La dona que salava la mar

 La dona que salava la mar

La llum existeix per trencar la foscor, l’obscuritat és el revers necessari de la llum; el bé naix per lluitar contra el mal, l’ordre existeix per combatre el caos entròpic; el paradís té cabuda com a oposició a l’infern diari; la Fantasia per explicar allò que la Ciència no pot; el plaer per ofegar la por.

En els confins del món, més enllà d’on habiten els dracs, allà on l’horitzó pot albirar-se a ell mateix, hi ha l’illa més idílica del món conegut i l’ignot. Hi viu la Qaelur. La consideraríeu la criatura més meraellosa de l’Univers; beutat, intel·ligència, simpatia, amorositat; tots els possibles dons en ella convergien… però no us voldríeu trobar pas en la seva pell. Cada nit, en sortir la Lluna ella es ficava en l’aigua, podia triar un dels seus records; sempre escollia el mateix. I així, podia complir la seva escomesa: plorar fins l’albada per salar la mar. Ella eixia de l’aigua en fer-ho el Sol, i, bressolada per les onades, recordava, descansava?, i dormia fins la propera nit.

Diu la llegenda que cada vegada que una persona sent per primera vegada la història de Qaelur, tria el seu propi rècord més trist perquè sigui el que sempre plori per salar la mar.

Natxo Barrau i Salguero

Barcelona, matinada 12/VII/2021