Us deixo un bell fragment d'una carta que R. M. Rilke escriu en el seu Cartes a un jove poeta en la traducció d'Anna Punsoda.
Si ahir parlàvem de la possibiltiat de vèncer els dracs, avui podem plantejar-nos qui o què són o poden esdevenir aquets dracs...
Però només el que arrisca, el que no està tancat a l’enigma, viurà la relació amb els altres com una cosa viva i serà el creador del seu propi existir. Perquè, si considerem la nostra existència individual com una sala grossa o petita, veurem que la majoria d’homes no coneixen més que un raconet de la seva estança, una repisa, una franja que recorren, amunt i avall, amunt i avall, contínuament. Així obtenen una certa seguretat. I en canvi, molt més humana és aquella inseguretat tan plena de perills que obligava als captius d’Allan Poe a palpar els contorns de les seves terribles presons subterrànies! que els obligava a acostumar-se als indescriptibles horrors de la seves estances! Però nosaltres no som presoners. Cap trampa ni cap llaç ens retè ni hi ha res que hagi d’espantar-nos o de causar-nos turment. Hem estat portats a la vida perquè és amb la vida amb qui millor concordem. A més a més, gràcies a un reajustament mil·lenari, hem esdevingut tan similars a ella que, quan restem immòbils i en silenci, per una mena de satisfet mimetisme, ni tan sols se’ns pot distingir del nostre entorn. No tenim cap motiu per desconfiar del món: el món no està en contra nostra. Si tenim pors, són les nostres pors; si tenim abismes, aquests abismes ens pertanyen; si hi ha perills, els hem de procurar estimar. Només si procurem arranjar la nostra vida d’acord amb aquell principi que aconsella mantenir-se sempre en la dificultat, el que ara encara ens sembla estrany esdevindrà font de consol i confiança. I com podem oblidar aquells mites antics que són a l’origen de tots els pobles, aquells mites de dracs que al moment culminant acaben transformant-se en princeses? Potser tots els dracs de les nostres vides no són més que princeses que esperen veure’ns bells i plens de vigor. Potser l’horror no és res més que, en essència, un pobre desvalgut que reclama la nostra ajuda.
Després del que acabo d'escriure em trobo amb aquest text que dóna l'altra visió a les meves paraules. Podria ser "4. La bufa del despertar de l'abisme" Estic per afegir-ho...
ResponElimina"No tenim cap motiu per desconfiar del món: el món no està en contra nostra. Si tenim pors, són les nostres pors; si tenim abismes, aquests abismes ens pertanyen;"
No es pot dir amb millors paraules. M'ha fet fer un somriure de tocada i enfonsada! però sabent que sé perdre i sé guanyar.
M'ha agradat i ajudat molt llegir això en aquest precís instant.
Gràcies.
Ara "només" cal acceptar la seva veritat i actuar en conseqüència.
EliminaBo que aquesta entrada sigui útil a més a més d'un gran text.