Euro 2008

Ahir diada de Sant Pere i Sant Pau finalitzaà l'Euro2008 -Switzerland-Österreich amb la victòria de la selecció espanyola.

Mai he sigut un afeccionat de la selecció espanyola, de fet al bar tothom donava que seria l'afeccionat de la selecció que s'enfrontés amb ella... però tot i això, al acabar el partit, després d'haver-ho vist dempeus i comentant-lo neutralment, em vai' vore abraçat pels meus estimats Miguelito e Isako. Com després els vai' comentar per mis als meus germans, no sé si mon pare, degut als nervis, hagués vist la final -les dels pericos mai les va mirar per la tele-; però jo era conscient que ell seria feliç amb el resultat, i això per mi ja era motiu per poder celebrar-ho.

Ha sigut una molt interessant eurocopa, on s'ha vist bon futbol i ha guanyat l'equip que més ho merescut. La "Roja" (l'anterior euro la va guanyar vestint de blau) ha guanyat jugant al futbol, tractant de tocar la pilota; aquesta fou l'aposta del Sabio de Hortaleza quan després d'intentar-ho al mundial no es va atrevir amb França. Per això va treure les "vaques sagrades" que es preocupen d'ésser estrelles i ha creat un grup on l'important és fer que l'equip rutlli. A més, ells han cregut en la versió castellana del "Yes, we can" d'Obama.
Cal destacar que el millor jugador de l'Euro, Xavi, ha sigut el gran motor d'un centre del camp envejable; però on totes les línies han ratllat a un nivell excelent. Sense oblidar el millor porter del món (la segona vegada que ho és un espanyol, Zamora. En la gran línea de Yashin i desbancant en joc a Buffon).

Voldria destacar el fet que Palop -com a perico i fill d'una mare de família bética no puc sentir cap mena de positivisme devers un palangana- vestís la samarra del gran Arconada (a qui havia convidat personalment Platini; l'home que li robà una eurocopa a espanya i ara se l'ha entregada). Jo només tenia quatre anys llavors, però després he vist moltes vegades aquella jugada, i com a porter sempre vai' sentir admiració "a posteriori" per ell. Tot un detall, que venja també totes les tradicionals desgràcies de la selecció espanyola. Per cert, ara emaptada a euros amb França i a una d'ALemanya.

Al respecte del que hem vist, més enllà del gran joc espanyol, destacar que la Mannshaft feu el mateix que al seu mundial: aportar el joc típic dels panzers però deixant espurnes de bon joc -contra Portugal i certs moments davant d'Espanya-. Els tricampions i trisubcamnpions d'Europa i tricampions i tetrasotscampions del món seran sempre un equip molt perillós però cal que visquin una renovació cercant el toc. Per cert, destacar que la seva afició es quedà fins el final de la volta olímpica. Destacar també les remontades turques i la frescor de Croàcia; el gran joc d'Holanda durant la primera fase; així com l'ensopegada italiana -que ja ha recuperata Lippi-. Com a decepcions França: s'ha acabat una fase i Grècia, on era l'esperit de l'euro a Portugal? I sobre aquesta: la versió europea de brasil: massa fum...

Aquesta vegada ha guanyat el futbol...

We will see again on SouthAfrica 2010 and Polland/Ukraine 2012!!!

FAMA ¡A BAILAR! a BCN

Ahir 28 de juny al Palau Sant Jordi de Barcelona aterrava l'espectacle de FAMA ¡a bailar!

Foren unes 2 hores en que poguèrem gaudir de coreos que ja havíem vist durant el programa, tant per parelles com grupals. Era el que molta gent creia que haurien d'haver set les gales finals: veure'ls ballar.

Val a dir que tot i que no era "sold out", podia haver-hi perfectament unes 15000 persones veient i gaudint, entregadíssimes, amb el show.

Podria dir que potser les presentacions eren massa llargues, i que hi havia masses moments dels profes a dalt de l'escenari; però que vai' gaudir moltíssim de l'espectacle.

Perquè podeu fer-vos una idea us deixo el link de les fotos que des del for ens ha ofert "martams" (moltes gràcies):

FOTOS

(foto de presentació del show a BCN) -aconseguida de http://vickygomezfama.blogspot.com/

propostes per a la revetlla de Sant Pere i Sant Pau

per avui dissabte 28 de juny podríeu gaudir del III Concurs de Percussió de Barcelona:

o podríeu gaudir del mític Foc i Rock a Les Corts:

però jo treuré la meua vena més freak i pujaré al Sant Jordi per:

si algú vol saber què es pot veure: aquí

ens veiem, si voleu al final de la nit a les corts -o a barrakes si la gent s'anima molt i vol pujar a Sant Cugat!-.

de fet, si algú de cop desitja venir al santjordi, tindria entrada... truqueu al mòbil.

P.S.: potser demà o dilluns parlem de la Euro 2008 -que encara no hem dit res-.

MIREIA

Les muses són juganeres i un sol pot fer allò que elles volen i com elles volen quan ho volen; això provoca que per molt que un treballi i treballi per tractar d'aconseguir fer arribar a bon port els desitjos de crear els nous espectacles -quelcom que espero vagi més enllà de les "típiques" lectures poètiques- no sempre aconsegueixi ensortir-se'n i fa que les noves possibles actuacions restin encara pendents de poder-se realitzar. És així com capbussat entre intents de textos nous i les notes dels anteriors i entre records de somnis havia ensopegat amb 'Nem a dormir (aquí); però també he recuperat un text que més d'una vegada havia preparat per alguna lectura poètica però que al final sempre s'ha quedat fora en l'últim instant. Així que he decidit, tot i que crec que alguna vegada potser el vai' enviar per mail, que era un bon moment per donar-li llum, atançar-la fins la bocana i deixar que solqui les mars del negre sobre el blanc... De fet, crec que encara no sé ben bé, supose que segons el dia s'interpreta d'una forma o d'una altra, per què succeix el que succeix...

MIREIA

¡Pero como el amor

los saeteros

están ciegos!
//\\
Para ver que todo se ha ido

para ver los huesos y los vestidos

dame tu guante de luna

dame tu otro guante de yerba

amor mío

F.G.Lorca

Sabían que aquella podía ser la última tarde

que regresasen juntos;

pero ninguno hacía ningún comentario

que lo recordase;

las miradas de soslayo hacia las manos

delatan que sólo piensan

en los instantes que se están perdiendo

antes de llegar.

Ella sonríe;

y en esa dulzura él entiende que las semillas

brotan como estrellas,

cual témpanos de hielo derritiéndose en hogueras.

Él gesticula

mientras explica alguna historia mirándola;

y ella se gusta

en esa mirada atenta de sueño detenido.

Mientras él desgrana ideas sobre el futuro

ella imagina

los campos con las flores mecidas a la mañana,

y descubre

que en ese amanecer de sueño

él aparece,

como ella en las ensoñaciones que él narra

cual luz bailarina.

Los pasillos del tren son un jolgorio

dilatado de estrés;

tras las ventanas atardece con suavidad,

símil perfecto

de esos instantes compartidos desde la nada

revertida

en una compañía magnificadora del tiempo

enraizante.

Detenido mar

el corazón atenazado por el temor en la duda;

las estación,

destino inexorable, se acerca con ojos cerrados

-no habrá cómplices-;

el primer silencio en muchas horas de viaje,

...diatriba...

"¿quieres que vayamos a tomar algo juntos?"

las aljabas

serán vaciadas de saetas buscando rocío

u olvido

eterno de recuerdos que quizá hubiesen podido ser...

la noche

puede cantar o ser desgarrado grito de dolor;

pestañeo...

miradas, silencio, dudas, intenciones, ¿respuestas?

"bajo aquí"

se contemplan con temblorosos iris bajo párpados

estáticos

enmarcados en labios que desean hablar.

Ella

ademanea levantarse sin perderlo del horizonte

y él

encierra entre las suyas una de sus manos.

De pie detenida sabiendo que su estación se acerca;

sentado

con su mano cogida como un amuleto

le observa;

ella se gira para recoger sus alforjas,

los ojos

sin desviarse de él ni sus suplicantes pupilas, pestañas

ni sus labios.

Recorre

sus brazos en una ascensión hacia los altares;

su mano

se detiene en la curva del cuello blanco

y ella

se gira sabiendo que quiere acercarse;

...beso...

él la hafundido en un solo beso;

ella

ha querido ser fundida en ese beso;

confesión

de los silencios eternos precedentes,

declaración

de intenciones cuando acecha la noche;

tras el beso,

las miradas placenteras detenidas...

el tren frena paulatino al entrar en la estación,

ellos

permanecen contemplándose en un diálogo

de sonrisas

y miras que se esconden y se buscan,

caricias etéreas

diluidas en un silencio a gritos

casi abrazados.

Las puertas se abren en abandono de la fe;

"debo bajar aquí";

gira sobre su eje reencontrado de golpe

y camina,

corre alejándose de él y abandonándolo ahí.

Su mirada

desea regresas hacia atrás donde espera lo encontraría

buscándola...

El tren

circula hacia la siguiente estación,

ella

lo espía plantada por la ventana

y él

permanece estático dentro del viaje...

¿Entenderían

que aquella podía ser la última noche?

N.B.S.

UAB-BCN 11-15/IV/2005

P.S.: les fotografies són d'una màgica nit tornant de Shrewsbury a Bangor (aquí)

Reimon!!!

This buffoon is my dear friend Mr. Ramon Gayubar. I want to dedicate him this comment 'cos the last week was his 27th birthday.

We met the last summer in Wales. Awhile 16 weeks we enjoyed with another ten catalonians discovering the country trying to improve our english.

You can find this chemist goint to a binge near Salamandra. I can assure all of you that he's a very nice guy; and if you want to check it, ask himn out for a captain morgan & coke...

The photograph above was taken at the Chirk Castle. We must go out for a piss up!!! I'll never forget there's always a way to Llangollen...

C U soon!!!

Iechyd da!!!

El Fantasma de la Ópera

Qui més qui menys oneix la història d'Erik, el Fantasma de l'Òpera. Potser en molts casos més pel musical del 86 de Lloyd Webber -del que veieu el poster coma imatge- que no pas per pel·lícules. El que ja pot ésser més difícil és identificar Gaston Leroux com autor del llibre que ho originà tot.

Acabo de llegir el llibre . És interessant i entretingut; però no és cap meravella. Tot i això, ho recomano a qualsevulla persona que alguna vegada s'hagi sentit atret per la figura d'aquest misteri que viu amagat a la foscor de l'òpera de París.

La història és la relació impossible -els amors per tractar d'ésser perfectes han d'ésser totalment imperfectes- entre Erik, el fantasma, un ésser cadavèric a qui ni sa mare besà, i que sembla un Àngel de la Música -tot i el seu fosc passat a Pèrsia- i Christine Daaé, jove cantant que ajudada pel fantsma en transformarà en la nova gran veu; el tercer personatge -tota història d'amor necessita d'un tercer- és Raoul, l'amic d'infantesa d'ella, que, òbviament també n'és d'enamorat.

És una novel·la gòtica que barreja l'amor i la desolació, el terror i el misteri... La història, narrada com els folletins d'antuvi, en anirà fent avançar com una reconstrucció policial dels succesos a l'Òpera uns anys abans per poder demostrar el fantasma existí.

Recomano la seva lectura a qui li hagi atret el personatge del Fantasma de l'Òpera, qui vulgui recordar com és de tràgic enamorar-se de qui no pot fer-ho recíproc, i qui vulgui gaudir amb una novel·la d'ambientació gòtica important més pel que originà que per la seva qualitat -que en té-.

us deixo tres links musicals, la versió dels Nightwish (en directe) del tema que donà títol al musica; la mateixa peça de l'original -fa 20 anys que n'estic d'enamorat d'aquesta peça-; i dues cançons inspirades en l'obra pels Iron Maiden (ambdues en directe, una amb en Paul i l'altra amb en Bruce, Rainbow i Ullevi, respectivament):

st joan 2008

aquest any tornava a poder gaudir de la nit màgica a la meua terra; i tot i que originalment la idea era tornar a cremar amb la colla a la nit del foc de Barceloneta, al final vai' acabar amb els amics de tota la vida fent un sopar a can Muntsa i Gorka (la Gàbia). També hi eren Krol i Pablo, Marta i Roger, i l'Oscar; només faltava Raúl.

la veritat és que fou molt maco retrobar-nos tots i poder gaudir de la nostra pròpia companyia de nou. nits com la sant joan, amb tota la màgia implícita que porten, permeten que tornem a sentir-nos tant vius i feliços d'ésser junts.

gràcies, sou absolutament meravellosos.

P.S.: reogamos la noche con Malvasía semidulce El Grifo y con Brunus 2006 de Portal del Montsant

els 24 de l'Aleix

el passat divendres celebràvem el 24è aniversari de nostre estimat Aleix; que com es pot vore a la imatge ho feu a lo gran...



tot començà a la plaça de l'Àngel on s'ha convocat a la gent per 'nar camí del Puerto Plata (C/ Tragí, 1). Xino-xano descobrim que l'Àngela té estranys somnis on en Tomàs Molina la persegueix; així com una reflexió sobre com ens veuen els immgrants ubicats a la nostra terra [Estan bojos aquests catalans: com ens veuen els nouvinguts; de Fluvia Nicolas i Maialen Arriaga; Angle Editorial]. Ens sorprèn, especialment, el fet que consideren que hi ha masses farmàceies (sic).

Una vegada al Puerto Plata (estimat Ori que has sobreviscut als sonars dels móns, espero em perdonis que encara no hagi arribat a l'hora dels teus aniversaris), viurem l'experiència de nuestro pastor Wilson -estranya versió del salm 23-. Destacar el fet que, mentre la gran frase de Boskov "futbol és futbol" es feia més veritat que mai, descobríem que en Wilson tenia certs "problemes" amb la higiene de l'Àngela; també que "el Chiki-chiki Alejo lo baila así...". I tot el que pot donar de sí, els que ho heu viscut ja ho sabeu, un sopar allà. Per cert, el sector diables feu un gran remember when...

Després fèrem cap a la Plaça del Rei, on hi és la casa Padellàs, que es salvà de ser enderrocada quan ara fa un segle s'obrí la Via Laietana així com la residència del Comte-Rei de la Confederació Catalano-Aragonesa, i on feien balls tradicionals. I allí uns quants tractarem de no naufragar -hi ha proves videogràfiques que demostren com no ho aconseguírem-. [casualitats de la vida, vai' trobar-me a una noia que havia conegut aquell matí que havia vingut a la feina com a monitora d'un grup] -per cert, crec que aquest cap de setmana hi havia una mena de gran fira de les tradicions a la Barceloneta-.

Des d'allà -després del moment patri de l'Àngela (el món de la Física)- recueràrem a tohom a la porta del Sidecar. I allà gràcies a l'estimació de Pedro -Mil gràcies!- per mon germà entràrem per continuar la festa.

I allà veièrem com pot ser divertida la feina de paparazzo -nom que prové de la Dolce Vita- i com som de xafarders, gràcies a le maca història d'amor intercultural que vàrem viure. (Per què li diuen amor quan volen dir sexe?)

I es feren uns copes i la nit continuà... I arribà el moment de tornada. I vai' tornar fins a casona caminant -adoro la meua ciutat de nit sense gairebé ningú- previ pas d'acompanyar la Raquel a casa seua.

per més detalls de la nit:
espurnes bloc
espurness fotolog
Raquel fotolog
Cris fotolog

Per cert que ningú oblidi que vàrem crear el postgrau en (Bio)Mundologia; on entre d'altres s'impartirien les assignatures de Alcohologia, Diablismes i Tabalerisme que donarien accés a Bacanalisme...

les 7 meravelles de Barcelona

Fou Antípater de Sidó o Antípater de Tessalònica qui en un poema alabava les Set Meravelles del Món.

Aquestes ens han arribat avui en dia com: Gran Piràmide de Gizeh (l'única que s'ha conservat dempeus), els Jardins Penjats de Babilònia, l'Estàtua de Zeus a Olímpia, la Tomba de Mausol (d'aquí Mausoleu) a Halicarnàs, el Colòs de Rodes, el Temple d'Àrtemis a Efes (Artemisió) i el Far d'Alexandria -que semblà que substituí a les muralles de Babilònia-. Val a dir que hi ha constàcnies d'altres llistes prèvies, com les fetes per Heròdot. Fos com fos, eren edificis humans -a vegades eren els jardins el que deixaven pas a la Porta d'Ishtar de les muralles de la ciutat- que pogueren ésser contemplats pels grecs; això va dur d'una vuitena, que seria el zigurat de Babel -la famosa Torre- que ja era ruïnes quan arribà el més gran de tots: Aléxandros.

Òbviament, després s'han creat altres categories. Com les molt criticades noves 7 meravelles i les set meravelles nautarals impulsades per New Open World Corporation (NOWC).

També n'hi ha de catalanes, com les promogudes per l'organització Capital de la Cultura Catalana. Són les següents:

1 – Temple Expiatori de la Sagrada Família de Barcelona

2 – Conjunt monumental del Turó de la Seu Vella de Lleida

3 – Conjunt arqueològic de Tàrraco

4 – Centre històric de Vic

5 – Catedral de Girona

6 – Monestir de Sant Miquel de Cuixà

7 – Celler Cooperatiu de Gandesa

Avui us proposo el concurs que ha obert l'IBOCC per escollir les 7 meravelles de diferents ciutats, entre elles Barcelona.

Candidatures a meravella del patrimoni cultural material de la ciutat de Barcelona:

1 - Anella Olímpica

2 - Casa Batlló

3 - Casa Milà

4 - Casa Vicencs

5 - Catedral

6 - Conjunt de l'antic Hospital de la Santa Creu

7 - Església de Santa Maria del Mar

8 - Estadi del F.C. Barcelona

9 - Fundació Miró

10 -Gran Teatre del Liceu

11 - Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau

12 - Jaciment arqueològic del Mercat del Born

13 - Monestir de Pedralbes

14 - Monument a Colom

15 - Museu d'Art Contemporani de Barcelona

16 - Palau de la Generalitat

17 - Palau de la Música Catalana

18 - Palau Nacional

19 - Parc Güell

20 - Parlament de Catalunya

21 - Plaça Reial

22 - Sagrada Família

23 - Torre Agbar

24 - Torre de Collserola

25 - Universitat de Barcelona (edifici històric)

les meves, ara per ara, crec que serien:

a) Santa Maria de la Mar

b) Hospital de la Santa Creu i Sant Pau

c) Palau de la Música Catalana

d) Casa Batlló

e) Anella Olímpica

f) Casa Milà

g) Sagrada Família -l'he deixada l'última perquè al ésser ja de Catalunya, l'organització ja la inclou per defecte-.

FAR BARCELONA

avui s'ha celebrat el 15è aniversari d'el Consorci El Far (on ara fai' la meua tercera estada professional).

la diada d'avui ha servit a més per acomiadar fins l'octubre el nostre estimat Far de Barcelona


que marxa a fer les seves travesses, per tercer any, d'aquest estiu 2008:



podreu seguir la seva singladura a la pàgina web del Far; i si mireu aquí potser encara trobeu alguna plaça per embarcar-vos.

bitàcola del Far Barcelona aquí

Fugit Amor

"Digue'm que fas això només perquè m'estimes." Ella roman estirada sobre les verdes flassades amb l'agitació respirant-li al pit. Ell, de genolls al llit, s'atura i l'observa sorprès. No sap si ha sorgit una aurora boreal o aquesta ha sigut travessada pel brogit occit d'una sageta en forma d'avió. La contempla. El preciosista somrís d'ella, desig etern dels cercadors de la llum, ha mudat en una tensió irresolta en infinita espera d'una resposta que el deturat temps fa que no arribi. Ella observa, impacient, com ell la contempla silent. Ell veu l'horitzó final de l'univers. La pura llum del final i principi del túnel. Sembla com si les polpes d'uns dits de flor de magnòlia teixissin uns mots en el cervell del cor de la seva ànima. Com un sospir previ a la nit, entre la llum dels ulls d'ells, ell mira com un nàufrag cercant un far; pensa: "No pots demanar-me amor, quan ets tu la compromesa." Els seus llavis tremolen; potser dansen amb els ulls d'ella. L'agitació arriba a les mans d'ambdós. Ell desitjaria embolicar-la acaronant-la com les onades al penya-segat a les nits d'estiu; ella desitjaria introduir-lo a la seva pell per abraçar-lo eternament. Dins d'aquell aire viciat dels seus somnis, imaginen que les seves llengües pintarien els seus cossos d'altres sabors. "Digue'm que voldràs ésser la meua eternitat." Ella se'l mira, ofegant-se en el naufragi de les paraules d'ell en els seus propis ulls mentre el rep estirant-se, deixant-se caure com un arc de santmartí, sobre el seu cos. "M'estimaries?" Ell besa el seu coll, i la serp de la poma del paradís penetra en ell fins a la fi de la fi dels temps. "Fai' això perquè l'amor m'ancora a tu." Ella es sent primavera, florint al reviure en la transmigració; ell sent que Deessa es fa veritat i se li revela. Les llàgrimes podrien despullar-los i nuar-los en aquesta abandonada abraçada en què s'han entregat. El rostre d'ell, amb els ulls tancats, mira la cara d'ella i els dits li retiren un ble de templa; ella decideix sentir el pes de la tempesta del cos d'ell sobre el seu com el naixement del riu: el seu alliberament en la seva entrega. Ell besa, novament, el seu coll, signant la seva rendició incondicional redimint-se eternament; ella cercarà la pell de la seva cara per dibuixar amb la seva desfermada desesperació les noces de la lluna i el sol. Trobarà la boca per poder conquerir el jardí dels fruits i el tresor de les flors. La mar es desborda, salant les terres dels pàmpols; un quetzal de les cendres d'un fènix: la sang brolla en l'infinit que pinten en els ulls tancats la victòria dels sentiments. "Digue'm que m'estimes... " Només li calia escoltar les carícies.

BCN 15-16/VI/2008

ExpoZaragoza 2008

Avui s'ha obert al públic l'exposició internacional a Zaragoza 2008 "Agua y Desarrollo Sostenible".



El comentari és que crec que continuarem veient la infinitat de coses que ja són una realitat per salvar-nos totes fent-ho amb el planeta; però que els maleïts interessos de sempre no ho permetran...

Si voleu visitar l'Aragó aquest estiu teniu quelcom més per meditar unes hores, i gaudir de certs espectacles.



Tot i que sempre podeu visitar la ciutat de la Pilarica pel gran event del Metalway:

Anna Zbrorowska

aquest obra mestra, Anna Zborowska, que podríeu veure al MOMA (NYC) té com a autor al gran Amedeo Modigliani.

Vai' tenir l'oportunitat de gaudir de la seva contemplació, i obnubilar-me minuts i minuts..., gràcies a l'expo que organitzà el Museu Thyssen recentment.

¿No quedeu captius d'aquesta mirada? ¿No us perdeu entre la seva pell, cercant els paradisos perduts que somnià Milton? No romandríeu la resta de l'eternitat, per curta que aquesta fos, besant aquest perfecte coll infinit? ¿No sou conscients que us mira i ho sap tot de qualsevol de nosaltres? ¿No us agenollaríeu per dir-li que tornaríeu sempre i per sempre...?

dards

aquesta nit des de les 20h entre New York (C/Sant Quintí 27-45) i Macondo (C/ Conca, 21) duran a terme la final del triangular, també havia participat el Bar Independència (C/ Independència cantonada Indústria -costat mar/besòs-), de dards (estil cricket).

Una vegada allà podeu quedar-vos a gaudir de la meravellosa companyia que sempre hi ha en els "meus" dos bars.

EIRE decideix el futur de la UE

Avui els ciutadans del "Tigre Celta" estan votant en referèndum -són obligats per la seva constitució- si aproven o no el Tractat de Lisboa -l'alternativa al Tractat de Niça (conegut com constitució europea) que holandesos i francesos tumbaren en el 2005.

Si l'1% de la pobalció europea, que és el que representa la població de l'illa de Tara, diu que no, tot se'n va en orris. És el que té la política de la unanimitat. De fet, amb l'anterior ja succeí; el 2001 digueren que no, i un any després digueren que sí. Irlanda és un país molt beneficiat per les polítiques europees, però la majòria de la població diu que no sap què voten (us sona?).

Aquella vella i interessant idea d'una Unió Europea continua entrebancant-se amb la mala gestió política d'avui en dia. Ara mateix Irlanda és l'únic país que té previst plantejar un referèndum per ratifgicar-lo; tot i que hi ha qui també el demana al UK.

Aquesta nit a les 22h (hora local) es tanquen les urnes i veurem com continua la UE...

de les errades a les vagues...

Una de les activitats que explico des de la meua feina tracta sobre el moviment de mercaderies (òbviament centrat en el Port de Barcelona). Una de les coses que comento, quan es comparen els diferents mitjans de transport, és el fet que en el nostre estat el 80% de la mercaderia es mou per carretera. Què implica això? -més enllà de l'elevadíssima contribució al canvi climàtic degut a l'emissió de gassos- Doncs el que estem veient aquests dies: que una vaga -agressiva- d'un sector -ajudada pel dramatisme que caracteritza el país- fa que l'estat pugui quedar col·lapsat en tres, quatre dies.

Crec que ningú que em conegui dirà que sóc un defensor del sistema econòmico-social en el que vivim -de fet, encara no he iniciat, crec, el camí des del comunisme fins la socialdemocràcia que sembla tan natural per a molts-. Defenso fins al final el dret de vaga (que comporta l'aparició de piquets informatius; aquests no haurien de derivar en pressions inadmissibles); però, considerant que si una vaga "no puteja algú altre no té ressó" -maleït sistèma mediàtic!-, si qualsevol altre col·lectiu es dedica a tallar així les vies d'accés -i de zones dimportància estratègica- acabem ràpid al "cuartelillo".

Hem d'ésser conscients que el problema del preu del carburant és global (què poc, per no dir res, vàrem aprendre de les crisis dels anys setanta!!!) -això no exclou que el govern hauria hagut de preveure certes coses-. Feia no gaire es deia que quan el barril de brent passés dels 50$ el món s'enfonsaria... arribarà, que ningú ho dubti als 200$. El problema és una dependència excessiva del petroli; i que en aquest país les coses mai s'ha volgut fer bé.

Cal cercar una sol·lució, i ràpid; per què, qui es farà dels moltíssims "danys col·laterals" d'aquesta vaga?

Ana, la reine couronnée

Després de la retirada de la gran Justine Henin, qui fou la seva última víctima a París, ha rebut de les seves pròpies mans, el títol de Roland Garros; accedint, a més, a la primera possició del rànking WTA.

Amb traces, la seva dreta, que reconden a la grandíssima Steffi Graff; i certa "insolència" juvenil -té vint anys- que recorden a la primera Martina Hingis: comença el regnat d'Ana Ivanovic.

Ara, tot i algunes crítiques que situen el tenis femení massa proper al masculí -personalment sempre m'havia agradat més el femení-; sense una clara dominadora (a vore fins on arriba la noia de Beograd) s'obre una època molt interessant dins d'aquest apassionant esport.

WUTHERING HEIGHTS

Aquests dies he gaudit amb la lectura de Wuthering heights d'Emily Brontë, segons la traducció de Montserrat de Gispert.
He de reconèixer que quan la vai' agafar no tenia cap idea al respecte de la història que em trobaria. (D'acord, era un greu forat en el coneixement; avui, ja feliçment omplert).

La veritat és que aquesta història a diverses veus -quan es publicà el fet que tingués diverses veus narratives desconcertà els crítics; però avui en dia ja és considerada clàssic de lla literatura anglesa, fins i tot hi ha qui diu que la millor de les novel·les de les germanes Brontë-; aquesta història d'amors durs i difícils; impossibles i eterns. La infinita història d'amor, més enllà de la vida, de Catherine Earnshaw i Heathcliff.

Són pocs els personatges, però definits, gràcies al desenvolupament de la història, perfectament. I tot allò que va succeïnt davant nostre, podria sembla inverosímil; però t'ho creus i ho vius. Sents les seves passions i les seves angoixes. El paisatge se't fa viu i la teva vida només rau entre els Cims Borrascosos i la Granja dels Tords.

Una lectura que us recomana fervorosament. Una eterna novel·la romàntica d'amor, follia, venjança i mort.

a continuació us deixo un tast d'algunes frases i una versió en la veu de Hayley Westenra -a qui vai' descobrir l'estiu passat a Llangollen- d'una cançó de Kate Bush inspirada en aquesta obra mestra:



- Estic intentant de planejar com en venjaré de Hindley. No em fa res si he d'esperar molt de temps, la qüestió és que ho pugui arribar a fer. Tant de bo no es mori abans que jo!
- Quina vergonya, Heathcliff! -vaig dir-. És Déu qui ha de castigar la gent dolenta; nosaltres hem d'aprendre a perdonar.
- No, Déu no tindria la satisfacció que jo tindré -respongué-. Només voldria saber la millor manera! Deixa'm sol i ho planejaré: mentre penso en això, no sento dolor.


Jo aquí em puc arribar a imaginar com a gairebé possible un amor per a tota la vida, i això que sempre un estat un incrèdul recalcitrant en el tema de creure que un amor pugui durar més d'un any.


Tu i Edgar m'heu trencat el cor, Heathcliff! I tots dos veniu a lamentar-vos-en a mi, com si fóssiu vosaltres els dignes de compassió! No et compadiré pas, no. Tu m'has matat, i crec que hi has reeixit. Tu sí que ets fort! Quants anys penses viure després d'haver-me'n anat jo?


Perquè ni la misèria, ni la degradació, ni la mort, ni cap desgràcia enviada per Déu o per Satanàs no ens hauria separat; tu, per la teva voluntat, ho vas fer. Jo no he destrossat el teu cor, tu l'has destrossat i, en destrossar-lo has destrossat el meu. I per a mi és la pitjor part, perquè jo sóc fort. Jo he de voler viure? Quina mena de vida serà la meva quan tu...oh, Déu meu! Voldries, tu, viure amb la teva ànima a la tomba?

dels estius...

l'estiu s'apropa i és fàcil pensar en allò que fou i en allò que no ha pogut ésser; per això, encara recordo més a mon pare.

aquests dies s'ha fet especialment marcat pensant que haguéssim pogut gaudir junts de grans etapes del Giro d'Italia (Mortirolo!); grans partits de Roland Garros (els dos últims sets de la semifinal Ivanovic -per fi número u!- davant Jankovic); que ara s'apropa l'Eurocopa, vindrà el Tour, i arribarà Beijing 2008. I que haguéssim parlat sota la calor de l'estiu dels problemes de política i haguéssim gaudit junts de la nostra nena...

però sempre quedaran altres coses per fer... i gaduir...

imatges: platges de Niwbwrch i Ynys Llanddwyn. estiu 2007

de House i paranoies...

Ahir al vespre, després d'una reunió amb el delegat de cultura de l'Ajuntament de Barcelona i una ulterior post-reunió amb la Junta vai' acabar al New, un dels meus bars. Uns pocs dels habituals vàrem gaudir de House's head & Wilson's heart, els dos últims capítols de la quarta temporada de House.

La veritat és que foren dos capítols brutals; del millor que s'ha fet mai a televisió.

A posteriori, i havent-los vist, poden sortir les preguntes -que només que ja ho ha viscut sap com respondreles- de com enfrontar-se amb la Mort. ¿Com dir-li a la persona que estimes que es mor? ¿La despertaríeu perquè ho sapigués o la deixaríeu morir en el desconeixement? ¿Creieu que hi ha un trànsit entre la vida i la mort?

la fada del castell

Las noches se han apoderado de las piedras que han sustentado este castillo contra los embites constantes del agua. Y como la cera que deja el poso de su recorrido, los suspiros han cincelado palabras en las grietas del tiempo abiertas en la piel de este nenúfar de historia. Al poner el pie sobre el pasadizo uno se siente como un ladrón, sintiendo que deshoja las flores de las doncellas y que nunca podrá haber perdón; al atravesar las puertas y penetrar en las entrañas uno se siente como un asesino, empieza a ser consciente de que el el crimen acecha en sus manos. Se debe cerrar los ojos y dejar que el antiguo sol caiga sobre el rostro con el peso de una confesión largo tiempo esperada. Descalzo, es necesario que la yerba que ha contemplado generaciones de mentiras y escondrijos de amor nos acepte en su seno. Y sientes como el aire, cargado pese a estar al descubierto, bendice la llegada del anochecer. Antes de que las estrellas te hagan creer que podrías capturar el arcoiris tratas de imaginar los cuentos que alrededor del fuego juglares en tránsito trovaron para damas que soñaban con alguien a quien confesarle entre las sedas "todo para vos conmigo". Deambulas; porque el seguir vivo es sólo un vagarear hacia el horizonte, buscando la mar en que sumergirse. Sabes que alguien observa desde las almenas, pero quién no ha observado en la noche? Hoy no puedes permitir que los fantasmas aniden en los torreones y desciendan hasta las mazmorras. Los aromas, parecen penetrasr todos en avalancha; pero en el fondo es sólo una joven bruja preparando una pócima para que el bebé duerma bien. Y eres capaz de imaginarte la noche. E incluso, si piensas en ella, el amanecer de los tiempos. Hay un pasillo; siempre hay un camino que hacer brillar por ti y por mí. Aunque a veces, la mayoría de ocasiones, el mayot valor es enfrentarse a la puerta. Y ha habido batallas, y niños corriendo por los campos; pero ahora uno sólo percibe, aparentemente, el clamor del silencio: el viento recorriendo cada recoveco y transportando los callados gritos del tiempo. Y en alguno de esos puntos cardinales debes estar escondida tú. Y a un paso lo sigue otro; porque siempre debe ser así. Y allí me vi, como encerrado en un espejo; la luz de la luna reflejada en el foso no traspasaba la saetera, no había un árbol en la lejanía al que soñar robarle los frutos, no había flores a las que arrancarle los colores, no había músicos en las salas contiguas, no había nada más que la soledad. La soledad y yo. Fue entonces cuando una luz iluminó el universo, como una explosión de vida. Era sólo un pequeño halo agazapado frente a la aspillera; era verde como las colinas que nos conducen a la libertad. Y pude entender que tenía los cabellos rojos; no sé cómo, pero en la pequeña distancia infinita que me separaba del hada lo supe. Y giró su rostro y me sonrió y sus ojos era liláceos y profundos como la mar océana; y comprendí que sus manos eran todo el eterno infinito universo que necesitaba... Y la noche se convertiría en pureza; y el pecado no exisitría como tal porque existiría el amor. Las ancianas piedras de escondida sabiduría dejaron de oprimirme el corazón y me permitieron danzar la canción de los tiempos...

Castell Biwmares
Cymru'07
Wales has more castles per square mile than any other country in the world.

Mi día en la Villa y Corte (!6/V/2008)

Hallábame una noche gozando de mi propia compañía en mi casa cuando decidí que era el momento de acercarme hacia los placeres que nuestras almas necesitan. Así que me desplacé hasta nuestra estación de autobuses -que sería como bajar hasta los establos y ensillar un caballo para lanzarnos al galope y disfrutar de la campiña a orillas del Dee-.

Y tras unas horas de tránsito negociando con las hordas de Morfeo -como viene siendo habitual- llegamos a la Villa y Corte de Madrid. Siendo la que sigue la primera imagen que mi retina percibió en tierra de la capital del reino.

La siguiente fue al salir del suburbano -donde uno demostró que sí es barcelonés; aunque en ese instante perdí la orientación british-; curiosamente al salir al paseo del Prado, mientras nuestra ciudad negociaba el pecado de tener sed, Madrid regaba sus parques bajo la lluvia.

Un nombre. Un genio. Un dios hecho carnalidad. La propia definición del Arte (sí, con mayúsucla). Por eso me lancé hasta la Meseta:

¿Alguien -más allá de la propia Gaia- ha captado la belleza del cuerpo femenino mejor que Amedeo Modigliani?

Quizá sólo Auguste Rodin podría ser la respuesta a la cuestión anterior. Y el Hado y las Moiras estaban esta vez de mi parte. Así que pude disfrutar tras las dos sedes de la exposición de Modigliani, de una con dibujos y algunas esculturas de otro de mis amores:

Siendo el Bicentenario del levantamiento de lo nosotros conocemos como la Guerra del Francès, aproveché para visitar una expo sobre el tan cacareado Dos de Mayo. Y uno se topa con cosas que no puede entender:

Y para finalizar las pocas horas en que uno se entrega a la Villa y Corte un espctáculo "Naumagia" en el Retiro con motivo de San Isidro:

En www.semirea.blogspot.com aparecerán comentarios sobre los artistas en breve.