El temps no passa pas per damunt la nostra pell
l'erosiona com rierols i glaceres amb la ferma roca
tot originant-hi lleres i valls en forma de surcs perennes;
ferida rere ferida modifica l'orografia del nostre cos
planeta vivent en el seu inexorable avenç cap a una inevitable mort.
cada vivència modelarà la nostra existència
modificant-nos sempre en un perpetu moviment
tot i que volem persistir deturats en un indret,
una persona o un sentiment.
Amb sort, amb molta, molta sort,
apareixerà, fruit de l'amor, alguna petita cova
on aixoplugar els brots vitals.
El temps, mentre t'estomaca, afirma que res és etern,
ni tan sols l'amor, miratge perdurable mentre dura;
tal volta només la mutabilitat i el propi avenç del temps arribaran fins al final.
Mentrestant, jo romandré aquí pertinaç en la doctrina
d'ésser només si sóc en i amb tu;
presentant batalla, al temps i l'erosió
perquè el meu cos i el meu jo
esdevinguèrem el que som per l'acció de les teves mans i paraules.
El temps no passa pas per damunt la nostra existència,
voldria rosegar-nos fins tornar-nos pols d'estels, novament;
de muntanya esdevindré, si és menester,
amb la fermesa incorruptible de romandre aquí per a tu.
Atzavara Bel·lis (N.B.iS.)
entre els rius Bellós i Aso
agost setembre de 2021
9/IX/2021
diada de St Otger
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada