...del sexo (ahora que todavía no nos conocemos)...

Mis pies descalzos
regresan a la habitación
donde ya entra la luz
desde el patio
como perlas
por entre la persiana.
Duermes bajo la sábana de colores;
has recogido del suelo
la ropa que perdiste
en la agitación del mar.
...todavía huele a melocotón...
Miro mi cuerpo desnudo,
y mientras regreso
a la cama,
pienso en la oscuridad:
hace escasas horas
ni nos conocíamos,
ahora ya hemos follado.
Nadie sabe nada
de mañana,
pero antes de amanecer
lo sabíamos todo.
Abriremos los ojos,
nos besaremos los labios
y el río fluirá...

Sevilla-Barcelona
20-27/X/2007

El Otro Árbol de Guernica

Acabo de leer El otro árbol de Guernica de Luis de Castresana.

Es una obra bastante recomendable. Explica la vivencia, la dura y vívida historia real -conocida de propia mano por el autor- de los "españolitos de Alsemberg": niños de la República enviados al estranjero durante la guerra (in)civil española.

La historia nos la narra Santi, un vizcaíno -baracaldés de residencia- de once años y medio de edad, que junto con su hermana Begoña partirá con otros niños a salvarse del desastre de la guerra. Es la primera expedición organizada por el gobierno vasco con salidad desde Bilbo. El nos narrará sus recuerdos -vívidos e intensos, inocentes y sentidos como sólo los de un niño pueden serlo- de toda la odisea que vivirán.

La prosa de Castresana es sencilla, casi "infantil" lo que hace que uno pueda sumergirse más en la historia. Es, casi una "breve novela costumbrista" (en un tiempo en el que no puede haber costumbre); que nos permite setir a flor de piel la dureza que los niños de este país debieron soportar en aquellos tres años de exilio infantil.

Muy interesante libro del que creo que poco después de ser publicado se realizó una adaptación cinematogñrafica.

Dejó la frase colgando, como poniendo un trozo de esperanza en cada uno de los puntos suspensivos.

Al inicio de la tercera y última parte hace una cita del Quijote cervantino:
Abre los ojos, deseada patría mía, y mira que vuelve a ti Sancho Panza, tu hijo si no muy rico, muy bien azotado. Abre los brazos y recibe también a tu hijo Don Quijote, que si viene vencido de los brazos ajenos, viene vencedor de si mismo.

dedicado a todos los que continúan la búsqueda de su Ítaca y algún día regresarán, victoriosos, de la tierra de sus sueños... (como mi estimado Alex Vilela, recién regresado de cuatro meses en su Tíbet y alrededores...)

20/X/2007 SEVILLA: LA FELICIDAD ETERNA

Desde hace diez años algunos creíamos que el milagro era posible... y lo ha sido. Diez conciertos van a dar habida cuenta de ello. Yo tuve el privilegio de poder disfrutarlo en mi Sevilla.

El viernes 19 cogía el tren desde Sants con dirección a Santa Justa. Al llegar allí, me esperaba mi prima Jara -nos siguen quedando conversaciones pendientes-. Después de explicarnos cómo nos fluye la vida (y una revitalizadora ducha) nos encaminamos a la plaza del Salvador. Allí estaban reunidos algunas de sus amistades, y empezamos a comprobar cómo la ciudad estaba tomada por las hordas de parasiempre fieles fans de una de las más grandes bandas de la historia. Las primeras cervecitas bajo un cielo tan azul que parecía ficiticio y un sol como sólo en el Sur puede brillar. Después de charlar y charlar, fuimos a comer, (disfrutando del placer del buen comer) en el nuevo recinto de los Coloniales. A buscar "lotes" para preparar fuerzas, y tras un rato en casa de María; nos dirigimos al Estadio Olímpico de La Cartuja.

Casi 70000 almas nos reunimos dentro del recinto, para esperar a que con puntualidad casi exacta comenzase, ¡por fin!, lo que siempre habíamos soñado y deseado...

Suena Song to the Siren... y todo tiembla. Ya se hace realidad, las pantallas con el símbolo de la banda darán paso a las siluetas recortadas cuando comience El Estanque. ESTOY VIVIENDO UN CONCIERTO DE HÉROES DEL SILENCIO. sí, lloré. y me siento orgulloso de poder decirlo...

Seguirían Deshacer el mundo, Mar adentro, La carta, Bendecida, Sirena Varada, Opio.
El set acústico fue: La herida, Despertar, Apuesta por el Rock'n'Roll, Héroes de Leyenda, Con nombre de guerra, No más lágrimas.
A continuación: Nuestros nombres, El mar no cesa, Entre dos tierras, Maldito Duende, Iberia sumergida, Avalancha.
Bises I: Oración, Tumbas de sal (ambas con Phil Manzanera a la guitarra!!!), La chispa adecuada.
Bises II: Tesoro, Malas Intenciones, En brazos de la fiebre.
Fuegos artificales.

Fueron más de dos horas y media cantando sin parar, notando cómo la badna sentía nuestra química y disfrutábamos nosotros y ellos...

Mi mayor sueño musical... hecho realidad!!! Felicidad eterna.

Sólo decir que pude presenciarlo desde la valla que separaba los "preferentes" del resto, habiendo dejado a mi gente un poquito atrás... pero que en esa "mi soledad" pude didfrutar de toda mi vida durante este concierto...

Después volver a difrutar de la gente, de Sevilla y de su calor...

Gracias a todas las personas que me "arropásteis" durante estas horas:
Jara, Manu, María, María, Delia, Héctor, Eduardo, José, etc.

P.S: cuando pueda trataré de dejar los documentos gráficos.

ALOMA

Durant aquesta setmana he tingut l'ocasió de llegir ALOMA de Mercè Rodoreda. Ho fet en la versió revisda per ella mateixa a Ginebra l'any 68 sobre l'original d'abril del 36.

Ha sigut, possiblement, l'obra d'ella que menys m'ha agradat. Tot i que al final vai' acabar assaborint-lo millor del que semblava al principi. Crec que el problema, és que es nota, o ho sembla, massa com és una novel·la de joventut (amb tot el que això pot implicar). Ja es destil·len les que seran les seves traces particulars a l'hora d'escriure. Però, per exemple, em semblà que els personatges eren poc dibuixats, només en part la protagonista; i això fa que l'acció -potser massa ràpida- no acabi d'ésser tot el que podia haver sigut, fent a més, que sembli massa "infantil" la història.
Òbviament, tot i que no d'una forma tan clara, la casa -i el jardí- és un element importantíssim.

Tot i això, és una novel·la recomanable per vore com començà una de les nostre millors plomes.

A continuació us deixo algunes perles de l'obra:

potser només sóc feliç quan estic en el meu jardí, mirant les estrelles.

No gosava mirar el sol com quan era petita perquè deien que només el podien mirar els qui no feien cap pecat.

Dormia sense somnis, morta de tanta felicitat.

No sé què donaria perquè mésperés una noia tan trista que fa venir ganes d'estimar-la.

Mai no es podria esborrar el senyal de tants de petons.

dia txorrocentsmil de l'odissea...

QUEREMOS PAN
QUEREMOS VINO
QUEREMOS A LA MINISTRA
COLGADA DE UN PINO!!!

Correbars Les Cors 2007 ATABALA'Mmm!!!

ATABALA'M 2007!!!

Aquest any, el correbars de sempre que portem anys organitzant per les festes de Les Corts, aquest any agafa personalitat i li otorguem nom: Atabala'mmmmm!!!
Aquest any, millorem la proposta. Dues colles percusionistes (la nostra, Tabalers dels Diables de Les Corts (www.diablesdelescorts.cat) i els Tabalers de Banyoles), 7 cerveses, 1 samarreta (que dimarts la vaig veure i realment han quedat de puta mare), i tota la festassa del correbars = 10 euros!!!!! Immillorable.
I aquí és on entreu vosaltres, quan heu de participar!!! És un exemple clar de "quants més serem, més riure'm".

L'Atabala'mmm 2007 es durà a terme el dissabte 13 a les 19:30 a la plaça Sol de Baix (Les Corts, metro L3 Les Corts). Els tiquets els podreu comprar desde el dia abans a un stan que muntarem al costat de la barra on es vendran samarretes i tot tipus de samarretes i merchandasing (jejejeje) de les festes i de les entitats que hi participen, fins al mateix moment de començar el correbars.

ATENCIÓ!!! l'any passat (que jo no hi era... snif snif) ja vam fer casi pleno. Aquest any vendrem uns 200 tiquets... i nos los quitan de las manos... així que ja sabeu!!!! El divendres veniu a veure'ns al correfoc, i al acabar corrents cap a comprar el vostre tiquet!!! També us podem fer reserves, però no fiem. Així que ja sabeu!!!!

Dades ràpides x qui li faci mandra llegir les meves parres:

ATABALA'Mmmmm 2007!!!! (Correbars)
Dia: dissabte 13 d'octubre
Lloc: Plaça Sol de Baix (L3 Les Corts)
Hora: 19:30h
Oferta: Tabalada (2 Colles) + 7 birres + samarreta ATABALA'M 2007!
Preu: 10 euros
On Comprar el Tiquet: Txiringuito Plaça Sol de Baix, al costat de la barra, desde divendres al vespre fins dissabte al mateix moment, mitja hora abans de començar, es a dir, a les 19h. (si es que encara queden, clar :P)

US HI ESPERE'M!!!!!

Mediterrània

Un no pot oblidar què som, per què el qui som es forja allà d'on provenim junt amb les persones que han trnasitat el nostre camí de lloses grogues cap a Ítaca.
La llum de les nostres nits sempre tindrà el gust dels vins dels nostres records.
Saber gaudir de la vida comença per saber on tenim les arrels per saber com serà l'arbre de la nostra casa.

A totes aquelles persones que feu posible la felicitat de la meua vida gràcies a:

Te quiero no por quien eres sino por quien soy cuando estoy contigo

...el retorn...

Massa temps per un retorn. Massa veus dient que “ja gairebé estàs aquí!”; però tu encara ets allà, que, en realitat, és el teu aquí. És aquest bittersweet feeling, qui tenalla totes les teves vísceres i és una mena de nus gordià envoltant la teua ànima, qui està fent que caminis i badis mirant el cel que pot variar del blau feliç al gris fosc de la gran tempesta. I així et sents. Tants anys escrivint un relat sobre l’etern retorn de la ventafocs, i ara resulta que és un mateix qui no sap retornar. Ara sembla que t’agradi la paraula rutina, aquesta la rutina dels últims tres mesos. I és com si no sabessis a què li tens por d’enfrontar-t’hi tot just a l’arribada. S’acaba, per ara, aquesta experiència; aquest capítol del llibre -¿és una novel·la, un assaig, una compilació de poemes, o sols experiments per a un paper?-, aquesta temporada de la sèrie, aquest acte... abaixarem el teló i potser ens anirem a albirar la vora de la mar. Hem format una nova família en un mes, i ‘nem tingut tres per a gaudir-la; què serà ara de noltros? Com si ens veiéssim abocats a fer una ugly house... o només sóc jo qui té aquesta estranya sensació? A voltros també us passa? Continuaré esperant que sortin els estels? Què farem aquesta nit? No us sembla que a la cita del Sun, a més de riure molt, podríem arribar a plorar? Només ho creu aquesta ànima que està enamorada de la mar? Aquest esperit que ha recuperat l’emoció de les marres com la pell d’una dona? Escrivia fa uns dies –qui sap quants?- que la solitud era el dolor d’arribar i trobar el llit buit; per què, si ara, per fi!, recuperaré el meu llit, tinc la sensació de pèrdua eterna? Sembla que si em miro a l’espill trobe les marques del poc dormir. On quedaran les pints? Ara que contemplo, més que miro, la vida amb més calma, no sé cap a on vull caminar, però sé que vull caminar: gaudir del viatge a Ítaca.
I la última setmana plou. Plou convertint Bangor en un mantell grisós on ni Vermeer no hi trobaria pas la llum. Però la llum són les persones que han fet que tingui quelcom per a recordar. Marxem. Ens n’anem. Ja no hi ha temps per escapar through the looking glass; aquest és, ara, el teu pit. I saps que deixes quelcom més que un jardí, aquí. I el retrobament sembla carregat de la joia del retorn; tot i que hi ha qui es mira el cel i pensa... pensa; i potser no sap què pensa, o què podria pensar. I les dues últimes nits cauen. Cauen com un foc que tremola a la xemeneia de l’hivern a la fi del llunyedar de l’horitzó. Han sigut, aquestes nits, els Misteris d’Eleusis? Què difícil es fa ara dir see u later. És tant terriblement i dolorosa la relativitat del temps. Una última nit; com si sabessis que clausures el teatre. Per vore nàixer el dia i tractar de fer memòria... nostàlgies passades i futures... I gairebé tothom aplaudeix quan aterra l’avió (què bonica és Barcelona arribant de nit, des del cel!), però tu ets allà, quiet al seient pensant “bloody sadness!”; i no saps per què. És meravellós el retrobament; tot i que implica un punt –qui és escrivint el text?-. Però et sents fora de joc dins el teu propi poema. El calendari de la que era la teva habitació encara assenyala el maig; mentre veus el que ets en aquest moment: bosses per reubicar...


Mas um homem entrou na Tabacaria (para comprar tabaco?),
E a realidade plausível cai de repente em cima de mim.
Semiergo-me energico, convencido, humano,
E you tencionar escrever estes versos em que digo 0 contrario.
Acendo um cigarro ao pensar em escreve-los
E saboreio no cigarro a liberta~ao de todos os pensamentos.
Sigo o fumo como uma rota propria,
E gozo, num momento sensitivo a competente,
A libertaçao de todas as especulaçoes
E a consciência de que a metafsica é uma consecuencia de estar mal disposto.
Depois deito-me para trás na cadeira
E continuo fumando.
Enquanto o Destino mo conceder, continuarei fumando.
(Se eu casasse com a filha da minha lavadeira
Talvez fosse feliz.)
Visto isto, levanto-me da cadeira.
Vou a janela.
O homem saiu da Tabacaria (metendo troco na algibeira das calças?).
Ah, conheço-o; e o Esteves sem metafisica.
(O Dono da Tabacaria chegou a porta.)
Como por um instinto divino o Esteves voltou-se e viu-me.
Acenou-me adeus, gritei-lhe Adeus o Esteves!, e o universo
Reconstruiu-se-me sem ideal nem esperança, e o Dono da tabacaria sorriu.

(-fragment final de: Tabacaria, F. Pessoa)