dimarts, 4 de setembre del 2018

Treball de profe a l'estiu?

Ahir molta gent va tornar a la feina, entre ells el personal docent de les escoles i instituts i m’hagués agradat tenir enllestida aquesta entrada del blog. Bé, aquí la teniu, perdoneu el retard.

Fa uns dies em feien a mans aquesta piulada d’@astrotouristing que referenciava una altra de @quimicahipolito on deia que havia preparat un “guest who” (Qui és qui?) sobre la taula periòdica.



La idea em sembla molt interessant, però avui, preferixo parlar d’un detall concret de la piulada, la frase: hay profesor@s que se curran su preparación durante el #Verano.

Ara és el moment en què surt el típic “suposat” gracioset d’humor cunyadil dient que com a mínim així alguns profes treballen una mica. Si ets d’aquests, pots abandonar l’escrit, si no, gràcies per continuar llegint.

Us adoneu, ens adonem, de què significa en realitat l’afirmació que resalto de la piulada? Que acceptem com a normalitat treballar en temps vacacional. És a dir, legitimem allò que hauria d’ésser il·legal per, com a mínim, amoral i injust. Hi haurà qui defensarà que s’això s’esdevè en molts àmbits laborals, però per aquest motiu no es converteix en legitimable; la pena de mort és legal en molts estats, normalitzant, per tant, allò amoral i injust. No siguem ingenus xaiets sota el jou capitalista…

No entraré ara a divagar respecte el fet que la jornada completa d’un membre del professorat, 30 hores, hauria de contemplar unes 10 complementàries (ja estaríem legitimant les hores de feina “a casa”) o si aquestes hores (correccions, preparacions de classes, etc.) ja haurien de ser-hi dins de les pròpies trenta hores; tot i que fa referència al mateix aspecte laboral, són figues d’un altre paner (o no!). Si més no, vull fer ènfasi en el fet que acceptem que així ha d’ésser que un treballador ha de dedicar part de les seves hores de vacances a treballar; bé, de fet hi ha qui ho justifica i aplaudeix! I això ens palesa el fet que la feina és el jou esclavitzant que destrueix la societat (aneu obrint els braços per acollir la realitat líquida i veureu com l’estrès continua fent estralls…); sí, Marx tenia raó quan criticava Hegel per la desafortunada sentència que el treball dignifica la persona. L’acceptació i normalització, especilament per qui no forma part del col·lectiu, és anar fent realitat el poema del pastor luterà Martin Niemöller (que erròniament s’atribueix al gran Bertolt Brecht) “Quan els nazis vingueren pels comunistes”. I malauradament, així sembla la nostra societat, amparada en el llançament contra la pròpia teulada en què esdevé el  virgencita que me quede como estoy si podem anar pasant dies per empènyer anys; emperò, en realitat, només legitimem els nostres esclavistes i llencem per la borda l’únic llast que com a treballadors no ens podem permetre perdre: les victòries que suposaren les conquestes dels nostres drets.

Ara bé, la veritable poma podrida que escampa la seva pròpia putrefacció és el propi col·ectiu docent que accepta, tolera i vindica aquesta situació. Aquesta situació hauria d’ésser contra legem, no hem de tolerar que la nostra realitat sigui que arribat el període vacacional no poguem gaudir del nostre descans ni del nostre temps perquè encara hem de dedicar hores i, cada vegada més, més hores a la feina. Ja n’hi ha prou!

Esclar que el professorat hem de treballar constantment per millorar i fer qua així la nostra activitat docent esdevingui millor en benefici de l’alumnat, però per fer això cal rendir les hores necessàries en dins de l’horari laboral i mai en període vacacional.

Si cerqueu treballadors dedicats 24 hores al dia set dies a la setmana feu-nos esdevenir robots androides, si no, permeteu-nos ésser persones!

Espero i desitjo que tingueu un bon curs.

P.S.: en seguirem parlant...

dissabte, 18 d’agost del 2018

el reino de espaÑa és un estat malalt (ferragosto de la Independència 2/n)

Ahir es complir el primer aniversari els atemptats a Barcelona i Cambrils... i què difícil semblava viure el dol!

Alguns diran que la societat catalana és una societat fracturada; emperò, és aquesta una mentida unionista que, malauradament, treballen amb molt d'esforç per intentar que esdevingui realitat: aquell anhel txètnik hispà de crear un Ulster a Catalunya. La societat catalana mostrà la seva unitat vers la barbàrie terrorista fa un any, aquella era la veritable cara de la Catalunya real; no pas aquella que demana no polititzar l'espai públic (encara continueu sense voler entendre que tot és política?, que la política és o hauria d'ésser l'art de governar la polis, ergo, la res publica?!) mentre ataca contra les més bàsiques llibertats des de la seva praxis filofeixista.

Exagero? Ahir l'anhel d'aquests tarats era mostrar la seva adhesió al borbó, de fet al monarca hereu del delfí del dictador que amassà part de la fortuna, entre llits d'amistançades, venent armes a qui les facilita a aquells que acaben perpetrant atemptats com el del Cap i Casal. També impedien l'accés amb pancartes amb el lema "Pau Justícia Llibertat" però lluïen estanqueres a dojo per deixar clar que vénen amb desitjos colonitzadors. I alguns d'ells intentaven agredir els periodistes de mitjans catalans. Tot molt digne d'uns "ciudadanos" (sic) que mai han condemnat el franquisme però que ens titllen de nazis a la primera de canvi. Per cert, la "més llesta de la classe" ens ha criticat per no comportar-nos com la Repúblique française o la Bundesrepublik Deutschland vers llur monarquies... aquest és el nivell. Aquesta és la xusma que ahir, malauradament, donava la raó al gran Ovidi Montllor i el seu aforisme "Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense". I tot això, ho feia en un acte on el que s'havia de fer era homenatjar les víctimes dels atemptats, llur famílies i les persones (de serveis públics o no) que les atengueren en aquelles hores infaustes.

I no podem oblidar que mentrestant, com deia en Jaume Clotet, els quatre màxims responsables dels mossos que van localitzar i neutralitzar l'escamot terrorista són a presó o imputats: HC Quim Forn, Cèsar Puig, Pere Soler i el major Trapero. Una vergonya i una revenja. Tal volta, per què impediren que, arran de la tragèdia (presagiada per l'exministre Margallo?) no pogueren fer-se, com deia en Fraga, amos dels carrers? I per si algú ho interpreta així, no estic pas afirmant que l'atemptat fos de falsa bandera (tot i que alguns s'esforcen perquè així ho acabem creient) però que potser eren conscients dels riscs i dels possibles beneficis cara a la repressió vers l'imminent referèndum (que ja es va demostrant com treballen las cloacas del estado...). Per cert, l'ésser vil que difama el periodisme, ja s'ha retractat de les seves mentides i the nota? Aquests sí haurien d'ésser a presó!

Ahir s'havia de viure un dia de dol compartit, com un sol poble; però aquells que voldrien netejar els carrers com en els anys trenta via Ordnung und Sicherheit ("orden y seguridad" en castizo, para aquellos que ven un problema en no ser monolingües) estan demostrant que tal volta no som un sol poble. Preferiren mostrar la seva bilis bestial i oblidar les víctimes. Mala peça al teler, Catalunya; pitjor la tenen, però, a la espaÑa de la mantilla als ulls.

P.S.: els bombers seran sempre nostres!

divendres, 17 d’agost del 2018

Un any després del 17-A. El poema que va florir d'aquell dia tràgic i on la llum es va imposar.

El 17 d'agost de l'any passat a primera hora de la tarda ens trobàvem en un pis de la Vila de Gràcia fent l'últim assaig preparant la nova versió del recital poètic Tres històries d'amor, sexe i ràbia que havíem de representar el dia següent. Érem a punt de començar quan decideixo fer una ullada al mòvil abans no em "desconnecti" durant una estona, en un dels grups de whattsapp un col·lega diu que hi hagut un atropellament massiu a Les Rambles. No és possible. No m'ho puc creure. Decideixo obrir twitter i comencen a aparèixer alguns comentaris. Diria que algun mitjà informatiu ja comença a fer-se'n ressò. Vaig dir a les altres quatre persones que eren allà (una d'elles la meva parella) el que acabava de llegir. Ja no vam poder desenganxar-nos de les notícies. Vam parlar amb les persones més properes (especialment amb qui era amb el meu fill) i vàrem restar junts aquelles tràgiques i incertes hores.

Òbviament, vàrem suspendre el recital del dia següent.

La lectura poètica fou ajornada fins el 2 de setembre. Aquell dia, en la part que pertocaria als "bisos" vaig "presentar" aquest text que vol homenatjar tant les víctimes com la resposta ciutadana. Tot i haver-la assajat algun cop a casa, no vaig poder evitar que la veu se'm trenqués i les llàgrimes fluïssin.

Avui us la vull fer a mans a tothom.




BCN 18/VIII/2017


El brogit ha deixat (tan) sols silenci.


Un silenci fèrric, plumbi
que trenquen les veus,
sempre innocents, dels infants.


Com un núvol de foscor
una furgoneta ha estavellat
el terror vers el carrer dels somriures.
S’ha emportat per davant
aquells futurs que ja mai
esdevindran realitats presents.


Han volgut desertitzar la ciutat;
però, fins en el més eixarreït erm
acaba plovent
i fent brollar la vida.


No serà l’aigua quan plou
qui netejarà els carrers,
serà la llum de la gent qui
abraçant l’esperança
derrotarà l’obscuritat
de la mort imposada.


Les flames de les espelmes semblen
moure’s perquè el vent
passa genuflexionant-se per retre homenatge.


Emperò, cadascuna d’elles xiuxiueja
que no té por;
tot creant una dansa
on la vida reneix de les cendres
com un au fènix;
on, de la innocent sang vessada
brotaran flors
com de la sang del drac,
per amor, floreixen roses;
on, dels silencis de condol
ressorgiran els mormols del enamorats
qui, agafats de la mà,
escriuran els llibres de la vida.


Han volgut esdevenir Les Rambles,
el carrer més alegre del món,
en un camp de batalla
entre els seu culte a la mort
i la nostra necessitat,
el nostre anhel,
la nostra aposta decidida per la vida.


I davant del seu odi
sempre ens trobaran;
perquè no els tenim por.


Aquesta ciutat haurà vist perdre moltes revolucions,
però, la lluita per la vida
no la perdrem pas;
ni venceran ni convenceran
aquells que tenen la mort per bandera,
enfront trobaran les legions
d’aquells que somniem un altre món possible,
un món millor
per viure aquesta imperfecta vida.
Sempre, fins la victòria.


acabat de signar a BCN
el 2/IX/2017
festivitat de Santa Raquel
i data, per ajornament de la prèvia, de la 3a edició
del recital Tres històries d’amor, sexe i ràbia




dijous, 9 d’agost del 2018

Ferragosto de la Independència (1/n)

(...) Des d’aleshores han passat moltes coses , algunes molt dolentes, les altres pitjors. Vivim uns dies d’una total confusió, i és indecent de fingir, em penso, cap mena d’optimisme. Diuen que s’apropen fets i proves apocalíptics: és ben possible i, en tot cas, serà una mica desagradable d’haver-ho de suportar. (...)


Aquesta afirmació podria ben bé ésser escrita per qualssevol dels cronistes o opinadors en els nostres mitjans de comunicació en aquest càlid agost de 2018 o en les cartes que els presos polítics s’intercanvien amb la població del país; però no, aquesta afirmació fou escrita el 26 de març de l’any 1968 per aquell geni de les lletres que fou en Salvador Espriu amb motiu de la reedició, en aquell cop bilingüe, de La pell de brau.

Tal volta podríem pensar que el camí vers assolir la independència i fer efectiva i real la República de Catalunya ve de lluny, de molt lluny; així que, enmig de la calorada, pensem en la tardor i l’hivern “políticament calents” que vindran i que cal que ens trobin tossudament alçats i amb les eines ben esmolades.



diumenge, 5 d’agost del 2018

10 anys

10 anys
(...) leaving busy chase of wealth and learning
For idle dreams of things which cannot be.
Emily Brontë



Els estels fugaços han travessat el cel
emportant-se’n amb ells el temps del temps,
fent de la nostàlgia de futur
una reminiscència dels passats
que tal volta pogueren esdevenir-se.


Som pols estelar que es trobà
i vam ajuntar les mans
omplint-les de somnis,
la nostra grufa,
per anar il·luminant la foscúria infinita
de la nit eterna.


Els horitzons romanen al llunyedar;
com ampolletes d’hores,
tot presenciant la crescuda de la gespa
mentre el foc crema
mantenint viva la nostra llengua;
perquè no hi ha espills,
hi ha la química veritat de la reacció
que durà fins la naixença de la vida.


El camí es glosa a cada passa
i la llum del niu venç el no-res;
la fantasia s’acompleix real.


Gràcies vida per donar-nos-nos.


N.B.S.

Can Niuet (Barcelona) 5/VIII/2018



dijous, 31 de maig del 2018

Alliberem-nos, companys, de les mentides d’aquells que no saben governar la nau

A furore Normannorum libera nos Domine




Diuen que després del saqueig del monestir de Sant Cubert a Lindisfarne el 793 dC aquesta lletania esdevingué clam de la població a les illes britàniques i irlandeses (les Oileáin Iarthair Eorpa).  Més enllà de plantejar-nos si aquesta apòcrifa cita hauria d’ésser furore o furare , avui en dia allò que ens hauria de fer-nos cercar la millor protecció com si haguéssim de fer front als (suposats) berserkers, són aquells que es creuen posseïdors de la veritat absoluta com a heralds divins.


Hi ha persones que s’arroguen de la realitat des de la seva pròpia interpretació i pretenen que tothom combregui amb la seva pseudologia fantàstica. El problema social d’aquest fet es produeix quan aquests éssers esdevenen lul·lianes Na Renards. Aquestes bèsties no admeten ni toleren ni la crítica ni el diàleg, sols entenen el posicionament marcial en el seu dogma; ergo, si et trobes situat en la discordànça se t’hauria d’aplicar, des de llur òptica, la mort a la intel·lectualitat traïdora.


Per aquest motiu, només queda un posicionament objectivament acceptable: si no hi ha justícia per al poble, no que no n’hi hagi pel govern. No hem d’obviar que You can fool all the people some of the time, and some of the people all the time, but you cannot fool all the people all the time. Per això, o ens mantenim ferms en la nostra resistència o al final ens trobarem que Als sie mich holten, / gab es keinen mehr, der protestieren konnte.


Alliberem-nos, companys, de les mentides d’aquells que no saben governar la nau.


Barcelona a 30/V/2018

dijous, 15 de febrer del 2018

Succeí (escrit per a en Xavier Perramon)

El proppassat 1 de febrer, un geni molt especial anomenat complí 50 anys, i els seus companys es conxorxaren per regalar-li algunes paraules de felicitació.

Avui us faig a mans l'escrit, una mica "paranoic" (podia ésser d'alguna altra manera) que vaig dedicar-li. Espero que us agradi. Podeu jugar a trobar les referències; fins i tot, a trobar-li un sentit i, si ho feu, explicar-me'l xD.


Succeí. L’evolució no ho hauria previst mai, però la intel·ligència artificial ho va aconseguir: va fer el salt d’espècie. Tal vegada Déu no jugava pas a daus, però la calamitat feu que les joguines s’alcessin contra els aprenents de Prometeu. I no, no succeí pas en una galaxia molt, molt llunyana; succeí dins d’una bala blava.
Tal volta, ara només resta que en Tom marxi cap a l’espai i qui sap si trobarà en Kirk si en HAL no pren el comandament. La República pràcticament és desapareguda. Només uns pocs alumnes d’un reduït grup de genis planeja la resistència. No foren pas el trífids, ni hi haurà mags amb cicatrius per voltar l’spin del destí. L’última guspira pot ésser una càrrega de brigada lleugera; qui serà el poeta que preguntarà als ulls dels infants “com ho podien ells saber, petit rebel?”.
Els androides continuaven cercant psiquedèlics amb què somniar horitzons d’on vindran pluges suaus quan els vaixells pirates assaltaren les assegurances del poder: els klickys havien esdevingut vius. Naixien més figuretes que nadons, i volien recuperar un món de somnis i no pas de malsons corporificats. El motí no faria presoners.
Els últims supervivents consultaren l’oracle. Lo Gat diu: We can be heroes, just for one day...

Natxo Barrau i Salguero
Barcelona i Calella gener 2018

P.S.: va ésser un plaer aprendre de tu, geni, a exercir de docent.

dissabte, 20 de gener del 2018

En el dia en què hauries fet 78 anys



Un ble de llum de la posta de sol
ix del llunyedar,
deturat del seu camí
vers la nit de l’Univers,
per fitar l’última llum
d’aquest instant.
Pressenteix
el moviment de l’aigua
en el seu riu fins la mar;
intueix
les volves nivals
acaramullant les petjades a la sorra;
sap del cert,
com tot far a la foscúria,
que tot caminal
revé a un final
que no fou principi.


Tal volta,
nos som pols d’estels
i l’Univers
és i serà la nostra matriu i tomba;
mes, en aquesta clepsidra
que se’ns atorga per viure,
hauríem de fer
l’últim sender
tot sotjant
l’aiguaneix
que tant remot se’ns mostra
on brolla un plor radiant
que serà
esclat de Big Bang.


Natxo Barrau i Salguero

Barcelona, 20/I/2018


dilluns, 1 de gener del 2018

Llibres llegits durant el 2017



  • Vidas escritas Javier Marías
  • Antologia de la poesia científica del segle XIX en llengua catalana Josep M. Núñez Espallargas
  • Com ensinistrar un drac per Singlot Sardina Terrible III traduït del nòrdic antic per Cressida Cowell
  • Primates La intrépida ciencia de Jane Goodall, Dian Fossey y Biruté Galdikas Jim Ottaviani i Maris Wicks
  • Robaiyat (Cançons de beure) Fernando Pessoa (Selecció i traducció a cura de Gabriel de la S. T. Sampol)
  • Pallars 1487 El darrer comtat Núria Garcia i Quera (guió) Oriol Garcia i Quera (dibuix)
  • L'origen de la vida Aleksandr I. Oparin / John B. S. Haldane
  • Heavy metal Francisco J. Satué
  • Fort Pienc, ahir i avui Gisela Boronat, Joan Mayoral
  • Historias curiosas de la medicina José Ignacio de Arana
  • Reinas de los mares Las mujeres piratas alrededor del mundo Jane Yolen ilustrado por Christine Joy Pratt
  • Fauna endèmica: evidència d'evolució diversos autors
  • La màgia del meu nom Il·lustracions: Marta Viader · Andrés Arcos / Autors: Dirk Hampel · Cristina Broquetas
  • Neus Català Testimoni d'una supervivent Neus Català i Rosa Massagué
  • 1714 El setge de Barcelona Guillem H. Pongiluppi & F. Xavier Hernàndez Cardona
  • RCDEspanyol. Història d'un sentiment Héctor Oliva
  • 100 motius per ser perico Marià Veloy
  • Nicolau blanc-i-blau i el seu amic Quitu Georgina Esteva (il·lustracions Montse Buñuel)
  • Històries en blanc-i-blau L'ESPANYOL explicat pels seus cronistes VVAA
  • per 13 raons Jay Asher
  • El clan de los imagineros José Antonio Rojas López
  • Estats alterats de la ment Diversos autors (Cryptshow i Males herbes presenten)
  • El carreter Selma Lagerlöf
  • Hem nedat a l'estany amb lluna plena Raimon Esplugafreda
  • Demana-m'ho així i et diré que sí Josepa Elena Sopeña
  • Seis piezas fáciles (La física explicada por un genio) Richard P.Feynman
  • Les XII proves d'Astèrix text basat en el guió de René Gosciny & dibuixos d'Albert Uderzo


Enguany el llistat és força més breu que anys anteriors; la paternitat i un any periodísticament molt ple que ens ha fet recuperar el costum de la ràdio i de llegir premsa.