La novel·la de La clau de Sarahescrita per Tatiana de Rosnay esdevingué un fenomen editorial i consegüentment fou duta al cinema recentment i, sembla ésser, amb força bona acollida. Tot i això, les meves referències respecte a la mateixa eren escasses. Així que quan ara fa uns dies me la recomanaren vaig acceptar llegir-la.
Elle s'appelait Sarah ens narra, en una història en dos temps, la història d'una nena jueva que patí des de juliol del quaranta-dos la persecució del nazisme amb la col·laboració del govern de Pétain, iniciant-se amb l'acció del Vélodrome d'Hiver. La història d'aquesta nena es veurà entortolligada amb la de la Julia Jarmond, una periodista parisina d'origen americainea qui li demanaran que prepari un article sobre la desgràcia del Vel' d'Hiv' a les portes del sexagèsim aniversari.
Aquest punt de partida pot semblar força interessant, i la novel·la es llegeix força fàcilment; però pateix del que podríem anomenar les seves formes i maneres de certs best-sellers moderns: una escriptura “fàcil” i poc descriptiva, els personatges els crees a partir de poques dades, en una estructura de capítols (excessivament) breus que semblen precipitar la història; tot i això, les poc més de quatre-centes pàgines són excessives perquè en certs moments, tot i que sembli mentida per la forma de narrar, la lectura es fa lenta, perquè el greu problema és que és predicible. A més a més, en molts moments la història no ens sembla creïble, especialment la història moderna que mou la narració. Ho sento, però aquests personatges de vida elitista, tot i que ens els vulgui humanitzar traumatitzant-los o generant-los problemes, em carreguen en excès.
Crec que és una novel·la que molt eficientment serveix de base per a un guió cinematogràfic, ara em manca comprovar com fou l'adaptació fílmica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada