Aquest passat dia de Sant Jaume es complien vint anys que la meva ciutat, Barcelona, celebrava la cerimònia d'inauguració dels Jocs Olímpics corresponents a la vint-i-cinquena olimpíada moderna, just el mateix dia que s'inicien les proves dels vostres jocs, dues vesprades abans de la vostra cerimònia. No és cap secret que avui en dia els JJOO són molt més que un esdeveniment esportiu i que la seva transcendència permet mutar la ciutat que els hostatja. Afortunadament, supose, poden acabar arrelant en l'esperit col·lectiu de les persones que els visqueren, ja sigui des de dins o fent-se'ls seus, per exemple, essent un ciutadà de l'urbs que els organitza.Per aquestes contrades, la situació econòmica actual, és ben sabut, és, com a mínim, precària, i no sembla que qui ha de posar mesures per pal·liar-ho s'esmerci acuradament; ara bé, sembla que les grans conquestes esportives poden ésser un placebo força efectiu en certs casos econòmicament clínics. Sigui com vulgui, és obvi que aquests dies cal recordar aquella efemèride i, fins i tot gaudir-la, permetre emergir tota la gaubança que els records floriran. I fins i tot, caldria aprofitar-ho per fer una crida per tractar de recuperar, reconstruir seria, possiblement, més acurat dir, aquella bona entesa institucional i aquella companyia social.
Previ a aquestes remembrances cert esperit olímpic ha niat en la meva persona en veure les imatges de la torxa olímpica en el cim d'Snowdon. Val a dir que ja en veient en els noticiaris l'eixida des d'Olímpia del foc olímpic brollà de l'àmfora pandoriana la broma de les recordances associades a aquell estiu màgic per la ciutat comtal i que arriben a les meves costes amb aquella barca que atracava a les costes empordaneses duent-nos la flama a les mans d'una bella sacerdotessa pèl-roja.
I, com succeeix sempre que la memòria fa acte de presència en el nostre dia a dia, comences a plantejar-te si tots són vers records o si part és una (re)construcció que el nostre sistema nerviós ha generat com un artista del collage; tanmateix, fa vint anys jo en tenia dotze. Entortolligats dormen els somnis d'ésser voluntari o rellevista de la torxa, sabedor que l'estiu l'havíem de passar fora. Ara bé, mai podrem, ni voldrem oblidar, aquell disset d'octubre del vuitanta-sis al Palais de Banlieu i aquella frase: ...a la ville de... Barcelona. Ni els salts d'en Maragall junt en Pujol. Sense deixar de jugar al i si... imaginant la ciutat sense aquella transformació holística.
Recordo veure la cerimònia d'inauguració dels jocs tot sol, o si més no, no tota l'estona acompanyat, al menjador de la casa on érem gràcies a una ínfima televisió “portàtil”, d'un nombre escàs de polsades, en blanc i negre. Sí, jo els màgics i meravellosos colors de la cerimònia els vaig descobrir en els segon visionat; a mi, les cerimònies em captivaren dues vegades. Tot i això, els meus records són acolorits, afortunadament vaig veure les cerimònies en tota la seva plenitud al cap de molt poc temps, i conviuen amb un record, quasi d'experiència sensorial extra-corpòria, de mi mateix veient els jocs en aquell televisor.
Vaig viure entregat aquells jocs olímpics, i com tota la ciutadania barcelonina, crec que encara creiem la veracitat d'aquella frase que havien sigut els millors jocs olímpics de la història. Sabíem que tots, aquells jocs foren col·lectius, havíem fet història. Havíem viscut un moment històric.
Si hagués de triar algun moment de tot el procés que implicà aquella olimpíada els centraria en les cerimònies. Aquell “HOLA” que encara avui em dia em sembla el més preciós cant de benvinguda. Els corprenedors espectacles de la Fura dels Baus i Comediants (podrien ser responsables de certes tendències meves?). Aquella cançó de “Barcelona” que Mercury no pogué cantar a l'Estadi Olímpic de Barcelona. Les llàgrimes provocades per la marxa d'en Cobi marxant volant a solcar els cels en el seu vaixell de paper... I sí, la veu del gran Constantino Romero dient “atletas, bajen del escenario”. Ara bé, crec que tothom es queda amb el gran moment de l'encesa del peveter amb la fletxa d'en Rebollo.
Si voleu imatges esportives, aquella pilota al pal a cinc segons de l'acabament de la final de waterpolo, l'entrada de Dani Plaza a l'Estadi, el gol de Kiko, les exhibicions de Vitali Xerbo, el Dream Team (i l'etern dubte de què hagués succeït front una URSS o una Iugoslàvia, o una selecció europea); però, especialment, el saber que estàvem vivint els nostres Jocs Olímpics. I, per descomptat, la tarda a l'estadi veient els Paralímpics.
Potser no fou la més gran reivindicació possible, però aquells jocs olímpics posaren Barcelona en el mapa mundial, li permeteren recuperar part del seu prestigi no sols com a capital de Catalunya sinó de la Mediterrània.
Suposo que per la gent gal·lesa els Jocs Olímpics de London 2012 poden significar l'orgull d'ésser membres del UK, com hereus d'aquell gran imperi, o el record que resta molt de camí per fer abans no desperti Owain Glyndwr. Sigui com vulgui, veure les imatges de la torxa olímpica, la més gran representació del foc furtat per Prometeu als déus, recorrent les terres de Cymru em sembla una bellísima estampa i fa brollar dolços records i somnis en la meva persona.
P.S.: El meu gran somni olímpic ara per ara és poder veure desfilar algun dia el meu país: Catalunya. Però aquesta, és una altra història que encara resta per escriure...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada