FRACÀS #janotocacopa

FRACÀS

Fracàs, vergonya i oportunitat desaprofitada. Així es pot resumir el que el partit d'ahir a Anduva suposa per el RCDE.

 

Els somnis del #tocacopa resten esmicolats a Miranda de Ebro, però aquesta guerra de la copa no s'ha perdut només en aquest partit, ha estat una llarga travessa massa a prop del penya-segat, i ja se sap que quan mires de fit a fit l'abisme, l'abisme també et mira a tu. Semblava que tothom, des dels jugadors i l'estament tècnic, passant per tota la massa social i, cal suposar, que la massa dirigent del club, estàvem molt il·lusionats amb la copa aquesta vegada. No podem obviar que veníem de la gran decepció, i esmicolada de somnis, que fou la segona volta de la temporada anterior; tot i això, i la, malauradament tradicional, sagnia de jugadors, l'equip es torna a vestir de curt i demostra que sap jugar a futbol i mica en mica ha assolit un nivell molt bo, tot i les moltes limitacions, i la situació en lliga així ho demostra. Però des del sorteig de la copa, vèiem una gran opció per arribar a assolir un somni novament, però ha esdevingut un mal son del qual tocarà despertar el més aviat possible per poder seguir la bona senda a la lliga que ara és l'únic camí vers Europa.

Ahir vàrem perdre al camp d'un segona divisió (no és ni la primera ni la segona vegada que succeeix), i a més a més ens eliminaren, però, la derrota es començà a gestar a Cornellà-ElPrat: si a casa nostra haguéssim treballat i jugat com aquest equip sap, hauríem arribat a terres castellanes amb l'eliminatòria molt encarrilada. Però no era la primera vegada que succeïa. A Vigo vàrem fer un partit dolent, i resolguérem a casa sense gaires coets. A Còrdova tampoc férem un partit rodó, tot i certa dosi de mala sort. A la tornada vàrem jugar 45 minuts, trenta cinc a la primera part i els últims deu, fent una exhibició; però vàrem solcar les aigües del naufragi durant molt estona. I arribàrem a l'enfrontament davant el Mirandés. Un desencert rere un altre. S'han classificat merescudament, perquè ho han fet millor, perquè nosaltres no hem fet el que sabem i hauríem d'haver fet. Si haguéssim jugat la primera part a Conerllà-ElPRat com davant el Córdoba, per no citar altres partits de lliga com a exemple, a la mitja part la història ja hagués canviat; no dic que ho tinguéssim resolt, però sí encarrilat. Els dos partits han estat, exceptuant els minuts finals boigs de Cornellà-ElPrat el que ells somniaven. Sí hem anat a jugar a Anduva com a ells millor els hi anava! Però insisteixo, el fet problemàtic fou arribar a Miranda de Ebro sense haver resolt l'eliminatòria.

Només de pensar en la possibilitat perduda de jugar una semifinal de copa contra l'Athletic (o tal vegada el Mallorca) em tornen a entrar ganes d'estomacar portes, parets i tot allò que es posi pel davant. Un gol més i estaríem a dos partits de jugar una altra final... Però tot s'ha anat en orris. Em fa recordar una piulada del gran Xabier Azkargorta que qualificava l'Espanyol com l'equip “quasi”: quasi juga meravellosament bé, quasi marca, quasi guanya, quasi és un gran...

A més a més de la sensació de derrota, amb la cara d'imbècil que ens durarà uns dies, t'adones que hem perdut una oportunitat de mantenir i fidelitzar la mainada, la nostra massa social futura, que no som una afició gaire acostumada als èxits. Ara bé, si les circumstàncies ens permeten mantenir tot el que sigui possible d'aquest equip, en un futur no gaire llunyà, arribaren els èxits. N'estic convençut. En absolut m'agradaria que aquest escrit semblés una crítica ferotge als tècnics i jugadors. Hi ha coses que no s'han fet bé, i ens han de servir per aprendre i fer-ho millor les properes vegades; però cal que aquesta afició tornem a demostrar la nostra grandesa donant ànims al RCDE aquest dissabte a Cornellà-ElPrat. Malauradament, affairs laboralsm'impediran ser-hi físicament, però de cor i esperit tots els pericos cal que aplaudim els nostre jugadors perquè entenguin que volem tornar a somniar aviat: aquesta mateixa temporada amb la lliga.

Somniem, aquest any sí, toca classificar-se per jugar a Europa, novament, l'any vinent. Així que tornem a donar la confiança al Sheriff que tantes coses bones ha fet amb la nostra plantilla i sobretot als nostre jugadors, jovent que si els mantenim i els tractem bé, seran el nostre futur d'èxit; emperò, aprenguem també, que millor jugar sempre al futbol mantenint el nostre estil i deixant “los huevos” només pels moments finals quan la resta de plans no han funcionat, tal vegada ens anirà millor.

Els somnis del #tocacopa resten esmicolats a Miranda de Ebro; però cal recordar que els ferits són perillosos perquè saben que poden sobreviure, i crec que la nostra història ens demostra que sabem aixecar-nos i continuar, i aquesta vegada cal saber tenir cura de les ferides i agafar el somni europeu de la copa i mantenir aquesta gran cinquena posició en la que hem acabat la primera volta de la lliga.

Agua (water) Deepa Mehta

Aguaés l'epopeia d'unes dones per sobreviure al tràgic destí que les ha condemnades a ésser mortes vivents: els texts sagrats hindús, des de fa més de dos mil anys, diuen:

Una vídua ha de patir i ésser casta fins la mort.

L'esposa fidel al difunt anirà al cel.

L'esposa infidel renaixerà al ventre d'un xacal.

Les lleis de Manu

Capítol 5è, versos 156-161

Dharamshstras

La Chuyia és una nena de vuit anys que en pocs dies passa d'ésser casada, amb un home gran, a esdevenir la seva vídua. Això significa que no només li han arrabassat la seva infantessa, sinó que ara, li arrabassen la seva vida: com a vídua ha d'abandonar la seva llar familiar i marxar a l'Ashram.

Tot i que ens trobem a l'Índia de l'any 1938, la situació que narra la pel·lícula de Deepa Mehta sembla ésser encara molt vigent al seu país. Una mostra d'això foren els problemes que tingué per rodar la pel·lícula a Venarisi com a conseqüència dels radicals hinduistes.

Mentre Gandhi tractava de sacsejar les consciències polítiques de l'Índia, la situació de moltes persones, fossin de la casta que fossin, encara era dramàtica. Les vídues eren obligades a patir una vida d'abnegació fins la seva mort, purgant les culpes d'ésser responsables de la mort del seu marit; i això ho feien a l'ashram, una comunitat dins la comunitat.

A l'ashram de Rawalpur on acaba Chuyia, dirigit amb tradicional mà de ferro per Madhumati, hi tracten de sobreviure poc més d'una desena de vídues, entre elles la jove Kalyania i la Didi, vídua d'un brahman. Les condicions de vida per a les vídues són dramàtiques. En aquest ambient, i de forma casual, apareixerà el jove Narayan, un jove i fervent seguidor de Gandhi.

La pel·lícula, tot i la duresa del tema tractat, és preciosa. Té una narració pausada, con les aigües sagrades del riu, com la lentitud de les vides de les vídues, que li permet mostrar-nos les dures condicions d'aquesta vida, però al mateix temps ens fa aparèixer i ens permet entendre els personatges, algunes són autèntiques flors de lotus. La llum de la cinta és esplèndida, la música, quasi omnipresent, és dolça i esdevé quasi un personatge més. El text està molt ben treballat i les interpretacions són magistrals.

Ens trobem davant d'una obra de cinema independent, no és una pel·lícula de Bollywood, és una obra que cerca enviar un missatge més enllà de l'entreteniment. Water és la pel·lícula que tanca la Trilogia dels Elements de Deepa Mehta. Si Fire parlava de política de la sexualitat i Earth parlava de la política de nacionalisme i Water parla de la política de la religió. Una gran pel·lícula que ens mostra una tràgica realitat amb una bellesa terriblement dramàtica.

[possibilitat d'spoliers]

Sarala, l'actriu que interpreta a Chuyia, qui s'aprengué el guió fonèticament, fa un treball excepcional, com la nena petita que no entén què fa a l'ashram i que no comprèn, ni ho vol fer, perquè ha d'ésser allà. Només les possible pluja de felicitat de la Kalyania semblen que poden fer-la somriure. La seva trista i traumàtica evolució al llarg de la història està magistralment interpretada. Però crec que tant la Kalyania com la Didi són les grans estrelles de la cinta. Seema Biswas composa una ascètica Didi Shakuntala que ens mostra la submissió ascètica a la fe; i tanmateix, la història li farà comprendre que potser ja no hi haurà una nova eixida del sol per una nova vida per a moltes de les dones de l'Índia, però potser sí per les joves i les nenes. La seva actuació és superba: una lliçó de rostres expressius i com modular les paraules per fer-les transmetre tot allò que realment signifiquen i dotar el text de la profunditat que té. Però la gran actuació tràgica és la de Lisa Ray, la Kalyania. La seva tímida bellesa, utilitzada per la Madhumati per aconseguir els diners que poden permetre mantenir l'ashram, encantaran, accidentalment i casual, el Narayan i desencadenaran la catàrtica història. Composa un personatge d'una fragilitat que travessa la pantalla i t'envolta desitjant ésser el sari que la transporti a l'altra riba del riu, però per veure eixir aquest sol d'un nou dia per a l'Índia. Desitges que els somnis que ella i en Narayan, a la meravellosa escena nocturna sota l'arbre, teixeixen esdevinguin realitat, i deixi d'ésser l'ombra nefasta a la que ha estat condemnada. En John Abraham dota a en Narayan de la introspecció que el personatge requereix, però amb la llibertat d'un jove que creu que la realitat es pot canviar, i cal actuar per fer-ho i creu haver trobat la senda per fer-ho i ha decidit caminar-la.

La pel·lícula ens narra una història perfectament real, per això, vivim moments durs, de descoberta, de somnis, de joia, de tragèdia, de recerca i esperança, de decepció i patiment. És l'esdevenidor vital dels rius vitals.

Us recomano que visioneu aquesta pel·lícula: un amor més impossible que un Romeo & Juliet en el marc de la bellesa de l'Índia amb una realització molt aconseguida que ens mostra una vessant de la realitat desconeguda amb una mà ferma que pinta la vida amb la bellesa tràgica de l'existència.

Del dvd em sembla un encert que s'inclogui una petita entrevista a la directora a la presentació al barceloní cinema Verdi de la pel·lícula i el making of. Potser a més a més de la versió original hindi i la traducció i subtítols en castellà, en anglès hauria estat un encert. No entenc incloure un curtmetratge com “amigo no gima”.

Avui n'hauries fet 72

Avui n'hauries fet 72

D'anuncis, escudelles i rentades de cervell

El proppassat dilluns la companyia cervesera Damm estrenava el seu nou anunci, i afortunadament per a ells, no ha deixat indiferents; bé, si més no, a un sector de la població, i això per a la companyia és bo, perquè fa que es parli d'ella, emperò, aquesta gent que en parla (parlem) era el target de l'anunci? Ho siguem o no, està clar que tothom té el dret d'opinar, i més en aquest món on cada dia és més fàcil i més d'habitud de xerrar de tot i de res, amb o sense coneixement de causa, i essent o no el destinatari del missatge.

L'anunci, si no l'heu vist i voleu fer-ho el podeu trobar aquí, personalment, em sembla dolent. No culés, encara no és el moment d'atacar-me: em sembla dolent com anunci, més enllà de voler promocionar una cervesa, una moto, una visita a un jardí o qualssevol dels productes que els publicistes puguin tractar d'encolomar-nos. És lent, poc atractiu i contradictori amb ell mateix.

Ara bé, aquest anunci està destinat als consumidors de Damm, als culés, als culés consumidors de Damm o als cuiners d'escudella? Crec que el target de l'anunci són la segona i tercera categoria de les que he citat, per això m'exclou del grup de persones a les que es destina l'anunci; a mi, i a la resta de pericos. M'ofèn? No. Per què hauria de fer-ho? Si realment l'objectiu fossin tots els consumidors de Damm, sí que m'hauria de sentir molest per part del contingut de l'anunci, perquè podria esdevenir part d'una campanya quasi de ministeri de propaganda; però tampoc comet aquella errada, quasi delicte ideològic, de confondre Barça i Catalunya (que alguna ocasió anterior sí han volgut cometre). Consegüentment, l'anunci, que ja he dit que no m'agrada com a tal, em pot molestar com qualsevol anunci; si me'l trobo a la tele, canvio de canal i prou.

Sé que molta gent, especialment pericos, no ho veuen de la mateixa forma que un servidor, però cadascú controla el seu sistema visual i entén allò que vol entendre: ni sóc la veritat, ni el seu portador, només puc tenir la meva pròpia veritat. Potser aquesta vegada, i vés a saber per què, no l'he trobat ofensiu ni vers la meva persona ni vers els meus col·lectius; tal vegada, qui sap!, duia una sobredosi de proteïna perica hidratant la meva pell i no la tenia especialment fina vers l'estultícia o els intents ministeripropagandístics d'instaurar un pensament únic. O, simplement, de forma real no hi hauria motiu perquè m'afectés. Això sí, continuaré canviant de canal, com quan veig tot allò que no m'agrada. Ara bé, qui vulgui deixar de prendre determinada beguda lliure és de fer-ho, com de criticar aquest escrit o considerar-se denigrat pel tracte sofert des de certes institucions o empreses.

Així que al respecte de la relació de Damm i el RCDEspanyol podem recordar que alguna campanya essent nosaltres el targetja l'hem tinguda i pensar, com diu el company Òscar Julià en el seu blog, que potser fóra millor tractar de crear sinergies entre l'empresa i la pericada.

Espero que haurem après la lliçó

Tots sabíem que no seria fàcil, però crec que ningú ens esperàvem el que vam veure i viure ahir. Si al final tot acaba essent positiu i a més a més, s'aprèn una mica d'humilitat, haurà estat positiu.

Els primers minuts de l'equip foren bons, si més no s'arribà a l'àrea rival, però ràpidament el partit fou possessió del Mirandés. Deia el seu entrenador, tot un veritable senyor a la roda de premsa, no com d'altres, a la prèvia que al seu equip no el podríem guanyar en motivació (al respecte jo pensava: un equip tan jove com el nostre davant la possibilitat de jugar unes semifinals de copa hauria de sortir igual o més motivat). I va demostrar, que com en molts d'altres aspectes, encertà. El seu equip sortí amb les idees clares i disputà un molt bon partit de futbol sabent quines eren les seves capacitats i esprement-les fins a obtenir un resultat satisfactori. Aquest equip jugà molt millor que molts equips de primera divisió, per exemple, molt millor que no pas l'Espanyol ahir. Ah, i per si algú està esperant un comentari al respecte: l'àrbitre fou, en la trista línia del col·lectiu, un incompetent; el més vistós foren els dos penals no assenyalats, però la resta de la seva actuació fou una sèrie de despropòsits concatenant errades.

Era incomprensible per a l'afició perica veure com el seu equip era una marioneta a les mans del seu rival. De fet, menys aquells minuts inicials, algun apropament a finals de la primera part i a principi de la segona, l'equip vagarejava pel camp a la recerca d'una taula de flotació: semblaven els romans en mans dels gals irreductibles, fins l'arribada d'un final de pel·lícula on semblava que ara fossin ells qui havien rebut la poció màgica.

Però crec que el més important és valorar diferents aspectes que no podem obviar per l'esdevenidor de l'equip:

• Humilitat Aquest bany amb aigua freda hauria de servir per rebre una dosi i creure fermament que si no es juga al 100% és impossible assolir cap objectiu es tingui el rival que es tingui.
• Joventut El nostre equip és el més jove de primera, ens vanagloriem (tot i ésser conscients que les circumstàncies obliguen) d'apostar fermament per la cantera; però això també comporta riscs: la manca d'experiència pot comportar no saber fer front davant certes circumstàncies. També és cert que només viure certes experiències forja el caràcter. Per això cal saber posar ordre i no culpabilitzar ningú per les errades d'ahir, sinó prendre nota per evitar-les en el futur.
• “Efecte Álvaro” Aquesta temporada ja havíem viscut la consecució de punts en els darrers minuts del matx, però el viscut a Cornellà-El Prat aquests deu dies quasi és inexplicable sinó és per una motivació extraordinària i una confiança desfermada, i aquesta, s'assoleix a mesura que els victòries arriben i es veuen els fruits de la bona feina. Per tant, es veu que la senda que es transita és bona, però cal mantenir-se dins la senda de les llambordes grogues o caurem al precipici.
• Risc d'una plantilla curta Pot ésser molt bo a nivell de mantenir una pressió elevada respecte els jugadors perquè sempre veuen l'opció de jugar com a possible, a més a més, sabem que podem comptar amb els jugadors del filial quan les necessitats així ho requereixin, però la situació es complica quan la mala fortuna cau en forma de lesions en el tram de lliga que et jugues els somnis de futur. Què farà ara la secretaria tècnica?
• La força d'un sentiment Ahir, tot i anar maldades i que un sector de la graderia marxés o fins i tot xiulés (jo no comparteixo aquestes actituds però cadascú és lliure de manifestar-se com creu convenient), majoritàriament es mantingué, tot i el malestar generat pel pèssim joc de l'equip l'esperança que quelcom positiu podia passar; o si més no, el somni, perquè #tocacopa (fet que hauria provocat unes queixes més ingents avui). Possiblement, aquest alè de la graderia fou imprescindible perquè el miracle tornés a produir-se.

Dimarts vinent visitarem Miranda d'Ebro i cal anar amb la mentalitat realista i guanyadora, el partit a Anduva no serà gens fàcil, i si ahir, en el nostre terreny de joc ens feren el que ens varen fer, com no estiguem centrats durant els noranta minuts, d'allà no sortim vius. L'eliminatòria encara està oberta, i no és moment per convertir un somni en malson com gairebé succeeix ahir; i també fóra bo per la salut de l'aficionat no convertir cada partit en una ruleta russa.

El partit d'ahir ens ha de servir per aprendre, i molt, de tota una sèrie d'errades i així poder continuar conreant el somni que #tocacopa.

Avui ens toca contra el Mirandés

Ara fa uns dies retuitejava un article publicat a CronicaPerica referent als vídeos “motivadors” que davant certs esdeveniments broten com bolets en una bona tardor.

Avui vull agafar aquella idea respecte la necessitat, o no, de caldre certa dosi de motivació extra per encarar determinats encontres i pensar que no haurien de caldre.

Aquesta nit ens enfrontem al C.D. Mirandés. A priori no sembla el partit més atractiu per desplaçar-se fins a Cornellà – El Prat una nit intersetmanal, a més a més, qui més qui menys, té altres circumstàncies vitals més enllà del #RCDE. Fins aquí, res a objectar; emperò, tots els pericos ens hem imbuït del somni de #tocacopa, i això significa afrontar cada partit del torneig com una final, una partida a tot o res que ens apropa a l'objectiu final.

I sí, ho escric jo mateix, que la setmana passada no vaig poder assistir a la final de vuitens contra el Córdoba; però, i això no entra en contradicció amb el paràgraf anterior, l'assistència o no a #cornellaHELLprat no dóna carnets de bons o dolents seguidors pericos, el que ens fa especial com a afició és la nostra capacitat de transportar l'equip en les situacions més doloroses i adverses fins a la fita. I això ho hem de tornar a demostrar avui: avui cal oblidar que davant tenim un rival teòricament inferior i permetre que això ens relaxi; ans al contrari, avui he de sortir concentrats per derrotar el rival com si fos l'enemic, cal demostrar al terreny de joc tot el bon joc que últimament l'equip desplega i fer-ho aconseguint la màxima renda de gols a favor i mantenint la nostra porteria a zero.

Aquests partits “trampa” ho són perquè es té molt a perdre i aparentment molt poc a guanyar, però no podem caure en el parany: sí tenim molt a guanyar: l'opció de jugar unes semifinals de copa del rei; per això, amb humilitat i creient en les pròpies capacitats cal sortir al terreny de joc a jugar i guanyar aquest partit.

Per aquests motius, no crec que calgui cap vídeo motivador per afrontar el matx d'aquesta nit; només crec que calgui sentir el Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona i llavors sabrem què fer per ajudar els nostres jugadors a assolir el repte.

#tocaMirandés #tocaCopa

Heu perdut el fil d'Ariadna?

Perdido hilo de Ariadna

El laberinto será eternamente tu mundo

Al final todo seguirá sienda entrada

y la noche es la morada del universo.

Rabbe Enckell

Flyende spegel

trad. Francisco J. Uriz

Segur que l'heu perdut? Camineu vers aquest laberint i pregunteu-vos per la vostra senda o us trobareu davant l'espill negre que us barra el pas...

 

imatges: un jardí britànic i d'una vesprada daurada

Brindem! (ara que ha mort Fraga)

Quan era petit m'ensenyaren que no s'havia de desitjar la mort a ningú, i al llarg de la vida he tractat de seguir ferm dins d'aquesta màxima, tot i que reconec que no sempre ho he aconseguit. Ara bé, també vaig llegir, tot i que potser no tan petit, que el cadàver d'un enemic sempre fa bona olor; així que no crec que sigui cap acte recriminable celebrar la mort d'un ésser indesitjable.

Sí, òbviament, estic parlant de Fraga. Avui molts han glosat la biografia de “Don Manuel”, i hem pogut llegir dos grans aspectes: el del ministre franquista i el de pare de la constitució; al final, sembla ésser, segons es deprendria de gran part de comentaris, que caldria agrair-li (sic), i molt!, el trànsit a la democràcia que ens portà l'estat del benestar -aquest que ara s'entesten a carregar-se-, i que caldria perdonar el seu passat de membre de l'staff criminal i assassí que dirigí l'estat espanyol després d'aixecar-se contra la legitimitat i que es perllongà en els quaranta anys de dictadura. Bé, de fet, es perllongà molt més: la tan defensada per alguns democràcia actual és l'hereva d'aquella dictadura, la filla que modelaren i tutelaren els franquistes i militars, gent (gentussa?) com el finat.

Considerant les pàgines de negra història que escriví i que féu patir ens demostra que caldria una revisió urgent del tan vanagloriat procés de transició espanyol, i començar, d'una vegada, a passar comptes i dir les veritats.

Aquells que avui glosen les seves magnificències em llençarien a la cara, si llegissin això i creguessin que és digne de resposta, que cal saber valorar la seva capacitat de canvi i adaptació i seva important aportació per la salvaguarda de la democràcia: que potser treballà per la democràcia quan encara era un cadàver sota el seu ídol i salvador de la pàtria? Que potser no és un altre ésser que ha fet la seva glòria sobre brases personals i adaptant-se al vent que bufava cada moment? Un altre membre de la classe política que al final només pensa en la salvaguarda de l'statu quoque el permet viure mentre la resta sobreviu. I estaré disposat a acceptar les seves possibles virtuts en època democràtica, però la seva persona quan treballava per la democràcia era una panerola sobrevivint a la catàstrofe tacada de sang; i formà part de l'elit que intentà mantenir-se aferrada al poder al preu que fóra necessari.

Brindem perquè avui resta un menys, però guardem un silenci respectuós per aquelles persones de bé que no pogueren morir al seu llit com a aquest còmplice i criminal sí se li ha permès.

P.S.: I per si voleu una biografia d'ell, us en deixo un enllaç on la trobareu en cinc cançons.

A les paraules demano camins

Si la intenció fos fer una crítica partint de les mateixes premisses que utilitzem per les obres professionals, seria per tancar ara mateix aquesta pàgina i que tots plegats ens dediquéssim a una altra cosa: el teatre amateur és un teatre que pot ésser molt digne i molt ben treballat, però que compta amb unes limitacions molt grans que cal tenir present quan ens disposem a gaudir d'un espectacle servit per una companyia no professional.

El dissabte passat, amb la Raquel vàrem assistir a la segona de les funcions que la companyia ATEl partiquípresentava al Centre Cultural La Farinera del Clot l'espectacle A les paraules demano caminsun muntatge poètic sobre l'obra de Maria-Mercè Marçal. Potser per ésser al voltant d'aquesta gran poetessa, una de les veus que més admiro, que, possiblement, tenia moltes esperances dipositades i al mateix temps molta por que no m'acabés agradant.

Al final, valorant la dificultat que comporta generar una obra com la que presentaren, la valoració és positiva, tot i que vaig sortir amb una sensació que la idea podia haver donat per força més. Plantejada com una viatge al llarg de la seva vida on petites pinzellades narratives ens situaven a la seva biografia que era mostrada pels seus propis texts, l'hora de funció es fa curta per la ingent quantitat de material que se'ns podria haver mostrat, però al mateix temps el seu esdevenir ha estat lent en la seva processió i ràpid en la intenció de cobrir la seva, excessivament curta, vida.

El plantejament ens fa recordar, indefectiblement, i salvant les enormes distàncies els muntatges que Ollé i Beltran  han orquestrat respecte Salvador Espriu i Joan Maragall, molt més reeixit aquell que aquest. Algunes de les veus declamaren amb molt d'encert els versos marçalians, i aconseguiren mostrar i permetre'ns copsar els múltiples detalls que teixia la seva ploma, algun dels quadres compositius, em semblà molt encertat; per altra banda, els moments musicals em semblaren una mica excessivament llargs.

Tot i les limitacions inherents a les condicions del muntatge, crec que era una obra que aconsegueix el que crec que volia ésser el seu objectiu apropar-se i apropar la poesia marçaliana al públic i despertar, novament o una altra vegada, l'atracció vers els seus traços negres sobre blanc.

Els quadres són Camí de Chailly i Neu a Louveciennes de C. Monet i A. Sisley, tots dos al Musée d'Orsay.

Mala Digestión #boloGarcilaso

Després de quasi un any de silenci Mala Digestión va tornar ahir als escenaris, ho féu al Centre Cívic Garcilaso. I, com sempre, tornaren a oferir un concert genial, mantingueren la seva línia de millora constant.

La d'ahir era una data molt important, significava la presentació de Marshall com a nou bateria en substitució de Míguel; motiu que havia provocat, entre d'altres, aquest silenci d'escenaris. Val a dir que superà la prova amb nota. Tot i els nervis lògics, l'actuació fou molt bona.

Puc afegir, perquè vaig gaudir a primera fila amb ell, que Míguel, a més a més m'ho confessà al final del concert, que tot i haver sentit certa malenconia per no ésser a l'escenari havia gaudit moltíssim amb l'espectacle de Mala Digestión des de la vessant de públic. Ningú pot obviar que el seu rostre durant el concert era de fruïció, i estava absolutament entregat amb la causa.

Aquests mesos de reclusió al local d'assaig ha permès una evolució vers un so que podríem definir com més metronòmic, tot i no haver perdut ni un àpex de naturalitat; se'ls veié molt còmodes i cada vegada més ferms dalt d'un escenari. Els temes sonaren millor que les anteriors ocasions, es continua demostrant que es cerca el definir els detalls i fer de cada tema una peça el més rodona possible. Aquesta vegada no hi hagué cap cançó nova, però els quinze temes sonaren molt i molt bé, contundents i essent cadascun una ràfega de bona música directe vers les nostres ànimes. Cada vegada més el públic es fa seves unes cançons que a cada interpretació creixen i esdevenen millors.


Em continua agradant molt, tot i les modificacions, el set-list presentat, mantenint Ángel sin alas com a tema inicial, i fent el final amb Insomnio i Salve/Txus. Crec que l'ordre de les cançons continua essent quelcom molt pensat i que dóna més eficàcia al directe. Encara, emperò, estic decidint si la nova ubicació de Poeta frustrado em sembla la més adequada. Tot i això, amb les grans cançons que presenta Mala Digestión és fàcil gaudir d'el concert. Un conjunt de peces que tot i la seva varietat de sonoritats, presenten una signatura pròpia com a grup que els confereix aquest savoir faire de les grans bandes; dada que es pot apreciar seguint la senda que les seves composicions han marcat.


El públic, entregat com sempre, gaudí veient novament el grup actuant en directe; i ens alegra molt poder afirmar que el proper 25 de febrer, dissabte, es compartirà escenari a Hijos de Caín amb Nada que ver.

Afortunadament, les bones noves no acabaren aquí i es pogué informar que a mitjans o finals de febrer Mala Digestión entrarà a la Salamandra per gravar el seu primer EP oficial, superada l'època de la maqueta que es gravà a Sonoestil.

Totes aquestes notícies ens fan esperar que aquest 2012 sigui un gran any per una grandíssima banda com és Mala Digestión.

Corol·lari final, confessat al acabar la nit via twitter: la propera vegada farà headbanging Rita la cantaora, #mehagomayor.




Les dues imatges que il·lustren el cometari són de Dani Viñuales, una de les dues persones que sempre hi són per fer el reportatge gràfic dels concerts de Mala Digestión.

P.S.: Espero fer un comentari de les cançons de Mala Digestión abans que el grup entri a l'estudi per gravar l'EP.

Nova etapa a Las Migas

Ahir vaig poder assistir al concert exclusiu del TR3C a la sala Luz de Gas de Las Migas.

He de reconèixer que tenia moltes ganes per sentir l'Alba Carmona, la nova veu, en substitució de la Sílvia Pérez Cruz i com evolucionava, en conseqüència, el grup.

El cert és que em va agradar molt el concert. Un concert breu, quelcom que ja era d'esperar. Potser el canvi més significatiu és que Las Migas, aquest grup barceloní (de formació que no de naixences) de flamenc fusió té ara una veu molt més flamenca. La seva sonortiat, els seus dejes són més flamencs, però la l'essència és la mateixa i això fa que la proposta continui essent molt i molt interessant, un encreuament de sensacions fetes des de l'ànima amb l'escalfor del flamenc per cuinar un menú de flaires diversificades. Una de les bandes més interessants, no només del panorama flamenc, que ha sorgit últimament.

Val a dir que les cançons del proper disc que varen presentar sonaren molt bé i que ens feren vener moltes ganes de poder escoltar-lo i de poder assistir al concert del Palau de la Música.

aforisme al voltant d'ésser qui som

De vegades les idees brollen del cap qui sap per què, aquesta vegada fou conseqüència d'una imaginària conversa molt real:

-Ja no ets qui eres...

-Mai vaig ésser aquell qui era...

 


I per il·lustrar millor l'aforisme, a més a més de l'esbós Jano d'Alejandro Mesonero us deixo un molt interessant videoclip d'una grandíssima banda, que avui actua en directe: Mala Digestión, la cançó s'intitula Nunca sabrás quien soy. Oi que es complementen?

El gremio de los magos (Crónicas del mago negro I)

Fa un cert temps vaig topar amb El gremio de los magosvoltant per alguna llibreria. Al llegir el text de la solapa interior em causà cert interès, emperò, es va quedar com una possible lectura futura, tot i la pobra impressió que causava la portada i el to infantil que transmetia la sinopsi de contraportada.

«Por extraño que parezca, los Juegos Olímpicos de Barcelona sirvieron de inspiraciñón para el primer ca´pitulo de El gremio de los Magos. En la televisión vi un reportaje sobre cómo las autoridades estaban vaciando la ciudad de vagabundos y sin techo. Esa noche soñé que estaba entre los cientos de personas expulsadas de la ciudad... a manos de un grupo de magos. Me desperté y puse por escrito ese sueño, pensando que por la mañana me reiría al leerlo. Pero no fue así. Tiempo después, encajé esa historia en un mundo de mi creación, donde la magia existía de modo latente y precisaba de una instrucción estricta, un privilegio solo al alcance de los ricos.»

Fa poc el vaig trobar a la biblioteca i vaig decidir en un impuls que li donaríem una oportunitat. El llibre és entretingut, però et quedes amb el regust que podria haver estat quelcom una mica millor. Tot i això, suposo que llegiré les dues altres novel·les que conformen la trilogia de les Crónicas del mago negro.

L'inici, que és el que explica la sinopsi de la contraportada és molt prometedor i em sembla una idea força “original”, el concepte de Purga està molt ben treballat. Els dos primers capítols, la novel·la en té vint-i-nou, són engrescadors. Tot i la prosa senzilla i potser una mica jovenívola entres en la història que et narra. Ara bé, els següents capítols es fan lents perquè et provoquen una sensació de repetició i de manca d'acció que llastren la narració tot i que hi ha algun moment interessant. La segona part peca més o menys dels mateixos defectes, tot i que permet entendre una mica millor la particular màgia d'aquest món. Aquí trobo un encert en la forma com aquesta apareix i del seu control, el vel de misteri dels segles anteriors i la idea del procés de mort dels mags. Però quan arribem als últims capítols tot es precipita. La història és altament previsible, però tot i això segueixes llegint, és una lectura fàcil, les pàgines.

Veurem en les següents dues entregues com es desenvolupa la història, emperò, no crec que variï gaire del que Trudi Canavan ens mostra en aquesta primera novel·la. Una història de fantasia previsible i fàcil de llegir que presenta algunes idees molt interessants però que la prosa senzilla i sobretot l'estil narratiu i senzillesa argumental la llastren.

Després del #tocaCórdoba ara #tocaMirandés Sí: #tocacopa!!!

Ahir onze de gener de 2012 fou la primera nit màgica de copa a Cornellà-El Prat, l'Espanyol va aconseguir superar l'encreuament de vuitens de final davant del Córdoba, i no ha estat una eliminatòria gens fàcil. Afortunadament, la setmana vinent tenim l'anada dels quarts de final a casa contra el sorprenent Mirandés.

He de reconèixer que ahir no era a Cornellà-El Prat: era amb la meva parella sopant al TNC, un regal que havia aconseguit la Raquel i que ens resultà sorprenent ja que no es veia ningú al teatre, com a molt, i per què així ho volem pensar, devien ser-hi els elencs treballant en els assaigs de les obres. Resultava una sensació estranya pensar que havien obert el TNC només perquè hi anéssim a sopar. Al tornar a casa vaig poder llegir les piulades que informaven del satisfactori final.

Una vegada vista la repetició del partit puc afirmar que sí, que fou la primera gran nit màgica de copa del nostre nou estadi. Calia canalitzar tota l'emoció i la saviesa futbolística del passat derbi i reconduir-la cap al camí de la victòria i el pas de l'eliminatòria sense permetre que res ens destorbés en aconseguir l'objectiu (¿tenim un talp a la institució que decidí airejar la coneguda signatura de Kameni amb el Málaga -o era per treure-li ferro a la decisió de Pochettino- i la possible de Dátolo?).

El partit demostrà la màgia de la copa, quan aquesta se li permet mostrar-se tal i com és. Es pogué veure una primera part perica de somni amb l'única taca del gol. Una de les millors primeres parts d'aquest conjunt. Malauradament, un gran candidat a jugar l'any vinent a primera per mèrits propis, jugà les seves cartes i al poc de començar la segona part es trobà amb un marcador que el tornava a fer avançar en la competició del KO i amb un Espanyol tocat que durant gran part del segon temps esmerçar tots els esforços a tapar les vies d'aigua de la nau; però que al final llançà una última escomesa mortal que aconseguí enfonsar el vaixell rival.

La nit d'ahir permet a l'afició perica continuar somniant amb aquesta copa, ens permet continuar pensant que #tocacopa. Per això caldrà animar amb la mateixa intensitat que es féu diumenge i que es féu ahir el proper dimecres dimarts (21 hores) en el partit d'anada, per tractar de deixar el més encarrilada possible l'eliminatòria; això sense obviar que ara mateix cal recuperar els jugadors que dues ingents jornades futbolístiques per afrontar el dissabte el difícil repte a Sevilla, rival directe per l'objectiu classificatori de la lliga.

El partit d'ahir, conjuntament amb altres intervencions al llarg de la temporada, serveix per demostrar que aquest conjunt, tot i la seva joventut té un potencial molt gran i podria arribar a fer coses importants. Tots som coneixedors que aquest conjunt humà no es podrà mantenir la propera temporada, la dramàtica situació econòmica del club així ho exigeix; emperò, cal continuar sentint-se satisfets amb aquest equip i continuar donant-lo suport perquè cada vegada anem més lluny. Ens mostra la senda que cal mantenir, la confiança que cal depositar en el nostre staff tècnic i la seva capacitat per aconseguir que aquests nanos rendeixin a un nivell elevat. Així podrem aconseguir grans somnis.

Hi havia molta gent de la pericada que dubtava que aquest equip pogués afrontar la temporada amb garanties, afortunadament, crec que cada partit que passa ens referma en la idea que aquest és un gran conjunt i que conduit per aquesta meravellosa afició pot aspirar a assolir grans fites.

Enhorabona RCDE pel partit d'ahir. Gràcies RCDE pel partit d'ahir.

Ara toca pensar en Sevilla i diumenge ja tornarem a pensar que arriba la copa, llavors podrem parlar que #tocamirandés.

RCDE la força d'un sentiment.

RCDE som grans pel què patim.

la imatge és la tira d'anticrònica de CronicaPerica per @anticronica

Avui #tocaCórdoba: tot i les circumstàncies, a remuntar

Avui dimecres onze de gener de 2012 és la primera final d'aquesta temporada a la que el RCDE ha de fer front. El partit d'avui és una porta que cal obrir per continuar la senda dels nostres somnis: al posar-nos les botes avui és com si fóssim a Munchlinland i ens calcéssim les sabates de robí per seguir el camí de rajoles grogues fins la Ciutat Maragda d'Europa.

Avui podem fer la primera remuntada història de #cornellàHELLprat i ens ha de permetre somniar amb l'Europa League l'any vinent. Però cal tocar de peus a terra i tenir molt present que avui no serà gens fàcil.

Ens trobem davant d'un partit amb l'esperit una mica trasbalsat: portem l'eufòria del bon partit de diumenge a la nit i el regust del plaer aconseguit, però també amb el neguit per les condicions difícils amb les que ens trobarem. Ens enfrontem a un equip que porta un resultat molt favorable, a un equip que està construït per pujar a primera, que és el menys golejat de la seva categoria, al possible cansament acumulat de diumenge comptant que ells jugaren el dia abans, i la nostra pròpia fatalitat a la porteria.

I sí, ara vull fer una aturada al camí per parlar de la nostra situació sota pals.

Des de fora i com a simple aficionat, i soci, és difícil fer-se una idea real d'allò que ha passat amb Kameni, gran porter que ens ha donat molts grans moments -i com tots, alguna altra tarda plena de kameniades-; perquè hom no pot entendre que només sigui per les famoses declaracions de "manca d'objectius", de fet més d'una vegada havia parlat del somni europeu. Sigui com sigui, ens estem permetent el luxe de pagar-li un sou ingent per les nostres arques i tenir un bon porter a la graderia. Bé, continuarem confiant en el cos tècnic i no dubtarem que les seves decisions només cerquen el millor per l'equip a curt i llarg termini. Així ens trobem que avui, degut a les circumstàncies d'una lesió, com totes inoportuna, i una sanció injusta -des del moment que algú inventà l'opció del recurs- ens deixen sense els dos porters que teòricament haurien d'ésser els dos convocats; per això, els dos nanos del filial, Egdar i Dinu, ocuparan la porteria i el banc. Dos joves amb molta projecció, les seves respectives internacionalitats a categories així ho demostren, però que avui hauran de saber conjurar els nervis, les pors i la pressió i demostrar tot allò que saben fer, que no és gens poc. Ara bé, per a què ho puguin fer cal l'ajut i el suport de tota la resta de l'equip i de tota l'afició.

Esment apart mereix el nostre sistema jurídic. Cal una explicació fefaent, cosa que dubto que sigui possible, per justificar el calamitós procés dut a terme per intentar comminar la targeta vermella a Kiko Casilla. Això no pot quedar així, i més, sabent que no és la primera vegada.

Però no ens desviem més del camí de rajoles grogues: avui #tocaCórdoba, avui #tocacopa! Avui pot ésser una gran nit. Cal que tots i cadascun dels pericos enviem les nostres energies, estiguem presents o no al camp perquè els nostres herois ho tornin a ésser i aquesta nit puguem continuar somniant.

Endavant pericos!!!

Racisme? No, gràcies; demagògia tampoc

Ahir parlàrem del derbi de la ciutat de Barcelona, però ho férem des de la vesant pura i dura de l'aficionat satisfet amb el que veié a Cornellà-El Prat. Avui comentar un aspecte molt concret no vinculat al joc.

Molts mitjans de comunicació es feren ressò del fet que es produïren el que anomenaren "atacs racistes" contra el jugador blaugrana Dani Alves. No seré jo qui negaré que cada vegada que aquest jugador tocava la pilota es realitzaven sons des de la graderia, una part, tampoc generalitzem, els sons guturals que volen representar els dels micos.

Aparentment es podria afirmar que això és una acció racista. Ho és realment? Podríem deixar constància que els mateixos aficionats tenien dos jugadors negres en el seu equip, Romaric i Thievy, a l'onze titular; emperò, a més a més, aquests mateixos aficionats en cap moment proferiren aquests sons envers els jugadors blaugrana Abidal ni Keita. És llavors una acció de racisme selectiu ó, simplement, una forma d'"atacar" un jugador que no agrada gens, independentment, del seu color de pell, credo, o alçada.

Personalment, em decanto per la segona opció. Crec que els crits, totalment denunciable com qualsevulla acció racista, no eren pas cap acte de racisme sinó uns insults a algú per la seva pròpia personalitat.

Així que si volem convertir això en un acte de racisme, que algú denunciï els insults contra l'arbitre per xenofòbia (a més es pot triar, basc resident a Castella). Crec que no cal confondre la magnèsia amb la gimnàstica.

Aquesta situació m'ha fet recordar la crítica que a totes aquestes coses feia un (ex-)amic, fill d'àrab, que cada vegada que algú li deia res poc agradable, entre amics, feia la conya de titllar-lo de racista.

Per tancar, vull deixar palès que em semblà, per una vegada, molt encertada l'actuació del jugador a la zona mixta quan declarà que ell no va sentir res perquè està totalment concentrat en el joc.

P.S.: Clar que també se li podria preguntar a Busquets si el problema era que no sentíem clarament com deien "vaya morro".

El plaer d'un empat (el derbi del 8/I/2012)

Avui tinc ganes de parlar de futbol. Avui parlaré del derbi disputat ahir a l'Estadi RCDE a Cornellà – El Prat.

Sí, estic content amb que succeí ahir. Sembla que, tot i l'abismal diferència d'interessos, si més no a #cornellaHELLprat estem aconseguint recuperar l'esperit d'antuvi que tingueren els derbi RCDE-FCB, el derbi ciutadà per antonomàsia de la lliga espanyola, sí, sí, l'actual #ligademierda.

La tornada a casa, tot i els horaris indignes, es feia amb un gaudi fefaent i palès en els rostres. No havia estat fàcil, no era la fruïció màxima, però era un bon orgasme. És cert que encara no he vist el meu equip guanyar l'altre equip de la ciutat a la nostra nova llar, ho vaig viure tant a Sarrià com a Montjuïc, però tot arribarà, segur.

Ara bé, mentre redacto aquestes línies, ja hem d'estar pensant que #tocacopa i el dimecres #tocaCórdoba. Tot i això, dediquem unes paraules al partit d'ahir.

Em sento satisfet per com el meu equip, el Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona SAD, l'afrontà. L'equip més jove de la competició va sortir fidel al seu estil de joc i amb les ganes de mostrar davant del seu públic la seva millor cara, i tot això, davant de l'equip més guardonat dels últims anys. Tant és així que... No, no farem un resum ni un comentari tàctic del matx d'ahir; qui el va veure ja sap què succeí, i qui no, doncs, mala sort.

M'agradà l'entrega dels jugadors vers un objectiu, portats per una afició fidel a uns colors i que ahir es conjurà, més que mai, per tornar a enfrontar-se al rival, a l'enemic; i tot i partir com a nans, plantaren cara i doblegaren els gegants. Sí, el doblegaren, perquè sense aconseguir la victòria a nivell de resultat, l'empat d'ahir és molt més que un empat. És un nou atemptat perpetrat amb èxit per la resistència, via guerra de guerrilles, contra l'imperi del pensament únic; perquè és un nou bri de llum per recordar que tots els imperis han caigut. L'empat d'ahir és una satisfacció perquè és un directe a la mandíbula de tots aquells que avui han omplert els carrers de Barcelona, i de la resta de Catalunya de rabiosa bilis escumejada; perquè l'empat d'ahir és tornar a cridar ben fort que Catalunya és més que un club.

No és gens fàcil ésser perico a Catalunya, i menys quan l'enemic es troba en un dels seus moments més àlgids, per això, l'empat d'ahir gairebé té un regust de victòria, com a revenja per tantes afrontes patides durant cent-onze anys d'història.

No era el Barça el que volia donar lliçons dient que el futbol et torna allò que li dones? Potser tenien raó: el partit d'ahir i les reaccions ulteriors són una mostra: la supèrbia acaba generant l'odi del trepitjat envers el tirà.

Així que l'empat d'ahir, un valuós empat per seguir la cursa camí del somni de tornar a Europa, ara que es compleixen cinquanta anys de la nostra primera participació, ha de servir a més a més per agafar més confiança i fermar i consolidar un projecte que ens ha de dur a gaudir de grans vetllades de futbol.

Deixarem molts comentaris al tinter per no enterbolir més els rius, però serà fàcil trobar qui ja ho ha dit amb més clarividència que jo, us deixaré uns enllaços al final del text. Ara bé, qualssevol dels pensaments que us generi aquest escrit serà ben rebut i si els deixeu a la secció dels comentaris podrem fer petar la xerrada.

Gràcies RCDE per fer-nos gaudir amb el vostre joc, el vostre esperit i la vostra entrega de

LA FORÇA D'UN SENTIMENT!!!

Altres paraules al respecte:

• Ho hem tornat a fer per Òscar Julià
• El Espanyol vence al miedo en un duelo estelar per Manel Lucas
• Por todos aquellos que claudicaron per Jaime Blanco
• Les forces rebels aturen l'Imperi per Cristian Segura
• Victòria i punt per Francesc Via
• Felicidad perica per la redacció de Crónica Perica

P.S.: Si un cas, demà en parlem més...

El cel ens cau al damunt!

 

L'any 2005 es publicava Le ciel lui tombe sur la tête, una nova entrega de les aventures d'Astèrix, òbviament amb text i il·lustracions d'Uderzo. A casa nostra s'intitulà El cel ens cau al damunt!

Bé, respecte la traducció caldria fer un incís previ. Resulta que en el seu moment Salvat, qui ara mateix té els drets, publicà el còmic en català com “El cel s'ens cau al damunt!”; és a dir, amb dues terribles errades de traducció. Una vegada apreciada l'errada per la ciutadania, l'editorial s'apressà a demanar disculpes i es comprometé a enretirar, i destruir, els exemplars, 50000, amb tant greu errada i fer-ne un tiratge nou amb la traducció correcta.

Després que els Savis de l'Orient solucionessin un problema greu, com era la manca d'aquest títol en la meva col·lecció, ara podrem donar una opinió.

Tots sabem que només hi ha una cosa que terroritzi els nostres gals: que el cel els caigui al damunt, doncs bé, sembla que aquesta vegada això podria esdevenir real, i tot i que sembli mentida, o no, no serien els romans qui ho assoliria.

La trama s'inicia amb una tradicional passejada de l'Astèrix, l'Obèlix i l'Ideafix pel bosc a la cacera del senglar quan descobreixen que tots els animals són paralitzats. Al tornar al llogaret comprovaran que els seus conciutadans també i que sembla que tot seria conseqüència d'una gran esfera que està situada tot just damunt del poblet.

La història pretén retre homenatge a Walt Disney i construir una història que, en el seu punt de partida podria ésser força original, però que cau en un simplisme desenvolupament amb una història massa previsible que llastra tot el còmic.

Tal i com comprovem els seguidors de les aventures d'Astèrix, els intents d'Uderzo de fer-se càrrec de la ploma de Gosciny són cada vegada menys reeixits. És impossible tenir la ploma afilada de Gosciny sense ser-ho, i això fa que aquella narrativa brillant, espontània i trepidant hagi desaparegut.

Una llàstima! Una altra. Bé, els seguidors seguirem gaudint, fanàtics, que som de tot allò que dugui la marca dels nostres amics gals que resisteixen ara i sempre l'invasor.