dijous, 9 de setembre del 2021

El temps no passa pas per damunt la nostra pell


El temps no passa pas per damunt la nostra pell

l'erosiona com rierols i glaceres amb la ferma roca

tot originant-hi lleres i valls en forma de surcs perennes;

ferida rere ferida modifica l'orografia del nostre cos

planeta vivent en el seu inexorable avenç cap a una inevitable mort.


El nostre ésser s'anirà trencant a cada estirabot de la vida,

cada vivència modelarà la nostra existència

modificant-nos sempre en un perpetu moviment

tot i que volem persistir deturats en un indret,

una persona o un sentiment.

Amb sort, amb molta, molta sort,

apareixerà, fruit de l'amor, alguna petita cova

on aixoplugar els brots vitals.


El temps, mentre t'estomaca, afirma que res és etern,

ni tan sols l'amor, miratge perdurable mentre dura;

tal volta només la mutabilitat i el propi avenç del temps arribaran fins al final.

Mentrestant, jo romandré aquí pertinaç en la doctrina

d'ésser només si sóc en i amb tu;

presentant batalla, al temps i l'erosió

perquè el meu cos i el meu jo

esdevinguèrem el que som per l'acció de les teves mans i paraules.


El temps no passa pas per damunt la nostra existència,

voldria rosegar-nos fins tornar-nos pols d'estels, novament;

de muntanya esdevindré, si és menester,

amb la fermesa incorruptible de romandre aquí per a tu.




Atzavara Bel·lis (N.B.iS.)

entre els rius Bellós i Aso

agost setembre de 2021

9/IX/2021

diada de St Otger


diumenge, 5 de setembre del 2021

Cor de pedra


 

El lent esdevenir del pas dels anys

va anar sedimentant

a l'indret més remot de l'ànima

mentre les vivències deixaven solcs

com a recordatoris a la pell.


Els ulls canviaven la brillantor per serenitat

al temps que les riallades deixaven pas

als somriures consuets;

i les esbojarrades entremaliadures

cedien terreny a l'assossec mansoi dels llacs.


Les llengües desbocades com onades de tempesta

esdevingueren calms petons

com postes de sol pintades en quadres.


I érem afortunats

perquè a cada passa

sentíem el batec de l'altra;

tot i que la fressa del món

ofegava la música de la nostra cançó.


I en el panta rei vivíem

i ens sentíem feliços.


Una nit, emperò, l'abisme ens fità els profunds ulls de l'ànima,

i així, amb l'existir compungit

en una respiració deturada

Ens vam mirar el cor de l'amor

esculturitzat con una estàtua dels vells bells temps.


Missatge estàtic, con l'Iris de Rodin,

tal qual l'instant pintat de Origen del món,

el cor semblava haver-se marmoritzat

reconvertint el bategar en una freda escalfor enyorada.

L'observàrem com qui cerca malformacions en un recent nascut,

tal volta havia entrat en hivernació?

O com una ninfa esdevinguda obra d'art

podria encara entrar a l'aigua…

l'aigua que ha modelat l'orografia del món

va davallar en rius d llàgrimes

esperant desfer l'encanteri

amb la màgia de la creença en el poder de l'amor…


No sabem si l'amor sempre venç,

però el temps

ens dirà si hem cinzellat el cor de pedra

i l'hem ressuscitat

com un au fènix

renascut per volar

en la nostra llibertat;

si l'instant etern

del nostre nou petó,

com Eros amb Psique,

ens farà immortals

fins a la fi del temps.


Natxo Barrau i Salguero

el Fort Pienc

5/IX/2021

He ha fotos d'obres d'art citades o referenciades en el text:

Iris, misstgera dels déus, d'A. Rodin al @museerodinparis
L'origen del món, de G. Courbet al @museeorsay.
Nimfa o Nàiade, d G.B. Lombardi.
Eros i Psique, d'A. Canova al @museelouvre.






divendres, 3 de setembre del 2021

No us apropeu gaire avui tinc l'odi pujat


No us apropeu gaire

avui

tinc l'odi delerós


No patiu,

diuen que l'amor tot ho venç,

i, si no fos el cas,

em mossegaré la llengua

perquè no us esquitxi la meva fel.


Aïllar-me,

sé on aïllar-me:

hi ha un indret

en una illa

on hauria de fer una gran foguera

amb fusta de bedoll blanc

on cremar tot l'odi

i amb ell

el seu cos,

el pecat de tots els mals

i sentir-me renàixer

admirant la bonica i purificadora flama

que no fa pas fum que ofegui els criminals.


Allez, allez!

Purifiquem-nos d'odi

gaudint amb el crepitar

de la seva carn encesa

i els seus crits

en el silenci de la solitud.

Tota la meva maldat i malura

marxaria com una boirina

de focs follets

que ell aniria exhalant

la seva vida

envoltat del meu amorós odi.


No us apropeu gaire, avui,

si no és per fer-me moixaines

i (tractar d') enganyar-me

dient que tot anirà bé,

tot serà millor…

...que l'odi ja no tindrà pas cap domini.


Natxo Barrau i Salguero

el Fort Pienc (Barcelona)

matinada del 3 de setembre de 2021

si volguéssim jugar amb heterònims seria 

Guerau de Dolwyddelan

o un anagrama de Holger el Berserkur de Glyndŵr