Encimbellat dalt d’un penya-segatabraonant llàgrimes a l’horitzó
per escoltar les veus del passat
en la remor del vent;
així, derrotat per la inexorabilitat
d’un temps sense temps,
em sento en tatarla fosca sorra de la platja sens fi
que serà explicar-li al teu nét
com l’hauries estimat
si no hagueren segat les teves amarres.
Plegats encendremç
foc d’atxes a la vora de la mar
per si les onades
trenquen mai un cargol de mar
amb la llum de la teva veu.
Natxo Barrau i Salguero
Barcelona 20/I/2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada