NOS ESSE QUASI NANOS, GIGANTIUM HUMERIS INCIDENTES.
I am just going outside and may be sometime.
Que la prudència no ens faci traïdors.
There's biology in everything, even when you're feeling spiritual.
Les biblioteques són espais per voltar, són socs de paraules on perdre's i vagarejar i tot comerciant amb els nostres aflorats sentiments tractar de trobar aquella promesa, esperant que no esdevingui falsa, de viatges i somnis que ens prometen des de l'estant d'una ploma.
Fou així, passejant per una biblioteca que vaig topar amb el poemari L'esbósde la Sílvia Bel. Obres el llibre a l'atzar i els versos que troben els teus ulls sembla que poden ésser la promesa d'un gaudi. A més a més, la primera frase de la contraportada, fragment del pròleg de Mª Àngels Cabré, és una incitació a la lectura. “La professió de poeta hauria de considerar-se una professió de risc.” Definitivament, em captiva la dedicatòria:
Als amics, amants i familiars
que em vesteixen les capes.
I a la poesia, que em despulla!
...i decideixo emprendre el viatge.
Tot sigui dit, dels pròlegs caldria fer tot un estudi fenomenològic per determinar la seva utilitat i perillositat. En el nostre cas, Cabré ens ofereix un decàleg respecte la “poesia en llibertat” més centrat en la poesia en general que no pas en l'obra en qüestió, i crec que ho agrareixo. En destacaria l'afirmació «L'esbós fa dues aportacions singulars: una és la frescor, fruit de l'espontaneïtat treballada, i l'altra és el rebuig a la poesia que més es ven.»; així com aquesta reflexió quasi final i lapidària «Sílvia Bel és una poeta amant de l'espontaneïtat, que recerca en les paraules un to de facilitat i treballa els poemes amb la voluntat que semblin vius. És descarada i espontània (...). I tracta temes de rabiosa humanitat, que no només actualitat (...)». Ara bé, certes comparatives, poden ésser armes de doble tall, i qui voreja l'abisme pot caure o comprendre que l'abisme també el mira. Coincidim, això sí, inevitablement, “ja va dir Rilke que la poesia no és feta de sentiments, com molts creuen, sinó d'experiències.
Centrant-nos en l'obra L'esbóspodria dir que sempre és una bona notícia trobar veus noves a la poesia d'una llengua. Sempre? Bé, cal suposar que sí; tot i de vegades ensopegues amb poemaris que tal vegada han barrat el pas a veus molt millors. Bé, sigui com vulgui, no és aquest el cas. Aquest poemari “feina d'un parell d'anys i planys” és un llibre ple de jocs amb els sentits, no sempre ocults, de les paraules; unes paraules que li permeten a la Sílvia Bel composar uns versos frescs i directes. Potser, de vegades, massa directes.
Sense voler pecar de gongorista, sempre he cregut que la poesia hauria d'anar més enllà; no parlo de la necessitat d'unes estructures tancades i barrades, però si jugar o utilitzar un vocabulari, sense haver de caure en cultismes pedants, que dibuixés una pàtina de “cultura”, o un tractament de la història que semblés que no fos una mera anècdota. Qui sap què és la poesia i com hauria d'ésser, possiblement tots i cadascun de nosaltres ho veiem i la sentim d'una manera; o de diverses maneres segons l'instant vivencial.
Gloso aquest dubte perquè de vegades els poemes de la Sílvia Bel em semblen massa quotidians, com si xerràssim enfrontats separats per una tassa de cafè i una de te seguts en una taula de bar; i, em sembla que la quotidianitat en la poesia demana, reclama, un polsim de màgia que l'allunyi de la mundanitat per fer-la quelcom existencial. Potser només divago sense ordre ni concert.
Tot i això no puc negar que hi ha versos, més que poemes íntegres, que m'han captivat. Mirant-ho des d'una altra atalaia, qui sap si el meu problema rau en la meva (quasi) incapacitat per dibuixar versos escarits o s'un simple senzillesa de vida viscuda i gaudida... Em captiva una de les seves asseveracions a les Confessions i agraïments:
M'agrada que la gent devori la poesia. Tens gana? O potser tens set? Doncs, vinga, apaga el televisor, obre una cervesa i esmola't els dits, que passar un centenar de pàgines avui no està a l'abast de qualsevol tou!
Com he dit, destaco més versos caçats al vol com papallones en un camp idealitazadament arquetípic que no pas poemes. Emperò, podria arribar a destacar en major o menor mesura, i en ordre d'aparició, els següents: Capes (com a obertura del compendi), Adéu, Furar, Mobbing, Alfa fidelitat, Taps, La platja dins les sabatilles, Acordió, 11-S, Radar, Quasimonosíl·labs, Joc de dames, Que no voli l'amor, Polítiques poètiques, Tensar el poema, L'esbós.
És una poesia simple, de versos senzills on se'ns mostra la seva realitat vital i ens arriba ens clars frasejos com les aigües d'un rierol. És un intent per (re)convertir una vida viscuda en una vida poetitzada, un anhel per corporificar amb lleus pinzellades instants aparentment banals per habituals en fotografies de l'existència. Són poemes d'amor, bé, l'anomenada poesia amorosa és, majoritàriament, poesia del desamor; és la narració d'una existència, d'unes vivències de la tragèdia d'estar viu i sentir, en totes les seves fiblades i pulsions, l'amor; amb un acurat tractament de les paraules i dels seus significats, reals, imaginaris o intuïtius.
Pràcticament a cada poema pots trobar algun vers que et fibla tocant alguna nota dins la teva ànima. És per això que us recomano que enceteu la lectura de L'esbós de Sílvia Bel, perquè potser trobareu els vostres versos vivencials, aquelles paraules que us mostrin la vostra realitat des d'una treballada senzillesa del llenguatge habitant un petit poema.
Us deixo alguna mostra de la seva art poètica (el subratllat és meu). Espero que us serveixi per obrir la gana de degustar-ne més.
Diu la saviesa popular que una imatge val més que no pas mil paraules, i aquest fou un nou cas per -ho. A place to bury strangersens arribà veient l'informatiu, i algunes de les seves imatges ens captivaren: “Fa temps que no anem a veure dansa. Sembla interessant”. I decidírem comprar les entrades. El cert és que l'obra ens agradà, a la Raquel i a mi, moltíssim. Algunes imatges eren realment captivadores i et feien desitjar ésser una de les persones que dansaven pel linòleum.
Possiblement de les arts, la vessant dels moviments gràcils inspirada per Terpsícore, sigui la més etèria i volàtil, la més fugissera dins l'enteniment; però aquestes mateixes característiques la capaciten per inspirar el públic a somniar i deixar la imaginació crear interpretacions de les imatges en moviment que hom pot gaudir, o simplement, deixar-se anar i fruir de la meravella dels cossos en perfecta dansa, els cossos esculpits pels moviments.
El llistat que segueix narra el viatge que la coreografia de A place to bury strangers em féu realitzar mentre gaudia veient els cossos corporificar la dansa.
Notes mentals recordant els quadres de “A place to bury strangers”:
Naixement: sols al món, com abandonats en un cementiri.
La vida és perseguir-nos, creuar-nos, cercar-nos, trobar-nos (desconeguts) i intentar conèixer-nos,...
Evolució: Si l'ontogènia reflecteix la filogènia, cada vida humana mostra l'evolució de l'espècie.
Viure genera monstres... i fades. I els hem de perseguir, sentir-los, sentir-nos, sentir-nos estranys; tal vegada, ens perseguim, constantment, a nosaltres mateixos.
L'existència és un llarg cabdell de llana que desfilem en un infinit on no ens trobem mai coneguts; qui sap qui és cert que cal una vida sencera per conèixer-nos i trobar-nos a nosaltres mateixos, i això faria impossible trobar i conèixer ningú altri.
Pensar / Raonar: som la individualitat envoltats de la massa, de la turba. No és gens fàcil trobar el nostre lloc, deixar d'ésser un desconegut per tothom i entrar dins el grup. Però som un animal social, individus necessitats d'individualitats en col·lectivitat.
I en la col·lectivitat trobem l'amistat i l'amor, la joia i la frustració, la vida i la mort, la passió i la traïció, la coneixença i la desconeixença.
Fins que cau la nit i en la foscor (la soledat) trobem els espills. I podem somniar travessar-los (travessant-nos a nosaltres mateixos, o si més no, les nostres pròpies fronteres i dimensions?).
Somnis: quin més meravellós somni que volar? Volar en una catifa emparellat? Sí, sempre en companyia, tot i que ens vulguin fer ínfims els espais; fins i tot les catifes voladores.
Duals: perquè som en el fons ésser duals janos de l'amor i l'amistat que esdevé perfecció en el cercle infinit on no hi ha principi ni final ni de l'una ni de l'altra persona sinó un continum ad infinitum.
Strangers when we meet... Lluitant per deixar d'ésser-los per a nosaltres i per a qualssevol dels desconeguts.
Morir: tal vegada dormir... Qui sap si tornar al ventre?
Seria el dormir del morir somniar? I el somni és un viatge. Potser tot plegat és el somni infinit de viatge etern on deixem d'ésser desconeguts...?
Possiblement, qualssevol de les coincidències amb l'objectiu del creador, RobertoOliván, és l'afortunada col·lisió de dues guspires; sigui com vulgui, vaig gaudir moltíssim deixant-me portar la màgia de l'espectacle. Un altre espectacle que t'agradaria algun dia recuperar, encara que fos en gravació.
Excel·lent el treball artístic de dramatúrgia i creació, musical i especialment de la interpretació de ballarines i ballarins. Gràcies per regalar-nos aquest viatge, onsevulla que hagi estat.
Fitxa artística
Direcció artística Roberto Olivan Intèrprets Spela Vodeb, Sol Vázquez, Felipe Salazar, Roberto Olivan, Matias Marre Música Laurent Delforge Dramatúrgia Roberto Magro Disseny llums Manu Martínez Disseny vestuari Roberta Petit Coproducció Mercat de les Flors, Enclave Arts del Moviment