NOS ESSE QUASI NANOS, GIGANTIUM HUMERIS INCIDENTES.
I am just going outside and may be sometime.
Que la prudència no ens faci traïdors.
There's biology in everything, even when you're feeling spiritual.
Aquestes preguntes serien el resum de la pel·lícula de Hur-Jin ho. La seva sinopsi diu:
Un técnico de sonido conoce a una locutora radiofónica en un viaje para captar los sonidos de la naturaleza en primavera. Enseguida se enamoran, pero una vez regresan a la realidad de sus vidas, deben enfrentarse al dolor de la separación...
La pel·lícula, lenta, de diàlegs mínims i tranquils, ens mostra tot el procès d'una relació d'amor. Des del seu naixement casual fins a un final on les preguntes i els rostres no vistos ens plantegen quines són les seves fronteres i les seves destinacions.
És una pel·lícula correcta, no gaire recomanable si no es té afinitat per cert tipus de cinema asiàtic lent i contemplatiu. Em varen agradar especialment les seqüències de filmació així com el personatge femení i la seqüència final, una petita joia.
Poc abans de la gran seqüència final passejant entre els arbres (els pensaments intuits, les cares no mostrades...) hi ha conversa que ens mostra on són les esquerdes de l'amor una vegada ja s'ha fracturat i tractem de retrobar-lo:
Després d'un silenci, mirant-se els dos, ella diu "T'enrecordes?" I ell respon: "De què?"
No és gens fàcil adaptar segons quines històries des del paper a la pantalla. Qui més qui menys ha afirmat alguna vegada allò de la pel·lícula mai podrà ésser millor que el llibre. Possiblement el problema rau en pretendre-ho.Sigui com sigui, hi ha novel·les que encara semblen més complicades d'adaptar. Brideshead revisited, la gran novel·la d'Evelyn Waugh és una d'aquestes obres mestres que poden semblar predestinades per ésser adaptades i que també semblen predestinades per ésser una decepció.
La pel·lícula dirigida per Juliand Jarrold, a més de més d'ésser un repte per a què Andrew Davies i Jeremy Brock adaptessin el text, havia d'enfrontar-se, irremissiblement, amb un terrible handicap: la meravellosa sèrie de Granada Television per ITV.Si som capaços de centrar-nos en la pel·lícula troabrem una molt interessant versió de la meravellosa novel·la de Waugh. Es centra en el triangle amorós i com la Gràcia divina pot marcar els destins de les persones i si aquestes estan capacitades per ésser tràgics herois que hi lluiten en contra o no podrien fer-ho mai.
En el prefaci de la revisió que l'autor féu l'any 1960, ens comenta les aberracions que considerava tenia la seva obra i el perquè d'aquestes, el com i quan fou escrita la novel·la. De fet ens diu que ell voldria deixar-la com un record de la segona guerra mundial que dels anys vint o trenta, en els que aparentment es desevolupa la història. Ara bé, crec que per tothom que hagi gaudit de la seva lectura, jo ho vaig fer en la traducció al castellà de Caroline Phipps, ha sentit aquella melangia per la societat perduda, pels plaers i el gaudi d'aquella època, pel llenguatge retòric i ornamentat. Una joia, com ho serà per sempre Brideshead, en la forma del castell de Howard a la nostra memòria.
Intentant centrar-nos en la pel·lícula puc afirmar que em va agradar, tot i que, encara que no ho desitgés, constantment la comparès amb la sèrie, i, que en aquesta comparació no sortís gaire afavorida; potser, la mateixa melangia que ens mostra la història provoca aquesta visió idíl·lica de l'adaptació televisiva.
Tant és així que m'ha despertat la necessitat de tornar a llegir el llibre. Quina llàtima no ésser capaç de fer-ho en la seva versió original!
És fàcil parlar de l'acurada fotografia i d'una banda sonora captivadora (gran tasca d'Adrian Johnston), però crec que la en general és una obra correcta; i això és una floreta, ja que tot i sense ésser una gran pel·lícula, crec que l'empresa era força complicada. M'agrada molt com Mathew Goode interpreta amb la mirada i el cos (no era gens fàcil encarnar el Charles Ryder que tohom veiem com Jeremy Irons). Ben Whishaw podia haver sigut una bona tria, i fa un bon paper, espcialment aconseguit al Marroc, però quan el veig a taula per primera vegada el record d'Anthony Andrews és massa gran i no puc valorar bé la seva tasca com a Sebastian. Hayley Atwell, qui no tenia fàcil fer oblidar la Julia de Diana Quick, crec que és un dels encerts de la pel·lícula, juntament amb la gran Emma Thompson.
Charles arriba a Oxford on descobrirà l'especial Sebastian, tot un món particular en ell mateix. Serà seduit pel seu món de plaers i luxes; i especialment, per la casa familiar (Brideshead). Lady Marchmain és un molt devota catòlica qui influeix molt en els seus quatre fills. Les seves relacions... No em resulta gens fàcil parlar d'aquesta obra sense explicar-la, i no voldria fer-ho,
així que encoratjo tothom a llegir (o rellegir) el llibre; una obra genial, tot i que a l'autor de vegades no li ho semblés tant.
"I have been here before," I said; I had been there before; first with Sebastian more than twenty years ago on a cloudless day in June, when the ditches were creamy with meadowsweet and the air heavy with all the scents of summer; it was a day of peculiar splendour, and though I had been there so often, in so many moods, it was to that first visit that my heart returned on this, my latest.
I dont want to make it easier for you. I hope your heart may break; but I do understand.
El passat dimecres nou d'agost de dos mil onze es celebrà la vint-i-dosena edició de la Copa Catalunya de futbol. Aquest torneig hauria d'ésser el títol futbolístic més important del país, la competició que sota el seu nom acull tots els equips del país. Ara bé, resulta que aquest país nostre no és gens normal, i no ho és no sols per la seva condició de nació sense estat, sinó perquè depenent de com bufa el vent ens el creiem o no, o si més no les seves institucions i representants.
La primera mostra d'això es veu en el fet que el la màxima institució del país no hi era present, suposarem que aquesta competició no és prou important per destarotar les seves vacances (d'intentar ésser un govern dels millors, només pels selectes). Això sí, segur que el podrem veure en d'altres llotges en altres competicions “oficials”, no dubteu pas.
Podríem dir que és difícil creure en una competició organitzada per una federació que últimament no sortia d'una crisi per caure en una altra, però aquesta no seria més que una excusa de mal pagador. La competició falla, com a torneig, perquè no depèn d'ella mateixa sinó d'altres calendaris i disposicions de certes institucions.
L'anormalitat del país també queda manifesta en la incapacitat de poder escoltar el nostre himne nacional sencer. És bo no sacralitzar les insígnies pàtries, però no cal devaluar-les fins al no-res. Si ni en aquestes ocasions respectem els nostres emblemes no podem demanar a la resta que ens mostri el respecte que haurien de merèixer. Un apart caldria per mostrar que ni un dels vint-i-dos jugadors fou capaç de cantar l'himne, clar, que sols fou un menys respecte l'onze titular de l'últim partit de la nostra selecció nacional en l'únic partit anual que se li permet jugar. Aquesta és l'anormalitat del nostre país.
Crec que l'única mostra de respecte envers Catalunya la manifestà un argentí, l'entrenador de l'equip que s'endugué el títol. El senyor Mauricio Pochettino palesà el fet que com a competició de la nostra terra és el títol important del país i que cal intentar guanyar-lo. Gràcies!
El següent apunt seria criticar la institució i cos tècnic de l'altre equip que jugava la final, però com en aquesta anormalitat en la que vivim és més sacríleg criticar-lo que no pas el país, no cal dir res més.
Un país pot ésser molt petit en extensió o en nombre d'habitants però és gran quan la seva societat ho és; el nostre, amb aquests fets, continua demostrant no ja sols que és un país petit sinó que a més a més li està bé ésser-ho i no hi ha intenció d'esmena.
