adéu Montjuïc i GRÀCIES

Avui en un partit ja intrascendent enfront del Málaga CF els pericos juguem l'últim partit de lliga a l'Estadi Olímpic de Montjuïc Lluïs Companys de Barcelona i, així, el RCD Espanyol de Barcelona SAD migrarem de l'exili forçat devers la nostra nova casa a Cornellà-El Prat.

En la roda de premsa d'ahir el nostre entrenador digué -extret de la pàgina web oficial del club-:

Pochettino ha apuntat, en el que serà l’últim partit de l’Espanyol a Montjuïc, que “em quedo amb molts moments. Entre els millors, que s’han assolit dos títols i hem arribat a la final de la UEFA, hem estat tot el temps a Primera. Aquesta va ser la nostra casa durant dotze anys, unes vegades més còmoda que altres, però ens ha permès créixer com a institució i donar el pas per estar en el nostre nou estadi. Hem d’estar agraïts perquè ens han acollit bé, però també hem de mirar al nostre futur a Cornellà-El Prat”.

I amb això ens hem de quedar, Montjuïc fou una destinació temporal com a conseqüència d'una mala gestió, coadjuvada per unes polítiques que no sempre han sigut equitatives ni igualitàries, però això són figues d'un altre paner; i que, una vegada assolit el desig de tornar a tenir una casa pròpia, Cornellà-El Prat -que conjuntament amb els terrenys de la ciutat esportiva a Sant Adrià fa que conformem la Gran Barcelona-, cal mirar cap endavant però no oblidant el nostre passat.

Com a fill de perico ho sóc des de molt petit; i el meu primer any de soci fou l'últim a Sarrià -on ja havia vist molts i molts partits-. Calgué plorar veient com la nostra llar se n'anava en orris, però calia acceptar que Montjuïc seria casa nostra durant molt de temps. I així ho ha set; potser més dels que desitjàvem; però tal vegada, tot i els patiments -reflectits perfectament en aquesta temporada esbojarrada o el les salvacions agòniques dels conjunts del "torero de Tarifa" Luis Fernandez, i la del gol agònic de Coro de l'quip de Lotina- també de grans moments, com són dues copes del rei i una altra final de UEFA perduda als penals -l'únic equip que podia ésser capaç de no perdre ni un sol partit en els minuts de joc i no endur-se el títol-.

I el més important, tot i les dificultats econòmiques, ens hem mantingut durant totes aquestes temporades en el nostre lloc: la Primera divisió de la Lliga Espanyola -en la que sols no hem set en 4 temporades-, i de la que sols els tres equips que no l'han abandonada mai han set més vegades que nosaltres (qui vulgui veure una classificació històrica, per exemple aquí).

Ara cal mirar cap endavant, i somiar amb un futur on seguir al nostre lloc no suposi tantes penúries i tal vegada algun que altre any somiar amb tornar a tenir anys històrics d'alegries a aquesta afició que ha tornat a demostrar, un altre any, que som de primera i sols ens mou LA FORÇA D'UN SENTIMENT i l'orgull d'ésser perico.

una mica de bibliografia: aquí






us adjunto una sèrie de notícies extretes de la pàgina web oficial del club

us adjunto el comunicat oficial de la FCPE (Dimecres 27 Maig 2009):

La Federació Catalana de Penyes del RCD Espanyol, reunida en Assemblea Extraordinària dijous passat 14 de maig de 2009 i després que l'equip hagi aconseguit certificar la permanència matemàticament, acorda manifestar el següent respecte a la situació actual del Club i a la decebedora temporada que està a punt de finalitzar:

Agrair a totes les Penyes, socis, i aficionats del RCD Espanyol, el suport incondicional que han donat a l'equip i felicitar al cos tècnic per la seva excel•lent tasca al capdavant del grup i als jugadors pel compromís i l’entrega exhibida aquesta recta final de la lliga. S'ha demostrat que tots junts podem assolir les metes que ens proposem.

Volem manifestar el nostre descontentament pel desenvolupament d'aquesta temporada que ha estat a punt de posar en perill la il•lusió i el futur esportiu, econòmic i social del Club en l'any més transcendental de la nostra història recent, amb el trasllat al nou estadi. I ens agradaria exposar la nostra preocupació per les causes que any rere any ens duen a cometre infinitat d'errors en algunes àrees de la nostra entitat.

Demanar al Consell d'Administració que valori molt seriosament la convocatòria d'una Junta General Extraordinària d'Accionistes ja que és l'únic fòrum legítim per a debatre en profunditat sobre aquestes causes, demanar responsabilitats concretes a qui correspongui, i sobretot buscar solucions i alternatives.

Ens agradaria finalment emplaçar a tot l’espanyolisme a reflexionar sobre el que ha succeït i els perquès, així com a participar activament a les reunions que, a tal efecte, puguin ser convocades cara a millorar l’avenir del nostre Club.

La institució té la necessitat de construir un nou projecte, que torni a formular el nostre futur i que uneixi a tot l’espanyolisme. Que ningú oblidi que el RCD Espanyol de Barcelona som tots. I únicament tots junts podem. Tal com acabem de demostrar.


LA JUNTA

una crida al civisme (dilluns 25):

Crida al civisme
Comunicat de la PBB de la Vila de Gràcia i Guinardó

De cara al darrer partit a l'Estadi Olímpic de Montjuïc, que es jugarà aquest diumenge (17:00 horas), la PBB Vila de Gràcia Guinardó vol realitzar una crida perquè imperi el civisme an aquest el nostre comiat del Lluís Companys:

"CRIDA AL CIVISME"

En els darrers dies han aparegut informacions per part d'una minoria per provocar actes vandàlics a l'Estadi Olímpic de Montjuïc en el partit de lliga RCD ESPANYOL-MÀLAGA.

La nostra penya considera injusta aquesta provocació pels que intenten tacar al nostre club amb 109 anys d'història, amb els seus inicis en els camps de la Sagrada Família, passant per el mític Sarrià, consolidant amb dues copes del Rei i una final de la UEFA a l’Olímpic, a les portes de la gran il•lusió de tots els pericos: l'Estadi de Cornellà-El Prat.

Per tant, fem una crida al civisme i respecte al nostre club, perquè està en joc la nostra imatge i la senyoria amb que hem portat sempre l'escut a la nostra dilatada història.

Us recordem que podria no ser aquest l'últim partit a Montjuïc, perquè podríem patir algun tancament en el nostre nou Estadi.

Demanem, si us plau, a aquelles persones que pretenen dur a terme aquestes amenaces ens deixin gaudir del trànsit al nostre nou Estadi i acomiadin MontjuÏc amb generositat i cavallerositat.

Moltes gràcies.

JUNTA DIRECTIVA PENYA BLANC I BLAVA VILA DE GRÀCIA I GUINARDÓ

carta de la FCPE (dilluns 25 de maig):

Carta de la FCPE a la afició perica

Després que el nostre equip aconseguís la tan preuada salvació en el darrer partit de lliga, la Federació Catalana de Penyes del RCD Espanyol vol reconèixer l’importantíssim paper de l’afició. Per això vol transmetre el següent comunicat:

UNA AFICIÓ DE PRIMERA!!!

Vosaltres.... que heu recolzat a l’equip quan tothom ens veia a l’infern, de nou vosaltres, que quan estàvem a 8 punts de la salvació i jugàvem a centenars de kilòmetres heu agafat de la mà a les vostres dones, homes, fills, pares, avis i amics i heu dit:
“Hem d’anar a animar els nostres!”

Vosaltres, que heu plorat amb les derrotes i sabeu plorar amb dignitat per les victòries demostrant que sou: “ La Força d’un Sentiment”

Vosaltres, que teniu més d’una i més de dues cançons per animar el vostre equip.

Vosaltres, que heu omplert Montjuïc quan més difícil era la situació.

Vosaltres, que quan altres assenyalen alguns balcons amb banderes, alceu encara més el cap, somrieu i veieu que el cel, tot, és blanc i blau.

Vosaltres, que sou l’essència d’aquest Club.

Vosaltres, que sou la millor afició del món..

Vosaltres sou.... UNA AFICIÓ DE PRIMERA!!!

La FCPE vol agrair a les Penyes, La Curva, socis, simpatitzants, cos tècnic i jugadors, a tots els departaments i empleats del Club i als mitjans de comunicació per fer possible que el proper any juguem a Cornellà-El Prat a 1a. Divisió.

GRÀCIES A TOTS!

Heu demostrat que tots junts sempre podrem!

per un Espanyol plural (dilluns 25 de maig):

Per un Espanyol plural i de tots!!
Nota informativa de la APMAE

Nota informativa remitida per l’Associació de Petits i Mitjans Accionistes de l’Espanyol (APMAE)

PER UN ESPANYOL PLURAL I DE TOTS!!

NOTA INFORMATIVA
25 DE MAIG 2009


Una vegada assolida la permanència a Primera Divisió, objectiu que ens ha portat a tots els socis i aficionats del RCD Espanyol a mantenir-nos fortament units en aquests darrers mesos, la Junta Directiva de l’Associació de Petits i Mitjans Accionistes de l’Espanyol (APMAE) vol obrir, de manera immediata, un debat sobre el present i futur del nostre club amb els principals accionistes i grups socials organitzats que representen la extraordinària afició de l’Espanyol.

És la nostra voluntat convocar, en els propers dies, unes sessions de treball on totes les forces que conformen l’entitat puguin contribuir a cercar vies de unitat i de futur per l’Espanyol per afrontar la nova etapa que comença amb la inauguració del nou Estadi. Des de l’APMAE reiterem que defensem i defensarem un Espanyol plural i de tots, i treballarem per a que aquest projecte integrador sigui una realitat.



Visca l’Espanyol !


La Junta Directiva



APMAE - Associació de Petits i Mitjans Accionistes de l’Espanyol- c/ Església 42- 08350 Arenys de Mar
Tel. 649 91 39 56 - apmae@hotmail.com - www. apmae-espanyol.org

MAI NO APAGARAN LA NOSTRA FLAMA

per a llegir una declaració del President de la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona al respecte de la delicada situació actual del món de la cultura del foc al nostre territori llegeix

AQUÍ

foto de Jordi Ullate, durant el correfoc de la Trobada d'Infatils de la Coordinadora enguany a Sarrià.

from lost to the river

avui, enviant uns mails a l'Àngela per temes de reunions i malentesos ha sorgit una frase molt interessant: "little hairs to the sea"!!! que com tothom sap és la versió en anglès molt "castizo" d'allò de "pelillos a la mar" (mai ho traduiu com "bury the hatchett"); i a posteriori "they wait for you with little candles...", obvi no: t'esperen amb candeletes.

tot i que sembli mentida, no crec recordar tenir el compendi de frases d'aquestes que sorgiren amb els companys quan residíem al UK; emperò us en deixo unes quantes, a les que òbviament, sempre se li poden afegir alguna més.

tant és així que crec recordar que hi ha un llibre editat al respecte ('nem a demanar a la Srta. Wikipèdia i al Sr Google) -one little moment-

la wiki ens parla de l'idioma "formlostiano" sí, sí mireu aquí

i el teniu dos links sobre un llibre: a b

per si un cas, unes quantes frases mítiques:

From lost to the river --> De perdidos al rio.
Mother of the pretty love --> Madre del amor hermoso.
Go man go --> Va, home va
Speaking in silver --> Hablando en plata.
You have more tale than little street --> Tienes mas cuento que calleja.
The mother who gave birth to him --> La madre que lo parió.
It sweat me --> Me la suda.
Sissy the last --> Marica el último.
Great sissy the last --> Maricón el último.
For if the flies --> Por si las moscas.
Your pan has gone --> Se te he ido la olla.
You have gone past three villages --> Te has pasado tres pueblos.
Everywhere they boil beans --> En todas partes se cuecen habas.
Go out by legs --> Salir por piernas.
It is not turkey mucus --> No es moco de pavo.
Let's go, don't fuck me --> Vamos, no me jodas.
Shit, little parrot --> Cállate, lorito.
Morning-singer --> Cantamañanas.
To put in a cigar --> Meter un puro.
My happyness in a hole --> Mi gozo en un pozo.
Which-o --> Cualo.
until in the soup --> Hasta en la sopa.
To be more burnt than a hippie's motorcycle --> Estar más quemado que la moto de un hippy.
To go by the Ubeda's mountains --> Irse por los cerros de Ubeda.
You see less than Pepe Milks --> Ves menos que Pepe Leches.
To see less than a plaster cat --> ver menos que un gato (de) yeso
Until then Lucas --> Hasta luego Lucas.
The gold that shited the arabian man --> El oro que cagó el moro.
Send eggs --> Manda huevos.
I can't with my soul --> No puedo con mi alma.
You hallucinate little cucumbers --> Alucinas pepinillos.
You don't give foot with ball --> No das pie con bola.
Coward of the prairie --> Cobarde de la pradera.
Sinful torpedo --> Torpedo pecador.
Seven horses came from Peacefulness --> Siete caballos vienen de Bonanza.
Brother in-laaaaaaaaaaaaaw!! --> Cuñaaaaaaaaaaao!!
Like who doesn't want the thing--> Como quien no quiere la cosa.
Go to know--> Anda a saber.
It matters me a whistle--> Me importa un pito.
Bagpipes blower--> Soplagaitas.
Bells player--> Tocacampanes.
To be a little fly --> Ser un mosquita muerta.
The shell of your sister--> La concha de tu hermana.
Are you drinking / taking my haier? --> Me estas tomando el pelo?
To change the water to the little bird --> Cambiarle el agua al pajarito.
Without-shame! --> Sinvergüenza!
Who sings his bads frightens -->Quien canta sus males espanta.
Go away to fry asparagus -->Vete a freir esparragos.
You roll yourself like a window blinde --> Te enrollas como una persiana .
You shited Burt Lancaster --> La cagaste Burt Lancaster.
What so doggish life --> Que vida tan perra.
What brown --> Qué marrón!
It finished what it was given --> Se acabo lo que se daba.
Marking parcel/package --> Marcando paquete.
Like water of May --> Como agua de Mayo.
Among whistles and flutes --> Entre pitos y flautas.
To f**k the female pig --> Joder la marrana.
What of-taylor --> Qué desastre.
To another thing butterfly --> A otra cosa mariposa.
Another who such dance --> Otro que tal baila.
Composed and without girlfriend --> Compuesto y sin novia.
The luck of the of ugly women the beautiful women wishes it --> La suerte de la fea la guapa la desea.
Astonish that you shit --> Mola que te cagas.
If I know I don't come --> Si lo sé no vengo.
Switch off and let's go --> Apaga y vámonos.
If I have seen you I don't remember --> Si te he visto no me acuerdo.

i per descomptat que ningú oblidi que les papallones en realitat en català serien "mosques de mantega"...

ah, i per cert, la foto és de les samarretes d'aquí

Ara tocaria posar-nos a fer les versions de frases catalanes... i treballarem (we're working on that).

UEFA Champiosn League 2009 Finale Roma

El gran Vujadin Boskov digué –o si més no la llegenda amb lletres daurades de l’esport així ho afirma- futbol és futbol ; i possiblement aquesta sigui una de les més grans veritats mai dites –tot i que sembli una obvietat-.

Ahir a L’Stadio Olimpico de Roma s’enfrontaven el campió defensant el títol aconseguit en la final que ha acabat més tard de la història, a Moscou, i un ferm candidat, qualificat per molts com el millor equip del món. [Al respecte d’aquest títol honorífic caldria plantejar-se la seva periodicitat]. Per un costat, un Manchester United amb un segell propi –són molts els anys que Sir Alex Fergusson porta treballant l’esperit del ManU de fa 50 anys (aquell equip de somni –el millor equip del món del moment- arrabassat per un tràgic accident aeri); un híbrid entre la verticalitat britànica i les essències més “mediterrànies” (aquí caldria fer una gran mediterrània, més o menys com els somnis “europeus” de concòrdia d’aquest antic mar romà) del joc més de toc. A l’altra mà un Barça cada vegada més agradat amb el seu estil de toc i toc fins trobar el forat per on permetre la genialitat de les seves figures; un joc propi del seu entrenador, Sr Pep Guardiola, com a digne hereu d’aquell “dream team” cruyffista.

Abans de fer una breu anàlisi del que succeí, una breu nota respecte l’state of art del futbol europeu en aquest moment. A més d’aquests dos equips, a semifinals concorregueren altres dos equips anglesos. Cap italià –tampoc a quarts de finals-, cap alemany –dos a seminifinals de la UEFA Cup-, cap sorpresa –aquestes últimes cada vegada més impossibles dins del món del futbol del gran capital-. Dels que hi havia, el subcampió –aquella relliscada de l’únic jugador de cantera del Chelsea (millor jugador de la seva lliga, aquest any succeït per Vidic, un altre central, ahir present, fet que dóna molt a pensar)- que dirigit per un Hiddink que no volgué jugar a futbol i no guanyà (sols la “rivalitat” amb Benítez i el “seu” Liverpool); i el subcampió del 2006 –caient davant d’un dels contendents ahir; fet que parla de l’endogàmia actual del futbol, encara pitjor que la tradicional-, que fa molts anys que tracta d’apropar el futbol britànic a l’europeu, però sense acabar de recollir els fruits que desitjarien. En global, tot això ens demostra que el futbol continua essent aquell esport on juguen onze contra onze i sempre guanya Alemanya.

Ahir el ManU sortí implorant el cel que Cristiano Ronaldo fes, definitivament, quelcom gran en un moment gran. I durant deu minuts, semblà que podia fer-ho i anar més enllà... però les essències del futbol diu que no es pot perdonar i que si la pilota no vol entrar... i fou en aquest moment quan un Barça que no s’havia tret encara la son de les orelles que es trobà de cop davant en el marcador. Després d’això el ManU sols podia tractar de fer el seu joc vertical i cercar un Crisitiano Ronaldo que volia ésser el salvador, oblidant que sol no es guanya un torneig d’aquesta importància, mentre el Barça es podia dedicar a tocar i tocar la pilota. A la segona part, les tornes canviaren, però quan l’equip anglès posava tota l’artilleria al camp el Barça aconseguí matar definitivament el partit; especialment, perquè el seu rival considerà que ja no podia aixecar l’encontre.

no em sembla encertada la decissió de considerar Messi com l'home del match.

Sols un apunt personal, m’agradaria poder veure Pep Guardiola com a seleccionador nacional català.

El maestro de la Inocencia

Vai’ regalar aquest llibre a ma mare perquè ens havia agradat força La noia de la perla –regal del Gorka en el meu més trist aniversari, perquè the show must go on- de Tracy Chevalier. Aquell llibre que tractava sobre un dels més grans pintors i inventava una història per els seus quadres –realment la semblança aconseguida amb l’Scarlett Johansson fou superba- i era força interessant.

Aquest nou llibre –amb algun altre escrit entre els dos- torna a tenir un personatge de referència per un servidor dins la trama: William Blake. Emperò, no ha set tant reeixida aquesta vegada la història, des del meu humil punt de vista.

Hom té la sensació que sols ha viscut l’inici, com si encara la història fos per desenvolupar-se. Se’ns han presentat els personatges –no del tot dibuixats, quelcom més que un esbós, però no perfilats-. I l’acció queda mancada de força dramàtica. És un apropament a la sorpresa que el Londres del tombant del XVIII cap al XIX podia comportar per a una família de la campanya; la màgia que suposava descobrir el món del circ; els foscos secrets dels bruts carrers de la ciutat i la pèrdua de la innocència –l’eterna cursa sempre perduda-. Es llegeix tranquil·lament, no es fa feixuc però no acaba d’atrapar-te.

És una llàstima, perquè era una proposta molt interessant que no acaba d’arribar al bon port que cerca.

els campions són LEINSTER

el passat dissabte 23 a l'estadi de Murrayfield, Edinburgh amb una assistència de 66,523 persones, l'equip irlandés de Leinster derrotà Leicester Tigers per 19 a 16 erigint-se en campions de la 14 edició de la Heineken European Rugby Cup.

si voleu la crònica aquí


ja coneixem 23 dels 24 equips que disputaran l'any vinent el camí devers Saint Denis, Paris, el 22 de maig de 2010 (aquí)

potser sí seguirem sent un esport minoritàri en molts països; però l'espectacle d'un bon partit de rugbi és gairebé inigualable...

el día que murió Guernica

The day Guernica died (el día que murió Guernica)
Gordon Thomas, Max Morgan-Witts (trad: José Mª Martínez Monasterio) (1975/1976)


aquest llibre ens narra les hores compreses entre les 00 hores del diumenge 25 d'abril de 1937 i les 00 del dimarts 27 d'abril del mateix any. Al mig, la tràgica data del bombardeig de Gernika. els autors feren d'historiadors i documentació d'investigació i ens posen els fets en boca d'alguns supervivents així com d'implicats des del bàndol dels bombarders.

allò fou un acte inhumà, un atemptat de lesa humanitat perpetrat contra tota la població civil del planeta.

us deixo algun fragment:

En los campos de aviación de Burgos y Vitoria se hallaba dispuesta una fuerza aérea formada por cuarenta y tres bombarderos y cazas. Entre todos transportarían unos 50 000 kg de bombas explosivas, “shrapnel” e incendiarias, con objeto de, así se aseguraría más tarde, derribar un puente de piedra que medía 22,5m de longitud por 9m d anchura. Semejante gasto en explosivos se apartaba bastante de la conocida ortodoxia de Von Richthofen, porque, en efecto, estaba dispiesto a emplear 200kg de explosivos por cada metro cuadrado de puente que quería destruir. Y, por otra parte, estaba a punto de lanzar al aire la mayor fuerza aérea jamás reunida antes en España para llevar a cabo un ataque aéreo, todo ello para destruir un puente tan pequeño que se apoyaba solamente sobre dos delgados pilares. Ciertamente, el pueste estaba muy cerca de un importante cruce de carreteras. Pero el hecho de destruirlo no atraparía al enemigo que deseaban cercar las fuerzas nacionales de tierra. Un poco más arriba, el Mundaca era fácil de vadear. Aun cuando las fuerzas republicanas tuvieran que dejar atrás sus camiones y municiones podían vadear el río que, en algunos lugares, apenas mojaba los tobillos. Von Richthofen, por supuesto, quizás ignoraba esto o a lo mejor ni siquiera lo pensó. Pero, dado que lo que él trataba de hacer era destuir un puente, apra ello disponía de un arma mucho más adecuada que los pesados “Junker”. Cada uno de sus bombarderos en picado, los famosos “Stuka”, era capaz de cargar una sola bomba que pesara 500kg. Equipados con los más modernos aparatos de precisión en cuanto se relacionaba con la exactitud de tiro, capaces de “picar” sobre cualquier objetivo, cualquiera de los cuatro “Stuka” de que se disponía aquel día hubiese sido capaz de destruir el puente con un solo impacto. Incluso si este último tenía lugar cerca del puente, la bomba habría producido tal onda explosiva que, si no lo derribaba, indudablemente lo dejaría inutilizado para el tráfico. Segçun declaración del alférez Hans Asmus, Von Richthofen nunca pensó en emplear los “Stuka”. En su lugar eligió los pesados “Junker-52”, con sus anticuados aparatos y poca estabilidad en la descarga de bombas. El viento siempre ha sido la mayor dificultad que pueden sufrir los bombarderos; una súbita ráfaga de viento puede echar por tierra los cálculos más exactos. Sin embargo, tales vientos generalmente se dan por encima de los 1800m de techo de vuelo. Los bombarderos que iban a volar sobre Guernica no podían justificarse al menos en cuanto a sus pesadas bombas- diciendo: “El viento desvió del onbjetivo nuestras bombas.” Por otra parte, la calidad de la mezcla explosiva de las bombas no guardaba relación alguna con el ataque a un simple puente de piedra. Las bombas llamadas antipersonales poco podrían hacer para derribarlo, y muchísimo menos las incendiarias. Pero la metralla y el fuego de las bombas podían provocar un verdadero infierno en una ciudad que Von Richthofen sabía estaba a no más de trescientos metros de distancia del puente. La pregunta sigue en pie: ¿Acaso Von Richthofen, en verdad, trataba de que sus 50000kg de bombas cayeran solamente en el puente, o no le importaban si caían en una amplia zona y mataban a ciudadanos indefensos, mientras que las tropas en retirada se dispersaban?

*******

El día posterior al ataque aéreo, el mal tiempo impidió que despegaran los aviones de la Legión Cóndor, excepto una o dos escuadrillas que operaron cerca de Durango. Sin embargo, los aviadores no se aburrían porque sobraban los temas de conversación. Al caer Marquina se supo que las tropas nacionales presionaban hacia Guernica.
En Berlín, el ministro nazi de la guerra, mariscal de campo Von Blomberg, envió repetidos cables al alto mando de la Legión Cóndor deseando saber quiénes habían bombardeado Guernica. Según el sargento telegrafista Kurt Albrecht, se le ordenó desponder: “Alemanes no.”
Años más tarde, el jefe de escuadrilla Freiherr von Beust dijo que, aproximadamente por aquellos días, “se nos dijo súbitamente que debíamos silenciar todo detales sobre el ataque aéreo”.
Aquella noche, los nacionales informaron por Radio ampliamente, emitiendo una larga serie de curiosas negativas. En su emisión regular de todas las noches, a las diez en punto, el general Queipo de Llano dijo a los oyentes de España, Francia y a todo el mundo, que los “informes sobre el hecho de que Guernica ha sido bombardeada por nuestros aviadores son totalmente falsos”. Sugirió que los propios vascos habían destruido la ciudad con dinamita. Y también en aquella misma noche el Gabinete de Prensa Nacional, en Salamanca, repitió esta versión.
Y así nació la leyenda de que Guernica había sido incendiada por sus propios habitantes.
(...)
Los hombres de Franco penetraron en la villa tras haber cruzado el todavía intacto puente de Rentería.

...i la mona arribà...

fa un cert temps vai' tenir l'honor, el privilegi i el plaer d'exercir com a oficiant del padrinatge de l'Aleix devers la Raquel -i no sols el de foc; sinó també el de "vida" una maca vesprada a l'Estartit-.

resultat d'allò, el nostre secretari havia d'encarregar-se de la mona per la Raquel el dia de pasqua, emperò, des de Magdeburg era una micona complicat. però les coses quan es fan amb amor sempre resulten, i com es deia d'antuvi "tot sant té la seva novena"... així que ahir, que l'Aleix encara era per terres catalanes li feu entrega de la molt original i artesana símbol de la resurrecció.

i tinguérem una interessant nit de conversa a la plaça del diamant...

ens veiem a la tornada -i no t'estressis!!!-

...i els anys cauen...

en el fons és meravellós veure com cauen els anys en tots noltros... això significa que continuem en la lluita i cap endavant...

làstima no haver pogut passar la nit de dissabte amb la gent que celebrava els 30 del Rulo; però un honor ser-hi diumenge per vore com plorava...

felicitats!!!




saps que se t'estima Puta Perraca Calva!!!

ens ho mereixíem...

les llàgrimes de Mauricio Pochettino al acabar el partit a Almería -on va començar la mala ratxa d'un any i mig, gairebé- certifiquen la força d'aquest sentiment; de tot allò que els pericos hem somiat al llarg d'aquesta difícil temporada.

som un equip modest, les nostres victòries són les que són: però sempre serem orgullosos d'ésser pericos. Sí, podrem inaugurar el nostre terreny de futbol allà on ens pertoca per història: a la primera divisió de la Lliga.

No ens havíem de rendir, i aquesta és la demostració:

afició de primera: equip de primera.

tens set?

Ahir ens arribava el mail intern del Director de Comunicació d'IDIBELL on se'ns informava que en breu rebríem la tassa d'IDIBELL per poder beure tot allò que dessitgéssim.

Avui a la sala de predocs o becaris, coneguda com a sala de precaris algú ja havia penjat un full amb un lema com el de la foto: no calen més paraules...

New SpringWidget

Get this widget!

New SpringWidget

Get this widget!

Les amants; Elfriede Jelinek

per ara, i degut a les moltes hores que passo en el transport públic -i no les utilitzo totes- estic llegint força. l'altre dia em tornà a plantejar el "i ara què lelgeixio?" tenia una revista d'un cert temps amb recomanacions. I una de les que hi havia era aquesta. Em va interessar.

La novel·la Les amants (Die liebhaberinnen; 1975) de la premi Nobel de Literatura 2004 Elfriede Jelinek no és una obra fàcil.

és seu leitmotiv podria ésser, com es diu a la pròpia novel·la:

si hi ha algú que tingui un destí, vol dir que es un home. si hi ha algú que rebi un destí, vol dir que és una dona.

la novel·la, fins a un cert punt una visió molt àcidament sarcàstica de les novel·les roses, refelxiona, i ens fa reflexionar, al respecte dels rols suposadaments masculins i femennins en la societat. És un relat dur, fred i sarcàstic. Tal vegada, el seu estil -molt particular- que pot ésser jutjat com un gran encert o por provocar un allunayament del relat per part de l'audiència fa que la narració i la forma d'entrar el relat no sigui fàcil del tot.

Més enllà del continent, el contigut és molt interessant. Ens mostra com la societat considerava la dona un objecte la funció de la qual era acontentar el seu marit -l'únic objectiu de la qual era trobar un marit adequat i fer-lo feliç-, mentre ell s'havia de dedicar a trebllar i a divertir-se. La descarnada forma amb la que ens ho mostra ens permet entendre l'errada que és una societat d'ascendència masclista -per desgràcia massa present a la vida real, en les injustícies devers les unes i els assassiants masclites que cada dia es succeeixen-.

És una crítica al destí al que s'ha comdemnat a la dona des de fa segles i contra el que encara avui dia cal seguir lluitant.

Tot i que al principi us pugui semblar un llibre aspre per llegir, crec que és interessant.

Suïssa

fa dos anys, durant un dinar a la SSHES de la Universitat de Bangor sorgí la pregunta: ¿què coneix/sap la gent al respecte de Bèlgica? Afortunadament, l'Anna Massallé, gran coneixedora del tema, d'aquest i d'altres, em solucionà el "misteri".

Ara el plantejo en referència a Suïssa? Què coneix i/o sap la gent al respecte de Suïssa?

com per exemple Heidi; un, dos, tres, responda otra vez...

podrien sorgir: Heidi, els Alps, la xocolata, la neutralitat, els bancs, les fondues, els rellotges (puntualitat britànica, exactitut suïssa), els cantons, la cooficialitat de quatre llengües, els llacs, la guàrdia suïssa... què més?

Clara y la penumbra; José Carlos Somoza

aquesta novel·la caigué a les meves mans casualment; quina gran sort! és una de les millors novel·les que he llegit mai. tal i com sona; sens cap mena de dubte.

Aquesta novel·la de José Carlos Somoza, guanyadora del premi Fernando Lara 2001, es situa en un 2006 fictici on la tendència, des de fa anys, en l'ambit artístic és l'HD -l'art HiperDramàtic-. Podríem classificar-la novel·la de ciència ficció especulativa o art-ficció. Clara és un "lienzo"; els quadres ja no es pinten sobre tel·les sinó sobre cossos humans. Aquests, pintats segons les directrius de l'artista -poden arribar a ésser "imprintats" (tot un meravellós concepte)- seran exposats durant x hores en les posicions i ambient que definieixin el quadre. Aquests com a tals, podren ésser venuts.

Tot el món al respecte del món HD és perfectament descrit al llarg de la novel·la -sense donar la sensació de classe magistral dels best-sellers, sinó com a part lògica i innerent del text-. A més, al llarg de la història 'nem seguint les passes d'una cacera policial devers algú que està atacant algunes de les millors obres HD.

De fet, la novel·la combina dues històries: el procés de Clara per esdevenir una obra d'art que passi a la història i la trama policial dels atemptats contra les obres de Bruno van Tysch. Tot, absolutament tot, és creïble i et fa ficar-te en la història i fa que no vulguis sortir d'aquest món.

A més de la màgia del relat, les virtuts de Somoza escrivint-la són sublims. Tot els pesonatges són perfectament dibuixats i podem entendre com són i perquè, així com els motius de les seves actuacions; i tot l'entramant al voltant de l'HD és tan real, que ens fa plantejar com pot ésser que fossin uns desconeixedors d'aquesta corrent artística. (De fet acabaràs plantejant-te si no serà que existeix en certs ambients tancats i barrats per al gran públilc). I la narració que ens presenta, a més, té la virtut de fer-nos replantejar els nostres conceptes i preceptes respecte l'art, el seu món, i les tendències de la nostra societat.

Crec, sincerament, que és una autèntica joia que tothom amb cert esperit per gaudir d'una bona lectura i de la imaginació combinada amb l'art hauria de llegir.

us deixo tres links:
la seva pàgina web (aquí)
comentari (aquí)
un altre (aquí)

Mario Benedetti R.I.P.

és trista la vida quan hom descubreix la seva fugasitat.

si la paraula és allò que ens ha fet humans als humans, la poesia és el seu art màxim. és dur perdre aquells que ens han il·luminat.

Requiescat in pace





foto extreta de: http://riosmetafisicos.wordpress.com/2008/10/01/ustedes-y-nosotros-mario-benedetti/

i jo són 15 anys cremats!!!

ahir Diables de Les Corts vàre celebrar el nostre quinzè anviersari.



durant la tarda vai' estar a Sarrià (el vint-i-deu aniversari) amb motiu de la Trobada Infantil. la veritat és que fou molt bé -si exceptuem a la f**a de p**a que va estar molestant a la sortida. Una vegada acabada i fetes unes braves amb gent del servei d'ordre (passant davant del Tomás com no fer-ho? -sorpresa de trobar-me amb el Tote allà- vam fer camí cap a les corts.

jo pensava que arribaria ja pel sopar, però encara vai' poder cremar dues carrutxes amb els companys de Gàrgoles i vore l'entrada a plaça.

serví per retrobaments, alguns tant inesperats com veure allà l'Eric. quant de temps!!! desrpés de tantes i tantes nits de birres... I per retrobar a dos dels fundadors de la nostra entitat.



després: sopar de germanor i les actuacions de Henry Dark (aquest any sí) i MasturBand.

De la nit em quedo amb la sensació que transmet aquesta entitat quan som tots plegats, que és el que ens permet cridar el que cridem. Sou collunuts.



Aquesta és la nostra cultura i mai no ens podran apagar la flama!!!

I per descomptat amb la nostra celebració privada de l'any d'uan efemèride molt especial. gràcies Vida per donar-te'm (i per aguantar les meves xerrameques a les nits com ahir...)

15 anys de Diables de Les Corts

calen més paraules?

QUI SÓN ELS MILLORS???!!!
QUI SÓN ELS MILLORS TABALERS???!!!
QUÈ VOLEM???!!!
QUÈ VOLEM???!!!

QUI SÓN ELS MILLORS???!!!

gran part de la meva vida ha sigut, i el que és més important és i serà, és gràcies a Diables de Les Corts

una antaiga carta oberta (aquí)
les paraules de la presi (aquí)

conchita

aquesta nit a la sala Bikini actua Conchita (preu entrada 18€). per si algú s'ho està preguntant, no aniré, però podria, la vai' vore en la presentació -que no concert- que féu del primer disc a la tardor del 2007.

vai' descobrir aquesta cantant una nit al New York, li feien una entrevista per la tele -el so no estava posat-. En Jordi em preguntà si la trobava maca; jo li digué que sí, tenia una cara molt bufona -semblava una mica massa prima (com és veritat)-. Ell em digué que si més no, ja érem dos, perquè a qui li havia preguntat li havia dit que no. També afirmà, i és cert, que se la veia més maca que al videoclip -cosa rara, oi?- que per cert no volia escoltar,perquè deia que segur que trencava la imatge i no li agradaria saber què cantava.



però a mi sí em picà la curiositat al cap d'un dies. i cercant al youtube va resultar que tenia una sèrie de cançonetes naïfs que m'agradaren. de fet, m'acompanyà el seu disc al País de Gal·les -amb molts d'altres, no cal dir-ho-. I al poc de tornar d'allà vingué a fer la presentació al Corte Inglés (a més em vai' emportar un altre sotagot per la colecció).



tant és així que havia llegit una de les seves cançons en els bisos de l'última, per ara, lectura poètica que he fet.

crec que té cançonetes maques.

hi ha molta gent que no sap gaudir de la vida

sembla ésser, segons algunes enquestes, que la durada mitja -si fos la mitjana també seria per espantar-se- d'una relació sexual completa es situa en el quart d'hora. COM???!!! QUÈ???!!!

Recorde que quan Paulo Coelho publicà la seva novel·la Onze minuts, digué que l'havia intitulada així perquè era el que es deia que durava una relació sexual... No m'ho puc creure... és impossible. No ho vull creure.

De fet, sembla ésser que en un article publicat a la revista Journal of Sexual Medicine (dirigida per l'inventor de la viagra) s'afirma que el temps d'una relació sexual (aquí només parlen del sexe vaginal -i la resta què???!!!- hauria de situar-se per ésser "correcte" en un intèrval entre 3 i 13 minuts...

amb lo meravellós que és el bon sexe...

que no os la den con queso

hi ha una molt llustrada expressió que no os la den con queso i avui m'ha vingut d'explicar el seu origen; per això us deixo un text de

LA CATA DE VINOS
(Guía completa para conocer y degustar los vinos)
Lluís Manel Barba

La expresión que no te la den con queso para advertir de un engaño proviene del mundo del vino. Su origen lo encontramos cuando la gente iba a comprar a las bodegas el vino para su consumo diario. En esos tiempos, los vinos tenían que ser sua ves y agradables para la comida. Los vinos astringentes no estaban bien valorados. A fin de que todos los vinos fueran sedosos, lod bodegueros ponían un plato con queso para degustar. Sabemos actualmente que la sensación astringente es debida a la sequedad que se produce en la boca al combinarse los taninos (polifenoles de los vinos) y la mucina, proteína de la saliva. Si comemos queso, la caseína (protreína de la leche) se combina con los taninos. En la boca siempre tenemos saliva, de modo que el vino siempre lo encotramos suave. Aparte de la picaresca, el maridaje de vinos y quesos es uno de los mejores.

com que parla de maridatge algunes notes al respecte del mateix llibre:

La relación entre vino y comida no puede ser estudiada por una ciencia exacta. Los vinos escogidos en los lisados de maridajes realzan y complementan organolépticamente los platos. El listado que presentamos a continuación es genérico, no aparecen en él nombres comcretos de bodegas ni marcas de vinos. Ayudado por esta tablña de referencia, donde se fijan los mínimos, deberá preguntar en su tienda de confianza por un vino que teúna las características apuntadas.

Apertivio Blancos ligeros, espumosos, tintos ligeros
Marisco Vinos blancos ligeros frescos
Pescado poco condimentado Blancos ligeros
Pescado en salsa Blancos con cuerpo
Charcutería Rosados, blancos, blancos con estructura
Ahumados Blancos fermetnados o criados en bota
Foie Blancos dulces, blancos con cuerpo, espumosos brut con crianza
Consomé Vinos generosos
Sopa de pescado Blancos ligeros
Cremas espesas Blancos aromáticos con cuerpo
Cremas de pollo o champiñones Blanco ácidos aromáticos
Caviar Espumosos brut o nature
Carnes blancas Tintos aromáticos no muy corpulentos, blancos fermentados en barrica
Arroces con carne Tintos aromáticos no muy corpulentos, blancos fermentados en barrica, rosados modernos
Arroces con pescado Blancos con cuerpo, rosados
Callos, caracoles Blancos, rosados y tintos corrientes, ya que acostumbran a ser picantes
Carnes rojas Tintos con cuerpo estructurados
Asados Tintos muy corpulentos
Carnes estofadas Tintos potentes
Pastas con salsas de pescado Blancos secos
Pastas con salsas de carne Tintos con cuerpo medio
Caza de pluma Tintos aromáticos, con fuerza
Caza de pelo Tintos con mucho cuerpo
Platos especiados Blancos o tintos ligeros
Quesos frescos y suaves Blancos ligeros y aromáticos
Quesos semi-secos Tintos con mucho cuerpo
Quesos secos Tintos con cuerpo
Quesos picantes Vinos dulces
Quesos grasos Tintos con mucho grado alcohólico
Quesos azules Tintos estructurados y consistentes
Chocolate Vinos dulces
Postres dulces Vinos dulces, licorosos y espumosos semisecos


imatge: la jove amb la copa de vi; Jan Vermeer de Delft; Herzog Anton Ulrich Museum. Brunsswick.

com es pronuncia això?

Fa unes vesprades, la Raquel i jo passejàvem per la nostra estimada ciutat -activitat que ens agrada especialment realitzar-. Resultà que casualment ens vàrem fixar que a la confluència dels carrers Ausiàs Marc amb Roger de Flor (costat Llobregat-montanya) hi ha aquesta placa:



més enllà de la dificultat de pronúncia, com ens podem permetre el luxe de tenir això penjat a la nostra ciutat?

refugi de Revolució

Ahir la Raquel i jo vàrem poder gaudir d'una visita a la Barcelona de Mercè Rodoreda. Recorre alguns dels carrers per on transità la seva vida i, més tard, les seves novel•les. La visita, ofertada per cultura fou molt interessant; tot i que era fàcil seduir-nos, especialment a la Raquel (devota absoluta d'una de les millors plomes no sols de la nostre literatura sinó de les lletres en general). La ruta, emperò, deparava una sorpresa: la visita de la galeria que es conserva del refugi que hi ha sota la gracienca plaça de la Revolució de 1968. Avui en dia només resta, teòricament, el refugi de la plaça del Diamant -és visitable (quan organitzem la visita?)-; però a la quarta planta del pàrquing es conserva un fragment de la nostra història més colvulsa i tràgica. És esfereidor la sensació que un copsa quan entra allà dins i s'imagina la por, que ha esdevingut companya, durant els llargs anys de la guerra. Aquells refugis construits amb les mans que restaven a la ciutat en les condicions en que fou possible; i que conjuntament amb el metro podia arribar a donar protecció a dues centes cinquanta mil persones, una quarta part de la població de la ciutat llavors.Per què encara no som capaços d'enfrontar-nos socialment des de l'educació al s fantasmes de la sublevació militar contra la República?



Ha coincidit que ara sóc llegint La maternitat d'Elna, d'Assumpta Montellà; i recullo dos fragments:

Avui tothom sap el significat de la palabra terrorisme, però tothom hauria de saber i prendre consciència que el primer terrorisme modern va ser practicat a la Guerra Civil Espanyola. Gernika, Barcelona i altres bombardeigs són testimonis.
S'ha de saber que els avions nacionals bombardejaven escoles i hospitals, (...)
[Rubén Oliva]

A més, potser havíem perdut la guerra, però moralment ens sentíem vencedors perquè ningú no ens havia pres els ideals i sabíem que el triomf de Franco havia estat un error de la Història. La raó la tenien els republicans...
[Felipe Sáez]

Mercè Rodoreda i Barcelona

CULTRUTA t’ofereix la literaruta de Mercè Rodoreda




Les protagonistes de les novel·les de Mercè Rodoreda són dones fràgils però que al mateix temps demostren una gran força interior. El mateix tracte reben elements habituals de l’obra de Rodoreda: les flors, les cases i la ciutat.



En totes les seves obres, però molt especialment a La plaça del diamant, l’autora catalana fa una radiografia de la societat que visqué, dels espais que conegué, i de les cases que habità i els seus jardins.



I ho fa sempre amb el seu estil assequible i directe al sentiment del lector, incorporant-nos en la ficció realista de les seves novel·les, fent gairebé possible olorar les flors, acariciar les parets en ruïnes, i sentir el trànsit dels carrers.

Recorrent els espais de les novel·les amb l’itinerari de cultruta ens serà encara més fàcil participar en la genialitat de Mercè Rodoreda.

Horari habitual:

Diumenge, 17.00h

Punt de sortida:

Bosque Multicines

Preu estàndard:

16 €/persona



Localitzaràs el guia davant una cartellera del cinema. Duu una gorra blanca. I té moltes ganes de parlar-te de Gràcia i Rodoreda...

anomalies cromosòmiques associades a retard mental

ara mateix estem en el moment que podríem anomenar de les galerades.

després de molt de temps, el treball per citogenètica clínica ja està (gairebé) -de fet, demà cal enviar-lo, o siguique tampoc podríem modificar-lo gaire-.

(restarà un altre similar sobre cav-1 i RMS per fer, però podrem descansar uns dies)

i no oblidem la tesina... uf; sort que m'agrada treballar sota stress...

Imaatge 1: Ideograma del cromosoma X amb la posició dels 82 XLMR gens coneguts. Els gens escrits en negre són causals de síndromes, els escrits en gris precedits d'un “+” causen desordres neuromusculars, i els ecrits en gris precedits per un “*” són involucrats en RM no síndrómic. [de Chiurazzi 2007]

de la història del futbol (un dels millors equips de la història)

Avui he rebut el següent text via mail gràcies a mon germà gran. És una història del futbol, del de veritat. D'aquelles històries que et sangglacen i et fan reflexionar. Si més no; caldria que guardessim un respectuós silenci.

fai gairebé meves, o em permetro parafrasejar, la reflexió incial de mon germà:

Ara que tothom parla del millor equip del món (podríem discutir molt al respecte dels gran equips de la història), que ha d'enfrontar-se q un altre equip que aptí el més similar a això que llegireu. Crec que ara és el moment, de fet el dilluns passat es cumpliren 60 anys, de donar a conèixer aquesta història mitjançant aquest relat d'Enric González (peridista a El País); a tota persona que estimi el futbol li agradarà, parla d'un aconteixement de canvià la història del futbol.
Per aquells que coneixeu la història potser mai heu reflexionat sobre les possibles conseqüències que ens plantegen en el primer paràgraf; aquells que no la coneixíeu, tan sols un comentari, llegiu el nom del xaval que s'atreviren a rebutjar per no donar el nivell...





EL DÍA QUE CAMBIÓ LA HISTORIA por Enric González



El 4 de mayo de 1949, hace hoy 60 años, cambió la historia del fútbol. No hablamos sólo del calcio, que se hundió en su noche más negra, sino de cualquier fútbol imaginable: ese 4 de mayo, a las 17.03, terminó un relato y comenzó otro. Si el trimotor Fiat que transportaba al mejor equipo del planeta, el Gran Torino, no se hubiera estrellado contra los cimientos de la basílica de Superga, a apenas 20 kilómetros de casa, es muy probable que no hubieran existido ni el maracanazo del Mundial de 1950 ni la posterior hegemonía brasileña. Tal vez Italia habría sido la primera selección tricampeona, con tres títulos consecutivos. Tal vez el Juventus de Turín sería hoy una institución menor, peleando en las divisiones inferiores. Tal vez desconociéramos la palabra catenaccio y el calcio simbolizara el fútbol ofensivo. Tal vez.

El Gran Torino nunca fue llamado Torino a secas. El principal club de Turín (la familia Agnelli no había adquirido aún el Juventus) proponía algo más que un fútbol maravillosamente ofensivo: encarnó, junto a los ciclistas Coppi y Bartali, el fin de la pesadilla del fascismo y la guerra. El presidente, Ferruccio Novo, ex jugador y ex entrenador, empezó a construir una formación legendaria en 1942, en plena guerra, con el fichaje de las dos estrellas del Venecia, Mazzola y Loik. Esa temporada, 1942-1943, ganó el scudetto. El campeonato, sin embargo, no se jugó la temporada siguiente. Italia se sumergió en una terrible mezcla de doble invasión (los aliados por el sur, los nazis por el norte), de guerra civil (fascistas contra partisanos) y de vacío de poder. No hubo competición hasta 1945. Para entonces, el Gran Torino ya era irresistible.

El equipo grana jugaba con una absoluta furia ofensiva. Había sido diseñado por el director técnico Ernst Ebstein, un húngaro de origen judío que, a causa de las leyes raciales, había tenido que trabajar en la clandestinidad y, pese a todo, acabó en un campo de concentración, del que pudo huir de forma casi milagrosa. Ebstein no quería defensas. De hecho, el Gran Torino jugaba con dos centrales muy técnicos, Ballarin y Maroso, y los cinco centrocampistas típicos del sistema inglés, dirigidos por Valentino Mazzola. Su leyenda se hizo sólida en la temporada 1947-1948 con 125 goles en 40 partidos. Hubo uno especialmente asombroso, contra el Roma. El equipo visitante, el Gran Torino, llegó al descanso perdiendo por 1-0. En el vestuario, los granas decidieron dar una lección a los romanos: volvieron al césped y marcaron siete tantos en 20 minutos. Ése era el Gran Torino de las cinco Ligas consecutivas.

Vittorio Pozzo, el seleccionador que ganó para Italia los Mundiales de 1934 y 1938 (con la inestimable ayuda de Mussolini y de los árbitros), había asesorado a Novo y Ebstein en su política de fichajes. Después de la guerra, montar una selección le resultó sencillo: ocho miembros del Gran Torino (Bacigalupo, Ballarin, Castigliano, Loik, Maroso, Mazzola, Menti y Rigamonti) eran titulares indiscutibles; en ocasiones, como en su victoria contra la mítica Hungría, la nazionale azzurra alineaba a diez jugadores granas. Italia se perfilaba como la gran favorita para el Mundial de 1950, en Brasil.

El 3 de mayo de 1949, el Gran Torino viajó a Lisboa para disputar un partido amistoso contra el Benfica. Mazzola, el gran capitán grana, había exigido participar en la despedida de su amigo Francisco Ferreira, capitán del equipo lisboeta y de la selección portuguesa. Tras el encuentro, concluido con victoria del Benfica por 4-3, la expedición embarcó en un avión rumbo a Barcelona. En Italia se habían quedado el presidente Novo, acatarrado, y un chavalín húngaro inmensamente triste porque el Gran Torino, tras varios partidos de prueba, había rechazado su fichaje. El chaval se llamaba Laszlo Kubala. Desde Barcelona, el Gran Torino siguió su viaje hacia Turín. El avión estaba a menos de cinco kilómetros del aeropuerto cuando, entre una espesa niebla, se estrelló contra la basílica de Superga, donde la familia real italiana enterraba a sus difuntos. Los 31 ocupantes del trimotor murieron en el acto.



Los funerales por el mejor equipo que ha visto Italia y uno de los mejores que ha visto el mundo congregaron a un millón de personas en Turín. En ese momento, a falta de cuatro jornadas, el Gran Torino llevaba cuatro puntos de ventaja al Inter. Los demás equipos decidieron alinear a los juveniles, como se vio obligado a hacer el Torino, el resto de la temporada. Ése fue el scudetto póstumo.

Sabemos lo que ocurrió después. Gianni Agnelli, el fundador de la Fiat, había comprado el Juventus en 1947 y aprovechó el inmenso vacío abierto en Superga para crear un equipo campeón. La temporada siguiente, la que había de convertirse en Vecchia Signora ganó el scudetto y empezó a forjar su propia historia. Ya era otro fútbol. El seleccionador Pozzo tuvo que viajar al Mundial de Brasil (en barco) con una alineación de circunstancias y un sistema ultradefensivo, que caracterizó al calcio en las décadas siguientes.

La historia de la tragedia tuvo un hermoso corolario en 1960. Sandrino Mazzola, el hijo de Valentino, que tenía seis años cuando murió el Gran Torino, acababa de fichar por el Inter. Era un chico de 18 años. Y le tocó enfrentarse al Real Madrid, campeón de Europa. Ganó el Madrid. Tras el partido, Puskas se acercó a Mazzola, le dio la mano y le dijo unas palabras: "Yo conocí a tu padre y jugué contra él. Creo que eres digno de ser su hijo". Mazzola, como es lógico, se echó a llorar.



VÍCTIMES

JUGADORS
Valerio Bacigalupo
Aldo Ballarin
Dino Ballarin
Milo Bongiorni
Eusebio Castigliano
Rubens Fadini
Guglielmo Gabetto
Ruggero Grava
Giuseppe Grezar
Ezio Loik
Virgilio Maroso
Danilo Martelli
Valentino Mazzola
Romeo Menti
Piero Operto
Franco Ossola
Mario Rigamonti
Julius Schubert

COS TÈCNIC
Arnaldo Agnisetta, manager
Ippolito Civalleri, manager
Egri Erbstein, assistent
Leslie Lievesley, assistent
Ottavio Corina, masatjista

PERIODISTES
Renato Casalbore, (fundador de Tuttosport)
Luigi Cavallero, (La Stampa)
Renato Tosatti, (Gazzetta del Popolo)

TRIPULACIÓ
Pierluigi Meroni, capitán
Antonio Pangrazi
Celestino D'Inca
Cesare Biancardi

ALTRES
Andrea Bonaiuti, organitzador



una pàgina amb articles d'Enric Gonzàlez: aquí

aquest és e link de l'escrit

Poesía de la Guerra Civil Española Antología (1936-1939)

La guerra (in)civil espanyola és un dels períodes més tràgics de la història de la humanitat -de fet, com qualsevulla guerra-. Emperò, fou també una època molt fructífera a nivell litarari, i especialment a nivell poètic, amb una elevada producció a les files republicanes.

En aquest compendi, molt i molt interessant, -a càrrec de Jorge Urrutia- ens mostra exemple dels dos bàndols. Està dividit en diferents seccions -els desastres de la guerra, la vida al front, els herois, la resistència de Madrid-, on podem veure com i què sentien els combatents i/o resistents.

La qualitat dels textos és relativa; tot i que es poden trobar certes joies.

Trobo que és molt important fer reculls com aquests per conèixer la vida, els pensaments i sentiments de les persones que visqueres la tràgica defunció de la II República espanyola.

Com a corolari final, sols afegir que espero que algun dia pugui fer l'homentage que es mereixen els republicans i republicanes que lluitaren per defensar els nostres somnis, amb Palabras para la República.

lehendakari López

supose que arribà un moment en que hom accepta que, possiblement, la democràcia -o això que avui entenem avui en dia- és el menys dolents dels sistemes polítics inventats fins ara (si Stalin no ens hagués fotut enlaire el gran experiment...)

òbviament, les coses poden esdevenir com un desitja i/o imagina ó tot lo contrari; tot i que també ni l'una cosa ni l'altra. és a dir; que un acabi creient que el sistema pot funcionar però acabi en mans poc hàbils (o dignes) -com aquell concepte bacannià de que la Ciència mai no és dolenta, sinó les mans en les que pot caure-. I, per damunt de tot, no oblidem que mai, foràniamet, es pot imposar cap sistema -quelcom que els USA encara no han volgut entendre-.

Tot aquest preàmbul és perquè ara que Euskadi s'ha convertit en la última comunitat autònoma on el PSOE -o les seves federacions (quina gran feina feta o atemptat, segons es miri, feu Guerra després del 82)- ha set en el poder des de la recuperació de la democràcia (sigui això el que sigui i hagi comportat el que hagi comportat). El fet en si (com una mena de lo apeiron anaximàndric) no és dolent per se; més tenint present que sempre és bona una renovació ideològica i un recanvi en els estaments de poder.

Emperò... no acaba d'ésser del tot satisfactori, per algú com un servidor que no viu a Euskal Herria i s'ho mira tot des de la barrera, aquest canvi. Possiblement, el fet greu és el pacte produit per aquesta investidura, quelcom que sembla gairebé més anacrònic que aquella "famosa" pinza d'IU i PP en el tombant dels vuitanta i noranta. Val a dir que PNV-EAJ mai fou sant de la meva devoció -ho sento, avantposso, com en el cas de CiU que siguin de centredreta a nacionalisme; potser perquè la meva postura política roman a l'esquerra-, de fet en el tripartit basc hi havia dues de les tres forces polítiques basques que em donaven certa credibilitat (EA, IB-EB i mancaria Aralar).

Patxi López arriba amb un discurs, com no podia ésser de cap altra forma i tothom esperava; però no oblidem que existeix una, com a mínim molt discutible, llei de partits que ha deixat fora de l'arc parlamentari una ideologia que en les anteriors elecccions obtingué 9 dels 75 escons. (i per si algú no ho té clar: no comulgo ja amb la lluita armada. potser en els setanta ho hagués fet, com quan era molt i molt jove i això de la política començava a interessar-me ho vai' fer. ja no. la violència no pot ésser legítima quan encara resten formen polítiques pacífiques).

Si més no; ara s'obre un nou camí polític a Euskadi, i caldrà veure -ens agradi o no haurà de formar govern i haurem de donar-li cent dies de gràcia- com evoluciona tot.


foto: EFE/David Aguilar (font www.lavanguardia.es)

comentaris de llibres

a l'altre meu bloc he penjat algun comentari sobre algun dels llibres que he anat llegint en el que portem d'any (la resta de comentaris ja aniran arribant)ç

Amb ulls de nena

Cent cops de raspall abans d'anar a dormir

Últimas tardes con Teresa

Solitud

i recordeu que sempre podeu fer una ullada per l'altre món del Natxo -i dels seus escrits- a SEMIREA

AMB ULLS DE NENA

Aquesta petita joia és un dietari de la vida a la reraguarda durant la guerra (in)civil espanyola vista i redactada pels ulls d'una nena/adolescent.

Viurem -i aquesta vegada la utilització d'aquest verb és més necessària i encertada que no pas la de llegirem- els tràngols (duríssims!), els anhels, esperances i somnis, les desesperacions i sentiments d'aquesta nena (Encarnació Martorell i Gil) durant la guerra des de l'esclat de la revolució a Barcelona (19 de juliol del 36) fins pocs dies abans de la caiguda de la ciutat en mans faccioses/feixistes.

La seva prosa és fresca, en quant és una noia (12 anys quan comença la redacció d'aquest dietari) qui l'escriu; emperò, és d'una duresa colpidora en quant ens mostra tal i com era -fa no gaire més de 70 anys- la vida a la ciutat de Barcelona durant el període bèlic. Ens narra com era el dia a dia: els seus problemes per poder 'nar a escola -era alumne d'un dels Grups Escolars del Patronat Escolar (una dels grans avenços de l'Auntament de Barcelona durant la II República)-, com començaren a escasejar els queviures i tot el que això comportà (cartilles de racionament, pobressa, fam...)

Els vostres ulls es negaren en llàgrimes més d'una vegada; però, és necessari poder llegir aquesta obra per recordar que de la il·lusió d'un somni es passà a la desesperació del malson.

Aquesta petita joia literària (tot i que és una real joia vital) ens mostra què succeí i com s'hagué de viure a Barcelona -com a qualsevulla altre localitat- durant la guerra.

Crec que aquesta s'hauria de convertir en una lectura obligada a les nostres institucions educatives (clar que primer hauríem d'aprendre a respectar l'educació; quelcom ja s'havia aconseguit durant la República).