Vaig ésser un bufó? (Postcard to Bangor IV -1a part de les memòries d'un burlesc-

Passes despullat davant l'espill, un mirall tot púdic que tanca els ulls per no veure les teves nueses, però que saps que mai no ho faria pas per perdre cap detall del teu interior, i penses si això no serà una transmigrada tradició inserida en la més pretèrita reptiliana part de la nostra ànima.

Sí, encara que no ho sembli, o tal vegada sí, qui sap, això podria ésser, potser, unes notes mentals escrites per una Postcard to Bangor.

Crec fermament, des de la molt científica posició que no existeixen reencarnacions ni fenòmens similars com una consciència social, que entre d'altres aspectes que he viatjat com si travessés forats de cuc desteixint l'entramat del temps i l'espai; i sí, vaig ésser un bufó. Aplicant la navalla d'Occam el probablement possible és que fos un bufó que mig nu cantés malament, essent la meva existència un nuu més enllà de l'horitzó, perquè la meva vida perillava a cada paraula.

Ara algú podria acusar-me de col·laboracionista, emperò, n'hi ha coses que sempre seran impossibles. Sóc qui sóc, i mai he estat qui no era i mai no vaig ésser qui era; oh, no us preocupeu, vaig ésser massa temps fum, vaig ésser l'espasa i el foc. No fou gens fàcil sobreviure a les meves assemblees, jo i les meves circumstàncies: sí, tots els meus jo; però no era això que m'esdevenia agent doble, bé, de fet em feia esdevenir agent múltiple, pluralitat en la multiplicitat de la unitat. Algun dia aconseguirem segar arran les cadenes!

Entre els perills de joglars i trobadors havia de resistir per fer caure jous en àpats pantagruèlics afilant l'enginy (com si no, subhastes diables en plena nit?) per sobreviure mirant l'abisme que contempla l'abisme; podien intentar escriure la història, però algú havia d'atiar el foc per fer tòrcer els renglons. La millor fotografia no és la que resta per fer, és aquella que somniaràs cada nit sense recordar-ho, fins que la trobis: t'atreviràs a fer-la esdevenir realitat?

Quan mori i em vulguin fer l'autòpsia, no trobaran les meves vísceres, hauran migrat en un vaixell sense rumb etern, però si algú explorés les meves mans, trobaria el meu cor entregant-te la meva llibertat.

Vols jugar un joc amb mi? Imagina't mig despullada envoltada de gent més o menys desconeguda. Ara tracta d'esbrinar què en pensarien de tu...

Potser en el fons, només m'he convertit en el fum que cremava en el vaixell del missatge dins l'ampolla i he sorgit al sentir una cançó que em feia recordar el meu passat. L'havia cantada abans d'haver-ho viscut!

imatges: la primera, la segona, l'última.

from Barcelona'92 to London 2012 (Postcard to Bangor III)

 It has been a very long time since the last time I sent you a postcard. So, the time is come.

Aquest passat dia de Sant Jaume es complien vint anys que la meva ciutat, Barcelona, celebrava la cerimònia d'inauguració dels Jocs Olímpics corresponents a la vint-i-cinquena olimpíada moderna, just el mateix dia que s'inicien les proves dels vostres jocs, dues vesprades abans de la vostra cerimònia. No és cap secret que avui en dia els JJOO són molt més que un esdeveniment esportiu i que la seva transcendència permet mutar la ciutat que els hostatja. Afortunadament, supose, poden acabar arrelant en l'esperit col·lectiu de les persones que els visqueren, ja sigui des de dins o fent-se'ls seus, per exemple, essent un ciutadà de l'urbs que els organitza.

Per aquestes contrades, la situació econòmica actual, és ben sabut, és, com a mínim, precària, i no sembla que qui ha de posar mesures per pal·liar-ho s'esmerci acuradament; ara bé, sembla que les grans conquestes esportives poden ésser un placebo força efectiu en certs casos econòmicament clínics. Sigui com vulgui, és obvi que aquests dies cal recordar aquella efemèride i, fins i tot gaudir-la, permetre emergir tota la gaubança que els records floriran. I fins i tot, caldria aprofitar-ho per fer una crida per tractar de recuperar, reconstruir seria, possiblement, més acurat dir, aquella bona entesa institucional i aquella companyia social.

Previ a aquestes remembrances cert esperit olímpic ha niat en la meva persona en veure les imatges de la torxa olímpica en el cim d'Snowdon. Val a dir que ja en veient en els noticiaris l'eixida des d'Olímpia del foc olímpic brollà de l'àmfora pandoriana la broma de les recordances associades a aquell estiu màgic per la ciutat comtal i que arriben a les meves costes amb aquella barca que atracava a les costes empordaneses duent-nos la flama a les mans d'una bella sacerdotessa pèl-roja.

I, com succeeix sempre que la memòria fa acte de presència en el nostre dia a dia, comences a plantejar-te si tots són vers records o si part és una (re)construcció que el nostre sistema nerviós ha generat com un artista del collage; tanmateix, fa vint anys jo en tenia dotze. Entortolligats dormen els somnis d'ésser voluntari o rellevista de la torxa, sabedor que l'estiu l'havíem de passar fora. Ara bé, mai podrem, ni voldrem oblidar, aquell disset d'octubre del vuitanta-sis al Palais de Banlieu i aquella frase: ...a la ville de... Barcelona. Ni els salts d'en Maragall junt en Pujol. Sense deixar de jugar al i si... imaginant la ciutat sense aquella transformació holística.

Recordo veure la cerimònia d'inauguració dels jocs tot sol, o si més no, no tota l'estona acompanyat, al menjador de la casa on érem gràcies a una ínfima televisió “portàtil”, d'un nombre escàs de polsades, en blanc i negre. Sí, jo els màgics i meravellosos colors de la cerimònia els vaig descobrir en els segon visionat; a mi, les cerimònies em captivaren dues vegades. Tot i això, els meus records són acolorits, afortunadament vaig veure les cerimònies en tota la seva plenitud al cap de molt poc temps, i conviuen amb un record, quasi d'experiència sensorial extra-corpòria, de mi mateix veient els jocs en aquell televisor.

Vaig viure entregat aquells jocs olímpics, i com tota la ciutadania barcelonina, crec que encara creiem la veracitat d'aquella frase que havien sigut els millors jocs olímpics de la història. Sabíem que tots, aquells jocs foren col·lectius, havíem fet història. Havíem viscut un moment històric.

Si hagués de triar algun moment de tot el procés que implicà aquella olimpíada els centraria en les cerimònies. Aquell “HOLA” que encara avui em dia em sembla el més preciós cant de benvinguda. Els corprenedors espectacles de la Fura dels Baus i Comediants (podrien ser responsables de certes tendències meves?). Aquella cançó de “Barcelona” que Mercury no pogué cantar a l'Estadi Olímpic de Barcelona. Les llàgrimes provocades per la marxa d'en Cobi marxant volant a solcar els cels en el seu vaixell de paper... I sí, la veu del gran Constantino Romero dient “atletas, bajen del escenario”. Ara bé, crec que tothom es queda amb el gran moment de l'encesa del peveter amb la fletxa d'en Rebollo.

Si voleu imatges esportives, aquella pilota al pal a cinc segons de l'acabament de la final de waterpolo, l'entrada de Dani Plaza a l'Estadi, el gol de Kiko, les exhibicions de Vitali Xerbo, el Dream Team (i l'etern dubte de què hagués succeït front una URSS o una Iugoslàvia, o una selecció europea); però, especialment, el saber que estàvem vivint els nostres Jocs Olímpics. I, per descomptat, la tarda a l'estadi veient els Paralímpics.

Potser no fou la més gran reivindicació possible, però aquells jocs olímpics posaren Barcelona en el mapa mundial, li permeteren recuperar part del seu prestigi no sols com a capital de Catalunya sinó de la Mediterrània.

Suposo que per la gent gal·lesa els Jocs Olímpics de London 2012 poden significar l'orgull d'ésser membres del UK, com hereus d'aquell gran imperi, o el record que resta molt de camí per fer abans no desperti Owain Glyndwr. Sigui com vulgui, veure les imatges de la torxa olímpica, la més gran representació del foc furtat per Prometeu als déus, recorrent les terres de Cymru em sembla una bellísima estampa i fa brollar dolços records i somnis en la meva persona.

P.S.: El meu gran somni olímpic ara per ara és poder veure desfilar algun dia el meu país: Catalunya. Però aquesta, és una altra història que encara resta per escriure...

Les morts d'una mort -el poema-

Ahir penjava una A postcard to Bangor intitulada Les morts d'una mort -la podeu llegir aquí-.

Aquesta reflexió naixia acompanyada d'un poema , que és el que us deixo a continuació.

LES MORTS D'UNA MORT

Ella se li va aparèixer,
en un somni,
vestida de blau
i, llavors,
va saber
que l'havia perduda
per sempre.

Ara, la seva mort
era real;
mortalment real.

Entenia,
massa temps tard,
i no pels anys,
sinó,
perquè sempre és massa tard,
que ella
havia d'esdevenir-ho tot.

En el seu somni
ella tenia l'edat
a la que mai havia arribat,
el cos que no havia pogut desenvolupar,
la mentalitat que encara no havia format
però l'ànima que sempre
havia niat en el seu interior;
i veient el somni,
com qui mira l'Univers,
va entendre el seu passat.

Però també va desxifrar
que el seu futur
s'havia truncat
amb la prematura mort d'ella.

Aquell vestit blau
voleiaria,
per sempre més,
eternament eteri,
entre les vinyes
i esquitxada per la mar
en el desig de record,
en la nostàlgia de futur
que ningú podria teixir de mots.

Al despertar a la realitat
el seu cos
glatia del fred
de les carícies que mai sentiria
i tremolava del dolor
de les moixaines
que s'acumulaven
en el seu interior
perquè mai podrien arribar
a la seva destinatària.

Tractava de respirar
per ésser ventijol
que agités, lleument,
aquella cabellera llarga
que havia descobert al somni;
hagués desitjat ésser
rosada d'herba matinera
dipositant-se a la seva pell
després d'una nit màgica,
de trobades i xiuxiueigs,
de poemes i cartografies;
desitjaria haver sigut sol
per poder brunar el seu cos,
per haver acaronat
tot el seu temple de vida
de les deesses de l'ànima.

Ara sabia,
després del somni,
qui més havia mort
en la mort d'ella;
i mirant el cel,
els colors s'esvaïen
com si la pluja
desdibuixés l'arcdesantmartí.


Ella se li havia aparegut
en un somni
vestida de blau
i ara
sabia
que l'havia perduda
per sempre.

N.B.S.

Barcelona 17/V/2010

P.S.: Evening star, Sir Edwaurd Burne-Jones.

Les morts d'una mort (A Postcard to Bangor II)

Hold off the earth awhile,

Till I have caught her once in mine arms:

[Leaps into the grave.

Now pile your dust upon the quick and dead,

Till of this flat a mountain you have made,

To o'er-top old Pelion or the skyish head

of blue Olympus.

Hamlet, Act V. Scene I W. Shakespeare

¿Quan una persona mor jove, quants destins es trunquen amb ella? Òbviament, allò que podia haver esdevingut la seva pròpia vida desapareix del món dels possibles, però també totes aquelles interaccions que es podrien haver originat.

Tot i restar la possibilitat d'ésser atractiva la imatge d'un Etern encadenat a un llibre on les vides són escrites, com si Ananké hagués utilitzat una tinta inescrutable i immarcescible perquè les Moires sabessin què fer amb el fil,

no ens permetrem el luxe de creure en destins preestablerts. Mes això no esborra que cada vida truncada és una alteració de la biocenosi i per això hi ha interaccions que tal vegada es produiran en un altre univers paral·lel on aquesta mort no hagi esdevingut.

No cal fer cap llarga conversa de te per entendre que, més enllà de la pròpia persona que marxa, la seva família és qui perd totes aquestes possibles interaccions. Una mare que potser ja no sabrà que gronxar una filla i viurà un calfred al veure un gronxador agitat pel vent en meitat d'un parc desert.

No és sols la sensació de buidor cada vegada que respiri o senti l'alé de la vida en travessar un caminoi pel bosc o escoltant la cridòria eterna de la quitxalla a la vora de l'aigua a una platja. Potser aquesta mare mai descobrirà un llibre, una cançó un quadre o una pel·lícula que li canviarà la vida; o la tristor eterna no li permetrà respondre a un somrís en una altra ciutat. Potser aquesta mare restarà arraulida a les seves tasques com una vídua massa jove.

Si la gebror està començant a cobrir la nostre pell, fugim devers horitzons glatints, però si en deturem al mirador dels trencalls on la mar escridassa una terra que no vol fer-se seva podrem comprendrem un altra volta encara més esfereïdora:

I si aquella era la persona perfecta per l'amor d'una altra? Què succeirà a la persona que resta? No és sols ella que perd la possibillitat d'experimentar l'amor, sinó que l'Amor, aquell que pot ésser l'únic motiu vital d'aquesta vida, que ella no rebrà tampoc el no el donarà.

Pot haver qui pensi que la pèrdua d'allò que no és conegut no és tan dura com l'enfosament del vaixell després de la tempesta; però penseu que podem observar un mariner vagant pel port cercant la seva nau i sense trobar-la mai, o enfonsant-se a cada temptativa sense poder reeixir mai d'arribar a abastar l'illa amarada de perfum de paradís.

Aquesta persona que mor deixa tot un reguitzells de cadàvers futurs que seran orfes de la seva existència. Qui sap quantes persones aixecaran la mirada un matí al rentar-se la cara i sentiran com si algú els la tornés però des de l'altre costat de l'espill, tot i que no hi haurà ningú al seu costat, o serà qui hauria d'ésser, i tal vegada el seu cor pensaria que els seus ulls són urbs d'ella. O qui sap si hi haurà qui demanarà un desig en veint la lluïsor d'un estel fugaç sense saber que el seu desig és l'estel, que temps ha desaparegué. Us heu parat a pesar, una nit en despullar-vos solitàriament a la gairebé foscor de la llum exterior, que aquell calfred que semblava que us acaronés tal vegada és el vostre passat que una mort no deixà que el seu futur esdeevingué el vostre present?

Qui sap qunats records sols esdevindran somnis incomprensibles amb la mort d'una persona jove...

Totes aquestes fulles no caigudes a la tardor, perquè l'arbre no arribà a copsar la llum de la primavera són morts en vida que resten després de la pèrdua i desaparació d'aquesta jovenesa que sols resta com un mocador voleiant damunt les onades perdudes.

Quántes morts en una única mort...!

La muerte es una vida vivida. La vida es una muerte que viene.

Jorge Luis Borges

imatges:

1. Turó de l'Home, per Raquel Riba i Raja
2. Destí, dibuix a partir de les creacions de Neil Gaiman
3. El fil d'or, per John M. Strudwick
4. Portada de Univers in a nutshell de S. Hawking
5. Riells i Viabrea, per Raquel Riba i Raja
6. Magdalena com la melancolia, Artemisia Gentileschi
7. Boies per assenyalar un naufragi, J.M.W. Turner
8. Passejada a la matinada, C.von Friedrich

CAMBIOS -postcard to Bangor I-

Man's yesterday may ne'er be like his morrow;
Nought may endure but Mutability.
P.B.Shelley


El platonismo nos asguró que todo movimiento, todo cambio, es una imperfección respecto a las ideas estáticas a las que tratamos de asemejarnos. Sus concepciones, que tanto enamoraron al obispo de Hipona, fueron una fractura trágica -desde la aglutinación- de las teorías precedentes. Prefiero el lo apeiron anaximándrico, el ígeno oscurantismo heracliano o el nihilismo górgico. Prefiero pensar en el cambio como evolución; como el camino que nos acerque a la catarsis; aunque el tiempo no acabe siendo circular -parece que la Física quiere asegurarnos que sí-. Como persona creyente en la Ciencia no hay más azar ni necesidad que estar convencido de la mutación como evolución; la propia tendencia al káos -falsamente quebrada por la existencia de la vida- es un proceso dinámico. Así pues, me permito afirmar que el cambio es la esencia última de la que se nutre el ser.

Desde la antigüedad ya percibimos que la visión es nuestro sistema somatosensitivo más evolucionado; pero nuestra plasticidad más importante (complejo y peligroso concepto) no es fácilmente perceptible. Los cambios en esta amalgama bioquímica neurológica que denominamos "personalidad" (¿el alma?) son tan enigmáticos como las ergóticas visiones eleusinas.



Como afirmaba Hamlet, we know what we are but not what we may be. Y es absolutamente importante que permanezca, eternamente, la duda; pero que jamás olvidemos que el camino es y será una senda para cambiar. El síndrome de peterpan debiera hacer referencia a la única vez que imaginó qué podía ser el miedo; porque no quiso aceptar lo que significaba el cambio.
Mas el cambio parece haberse cobijado en la marmita de los más terribles males surgidos de las profundidades de la jarra que Zeus regaló a la sempiterna bella creación de Hefesto; la pandemia más grande jamás conocida es el pavor que (pre)supone cualuqier idea vinculada al concepto de cambio. No obstante, todas las derivaciones de Gea son obras cambiantes; hasta Pesinunte, con su magna mater hija, desde la fecundidad de Ishtar, pasando por Motia en ardiente adoración a Tanit e incluso por el invicto Mithra, siempre hemos observado las variaciones en la naturaleza, en nuestra madre y en las advocaciones de los desconocido. El cambio es el motor que ha guiado al Universo desde el grito donde nacían tiempo y espacio hasta la aparición de la pequeña muerte amatoria. Por todo ello, confío en la necesidad de cambio y desde el amor fati debemos luchar por seguir en la suya senda.



La imagen que retornan las aguas cuando, sin el asombro de nustros ancestros habitantes del Rift, nos miramos en ellas pueda parecer estática como una estatua en mitad de la plaza; mas en su oscuro interior los cambios proceden a existir como las olas moldean la fisionomía de paisaje. Puede resultar que el proceso sea tan matizado que nadie perciba como esas caricias del tiempo horadan nuestra visión de la realidad hasta que alguien, desde el áncora de la pretérita mirada halle el cambio estilístico en las danzas de nuestra expresión. Aunque suele ser muy provechosa la lenta maduración, como los buenos caldos o espirituosos; especialmente si se hace alejada de la cotidianidad, en la soledad de una nueva ambientación. Las nuevas estrellas hacen que uno apostate de los axiomas que eran su tripulación. Mas si no morimos en la mañana de la revolución, como le aconteció a George Gordon Byron, en el eterno retorno, como Lionheart, podemos ser presa del rechazo al Amanecer de Monet. Los caballeros de la Mesa Redonda buscaron y buscaron el Santo Grial; nustro Dragón no duerme el reposo del guerrero, sino camina la senda del alquimista buscador. Somos y seremos cambio, así que sólo nos queda dibujar nuestro camino; y esperemos cruzarnos con un Ovidio.



La sierpe muere cuando no puede mudar la piel. Igualmente, los espíritus a los que se les impide cambiar de opinión dejan de ser espíritus.
F.W.Nietzsche

phtographs: Bangor, Wales; september 2007

A Postcard To Bangor -Prelude-

Com alguns de voltros sabreu, l'estiu passat vai' gaudir d'una estada de quatre messos a Cymru; doncs, bé, ara que el meu temps d'oci s'escurça per moments he decidit que tractaré d'escriure una petita reflexió -d'aquestes que de vegades surten del mau caparró i de la meua ànima- i que per deixar-les perdudes millor escriure-les com a postals i "enviar-les" a la meua estimada ciutat de Bangor.

A ver si una vez, de una vez, sale el sol y la luna a la vez

P.S.: això només era un petit avís a navegants, la bitàcola arribarà...