La farsa de la Supercopa o la Supercopa de la far$a

Avui serà la vetllada de la gran festa del futbol català: a la Copa Catalunya afegirem la Supercopa de Catalunya... Ah, no! Hi ha qui ha decidit que no parafrasejant l'anomenat Rei Sol i la seva personalíssima concepció de l'estat.

Aquells que presumeixen d'ésser molt catalans (tot i ésser qui més mal ha fet a l'esport català) han decidit de forma unilateral que no els interessava formar-ne part. I encara més greu, els gestors d'aquesta situació han decidit acceptar tan vergonyosa acció i esdevenen partícips del greuge vers l'esport català. Ara bé, no ens hauria de sorprendre. Aquests que s'omplen la boca proclamant la seva catalanitat (com diuen en l'idioma de la federació per la que sí volen participar tradicionalment a la seva copa i supercopa, dime de qué presumes y te diré de qué careces) no és la primera vegada que fan aquest menyspreu a les nostres competicions: que ningú oblidi que, exempli gratia, un any la competició no es jugà (s'hagué de fer-ho el següent) perquè ells no trobaven dates adequades al seu calendari (i, novament, es presentaren amb un equip que no era la seva alineació d'habitud). I un altre exemple paradigmàtic: quan afirmàvem que havien guanyat totes les competicions on havien participar (cap novetat en aquest sentit, ja que Ajax o Celtic anys ha que ho poden afirmar) obviaven que la Copa Catalunya no l'havien guanyada. Ah, els resistents dels llogarrets de l'esport català!

Deia el President Pujol que català és aquell que viu i treballa a Catalunya (si els seus adlàters volguessin obrir els ulls, definitivament, a la màxima qui serveix no és lliurei fessin el camí que pertoca la última part de l'afirmació no estaria tan fumuda per la població actualment; però això són figues d'un altre paner); però sembla que alguns han decidit furtar aquest adjectiu i fer-se'l seu denigrant la resta d'entitats esportives catalanes que fan veritables feina per l'esport i la societat catalana.

Davant la sortida de to del negociat del pensament únic dels valors ($, € i ¥), la FCF es baixa els pantalons i els persegueix com un gos faldiller el seu amo. No senyors. Si algú no en vol formar part d'un col·lectiu, que marxi: llibertat absoluta. Això sí, acceptem les conseqüències: el FCB no vol formar part ni participar de les competicions de la Federació Catalana de Futbol. Ras i curt, clar i català. ¿Ara cal cercar una nova data que li vagi bé als burggravis caciquistes per a poder tractar de fer la disputa de les competicions? Això esdevé ésser cornut i pagar el beure. Senyors de la FCF la institució culer se'ls pixa a la cara i vostès diuen que plou, tot i que fa un bon dia!

Ara la cavalleria pesada ens farà tota una demostració que la culpa és d'altri, com sempre. Clar, ara resulta que és una molt mala data perquè no tenen temps de preparació de la temporada (això no ho sabien fa quatre setmanes quan es fa la presentació?!), perquè existeix un risc de lesions molt elevat (fa quatre dies no existia al Marroc -ja se sap que els valors dels diners tot ho poden-) que tal vegada no existeix per la resta d'equips partícips de la vetllada?! I a més a més demanen respecte i comprensió! Sí, clar, el mateix respecte i la mateixa comprensió que ells no han tingut vers els altres equips catalans. Sí, cal que ho aprengueu d'una vegada: CATALUNYA MÉS QUE UN CLUB.

L'excusa que la data és poc afortunada podria acceptar-la, l'entendria, però no quan s'ha participat en la cerca de la data i quan fa quatre dies somreies a la presentació de l'acte. Això és una iniquitat superba. I respecte el comunicat, publicitat buida de contingut, emès ahir, sembla un avís a la FCF i la Secretaria General de l'Esport que no els permetran que es comportin com Die weiße Rose, que han de tornar a la pleta, i si participen ho faran segons els convingui a ells i no a les normes que vulguin dictaminar qui no és autoritat moral per a fer-ho.

Podem inferir que sembla que a ningú sembla interessar les conseqüències que en deriven d'aquesta decisió. Algú s'ha plantejat el greuge que això pot representar pel Manlleu, el Nàstic o el RCDE? El Manlleu ja es planteja, encertadament, prendre mesures legals, i l'Espanyol va descartar algun amistós per poder participar en la competició de la FCF (com ha d'ésser!). Per cert, un acte de catalanitat és organitzar un partit a l'Empordà per recaptar diners pels damnificats del foc. Destinar la recaptació d'un partit al teu camp també, però si qui juga són l'USAP i l'Stade Toulousain crec que serien aquests qui estan destinant els diners.

Així, comptat i debatut, la FCF no hauria d'haver suspès la realització aquest vespre de la Copa de Catalunya i la Supercopa de Catalunya. El que hauria d'haver fet era reconvertir els dos partits en un triangular i que el campió ho fos de les dues competicions (em sembla més senyor que no pas disputar una de les dues finals i adjudicar el títol directament en l'altre) i expedientar aquella institució que no ha volgut seguir la normativa. Tanmateix, la resta de clubs haurien de no acceptar la nova data i exigir jugar-la només els tres que sí han mostrat veritable interès en les competicions del nostre país.

La greu errada del peveter de London 2012

 

Sí, crec que hi ha hagut una greu errada amb el peveter dels Jocs Olímpics de London 2012. Però, anem a pams, i encetem la senda des del principi.

A mi sí em va agradar la Cerimònia inaugural dels vint-i-setens Jocs Olímpics de la era moderna, corresponents a la trentena Olimpíada. Crec que fou un espectacle de quatre hores molt ben forjat per la glòria del més gran esdeveniment esportiu de la humanitat, i que, tanmateix, podria esdevenir quelcom que travessa les fronteres de l'esport i del lema citius, altius, fortius.

És molt fàcil, saben qui fou el creador, titllar-ho de cinematogràfic, com si aquest epítet fos, intrínsecament, denigrant; i, especialment per a nosaltres, tractar de fer comparances amb la cerimònia de Barcelona'92, aquella flamarada, mai millor dit, que canvià radicalment el concepte de les cerimònies. Però aquests jocs són un cul-de-sac. Tanmateix, alguns dels creadors d'aquelles cerimònies opinen que avui en dia aquests espectacles seran molt diferents del nostreperò encara contindran part del seu material genètic.

Però tornem a la ciutat del Thames. L'inici, aquell viatge des del naixement del riu fins la seva desembocadura era una forma orgullosa, plenament i merescuda, de recordar que un país es fa, es crea i es construeix en un territori; i no podem obviar que la seva fesomia forjarà el caràcter. A continuació arribà el moment dels cants nacionals. Aquesta celebració de la plurinacionalitat em semblà d'una riquesa esfereïdora i joiosament corprenedora: som qui som, orgullosos de la nostra pluralitat, capaços de sentir-nos a pleret en les nostres diferències comunes.

I aquest era el punt de partida de la celebració: el territori comú. La campanya britànica com a element natural on la història de les nacions del UK s'ha desimbolt. La gran dansa para-teatral, amb fragment de The Tempest dita pel gran Kenneth Brannagh, que ens recordava la història contemporània del país organitzador i la seva cabdal influència en la història mundial fou un bell cant en favor de la importància de la tasca conjunta i com la història ens ha de permetre saber traçar els nous esdevenidors. Un esdevenidor gens afalagador si pensem en els mostres que tractaven, a la segona part, d'atacar la literatura infantil i la sanitat pública vetlladora no només dels infants. Aquests pilars imprescindibles, cultura i sanitat pública, foren delitosament tractats en la dolça La segona a la dreta i tot recta fins el matí, i que ens podia fer capir que aquells mostres negres són molt a prop nostre brandant perilloses tisores amagats sota la presumpció del bé comú.

No podem obviar els necessaris tocs d'humor purament Britishen les imatges de JamesBondi Mr. Bean(ara més famós que The Black Adder o els Monty Python) amb homenatge a la més olímpica pel·lícula de ficció. A aquesta vessant més popular s'afegeix la travessia per la música del segle XX, conjugada amb la realitat que en forma part de l'habitud quotidiana conjuntament amb les “noves tecnologies”. Aquesta fou potser, tot i ésser la més festiva, la menys reeixida, tot i ser-ho força, part de l'espectacle.

Ben resolt el sempre difícil tràngol moment de la desfilada i la part institucional. Gran feina dels músics voluntaris (no patiu, si a un tabaler li doneu un instrument podrà morir d'inanició però no tindrà problema per tocar i tocar) i maca la imatge de la recuperada campanya per deixar les banderes dels estats participants en els JJOO.

I arribem al moment que tothom espera, possiblement més delitosament des de la fletxa barcelonina. L'arribada en llanxa per aprofitar els recuperats canals em semblà un gran trobada per finalitzar el meravellós perible de la torxa olímpica pels territoris del UK. I després de tantes voltes amb qui seria l'últim rellevista, resultà que els candidats havien triat les opcions de futur. Aquest és el llegat que aquests jocs volen deixar: un bri d'esperança pel jovent, tant torturat pels monstres que hem citat més amunt. I ells i elles encengueren aquell peveter situat allà on mai no s'havia trobat. Un peveter magnífic i ple de significats i d'una bellesa pura i primigènia de forma absoluta.

Un peveter que, i aquest és el veritable motiu de recordar la cerimònia, ha hagut d'ésser desplaçat. Tothom ens ho preguntàvem en acabar l'acte: que en farien d'ell estant al bell mig de l'estadi on les proves atlètiques han de desenvolupar-se? Avui ho hem sabut. I no m'ha agradat la resposta.

El peveter no podia restar durant tots els Jocs al centre de l'estadi, per molt que ho desitgéssim, havia de migrar vers una altra ubicació; ara bé, fer-ho quasi d'amagatotis i com s'ha fet, crec que és un desencert manifest. Apagar el peveter, tot i mantenint el foc en una llàntia per, una vegada desplaçat fins l'actual emplaçament tornar-ho a encendre, solució presa, podria permetre inferir que s'entén el peveter simplement com un element decoratiu i la cirereta de la joguina de la cerimònia i no com allò que verament és: el foc sagrat d'Olímpia. Podrem o no, segons voluntat, discutir les poc o molt encertades paraules de Lord Coe respecte que el peveter no és un atractiu turístic, i per això mateix, haurien d'haver previst com fer aquest desplaçament de l'atuell més simbòlic de l'esport.

Ha estat aquesta una màcula que es podria haver evitat, crec, i taca una gran cerimònia i els que esperem que siguin uns gran Jocs Olímpics.

from Barcelona'92 to London 2012 (Postcard to Bangor III)

 It has been a very long time since the last time I sent you a postcard. So, the time is come.

Aquest passat dia de Sant Jaume es complien vint anys que la meva ciutat, Barcelona, celebrava la cerimònia d'inauguració dels Jocs Olímpics corresponents a la vint-i-cinquena olimpíada moderna, just el mateix dia que s'inicien les proves dels vostres jocs, dues vesprades abans de la vostra cerimònia. No és cap secret que avui en dia els JJOO són molt més que un esdeveniment esportiu i que la seva transcendència permet mutar la ciutat que els hostatja. Afortunadament, supose, poden acabar arrelant en l'esperit col·lectiu de les persones que els visqueren, ja sigui des de dins o fent-se'ls seus, per exemple, essent un ciutadà de l'urbs que els organitza.

Per aquestes contrades, la situació econòmica actual, és ben sabut, és, com a mínim, precària, i no sembla que qui ha de posar mesures per pal·liar-ho s'esmerci acuradament; ara bé, sembla que les grans conquestes esportives poden ésser un placebo força efectiu en certs casos econòmicament clínics. Sigui com vulgui, és obvi que aquests dies cal recordar aquella efemèride i, fins i tot gaudir-la, permetre emergir tota la gaubança que els records floriran. I fins i tot, caldria aprofitar-ho per fer una crida per tractar de recuperar, reconstruir seria, possiblement, més acurat dir, aquella bona entesa institucional i aquella companyia social.

Previ a aquestes remembrances cert esperit olímpic ha niat en la meva persona en veure les imatges de la torxa olímpica en el cim d'Snowdon. Val a dir que ja en veient en els noticiaris l'eixida des d'Olímpia del foc olímpic brollà de l'àmfora pandoriana la broma de les recordances associades a aquell estiu màgic per la ciutat comtal i que arriben a les meves costes amb aquella barca que atracava a les costes empordaneses duent-nos la flama a les mans d'una bella sacerdotessa pèl-roja.

I, com succeeix sempre que la memòria fa acte de presència en el nostre dia a dia, comences a plantejar-te si tots són vers records o si part és una (re)construcció que el nostre sistema nerviós ha generat com un artista del collage; tanmateix, fa vint anys jo en tenia dotze. Entortolligats dormen els somnis d'ésser voluntari o rellevista de la torxa, sabedor que l'estiu l'havíem de passar fora. Ara bé, mai podrem, ni voldrem oblidar, aquell disset d'octubre del vuitanta-sis al Palais de Banlieu i aquella frase: ...a la ville de... Barcelona. Ni els salts d'en Maragall junt en Pujol. Sense deixar de jugar al i si... imaginant la ciutat sense aquella transformació holística.

Recordo veure la cerimònia d'inauguració dels jocs tot sol, o si més no, no tota l'estona acompanyat, al menjador de la casa on érem gràcies a una ínfima televisió “portàtil”, d'un nombre escàs de polsades, en blanc i negre. Sí, jo els màgics i meravellosos colors de la cerimònia els vaig descobrir en els segon visionat; a mi, les cerimònies em captivaren dues vegades. Tot i això, els meus records són acolorits, afortunadament vaig veure les cerimònies en tota la seva plenitud al cap de molt poc temps, i conviuen amb un record, quasi d'experiència sensorial extra-corpòria, de mi mateix veient els jocs en aquell televisor.

Vaig viure entregat aquells jocs olímpics, i com tota la ciutadania barcelonina, crec que encara creiem la veracitat d'aquella frase que havien sigut els millors jocs olímpics de la història. Sabíem que tots, aquells jocs foren col·lectius, havíem fet història. Havíem viscut un moment històric.

Si hagués de triar algun moment de tot el procés que implicà aquella olimpíada els centraria en les cerimònies. Aquell “HOLA” que encara avui em dia em sembla el més preciós cant de benvinguda. Els corprenedors espectacles de la Fura dels Baus i Comediants (podrien ser responsables de certes tendències meves?). Aquella cançó de “Barcelona” que Mercury no pogué cantar a l'Estadi Olímpic de Barcelona. Les llàgrimes provocades per la marxa d'en Cobi marxant volant a solcar els cels en el seu vaixell de paper... I sí, la veu del gran Constantino Romero dient “atletas, bajen del escenario”. Ara bé, crec que tothom es queda amb el gran moment de l'encesa del peveter amb la fletxa d'en Rebollo.

Si voleu imatges esportives, aquella pilota al pal a cinc segons de l'acabament de la final de waterpolo, l'entrada de Dani Plaza a l'Estadi, el gol de Kiko, les exhibicions de Vitali Xerbo, el Dream Team (i l'etern dubte de què hagués succeït front una URSS o una Iugoslàvia, o una selecció europea); però, especialment, el saber que estàvem vivint els nostres Jocs Olímpics. I, per descomptat, la tarda a l'estadi veient els Paralímpics.

Potser no fou la més gran reivindicació possible, però aquells jocs olímpics posaren Barcelona en el mapa mundial, li permeteren recuperar part del seu prestigi no sols com a capital de Catalunya sinó de la Mediterrània.

Suposo que per la gent gal·lesa els Jocs Olímpics de London 2012 poden significar l'orgull d'ésser membres del UK, com hereus d'aquell gran imperi, o el record que resta molt de camí per fer abans no desperti Owain Glyndwr. Sigui com vulgui, veure les imatges de la torxa olímpica, la més gran representació del foc furtat per Prometeu als déus, recorrent les terres de Cymru em sembla una bellísima estampa i fa brollar dolços records i somnis en la meva persona.

P.S.: El meu gran somni olímpic ara per ara és poder veure desfilar algun dia el meu país: Catalunya. Però aquesta, és una altra història que encara resta per escriure...