant és!, la nit que ens abraça ens permet saber què sentim...
Ens adormim així abraçats. Sense mirar-nos, perque les nostres ànimes s’estimen. La seva mà, en somnis, em tornarà a recórrer, encara més lentament, com qui gaudeix del somni més desitjat.
En algun moment de la nit, inconscientment, ell es mourà i recolzarà la seva esquena sobre el llit. Sense adonar-me, em giraré per recolzar la meva cara sobre el seu pit. El braç que tenia sota el meu coll caurà fent que la seva mà quedi al lateral de la meva panxa. Els seus dits em faran lleus pesigolles. Entortolligo les meves cames amb les seves, acaricio el seu cos i respiro. Els seus braços em segueixen i tanquen l’abraçada.
Per algun motiiu, el seu cos tornarà a moure’s tractant de recuperar la seva posició original; però l’abraçada no s’obre, i quedem encarats respirant-nos mútuament. Les mans entre les esaptlles i les caderes ens ancoren a l’altre.
I, així, mirant-nos amb els ulls tancats en una abraçada, ens depertem. Al obrir els ulls el veig dormint feliç. Beso, molt tendrement, els seus llavis i somriu. Ens mirem i fermem l’abraçada. Besant-nos la cara ens despullem, i abraçats sentint els nostre cossos restem al llit respirant-nos...
BCN 5/XI/03 3:07 N.B.S.
dilluns, 28 de maig del 2007
dissabte, 26 de maig del 2007
UNA SETMANA...
D'aquí vuit dies, a aquestes hores -dos quarts d'una- seré dins un avió camí de l'aeroport de Liverpool per passar quatre mesos a Wales (Cymru).
Espero tenir temps de vore-us a totes i tots abans de marxar....
Cançó del dia: A Song To Say GoodBye (Placebo)
P.S.: la fotgrafia és de Llangollen [Zlangóthlen] -o es pronuncia quelcom similar-. La població on seré el primer més.
dilluns, 21 de maig del 2007
Vull agrair a totes les persones que decidiren fer l'esforç d'apropar-se fins al casal de Les Corts el passat dijous per conviure amb mi i l'espectacle (Paraules d'Amor) Viatjant amb Margarida de Silene. Òbviament, també agrair a totes aquelles persones que us excusàreu per la vostre no pisble assistència.
Per això, aquí us deixo un dels texts que llegí aquella nit. És un poema de Mireia Calafell. Desitjo que us agradi; així com a les persones presents, que gaudíssiu de l'espectacle.
La pell, els teus dits, un contorn.
Perdre’s en el cim del teu cos,
desdibuixar-se en el descens de l’esquena,
fer-se escultura de Rodin:
un llaç, un respirar al compàs,
un sol, un “devorar-se” amb tanta llum.
Les cames, el sexe, una carícia.
Menjar-se els llavis
quan la boca és un pou,
i empassar-se l’alè,
i ser més nosaltres
mentre es deformen les formes
i els límits són aigua.
La mà com una heura, l’orella, el calfred.
Buidar-se amb les presses
d’un ritme ancestral, desconegut,
i navegar entre el foc d’un infern excitant,
escalar el purgatori del teu coll
i llavors, només llavors, al paradís,
besar-nos la mirada.
Mireia Calafell
Per això, aquí us deixo un dels texts que llegí aquella nit. És un poema de Mireia Calafell. Desitjo que us agradi; així com a les persones presents, que gaudíssiu de l'espectacle.
La pell, els teus dits, un contorn.
Perdre’s en el cim del teu cos,
desdibuixar-se en el descens de l’esquena,
fer-se escultura de Rodin:
un llaç, un respirar al compàs,
un sol, un “devorar-se” amb tanta llum.
Les cames, el sexe, una carícia.
Menjar-se els llavis
quan la boca és un pou,
i empassar-se l’alè,
i ser més nosaltres
mentre es deformen les formes
i els límits són aigua.
La mà com una heura, l’orella, el calfred.
Buidar-se amb les presses
d’un ritme ancestral, desconegut,
i navegar entre el foc d’un infern excitant,
escalar el purgatori del teu coll
i llavors, només llavors, al paradís,
besar-nos la mirada.
Mireia Calafell
dijous, 17 de maig del 2007
HEROIS
Malgrat la dolorosa derrota (als penals) d'ahir; heu demostrat ésser autèntics herois.
Potser ningú ho reconiexerà fora dels nostres colors; però és aquesta la única veritat.
Com em digué un estimat amic ahir: HI HA EQUIPS QUÈ NO ELS CALEN TÍTOLS PER ÉSSER GRANS.
Aquest grup humà -a qui tot el planter dels mítics anys 86-88 considera millor- heu demostrat que sabeu i podeu fer coses grans -una Copa del Rei i un Sotscampionat de UEFA en dos anys-; així com saber patir i defensar amb honor els nostres colors -la lluita fins l'últim sospir la temporada passada-. Per això, cal que ara siguem capaços de no desmembrar aquest conjunt i fer-nos més forts per arribar més lluny.
RCDE 1900 LA FORÇA D'UN SENTIMENT
ORGULLOSSOS DE SER PERICOS
SEMPRE SEREU ELS NOSTRES HEROIS
el reconeixement oficial:
Graham Turner, el delegat de la UEFA encarregat de temes de premsa, va agafar el micròfon de seguida que Valverde va respondre a l'última pregunta. “En nom de la UEFA i en el meu propi –va dir- vull dir-li que han aconseguit vostès un fet històric i difícil d'igualar. Han estat l'únic equip en tota la història de la competició que ha disputat quinze partits, no han perdut cap, ni tan sols a la final i, no obstant això, no poden portar-se el títol pels penals. Vull que tingui el meu reconeixement i el respecte de tots nosaltres”. Immediatament, els periodistes que estaven a la sala de premsa es van aixecar i van començar a aplaudir. A Valverde se li va posar un nus a la gola i només va encertar a dir: “Gràcies, encara que hem perdut, el meu equip se sent campió”. No va poder dir més. Es va aixecar i va sortir per la porta. Fora, en un ampli espai buit, en un solitari túnel que donava cap al camp, esglaiava la imatge d'un tècnic que es va ajupir en silenci. La seva silueta, retallada sobre el fons colorit dels seients i amb una fina pluja que brillava entre els potents focus, componia una foto preciosa, un contrallum màgic. Segurament, si el propi Valverde s'hagués pogut veure des del darrere, hagués tret la seva Leica i hauria immortalitzat aquest moment tan màgic, tan íntim, tan especial.Van ser només uns minuts de silenci absolut. Fins i tot els membres de seguretat de l'estadi que custodiaven les portes les van tancar per no pertorbar la seva soledat. Van ser un parell de minuts en els quals va recobrar l'alè i, amb el mateix sigil que havia arribat va enfilar, de nou, el camí d'uns vestidors que seguien intentant pair tan dolorosa derrota.Aquesta final va tenir això. I més coses. Va tenir les cançons de Zabaleta a l'autobús. Va tenir la complicitat d'un equip absolutament il•lusionat i amb una gran càrrega d'ambició. Va tenir rituals, litúrgies, moments copiats a la final de l'any passat a Madrid i va tenir, per damunt de tot, el reconeixement del rival. Ningú, ni un sol dels seguidors del Sevilla, fins i tot sabent-se favorits, van poder imaginar que aquest Espanyol els possaria tan complicat revalidar el títol que van aconseguir l'any passat en Eindhoven i que tant d’orgull ha portat al Guadalquivir.Quan l'autobús de l'Espanyol va abandonar Hampdem Park, va trobant-se pel camí petits grups de seguidors blanc-i-blaus que van aplaudir al pas de la comitiva, però també, de sevillistes que van fer el mateix. Ni un gest dolent. Ni una paraula dolenta. Silenci i reconeixement. Tots van coincidir que havien vist un dels millors partits que ha donat la història d'aquesta competició. Els jugadors de l'Espanyol, dins, agraïen amb imperceptibles gestos l'afecte que rebien i que els feien partícips d'un moment realment especial en les seves vides.
com a crònica us deixo la de la pàgina del club www.rcdespanyol.cat
2-2: Un altre cop els penals
L’Espanyol es queda sense premi després d’un partit molt intens
Un altre cop la pedra. L’eterna pedra. La molesta pedra que s’ha colat en una sabata i que et fa mal quan camines, la que et recorda que està allà. Unas vegades s’amaga en algun lloc i no es nota, però segueix allà. D’altres, com avui, es fa tant evident que fa mal. I molt. L’Espanyol, mil vegades caigut i mil vegades aixecat, esperarà una nova ocasió per llençar-la algun cop al buit i amb un gest de ràbia li dirà: aquí et quedes.Serà un gest de revenja que paliarà les llàgrimes d’avui dels milers de socis i seguidors blanc-i-blaus. La revenja, aquest tipus de revenja, seguirà en el cor de qualsevol perico. L’Espanyol, el millor equip que ha tingut aquest any aquesta competició, lúnic que no havia perdut ni un dels catorze partits disputats fins ara, ni tant sols el d’avui en els minuts reglamentaris, s’ha quedat en el camí, com fa 19 anys a Alemanya, amb el mateix dolor, amb idèntic sentiment d’angoixa. Era l’únic partit que no es podia perdre, l’únic que contenia les dues cares de la moneda: la felicitat absoluta i la pena. No hi havia segona oportunitat. La moneda ha caigut del costat que no tocava i els 13.250 seguidors blanc-i-blaus que havien anat a Hampdem Park no han pogut reprimir les llàgrimes.Donava igual que durant les hores prèvies tots diguessin/diguéssim que, per sobre de tot, quedava l'orgull de ser periquito, la força que dóna aquest sentiment. L'Espanyol ha lluitat, com ha vingut fent aquest any però ha acabat morint, defallit, prop del què podia haver estat la seva felicitat màxima. Tot i així, honor i glòria, periquitos. Honor pel fet fins avui. Glòria pel tot el que ens ha donat aquest any. El Sevilla, tal com havia anat la UEFA, li haurà de fer un monument a Palop, el porter que li ha donat vida al classificar al seu equip, a la sortida d'un còrner, quan estava absolutament KO a les rondes prèvies i que aquesta nit, amb el partit intens i igualat com estava, va treure una mà prodigiosa que podria haver canviat el curs dels esdeveniments i després, a més, ha resolt en la tanda de penals.El partit ha arrencat conforme al guió previst i amb una consigna clara: arribats a aquest punt, no hi ha res més. El que no aguanta té molt a perdre i això ha semblat des del principi. Espanyol i Sevilla s’han posat d'acord per ficar-se por mútuament. Els blanc-i-blaus buscant l'esquena de Dani Alves i els del Nervión, tocant i buscant buits impossibles entre la defensa local.Amb aquests ingredients no és estrany que la pilota anés d'un costat a un altre sense descans. Faltaria més. A un remat de Tamudo, fluix, li va seguir un altre de Luis Fabiano. I a un de Moisés, amb molta intenció, el gol del Sevilla en una jugada de manual. Córner i mans que pel porter, llença amb la mà forta fins al mig camp per on apareix Adriano com una bala. David García el busca per tancar, però cau en l'últim segon. El lateral sevillista es planta, escorat, davant Gorka i el bat en la seva sortida. Era el 0-1 i un cop dur tal com anava el partit fins aleshores.El partit ha seguit obert durant molts minuts, tants que es veia al camp a dos equips realment ambiciosos, generosos en l'esforç i acostumats a anar per davant sense especular. El premi del Sevilla, abans del partit, era haver aconseguit dos finals i posar-li l'alè al clatell als gallets de la Lliga. El de l'Espanyol passava per no haver perdut ni un sol partit en la UEFA i d'haver espantat a més d'un dels grans en els seus enfrontaments de la lliga.I enmig d'aquest duel de velocitat i estratègies, Riera ha aprofitat un passi de David García per enfilar cap a la meta de Palop, ha driblat per la dreta a Alves i ha llençat un cop de dreta al qual no ha arribat el porter sevillista. Era l'1-1 quan encara no s'havia disputat el primer terç de partit.La segona meitat ha començat amb els mateixos ingredients: tensió, velocitat, ansietat i casta. Juande ha apostat per Jesús Navas en lloc de Maresca i, al poc, Pandiani entrava per Rufete. L'Espanyol no anava a ser menys. I res més entrar, la pilota ha caigut a peus de Rufete que ha llençat un espectacular remat que, entre una mà miraculosa de Palop i el travesser, ha acabat en còrner, en la que ha estat la millor i més brillant acció de tota la segona meitat.Massimo Busacca, el col•legiat suís, ha decidit que s'havia de posar una mica més d'emoció al joc i ha expulsat a Moisés Hurtado amb dues grogues. Dues faltes, més o menys discutibles, li van suposar dues grogues i, al carrer. No ha tingut perdó ni compassió el col•legiat amb el de Sabadell. L'Espanyol es quedava coix al centre del camp amb gairebé 25 minuts de joc per davant. Valverde va optar llavors per donar-li galons a Zabaleta perquè pujés uns metres i col•locar a Lacruz per recomposar la defensa. El sacrificat ha estat Tamudo. I el perjudicat, l'Espanyol que ha estat molts minuts sense acabar de trobar el seu lloc.És cert que, de vegades, les finals, es guanyen o es perden per petits detalls (qui no recorda ara el pal de Riera i l'expulsió) i això ha pogut condicionar en excés a un equip que es va enfrontar als minuts finals amb més problemes dels desitjats perquè el Sevilla es va sentir, a partir d' aquest moment, molt més confiat i dominador. Va arribar més però va fallar i el partit estava condemnat a una pròrroga. El temps afegit li va pesar més a l'Espanyol que oposava ordre per frenar la contínua pressió del Sevilla. No hi havia fissures, ni buits, fins que Jesús Navas va trobar una petita escletxa i ha centrat ras perquè Kanouté batés per sota a Gorka a l'àrea petita en l'últim sospir de la primera meitat de la pròrroga. Aquest gol ha fet mal, vaja si ha dolgut, però l'Espanyol no es va descompondre i quan, semblava que tot estava irremeiable perdut, Jônatas va sorprendre amb un espectacular remat que va suposar un altre empat. I als penals. Una altra vegada els penals. Els maleïts penals. L'eterna penitència. La maleïda pedra.L'Espanyol s’ha acomiadat del somni europeu com mai hagués volgut, sense haver perdut ni un sol partit (excepte avui en els penaltis), amb dolor, amb ràbia, amb impotència i amb pena, molta pena. Demà, no obstant, tornarà a sortir el sol i el cel, com sempre, tornarà a ser blanc-i-blau.
Fitxa tècnica:
RCD Espanyol: Iraizoz, D.García, Zabaleta, De la Peña (Jônatas, min.85), Luis García, Riera, Rufete (Pandiani, min.55), Torrejón, Jarque, Moisés Hurtado i Tamudo (Lacruz, min.71).Suplents: Kameni, Lacruz, E.Costa, W.Pandiani, Jônatas, Coro i Chica
Sevilla FC: Palop, Javi Navarro, Daniel Alves, Adriano (Renato, min.74), Poulsen, Luis Fabiano (Kerzhakoz, min.63), Kanouté, Puerta, Martí, Dragutinovic i Maresca (Jesús Navas, min.46).Suplents: Cobeño, David Castedo, Chevantón, Kerzhakov, Renato, Jesús Navas i Aitor Ocio.
Àrbitre: Bussacca Massimo (SUI). Per part de l'Espanyol ensenya targeta groga a Moisés (min.11 i min.67). Per part del Sevilla, a Luis Fabiano (min.61), Kanouté (min.81), Puerta (min.114).
Gols: 0-1, Adriano (min.18); 1-1, Riera (min.28); 1-2, Kanouté (min.105)
dilluns, 14 de maig del 2007
CYMRU
Estimades i estimats; avui tinc la joia de comunicar-vos que Cymru -el País de Gal·les- serà la "meua casa" des del 2 de juny fins el 21 de setembre -ambós inclosos-.
Sí, no m'he tornat boig. He sigut seleccionat per participar d'una beca Leonardo.
I què vai' a fotre? doncs les primeres quatre setmanes es fa una curs intensiu d'anglés; les altres dotze treballar. I de què? Això t'ho diuen durant el primer mes, però es quelcom vinculat a la formació rebuda.
Ara ja sabeu una altra posible destinació de vacances per a l'estiu, jejeje.
divendres, 11 de maig del 2007
LA ÚLTIMA TENTACIÓN
La Última Tentación de Nikos Kazantzakis es, posiblemente con Alexis Zorba el griego –gracias a las adaptaciones cinematográficas-, las más conocidas obras del escritor griego.Kazantzakis, nacido en Creta, se licenció en Derecho, fue monje en el monasterio de Athos, ministro de su país, fervoroso defensor y admirador de Nietzsche, Buda, Lenin, Cristo, ..., revolucionario, director de un departamento de la UNESCO, etc. Grecia tuvo que utilizar sus influencias para evitar que le concediesen el Nobel de literatura. Fue odiado y admirado por conservadores y revolucionarios con idéntica intensidad.
Un inconformista en busca, mediante intensa lucha, de su verdad.
Una de las mejores plumas griegas –y europeas y universales- no sólo del último siglo, sino de la historia de la literatura.
En La última tentación, Kazantzakis nos recrea la vida de uno de los personajes más enigmáticos, interesantes y cruciales de la historia: Jesús de Nazaret.
Con una prosa seductora como unos dátiles tras larga jornada caminando por el desierto nos narra, desde una perspectiva “diferente” la vida del Cristo. Partiendo de las fuentes canónicas y los apócrifos, nos “regala” la vertiente humana del Hijo de Dios, del Redentor. Un Hijo perseguido por una sombra, la Tentación; un Hijo que reniega del Cáliz: su obligación de ser el Mesías. Las relaciones con sus seguidores adquieren tintes humanos, donde la divinidad está en lucha constante para poder salir a flote.
Es, posiblemente, el auténtico evanggelio que Jesús de Nazaret hubiese dejado como historia de su vida.
Escribe en el prefacio:
Estoy seguro de que todo hombre libre que lea este libro rebosante de amor amará más que nunca, más intensamente que nunca, a Cristo.
dimecres, 9 de maig del 2007
LECTURA POÈTICA 17 MAIG
DIJOUS 17 DE MAIG faig una lectura poètica.
on? al mateix lloc de sempre; al casal de Les Corts, Dolors Masferrer, 33-35.
hora? a les 21h.
aquesta vegada l'escenari serà compartit. Després d'un servidor hi haurà una altra actuació.
Va, que només serà una horeta -o una micona més-.
així que si voleu, ja sabeu, ens veiem aquella nit.
Molts petons i abraçades.
com arribar:
http://www.diablesdelescorts.cat/onsom.html
on? al mateix lloc de sempre; al casal de Les Corts, Dolors Masferrer, 33-35.
hora? a les 21h.
aquesta vegada l'escenari serà compartit. Després d'un servidor hi haurà una altra actuació.
Va, que només serà una horeta -o una micona més-.
així que si voleu, ja sabeu, ens veiem aquella nit.
Molts petons i abraçades.
com arribar:
http://www.diablesdelescorts.cat/onsom.html
LECTURA POÈTICA 17 MAIG
el proper DIJOUS 17 DE MAIG faig una lectura poètica.
on? al mateix lloc de sempre; al casal de Les Corts, Dolors Masferrer, 33-35.
hora? a les 21h.
aquesta vegada l'escenari serà compartit. Després d'un servidor hi haurà una altra actuació.
només serà una horeta -o una micona més-.
com arribar:
http://www.diablesdelescorts.cat/onsom.html
on? al mateix lloc de sempre; al casal de Les Corts, Dolors Masferrer, 33-35.
hora? a les 21h.
aquesta vegada l'escenari serà compartit. Després d'un servidor hi haurà una altra actuació.
només serà una horeta -o una micona més-.
com arribar:
http://www.diablesdelescorts.cat/onsom.html
dimarts, 8 de maig del 2007
1r DIA
Aquest matí ha tingut la meva primera experiència com a profe -des de l'òptica que m'avaluen-.
Ha sigut interesant; els nanos han estat "força" participatius i l'activitat ha sortit com esperàvem. Cal esmentar que no era gaire complicada; sobre un esquema calia que col·loquesin una sèrie de conceptes i els tinguessin clars (e.g.: òocit, òvul, nidació, estrògens, zigot...).
Demà, més; tot i que ho fa la Sílvia sola. El dilluns em tocarà a mi, la part de desenvolupament embrionari tot sol.
Com no, quan hem posat els deures s'han queixat...
Ha sigut interesant; els nanos han estat "força" participatius i l'activitat ha sortit com esperàvem. Cal esmentar que no era gaire complicada; sobre un esquema calia que col·loquesin una sèrie de conceptes i els tinguessin clars (e.g.: òocit, òvul, nidació, estrògens, zigot...).
Demà, més; tot i que ho fa la Sílvia sola. El dilluns em tocarà a mi, la part de desenvolupament embrionari tot sol.
Com no, quan hem posat els deures s'han queixat...
dijous, 3 de maig del 2007
La dolça nit havia eixit
des del fons del seu amagat llit;
en els carrers lluïa la foscor
amb calms fars de freda brillantor.
Obaga arriabava la buidor
que ens robava nostre delit;
mes no ens negava en l’oblit:
en comiats, l’amistat fa amor.
Cada galta un petó obté,
esclaten els llums de lluentor;
un bon senyal, tothom es digué.
Dels jardins de l’hortizó, al cor,
la nova espècie nasqué
d’una massa preciosa flor...
BCN 15-18/IV/2007
aquest petit text naix dedicat i inspirat per Irene Muro. L'amistat és un ens tant poderòs que pot acabar amb la llum amb un simple petó de comiat...
des del fons del seu amagat llit;
en els carrers lluïa la foscor
amb calms fars de freda brillantor.
Obaga arriabava la buidor
que ens robava nostre delit;
mes no ens negava en l’oblit:
en comiats, l’amistat fa amor.
Cada galta un petó obté,
esclaten els llums de lluentor;
un bon senyal, tothom es digué.
Dels jardins de l’hortizó, al cor,
la nova espècie nasqué
d’una massa preciosa flor...
BCN 15-18/IV/2007
aquest petit text naix dedicat i inspirat per Irene Muro. L'amistat és un ens tant poderòs que pot acabar amb la llum amb un simple petó de comiat...
dimecres, 2 de maig del 2007
mi último sentimiento para ti
Esta canción es para ti;
o mejor dicho,
es por ti.
Espero que sea
la última que te escribo.
Ya que no puedo quemarte
defenestraré tu recuerdo.
Tú sola lo has hecho trizas;
lo has dejado en coma,
permíteme que le retire
la respiración asistida.
Total, no creo que te importe.
Que te jodan.
No hace falta
que baile la noche,
ni que el cielo
apague las estrellas.
Cuán estúpido fui
seduciéndome en tu risa;
macabra danza de muerte.
Esta catarsis
será la quimioterapia
para el cáncer
de tus mentiras.
Perdí la cruz del sur
entre tus manos,
sirenas que me alejaban
del edén de (mi) ítaca
hacia tus escollos
donde sólo podía encallar
en el desastre
de un naufragio de muerte.
Tu lengua fue la fruta
para mantenerme en el infierno;
pero sabré salvarme de ti,
huir, y no mirar hacia atrás.
No recordaré
tu cuerpo agelasto;
fundiré en veneno
la saliva que permanece
en mi piel
y la enfrascaré
para que sirva de antídoto
y nunca me libere
de haberte olvidado.
Cuando en los espejos
de las eternas esquinas
entregues tus abrazos,
yugo y flechas,
no verteré lágrimas;
ni tan siquiera
pediré perdón
por haberme dejado
embaucar por tu seducción,
simplemente
te habré olvidado
en eterno odio
que acabará
cuando firme este escrito.
Siempre se me dio mejor
cantar tus dulzuras;
pero me he declarado
diabético,
y mi nueva prescripción
sabe aun más dulce
y placentera.
Matarte de un plumazo,
con unas simples
palabras;
sin emborronarme
con tu sucia sangre
de puta de los sentimientos.
Sólo podré maldecirme
por un error:
el tiempo que permití
que me robases
para los que sí lo merecen.
El dolor pasará
y el alma resucitará,
incluso habrá entrado
en el paraíso
al haber superado
el desierto de tu apocalipsis.
Hasta aquí
hemos llegado;
finalizaron los doce trabajos.
Estoy a punto
de firmar este escrito;
oficializar tu óbito,
incinerar tu recuerdo
y lanzar tus cenizas
al olvido más absoluto
de la libertad.
BCN 2/V/2007 2:22
o mejor dicho,
es por ti.
Espero que sea
la última que te escribo.
Ya que no puedo quemarte
defenestraré tu recuerdo.
Tú sola lo has hecho trizas;
lo has dejado en coma,
permíteme que le retire
la respiración asistida.
Total, no creo que te importe.
Que te jodan.
No hace falta
que baile la noche,
ni que el cielo
apague las estrellas.
Cuán estúpido fui
seduciéndome en tu risa;
macabra danza de muerte.
Esta catarsis
será la quimioterapia
para el cáncer
de tus mentiras.
Perdí la cruz del sur
entre tus manos,
sirenas que me alejaban
del edén de (mi) ítaca
hacia tus escollos
donde sólo podía encallar
en el desastre
de un naufragio de muerte.
Tu lengua fue la fruta
para mantenerme en el infierno;
pero sabré salvarme de ti,
huir, y no mirar hacia atrás.
No recordaré
tu cuerpo agelasto;
fundiré en veneno
la saliva que permanece
en mi piel
y la enfrascaré
para que sirva de antídoto
y nunca me libere
de haberte olvidado.
Cuando en los espejos
de las eternas esquinas
entregues tus abrazos,
yugo y flechas,
no verteré lágrimas;
ni tan siquiera
pediré perdón
por haberme dejado
embaucar por tu seducción,
simplemente
te habré olvidado
en eterno odio
que acabará
cuando firme este escrito.
Siempre se me dio mejor
cantar tus dulzuras;
pero me he declarado
diabético,
y mi nueva prescripción
sabe aun más dulce
y placentera.
Matarte de un plumazo,
con unas simples
palabras;
sin emborronarme
con tu sucia sangre
de puta de los sentimientos.
Sólo podré maldecirme
por un error:
el tiempo que permití
que me robases
para los que sí lo merecen.
El dolor pasará
y el alma resucitará,
incluso habrá entrado
en el paraíso
al haber superado
el desierto de tu apocalipsis.
Hasta aquí
hemos llegado;
finalizaron los doce trabajos.
Estoy a punto
de firmar este escrito;
oficializar tu óbito,
incinerar tu recuerdo
y lanzar tus cenizas
al olvido más absoluto
de la libertad.
BCN 2/V/2007 2:22
¿SABEN DE NOSALTRES?
COSMOS fou una sèrie que s’implantà molt fortament en l’ànima de moltes persones. El gran mestre Carl Sagan ens obrí els ulls a molts i ens despertà l’esperit observador i crític que cal en les persones que somien amb la Ciència.
[Quin gran exemple seria el blog de la nostra estimada Àngela]
Recorde dues dades. Si els 15 mil milions d’anys d’història de l’Univers fos un calendari, noltros, quelcom similar a la humanitat, apareguerem a les 22:45 –aprox- del 31 de desembre; l’altre és que a prop del nostre planeta Aigua –o Gaia, com us agradi més- podria haber 1 bilió de civilitzacions que podrien haber superat la tecnologia nuclear –es a dir, no autoimmoalr-se a l’espai-.
¿Què seríem nosaltres per ells? No és egòlatre ni egocèntrica la pregunta; de fet, ells serien els més avançats i els que prendrien contancte amb nosaltres. ¿Es sentirien com Colom davant els indis? Ó, ¿com un naturalista davant una nova espècie a l’illa de Borneo? Posiblement, seríem com una imatge del seu passat més focs, més tenebrós. Potser el primer que els podríem demanar és que ens ensenyesin Respecte. Tot i que també m’imagino que “les grans potències” (sic) pensarien que ens ataquen i caldria “defensar-nos”.
Som, ara mateix, un càncer per Gaia; però sols una mota de pols a l’Univers. Hem sigut capaços d’entendre La Mort; però desconeixem el Sentit de la Vida.
Si algú ens observa des de l’espai, què estarà fent davant la nostra estupidesa: riure o plorar?
[Quin gran exemple seria el blog de la nostra estimada Àngela]
Recorde dues dades. Si els 15 mil milions d’anys d’història de l’Univers fos un calendari, noltros, quelcom similar a la humanitat, apareguerem a les 22:45 –aprox- del 31 de desembre; l’altre és que a prop del nostre planeta Aigua –o Gaia, com us agradi més- podria haber 1 bilió de civilitzacions que podrien haber superat la tecnologia nuclear –es a dir, no autoimmoalr-se a l’espai-.
¿Què seríem nosaltres per ells? No és egòlatre ni egocèntrica la pregunta; de fet, ells serien els més avançats i els que prendrien contancte amb nosaltres. ¿Es sentirien com Colom davant els indis? Ó, ¿com un naturalista davant una nova espècie a l’illa de Borneo? Posiblement, seríem com una imatge del seu passat més focs, més tenebrós. Potser el primer que els podríem demanar és que ens ensenyesin Respecte. Tot i que també m’imagino que “les grans potències” (sic) pensarien que ens ataquen i caldria “defensar-nos”.
Som, ara mateix, un càncer per Gaia; però sols una mota de pols a l’Univers. Hem sigut capaços d’entendre La Mort; però desconeixem el Sentit de la Vida.
Si algú ens observa des de l’espai, què estarà fent davant la nostra estupidesa: riure o plorar?
dimarts, 1 de maig del 2007
1r DE MAIG DE 2007
El Manifest Comunista s’inicia:
Fins avui, la història de qualsevol societat ha estat la història de la lluita de classes. homes lliures i esclaus, patricis i pebleus, nobles i serfs, mestres dels gremis i fadrins, en una paraula, opressors i oprimits, en perpètua oposició, han portat a cap na lluita ininterrompuda, ara secreta, adés oberta i que havia acabat sempre sia per una transformació revolucionària de tota societat o per la ruïna comuna de les classes en lluita.
I és aquesta una veritat inqüestionable; més enllà de la ideologia de qualcú. I, desgraciadament, encara massa vigent i necessàri de recordar en els inicis del segle XXI. Donem els noms que volguem –o vulguin- a les revoltes, en procès o embrionàries; però sempre seran aquesta lluita de classes; i conseqüència de l’existència d’aquestes, cada vegada més separades, classes.
Calen exemples que reflectin que el somni que ens trencaren és encara necessari? La desigualtat entre “el nord” i el sud”; l’existència d’un trecer, un quart i un cinquè món; les “guerres preventives”; la indiferència respecte Gaia; les revoltes de les banlieus; la interminable collita de somnis arrabassats a “l’estret de la mort”...
Però. avui, Dia del Treballador, vull fer una reflexió respecte un punt força concret. Hem sentit molt a parlar d’aquesta nova generació a l’estat espanyol de “els millors preparats” de la història. Els famosos mileuristes. Que no oblidem que hi ha molts que hi són per sota. La idea és afegir a aqüesta circumstància un altre factor i tindrem l’equació: la fractura, definitiva, del sistema social de pensions. És cert que aquest és un fantasma que fa molt que amenaça i sempre hi ha qui diu que és foragitat. Mentida, mai ha sigut foragitat. I el sistema, tal i com és plantejat –ien elq eu elspolítics han deixat de preocupar-se-, va cada vegada més cap a la fractura total. Una fractura on uns poden viure sense gaire preocupacions: un sou digne –de veritat-, sense problemes amb hipoteques i amb capacitat per preparar-se un pla de pensions; mentre la majoria fan malabarismes per arribar a final de mes, i per tant no hi ha posibilitat de pensar en assegurar-se el futur –prou difícil es veu arribar a la primera cantonada-.
És a dir, que si el sistema social no és renovat, “els millors preparats de la història” seran avui mileuristes que no podran cobrar una pensió d’aquí trenta anys; perquè l’estat no pot sufragar-ho i no han pogut preparar-se una planificació privada.
Començava la parrafada amb l’inici del Manifest Comunista; acabaré amb la seva última frase:
PROLETARIS DE TOTS ELS PAÏSOS, UNIU-VOS!
Fins avui, la història de qualsevol societat ha estat la història de la lluita de classes. homes lliures i esclaus, patricis i pebleus, nobles i serfs, mestres dels gremis i fadrins, en una paraula, opressors i oprimits, en perpètua oposició, han portat a cap na lluita ininterrompuda, ara secreta, adés oberta i que havia acabat sempre sia per una transformació revolucionària de tota societat o per la ruïna comuna de les classes en lluita.
I és aquesta una veritat inqüestionable; més enllà de la ideologia de qualcú. I, desgraciadament, encara massa vigent i necessàri de recordar en els inicis del segle XXI. Donem els noms que volguem –o vulguin- a les revoltes, en procès o embrionàries; però sempre seran aquesta lluita de classes; i conseqüència de l’existència d’aquestes, cada vegada més separades, classes.
Calen exemples que reflectin que el somni que ens trencaren és encara necessari? La desigualtat entre “el nord” i el sud”; l’existència d’un trecer, un quart i un cinquè món; les “guerres preventives”; la indiferència respecte Gaia; les revoltes de les banlieus; la interminable collita de somnis arrabassats a “l’estret de la mort”...
Però. avui, Dia del Treballador, vull fer una reflexió respecte un punt força concret. Hem sentit molt a parlar d’aquesta nova generació a l’estat espanyol de “els millors preparats” de la història. Els famosos mileuristes. Que no oblidem que hi ha molts que hi són per sota. La idea és afegir a aqüesta circumstància un altre factor i tindrem l’equació: la fractura, definitiva, del sistema social de pensions. És cert que aquest és un fantasma que fa molt que amenaça i sempre hi ha qui diu que és foragitat. Mentida, mai ha sigut foragitat. I el sistema, tal i com és plantejat –ien elq eu elspolítics han deixat de preocupar-se-, va cada vegada més cap a la fractura total. Una fractura on uns poden viure sense gaire preocupacions: un sou digne –de veritat-, sense problemes amb hipoteques i amb capacitat per preparar-se un pla de pensions; mentre la majoria fan malabarismes per arribar a final de mes, i per tant no hi ha posibilitat de pensar en assegurar-se el futur –prou difícil es veu arribar a la primera cantonada-.
És a dir, que si el sistema social no és renovat, “els millors preparats de la història” seran avui mileuristes que no podran cobrar una pensió d’aquí trenta anys; perquè l’estat no pot sufragar-ho i no han pogut preparar-se una planificació privada.
Començava la parrafada amb l’inici del Manifest Comunista; acabaré amb la seva última frase:
PROLETARIS DE TOTS ELS PAÏSOS, UNIU-VOS!
MANIFEST COMUNISTA
Un espectre ronda per Europa, l’espectre del comunisme. Totes les potències de la vella Europa s’han aliat en una santa cacera camjor per acorralar aquest espectre: el Papa i el Tsar, Metternich i Guizot, els radicals francesos i els policies alemanys.
On és el partit d’oposició que no hagi estat acusat de comunisme pels adversaris en el govern? On és el partit d’oposició que no hagi estigmatitzat amb el retret infamant de comunista els seus adversaris ja siguin de dretes o d’esquerres?
En resulten dues coses:
El comunisme ja és reconegut com una potència per totes les potències europees.
Ha arribat l’hora que els comunistes exposin obertament a tothom les seves concepcions, els seus objectius i les seves tendències, i contraposin a les llegendes de l’espectre comunista un manifest del propi partit.
Amb aquest objectiu els comunistes de diverses nacionalitats s’han reunit a Londres i han esbossat el següent manifest, que es publica en llengua anglesa, francesa, alemanya, italiana, flamenca i danesa.
On és el partit d’oposició que no hagi estat acusat de comunisme pels adversaris en el govern? On és el partit d’oposició que no hagi estigmatitzat amb el retret infamant de comunista els seus adversaris ja siguin de dretes o d’esquerres?
En resulten dues coses:
El comunisme ja és reconegut com una potència per totes les potències europees.
Ha arribat l’hora que els comunistes exposin obertament a tothom les seves concepcions, els seus objectius i les seves tendències, i contraposin a les llegendes de l’espectre comunista un manifest del propi partit.
Amb aquest objectiu els comunistes de diverses nacionalitats s’han reunit a Londres i han esbossat el següent manifest, que es publica en llengua anglesa, francesa, alemanya, italiana, flamenca i danesa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)