El text que us faig a mans, intitulat Dolça explosió d'art, és la plasmació en paraules dels sentiments i sensacions que el concert de la Sílvia Pérez Cruz i en Raül Fernández Miró del passat 12 de gener de 2015 a Barcelona em provocaren. Tot i la tardança en publicar-les, les imatges que va mostrant l'escrit anaven florint a mesura que les cançons s'anaven esdevenint a l'escenari; a posteriori “només” calia recordar-les i plasmar-les en paraules. Malauradament, fa massa dies des que brollaren, tot i això no volia desaprofitar l'avinentesa per palesar-les públicament.
Afirma la ciència, i mentre ella no demostri el contrari és cert, que som pols estel·lar; ara bé, igual que a la gran buidor de l'espai infinit hi ha la llum i la bellesa de la creació, l'existència de la humanitat és equiparable al cosmos i així enmig de la buidor trobem la llum. I aquesta llum florí en forma de música el dilluns 12 de gener al Casino de l'Aliança del PobleNou. La Sílvia Pérez Cruz i en Raül Fernández Miró tornaren a Barcelona (en segona nit) a presentar el seu “granada”; un disc arriscat i personal: el projecte de fer-se seves i versionar temes només amb el poder de la veu i les místiques de la guitarra. El treball, i la seva exposició en viu i en directe (i aquells que fa anys que hem tingut la sort de viure-la en directe sabem com sempre hi ha evolució en cada nova faceta), està realitzat des de l'admiració i amb el cor sagnant a la mà, amb la plena capacitat de dur les pròpies versions a cada nova interpretació més enllà vers l'horitzó.
L'espectacle s'inicià amb Abril 74, un clam per unir-nos a la Revolució, una peça on deixar-nos guiar a ulls clucs per la Marianne. Tal vegada el rock no acabarà pas canviant el món i, possiblement, no hem vingut aquí ni per escoltar rock ni per a canviar el món; però, potser sí l'art té molt més poder del que creiem o ens han volgut fer creure i hem acceptat creure, per canviar si més no les persones.
És totalment cert que tot llarg camí s'inicia amb una primera passa, tant com que habitualment la narració més formosa naix d'una petita idea que comença a bategar, i Tonada de Luna llena semblava erigir-se des del seu nòdul sinusal com la siringa del flautista per dur-nos, tal vegada, fins l'abisme per fitar-lo i sortir-ne victoriosos.
Im wunderschönen monat mai,una petita parada en el camí per a aixecar una pregària invocant el bon auguri i guiatge de les muses; un petit refilar de pujada a Helicó tot desitjant trobar les fonts brollant inspiració. I tal i com es desenvolupà l'espectacle, com no podia ésser de cap altra manera una vegada viscuda l'evolució dels artistes, trobaren la font d'hidromel i begueren a bastament per fer-nos partícips de la seva il·luminada catarsi.
Enmig de la foscor refulgia la Sílvia Pérez Cruz transmigració de l'Edith Piaf (Hymne à l'amour) més tràgicament enamorada, com si hagués cantat al metro sota les bombes els poemes de Dylan Thomas més enllà de l'amor i la vida. Emperò, si la veu de l'empordanesa era una esmolada ganivetada de sentiments a l'ànima de l'existència, en Raül Fernández Miró corporificava el Capeller Boig a la guitarra amb tot el savoir faire d'un Peter Pan salvador de tothom menys del mortífer que no pas mortal amor de Wendy.
Si fins aquest moment esperàvem, desitjàvem, anhelàvem fervorosament fruir amb el concert, descobríem que en el nostre passeig musical acabàvem d'emergir de la gorja per rebre el vital impacte d'una gegantesca cascada de tornasolada aigua irisada, al peu de la deu de l'aigua del record de l'instant etern.
Després de l'aparició de la marededéu en el fragor de la batalla, no semblava fàcil tornar a la mundana realitat; però com si calgués el merescut repòs del guerrer, (I get along without you very well -except sometime-) ens feia viatjar fins els tuguris on molt possiblement es confon la melangia amb la set. Tal vegada sortiríem d'allà sense haver-nos guarit ni de la nostàlgia ni sense emborratxar-nos de vida; però si cometíem el crim de no compondre el nostre millor poema, podríem tallar-nos les venes i deixar que l'acohol i les llàgrimes barregessin la sang i la tinta.
Respiràvem. I recordant els intergalàctics viatges de poema en poema preníem consciència de deixar-nos bressolar per la nostra mar en l'etern retorn d'Odisseu o en la infinita recerca d'Ítaca. I la mar d'on naix la vida i on encara s'amaguen les nostres pors emergien de les mans d'un posseït Refree mentre la veu de la Sílvia ens dibuxava un far on arribar descalços per jugar envoltats dels reflexos de la llum com en un quasi innocent “jo mai mai” a estendre els pecats del món i de cascun dels nostres universos. Tingueu Mercè de les nostres expiacions.
Tot i que la SPC no acabà plenament satisfeta amb la Carabelas Nada, a un servidor em reconcilià amb la cançó. Vivies l'experiència com si tot just quan una relació ha d'acabar-se, una descomunal fel·lació et fa adonar-te que mai podràs desitjar res més que fer i refer el salvatge pelegrinatge del cunnilingus a la persona que estaves a punt de fer abandonar la teva vida; sortosament, l'orgasme et salva.
L'agraïment previ a exaltar l'únic veritable sentiment purament i únicament exclusiu de la humanitat, l'amistat, ens feia tocar per uns instants de peus a terra, ésser humans abans de transitar l'infern, el purgatori i el paradís. Amb un dels cims de la paraula (Compañero + Que me van aniquilando) sublimat per un orfebre teixidor de mots i la música del més gran dels artistes del flamenc (la sonoritat del dolor) se'ns mostrava el so que no podia existir durant el Big Bang. La humanitat ja pot justificar la seva existència a la història de l'Univers. Si en sentir aquesta interpretació dels ulls del poeta haguessin caigut a terra les seves llàgrimes de les que haurien brotat flors d'ametllers no ho hauríem viscut com un miracle.
Els rostres d'extenuació que mostraven en acabar la peça era perfectament comprensible considerant que estàvem vivint com el Jardí de les Delícies del Bosc prenia vida sonorament.
Qualsevol peça a continuació seria un retorn a la vulgar rutina, no semblava possible una altra gènesi edènica. I fins i tot en aquestes circumstàncies reeixiren en desvestir l'habitud de la monotonia per fer-nos lluir el somrís del costumisme de les cerveses a la terrasseta al sol amb el medleyd'en Pla.
Les Corrandes d'exili serien una altra superlativa interpretació si no fos per les versions prèvies. És una interpretació per treure's el barret i plorar amb l'ànima compungida, però les esqueixadores versions corferidores perpetrades en altres concerts et fan finalitzar el recital amb l'ànima feta esquinçalls en la teva pròpia eixida vers l'exili. En anteriors versions menys “polides” i més distorsionades es tornava a mostrar que l'evolució musical que havia dut fins el heavy metal demostrava que allò que molts anomenen soroll pot ésser art quan com a tal es crea en mans de veritables artistes; i, al igual que el quadre de Munch o els crits de Gillan al nipó Child in Time, la desgargamellada crida de la SPC esdevenia la màxima expressió de la terrorífica tragèdia de l'exili i feien del lament cridat un art.
La Vestida de nit seria la marina música perfecta que construiria una catedral amb els versos de la llengua que es beu de la ploma de Papasseit o d'Espriu si no fos pels atacs terroristes en forma d'incorrecte i inexistent pronom -lis*. Nogensmenys, la paraula esdevé vaixell que ens fa ballar en la ruta de la seda que és la llum de la lluna titil·lant vers l'horitzó; a més a més, aquesta vegada servida amb postres del panquelero per pair la gana que tot viatge genera.
Si Federico García Lorca no hagués escrit en castellà, potser el Poeta en Nueva York seria, de fet ho hauria d'ésser, una de les peces del disc d'or de les sondes Voayager. Si Leonard Cohen verbalitzà la música de la poesia del Pequeño vals vienés, el gran Enrique Morente el vestí de gala per ésser la peça perfecta que hauria somniat el de Fuentevaqueros. I ara, la Sílvia i en Raül definitivament la fan volar cap a les estrelles... Aquest podria ésser el nostre monòlit d'advertència estel·lar informant que aquí no sols hi ha vida intel·ligent sinó a més a més han creat l'art.
Els aplaudiments, amb el públic dempeus, palesaven l'entrega i la comunió entre els creadors de l'art i els fruidors d'aquest.
L'inici dels bisos ens feien recordar que érem en un concert, que havíem anat per escoltar cançons i gaudir-les i consegüentment passar-ho bé. I si una imatge podem tenir a la Mediterrània de la diversió és la foguera compartida ja sigui a la platja o la vora del llac i envoltada de cançons tot fent petar la xerrada entre els focs artificials. Aquesta era la sensació que teníem amb el no publicable medley del Rehab i el All the single ladies.
Però tot, diuen, ha de tenir un final, també l'estiu. I com la cançó que tanca l'últim ball de l'estiu i et concedia l'últim ball amb l'amor de l'estiu, aquell amor adolescent que ha de semblar per a tota la vida, així, amb aquella càndida subtilesa de llàgrima eterna pel record sonaren els tendres acords de la quotidianitat serratiana de la seva Menuda.
Ara bé, si el concert havia de posseir un gran final, una apocatàstasi artística, només podia acabar amb Gallo rojo, gallo negro. Una cloenda sublim, la construcció del perillós castell dels nostres somnis; la demostració que si ens ajuntem per crear l'ésser humà pot fer coses extraordinàries. Et sents el guerrer triat per combatre en la lluita definitiva, la batalla de fer realitat els desigs.
Gràcies. Gràcies. Gràcies.
Fou un concert màgic, indubtablement i indescriptiblement sensacional. Un veritable plaer. I així, amb aquesta sensació d'haver travessat la porta dels somnis per arribar fins el paradís, encetaves el camí de tornada cap a casa, com una Ventafocs, una Wendy, una Alícia o una Dorothy sabedora que allò gaudit no era un somni fet realitat sinó la realitat feta somni i viscuda.
Natxo Barrau i Salguero
Barcelona, gener de 2015.
