Ja fa dos anys que el cor i l’anima se’ns va aturar a La Rambla de Barcelona (i a Cambrils i Alcanar).
Recordo la por, l’angoixa, el neguit, la ràbia i la frustració… i, hores d’ara, vagarejar per Les Rambles té un punt de visceral basarda. Fa un any revivíem aquestes tràgiques hores i us feia a mans uns versos que hi nasqueren com a conseqüència (aquí els podeu recuperar). Avui, la sensació és un xic diferent: es manté el respecte i l’acompanyament en el dol de les víctimes (de totes, les reconegudes i les que no) però nia també l’odi i la repulsa versaquells que volen amagar la veritat (sort de periodistes com en Carlos Enrique Bayo i la seva ingent feina (un exemple), sigui aquesta quina sigui. Sí, sóc dels que creu que mentre no es vulgui investigar la veritat, les clavegueres del democràticament fallit estat espanyol empudeguen el que succeí el disset d’agost de dos mil disset.
Que la pau et cobreixi, oh ciutat de pau!
