el proper DIJOUS 17 DE MAIG faig una lectura poètica.
on? al mateix lloc de sempre; al casal de Les Corts, Dolors Masferrer, 33-35.
hora? a les 21h.
aquesta vegada l'escenari serà compartit. Després d'un servidor hi haurà una altra actuació.
només serà una horeta -o una micona més-.
com arribar:
http://www.diablesdelescorts.cat/onsom.html
dimecres, 9 de maig del 2007
dimarts, 8 de maig del 2007
1r DIA
Aquest matí ha tingut la meva primera experiència com a profe -des de l'òptica que m'avaluen-.
Ha sigut interesant; els nanos han estat "força" participatius i l'activitat ha sortit com esperàvem. Cal esmentar que no era gaire complicada; sobre un esquema calia que col·loquesin una sèrie de conceptes i els tinguessin clars (e.g.: òocit, òvul, nidació, estrògens, zigot...).
Demà, més; tot i que ho fa la Sílvia sola. El dilluns em tocarà a mi, la part de desenvolupament embrionari tot sol.
Com no, quan hem posat els deures s'han queixat...
Ha sigut interesant; els nanos han estat "força" participatius i l'activitat ha sortit com esperàvem. Cal esmentar que no era gaire complicada; sobre un esquema calia que col·loquesin una sèrie de conceptes i els tinguessin clars (e.g.: òocit, òvul, nidació, estrògens, zigot...).
Demà, més; tot i que ho fa la Sílvia sola. El dilluns em tocarà a mi, la part de desenvolupament embrionari tot sol.
Com no, quan hem posat els deures s'han queixat...
dijous, 3 de maig del 2007
La dolça nit havia eixit
des del fons del seu amagat llit;
en els carrers lluïa la foscor
amb calms fars de freda brillantor.
Obaga arriabava la buidor
que ens robava nostre delit;
mes no ens negava en l’oblit:
en comiats, l’amistat fa amor.
Cada galta un petó obté,
esclaten els llums de lluentor;
un bon senyal, tothom es digué.
Dels jardins de l’hortizó, al cor,
la nova espècie nasqué
d’una massa preciosa flor...
BCN 15-18/IV/2007
aquest petit text naix dedicat i inspirat per Irene Muro. L'amistat és un ens tant poderòs que pot acabar amb la llum amb un simple petó de comiat...
des del fons del seu amagat llit;
en els carrers lluïa la foscor
amb calms fars de freda brillantor.
Obaga arriabava la buidor
que ens robava nostre delit;
mes no ens negava en l’oblit:
en comiats, l’amistat fa amor.
Cada galta un petó obté,
esclaten els llums de lluentor;
un bon senyal, tothom es digué.
Dels jardins de l’hortizó, al cor,
la nova espècie nasqué
d’una massa preciosa flor...
BCN 15-18/IV/2007
aquest petit text naix dedicat i inspirat per Irene Muro. L'amistat és un ens tant poderòs que pot acabar amb la llum amb un simple petó de comiat...
dimecres, 2 de maig del 2007
mi último sentimiento para ti
Esta canción es para ti;
o mejor dicho,
es por ti.
Espero que sea
la última que te escribo.
Ya que no puedo quemarte
defenestraré tu recuerdo.
Tú sola lo has hecho trizas;
lo has dejado en coma,
permíteme que le retire
la respiración asistida.
Total, no creo que te importe.
Que te jodan.
No hace falta
que baile la noche,
ni que el cielo
apague las estrellas.
Cuán estúpido fui
seduciéndome en tu risa;
macabra danza de muerte.
Esta catarsis
será la quimioterapia
para el cáncer
de tus mentiras.
Perdí la cruz del sur
entre tus manos,
sirenas que me alejaban
del edén de (mi) ítaca
hacia tus escollos
donde sólo podía encallar
en el desastre
de un naufragio de muerte.
Tu lengua fue la fruta
para mantenerme en el infierno;
pero sabré salvarme de ti,
huir, y no mirar hacia atrás.
No recordaré
tu cuerpo agelasto;
fundiré en veneno
la saliva que permanece
en mi piel
y la enfrascaré
para que sirva de antídoto
y nunca me libere
de haberte olvidado.
Cuando en los espejos
de las eternas esquinas
entregues tus abrazos,
yugo y flechas,
no verteré lágrimas;
ni tan siquiera
pediré perdón
por haberme dejado
embaucar por tu seducción,
simplemente
te habré olvidado
en eterno odio
que acabará
cuando firme este escrito.
Siempre se me dio mejor
cantar tus dulzuras;
pero me he declarado
diabético,
y mi nueva prescripción
sabe aun más dulce
y placentera.
Matarte de un plumazo,
con unas simples
palabras;
sin emborronarme
con tu sucia sangre
de puta de los sentimientos.
Sólo podré maldecirme
por un error:
el tiempo que permití
que me robases
para los que sí lo merecen.
El dolor pasará
y el alma resucitará,
incluso habrá entrado
en el paraíso
al haber superado
el desierto de tu apocalipsis.
Hasta aquí
hemos llegado;
finalizaron los doce trabajos.
Estoy a punto
de firmar este escrito;
oficializar tu óbito,
incinerar tu recuerdo
y lanzar tus cenizas
al olvido más absoluto
de la libertad.
BCN 2/V/2007 2:22
o mejor dicho,
es por ti.
Espero que sea
la última que te escribo.
Ya que no puedo quemarte
defenestraré tu recuerdo.
Tú sola lo has hecho trizas;
lo has dejado en coma,
permíteme que le retire
la respiración asistida.
Total, no creo que te importe.
Que te jodan.
No hace falta
que baile la noche,
ni que el cielo
apague las estrellas.
Cuán estúpido fui
seduciéndome en tu risa;
macabra danza de muerte.
Esta catarsis
será la quimioterapia
para el cáncer
de tus mentiras.
Perdí la cruz del sur
entre tus manos,
sirenas que me alejaban
del edén de (mi) ítaca
hacia tus escollos
donde sólo podía encallar
en el desastre
de un naufragio de muerte.
Tu lengua fue la fruta
para mantenerme en el infierno;
pero sabré salvarme de ti,
huir, y no mirar hacia atrás.
No recordaré
tu cuerpo agelasto;
fundiré en veneno
la saliva que permanece
en mi piel
y la enfrascaré
para que sirva de antídoto
y nunca me libere
de haberte olvidado.
Cuando en los espejos
de las eternas esquinas
entregues tus abrazos,
yugo y flechas,
no verteré lágrimas;
ni tan siquiera
pediré perdón
por haberme dejado
embaucar por tu seducción,
simplemente
te habré olvidado
en eterno odio
que acabará
cuando firme este escrito.
Siempre se me dio mejor
cantar tus dulzuras;
pero me he declarado
diabético,
y mi nueva prescripción
sabe aun más dulce
y placentera.
Matarte de un plumazo,
con unas simples
palabras;
sin emborronarme
con tu sucia sangre
de puta de los sentimientos.
Sólo podré maldecirme
por un error:
el tiempo que permití
que me robases
para los que sí lo merecen.
El dolor pasará
y el alma resucitará,
incluso habrá entrado
en el paraíso
al haber superado
el desierto de tu apocalipsis.
Hasta aquí
hemos llegado;
finalizaron los doce trabajos.
Estoy a punto
de firmar este escrito;
oficializar tu óbito,
incinerar tu recuerdo
y lanzar tus cenizas
al olvido más absoluto
de la libertad.
BCN 2/V/2007 2:22
¿SABEN DE NOSALTRES?
COSMOS fou una sèrie que s’implantà molt fortament en l’ànima de moltes persones. El gran mestre Carl Sagan ens obrí els ulls a molts i ens despertà l’esperit observador i crític que cal en les persones que somien amb la Ciència.
[Quin gran exemple seria el blog de la nostra estimada Àngela]
Recorde dues dades. Si els 15 mil milions d’anys d’història de l’Univers fos un calendari, noltros, quelcom similar a la humanitat, apareguerem a les 22:45 –aprox- del 31 de desembre; l’altre és que a prop del nostre planeta Aigua –o Gaia, com us agradi més- podria haber 1 bilió de civilitzacions que podrien haber superat la tecnologia nuclear –es a dir, no autoimmoalr-se a l’espai-.
¿Què seríem nosaltres per ells? No és egòlatre ni egocèntrica la pregunta; de fet, ells serien els més avançats i els que prendrien contancte amb nosaltres. ¿Es sentirien com Colom davant els indis? Ó, ¿com un naturalista davant una nova espècie a l’illa de Borneo? Posiblement, seríem com una imatge del seu passat més focs, més tenebrós. Potser el primer que els podríem demanar és que ens ensenyesin Respecte. Tot i que també m’imagino que “les grans potències” (sic) pensarien que ens ataquen i caldria “defensar-nos”.
Som, ara mateix, un càncer per Gaia; però sols una mota de pols a l’Univers. Hem sigut capaços d’entendre La Mort; però desconeixem el Sentit de la Vida.
Si algú ens observa des de l’espai, què estarà fent davant la nostra estupidesa: riure o plorar?
[Quin gran exemple seria el blog de la nostra estimada Àngela]
Recorde dues dades. Si els 15 mil milions d’anys d’història de l’Univers fos un calendari, noltros, quelcom similar a la humanitat, apareguerem a les 22:45 –aprox- del 31 de desembre; l’altre és que a prop del nostre planeta Aigua –o Gaia, com us agradi més- podria haber 1 bilió de civilitzacions que podrien haber superat la tecnologia nuclear –es a dir, no autoimmoalr-se a l’espai-.
¿Què seríem nosaltres per ells? No és egòlatre ni egocèntrica la pregunta; de fet, ells serien els més avançats i els que prendrien contancte amb nosaltres. ¿Es sentirien com Colom davant els indis? Ó, ¿com un naturalista davant una nova espècie a l’illa de Borneo? Posiblement, seríem com una imatge del seu passat més focs, més tenebrós. Potser el primer que els podríem demanar és que ens ensenyesin Respecte. Tot i que també m’imagino que “les grans potències” (sic) pensarien que ens ataquen i caldria “defensar-nos”.
Som, ara mateix, un càncer per Gaia; però sols una mota de pols a l’Univers. Hem sigut capaços d’entendre La Mort; però desconeixem el Sentit de la Vida.
Si algú ens observa des de l’espai, què estarà fent davant la nostra estupidesa: riure o plorar?
dimarts, 1 de maig del 2007
1r DE MAIG DE 2007
El Manifest Comunista s’inicia:
Fins avui, la història de qualsevol societat ha estat la història de la lluita de classes. homes lliures i esclaus, patricis i pebleus, nobles i serfs, mestres dels gremis i fadrins, en una paraula, opressors i oprimits, en perpètua oposició, han portat a cap na lluita ininterrompuda, ara secreta, adés oberta i que havia acabat sempre sia per una transformació revolucionària de tota societat o per la ruïna comuna de les classes en lluita.
I és aquesta una veritat inqüestionable; més enllà de la ideologia de qualcú. I, desgraciadament, encara massa vigent i necessàri de recordar en els inicis del segle XXI. Donem els noms que volguem –o vulguin- a les revoltes, en procès o embrionàries; però sempre seran aquesta lluita de classes; i conseqüència de l’existència d’aquestes, cada vegada més separades, classes.
Calen exemples que reflectin que el somni que ens trencaren és encara necessari? La desigualtat entre “el nord” i el sud”; l’existència d’un trecer, un quart i un cinquè món; les “guerres preventives”; la indiferència respecte Gaia; les revoltes de les banlieus; la interminable collita de somnis arrabassats a “l’estret de la mort”...
Però. avui, Dia del Treballador, vull fer una reflexió respecte un punt força concret. Hem sentit molt a parlar d’aquesta nova generació a l’estat espanyol de “els millors preparats” de la història. Els famosos mileuristes. Que no oblidem que hi ha molts que hi són per sota. La idea és afegir a aqüesta circumstància un altre factor i tindrem l’equació: la fractura, definitiva, del sistema social de pensions. És cert que aquest és un fantasma que fa molt que amenaça i sempre hi ha qui diu que és foragitat. Mentida, mai ha sigut foragitat. I el sistema, tal i com és plantejat –ien elq eu elspolítics han deixat de preocupar-se-, va cada vegada més cap a la fractura total. Una fractura on uns poden viure sense gaire preocupacions: un sou digne –de veritat-, sense problemes amb hipoteques i amb capacitat per preparar-se un pla de pensions; mentre la majoria fan malabarismes per arribar a final de mes, i per tant no hi ha posibilitat de pensar en assegurar-se el futur –prou difícil es veu arribar a la primera cantonada-.
És a dir, que si el sistema social no és renovat, “els millors preparats de la història” seran avui mileuristes que no podran cobrar una pensió d’aquí trenta anys; perquè l’estat no pot sufragar-ho i no han pogut preparar-se una planificació privada.
Començava la parrafada amb l’inici del Manifest Comunista; acabaré amb la seva última frase:
PROLETARIS DE TOTS ELS PAÏSOS, UNIU-VOS!
Fins avui, la història de qualsevol societat ha estat la història de la lluita de classes. homes lliures i esclaus, patricis i pebleus, nobles i serfs, mestres dels gremis i fadrins, en una paraula, opressors i oprimits, en perpètua oposició, han portat a cap na lluita ininterrompuda, ara secreta, adés oberta i que havia acabat sempre sia per una transformació revolucionària de tota societat o per la ruïna comuna de les classes en lluita.
I és aquesta una veritat inqüestionable; més enllà de la ideologia de qualcú. I, desgraciadament, encara massa vigent i necessàri de recordar en els inicis del segle XXI. Donem els noms que volguem –o vulguin- a les revoltes, en procès o embrionàries; però sempre seran aquesta lluita de classes; i conseqüència de l’existència d’aquestes, cada vegada més separades, classes.
Calen exemples que reflectin que el somni que ens trencaren és encara necessari? La desigualtat entre “el nord” i el sud”; l’existència d’un trecer, un quart i un cinquè món; les “guerres preventives”; la indiferència respecte Gaia; les revoltes de les banlieus; la interminable collita de somnis arrabassats a “l’estret de la mort”...
Però. avui, Dia del Treballador, vull fer una reflexió respecte un punt força concret. Hem sentit molt a parlar d’aquesta nova generació a l’estat espanyol de “els millors preparats” de la història. Els famosos mileuristes. Que no oblidem que hi ha molts que hi són per sota. La idea és afegir a aqüesta circumstància un altre factor i tindrem l’equació: la fractura, definitiva, del sistema social de pensions. És cert que aquest és un fantasma que fa molt que amenaça i sempre hi ha qui diu que és foragitat. Mentida, mai ha sigut foragitat. I el sistema, tal i com és plantejat –ien elq eu elspolítics han deixat de preocupar-se-, va cada vegada més cap a la fractura total. Una fractura on uns poden viure sense gaire preocupacions: un sou digne –de veritat-, sense problemes amb hipoteques i amb capacitat per preparar-se un pla de pensions; mentre la majoria fan malabarismes per arribar a final de mes, i per tant no hi ha posibilitat de pensar en assegurar-se el futur –prou difícil es veu arribar a la primera cantonada-.
És a dir, que si el sistema social no és renovat, “els millors preparats de la història” seran avui mileuristes que no podran cobrar una pensió d’aquí trenta anys; perquè l’estat no pot sufragar-ho i no han pogut preparar-se una planificació privada.
Començava la parrafada amb l’inici del Manifest Comunista; acabaré amb la seva última frase:
PROLETARIS DE TOTS ELS PAÏSOS, UNIU-VOS!
MANIFEST COMUNISTA
Un espectre ronda per Europa, l’espectre del comunisme. Totes les potències de la vella Europa s’han aliat en una santa cacera camjor per acorralar aquest espectre: el Papa i el Tsar, Metternich i Guizot, els radicals francesos i els policies alemanys.
On és el partit d’oposició que no hagi estat acusat de comunisme pels adversaris en el govern? On és el partit d’oposició que no hagi estigmatitzat amb el retret infamant de comunista els seus adversaris ja siguin de dretes o d’esquerres?
En resulten dues coses:
El comunisme ja és reconegut com una potència per totes les potències europees.
Ha arribat l’hora que els comunistes exposin obertament a tothom les seves concepcions, els seus objectius i les seves tendències, i contraposin a les llegendes de l’espectre comunista un manifest del propi partit.
Amb aquest objectiu els comunistes de diverses nacionalitats s’han reunit a Londres i han esbossat el següent manifest, que es publica en llengua anglesa, francesa, alemanya, italiana, flamenca i danesa.
On és el partit d’oposició que no hagi estat acusat de comunisme pels adversaris en el govern? On és el partit d’oposició que no hagi estigmatitzat amb el retret infamant de comunista els seus adversaris ja siguin de dretes o d’esquerres?
En resulten dues coses:
El comunisme ja és reconegut com una potència per totes les potències europees.
Ha arribat l’hora que els comunistes exposin obertament a tothom les seves concepcions, els seus objectius i les seves tendències, i contraposin a les llegendes de l’espectre comunista un manifest del propi partit.
Amb aquest objectiu els comunistes de diverses nacionalitats s’han reunit a Londres i han esbossat el següent manifest, que es publica en llengua anglesa, francesa, alemanya, italiana, flamenca i danesa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)