Sí, ahir vaig fer vaga. Voluntàriament, ningú em va obligar ni coaccionar.
I és en aquest moment, o en les dates prèvies que molta gent et preguntava o comentava: i per què? I per a què servirà? I no arriba tard? Jo no estic d'acord amb el govern, però tampoc estic d'acord amb els sindicats, i no sé què fer. Jo no em puc permetre el luxe de perdre un dia de sou.
La veritat és que un no té la resposta per gairebé cap pregunta, ni és coneixedor de la veritat absoluta, si és que aquesta existeix, però pot tenir una sèrie d'idees, pròpies, i tractar d'ésser conseqüent.
Trobo que el primer gran problema d'aquesta vaga general radica en el moment que arriba: no és fa fàcil d'entendre què es cerca una vegada el decret llei ja és aprovat. O, millor dit: no s'entén que s'espera aconseguir; i, per què no s'ha fet abans (aquí podríem plantejar-nos el per què fou aprovada quan ho fou). Ara que també pot haver qui digui que queixar-se per quelcom que encara no està fet i aprovat tampoc és la millor forma; però tots sabem que la pressió prèvia és una de les armes que cal brandir en la lluita per les llibertats.
I parlant de llibertats, aquesta fou una de les més esmentades paraules del dia: el dret a fer vaga i el dret a treballar. Complicat el tema. És ben cert que la llibertat individual d'una persona acaba on comença la d'una altra; però clar, quan entren els col·lectius les coses es veuen diferent. Qui vulgui fer vaga que la faci i qui no doncs també. Ara bé, igual que critiquem els "piquets" quan no són informatius, sinó coercitius, també cal que pensem en les idèntiques accions però a la inversa que fan alguns propietaris d'establiments (per no utilitzar la paraula empresari com a sinònim de delinqüent). I què vull dir amb tot això, doncs que per molt que desitgem i somiem que en un dia com aquests cal garantir tots els drets és una utopia, i a més a més, una utopia estúpida i ingènua: si els drets sempre fossin garantits mai caldria fer diades com aquestes.
Però tornem al rerefons més ideològic. I vaig a deixar clar la meva posició: no estic vinculat a cap partit ni sindicat; tot i que sempre es tenen punts en comú amb certs estaments. Dit això, prosseguim.
Un govern pretesament d'esquerres (tot i que ja fa temps que el PSOE ha deixat d'ésser un partit socialista per esdevenir un partit socialdemòcrata de centreesquerra, en el millor dels casos) no pot permetre's, per molta imposició supranacional, una reforma laboral d'aquesta tesitura. Calia afrontar la situació, tal vegada s'arriba tard (i sí, no oblidem que patim les conseqüències de les males accions realitzades molt lluny d'aquí, però així és el sistema) ajustant altres preceptes i polítiques, però hi ha accions que no poden ésser defensades quan s'ha volgut primar la política social.
És per això: un govern que abandona les polítiques socials amb una reforma com aquesta que calia anar a la vaga, tot i que no es volgués fer costat al "bàndol" sindicalista.
Em semblaria vergonyós, injust i tergiversador negar la importància dels sindicats. La importància que han tingut els sindicats en la història social de la humanitat. Molts dels èxits com a treballadors s'han assolit gràcies a la feina realitzada, durament batallada, des dels sindicats. Emperò, cada vegada més, sembla que la seva feina es dilueix. O més aviat, que no s'acaba de veure quina és la seva feina actualment. No podem negar que la seva existència és, encara avui dia, o, precisament, avui dia encara més que mai, necessària; però si la feina és ben feta. Tal vegada el que succeïx és molt similar al que amb els partits polítics: descrèdit. I el descrèdit naix no per com diuen en castellà "calumnia calumnia que algo queda" sinó perquè la feina o no es fa o es fa malament. Tant els uns com els altres. Potser la problemàtica rau en el fet que no es sap mostrar la feina que es fa, però molta gent ja no confia en els sindicalistes, o potser en les seves cúpules. Com si fossin fantasmes que només es corporifiquessin per dur-nos a l'acte final de les movilitzacions o la vaga. Jo no negaré que hi hagi feina feta, i tal vegada molta, però cada vegada més no es sap, o no es sap vendre. I és una llàstima, perquè jo sí crec que la seva és avui dia una tasca molt important; ara que somnis socialistes han sigut esmicolats, en un sistema com aquest i en moments com l'actual hauria d'ésser imprescindible una institució com ho són "ideològicament parlant" els sindicats per mantenir la lluita per assolir-ne de noves o no perdre les millores socials aconseguides en dura pugna.
I és en aquest precís instant del discurs que entrem en els terrenys fangosos: pot realment existir una reforma laboral (quina por em fa pensar en la revisió de les pensions, amb eternes promeses mai realitzades) que sigui bona per treballadors i empresaris i que vingui proposada per un govern? Jo crec, o vull creure, que podria existir, però cal voluntat per aconseguir-ho. I aquí em sembla que és on rau el problema: no penso baixar del meu ase. I més si sabem que segons quins canvis ens poden fer sortir del foc per caure a les brases.
Per tancar, perquè al final hauré escrit molt (i fem difícil que la gent hagi arribat fins aquí) i haurem dit poc. No estic gens d'acord amb la reforma laboral d'aquest govern, un govern que va prometre moltes grans accions, i n'ha fetes, però que no ha sabut fer front a una crisi duríssima i sols ha volgut trobar la solució fàcil: que paguin els de sempre (total em tornaran a votar perquè l'altre opció pot ésser pitjor) -ai els autònoms, què us farà?!-. I tot i no estar d'acord amb els grans sindicats i les seves polítiques, creia que ahir calia fer vaga.
