- Ja arriba la cavalcada! Mercè Canals
- Per a què serveix un coala? José A. Bizarro i Javier Bizarro
- El senyor Rondó i el malentès al zoo Kevin Waldron
- El teu llit gran Rita M. Bergstein (il·lustrat per Susan Kathleen Hartung)
- Pólvora i canyella Eli Brown
- Pompeu Fabra. L'aventura de la llengua Oriol Garcia Quera i Gemma Pauné Xuriguera
- Encender una hoguera (un cuento de Jack London) Chabouté
- L'octubre. Del referèndum a la declaració d'independència El mes clau del Procés David Miró, Maiol Roger, Dani Sánchez Ugart, Laia Forés, Gerard Pruna, Aleix Moldes, Núria Orriols, Marc Toro, Xavi Tedó, Anna Mascaró, Ot Serra, Mariona Ferrer Fornells i Mireia Esteve
- Si tu me dices GEN lo dejo todo The Big Van Theory (Miguel Abril Martí, Daniel García Jiménez, Helena González Burón, Xavier Luri Carrascoso, Oriol Marimon Garrido, Luis Matías Hernández, Elisabet Prats Alfonso, Irene Puerto Giménez, Eduardo Sáenz de Cabezón Irigaray, Javier Santaolalla Camino, Miguel Tardáguila Sancho, Alberto Vivó Porcar
- De quin color és un petó? Rocío Bonilla
- En Patufot Vivim del cuento (il·lustracions Lucía Serrano)
- A l'oceà Laura Baker (text) Nadia Taylor (il·lustracions)
- Petit xef Patrícia Geis
- El mundo de la ciencia (50 películas esenciales) Christian Aguilera
- Escrits de presó Joaquim Forn
- Estimats Lluc i Joana (contes des de la presó) Oriol Junqueras
- Jo soc aquell que va matar Franco Joan-Lluís Lluís
- Ànima Wajdi Mouawad
- Històries en Blanc-i-Blau 2
- Las fiebres de la memoria Gioconda Belli
- El nebot del mag Clive Staples Lewis (il·lustracions de Pauline Baynes)
- Tres dies a la presó Un diàleg sense murs Jordi Cuixart & Gemma Nierga
- L'evolució de Darwin Jordi Agustí
- En pinxo i l'orquestra Magali Le Huche
- El sentido del asombro Rachel Carson
- Permagel Eva Baltasar
- T'hi sé Enric Casasses
- Ni rabietas ni conflictos Rosa Jové
- Tinc un volcà Miríam Tirado & Joan Turu
- Monstre Rosa Olga de Dios
- Fatxa (Com funciona el feixisme i com ha entrat a la teva vida) Jason Stanley
- Draconis Ladonis Llibre de l'Apocalipsi Jordi Folck
- La porqueta Cofoia Klaartje van der Put
- Els amants papallona Benjamin Lacombe
- Argelagues Gemma Ruiz
- 1714 Baluard Cels Piñol · Àlex Santaló
- Els anys d'Allende Carlos Reyes (guió) i Rodrigo Elgueta (dibuix)
- L'home que va morir D.H. Lawrence
- Univers Hawking! Idees genials i siderals Rüdiger Vaas
- La meva diable porta xanques Anna Tortajada
- La revolta de
SantaJordina David Fernàndez, Lyona - Un libro Hervé Tullet
- Nerve Jeanne Ryan
- Un quart de misto amb molta metxa Diables de Les Corts
- Més històries gegants dels gegants Nicolas Alonso (text) Carles Arbat (il·lustracions)
- On és? Sant Jordi Roser Calafell
- Quant surt la Lluna Antonio Ventura & Elena Odriozola
- Om Mª Isabel Sánchez Vegara & Albert Arrayás
- La terra eixorca Thoms Stearns Eliot (trad. Neus Nadal)
- (Veig, veig) Animals de la granja Jordi Busquets (disseny i il·lustracions)
- Lluna (La nit al voltant del món) Britta Teckentrup (il·lustracions) [text: Patricia Hegarty]
- Educar sense cridar Alba Castellví Miquel
- La Lluna d'en Joan Carme Solé Vendrell
- La maledicció de Hill House Shirley Jackson
- El llibre del guardià de dracs Katie Haworth (il·lustracions Mónica Armiño Yela)
- All Blacks La leyenda del mejor equipo de la historia Fermín de la Calle
- Re-unim-nos Carles Puigdemont
- Bec Xic Leire Bilbao (text) Maite Mutuberria (il·lustracions) [trad: Meritxell Cucurella-Jorba]
- Ho tornarem a fer Jordi Cuixart
- Canviem el món #vagapelclima Greta Thunberg
- Els desposseïts Ursula K Le Guin
- Con fina desobediencia Fermín de la Calle
- Las Encantadas Herman Melville (trad:)
- La magia de la realidad Richard Dawkins il·lustracions Dave McKean
- Entreson Juan Muñoz-Tébar il·lustracions Ramón París (trad: Anna Gasol)
- El petit Edu va al pediatre Linne Bie
- Què vol dir ser mestre avui? (Reflexions al voltant del compromís ètic del professorat) Jaume Cela, Mònica Terribas, Joan Manuel del Pozo, Santi Llorens, Maria Jesús Comellas, Joan Girbau, Joan Domènech, Carme Alemany, Carles Capdevila, Sunta Sogas, Marta Casas, Pep Gratacós, Àngel Castiñeira, Josep M. Esteve, Albert Quintana, Miquel Martínez, Jordi Ibáñez, Jordi Carmona, Núria Rodríguez, Salvador Cardús, Assumpta Duran, Vicenç Relats (ccordinador)
- El gat amb botes Klaartje Van der Put
- L'Illa de les Tres Taronges Jaume Fuster
- La filla de Vercingetòrix Jean-Yves Ferri (text) Didier Conrad (il·lustració)
- La vida sense la Sara Amat Pep Puig
- A taula amb Eiximenis (Com beure i menjar a l'Edat Mitjana) Cristina Armengol
- Les aventures del Baró de Münchhausen Gottfried August Bürger (il·lustracions Gustave Doré) (trad: Joan Fontcuberta)
- El Tió de Nadal Anna Canyelles (text) Roser Capdevila (il·lustració)
- Terra de frontera. Olèrdola 1058 Oriol Garcia Quera
NOS ESSE QUASI NANOS, GIGANTIUM HUMERIS INCIDENTES. I am just going outside and may be sometime. Que la prudència no ens faci traïdors. There's biology in everything, even when you're feeling spiritual.
dimecres, 1 de gener del 2020
Llibres llegits durant el 2019
dimarts, 31 de desembre del 2019
El pessebre de Sant Jaume 2019
Avui, Dia de l’Home dels Nassos, vull fer-vos alguns comentaris sobre una tradició barcelonina: el pessebre de la plaça Sant Jaume, bé, millor dit, la tradició de criticar el pessebre de la plaça de Sant Jaume. Una tradició, afortunadament, d’antuvi, no pas nascuda amb els anys colauers; perquè, ho sap tothom i és profecia, no farem res de bo d’aquesta joventut.
Dels comentaris que vaig sentir tot contemplant el pessebre d’enguany voldria destacar alguns de gent més aviat gran:
- No està pas tan malament…
- grgsdgatdvasdgdnimdiogneir gbsfiwsbfwef (que sense dir res, concentrava tota la cornucòpia d’insults del Capità Haddock en aquesta onomatopeia on només faltà un “¡Rojos” final).
- En directe encara guanya, me l’imaginava pitjor.
- Això ni és un pessebre ni és res!
No anirem pas tan lluny com l’últim comentari negant l’ontogènia de la criatura, però sí és cert que no és un pessebre… no és pas un pessebre a l’ús. Coincideixo amb l’autora, la Paula Bosch -podeu llegir una entrevista ací- que si la ciutat volgués un pessebre tradicional, el millor que podria fer és demanar-li-ho a l’associació de pessebristes. I, respecte la seva proposta: m’agrada la seva idea de fons, les brasses primigènies, però, crec que l’acabat no m’acaba de convèncer del tot. Si fos professor d’art (que difícil, jutjar les peces de l’alumnat!) li diria que cal seguir treballant-ho.
Quina sort , poder comptar amb aquestes vives tradicions a Barcelona!
P.S.: Si voleu veure els pessebres de la ciutat d’enguany, el llistat: https://www.barcelona.cat/culturapopular/ca/noticia/infobarcelonacatots-els-pessebres-de-la-ciutat-en-un-programa_883717
P.S.II: la notícia de betevé: https://beteve.cat/cultura/pessebre-barcelona-placa-sant-jaume/
Etiquetes de comentaris:
art,
Barcelona,
CPTB,
pensaments,
tradició,
tradicions
dissabte, 17 d’agost del 2019
2 anys del #17A
Ja fa dos anys que el cor i l’anima se’ns va aturar a La Rambla de Barcelona (i a Cambrils i Alcanar).
Recordo la por, l’angoixa, el neguit, la ràbia i la frustració… i, hores d’ara, vagarejar per Les Rambles té un punt de visceral basarda. Fa un any revivíem aquestes tràgiques hores i us feia a mans uns versos que hi nasqueren com a conseqüència (aquí els podeu recuperar). Avui, la sensació és un xic diferent: es manté el respecte i l’acompanyament en el dol de les víctimes (de totes, les reconegudes i les que no) però nia també l’odi i la repulsa versaquells que volen amagar la veritat (sort de periodistes com en Carlos Enrique Bayo i la seva ingent feina (un exemple), sigui aquesta quina sigui. Sí, sóc dels que creu que mentre no es vulgui investigar la veritat, les clavegueres del democràticament fallit estat espanyol empudeguen el que succeí el disset d’agost de dos mil disset.
Que la pau et cobreixi, oh ciutat de pau!
dimarts, 26 de març del 2019
Quant dura un record? (16 anys del teu traspàs)
Lligo els records i tanco la maleta:
(Bruixa de dol I Zodíac) Maria-Mercè Marçal
No hi ha present,
tots els camins són record o pregunta.
(De mi en sé poca cosa) Miquel Martí i Pol
Quant dura un record?
La flama d’una espelma
tremola
mentre l’aire s’agita
en fugissera dansa.
Tots hem jugat
a veure engolir les onades
els traços a la sorra;
sense capir
la magnitud de la tragèdia
de l’oblit de l’oblit.
Somniar
nostàlgies de futurs
impossibles
que imaginar reals.
Els remembraré
amb els detalls nítids
dels teus actes?
Fins quan seré capaç
d’evocar el tacte de la teva mà?
Fins quan?
Ploraran les llàgrimes
haver desdibuixat el records?
No cerco
la certesa estratigràfica d’un geòleg
ans el fantasieg
d’un infant front un fòssil.
Anit encendré l’espelma
i en llur tremolor
cercaré
la conservació dels records
entre les certituds
que no han pogut ésser;
i veuré la nostra veritat.
N.B.S.
26/III/2019
Etiquetes de comentaris:
família,
poema,
poesia,
records,
text personal,
textos propis
dissabte, 5 de gener del 2019
Llibres llegits durant el 2018
- Astèrix a Itàlia text Jean-Yves Ferri dibuixos Didier Conrad
- Cróniques de l'altra veritat Mercè Piqueras
- També et pots morir a la primavera Else Breen
- El factor humà (Nelson Mandela i el partit de rugbi que va construir una nació) John Carlin
- La fesTETA Míriam Tirado & il·lustracions Joan Turu
- P de papá Isabel Martins & Bernardo Carvalho
- Hello, Mr Dodo Nicholas John Frith
- El maravilloso país de los snergs E.A. Wyke-Smith (ilustraciones George Morrow)
- Els Càtars, problema religiós, pretext polític Jesús Mestre i Godes
- El Grúfal (llibre amb sons) Julia Donaldson & Axel Scheffler
- El libro de la fama Lloyd Jones
- Dona al punt zero Nawal El Saadawi
- Operació Urnes Laia Vicens i Xavi Tedó
- Historia portátil de la literatura infantil y juvenil Ana Garralón
- Esquenes vinclades Pau Vadell i Vallbona
- Arbres, mars i desconcerts Ivette Nadal
- La historia del Heavy Metal Andrew O. Neill
- Mallorca 1229 Jaume I el Conqueridor Oriol Garcia i Quera
- La filla de l'espantall Maria Gripe
- Bona nit (Poemes per a l'hora d'anar a dormir) Salvador Comelles (dibuixos: Mercè Galí)
- La ola Suzy Lee
- Dies que duraran anys Jordi Borràs (textos d'Anna Ballbona, Jenn Díaz, Marina Espasa, Natza Farré, Albert Forns, Raül Garrigasait,Jordi Lara, Adrià Pujol, Gemma Ruiz i Joan Todó)
- On és el cadell? De cada família el més jovencell Britta Teckentrup & Katie Haworth
- Pessigolles i a dormir Jörg Mühle
- Erugueta goluda Eric Carle
- T'estimaré sempre, petitó Debi Gliori
- Elogi de l'educació lenta Joan Domènech Francesch
- La curta història d'una gota Beatrice Alemagna
- ¿Dónde están los animalitos? Delphine Chedru
- Tots els petons Bisinski Sanders
- El capità Pàmfil Alexandre Dumas
- abans ningú deia t'estimo (testimoni de filles i fills de presos polítics) Anna Forn, Beta Forn, Laura Turull, Marta Turull i Oriol Sànchez (escrit per Francesc Orteu a partir de converses amb els protagonistes)
- Neurociència per a educadors (Tot allò que els educadors sempre han volgut saber sobre el cervell dels seus alumnes i mai ningú s'ha atrevit a explicar-los de manera entenedora i útil) David Bueno i Torrens
- A Grand Central Station em vaig asseure i vaig plorar Elizabeth Smart
- El libro sin dibujos B.J.Novak
- Allà on viuen els monstres Maurice Sendak
- Harry Potter i el llegat maleït (parts u i dos) (edició del text tal com es representa en escena) (basada en una nova història original de J.K.Rowling, John Tiffany i Jack Thorne) (una nova obra de teatre de) Jack Thorne
- Les expressions llatines explicades de la A a la Z (Astèrix) (textos de) Bernard-Pierre Molin
- On eres l'1-O? De l'orgull a la indignació Quico Sallés
- 34 dies de tardor i 1 de primavera (Diari de presó) Mertixell Borràs
- Groc: Història gràfica d'una lluita Toni Galmés
- Oxigen (una obra en 20 escenes) Carl Djerassi i Roals Hoffmann
- Andreu Nin Siguiendo tus pasos Lluís Juste de Nin
- Jo seré l'última Nadia Murad
- El planeta dels simis Pierre Boulle
- Una meravella anomenada vida : com són, com funcionen i d'on vénen els éssers vius F. Mestres, M. Soley, M.I. Álvaro, B. Àrias, M.C. Auladell, N. Bonada, J. Ferrer, N. Hladun, G. Llorente, J. Martínez, M.D. Vinyoles
- Informe urgent des dels escons 4 i 5 Albano Dante Fachin i Àngels Martínez Castells
- Roverandom J.R.R.Tolkien
- Homeopatia sense embuts Una pràctica que prospera entre miracles i miratges Jesús Purroy
- Crucifeminació Manuel de Pedrolo
- Ahora que la vida Ismael Serrano
- El caganer Estel Badó, Rosa Gil, Maria Soliva (il·lustracioins de Mónica Carretero)
- Romeu Gripau (Bestioles curioses) Antoon Krings
dimarts, 4 de setembre del 2018
Treball de profe a l'estiu?
Ahir molta gent va tornar a la feina, entre ells el personal docent de les escoles i instituts i m’hagués agradat tenir enllestida aquesta entrada del blog. Bé, aquí la teniu, perdoneu el retard.
Fa uns dies em feien a mans aquesta piulada d’@astrotouristing que referenciava una altra de @quimicahipolito on deia que havia preparat un “guest who” (Qui és qui?) sobre la taula periòdica.

Fa uns dies em feien a mans aquesta piulada d’@astrotouristing que referenciava una altra de @quimicahipolito on deia que havia preparat un “guest who” (Qui és qui?) sobre la taula periòdica.
La idea em sembla molt interessant, però avui, preferixo parlar d’un detall concret de la piulada, la frase: hay profesor@s que se curran su preparación durante el #Verano.
Ara és el moment en què surt el típic “suposat” gracioset d’humor cunyadil dient que com a mínim així alguns profes treballen una mica. Si ets d’aquests, pots abandonar l’escrit, si no, gràcies per continuar llegint.
Us adoneu, ens adonem, de què significa en realitat l’afirmació que resalto de la piulada? Que acceptem com a normalitat treballar en temps vacacional. És a dir, legitimem allò que hauria d’ésser il·legal per, com a mínim, amoral i injust. Hi haurà qui defensarà que s’això s’esdevè en molts àmbits laborals, però per aquest motiu no es converteix en legitimable; la pena de mort és legal en molts estats, normalitzant, per tant, allò amoral i injust. No siguem ingenus xaiets sota el jou capitalista…
No entraré ara a divagar respecte el fet que la jornada completa d’un membre del professorat, 30 hores, hauria de contemplar unes 10 complementàries (ja estaríem legitimant les hores de feina “a casa”) o si aquestes hores (correccions, preparacions de classes, etc.) ja haurien de ser-hi dins de les pròpies trenta hores; tot i que fa referència al mateix aspecte laboral, són figues d’un altre paner (o no!). Si més no, vull fer ènfasi en el fet que acceptem que així ha d’ésser que un treballador ha de dedicar part de les seves hores de vacances a treballar; bé, de fet hi ha qui ho justifica i aplaudeix! I això ens palesa el fet que la feina és el jou esclavitzant que destrueix la societat (aneu obrint els braços per acollir la realitat líquida i veureu com l’estrès continua fent estralls…); sí, Marx tenia raó quan criticava Hegel per la desafortunada sentència que el treball dignifica la persona. L’acceptació i normalització, especilament per qui no forma part del col·lectiu, és anar fent realitat el poema del pastor luterà Martin Niemöller (que erròniament s’atribueix al gran Bertolt Brecht) “Quan els nazis vingueren pels comunistes”. I malauradament, així sembla la nostra societat, amparada en el llançament contra la pròpia teulada en què esdevé el virgencita que me quede como estoy si podem anar pasant dies per empènyer anys; emperò, en realitat, només legitimem els nostres esclavistes i llencem per la borda l’únic llast que com a treballadors no ens podem permetre perdre: les victòries que suposaren les conquestes dels nostres drets.
Ara bé, la veritable poma podrida que escampa la seva pròpia putrefacció és el propi col·ectiu docent que accepta, tolera i vindica aquesta situació. Aquesta situació hauria d’ésser contra legem, no hem de tolerar que la nostra realitat sigui que arribat el període vacacional no poguem gaudir del nostre descans ni del nostre temps perquè encara hem de dedicar hores i, cada vegada més, més hores a la feina. Ja n’hi ha prou!
Esclar que el professorat hem de treballar constantment per millorar i fer qua així la nostra activitat docent esdevingui millor en benefici de l’alumnat, però per fer això cal rendir les hores necessàries en dins de l’horari laboral i mai en període vacacional.
Si cerqueu treballadors dedicats 24 hores al dia set dies a la setmana feu-nos esdevenir robots androides, si no, permeteu-nos ésser persones!
Espero i desitjo que tingueu un bon curs.
P.S.: en seguirem parlant...
Ara és el moment en què surt el típic “suposat” gracioset d’humor cunyadil dient que com a mínim així alguns profes treballen una mica. Si ets d’aquests, pots abandonar l’escrit, si no, gràcies per continuar llegint.
Us adoneu, ens adonem, de què significa en realitat l’afirmació que resalto de la piulada? Que acceptem com a normalitat treballar en temps vacacional. És a dir, legitimem allò que hauria d’ésser il·legal per, com a mínim, amoral i injust. Hi haurà qui defensarà que s’això s’esdevè en molts àmbits laborals, però per aquest motiu no es converteix en legitimable; la pena de mort és legal en molts estats, normalitzant, per tant, allò amoral i injust. No siguem ingenus xaiets sota el jou capitalista…
No entraré ara a divagar respecte el fet que la jornada completa d’un membre del professorat, 30 hores, hauria de contemplar unes 10 complementàries (ja estaríem legitimant les hores de feina “a casa”) o si aquestes hores (correccions, preparacions de classes, etc.) ja haurien de ser-hi dins de les pròpies trenta hores; tot i que fa referència al mateix aspecte laboral, són figues d’un altre paner (o no!). Si més no, vull fer ènfasi en el fet que acceptem que així ha d’ésser que un treballador ha de dedicar part de les seves hores de vacances a treballar; bé, de fet hi ha qui ho justifica i aplaudeix! I això ens palesa el fet que la feina és el jou esclavitzant que destrueix la societat (aneu obrint els braços per acollir la realitat líquida i veureu com l’estrès continua fent estralls…); sí, Marx tenia raó quan criticava Hegel per la desafortunada sentència que el treball dignifica la persona. L’acceptació i normalització, especilament per qui no forma part del col·lectiu, és anar fent realitat el poema del pastor luterà Martin Niemöller (que erròniament s’atribueix al gran Bertolt Brecht) “Quan els nazis vingueren pels comunistes”. I malauradament, així sembla la nostra societat, amparada en el llançament contra la pròpia teulada en què esdevé el virgencita que me quede como estoy si podem anar pasant dies per empènyer anys; emperò, en realitat, només legitimem els nostres esclavistes i llencem per la borda l’únic llast que com a treballadors no ens podem permetre perdre: les victòries que suposaren les conquestes dels nostres drets.
Ara bé, la veritable poma podrida que escampa la seva pròpia putrefacció és el propi col·ectiu docent que accepta, tolera i vindica aquesta situació. Aquesta situació hauria d’ésser contra legem, no hem de tolerar que la nostra realitat sigui que arribat el període vacacional no poguem gaudir del nostre descans ni del nostre temps perquè encara hem de dedicar hores i, cada vegada més, més hores a la feina. Ja n’hi ha prou!
Esclar que el professorat hem de treballar constantment per millorar i fer qua així la nostra activitat docent esdevingui millor en benefici de l’alumnat, però per fer això cal rendir les hores necessàries en dins de l’horari laboral i mai en període vacacional.
Si cerqueu treballadors dedicats 24 hores al dia set dies a la setmana feu-nos esdevenir robots androides, si no, permeteu-nos ésser persones!
Espero i desitjo que tingueu un bon curs.
P.S.: en seguirem parlant...
Etiquetes de comentaris:
capitalisme,
educació,
esclavatge modern,
política,
treball,
valors
dissabte, 18 d’agost del 2018
el reino de espaÑa és un estat malalt (ferragosto de la Independència 2/n)
Ahir es complir el primer aniversari els atemptats a Barcelona i Cambrils... i què difícil semblava viure el dol!
Alguns diran que la societat catalana és una societat fracturada; emperò, és aquesta una mentida unionista que, malauradament, treballen amb molt d'esforç per intentar que esdevingui realitat: aquell anhel txètnik hispà de crear un Ulster a Catalunya. La societat catalana mostrà la seva unitat vers la barbàrie terrorista fa un any, aquella era la veritable cara de la Catalunya real; no pas aquella que demana no polititzar l'espai públic (encara continueu sense voler entendre que tot és política?, que la política és o hauria d'ésser l'art de governar la polis, ergo, la res publica?!) mentre ataca contra les més bàsiques llibertats des de la seva praxis filofeixista.
Exagero? Ahir l'anhel d'aquests tarats era mostrar la seva adhesió al borbó, de fet al monarca hereu del delfí del dictador que amassà part de la fortuna, entre llits d'amistançades, venent armes a qui les facilita a aquells que acaben perpetrant atemptats com el del Cap i Casal. També impedien l'accés amb pancartes amb el lema "Pau Justícia Llibertat" però lluïen estanqueres a dojo per deixar clar que vénen amb desitjos colonitzadors. I alguns d'ells intentaven agredir els periodistes de mitjans catalans. Tot molt digne d'uns "ciudadanos" (sic) que mai han condemnat el franquisme però que ens titllen de nazis a la primera de canvi. Per cert, la "més llesta de la classe" ens ha criticat per no comportar-nos com la Repúblique française o la Bundesrepublik Deutschland vers llur monarquies... aquest és el nivell. Aquesta és la xusma que ahir, malauradament, donava la raó al gran Ovidi Montllor i el seu aforisme "Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense". I tot això, ho feia en un acte on el que s'havia de fer era homenatjar les víctimes dels atemptats, llur famílies i les persones (de serveis públics o no) que les atengueren en aquelles hores infaustes.
I no podem oblidar que mentrestant, com deia en Jaume Clotet, els quatre màxims responsables dels mossos que van localitzar i neutralitzar l'escamot terrorista són a presó o imputats: HC Quim Forn, Cèsar Puig, Pere Soler i el major Trapero. Una vergonya i una revenja. Tal volta, per què impediren que, arran de la tragèdia (presagiada per l'exministre Margallo?) no pogueren fer-se, com deia en Fraga, amos dels carrers? I per si algú ho interpreta així, no estic pas afirmant que l'atemptat fos de falsa bandera (tot i que alguns s'esforcen perquè així ho acabem creient) però que potser eren conscients dels riscs i dels possibles beneficis cara a la repressió vers l'imminent referèndum (que ja es va demostrant com treballen las cloacas del estado...). Per cert, l'ésser vil que difama el periodisme, ja s'ha retractat de les seves mentides i the nota? Aquests sí haurien d'ésser a presó!
Ahir s'havia de viure un dia de dol compartit, com un sol poble; però aquells que voldrien netejar els carrers com en els anys trenta via Ordnung und Sicherheit ("orden y seguridad" en castizo, para aquellos que ven un problema en no ser monolingües) estan demostrant que tal volta no som un sol poble. Preferiren mostrar la seva bilis bestial i oblidar les víctimes. Mala peça al teler, Catalunya; pitjor la tenen, però, a la espaÑa de la mantilla als ulls.
P.S.: els bombers seran sempre nostres!
Etiquetes de comentaris:
1-O,
17-A,
Barcelona,
Catalunya,
cloacas del estado,
Espanya,
mentides unionistes,
política,
política catalana
Subscriure's a:
Missatges (Atom)



