NOS ESSE QUASI NANOS, GIGANTIUM HUMERIS INCIDENTES.
I am just going outside and may be sometime.
Que la prudència no ens faci traïdors.
There's biology in everything, even when you're feeling spiritual.
vull dormir; descansar tota una nit seguida, sense pensar en els experiments del dia següent, sense rumiar problemes i solucions per la cultura del foc, sense fer-me mala sang perquè no tinc temps per gaudir tot lo que desitjaria de la meua gent...
desitjaria dormir tot el cap de setmana...
imatges:
The Reckless Sleeperr; René François Ghislain Magritte; Tate Gallery, London
La siesta; Pablo Ruiz Picasso; The Museum of Modern Art, New York.
avui reunió de Coordinadora; i un dels temes a tractar torna a ésser l'acte a Berga el 7 de febrer (quarta reunió en menys d'una setmana al respecte) en defensa de la cultura del foc...
m'ha fet venir una frase a la ment:
I Jesús li preguntà: quin és el teu nom? I ell respongué: digue'm Legió, perquè som molts. (Marc, 5,9)
doncs això, que som molts; i com sempre: Tornarem a patir, Tornarem a LLUITAR i TORNAREM A VÈNCER!!!
Nosaltres som l'Infern!
imatge: Infern, Cant XVIII, Alessandro di Mariano di Vanni Filipepi (Boticelli)
Si piensas que estas vencido, lo estás. Si piensas que no te atreves, no lo harás. Si piensas que te gustaría ganar pero no puedes, No lo lograrás.
Porque en el mundo encontrarás Que el éxito comienza con la voluntad del hombre. Todo estás en el estado mental.
Porque muchas carreras se han perdido antes de haberlas corrido, y muchos cobardes han fracasado, antes de haber su trabajo empezado.
Piensa en grande y tus hechos crecerán. Piensa en pequeño y quedarás atrás. Piensa que puedes y podrás. Todo está en el estado mental.
Si piensas que estás aventajado, lo estás. Tienes que pensar bien para elevarte. Tienes que estar seguro de ti mismo, Antes de intentar ganar un premio.
La batalla de la vida no siempre la gana el hombre más fuerte, o el más ligero, porque tarde o temprano, el hombre que gana, es aquel que cree poder hacerlo.
l'altre vesprada la Raquel i jo 'nàvem passejant per Barcelona; i entre moltes d'altres coses parlàvem de quelcom que ens apassiona a ambdós: la Ciència. Xerrant xerrant comentàrem de llibres que hem llegit, anècdotes i recordàvem idees que en algun moment han solcat les nostres conexions neurals.
Per això un deixo un link a Semirea on he copiat el final d'un llibre on fa una breu pincellada del possible final de l'Univers.
si voleu saber més coses, aneu a la bibliografia o demaneu-li a l'Àngela que sap explicar-se molt bé (visiteu el seu bloc de divulgació científica; link)
recordeu que no podem perdre la nostra capacitat de somniar; i que aquesta és la base no sols de la màgia literària, sinó de les meravelloses veritats que va descobrint la Ciència.
deixeu-vos seduir per la Ciència mentre volteu en bona companyia...
¿Qué efecto tendrá la materia oscura sobre el destino último del universo? Se pueden decir varias cosas sobre esta cuestión. En primer lugar, como veremos en seguida, casi no tendrá efecto sobre el futuro tal como es visto por un observador en la Tierra. Pero si el universo posee realmente la cantidad crítica de materia, entonces la existencia de la materia oscura un efecto real sobre el futuro a larga plazo. Solía ser corriente en las discusiones de este tipo mantener la idea de que el universo era cíclico, que el Big Bang sería seguido de un colapso (el Big Crunch) y otra expansión (el Big Bounce, el Gran Salto), pero si nuestras ideas actuales son ciertas, esto no ocurrirá. El universo tiene un solo disparo hacia la existencia, una explosión seguida de una expansión que se va frenando durante una longitud infinita de tiempo. Podemos seguir el curso del universo con la suposición de que las leyes de la naturaleza que observamos ahora siempre serán ciertas en el futuro. Desde el punto de vista de un observador sobre la superficie de la Tierra, la estructura a gran escala del universo supone muy pocas diferencias para la apariencia del cielo nocturno, pues las distantes galaxias son totalmente invisibles para el ojo desnudo. Las estrellas de la Vía Láctea (incluido el Sol) continuarán ardiendo hasta que gasten su almacén de hidrógeno y helio. En el Sol, el combustible se acabará en unos cuatro mil millones de años, pues en ese momento evolucionará hacia una gigante roja, una estrella hinchada cuya órbita se extenderá más allá de la órbita de Venus. Para un observador en la Tierra parecerá que el Sol llena la mitad del cielo. En ese momento los océanos hervirán y cualquier vida perecerá. Si la raza humana no ha tenido el sentido común de colonizar las estrellas, ése será el fin. Después de su etapa de gigante roja, el Sol se colapsará en una enana blanca, una estrella del tamaño de la Tierra y que se enfría lentamente, un rescoldo cósmico que ha perdido su fuente de calor. Las estrellas del cielo se extinguirán una por una, mediante una explosión espectacular o con un gemido, como el Sol. Si hubiera un observador en nuestro planeta cuando el universo tenga un cuatrillón de años de edad (unas mil veces su edad actual), el cielo estaría realmente muy oscuro. Casi todas las estrellas que ahora vemos serían tan diminutas que parecerían invisibles o aparecerían como puntos pálidos en un mar de negrura. Las distantes galaxias, que nunca han sido una parte importante del espectáculo nocturno, también estarían disminuidas. El lento enfriamiento de los rescoldos estelares seguiría durante mucho tiempo; el único alivio sería la caída de las estrellas y del gas en el agujero negro que creemos está en el centro de la Vía Láctea. Ocasionalmente una partícula y una antipartícula se encontrarían y se aniquilarían, añadiéndose al mar de radiación en expansión. La expansión universal continuaría, pero el ritmo se frenaría imperceptiblemente con el paso del tiempo. Sólo habría dos piedras millares para marcar los cambios del paso del tiempo. Cuando el universo tenga 10 elevat a 36 años de edad –mucho después de que las estrellas hayan dejado de brillar-, los protones de la materia normal decaerán. Todo lo que quede por ahí en forma de rescoldos estelares desaparecerá en una radiación cuando sus átomos se separen. La Tierra desaparecerá bajo nuestros pies. Luego, cuando el universo se acerque a los 10 elevat a 65 años de edad, los agujeros negros que han estado recogiendo materia hasta ese momento comenzarán a radiar su masa en forma de energía normal. Ellos también morirán. Después de que esto haya sucedido, no quedará nada en el universo formado por materia normal, más que un conjunto frío en expansión de radiación diseminada, con unas pocas partículas que habrán escapado de algún modo a la aniquilación y ahora estarán demasiado esparcidas para encontrarse de nuevo con partículas compañeras. Aunque ningún físico, según mi conocimiento, ha considerado qué podría suceder a la materia oscura mientras esta historia se desarrolla, espero que la materia oscura estuviese sufriendo un tipo de evolución similar. Quizá al paso del tiempo podríamos ver los halos galácticos colapsar en discos, pero estos discos estarían hechos de fotitos y no podrían formar “superestrellas” o cualquier otro tipo de estructura interesante. Finalmente, los fotitos tendrían que caer en sus versiones de agujeros negros, que los radiarían. Así que cualesquiera que sea la composición del universo, el final será el mismo: un mar frío y en expansión de radiación, de la que toda vida habrá desaparecido mucho tiempo antes.
James Trefil, 1988 The Dark Side of the Universe: A Scientist Explores the Mysteries of the Cosmos La cara oculta del universo (Un científico explora los misterios del cosmos) -la cursiva es mía-
Tus pies de hueso arqueado, tus pequeños pies duros.
Yo sé que te sostienen, y que tu dulce peso sobre ellos se levanta. Tu cintura y tus pechos, la duplicada púrpura de tus pezones, la caja de tus ojos que recién han volado, tu ancha boca de fruta, tu cabellera roja, pequeña torre mía.
Pero no amo tus pies sino porque anduvieron sobre la tierra y sobre el viento y sobre el agua, hasta que me encontraron.
el primer llibre llegit aquest any fou El último Catón de Matilde Asensi.
és una novel·la entretinguda; una novel·la d'aventures moderna. Això no és cap retret, sinó una valoració feta des del recpecte cap a les novel·les que ens fan passar l'estona i viure aventures més o menys creïbles.
és un best-seller, escrit com a tal, fàcil de llegir. és una lectura fàcil tot i les seves 600 pàgines.
ens narra les aventures d'un trio, una paleògrafa vaticana, el cap de seguretat del Vaticà i un expert de la Biblioteca Alexandrina; tractant de resoldre el misteri dels robatoris de ligna crucis i la recerca d'una suposada ordre secreta, els staurofílakes, amb l'ajuda de la Comedia de Dante.
el llibre em feu pensar en les novel·les de Pérez-Reverte, sense tenir tantes trames obertes; i pel fet que tenir un final que no acaba d'ésser allò que espereraves -potser un apuntà massa amunt-. (és, val a dir-ho, millor que el gran timador del Dan Brown). és una novel·la d'aventures, per a passar l'estona.
ahir després de la reunió a Sant Sadurní d'Anoia entre Federació, Agrupació i Coordinadora pel tema de l'acte a Berga el 7 de febrer, ara ja sí aprovat que es fa, i tornar a caseta per sopar, vai' topar amb el gran plaer de vore que feine un partit de la Heineken Cup a la tele (teledeporte).
com que sempre he cregut que l'sport en equip fet art és el rugbi no podia perdre'm el matx entre els Ospreys de Swansea i els Tigers de Leicester.
pàgina web de l'European Challenge Cup "Heineken Cup" aquí
és tan brutal gaudir d'un bon partit de rugbi... quin gran esport!!!!
quins records de vore els partits de l'últim mundial als pubs a Bangor...
de vegades un torna a vells llocs coneguts; llocs on ha fet part de la seva vida, i que per molts diferents motius, han fet que la vida d'un sigui com és. Aquests indrets ocupen uns espais molt definits a les nostres ànimes; a la ciutat dels records que 'nem construint segon rera segon. És quelcom intangible la importància que li donem a aquests espais; especialment quan, després d'haver set parada i fonda de consuetud, hom deixa de visitar-los, per x motius, però un dia, o una nit, un hi torna. és sàbia aquesta decisió de tornar? (ai, els retorns...!) Plantegem-nos que no queda més remei; o que hom decideix tornar per comprobar com és l'esdevenidor d'aquell temps i espai que semblava que havíem deixat endarrera. Doncs, qui sap si per sort o per desgràcia, habitualment un se sentirà desplaçat, fora de lloc... i això comportarà que els esquemes se'ns trenquin; que hi hagi un terrabastall a la ciutat i semblaria que aquell edifici esta essent objecte d'obres i per això enrunat.
és això una traició als records? supose, i espero, que no. simplement, de vegades, no ens n'adonem del pas del temps i, comsegüentment, de la vida. Tot és canvi, tot és mutar, tot és evolució... el signe del resultat de l'operació que el decideixi cadascú, o, si no vol, o no pot, que ho deixi en les mans del dubte. Tornar als llocs temps després és aproximar-se a l'abisme; i com digué el sabi, "Quan mires l'abisme, l'abisme et mira a tu." (Fet al que em permeto la molt gran llicència d'afegir com a corolari que no hi ha abisme més gran que els nostres propis fantasmes; és a dir, el nostre passat). Tot i això, cal que veiem aquest passat que sembla esvaïr-se com aquarel·les sota la pluja, com allò que ens ha dut a ésser allò i qui som... Potser això, i el fet d'acceptar l'amor fati; i per tant, no poder ni voler penedir-se de res, fa que pugui ésser més dur enfrontar-nos amb nosaltres mateixos. O, ans al contrari, que ens sentim alliberats de pessos feixucs i podem albirar més nítidament l'horitzó futur.
el bar de la facultat ja no el puc sentir com a meu, i cada vegada se'm faria més difícil imarginar-ho com a "nostre"... Macondo ja no és el que era... Espero que no em passi el mateix amb el New...
potser perquè els llocs materials no tenen valor en si mateixos; potser perquè l'únic que té importància és el cos en el que vols dormir cada nit pentanyen-t'hi, essent aquesta, la teva veritable pàtria sense abismes...
imatges: Tap & Spile, Bangor, Cymru summer'07
video: Hace Tiempo; Héroes del Silencio, Madrid'93
quan un es fica una mica en el món de la Ciència acaba pensant; acabarem algun dia prenen el te amb "déu"? fins on serem capaços -i fins on volem!- arribar?
Sabia que per a Levin totes les noies del món es dividien en dues categories: una de les categories, la formaven totes les noies del món llevat, d'ella, i aquestes noies, completament ordinàries , tenien totes les febleses humanes; l'altra categoria era ella sola, sense cap feblesa i superior a tota cosa humana.
Avui és la festivitat de Sant Sebastià; i avui si la malaltia no se l'hagués emportat ja fa gairebé sis anys, el meu pare compliria seixanta-nou anys. Podria estar veient la felicitat dels seus fills, de veure com les coses es van situant; faria embogir de felicitat la seva néta -i ella a ell-; hagués pogut fer viatges i visites amb ma mare; continuaria essent un lector empedreït; hauria vist com l'equip de la seva vida tornava a somiar amb una UEFA Cup, i després de somiar tornar a patir; continuaria veient com els polítics fan lleigs constants a la polñitica i la història... tantes i tantes coses...
sols puc dir-te que continues, i sempre ho seràs la meva llum...
gràcies a les persones que permeteu que el sol llueixi cada dia; potser calen dies així per recordar que seguim vius i cal seguir lluitant per tornar a vèncer...
imatge: Llum i color - el matí després del Diluvi; Joseph Mallord William Turner; The Tate Gallery. Londres.
des d'avui i fins el setembre la meva vida científica versarà al respecte de Rabdomiosarcoma i Caveolina al COM del IDIBELL... (fet que implica entregar la tesina al juliol i fer la seva defensa oral al setembre; i així aconseguir finalitzar el postgrau -màster en bio cel·lular-).
ja vaurem com va tot.
P.S.: curiositat; avui m'he trobat amb gent del grup de recerca en el que vai' ser-hi a principis de l'any passat... i tot continua igual (o encara pitjor...)
el Dakar 2009 (Argentina-Chile), el primer pel subcontinet sudamericà ha finalitzat. Potser ja no és aquella aventura -molt criticada sempre per molta gent com una excursió del món ric- a la Sabine donà la sortida el 26 de desembre de 1978 a Trocadéro, Paris. Molt ha plogut, des de llavors, fins i tot una edició Paris-BCN-Dakar, ara fa vint anys; i moltes aventures i anècdotes i masses desgràcies.
Si més no, el més important, és que novament s'hagi pogut realitzar per damunt de amenaces terroristes; ara cal que pugui tornar a l'Àfrica, la seva terram, el més aviat possible.
Enhorabona a totes aquelles persones que han pogut acabar-lo. Aquests són els veritables guanyadors.
un dels libres que he pogut llegir en aquest principi d'any ha set Estimada Marta de'n Miquel Martí i Pol. Gràcies a ésser un inesperat regal de reis, aquest ha pogut ésser, tot i que sembli mentida, el primer llibre seu que llegeixo. N'havia llegit poemes agafats al vol, però mai m'havia assegut a gaudir del pas del temps en un libre de Martí i Pol. I, com ja havia decidit que seria un dels autors "a descobrir" d'aquest 2009, doncs ha sigut un inici poètic perfecte.
Respecte el llibre; m'ha agradat força. La seva poètica és senzilla però intensa; directe i acaronadora; seny i rauxa. Aquesta obra escrita entre 1977 i 1978 es subdivideix en tres parts: Set poemes d'aniversari, Capfoguer i Estimada Marta; més un pròleg on parla del perquè d'aquet llibre. La primera part són set poemes per "commemorar" els set primers anys de la seva malaltia. Transpiren la mirada neta d'un poeta, d'una persona, que ha decidit mirar l'hortizó cada dia i somriure; de continuar caminant cap endavant. La segona, parla sobre una de les dues coses que li permet la malatia, la reflexió -l'altra, el desig serà tractat en l'última part-. Aquí el poeta medita sobre la vida, sobre la vida quotidiana. i com ell mateix diu "La veritable mort és desertar." Destaco, per brutalment preciòs, el poema "molt he estimat..." (veure més endavant). L'última part és, personalment la millor. La poesia del poeta es deixa anar i és com les onades arribant a la platja de la nostra pell. La seva capacitat de representar un idili, en i amb totes les seves parts, és senzillament meravellosament vital. L'amor és la vida, i per tant el desig i el sentiment que genera és el que dóna siginifact a la nostra existència. Converteix el desig eròtic en realitat; i posseixen les paraules la capacitat de fer-nos sentir allò que duen escrit. És intens, transmet la bellesa i els sentiments; fa que realment ens veiem i ens sentim conuntament amb la persona estimada.
Una obra molt recomanable, especialment la tercera part -de la que copio un poema al final-.
I recordem que com digué Archibald MacLeish: un poema no significa, és.
Molt he estimat i molt estimo encara. Ho dic content i fins un poc sorprès de tant d'amor que tot ho clarifica. Molt he estimat i estimaré molt més sense cap llei de mirament ni traves que m'escatimin el fondo plaer que molta gent dirà incomprensible. Ho dic content: molt he estimat i molt he d'estimar. Vull que tothom ho sàpiga. Des de l'altura clara d'aquest cos que em fa de tornaveu o de resposta quan el desig reclama plenituds, des de la intensitat d'una mirada o bé des de l'escuma d'un sol bes, proclamo el meu amor, el legitimo.
VI
Abrupte i prepotent, aquest esclat que em serva erecte i m'empeny cap a tu muda la sorra en sang i estampa noms a totes les parets. Indiferent a la crida del temps, deturo el temps en el teu cos i et beso els llavis molls i els pits i el sexe, moll també i suau. A trenc de somnis pel crestall dels mots i en el silenci dens d'uns besos folls i alhora astuts, conjurem els perills i les temences. Glops de boira i mar fan d'horitzons que vulnerem, i tot és el teu ventre lleu i els teus malucs durçissims i tan dòcils. Marta, el goig abriva la creixença del desig. No hi ha cap llac tan clar com els teus ulls ni cap vent tan subtil com els teus dits.
ahir es feu al Palau Marc la presentació oficial de l'Any Amades.
Es commemora el cinquantenari de la seva mort. Totes les persones que ens sentim catalanes, ens dediquem o no a la nostra cultura popular i tradicional, som en deute amb ell. Per això us encoratjo a que participeu de l'Any Amades; com a mínim, i no fora poc, que feu una immersió en la seva vasta obra que sempre, sempre, ens regalarà moments màgics.
P.S.: on eren les autoritats de la ciutat de Barcelona, ahir? I els reprentants de cultura que fa una setmana ens deien que sí creien en allò que els deiem i demanàvem? Quina gran veritat que a la Política li sobren els polítics...
per fi, la gent comença a entendre que els preservatius no poden ésser un article de luxe -si més no el condó normal-. ens agradi menys o gens, és quelcom molt útil i necessari (d'acord que hi ha molts altres productes també imprescindibles als que caldria rebaixar el preu; emperò, això és un pas).
reconec que en el passat he mantingut, més d'una vegada, relacions sexuals "de risc"; i també que he acabat passat males estones en companyia demanantla píndola del dia després... així que crec que és una gran solució el condó.
per què canviar? si volem ésser referent europeu sense adonar-nos (perquè, conscientment, hem decidit no fer-ho) que no ho som a casa nostra... bé; què hi farem, tenim molts complexos; però també som collunuts (o no?).
Avui ha nevat al Pedraforca; Gran joia a les contrades.
La neu davallarà per la tartera central, escolant-se com la xocolata entre el pastís, fins arribar a la vall on les criatures juguen corrent entre les volves, plomes d’àngels perdudes en el bategar amorós, com dofins saltironejant a la mar.
A la vila, a l’escalfor del foc, amassen el pa del dia i les coques per les celebracions.
Els ferms pollegons continuen reptant el cel sota el blanc broll que els dibuixen de nata, com nivis bombons terrenals.
La neu es diposita com mans que intenten abastir tot un cos, cobrint tota la superfície, relliscant cercant el camí que les durà a ésser aigua i vida de la que sorgiran les corones.
La neu colpeja la pell de la muntanya esclatant en una dispersió d’esquitxos pintant de blanc la superfície sencera del Pedraforca i entapissant com un riu de vida les rodalies...
primera versió (potser definitiva) BCN 14-15/I/2009
a la UAB, i la seva gent, se'ns podrà titllar de moltes coses... fins i tot d'autonomistes... que possiblement sigui menys greu que ésser centralistes...
avui ha sigut un matí al paradís i després gairebé una baixada als inferns... Dante no ho feu a l'inrevés? ais...
L'últim llibre que vai' llegir en el 2008 fou Trempant t'empaito de Celdoni Fonoll il·lustrat, meravellosament bé, per Mariona Millà.
reconec que el tema de poesia eròtica és una mica terrenys relliscós (acudit fàcil), i que pot acabar essent quelcom vulgar fàcilment; emperò, es pot esser vulgar -en sentit etimològic- i no barroer... i de fet, pensem com parlem quan ho fem en el nostre àmbit més privat al respecte. Aquest és un recull de poemes sexuals -més enllà de l'erotisme-, encertats, divertits i estimulants.
us recomano que el cerqueu i feu una lectura; ara més que mai acompanyada, ja sigui físicament o com a presència...
M'agrada xuclar-te els pits i acaronar el teu cos càlid, demorant-me a l'entrecuix, i notar-me els dits humits, i sentir com ve l'orgasme i esclates en uns grans crits.
avui és Sant Hilari... i ja se sap: fill de puta qui no se l'acabi...
serem d'acord que el beure és un esport, i que, consegüentment, cal entrenar-se cada dia; emperò, mai he sigut un corredor de velocitat sinó de fons...
sigui com sigui, gaudiu del dia d'avui; i recordeu que sempre serà millor una bona cerveseta -o la beguda que sigui- amb una bona tapa i una bona companyia per conversar...
el passat diumenge vai' dir a ma mare que veiés aquesta pel·lícula. Feia un any que l'havia vista i em va agradar. És una comèdia romàntica; però, crec que destil·la cert regust del cinema d'abans (sigui això el que sigui). Es deixa veure molt bé. Els actors estan ben triats; i val a dir que l'esplèndida Kate Winslet ho fa brutal -la seva història amb Jack Black és la millor; ell també està molt bé-; i l'elecció de Diaz i Law també és encertada, ja qeu són creïbles en els seus papers.
Una pel·lícula per passar l'estona; sense més pretensions, però les aconsegueix amb escreix.
sortim tots plegats de l'armari i reconeguem tot allò que ens agrada i què no.
el passat dijous les set persones que aquest any fem el màster de Bio Cel·lular (Citogenètica i Càncer) vàrem fer el primer sopar.
Fou un sopar d'any nou, ja que no havíem pogut fer-ho com a sopar de nadal.
És interessant comprovar com més enllà de les converses de classe i el que això implica podem gaudir d'un sopar conjuntament i després fer unes birres.
Segur que repetim; esperem, emperò, que no calgui tallar-ho per temes d'horaris.
per veure les companyes que m'han tocat en sort -i mai millor dit- podeu veure les fotos aquí
P.S.: val a dir que un servidor arribà al sopar des de la reunió amb el primer tinent d'alcalde per la reunió de les entitats de cultura popular i tradicional d'arrel catalana. (aquesta caldria valorar-la; però, potser, fou positiva).
tornem. caminem pels carrers, gairebé deserts; em parles de tu i em fas (encara) més teu. Vols que sàpiga qui ets; i això fa que t'entregui la meva ànima en la safata dels meus llavis. Em regales el teu passat; i així, nosaltres construim el futur...
Les línies 14 i 41 de TMB lluiran la campanya 'Bus ateu' per Barcelona a partir de dilluns
BARCELONA, 8 de gener (EUROPA PRESS)
Les línies d'autobús 14 i 41 de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) són les seleccionades per lluir la campanya publicitària del 'Bus ateu', finançada per la Unió d'Ateus i Lliurepensadors i Ateus de Catalunya, a partir de dilluns que ve 12 de gener, tot i que TMB es reservarà el dret d'intercanviar autobusos entre línies si cal.
En roda de premsa, el president d'Ateus de Catalunya, Joan Carles Marset, ha explicat que aquestes dues línies --que circulen entre Vila Olímpica-Bonanova i la plaça Francesc Macià-Diagonal Mar-- mostraran durant quatre setmanes, a partir del pròxim dia 12, el lema 'Probablement Déu no existeix. Deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida' en els autobusos de Barcelona, campanya que costarà 2.500 euros --2.200 del lloguer de l'espai publicitari i 300 de la impressió de les tanques publicitàries--.
A dia d'avui, la campanya ha aconseguit recaptar 9.354 euros en donatius privats, que oscil·len entre els tres i els 300 euros. Marset ha desmentit que el 'Bus ateu' hagi rebut subvencions públiques, tot i que ha confessat el suport del comitè d'empresa de TMB.
“La religión está acostumbrada a cosas gratis: exención de impuestos, respeto no ganado y el derecho a lavar el cerebro de nuestros niños… Creo que esta campaña pondrá a la gente a pensar, y pensar es un anatema de la religión… Vemos tantas campañas de salvación a través de Jesús amenazándonos con el castigo eterno que estoy seguro que una campaña como ésta será recibida como una bocanada de aire fresco, y si además de poner a la gente a pensar las hace sonreír, pues mucho mejor”
Richard Dawkins (Biólogo evolucionista y Catedrático de Divulgación Científica de la Universidad de Oxford).
Agrupació Bestiari Festiu i Popular de Catalunya –Barcelonès-
Coordinadora de Colles Castelleres de la Ciutat de Barcelona (CCCCB)
Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona
Coordinadora de Geganters de Barcelona
Associació Coordinadora de Colles de Gegants i Bestiari de Ciutat Vella de Barcelona (Seguici Popular)
ens reunim amb el Primer Tinent d'Alcalde Im. Sr. Carles Martí Jufresa per a parlar al respecte de la situació de la Cultura Tradicional i Popular d'arrel Catalana a la nostra ciutat...
ja veurem com ens va... ja us direm.
I després un maco soparet amb les companyes del màster!
