Intentant cercar paraules, però sembla cada que cada dia són més esmunyedissos, els mots; tal volta, allò important és teixir, desteixir i tornar a teixir negre sobre blanc fins trobar un petit centelleig.
La dutxa: un indret on deixar-se plorar.
La dutxa
Refugi i reialme,
territori privat
on el món s’esvaeix
i deixa de ser món
per ser una promesa
o tot un no-res.
L’indret
per retrobar-nos,
no tant per la possibilitat
de somniar
futurs
de què sentir nostàlgia
o per imaginar
cossos
mai tocats
però sí anhelats;
no és per sentir
l’acaronament
d’allò que vam desitjar
però mai ens vàrem atrevir a lluitar per;
no és per ser el temple
on refermar
el nostre vassallatge i sumisió,
serfs
i esclaus de la nostra religió
triada;
és el cau
primordial
on plorar
i deixar-nos plorar…
allà on la por, el dubte,
la tragèdia
i els interrogants
dels delers
s’escorreran
com llàgrimes a la pluja
per aprendre a nedar
o ofegar-se
per una salvaguarda incerta.
NBS
BCN 7/VII/2021
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada