divendres, 29 d’abril del 2011

La nacionalitat catalana


La nacionalitat catalana fou publicada per primera vegada l'any 1906. Ens glosa l'ideari polític de l'insigne Enric Prat de la Riba, especialment conegut per haver sigut president de la Mancomunitat.


El cert és que les cent pàgines que conformen aquest assaig polític són d'una prosa modèlica i d'un contingut que doten de significat el nacionalisme modern. Ens trobem davant d'un temple per edificar la terra, aquesta la nostra nació. Una lectura que hauria d'ésser necessària i gairebé diria obligatòria des de la seva aparició. Un resum de la doctrina catalanista amè, entenedor i clarificador.


Ara bé, existeix un molt greu problema amb aquesta obra: la seva vigència. Més aviat, que encara no l'haguem superat; que encara els seus anhels no hagin arribat a produir-se, i encara més greu: ésser conscients com a poble que ja només podem anar més enllà però no poder, gairebé ni plantejar-ho. Avui en dia sembla que els dits els millors encara creuen que és possible l'encaix de la nació catalana dins la Federació Ibèrica; quan des del plantejament en aquesta obra (llavors hagués sigut meravellós, les llàgrimes emboiren el record de la seva proclamació per part del President Companys) ha plogut massa com per no entendre que sols podem ésser estat independent.


Tot i això, l'obra és molt recomanable i necessària per entendre el passat, present i (necessitats de) futur de la nostra nació. Amb una breu introducció històrica, necessària per entendre la situació social, i política, de la nostra nació llavors, ens glosarà com ha anat despertant-se la flama nacionalista a Catalunya, gens diferent del que passava a altres indrets del continent europeu; així com ens demostrarà, científicament, la sòlida base del nacionalisme i així arribar a il·luminar-nos mostrant-nos el camí que resta per arribar i com es pot assolir per part de la nació catalana.


L'edició presentada dins MOLC es complementa amb els articles La qüestió catalana, Importància de la llengua dins del concepte de nacionalitat,“Greater Catalanoia”, Per la llengua catalana que permeten copsar encara millor les intencions de l'autor i del seu ideari nacionalista.


L'home era home encara que per la llei no ho fos; la nació és nació encara que per la llei no ho sigui.


L'esperit nacional no existiria, no s'hauria format, si l'estructura o la situació del territori no hagués sotmès els seus pobladors a les mateixes influències, si una barreja de les races no hagués engendrat certs tipus físics mitjans o bé fet prevaler una raça determinada sobre les altres, si la unitat de llengua no hagués buidat en un motlle únic el pensament nacional. Però un cop constituït, només la destrucció del poble pot anihilar-lo: caurà el Dret, emmudirà la llengua, s'esborrarà fins el record de la seva existència, però per dessota les ruïnes seguirà bategant l'esperit del poble presoner del Dret i la llengua i el poder d'un altre poble, però lluitant sempre i espiant l'hora de fer sortir altre cop a la llum del dia la seva personalitat característica.


Però jo voldria per a la meva pàtria més encara que la seva llibertat. Jo voldria que Catalunya es penetrés bé de la significació i la transcendència d'aquest moviment social, i comprengués la glòria eterna que conquistarà la nacionalitat que es posi a l'avantguarda de l'estol de guerra dels pobles oprimits. Jo voldria que aquesta nacionalitat fos la pàtria meva.



dijous, 28 d’abril del 2011

boda reial? Acabem d'una vegada!


Durant aquesta setmana s'ha parlat molt, i encara es parlarà més, de les “noves princeses plebees” arran de l'enllaç entre l'hereu de l'hereu de la corona britànica, William Mountbatten-Windsor i la seva núvia d'origen de sang no blava, Kate Middleton. S'ha narrat des de totes les òptiques el procés de ventafocs (tot i que tampoc són tan humils els seus orígens) que ha patit la que podia esdevenir muller del rei de la Commonwealth; com així ho feren en el seu dia moltes de les actuals esposes d'hereus de les monarquies europees.


Emperò, crec que la pregunta veritable no s'ha plantejat: Per què? Per què es conserven les monarquies? No tenen cap utilitat -podem deixar per a historiadors, etnògrafs, antropòlegs, filòsofs i etòlegs la discussió si mai la tingueren- avui en dia. Sé que ara molta gent sortiria a donar tota una sèrie d'arguments caducs, maniqueus i sense cap base lògica i que altre gent se'ls creu per escoltats massa vegades; però que continuaran sense justificar la seva existència.


Així que mentre el món es divideix entre els que pateixen la crisi, els que l'han provocada, i els que en comptes de fer la seva feina i afavorir els primers es venen, novament, als segons seguirem veient mantenint-se algunes dinasties per la gràcia de Déu. Fa molt de temps que deia, no amb certa mala bava, que prefereixo mil vegades un president filo-feixista de la república triat per la societat



que un “campechano” rei col·locat allà vés a saber per quina meravella, suposadament gènica, de la polla o el cony dels seus progenitors.



Ara bé, també ens podríem preguntar la necessitat d'un cap d'estat per damunt del cap de govern...


fonts de les imatges: aquí, aquí, aquí i aquí.



dimecres, 27 d’abril del 2011

perdó? un club un país?

En plena temporada dels no del tot correctament anomenats “clàssics” (ja en parlarem d'això en una altra entrada) ahir es va produir una nova entrada del culebrot, aquesta vegada, des de la sala de premsa. En aquesta entrada tampoc parlarem respecte del que digueren els dos entrenadors ni de les formes.


Sols vull plantejar una reflexió i una pregunta respecte el final de la intervenció de Guardiola. ¿Per què la referència al país i les seves caigudes i aixecades a més de la cita de Llach? Els agradi o no als culers no són la representació de la nació (per molt que hi hagi qui desitgi fundar un nou estat basat en un pensament únic); així que trobo que és una gran errada aquesta (enèsima vegada?) assimilació d'un equip de futbol a la representació d'un país (tractem de lluitar pel reconeixement de la selecció nacional).


Després de la reflexió, ara la pregunta. Aquesta va dedicada a totes aquelles persones culers que estaran criticant-me per la intervenció anterior i que torno a barrejar política i esport. Novament un torno a recordar que política és tot (ho aprendreu d'una maleïda vegada, inútils?). Voleu diferenciar el que és la Política de l'ars politica? D'acord, però llavors us vull escoltar criticar el vostre entrenador (sabeu que és humà i per tant no és perfecte?) per barrejar aquells conceptes que vosaltres heu criticat tant de les soflames polítiques, (per què sempre les critiqueu si són en una direcció concreta?) amb el futbol; que ja tinc els collons a punt d'esclatar per no poder afirmar que la selecció espanyola no és la meva (per molt perico que sigui) i haver d'explicar-ho a mentalitats tancades que sols opinen segons la seva pròpia caverna mediàtica.






dijous, 14 d’abril del 2011

El país de las mujeres


És la Gioconda Belli una de les meves escriptores preferides, per la seva capacitat poètica ingent i per la seva prosa dolça i llibertària. Digué el Premi Nobel de Literatura de la Gioconda Belli que és una de les escriptores més enginyoses de Centreamèrica... un talent original i meravellosament lliure.


La seva última novel·la és El país de la mujeres, VI premi de novel·la La otra orilla, és una obra de política ficció. Ens trobem, novament, a Faguas, alter ego de la seva Nicaragua natal i per extensió tota Llatinoamèrica. Som tot just a la celebració del segon aniversari de la victòria del PIE a les eleccions i la consegüent proclamació de la Viviana Sansón com a presidenta del país. Viurem com hi ha un intent de trencar amb la utopia política que representa el programa del PIE -Partido de la Izquierda Erótica- amb un atemptat envers la presidenta Sansón.


La novel·la transcorre entre el limbe del coma de la presidenta (crec que està molt ben trobat i utilitzat el concepte de El galerón) i els records de la seva vida així com l'esdevenidor de Faguas i del govern del PIE una vegada perpetrat l'atemptat. Sense ésser la millor novel·la de l'autora és una obra molt recomanable tant a nivell literari com a nivell d'assaig polític. La prosa de Belli torna a ésser dolça i gairebé d'una lividesa que ens fa passar pàgines sense adonar-nos al mateix temps que ens fa una reflexió, i ens hauria de fer que nosaltres també ho féssim al mateix temps si no som cossos inerts, respecte les polítiques que hem anat vivint des de fa molt de temps.


És una novel·la que vull recomanar a tothom, home o dona, políticament actiu o políticament passiu: crec que és una lectura molt agradable i pot ésser molt profitosa. A mi, m'hagués agradat i molt un govern del PIE i el seu “felicismo”.


Ressenyar que el PIE fou una iniciativa que existí, de forma lleugerament diferent a la que es mostra a la novel·la, com l'autora ens comenta als agraïments.


P.S.: He intentat no fer cap comentari que pogués comprometi la lectura de qui no ho hagi fet. Aquests podrien aparèixer en base a les vostres respostes si és que hi ha comentaris al llibre.

P.S.II: la pàgina de la Gioconda Belli a The Guardian i la seva a Nuevo Diario.



sí ho volem (diem) però avui no toca...

Sembla que "l'avuinotoquisme" és el posicionament ideològic de CiU per tot allò que no apareix en el seu full de ruta.

Més enllà de les seves paraules respecte que les retallades són necessàries i no afectaran els mínims exigibles, com fer-ho amb un 10% de tisorada a la sanitat pública? Ah, sí, apuntem-nos tots a la privada. Com he pogut oblidar que un govern de centredreta sols espera dur el liberalisme econòmic sempre més enllà. Dèiem que més enllà de les seves paraules estan els seus actes. Així, per evitar discriminacions a les escoles pensem imposar l'uniforme i ara toca retallar la sisena hora. El següent pas serà acceptar que cal un batxillerat d'elit, i llavors recordaran que ells ja han propugnat per l'elitisme de classe i que continuen mantenint un nivell de concertació (amb un elevat grau confessional) desmesurat.

Doncs més enllà de tot això arriba el moment del posicionament nacional. I clar, es pot votar sí o no, o en blanc, o fer vot nul, però hom pensa que cal tenir una postura clara, que són partit de govern! Resulta que a les consultes, com no eren oficials, el propi govern que reclama que Catalunya ha d'aconseguir allò que és seu pot votar, si la seva consciència ho creu, a favor (sense imatges, això sí); però quan es demana des del nostre Parlament cal abstenir-se perquè l'important és el concert econòmic.

Que m'ho expliquin!

Em sembla molt bé anar a demanar el concert econòmic (sembla que ho han descobert ells quan hi havia qui ho demana fa més de deu anys), però no oblidem que tenen respecte nosaltres un deute econòmic històric i que mentre aquí cal delmar les finances, d'altres continuen xuclant de la nostra mamella; per això, es pot continuar demanant el concert econòmic ara mateix mentre es deixa clar que es vol fer el camí cap a la independència.

Ara bé, és aquest el vostre objectiu? No. No ho ha sigut mai i no ho serà mai. Ja ho va dir l'expresident Pujol: "Ja no tinc arguments contra la independència". Però clar, com l'objectiu es mantenir-se en la posició de clau de la governabilitat espanyola hi ha coses que s'insinuen aquí per mantenir l'electorat però que no es poden realitzar per no ofendre d'altres entitats.

Maleïts sigueu! Jo desitjaria ésser el nou estat europeu! Tant de bo poguéssim ésser la Dinamarca de la Mediterrània!


dimecres, 13 d’abril del 2011

la gran victòria de la Dee i l'Anna amb el GAES a la BWR




Avui dijous 13 d'abril de 2011 passarà als anals de l'esport. Despré de 102 dies, 19 hores, 17 minuts i 18 segons, la britànica Dee Caffari i la catalana Anna Corbella han esdevingut la primera parella femenina en donar la volta al món a vela a bord del Gaes Centros Auditivos.




Aquest matí grisós a la ciutat de Barcelona, ciutat natal de la veterinària Corbella, ha vist com les que han acabat com a sisenes en la classificació general de la Barcelona World Race, han generat nous rècords i trencat barreres. Avui un nou sostre de vidre era esmicolat.




I no és la primera vegada que ho fan. La Dee fou la primera dona en fer la volta al món sense escales en ambdós sentits (aquesta ha sigut la seva quarta circumnavegació del planeta, fou sisena amb aquest mateix vaixell, llavors Aviva -manté el patrocini-, a la Vendée Globe del 2008/2009 i ostenta el rècord en solitari en sentit est-oest, en contra dels vents dominants) i l'Anna fou la primera regatista catalana, i espanyola, en realitzar una travessa atlàntica en solitari, la seva Mini-Transat la convertí en la millor regatista de l'any 2009.



És per aquest motiu que em sento orgullós d'haver pogut assistir a aquest moment. Òbviament, qualssevol de les arribades dels IMOCA Open 60 al Portal de Pau és emotiva, però aquest matí era una jornada especial. Més enllà de les fotografies i les breus paraules intercanviades i dels seus autògrafs, em quedo amb la sensació de la gran victòria que aquesta parella d'heroïnes ens han transmès al llarg de la seva circumnavegació.



Enhorabona. Congratulations. Gràcies per la vostra regata.

Welcome back. Benvingudes. Thanks for your race.



P.S.: No puc obviar l'agraïment a la Dee per haver dit les seves paraules d'agraïment a la cerimònia de benvinguda en català. Thank you very much!




P.S.II: La foto amb L'Anna (gràcies per esperar-te!) és una autèntica joia per conservar tota la vida.



dilluns, 11 d’abril del 2011

Jo vaig votar sí


Ahir 10 d'abril era la data per votar a la consulta proposada per Barcelona Decideix.

La pregunta era:

Està d’acord que la nació catalana esdevingui un estat de dret independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?

Jo hi vaig participar, perquè crec que en la Política (escrita amb majúscula, perquè encara, tot i certa gent que s'hi dedica professionalment, tinc una concepció, potser idealitzada, del que hauria d'ésser), perquè no hi ha millor possibilitat d'expressar la teva opinió que participar en un referèndum (en aquest cas "consulta popular" per la conjuntura). I vaig votar "SÍ". Perquè ja n'hi prou. Perquè sempre he cregut que el nostre poble, la meva nació, té dret, com qualssevol de les nacions del món, a decidir si vol ésser un estat independent, i perquè crec que és el que hauríem d'ésser.

Malauradament, ni el govern espanyol voldrà escoltar això ni qui ara mateix governa a Catalunya farà el que hauria de fer. Però perquè la ciutadania així ho voldrà, i sense salvapàtries, ho acabarà decidint, espero poder viure el moment en que Catalunya esdevingui un estat.

Som i serem!
Hasta la victoria siempre!


P.S:: us deixo l'entrada de la Raquel al respecte.

dijous, 7 d’abril del 2011

Crítica de Gang Bang (Obert fins a l'hora de l'Àngelus)


Ahir vàrem assistir al TNC per veure Gang Bang (Obert fins a l'hora de l'Àngelus) de Josep Maria Miró i Codina dins del projecte T6. L'obra, que ha fet córrer més tinta per motius aliens, és correcte, però no acaba d'ésser una obra rodona. La primera sensació que et queda al acabar de viure-la és que pretén comunicar tantes coses que no aconsegueix profunditzar-ne tant com desitjaria; a més, et resta al cos la sensació que és un pèl llarga degut a que hi ha diàlegs que s'eternitzen per arribar a una frase, a una conclusió que el justifica. Millor que anem a pams.


Advertència: a partir d'aquest moment es parlarà de situacions que es viuen a l'obra, si teniu intenció de veure-la millor que espereu a llegir aquest comentari una vegada ho hagueu fet.


La història transcorre la vigília de la consagració de la Sagrada Família com a Basílica. Aquest fet, que alguns, prèvia visió de l'obra, han utilitzat com a excusa per llançar totes les armes llancívoles vers l'autor i la institució per anticlerical, és excusa per elevar el nombre de persones en trànsit per la ciutat. Podia haver utilitzat qualssevol dels congressos que es realitzen a Barcelona? Sí, tal vegada; però tampoc és cap crim parlar obertament de la multinacional de la fe (o d'una d'elles). De fet, la fe és un dels molts elements dels que vol tractar l'obra. Vol parlar també de la família, de la política, del compromís, de les relacions humanes i la seva fragilitat (paraules del propi autor); és a dir del trànsit de la vida i de solitud i el sentiment de pèrdua amb que moltes persones realitzen aquest trànsit.


Gang bang és una pràctica sexual en que un home o una dona “cedeix” el seu cos perquè d'altres, en número indeterminat, o si més no, quantiós, facin el que vulguin amb ells (tot un subgènere propi de la pornografia, per cert); i, més enllà del fet que un noi celebra el seu divuitè aniversari regalant-se'n un, podria esdevenir metàfora del que desitja ésser l'obra: el text seria el noi, i cadascuna de les idees de les que es vol parlar és un dels molts homes que faran cua per ejacular en ell aquella nit, esperant, en aquest cas d'autoria, que cadascuna de les lleterades esdevingui una llavor que germini a l'obra.


Diuen que moltes primeres obres, no seria el cas, pequen d'un desig excessiu de transmetre reflexions; i acaba semblant que això li succeeix a l'obra. Tant és així que l'hora i cinquanta minuts de durada poden arribar a fer-se excessius; hi ha diàlegs, especialment des de la meitat de l'obra cap al seu desenllaç, que semblen o no quallar amb la resta del text, o que són més extensos del que caldria, com he dit abans, perquè s'allarguen per arribar a la conclusió, o perquè l'obra va divagant entre diferents costes i acaba brandant. També afecta molt en aquesta direcció el fet que s'iniciï, clarament, com una obra còmica, però cada vegada vagi derivant cap a una tragèdia gairebé existencialista, tot i que intenta mantenir el toc humorístic. I no podem obviar que les fronteres són llocs difícil de transitar. A més, sembla que a mesura que disminueix la intensitat còmica, dismuneix també la qualitat del text; ja que l'inici de l'obra és fulgurantmant prometedor.


Com difícil és transitar per La Llum, el local on situa l'acció, durant aquesta nit. La Llum és un local gay on tot tipus d'homes cerquen experiències sexuals; ara bé, en molts moments, se'ns tracta de mostrar com a la (possible) vista de tothom el que es cerca és una mica d'intimitat. Avui en dia som incapaços de trobar aquest espai i aquest moment per ésser sols amb nosaltres mateixos o només amb algú amb qui compartir-ho. Seria, revertint l'adagi, perquè es parla de sexe quan es cerca amor. Per això La Llum, aquesta que tots cerquem que ens il·lumini, no és sinó un infern es suposada oposició a allò que representaria, si no hagués sigut degradat, com tot, el proper temple. Aquest davallar als inferns se'ns mostra amb l'escala a part posterior de l'escenari i amb el semàfor per a vianants en verd; són sempre obertes les portes de l'infern? Aquest infern que no deixa d'ésser una representació de la mercantilització absoluta que tot ha patit en l'actual societat, aquí reflectit en les sensacions i el sexe.


Cal reconèixer, emperò, que La Llum és el gran actiu d'aquesta obra, tant a nivell textual com a nivell escenogràfic. Tot l'elenc és un conjunt de secundaris respecte aquest protagonista que és el local, i del qual cal valorar molt positivament l'escenografia i la il·luminació. Tant és així que, degut a la meva posició al pati de butaques, en un moment l'obra em va permetre redescobrir l'element voyeur del teatre: darrera la mampara de fusta, mentre quelcom succeeix en una altra part del local/escenari, un dels personatges es baixa els calçotets per donar pel cul un altre; el fet de veure-ho mig d'esquitllentes et feia ficar més endins (perdoneu la broma fàcil) de la situació i recordar que en el teatre veiem i vivim la vida d'altri.


Respecte els personatges i les seves circumstàncies/situacions crec que manca versemblança i, possiblement, aquest sigui el gran problema de l'obra: no me la crec. El conjunt és creïble, però quan furgues una mica en la pàtina dels qui transiten el local descobreixes que aquest conjunt s'esquerda i grinyola en excés (suposo que com un orgasme mal fingit), i això és el que pot fer que el regust de boca no sigui excessivament dolç i la valoració del conjunt sigui: bé, però podia haver sigut millor. Paradoxalment simptomàtic d'això és l'ensorrament de la torre. Acceptem la seva simbologia com a caiguda i ensorrament del valors, referents morals i no morals de la nostra societat, però el fet que el món no hagi reaccionat envers això és tan poc digeriblement creïble que li resta potència a la versemblança. De fet, els personatges sense ésser lineals ni maniqueus, hi ha moments que semblen més esbossos que quadres acabats.


L'Adela, la propietària del local, és la imatge de l'espill de la frustració. Atrapada entre la seva entrega al local, on exerceix de mare dels perduts o trobats de la clientela i la dedicació a un pare senil. El personatge, molt ben defensat per Àngels Poch, ens mostra els estralls de no saber decidir què volem, realment fer, i acceptar un fat que ens cau imposat.


Del Pere, correcte Jordi Figueras, podem dir que és el personatge que navega més a la deriva, tant que arriba a estavellar-se al final amb la seva confessió davant en Moi. És la recerca de perdó per les errades passades, i per la no acceptació de les realitats, pròpies o alienes. Se'm fa excessivament llarg el seu deambulant divagar vora la barra esperant descobrir si el noi del gangbang és el seu fill o no. És un personatge perdut, no per no trobat el seu lloc al món sinó a l'obra, gairebé malversat, tot i tenir un inici molt prometedor. Ens estem preguntant en mans de qui deixem l'educació dels nostres fills?


En Víctor i en Toni són la mostra de les dobles morals, en aquest cas des de la vessant de l'staff polític. De melic en amunt sóc quelcom i l'oposat de melic en avall, o de dia i de nit; podem extrapolar, per tant, que cara el públic (ciutadania) i cara el poder. De fet en Víctor, personatge ben caracteritzat per en Xavier Pujolràs, ens reconeixerà que al cap i a la fi s'ha cansat de totes i cadascuna de les fílies. Tantes coses podem aconseguir avui en dia que ens cansem de tot massa ràpid i res ens satisfà? En Toni, correcte David Vert, acabarà veient que sols els diners mouran el món, hi hagi qui hagi, peti qui peti. Total, si ara no podem, ja tornarem a cercar la torre.


L'Anna, no és el millor paper que li he vist a la Rosa Boladeras, em sembla un personatge excessivament naïf: la seva funció ens mostrar-nos que tot pot passar perquè tot ja està fotut. El moment de l'eix de la terra, i vaig riure, ho reconec obertament, em sembla gairebé infantil.


L'aparició de la Maria Teresa, una molt entregada Anna Moliner, però un paper massa petit per ella, és un gran moment: el seu deliri extàsic més extàtic amb els seus cants és senzillament delirant. Ara bé, en contrapartida, la seva reconversió no m'és creïble i em fa caure el personatge; tot i que el defensiu atac final al Sergi és també molt divertit.


El Sergi, un molt encertat Joan Negrié, especialment també com a Thomas, és el personatge odiós: la mostra dels tots els salvapàtries que hem tingut i tenim, i en són masses i alguns amb massa actualitat, al nostre país. Un dels personatges que més em va agradar de l'obra.


Un capítol especial mereix en Ricard, un gran Oriol Genís (també com a Josep). El personatge del primer i l'últim a arribar, empresari d'èxit amb una dèria absoluta per prendre diners a tothom tothora (no és aquest el pa nostre de cada dia?) crec que és un dels grans encerts de l'obra. Absolutament sublim és el seu moment d'exaltació nacional (amb tres himnes) mentre és feliç sota una triple pluja dorada. La seva recerca infatigable hauria de resumir tota la l'obra: aquest trànsit de cerca dels nostres inabastables, que potser ho són perquè no hem sabut ni on, ni com ni amb qui fer-ho.


En Moi, també passa amb en Pol, tots dos interpretats per un fluixet Òscar Castellví, són els personatges menys reeixits de l'obra. No vaig acabar de trobar-li el punt al Moi, el noi del gangbang. Potser és el jovent perdut, sense objectius ni esperances, però no el vaig veure ben dibuixat. Una llàstima. La seva conversa amb en Pere al final podia haver sigut més sucosa.


Per enllestir aquesta excessivament llarga diatriba respecte l'obra sols vull afegir una idea més: Molta gent digué respecte Vimbodí vs. Praga que una obra del Projecte T6 havia d'arriscar més (jo crec que les obres arriscades no s'han de cercar en un teatre nacional sinó en les grans sales de mitjà o petit format), bé, aquí tenim una obra que potser més involuntàriament del que es desitjava, arrisca, potser més en el continent que en el contingut. Era un risc mesurat (desmesurats, o millor dit, imbècils, són uns altres), però que em sembla ben trobat per la sala Tallers del TNC.


Tot i que sigui una obra a la que potser li faltava una petita retallada i que no sigui perfecta, que pugui ésser com una llarga conversa de matinada on es tracten molts temes i mai s'acaba en res, jo us recomanaria que féssiu una visita a La Llum. Heu de fer res millor entre completes i tertia?




P.S.: em sembla absolutament sublim la descontextualització de les paraules santsoaprianes per aplicar-les al gangbang (alguns parlaran de manca de respecte, jo ho trobo com la vessant artística de la humanitat):


Preneu-me i mengeu-me tots,

que aquest és el meu cos entregat per vosaltres.


P.S.II: per si algú es sent ferit, la direcció del TNC ja adverteix que el text pot ferir certes sensibilitats, ja es va fer amb Temps real per ésser violenta. Amb ironia els actors han comentat que a l'obra també es fuma (en aquella època es podia fer als locals); tot i que, òbviament "són herbes de pastor".

Fotografia de David Ruano font TNC


dilluns, 4 d’abril del 2011

Arribada dels vencedors de la Barcelona World Race 2010-2011


Una de les meves últimes passions descobertes és el seguiment de la navegació d'altura, sempre hi havia hagut una atracció per la mar, però des de fa anys va en augment i molt especialment des de les meves èpoques treballant al Consori el Far i des de l'aparició de la Barcelona World Race.

Això ha fet que els meus amics i seguidors tant a facebook com a twitter hagin pogut seguir voluntàriament o no la regata.

Aquest matí, a tres quarts de nou, era al Portal de la Pau per poder gaudir (ja que malauradament, per motius professionals, la primera vegada no hi vaig poder ser-hi) de l'arribada dels vencedors de la Barcelona World Race. La terrible calma que hi havia a la Mediterrània havia fet que l'arribada s'anés retardant. I així ha continuat. Finalment, a les 10 hores, 20 minuts, 36 segons GMT (dues hores més a Barcelona) ha creuat la línia d'arribada i ha pogut fer cap on l'estàvem esperant.

Pot semblar mentida, però veient per la pantalla gegant instal·lada al moll com intentava solcar les últimes milles gairebé sense vent, tot un cúmul de sensacions em recorrien: des de la satisfacció d'estar vivint un moment esportivament important, fins al fet de saber que ja havien tornat sans i estalvis aquests herois del segle XXI. Recordava les imatges viscudes, tant per ells com per la resta de regatistes que encara són a altra mar i dels que han hagut de deixar la competició, i això em feia sentir joia, estremiments i fins i tot un punt d'enveja (com gairebé després reconeixeria quan uns joves periodistes de BTV s'han apropat a fer-me unes preguntes: i entre l'amor a la mar i l'admiració per aquests esportistes responia que sí m'agradaria poder fer el que ells fan, tot i que la meva parella no opina el mateix).

Ha sigut satisfacció i admiració, conjuntament amb la joia de la victòria, el que sentíem quan han recollit l'amarra simbòlica de la ciutat i encara més quan han amarrat el vaixell. Ja havien tornat, i victoriosos.

Ha sigut una llàstima no poder comptar avui amb una càmera de fotografies de qualitat però tot i així hem fet unes quantes instantànies de l'arribada. I a més a més he pogut aconseguir l'autògraf dels dos guanyadors (Jean-Pierre Dick i Loïck Peyron) així com de Jean Le Cam i de Kito de Pavant. Encara resten, emperò, 9 (esperem-ho!) arribades.

El cert és que ha sigut un bon matí per encetar el final d'aquesta apassionant Barcelona World Race. Demà, arriben els olímpics del Mapfre.

P.S.: encara he de revisar les fotografies d'avui...