NOS ESSE QUASI NANOS, GIGANTIUM HUMERIS INCIDENTES.
I am just going outside and may be sometime.
Que la prudència no ens faci traïdors.
There's biology in everything, even when you're feeling spiritual.
Melisandra balancea sus piernas sobre el río que corre lentamente junto a la hacienda de su abuelo. Aguarda, con la calma propia de los habitantes de Fagua, la llegada anual de los contrabandistas que traerán las últimas noticias del mundo. Pero, esta vez, un forastero desconocido le propone a Melisandra emprender juntos la aventura con la siempre soñó: encontrar Waslala, el paraíso en cuya búsqueda se perdieron sus padres, un lugar que parece haberse esfumado dejando tan sólo la huella sutil de un ideal imposible, un sueño maravilloso grabado en el recuerdo de unos pocos.
En esta nueva novela, Gioconda Belli, celebrada autora de La mujer habitada, recrea con vigorosa voz uno de los mitos que acompañan al hombre desde el origen del pensamiento: la búsqueda de la Utopía.
Aquesta és la ressenya que a la pàgina de l'autora es diu al respecte de l'obra.
La novel·la, com es diu a la nota superior, tracta de la recerca d'una civilització perduda; una civilització que sembla que hauria ésser capaç de concedir-li un espai físic per residir a l'Utopia de Thomas Moro. La narració transcorre a Faguas, com La mujer habitada; però no té la màgia que destil·lava la primera novel·la d'aquesta genial poetessa.
És cert que al llarg de tota la narració et vas trobant amb les perles de l'imaginari de Belli, això també implica tota la seva vessant política-. I tot i que t'enganxa i vols veure com evoluciona l'aventura de Melisandra, i amb ella el país -i esperes que totes i tots-, no té la força d'altres textos seus. Ara bé, té moments sublims on les llàgrimes et cauen pel rostre. És una recerca de la més bella bellesa, la vida agafant la mà de la justícia, en meitat de la injustícia; és el desig de trobar una flor en un abocador (parafrasejant la publicitat d'una pel·lícula).
Potser per els més "giocondabellics" sigui una micona menys del que hom pot esperar al principi; tot i això es gaudeix la seva lectura i es troben bells passatges i és una recomanable novel·la.
curiositats:
una pensió en el camí francès del Camí de Sant Jaume (llàstima que no sigui en el Nord) aquí.
Aquest matí la Raquel i jo hem gaudit d'un regalet cultural gràcies a CULTRUTA. Vàrem guanyar dos tickets per fer una ruta gratis; així que abans que expirés el termini vàrem decidir fer una de les que encara no havíem fet.
Aquesta vegada era centrada en la Barcelona Sòrdida: la (de vegades injusta) justícia humana i les seves vinculacions a la divina en l'àmbit de la ciutat de Barcelona. Com sempre, molt interessants -tot i que això d'escoltar el Joan en castellà era una mica estrany-.
Sigui com sigui hem tornat a aprendre coses; a més com són relacioandes amb la nostra ciutat, encara agraden més. I aquesta vegada hem pogut tornar a reflexionar sobre un aspecte que des de sempre em té fascinat: el costat fosc de la humanitat, la molt humana inhumna capacitat d'infringir-nos dolor...
Mai he cregut en la divisió Ciències/Lletres com dos móns antagónics, ans al contrari.
Sóc bilingue de naixament, tot i que durant un cert temps potser vai' utlitzar més la llengua castellana, ara la que més utilitzo és la llengua catalana; la que, tot sigui dit, considero com a llengua legítima de la meva terra. Fet, aquest, emperò, que no m'oposa a l'altre com molta gent tracta de vendre que fem a la nostra nació. És una sort que pel sol fet de nèixer on vaig aixer i quan ho vai' fer, vaig aprendre dues llengues.
Sigui com sigui sempre he tractat d'utilitzar lo més correctament qualsevulla llengua; i això també significa "descobrir" paraules que hom desconeixia, expressions, etc. I, una vegada les aprén, toca tractar de fer-les servir.
El problema rau quan davant té qui no vol fer servir acuradament la seva pròpia llengua, per desconeixement -o vés a saber quins motius-; o encara pitjor, qui tractar de corregir des de el posicionament erroni.
I ara us citaré uns exemples clars i catalans.
Durant el curs passat vaig realitzar un màster oficial en Biologia Cel·lular. Per a la superació calia, entre d'altres ítems acadèmics, la redacció i defensa de la tesina (treball de recerca). El meu director (cap del grup de recerca en el que estava), català de naixement i nacionalista, segons diu, no em permeté l'ús d'alguns mots com per exemple "qualsevulla" ja que al no ésser d'ús quotidià, si la persona del tribunal no era de català molt correcte podria considerar que allò era malament escrit. Com?! Em vaig quedar esmaperdut. Quan has escoltat gent opinar que redactar tesines, tesis o qualssevol dels documents de certa importància que les Ciències poden generar en una "llengua minoritària" (sic) com el català és una pèrdua de temps, i tens l'opció de poder fer escriure Ciència en la teva pròpia llengua, és gairebé humiliant que et donin aquestes argumentacions (per amagar desconeixements i pors pròpies).
Tota llengua és un bé cultural per a tota la humanitat.
Un altre exemple succeí aquesta setmana. El dimarts i com a conclusió d'unes pràctiques de la carrera, la Raquel havia de realitzar una exposició oral de les mateixes. Al acabar tot l'alumnat, la professora -qui sembla ésser que no ja sols cometia errades lingüístiques sinó conceptuals!- féu una sèries de correcions. Entre les que comentà: "No es pot utilitzar l'expressió "els llibres diuen" perquè els llibres no parlen, si un cas seria "en els llibres posa". Tal és si ens referim a llibres o la literatura (aquest últim mot, mereix un fil de conversa separat, ja que actualment en Ciència es fa un (mal)ús derivat de la llengua anglesa). Doncs resulta que en el DLC deixa clarament explicitat que els llibres diuen... (I si ho mirem en el DRAE també).
Resumint, que és molt frustrant no poder utilitzar correctament la pròpia llengua perquè persones que es considera (socialment, o perquè ho decideixen elles mateixes) que tenen un nivell cultural adequat no són conscients de les seves limitacions o no volen fer-ne un ús normativitzat i normalitzat de la llengua.
També relacionat amb la llengua, el dijous durant l'acte de Paraules contra la violència masclista, la Lara comentà la sensació que havia tingut temps enrere quan escoltà la frase "La natura per defecte orgina dones." Val a dir que la frase quan l'escoltes no és agradable. De fet recordo quan la vaig sentir i vaig pensar que era una errada parlar així; emperò, resulta que en castellà -diria que fou l'idioma en que servidor l'escoltà- l'expressió "por defecto":
loc. adv. Inform. Dicho de seleccionar una opción: Automáticamente si no se elige otra.
I, consegüentment, s'utilitza "de forma lingüísticament" correcte -si més no en castellà, no ho trobat al DLC-; però que podria tractar d'evitar-se per evitar certs possibles malentesos.
Tot això per dir que podem tractar entre totes i tots de parlar cada vegada millor l'idioma.
imatge: At the First Clear Word, Max Ernst, Kunstsammlung Nordrhein-Westfalen. Dusseldorf Mural from Paul Eluard's house in Eaubone. Later transferred to canvas.
Moltes gràcies a totes les persones que ahir varen apropar-se fins el Casal de Joves de Les Corts per assisitir i participar a Paraules Contra la Violència de Gènere.
Tornà a ésser una nit màgica. Plena de relfexions, paraules, imatges, cançons i, sobretot i més important, d'una comunió per avançar cap a un futur millor on totes les persones podrem conviure dignament.
Gràcies. No hi ha paraules per expressar el que una nit com la d'ahir representa.
Us deixo un text que vàrem trobar cercant-ne per la sessió d'ahir:
Vuelvo a ser un día de mayo un día que no sabía que era sobreviviendo
y mi asesino no me ha encontado
he devuelto mi ser a ser
y mi asesino aún planea su venganza
fui asesinada en cierto sentido
apenas sobreviví, per apenas es una diferencia fundamental en la que todo se juega
P.S.: moltes gràcies a totes les persones que ahir varen atansar-se fins a Les Corts per assistir i participar de Paraules Contra la Violència de Gènere. (comentari aquí)
imatges: La barca a Giverny, Claude Oscar Monet, Musée d'Orsay. Barques de pesca aprop de Saintes-Maries, Vincent Van Gogh, Rijksmuseum [un dels meus quadres preferits] Paisatge marítim sota la llum de la lluna, Caspar David Friedrich. Seascape, Laurence Stephen Lowry, Darlington. Museum Education.
Nos matan desde los inicios de la sociedad humana, desde que quisimos construir un mundo sin jerarquías, sin la supremacía de las guerras -génesis contra natura de los pactos de convivencia pacífica-. Nos matan desde que nos pusimos de pie e intentamos proclamar una igualdad que nunca hemos alcanzado hasta ahora. Nos matan en un presente perpetuo por la fuerza bruta cuando, aún defendiéndonos en ese acto final, no podemos evitar que nos arrojen por una ventana, nos estrangulen, nos atropellen por la calle, nos den una cuchillada, un balazo o un golpe preciso. Nos matan simbólicamente millones de veces en una vida cuando violan y vejan nuestro cuerpo o nos maltratan física y psicológicamente. Cuando abusan sexualmente padres o extraños siendo niñas. Nos matan cuando nos venden como esclavas sexuales, nos obligan a ejercer la prostitución o a ser objeto de la pornografía. Nos matan cuando nos desplazan en las guerras, nos secuestran para enrolarnos en los ejércitos o nos violan sistemáticamente los distintos bandos que participan en conflictos armados. Nos matan cuando mutilan nuestros clítoris, nos obligan a engendrar hijos o a parirlos o nos someten a una heterosexualidad forzada. Nos matan cuando nos acosan sexualmente en el trabajo, nos pagan menos que a los hombres por igual desempeño o no reconocen nuestras tareas de amas de casa como una labor remunerada. Nos matan cuando a las campesinas nos prohíben ejercer nuestro derecho a poseer la tierra o no nos dejan heredarla. Nos matan cuando no nos permiten ir a la escuela o a la universidad. O nos suprimen sutilmente la posibilidad de estudiar cierto tipo de carreras. Nos matan cuando no nos dejan acceder a puestos de poder en la política, las fabricas, las empresas, los medios de comunicación... Nos matan desde el Estado cuando minimizan estas y otras tantas prácticas femicidas. Nos matan desde la tiranía del lenguaje, que, en su genérico, nos subsume al masculino y así, hombres y mujeres son hombres, a fin de cuentas las mujeres empezamos a ser invisibles en el lenguaje. Nos matan cuando colonizan nuestros cuerpos con finitos y fracasados discursos del poder o con la hegemonía androcéntrica de las ideologías.
Ens veiem aquesta nit a PARAULES CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE
Avui és 25 de novembre, dia internacional de la lluita contra la violència masclista.
Malauradament és una ferida oberta en la humanitat i estesa per tota la superfície del planeta. És una malaltia que cal erradicar totalment; i per això no podem baixar la guàrdia. Cada dia és un dia de lluita per tractar d'aconseguir allò que és lògic i propi. I cada dia que passa és una taca més en l'expedient com a ésser viu que no es comporta com a tal.
Les circumstàncies són moltes: la violència masclista va molt enllà del mastegot. I les situacions van des de les horribles a les infames.
Per això cal que lluitem totes i tots, com a persones que som, plegades per acabar lo abans possible amb la pitjor malaltia de la història.
I recordeu que demà al Casal de Joves de Les Corts possarem el nostre granet de sorra. Us hi esperem! La informació aquí
Us deixo dos dels textos que trobareu a la taula preparada demà:
Las mujeres no hablamos de negocios, sobre todo con la lengua atravesada por alfileres al rojo, con los labios sellados con plomo derretido, con la cara hundida en una olla de margarina hirviente ni se nos ocurre hablar (de negocios) a las mujeres.
Ana María Shua
Vuelvo a ser un día de mayo un día que no sabía que era sobreviviendo
y mi asesino no me ha encontado
he devuelto mi ser a ser
y mi asesino aún planea su venganza
fui asesinada en cierto sentido
apenas sobreviví, per apenas es una diferencia fundamental en la que todo se juega
Avui és 25 de novembre, dia internacional de la lluita contra la violència masclista.
Malauradament és una ferida oberta en la humanitat i estesa per tota la superfície del planeta. És una malaltia que cal erradicar totalment; i per això no podem baixar la guàrdia. Cada dia és un dia de lluita per tractar d'aconseguir allò que és lògic i propi. I cada dia que passa és una taca més en l'expedient com a ésser viu que no es comporta com a tal.
Les circumstàncies són moltes: la violència masclista va molt enllà del mastegot. I les situacions van des de les horribles a les infames.
Per això cal que lluitem totes i tots, com a persones que som, plegades per acabar lo abans possible amb la pitjor malaltia de la història.
I recordeu que demà al Casal de Joves de Les Corts possarem el nostre granet de sorra. Us hi esperem! La informació aquí
Us deixo dos dels textos que trobareu a la taula preparada demà:
Las mujeres no hablamos de negocios, sobre todo con la lengua atravesada por alfileres al rojo, con los labios sellados con plomo derretido, con la cara hundida en una olla de margarina hirviente ni se nos ocurre hablar (de negocios) a las mujeres.
Ana María Shua
Vuelvo a ser un día de mayo un día que no sabía que era sobreviviendo
y mi asesino no me ha encontado
he devuelto mi ser a ser
y mi asesino aún planea su venganza
fui asesinada en cierto sentido
apenas sobreviví, per apenas es una diferencia fundamental en la que todo se juega
En els comentaris (gràcies a totes) del fil respecte a la versió teatral de les obres "alicianes" de Carroll (aquí) la Magda ens parlà del Bloc del Senyor Boix (del programa L'hora del lector). Vàrem entrar i vàrem tornar a veure el programa -del que som seguidors esporàdics i puntuals); però havíem participat en el concurs del bloc i aquest és el resultat:
avui ha arribat Alicia en Westminster de Saki editat per AlphaDecay.
és tan maco rebre llibres com a regal!
Gràcies!!! (web) Alicia en Westminster. Saki Traducción de Juan Gabriel López Guix Alpha Decay (Barcelona, 2009)
Prólogo y notas de Juan Gabriel López Guix Traducción de Juan Gabriel López Guix
Tras el éxito de crítica y ventas de los Cuentos completos de Saki, Alpha Decay presenta una verdadera y desconocida joya sakiana traducida por primera vez al castellano. Se trata de una serie de catorce textos en los que el maestro del humor negro le estrecha la mano al maestro del humor absurdo y surrealista, Lewis Carroll.
Con un estilo lacónico, lógico y lúdico que imita con pericia al de Alicia en el país de las maravillas, pero sin perder la esencia de sus cuentos, el mentor de Tom Sharpe satiriza la situación política de la época, a través, por ejemplo, de devastadoras críticas al Ministro de Guerra, convertido en una carrolliana figura de ajedrez. La serie de ilustraciones inspiradas en las de John Tenniel para Alicia, también de corte satírico, confieren un valor sobreañadido a esta joya bibliográfica. El snark de los sakianos.
Malauradament encara és necessari tenir un dia internacional contra la violència masclista. Des del Casal de Joves de Les Corts aquesta setmana es duran a terme algunes accions, dimarts i dijous. Us convidem a participar.
Especialment us encoratjo a assitir el dijous 26 des de les 20 hores a Paraules Contra la Violència de Gènere. És la segona vegada que es fa (l'any passat intitulat ContaContes contra la violència de gènere). És un escenari obert a que tothom digui o faci la seva: llegir un text, propi o alié, explicar un conte, cantar una cançó, donar la seva opinió, el que cadascú consideri. (I si us manquen textos allà n'hi haurà de preparats). I si més no, sempre es pot assistir per estar tots plegats.
Malauradament encara és necessari tenir un dia internacional contra la violència masclista. Des del Casal de Joves de Les Corts aquesta setmana es duran a terme algunes accions, dimarts i dijous. Us convidem a participar.
Especialment us encoratjo a assitir el dijous 26 des de les 20 hores a Paraules Contra la Violència de Gènere. És la segona vegada que es fa (l'any passat intitulat ContaContes contra la violència de gènere). És un escenari obert a que tothom digui o faci la seva: llegir un text, propi o alié, explicar un conte, cantar una cançó, donar la seva opinió, el que cadascú consideri. (I si us manquen textos allà n'hi haurà de preparats). I si més no, sempre es pot assistir per estar tots plegats.
El regal d'aniversari per la Raquel era anar a veure EL JARDÍ DELS CINC ARBRES al TNC, amb sopar en un hindú i una sorpresa final.
Al rescte de l'obra sols sabíem que era contruida a partir de textos de Salvador Espriu i que participava la Sílvia Pérez Cruz (la "nostra" i molt admirada Sílvia -si voleu saber més d'ella visiteu la seva pàgina-).
La informació general que hom rep és aquesta:
Un espectacle de poesia i teatre entorn de l’obra de Salvador Espriu.
El jardí dels cinc arbres és un homenatge a Salvador Espriu a les portes del vinticinquè aniversari de la seva mort, un autèntic geni del llenguatge i una de les grans figures de la literatura catalana del segle XX. Joan Ollé ha fet una adaptació escènica de textos narratius i poètics d’Espriu, deixant de banda la seva producció teatral. Ollé ens convida a passejar per Sinera, l'arcàdia perduda d’Espriu, transfiguració de la seva Arenys d’infantesa (al cap i a la fi, Sinera és aquesta ciutat del Maresme escrita a l’inrevés), i ens obre les portes del jardí dels cinc arbres, el pati de la casa familiar. Aquest pati rebrà la visita dels habitants mítics de Sinera: la Laia, la Tereseta, la Maria Castelló, les germanes Ginebredes, la Bòtil, l’Esperanceta Trinquis, el patge Sembobitis, el drapaire Quel·la. I el mateix Espriu, disfressat de Salom, lúdic i nihilista com pocs: «Em dic Salom, fill de Sinera. / Contemplo el buit, mirant enrere. / I, temps enllà, només m’espera / desert, tristor d’hora darrera.»
«Mai no m’ha entès ningú / perquè sempre parlo / del meu món perdut.» A través de la paraula, autèntic patrimoni de la literatura de Salvador Espriu, El jardí dels cinc arbres recupera amb clarividència espais, temes i personatges de l’imaginari de Sinera.
i hauríem desitjat no sortir mai, que no acabés l'obra que haguéssim pogut restar vivint Sinera. Haver agafat la Barca del Temps i solcar les paraules d'Espriu novament; sentir aquelles veus que no reciten ni declamen, sinó que diuen la vida i te la fan viure...
Amb la Raquel comentàvem que últimament estàvem gaudint de genials obres teatrals (Si voleu llegir la seva opinió aquí la teniu).
Quina obra!!! Quina capacitat per conjuminar textos poètics i prosístics per alçar un castell teatral de somnis de vida real!
Una escenografia aparentment mínima que ens permet veure, somiar i viure Sinera i totes i cadscunes de les paraules dels versos d'Espriu. Una música que en tot moment fa dansar les paraules. I unes interpretacions superbes. És molt complicat dir (en aquest cas crec que aquest verb arriba més lluny que declamar o recitar, o llegir) poesia sentint-la plenament i fent-la viva per a l'oïdor; i ahir vàrem veure com es corporeitzaven les paraules teixides per la sàbia ploma d'Espriu.
És tanta la impressió, i tant profunda i positiva que el nus a la gola, a l'estòmac, a les venes, que fa difícil escriure res.
Sols afegir que l'estona d'aplaudiments demostrava com el públic estava enfervorit amb la catarsi artística que havia sentit i gaudit.
Com a reflexió final: amb els versos de "Per a una suite algueresa" interpretada en la sublim i indescriptible veu de la Sílvia Pérez Cruz, com a punt àlgit, zènit, de l'obra, les llàgrimes es desfermaren i davallaren rostre avall...
aquí teniu un altre link per escoltar-la en les versions del programa Tons de TVC:
Estimat Rosselló, si podies venir amb la barca del temps amb el vent de llevant a l'Alguer, i senties amb mi com és viu, i arrelat, i tan clar, aquest nostre parlar català de l'Alguer, com et diu el teu nom i somriu la ciutat de l'Alguer, allunyat amic meu que ara ets als xiprers, a l'indret on comencen a obrir el record i el veler el camí que et va ser sempre car, el camí de la mar de l'Alguer.
Salvador Espriu B.,abril de 1962
(recordar-la versió d'ahir i els ulls tornen a tremolar...)
P.S.: estic d'acord amb la Raquel, sempre ho he dit: per què no es fan enregistraments de les obres teatrals?
P.S.II: en la cerimònia institucional de la Diada d'enguany la Montserrat Carulla ja ens recità els versos de "Per a una suite algueresa" abans que la Sílvia dones veu a les Corrandes d'exili.
P.S.III: sempre m'havia agradat aquest poema, però des d'ahir només puc associar-lo al meu pare...
Ara que ja hem passat la data que hauria d'ésser festa nacional; sí que ens deixin celebrar la mort del dictador, sols això ens resta, podem deixar constància del patiment sofert per les persones de bé amb una mostra d'art com ho és aquest poema de'n Pere Quart (Joan Oliver). Corrandes d'exili
Una nit de lluna plena tramuntàrem la carena, lentament, sense dir res... Si la lluna feia el ple també el féu la nostra pena.
L'estimada m'acompanya de pell bruna i aire greu (com una Mare de Déu que han trobat a la muntanya).
Perquè ens perdoni la guerra, que l'ensagna , que l'esguerra. Abans de passar la ratlla, m'ajec i beso la terra i l'acarono amb l'espatlla.
A Catalunya deixí el dia de ma partida mitja vida condormida; l'altra meitat vingué amb mi per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França i demà més lluny potser, no em moriré d'enyorança ans d'enyorança viuré.
En ma terra del Vallès tres turons fan una serra, quatre pins un bosc espès, cinc quarteres massa terra. «Com el Vallés no hi ha res.»
Que els pins cenyeixin la cala, l'ermita dalt del pujol; i a la plana un tenderol que batega com una ala.
Una esperança desfeta, una recança infinita, i una pàtria tan petita que la somio completa.
per escoltar i veure us deixo els vídeos: l'autor recitant-lo, la sublim versió d'Immigrasons en la veu de Sílvia Pérez Cruz (gràcies Anna Massallé), la versió musicada pel gran Ovidi Montllor (qui ho féu primer, ell o Llach?), i la versió cantada per Antoni Garcia amb imatges de contextualització.
Tres vegades dona és una novel·la eròtica anònima. És una llàstima lo de l'anonimat, sempre agrada saber quelcom sobre qui “s'amaga” darrere d'un llibre.
En ella es narra la història de la Grúixenka a la Rússia post-Pere el Gran. En ella viurem la seva vida des de la seva aparició com a doble de la senyora per al sastre a una “noble” casa fins al seu establiment com a “madame”. Tot aquest procès serà una llarga succeció de situacions sexuals: pèrdua de la virginitat, violacions, plaers heterosexuals i homosexuals, tortures, la recerca de plaer i consol per una mateixa, l'esperança de l'amor, la feina com a treballadora del sexe...
L'autor/a perfila mínimament els personatges per tractar d'entendre per què són com són i així actuen; però l'obra està pensada, com a novel·la eròtica que és, per centrar-se en els encontres sexuals. Estan força ben resolts i aconsegueixen el seu objectiu en més d'una ocasió.
Sense ésser una obra històrica ens permet veure com, malauradament, al llarg del camí de la humanitat, i el que és pitjor és que encara es mantenen, la dona ha sigut menystinguda, maltractada i no respectada convertint-se en una possessió més.
Tusquets, editora en castellà diu:
"Grushenka , tres veces mujer está considerado, entre los aficionados a la literatura erótica, como uno de los libros más misteriosos de la historia del erotismo. Su origen constituye aún ahora un enigma para los estudiosos en la materia. No obstante, Grushenka se ha situado entre los clásicos del género. Muchos opinan que se trata de una auténtica Fanny Hill rusa.
Su supuesto autor, un anónimo ruso, habría escrito, en la segunda mitad del siglo XVIII, esta biografía de una sierva rusa a partir de unos documentos hallados por él en los archivos del Departamento de Policía de Moscú. En la presentación de esta edición se describen los debates suscitados en Occidente en el momento de su publicación en Europa. Las aventuras eróticas de Grushenka están estrechamente vinculadas a su condición de sierva en la Rusia del siglo XVIII, así como a la trayectoria de su esfuerzo, primero por sobrevivir, luego por liberarse y, más tarde, por independizarse de la esclavitud. Su historia empieza en el momento en que un aristócrata sin escrúpulos la compra para el servicio de su esposa. Tras suplantar a esta en la satisfacción de las necesidades sexuales de su amo, Grushenka, repudiada, emprende una serie de aventuras a cuál mas peculiar : desde su paso por una tienda de modas, que no es más que la tapadera para un negocio mucho más lucrativo, hasta su empleo en un establecimiento de baños de vapor, donde debe satisfacer las caprichosas aficiones de clientes de ambos sexos, su vida es un continuo aprendizaje de las extrañezas sexuales y de la psicología de sus distintos amos. Esta experiencia la coloca finalmente en situación de emplear toda la astucia de que es capaz para alcanzar por fin su autonomía : se convierte en dueña de uno de los más célebres prostíbulos de Moscú . . ."
imatge: La violació, Edgar Degas; Colección Henry P. McIlhenny. Philadelphia Museum of Art.
ALÍCIA és un dels meus personatges predilectes. Quan era petit vai' descobrir la seva història, en una versió adaptada, així com la versió de Disney -una de les meves preferides. Ulteriorment vaig llegir els dos llibres i Alícia al País de les Meravelles i A través del mirall i allò que Alícia es trobà esdevingueren dos dels meus llibres predilectes. És per tot això, que contuntament amb Wendy Darling i Peter Pan, formen part de l'imaginari de la "meva obra".
(Val a dir que la meva petita joia d'ed. Cátedra està en camí de tornar a casa; i que quan torni al UK em compraré, ara sí, The Annotated Alice de Martin Gardner -sí, d'acord existeix la versió traduida editada per Akal-)
Alícia és cadscun de nosaltres mateixos, i per tant un misteri per a cadascú. Ella és el misteri i la meravella de crèixer, d'evolucionar, del canvi. Lo meravellós i lo terrorífic.
Potser no tothom és un "aliciòleg", però tots tenim una idea d'Alícia. Emperò, Alícia és un riu que flueix i amb ell nosaltres som arrosegats. Alícia NO és un conte per infants. Per ells pot ésser molt maco les mil i una imatges de canvi, els personatges -potser la primigènia intenció quan narrava, improvisant, el conte a la barca-; però les obres són terriblement adultes. -veiem com tractar d'ésser l'assenyat en un món de boigs és una autèntica bogeria. A més, en aquest món tots estem bojos.
Alícia és la màgia del somni. Un somni que pot ésser dolç com un desig esdevenint realitat com si fos un pastís a les mans d'una nena, o pot ésser un malson on caiem i caiem i la por augmenta sense que podem despertar. I aquí és on succeixen les aventures d'Alícia; en aquest món que no és sinó l'advocació del nostre monstre real de la quotidianitat. I quin monstre més gran que el canvi? Potser pels grecs significava evolució, però per la majoria dels mortals fa por, no pel canvi en si, sinó pel factor de desconegut que porta implícit. I els llibres de Carrol sobre Alícia són un canvi rere un altre; sense saber mai què succeix; ni tant sols, saber qui o què som...
Ara és el moment que digueu "no". I llavors sereu encara més Alícia, qui es passa les dues aventures negant-ho tot; però la seva lògica s'en va en orris, fins i tot la llengua fa aigües -que li resta llavors a la humanitat?-. Però tot i en aquests moments la vitalitat d'Alícia l'empeny i acaba trobant, sempre, una sortida.
Perquè creiem o no en la màgia, tots necessitem, en algunmoment creure-hi.
Respecte la versió que ens presenta Carlota Subirós sols puc dir que em va agradar molt.
Trobo molt difícil fer una adaptació teatral -to i que se n'han fet diverses i fins i tot en vida de l'autor amb la seva col·laboració-. Però la versió que la Raquel i un servidor vàrem presenciar ahir em semblà molt aconseguida. Ens agradà als dos: un aliciòleg i una persona que sap qui és Alícia, però és un record vague i llunyà; i això és un punt molt positiu per a l'obra.
M'agrada l'Alícia que presenta. La seva atemporalitat ens transmet la idea que l'Alícia és, sempre, part del nostre interior; que som un constant procès de canvi, i que mai deixem, o hauríem, de deixar d'ésser totalment una nena: innocència i interrogativitat. I de l'Alba Pujol sols es pot dir que està superba. Crec que ara la meva Alícia vestirà de verd...
De fet tot rutlla a l'obra. L'escenografia, mínimalista és senzillament sublim: els quadres són absolutament suggerents. La llum, la música, tot fa que la història avanci. I com no havia d'avançar aquella barca si Mr.Dodgson tenia la genial veu de Lluís Soler! I quin bon treball d'expressivitat corporal... tot sembla una dansa (genial el moment del cèrvol!).
Crec que en tot moment, si hom és coneixedor de l'obra sap on és -no calen artificis en el vestuari-; i si no és el cas, crec que no importa: l'obra teatral et captiva des del primer segon i et té totalment atrapat fins el final.
MOLTES GRÀCIES CARLOTA SUBIRÓS I A TOT L'EQUIP!!!
programa de mà aquí; més info aquí; la crítica ha dit aquí
P.S.: què maco és gaudir d'allò que saps que t'agradarà en bona companyia i amb un entre 66,6-79% de descompte!
Des de fa molt de temps volia llegir textos del Poeta Pagès. El compositor de grans cançons, que narrava la vida quotidiana a Alba (Escòcia) i que tractava d'aixecar el sentiment revolucionari i nacionalista dels seus compatriotes.
Fa temps vai' penjar el mític Scots wha hae(aquí) en una versió més anglesa que scot "fàcilment" entenedora.
Dic lo d'entenedora perquè la llengua Scot (l'anglès parlat a Scotland, no confondre amb el Gaèl·lic escosès) és força complicat; tant que em vai' decantar per la versió traduïda al castellà de l'edició que vai' agafar a la biblio. Val a dir, emperò, que és una traducció que no va acabar d'agradar-me.
[era l'edició de Biblioteca ELR ediciones; a càrrec la traducció de Susana Torres Prieto-Hay i amb una intro, força interessant, a càrrec de Gavin A. Hay]
Sigui com sigui continuo pensant que la lírica de Burns és captivadora. La seva capacitat per cantar-nos la quotidianeitat i narrar-nos històries és sublim.
Així que us encoratjo a que us submergiu en la seva descoberta/lectura; i que si podeu gaudiu un 25 de gener del seu homenatge escoltant la mítica Tam O'Shanter, menjant haggis i bevent whisky amb una bagpipe sonant.
Auld Lang Syne
Should auld acquaintance be forgot, And never brought to mind? Should auld acquaintance be forgot, And auld lang syne!
Chorus.-For auld lang syne, my dear, For auld lang syne. We'll tak a cup o' kindness yet, For auld lang syne.
And surely ye'll be your pint stowp! And surely I'll be mine! And we'll tak a cup o'kindness yet, For auld lang syne. For auld, &c.
We twa hae run about the braes, And pou'd the gowans fine; But we've wander'd mony a weary fit, Sin' auld lang syne. For auld, &c.
We twa hae paidl'd in the burn, Frae morning sun till dine; But seas between us braid hae roar'd Sin' auld lang syne. For auld, &c.
And there's a hand, my trusty fere! And gie's a hand o' thine! And we'll tak a right gude-willie waught, For auld lang syne. For auld, &c.
P.S.: si voleu saber més o llegir-lo o teniu problemes amb l'Scots visiteu la "seva" pàgina: Robert Burns
bonica versió amb precioses imatges d'Alba (Scotland) revisió de la nit del 18/XI (el text havia d'aparèixer el 19 i no el 17):
P.S.II: el Auld Lang Syne ha sigut popularitzat, segons sembla, com L'Hora dels adéus.
P.S.III: aquesta és una traducció de matinada (disculpeu si no és la millor versió; és tot el que podia fer aquesta nit):
Hauríem d'oblidar les nostres velles amistats, i mai recuperar-les a la memòria? Hauríem d'oblidar les velles amistats, i els vells temps?
Pels vells temps, amic meu, pels vells temps. Prenem una copa més entre amics, (a la salut) dels vells temps!
I segur que ompliràs la teva pinta! I segur que jo també ho faré amb la meva! I segur que prendrem una altra copa entre amics, pels vells temps. Pels vells temps, etc.
Els dos hem corregut pels camps, i hem agafat margarides plaentment; però els peus se'ns han cansat, des dels vells temps. Pels vells temps, etc.
Ambdós hem xipollejat al rierol, des de l'eixida del sol fins el sopar; però les mars entre nosaltres bramen ferotges; des dels vells temps. Pels vells temps, etc.
Aquí va la meva mà, fidel company meu! Dóna'ns una de les teves! I ens prendre'm una collonuda ronda de bona-voluntat a la salut els vells temps. Pels vells temps, etc.
Què es pot dir, tractant d'aportar quelcom nou, d'aquest llibre? Possiblement res. Emperò, hom sent la necessitat de deixar constància de la seva lectura. D'haver-se mossegat el llavi impotentment amb ràbia davant la situació viscuda. Quin crim inhumà la “neteja ètnica”!
El diari d'Anna Frank ens mostra la vida “quotidiana” d'una família amagada a l'Holanda ocupada. I ens serveix per il·lustrar el que suposa una vida sota el feixista jou d'una guerra i una ocupació militar. Veiem els intents per mantenir-se dins la cordura, per créixer, per ser éssers vius enmig de la barbàrie.
No hi ha paraules per expressar el que representa; sols llegir-ho i emetre un silenciós plor privat i convèncer que la lluita encara no ha acabat: la dignitat humana encara no ha set plenament assolida.
P.S.: sempre podem ampliar aquestes visions amb el llibre Amb ulls de nena (aquí).
P.S.II: he recordat la lletra d'una cançó que sortia al molt recomanable film, o així ho recordo, Drengene fra Sankt Petri (Els nois de Sant Petri):
colguemos a Goering cerdo alemán colguemos a Goebbles que es otro patán Adolfo Hitler y Ribbentrop irán también al paredón nazis al paredón!
El mar, com el foc o la pluja, acompanya l'home aquestes nits de densa lectura en què tot és ja fosc i irreverent. De tant en tant se n'adona. El mar és com un coixí on ell recolza alguna idea. Llavors se l'endú i la bressa; la torna nova, canviada, potser més clara o més neta... El mar és la música, és el ritme a què ens acompassem sense adonar-nos-en. Alguna rialla ho trenca tot, però. Llavors es tracta de tornar a començar. El mar és la música, és el ritme a què ens acompassem sense adonar-nos-en. Alguna rialla ho trenca tot, però. Llavors es tracta de tornar a començar. El mar és la música, és el ritme a què ens acompassem sense adonar-nos-en. Com l'amor, potser... Llavors es tracta de tornar a començar.
imatges: Ynys Llanddwyn / Niwbwrch (Cymru) estiu'07.
Ahir amb la Raquel vàrem 'nar al Centre d'Arts Santa Mònica per veure l'exposició fotogràfica amb imatfes d'Agustí Centelles del seu pas pel Camp de "refugiats" de Bram.
Aquí teniu la info:
Després de la caiguda de Barcelona, en els darrers mesos la Guerra Civil espanyola, juntament amb altres refugiats el fotoperiodista Agustí Centelles, va ser internat en el camp de concentració de Bram, en territori francès, on va romandre pres de l'1 de març al 13 de setembre de 1939. A partir de la sortida de Barcelona i durant l'estada i posterior sortida del camp de concentració de Bram, Centelles va escriure un diari que ara ha estat publicat. Així mateix va realitzar més de 600 imatges de caràcter documental de la vida al camp de concentració d'una força expressiva colpidora. Es tracta d'un testimoni únic i extraordinari de la vida en un camp de concentració en l'Europa del segle XX. L'exposició mostrarà una selecció de les més 600 imatges realitzades per Centelles a Bram, així com una selecció de textos del seu diari i documentació sobre el camp de concentració de Bram, el 1939.
Torna a ésser esgarrifós comprovar com el govern francès es va comportar.
Una altra visita obligada.
P.S.: demanó perdó per ésser tan breu però una tendinitis m'inutilitza una mà i és cansat fer-ho sols amb una ;p
A la nit vai' trobar-me amb aquest text i vai' pensar que era una adequada forma per reflectir algunes de les sensacions.
CRIT I NIT
Consirós cant e planc e plor Guillem de Berguedà
Les famílies de dol per a tota la vida. La guerra, la postguerra... Recorde aquella mare que no li varen dir que el fill havia mort en el front de Terol: simplement li digueren "ha desaparegut". I va passar la guerra esperant el seu fill. I va acabar la guerra i esperava el seu fill. I va parar la taula, li va posar també llençols nous en el llit, i esperava a la porta. No ha sabut res del fill. ¿Morí? No s'ha sabut. Sols, desaparegut. Es va tancar en casa amb pany i clau. Recorde els seus crits. Els veïns tocaven a la porta, i no obria la porta. ¿On estava el seu fill? Si fou mort, ¿on fou mort? Oh, coses de la guerra! Qui va saber això! Les famílies de dol per a tota la vida. La guerra, la postguerra...
Vicent Andrés Estellés
P.S.: i per recordar que encara tenim pendent la lectura de textos per la República.
Ahir al matí la Raquel i un servidor vàrem fer cap a la Capella de Santa Àgata, al conjunt monumental de la Plaça del Rei per veure l'exposició Imatges i Memòria de Mauthausen.
Prèviament vull comentar que em sembla molt poc correcte el fet que havent enviat un mail el divendres, dins de l'horari, per apuntar-nos a la visita guiada que es feia dissabte per la tarda, no contestessin; i que el mateix dissabte al matí es necessitessin dues trucades perquè ens diguessin que allò estava tancat i que si no ens havien contestat hauríem de suposar que no estàvem inscrits. ¿Que potser és molt complicat i costós enviar un mail de resposta dient que aquella activiat és plena i no es pot participar?
Fou per aquest motiu, i per poder gaudir d'una tarda amb les meves nebodes que vàrem anar ahir al matí.
L'exposició consta d'una sèrie de plafons on amb correctes explicacions ens mostren fotografies del que fou Mauthausen. Ens mostra com es construí, la imatge que el nacionalsocialisme tractà de vendre, la vida i mort quotidiana, i el seu alliberament.
Com no pot ésser de cap altra forma, hom surt d'allà afectat; els límits de la barbàrie humana, encara que siguin amb efectes coneguts, no deixarà mai, malauradament de sorprendre'ns. És inconcebible que això formi part de la nostra història, encara més que ho sigui del nostre present en molts llocs del planeta. Hom surt reafirmat en les seves conviccions; i també, que mai aquestes, o siguin les que siguin, haurien d'ésser excusa per a tal tipus d'atrocitats. Emperò, hom també torna a adonar-se que la fe i la creença en un món millor és més forta que qualsevulla inhumana activitat i sempre tractar de torna a renéixer com un au fènix. La inhumana capacitat humana per infringir dolor i mort sense cap tipus de motiu -perquè no hi ha excuses per accions con les que suposa, en la seva particularitat i en el seu global, Mauthausen- topa amb la natural capacitat d'estimació devers la vida per enfrontar-sei deixar constància dels fets i així poder mostrar que un altre món és possible.
És una visita interessant, per realitzar amb silenci i amb un nus a l'ànima. Crec que una visita obligada per a les escoles/insituts. Cal tenir molt present que no ens podem permetre el luxe d'oblidar o pensar que allò succeí fa massa (sic) temps perquè ens estaríem apropant a un nou abisme.
A la nit, a casa, vai' trobar-me amb el següent text -coincidència?- que trobo que pot il·lustrar algunes de les idees:
El matrimoni està determinat Per l'amor purament I simplement, I aquesta és la gran prova que imposem Al nostre amor. Ni per curiositat, amb orgull Ho declaro, No hem visitat cap església, Però sí que ens parem en silenci Davant aquests vells arbres.
El respecte al nostre amor Fa abstenir-nos de tot El que sigui un negoci O un segell o un afront.
Ens aturem a l'entrada del bosc; Ell acompanya, digne, la pregària. Ens inclinem en entrar-hi; Res no ens destorba el pas.
Ens besem com dos pans sota la gran arbreda. I així el sol senzill declara Que som marit i muller.
imatges: al Parc del Labertint d'Horta, ara fa un any.
Hi haurà qui dirà que malparlar de l'església catòlica és molt fàcil; i té raó, cada vegada més, ja que cada vegada són més carpetovetònics. Tot i el meu ateisme recalcitrant hom pot entendre l'existència de la fe; o si més no, que la aquesta sorgeixi com a una necessitat evolutiva dins les societats humanes. Ara bé, el que ja costa més d'acceptar és l'existència de certes estructures jerarquitzades per gestionar aquesta fe. Val a dir que degut a les meves circumstàncies la que he viscut al meu voltant és el catolicisme. Si hi ha dues coses que són desagradables de la “transició” són: l'acceptació de la monarquia -necessitat obligava- i la signatura del Concordat amb la Santa Seu. I més d'una trentena d'anys després encara són acceptades i vigents. Ah? Que no voleu parlar d'història? Vaja, així no parlarem del naixement de l'Inquisició. Ni de totes les croades enfront diverses heretgies. Ni de l'evangelització feta a cop d'espasa i ja humiliats fer-los besar la creu... Així doncs, parlem de l'actualitat. Mentre el sínode de l'església protestant sueca accepta per àmplia majoria celebrar bodes homosexuals, a l'estat espanyol el clergat surt en manifestació de la maneta de la dreta més rància a favor de la família (sic) i ara a més amenacen (no em sembla gaire cristià això, eh!) amb excomunicar tots aquells parlamentaris que votin a favor de la llei d'avortament... Això és simplement inadmissible. No entraré en lo difícil i engorronidor que es demanar l'excomunicació; però em sembla vergonyós que aquesta colla de pòtols desconeixedors de la vida i la societat es dediquin a tractar d'aferrar-se a un poder que ja no tenen (per sort el nacionalcatolicisme caigué) i al que mai haurien d'apropar-se. Que diguin totes les bajanades que vulguin des dels seus púlpits, adequant-se a la llei terrenal estatal -no en volem saber res d'altri-. I si no que callin per sempre d'una maleïda vegada! Ja n'hi ha prou!
podeu llegir aquí un interessant article de la Maruja Torres (d'on he tret la imatge)
If you want to commit suicide, why don't you begin to swim? Dr. Hans-Peter Kübis
Arribares fins el punt més llunyà; allà on gairebé només pot existir un far. Només tenies una idea a la teva ment: necessitares, volies un final per a la teva història. Et llançares, sense res, a la freda aigua; el teu cos reaccionà, i nadà. Nadares i nadares i sols l'aigua era al teu voltant; i entre la blava carícia suraven els teus records i tractaren d'ofegar-se els teus somnis. Nadares i nadares fins descobrir que t'agradava nedar; però ja era massa tard -quina ironia que ara et semblés massa aviat- els teus músculs ya no responien i queies dins l'aigua com un glaçó de sal...
N.B.S. 5/IX/2007 Bangor (Gwynedd) Wales
imatges: Llandudno i Prestayn (Cymru) estiu del 2007.
La setmana passada, com a consequüència d'un decés, vai' tornar a escoltar el Salm 23. Possiblement sigui el més conegut. Vai' aprofitar per escoltar-lo amb calma detingudament. Allunyant-me de la fe amb que està escrit hom troba que és una declaració d'amor mutu molt profund. Si en comptes del concepte "Senyor" hom utilitza el de la persona estimada es troba amb un poema d'entrega amorosa total.
Coses de decidir observar els textos religiosos sense fe a la mirada...
23 (22) 1 Salm del recull de David. El Senyor és el meu pastor: no em manca res. 2 Em fa descansar en prats deliciosos, em mena al repòs vora l'aigua, 3 i allí em retorna. Em guia per camins segurs, per amor del seu nom; 4 ni que passi per la vall tenebrosa, no tinc por de cap mal. Tu, Senyor, ets vora meu: la teva vara i el teu bastó em donen confiança. 5 Davant meu pares taula tu mateix enfront dels enemics; m'has ungit el cap amb perfums, omples a vessar la meva copa. 6 Ben cert, tota la vida m'acompanyen la teva bondat i el teu amor. I viuré anys i més anys a la casa del Senyor.
imatge: La Pastora, Vincent Van Gogh, Tel Aviv Museum
Ara que estem immersos en les celebracions del vintè aniversari d'una època de canvis pot ésser un bon moment per deixar anar certes reflexions.
Com bé deia na Patrícia en el comentari d'ahir, els grans canvis polítics que ara s'homenatgen foren, com pot esdevenir de cap altra manera, realitzats per la pròpia societat, és a dir, per les persones. Perquè foren les persones les que volgueren canviar el món en el 1789, i a qui després els nous poderosos oblidaren; foren les persones les que somiaren un nou ordre mundial en el 1917, i ulteriorment, foren violats els seus somnis per feixistes disfressats i foren les persones qui tornaren a tractar de recueprar la dignitat; i són les persones que tracten de lluitar per un altre món possible i a qui certa escòria poderosa tracta d'impedir-ho.
Ara bé, veient les imatges veiem com els polítics, d'ara i de llavors, s'omplen les boques amb les paraules de les grans meravelles avançades. I sense que això sembli una acció pannostàlgica-filopolítica vull deixar constància d'una sensació que fa molt de temps que tinc. Val a dir, prèviament, que sóc nascut l'any de les Olimpíades de Moscou, les de Misha i el boicot "imperialista yankee". Tot i això, des de molt petit em vai' sentir interessat per temes que "no eren per la meva edat". Sigui com sigui, i considerant que en molts casos la visió retrospectiva està, o pot estar-ho molt, distorsionada, hom creu que a nivell polític hem anat de "guatemala a guatepeor". No seré jo ara qui digui que lo d'abans era bo; però si més no, lo d'ara és molt pitjor. Simplement cal fer la (odiosa?) comparativa de líders entre els vuitanta i l'actualitat:
i podríem citar noms com els d'Olof Palme, Mário Soares, Lech Walesa, Vaclav Havel, etc... (Podríem preguntar-nos al respecte de si el canvi des de Reagan a Obama serà real)
És com si cada vegada més, malauradament, les "persones" que han d'encarregar-se de dirigir els (nostres) destins fossin mers tecnòcrates sense cap mena de pulsió política, com aquesta podria entendre's des del concepte hel·lènic de la "polis". No estic dient que aquells foren grans estadistes, potser les circumstàncies fan que apareguin polítics més adients, però la "talla" d'uns i d'altres és molt diferent.
Potser és sols una sensació del fet de mirar enrera per veure com es pot veure una llum mirant cap endavant. Sigui com sigui, no m'agradaria pensar que irremediablement tenim sols els polítics que ens mereixem, perquè em sentiria que cada vegada anem a pitjor com a col·lectiu. Potser és moment de recuperar allò del Proletaris del món uniu-vos!!!
Com a contrapunt vull deixar una cançó. Aquests dies ha tornat al meu cap i crec que cada "X" temps és necessari recuperar certs cantants i certs missatges:
Ay Señor la que armaron la que liaron con la salía de la masonería y la subversión la pelota, los toros, la lotería y las quinielas, el Seilla, las letras, el televisor
Do you speak english? el turismo sofico renta los alemanes bombas en Palomares vaya por Dios¡ y ahora con el destape de teta y trota los camuflajes las serpientes con traje de santurrón
Y es que la dentaura ya no están duras pa estas huesuras y llega la rotura y el personal que asentao endiquela como se jala, de carca a carca mientras cuecen la jaba suelta el cantar
María, coge las riendas de la Autonomía Marcelo, que los paraos quieren currelo Manuel, con el cacique que vas a hacer pues le vamos a dar con el tran, traca, tran, pico pala, chimpun y a currelar, para pa para pa para pa pa pa
Esto es la murga los currelantes que al respetable buenamente va a explicar el mecanismo tira palante de la manera más bonita, y popular sacabe el paro y haiga trabajo escuela gratis, medicina y hospital pan y alegría nunca nos falten que vuelvan pronto los emigrantes haiga cultura y prosperidad
Maroto, siembra la tierra que no es un coto Falote, que ya esta bien de chupar del bote Ramón, hay que acabar con tanto bribón pues le vamos a dar con el tran, traca, tran, pico pala, chimpun y a currelar, para pa para pa para pa pa pa
Esto es la murga de los currelantes que al respetable buenamente va a explicar el mecanismo tira palante de la manera más bonita, y popular sacabe el paro y haiga trabajo escuela gratis, medicina y hospital pan y alegría nunca nos falten que vuelvan pronto los emigrantes haiga cultura y prosperidad
Letra i música Carlos Cano
imatge: El quart estat. Giuseppe Pelizza da Volpedo 1901 - Milano, Civica Galleria d'Arte Moderna - Oli sobre tela, 293 x 545 cm.
