dijous, 30 de setembre del 2010

jo sí vaig fer vaga


Sí, ahir vaig fer vaga. Voluntàriament, ningú em va obligar ni coaccionar.

I és en aquest moment, o en les dates prèvies que molta gent et preguntava o comentava: i per què? I per a què servirà? I no arriba tard? Jo no estic d'acord amb el govern, però tampoc estic d'acord amb els sindicats, i no sé què fer. Jo no em puc permetre el luxe de perdre un dia de sou.

La veritat és que un no té la resposta per gairebé cap pregunta, ni és coneixedor de la veritat absoluta, si és que aquesta existeix, però pot tenir una sèrie d'idees, pròpies, i tractar d'ésser conseqüent.

Trobo que el primer gran problema d'aquesta vaga general radica en el moment que arriba: no és fa fàcil d'entendre què es cerca una vegada el decret llei ja és aprovat. O, millor dit: no s'entén que s'espera aconseguir; i, per què no s'ha fet abans (aquí podríem plantejar-nos el per què fou aprovada quan ho fou). Ara que també pot haver qui digui que queixar-se per quelcom que encara no està fet i aprovat tampoc és la millor forma; però tots sabem que la pressió prèvia és una de les armes que cal brandir en la lluita per les llibertats.

I parlant de llibertats, aquesta fou una de les més esmentades paraules del dia: el dret a fer vaga i el dret a treballar. Complicat el tema. És ben cert que la llibertat individual d'una persona acaba on comença la d'una altra; però clar, quan entren els col·lectius les coses es veuen diferent. Qui vulgui fer vaga que la faci i qui no doncs també. Ara bé, igual que critiquem els "piquets" quan no són informatius, sinó coercitius, també cal que pensem en les idèntiques accions però a la inversa que fan alguns propietaris d'establiments (per no utilitzar la paraula empresari com a sinònim de delinqüent). I què vull dir amb tot això, doncs que per molt que desitgem i somiem que en un dia com aquests cal garantir tots els drets és una utopia, i a més a més, una utopia estúpida i ingènua: si els drets sempre fossin garantits mai caldria fer diades com aquestes.

Però tornem al rerefons més ideològic. I vaig a deixar clar la meva posició: no estic vinculat a cap partit ni sindicat; tot i que sempre es tenen punts en comú amb certs estaments. Dit això, prosseguim.

Un govern pretesament d'esquerres (tot i que ja fa temps que el PSOE ha deixat d'ésser un partit socialista per esdevenir un partit socialdemòcrata de centreesquerra, en el millor dels casos) no pot permetre's, per molta imposició supranacional, una reforma laboral d'aquesta tesitura. Calia afrontar la situació, tal vegada s'arriba tard (i sí, no oblidem que patim les conseqüències de les males accions realitzades molt lluny d'aquí, però així és el sistema) ajustant altres preceptes i polítiques, però hi ha accions que no poden ésser defensades quan s'ha volgut primar la política social.

És per això: un govern que abandona les polítiques socials amb una reforma com aquesta que calia anar a la vaga, tot i que no es volgués fer costat al "bàndol" sindicalista.

Em semblaria vergonyós, injust i tergiversador negar la importància dels sindicats. La importància que han tingut els sindicats en la història social de la humanitat. Molts dels èxits com a treballadors s'han assolit gràcies a la feina realitzada, durament batallada, des dels sindicats. Emperò, cada vegada més, sembla que la seva feina es dilueix. O més aviat, que no s'acaba de veure quina és la seva feina actualment. No podem negar que la seva existència és, encara avui dia, o, precisament, avui dia encara més que mai, necessària; però si la feina és ben feta. Tal vegada el que succeïx és molt similar al que amb els partits polítics: descrèdit. I el descrèdit naix no per com diuen en castellà "calumnia calumnia que algo queda" sinó perquè la feina o no es fa o es fa malament. Tant els uns com els altres. Potser la problemàtica rau en el fet que no es sap mostrar la feina que es fa, però molta gent ja no confia en els sindicalistes, o potser en les seves cúpules. Com si fossin fantasmes que només es corporifiquessin per dur-nos a l'acte final de les movilitzacions o la vaga. Jo no negaré que hi hagi feina feta, i tal vegada molta, però cada vegada més no es sap, o no es sap vendre. I és una llàstima, perquè jo sí crec que la seva és avui dia una tasca molt important; ara que somnis socialistes han sigut esmicolats, en un sistema com aquest i en moments com l'actual hauria d'ésser imprescindible una institució com ho són "ideològicament parlant" els sindicats per mantenir la lluita per assolir-ne de noves o no perdre les millores socials aconseguides en dura pugna.

I és en aquest precís instant del discurs que entrem en els terrenys fangosos: pot realment existir una reforma laboral (quina por em fa pensar en la revisió de les pensions, amb eternes promeses mai realitzades) que sigui bona per treballadors i empresaris i que vingui proposada per un govern? Jo crec, o vull creure, que podria existir, però cal voluntat per aconseguir-ho. I aquí em sembla que és on rau el problema: no penso baixar del meu ase. I més si sabem que segons quins canvis ens poden fer sortir del foc per caure a les brases.

Per tancar, perquè al final hauré escrit molt (i fem difícil que la gent hagi arribat fins aquí) i haurem dit poc. No estic gens d'acord amb la reforma laboral d'aquest govern, un govern que va prometre moltes grans accions, i n'ha fetes, però que no ha sabut fer front a una crisi duríssima i sols ha volgut trobar la solució fàcil: que paguin els de sempre (total em tornaran a votar perquè l'altre opció pot ésser pitjor) -ai els autònoms, què us farà?!-. I tot i no estar d'acord amb els grans sindicats i les seves polítiques, creia que ahir calia fer vaga.

dissabte, 25 de setembre del 2010

MOLTES GRÀCIES DIABLES DE LES CORTS

MOLTES GRÀCIES DIABLES DE LES CORTS


Avui vint-i-cinc de setembre de 2010, essent dissabte tal i com mana la tradició i el Protocol Festiu de la ciutat -diumenge si la diada de nostra senyora és en dissabte- és el dia dels actes de foc de les barcelonines festes de la Mercè.


Pot ésser un dia més o menys especial per a la majoria però us puc assegurar que per un servidor té una màgia especial: la proppassada diada de Santa Tecla es complien deu anys de la meva primera actuació amb la colla. Aquell vint-i-tres de setembre de l'any 2000 fou la primera vegada que vaig gaudir de Diables de Les Corts. Oficialment, encara no era membre, anteriorment ja hem explicat com fou l'entrada, però aquella vetllada canvià la meva vida. Ara que viuré la meva onzena mercè des de l'interior torno a afirmar que vaig gaudir d'una fortuna immillorable.


Un dels objectes que hom guarda pel seu valor sentimental és un petit mocador del correfoc vora el final de la dècada dels noranta d'una vetllada amb el amic Giaco on anàrem a fer de públic d'un dels actes més importants de les festes majors de Barcelona. Qui m'havia de dir a mi que acabaria essent partícip com actuant de les mateixes.


Entrar a Diables de Les Corts fou una de les passes més importants de la meva vida. No sols m'ha permès, i em permet i permetrà, gaudir de la cultura del meu país i continuar lluitant per la seva defensa i reconeixement, m'ha donat amistats eternes, moments meravellosos, LaMevaNena i la persona amb qui viuré la resta de la meva vida. Els actius que fan que la vida esdevingui un plaer.


Ens haureu escoltat explicar moltes batalletes, i les vegades que han de venir (Aleix, quan fem les sessions de gravació d'història de la colla?), fins i tot m'heu escoltat, alguns i espero que en breu repetir-ho, fent lectures poètiques, hem passat nits en vetlla en festes i festes, hem passat d'ésser vuit amics cremant per mantenir viva la flama de l'entitat a ésser una gernació, una legió, de diables i tabalers que, crec, molt envejats arreu pel nostre sentiment de pertinença a una COLLA.

Aquesta colla va decidir fer espectacles de foc perquè llavors vivíem amb dues actuacions l'any, però necessitàvem la pólvora, ara cada vegada fem millors creacions; i vàrem somiar el més màgic somni holandès. Hem vist nàixer el Guardià de Les Corts, hem descobert on és el nord de Les Corts i el Sud de Banyoles, hem fent actuacions a diferents llocs del territori nacional (des de l'Estartit fins al Lluçanès passant per un increïble Què volem tour?! I reincidint com a cremadors a les Santes de Mataró) fins i tot a l'estranger (Calahorra) i les germanes terres de l'Occitània, hem creat l'Atabala'mmm (i preparau-vos que aquest any hi ha unes sorpreses...!!!), hem fet mil-i-una col·laboracions amb el Casal i el barri com les accions en el dia contra la violència masclista, hem... hem sigut, som i serem Diables de Les Corts (no ho oblidem mai, quan vàrem organitzar la millor Trobada de la història ja ho dèiem: la festa dels diables pels diables).


Ha sigut tan bona la feina feta per aquesta entitat i m'heu permès desenvolupar la meva estima envers la cultura del món del foc i el desig de treballar per la gent que se l'estima que vaig acabar essent representant de la colla a Coordinadora, on he conegut també molta gent interessant. I llavors embarcar-me en les comissions de Mercè, i d'altres i fins i tot vàrem fer el salt a un projecte per presidir la Coordinadora de Colles de Diables i Bestiari de Foc de Barcelona. I vàrem assolir-ho, i arribàrem fins a Tolosa de Llenguadoc, ara per ara la última sortida feta des de l'ens. Vàrem viure moments formosos en bona companyia i d'altres no tant, i no sols perquè ara patim l'enrarida situació de les legislacions mal fetes; però sempre he comptat amb el recolzament de la bona gent de Diables de Les Corts, amics i amigues.


Avui que la paraula correfoc compleix trenta anys (sí, tots dos som nascuts a Barcelona l'any 1980, concebuts l'any anterior, com vaig poder tenir l'oportunitat de recordar a la roda de premsa a l'Ajuntament de Barcelona), avui també compleixo deu anys a Diables de Les Corts, i aquesta dada m'omple de joia. Des del setzè aniversari de la nostra colla hi ha unes paraules que volia adreçar-vos, però que encara no havia sigut capaç d'articular i crec que avui és la millor data per fer-les nàixer. En aquella actuació ens vareu sorprendre a la Núria, en Gorka, en Ferran i un servidor en fer-nos entrega de les forques honorífiques. Aquest gest per nosaltres fou totalment inesperat i ens omplí el cor de joia. I vareu demostrar el que sempre hem cregut: sou els millors! Perquè el gran tresor de Diables de Les Corts són les persones que en formen part.


MOLTES GRÀCIES DIABLES DE LES CORTS








QUI SÓN ELS MILLORS???!!!



dijous, 23 de setembre del 2010

un petó ¿perfecte? [Rayuela, capítol 7]



Hi ha imatges sublims que ens permeten (re)viure moments perfectes.

Toco tu boca, con un dedo toco el borde de tu boca, voy dibujándola como si saliera de mi mano, como si por primera vez tu boca se entreabriera, y me basta cerrar los ojos para deshacerlo todo y recomenzar, hago nacer cada vez la boca que deseo, la boca que mi mano elige y te dibuja en la cara, una boca elegida entre todas, con soberana libertad elegida por mí para dibujarla con mi mano en tu cara, y que por un azar que no busco comprender coincide exactamente con tu boca que sonríe por debajo de la que mi mano te dibuja.

Me miras, de cerca me miras, cada vez más de cerca y entonces jugamos al cíclope, nos miramos cada vez más de cerca y nuestros ojos se agrandan, se acercan entre sí, se superponen y los cíclopes se miran, respirando confundidos, las bocas se encuentran y luchan tibiamente, mordiéndose con los labios, apoyando apenas la lengua en los dientes, jugando en sus recintos donde un aire pesado va y viene con un perfume viejo y un silencio. Entonces mis manos buscan hundirse en tu pelo, acariciar lentamente la profundidad de tu pelo mientras nos besamos como si tuviéramos la boca llena de flores o de peces, de movimientos vivos, de fragancia oscura. Y si nos mordemos el dolor es dulce, y si nos ahogamos en un breve y terrible absorber simultáneo del aliento, esa instantánea muerte es bella. Y hay una sola saliva y un solo sabor a fruta madura, y yo te siento temblar contra mi como una luna en el agua.


Julio Cortázar

I per il·lustrar aquest text res millor que la seva pròpia veu i una de les més famoses pintures intitulades "petó", la de Gustav Klimt que pot observar-se a la Österreischische Gallerie a Wien.




dilluns, 20 de setembre del 2010

R.I.P. José Antonio Labordeta (Canto a la Libertad)



Ha mort José Antonio Labordeta. Ja feia temps que “estaba muy malito”, tant és així que les imatges, fa uns dies, quan li entregaven la Medalla de Alfonso X El Sabio demostrava quina era la malaltia contra la que lluitava per seguir viu.


Per a un servidor, ell, quan jo era petit, anys vuitanta, era un d'aquells cantautors que venia de l'època en que no teníem llibertat. Anys més tard, un, ja no tan petit, tot i la síndrome, incompleta, de Peter Pan, que aquella Llibertat que alguna dia trobaríem tots al obrir els ulls encara no era la terra que trepitgem.


Com a historiador que era i professor que fou sabia que la veritat que ens explicàven no era certa, i que calia lluitar contra tot això. Reflex d'aquesta lluita que encara no hem guanayt és imatge que els més joves recordaran: la seva resposta irada i encesa des de la tribuna d'oradors del Parlamento. Més enllà del continent, el que sempre s'ha recordat, el continent és una de les veritats més gran que s'han dit des de la, massa, alabada Transición: n'hi ha molts, l'existència d'un d'ells ja és massa, dels afectes a aquell règim dictatorial, militar i il·legal que encara tenen poder i els fot poder veure el poble arribant gairebé a aquell somni que ens varen prendre.


Poeta, cantautor i polític (perquè polític podia ésser un adjectiu positiu i ho hauria de poder tornar a ésser) del poble i pel poble. Avui ha abandonat la vida, però ens deixa pel futur tota una obra per recordar que Habrá un día en que todos al levantar la vista veremos una tierra que ponga libertad.


Requiestat in pace


P.S.: és en aquests moments en que hom desitjaria creure en altres móns on poguessis trobar-te ara amb Imanol i així, entre tapes i amb ironia, ens expliqueu, si us plau, amb les vostres cançons que estem avançant...





dimecres, 15 de setembre del 2010

up in the air / l'infinit es despertava

De vegades succeix que una imatge et captiva de tal manera que se't queda inserida a l'esperit i no t'abandona. El que pot succeir, també, és que aquesta imatge, paraula, sensació, faci brotar, brollant, altres noves sensacions.

Això és el que m'ha succeit amb la següent imatge, UP IN THE AIR, obra d'Alícia Rius. La imatge em va captivar i m'ha acabat provocant un petit torrent de paraules.

A continuació us deixo el text, això sí, us encoratjo a visitar (i segur que gaudireu) les seves pàgines:

web (alicia rius PHOTOGRAPHY)

blog (Bla Bla Bla)

facebook (Alícia Rius photography)


L'infinit es despertava

de la seva pròpia nit;

el somni, caleidoscopi d'aromes,

es difuminava com un horitzó

a la marxa de l'amor.

Sols sentia l'anhel de desitjar la mar,

robar-li la passió al cel

i ésser la llar de foc de l'eternitat.


L'infinit voldria aixecar el vol,

abandonar la realitat

i ésser solcat per l'aire;

glatir, amorosit,

per les carícies

dels líquids dits de la llum;

xalar de la bogeria

regenant de l'existència.


L'infinit tancarà els ulls

amanyagat per la penombra

com la rosada

refugia l'amor del bosc,

mentre l'eternitat

xiuxiueja temps a cau d'orella

com si respirés llum

per la seva ànima.

N.B.S.

BCN estiu 2010


P.S.: aquest dissabte 18 de setembre es realitza la inauguració de l'exposició ORÍGENES a La Cova de les Cultures (19 hores) a Barcelona i fins el 6 d'octubre.


divendres, 10 de setembre del 2010

Apocalipsi blanc


L'any 1999 el Premi Josep Pla de novel·la recaigué en aquesta obra de Francesc Puigpelat Apocalipsi blanc.

La novel·la ens narra les aventures i desventures en primera persona de l'orientalista català Llorenç Pàmies durant una expedició al Marroc durant el 2010. El relat és un record dels últims dies viscuts: després de tota una sèrie de desgràcies naturals i a les portes d'una nova guerra mundial, la UE crea una comissió, dita Imazighen, formada per sis experts científics de diferents camps i procedències per a recercar proves que corroborin o desmenteixin les sospites respecte pràctiques antropofàgiques i/o satàniques a la zona del Magrib.

Des de l'inici descobriran que tot rau en un profeta apocalíptic, hereu, sembla ésser, de "sectes" antigues. Aniran a cercar-lo, però la seva no serà una aventura fàcil, ans al contrari: s'enfonsaran en les fondàries de la mesquinesa humana, descobrint en les pròpies carns el significat de l'horror.

L'autor, amb un prosa ràpida i vibrant, que es permet ésser clar en les reflexions interiors dels personatges i mostrar les dosis de coneixements necessaris perquè el lector no es perdi, fa que sigui una lectura fàcil de llegir i que enganxa amb ganes de desxifrar el final de la història.

Una novel·la més o menys entretinguda amb certs alts i baixos.

dijous, 9 de setembre del 2010

La promesa del Ángel


La promesa del ángel La promesse de l'Ange

Frédéric Lenoir & Violette Cabesos (trad. Teresa Clavel)


Ad accedendum ad caelum, terram fodere opportet “Hay que cavar en la tierra para acceder al cielo”.


Aquesta és la màxima, o el lema, que mou la trama d'aquesta novel·la. El text, sempre entre dos móns: la ciència i la religió, el present i el passat, la fe i l'agnosticisme, el cel i el paradís, la tradició i la modernitat, l'entrega i la soledat, es queda a la roca i no arriba a ésser temple.


Centrada en la catedral del Mont-Sant-Michel ens narra les visicituts de Johanna, una arqueòloga que treballa a les reste de Cluny però amb un cert passat relacionat amb la montanya de l'Arcàngel i, simultàniament, l'inici del procès de construcció d'aquesta “Jerusalem terrestre”. Així viatjarem, especialment, entre el segle XI i el segle XXI, tot i que sempre hi ha estibacions en altres moments històrics.


Sembla com si la novel·la volgués ésser una filla entre The pilars of Earth i Il nome de la rosa. Però sols es queda en l'intent d'una bastardia. Al principi costa enganxar-se a la trama; l'artilugi de dedicar cada capítol a una època històrica diferent no sempre enganxa. Quan sembla que la narració podria aconseguir que sentissis interés per ella li manca aquesta flama especial. La manca de versemblança, ho sento, però el tema dels somnis i els “possibles fantasmes” i un celtisme difícil de creure, acaben provocant que tingués interés per saber com acaben la història no per com acaba. És a dir, fins on han decidit portar-te els autors, perquè en cap moment aconsegueixen que estiguis realment dins de l'obra. Ets un lector, però no pots esdevenir un personatge dins la història, no la vius.


És una llàstima, la proposta és força interessant però resta lluny d'on podia haver arribat.


[Còpia de la sinopsi del darrera]



dimarts, 7 de setembre del 2010

I will survive -música i poesia IV-



Avui 7 de setembre és l'aniversari de Gloria Gaynor, així que no podíem deixar passar l'oportunitat de compartir la seva més mítica cançó.

Qui no ha cantat alguna vegada a la vida I will survive? Bé, tal vegada, seria millor dir taral·lejar. Perquè la majoria, la lletra no és que la conegui gaire bé.

Però la veritat és que es troba d'una meravellosa lletra de superació. Una cançó perfecta. A més de la lletra i la seva traducció al català, i el vídeo amb la seva actuació també us deixo la versió, testament músico-vital de Celia Cruz, una altra genial versió.
Entre les lletres la versió de Cake en concert, la versió en català per Mone i al final hi ha un vídeo freak, de fet dues versions, però molt interessants.







First I was afraid
I was petrified
Kept thinking I could never live
without you by my side
But I spent so many nights
thinking how you did me wrong
I grew strong
I learned how to carry on
and so you're back
from outer space
I just walked in to find you here
with that sad look upon your face
I should have changed my stupid lock
I should have made you leave your key
If I had known for just one second
you'd be back to bother me

Go on now go walk out the door
just turn around now
'cause you're not welcome anymore
weren't you the one who tried to hurt me with goodbye
you think I'd crumble
you think I'd lay down and die
Oh no, not I
I will survive
as long as i know how to love
I know I will stay alive
I've got all my life to live
I've got all my love to give
and I'll survive
I will survive

It took all the strength I had
not to fall apart
kept trying hard to mend
the pieces of my broken heart
and I spent oh so many nights
just feeling sorry for myself
I used to cry
Now I hold my head up high
and you see me
somebody new
I'm not that chained up little person
still in love with you
and so you felt like dropping in
and just expect me to be free
now I'm saving all my loving
for someone who's loving me





Primerament, vaig tenir por,
estava petrificada.
Seguia pensant que mai podria viure
sense tu al meu costat.
Llavor vaig passar moltes nits
pensant com m'havies fet mal,
i em vaig tornar forta
aprenent a suportar-ho;

i ara, retornes
des de l'espai exterior.
Simplement vaig entrar i et vaig trobar aquí
amb aquesta mirada trista al teu rostre.
Hauria d'haver canviat el maleït pany,
Hauria d'haver fet que em tornessis la clau,
si hagués sabut per un sol instant
que tornaries per molestar-me.


Marxa't. Surt per la porta.
Dóna la volta
perquè mai més seràs benvingut.
¿No eres tu qui tractà de ferir-me amb l'adéu?
Pensares que m'ensorraria.
Pensaves que m'abandonaria i moriria...

Doncs no, jo no.
Sobreviuré.
Mentre sàpiga com estimar
sé que viuré.
Tinc tota la meva vida per viure.
Tinc tot el meu amor per donar.
Sobreviuré.
Sobreviuré.

Vaig necessitar totes les meves forces
per no caure enfonsada.
Continuo intentant apedaçar
el meu cor trencat.
I he invertit oh masses nits
compadint-me de mi mateixa,
plorava i plorava
però ara, mantinc el cap ben alt
i em veus:
una persona nova.

Ja no sóc aquella encadenada personeta
enamorada de tu.
I pensaves que passaries
i esperaves trobar-me lliure;
però ara guardo tot el meu amor
per una persona que m'estima.








dilluns, 6 de setembre del 2010

un nou comunicat d'ETA


Ahir diumenge 5 de setembre de 2010 Euskadi Ta Askatasuna (ETA) va fer públic un nou comuncat, l'enèssim, aquesta vegada, novament, via la BBC.


Més enllà de preguntar-nos, com feren la majoria de mitjans de comunicació, quan de temps feia que la cadena pública britànica tenia la cinta en el seu poder, el desplegament informatiu així ho demostra, l'important és: podem esperar res d'aquest comunicat?


És molt interessant, i tal vegada significativament representativa, una imatge que es publica avui a pàgines interiors de El País: en una taverna a Hernani uns homes prenen “tranquil·lament” els seus vinets sense prestar cap atenció a la televisió que retransmet, qui sap per quina vegada, el comunicat de la banda. La sensació que transmet la imatge és d'indiferència.


I aquesta indiferència pot ésser deguda a dos factors: l'enèssim comunicat, aquesta vegada la “decesió de no dur a terme accions armades ofensives”, és una vis repetita que sembla ja masses vegades vista i sense cap avenç important (si no volem pensar en grans enganys com fou la treva durant el Pacte de Lizarra); essent l'altre factor important el que ETA no diu realment el que s'espera, no aclara què farà o no farà. Ni tan sols “claudica”, parcialment, davant les peticions (exgències?) d'EA i Batasuna (per què no era Aralar?) dels últims dies -tal vegada ens podríem plantejar si aquestes peticions venien motivades pel coneixement d'aquests moviments, tot i que part de l'esquerra abertzale no és contenta amb aquest nou comunicat de la banda-.


Ja fa massa temps que la lluita armada ha deixat d'esser el camí (és cert que certes decisions polítiques o judicials dels últims temps ens poden arribar a encendre com per gairebé justificar-la; però pertanyo a un poble pactista -potser perquè hem perdut totes les revoltes i les guerres en defensa de la llibertat i la justícia). Des de fa temps s'ha vist que (si fins i tot ETA poli-mili així ho entengué i certes seccions de l'esquerra abertzale i de membres que foren de la banda) la via del diàleg és la que podem utilitzar per a tractar d'assolir els nostres objectius polítics. Manu militari ja no és el camí. Potser la via negociadora política pot esdevenir més lenta, però no es pot deixar una senda plena de sang com a passat de l'objectiu recercat.


Consegüentment: ¿està ETA realment disposada a deixar les armes i permetre que els estaments polítics, seguint el dictat de la societat, tracti d'assolir l'objectiu de la independència d'Euskal Herria? Aquesta és la prengunta que ha de contestar.


Gora Euskal Herria askatuta!