dissabte, 17 d’agost del 2019

2 anys del #17A

Ja fa dos anys que el cor i l’anima se’ns va aturar a La Rambla de Barcelona (i a Cambrils i Alcanar).

Recordo la por, l’angoixa, el neguit, la ràbia i la frustració… i, hores d’ara, vagarejar per Les Rambles té un punt de visceral basarda. Fa un any revivíem aquestes tràgiques hores i us feia a mans uns versos que hi nasqueren com a conseqüència (aquí els podeu recuperar). Avui, la sensació és un xic diferent: es manté el respecte i l’acompanyament en el dol de les víctimes (de totes, les reconegudes i les que no) però nia també l’odi i la repulsa versaquells que volen amagar la veritat (sort de periodistes com en Carlos Enrique Bayo i la seva ingent feina (un exemple), sigui aquesta quina sigui. Sí, sóc dels que creu que mentre no es vulgui investigar la veritat, les clavegueres del democràticament fallit estat espanyol empudeguen el que succeí el disset d’agost de dos mil disset.


Que la pau et cobreixi, oh ciutat de pau!

dimarts, 26 de març del 2019

Quant dura un record? (16 anys del teu traspàs)


Lligo els records i tanco la maleta:
(Bruixa de dol I Zodíac) Maria-Mercè Marçal

No hi ha present,
tots els camins són record o pregunta.
(De mi en sé poca cosa) Miquel Martí i Pol




Quant dura un record?

La flama d’una espelma
tremola
mentre l’aire s’agita
en fugissera dansa.

Tots hem jugat
a veure engolir les onades
els traços a la sorra;
sense capir
la magnitud de la tragèdia
de l’oblit de l’oblit.

Somniar
nostàlgies de futurs
impossibles
que imaginar reals.
Els remembraré
amb els detalls nítids
dels teus actes?

Fins quan seré capaç
d’evocar el tacte de la teva mà?
Fins quan?
Ploraran les llàgrimes
haver desdibuixat el records?

No cerco
la certesa estratigràfica d’un geòleg
ans el fantasieg
d’un infant front un fòssil.

Anit encendré l’espelma
i en llur tremolor
cercaré
la conservació dels records
entre les certituds
que no han pogut ésser;
i veuré la nostra veritat.

N.B.S.

26/III/2019

dissabte, 5 de gener del 2019

Llibres llegits durant el 2018



  • Astèrix a Itàlia text Jean-Yves Ferri dibuixos Didier Conrad
  • Cróniques de l'altra veritat Mercè Piqueras
  • També et pots morir a la primavera Else Breen
  • El factor humà (Nelson Mandela i el partit de rugbi que va construir una nació) John Carlin
  • La fesTETA Míriam Tirado & il·lustracions Joan Turu
  • P de papá Isabel Martins & Bernardo Carvalho
  • Hello, Mr Dodo Nicholas John Frith
  • El maravilloso país de los snergs E.A. Wyke-Smith (ilustraciones George Morrow)
  • Els Càtars, problema religiós, pretext polític Jesús Mestre i Godes
  • El Grúfal (llibre amb sons) Julia Donaldson & Axel Scheffler
  • El libro de la fama Lloyd Jones
  • Dona al punt zero Nawal El Saadawi
  • Operació Urnes Laia Vicens i Xavi Tedó
  • Historia portátil de la literatura infantil y juvenil Ana Garralón
  • Esquenes vinclades Pau Vadell i Vallbona
  • Arbres, mars i desconcerts Ivette Nadal
  • La historia del Heavy Metal Andrew O. Neill
  • Mallorca 1229 Jaume I el Conqueridor Oriol Garcia i Quera
  • La filla de l'espantall Maria Gripe
  • Bona nit (Poemes per a l'hora d'anar a dormir) Salvador Comelles (dibuixos: Mercè Galí)
  • La ola Suzy Lee
  • Dies que duraran anys Jordi Borràs (textos d'Anna Ballbona, Jenn Díaz, Marina Espasa, Natza Farré, Albert Forns, Raül Garrigasait,Jordi Lara, Adrià Pujol, Gemma Ruiz i Joan Todó)
  • On és el cadell? De cada família el més jovencell Britta Teckentrup & Katie Haworth
  • Pessigolles i a dormir Jörg Mühle
  • Erugueta goluda Eric Carle
  • T'estimaré sempre, petitó Debi Gliori
  • Elogi de l'educació lenta Joan Domènech Francesch
  • La curta història d'una gota Beatrice Alemagna
  • ¿Dónde están los animalitos? Delphine Chedru
  • Tots els petons Bisinski Sanders
  • El capità Pàmfil Alexandre Dumas
  • abans ningú deia t'estimo (testimoni de filles i fills de presos polítics) Anna Forn, Beta Forn, Laura Turull, Marta Turull i Oriol Sànchez (escrit per Francesc Orteu a partir de converses amb els protagonistes)
  • Neurociència per a educadors (Tot allò que els educadors sempre han volgut saber sobre el cervell dels seus alumnes i mai ningú s'ha atrevit a explicar-los de manera entenedora i útil) David Bueno i Torrens
  • A Grand Central Station em vaig asseure i vaig plorar Elizabeth Smart
  • El libro sin dibujos B.J.Novak
  • Allà on viuen els monstres Maurice Sendak
  • Harry Potter i el llegat maleït (parts u i dos) (edició del text tal com es representa en escena) (basada en una nova història original de J.K.Rowling, John Tiffany i Jack Thorne) (una nova obra de teatre de) Jack Thorne
  • Les expressions llatines explicades de la A a la Z (Astèrix) (textos de) Bernard-Pierre Molin
  • On eres l'1-O? De l'orgull a la indignació Quico Sallés
  • 34 dies de tardor i 1 de primavera (Diari de presó) Mertixell Borràs
  • Groc: Història gràfica d'una lluita Toni Galmés
  • Oxigen (una obra en 20 escenes) Carl Djerassi i Roals Hoffmann
  • Andreu Nin Siguiendo tus pasos Lluís Juste de Nin
  • Jo seré l'última Nadia Murad
  • El planeta dels simis Pierre Boulle
  • Una meravella anomenada vida : com són, com funcionen i d'on vénen els éssers vius F. Mestres, M. Soley, M.I. Álvaro, B. Àrias, M.C. Auladell, N. Bonada, J. Ferrer, N. Hladun, G. Llorente, J. Martínez, M.D. Vinyoles
  • Informe urgent des dels escons 4 i 5 Albano Dante Fachin i Àngels Martínez Castells
  • Roverandom J.R.R.Tolkien
  • Homeopatia sense embuts Una pràctica que prospera entre miracles i miratges Jesús Purroy
  • Crucifeminació Manuel de Pedrolo
  • Ahora que la vida Ismael Serrano
  • El caganer Estel Badó, Rosa Gil, Maria Soliva (il·lustracioins de Mónica Carretero)
  • Romeu Gripau (Bestioles curioses) Antoon Krings

dimarts, 4 de setembre del 2018

Treball de profe a l'estiu?

Ahir molta gent va tornar a la feina, entre ells el personal docent de les escoles i instituts i m’hagués agradat tenir enllestida aquesta entrada del blog. Bé, aquí la teniu, perdoneu el retard.

Fa uns dies em feien a mans aquesta piulada d’@astrotouristing que referenciava una altra de @quimicahipolito on deia que havia preparat un “guest who” (Qui és qui?) sobre la taula periòdica.



La idea em sembla molt interessant, però avui, preferixo parlar d’un detall concret de la piulada, la frase: hay profesor@s que se curran su preparación durante el #Verano.

Ara és el moment en què surt el típic “suposat” gracioset d’humor cunyadil dient que com a mínim així alguns profes treballen una mica. Si ets d’aquests, pots abandonar l’escrit, si no, gràcies per continuar llegint.

Us adoneu, ens adonem, de què significa en realitat l’afirmació que resalto de la piulada? Que acceptem com a normalitat treballar en temps vacacional. És a dir, legitimem allò que hauria d’ésser il·legal per, com a mínim, amoral i injust. Hi haurà qui defensarà que s’això s’esdevè en molts àmbits laborals, però per aquest motiu no es converteix en legitimable; la pena de mort és legal en molts estats, normalitzant, per tant, allò amoral i injust. No siguem ingenus xaiets sota el jou capitalista…

No entraré ara a divagar respecte el fet que la jornada completa d’un membre del professorat, 30 hores, hauria de contemplar unes 10 complementàries (ja estaríem legitimant les hores de feina “a casa”) o si aquestes hores (correccions, preparacions de classes, etc.) ja haurien de ser-hi dins de les pròpies trenta hores; tot i que fa referència al mateix aspecte laboral, són figues d’un altre paner (o no!). Si més no, vull fer ènfasi en el fet que acceptem que així ha d’ésser que un treballador ha de dedicar part de les seves hores de vacances a treballar; bé, de fet hi ha qui ho justifica i aplaudeix! I això ens palesa el fet que la feina és el jou esclavitzant que destrueix la societat (aneu obrint els braços per acollir la realitat líquida i veureu com l’estrès continua fent estralls…); sí, Marx tenia raó quan criticava Hegel per la desafortunada sentència que el treball dignifica la persona. L’acceptació i normalització, especilament per qui no forma part del col·lectiu, és anar fent realitat el poema del pastor luterà Martin Niemöller (que erròniament s’atribueix al gran Bertolt Brecht) “Quan els nazis vingueren pels comunistes”. I malauradament, així sembla la nostra societat, amparada en el llançament contra la pròpia teulada en què esdevé el  virgencita que me quede como estoy si podem anar pasant dies per empènyer anys; emperò, en realitat, només legitimem els nostres esclavistes i llencem per la borda l’únic llast que com a treballadors no ens podem permetre perdre: les victòries que suposaren les conquestes dels nostres drets.

Ara bé, la veritable poma podrida que escampa la seva pròpia putrefacció és el propi col·ectiu docent que accepta, tolera i vindica aquesta situació. Aquesta situació hauria d’ésser contra legem, no hem de tolerar que la nostra realitat sigui que arribat el període vacacional no poguem gaudir del nostre descans ni del nostre temps perquè encara hem de dedicar hores i, cada vegada més, més hores a la feina. Ja n’hi ha prou!

Esclar que el professorat hem de treballar constantment per millorar i fer qua així la nostra activitat docent esdevingui millor en benefici de l’alumnat, però per fer això cal rendir les hores necessàries en dins de l’horari laboral i mai en període vacacional.

Si cerqueu treballadors dedicats 24 hores al dia set dies a la setmana feu-nos esdevenir robots androides, si no, permeteu-nos ésser persones!

Espero i desitjo que tingueu un bon curs.

P.S.: en seguirem parlant...

dissabte, 18 d’agost del 2018

el reino de espaÑa és un estat malalt (ferragosto de la Independència 2/n)

Ahir es complir el primer aniversari els atemptats a Barcelona i Cambrils... i què difícil semblava viure el dol!

Alguns diran que la societat catalana és una societat fracturada; emperò, és aquesta una mentida unionista que, malauradament, treballen amb molt d'esforç per intentar que esdevingui realitat: aquell anhel txètnik hispà de crear un Ulster a Catalunya. La societat catalana mostrà la seva unitat vers la barbàrie terrorista fa un any, aquella era la veritable cara de la Catalunya real; no pas aquella que demana no polititzar l'espai públic (encara continueu sense voler entendre que tot és política?, que la política és o hauria d'ésser l'art de governar la polis, ergo, la res publica?!) mentre ataca contra les més bàsiques llibertats des de la seva praxis filofeixista.

Exagero? Ahir l'anhel d'aquests tarats era mostrar la seva adhesió al borbó, de fet al monarca hereu del delfí del dictador que amassà part de la fortuna, entre llits d'amistançades, venent armes a qui les facilita a aquells que acaben perpetrant atemptats com el del Cap i Casal. També impedien l'accés amb pancartes amb el lema "Pau Justícia Llibertat" però lluïen estanqueres a dojo per deixar clar que vénen amb desitjos colonitzadors. I alguns d'ells intentaven agredir els periodistes de mitjans catalans. Tot molt digne d'uns "ciudadanos" (sic) que mai han condemnat el franquisme però que ens titllen de nazis a la primera de canvi. Per cert, la "més llesta de la classe" ens ha criticat per no comportar-nos com la Repúblique française o la Bundesrepublik Deutschland vers llur monarquies... aquest és el nivell. Aquesta és la xusma que ahir, malauradament, donava la raó al gran Ovidi Montllor i el seu aforisme "Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense". I tot això, ho feia en un acte on el que s'havia de fer era homenatjar les víctimes dels atemptats, llur famílies i les persones (de serveis públics o no) que les atengueren en aquelles hores infaustes.

I no podem oblidar que mentrestant, com deia en Jaume Clotet, els quatre màxims responsables dels mossos que van localitzar i neutralitzar l'escamot terrorista són a presó o imputats: HC Quim Forn, Cèsar Puig, Pere Soler i el major Trapero. Una vergonya i una revenja. Tal volta, per què impediren que, arran de la tragèdia (presagiada per l'exministre Margallo?) no pogueren fer-se, com deia en Fraga, amos dels carrers? I per si algú ho interpreta així, no estic pas afirmant que l'atemptat fos de falsa bandera (tot i que alguns s'esforcen perquè així ho acabem creient) però que potser eren conscients dels riscs i dels possibles beneficis cara a la repressió vers l'imminent referèndum (que ja es va demostrant com treballen las cloacas del estado...). Per cert, l'ésser vil que difama el periodisme, ja s'ha retractat de les seves mentides i the nota? Aquests sí haurien d'ésser a presó!

Ahir s'havia de viure un dia de dol compartit, com un sol poble; però aquells que voldrien netejar els carrers com en els anys trenta via Ordnung und Sicherheit ("orden y seguridad" en castizo, para aquellos que ven un problema en no ser monolingües) estan demostrant que tal volta no som un sol poble. Preferiren mostrar la seva bilis bestial i oblidar les víctimes. Mala peça al teler, Catalunya; pitjor la tenen, però, a la espaÑa de la mantilla als ulls.

P.S.: els bombers seran sempre nostres!

divendres, 17 d’agost del 2018

Un any després del 17-A. El poema que va florir d'aquell dia tràgic i on la llum es va imposar.

El 17 d'agost de l'any passat a primera hora de la tarda ens trobàvem en un pis de la Vila de Gràcia fent l'últim assaig preparant la nova versió del recital poètic Tres històries d'amor, sexe i ràbia que havíem de representar el dia següent. Érem a punt de començar quan decideixo fer una ullada al mòvil abans no em "desconnecti" durant una estona, en un dels grups de whattsapp un col·lega diu que hi hagut un atropellament massiu a Les Rambles. No és possible. No m'ho puc creure. Decideixo obrir twitter i comencen a aparèixer alguns comentaris. Diria que algun mitjà informatiu ja comença a fer-se'n ressò. Vaig dir a les altres quatre persones que eren allà (una d'elles la meva parella) el que acabava de llegir. Ja no vam poder desenganxar-nos de les notícies. Vam parlar amb les persones més properes (especialment amb qui era amb el meu fill) i vàrem restar junts aquelles tràgiques i incertes hores.

Òbviament, vàrem suspendre el recital del dia següent.

La lectura poètica fou ajornada fins el 2 de setembre. Aquell dia, en la part que pertocaria als "bisos" vaig "presentar" aquest text que vol homenatjar tant les víctimes com la resposta ciutadana. Tot i haver-la assajat algun cop a casa, no vaig poder evitar que la veu se'm trenqués i les llàgrimes fluïssin.

Avui us la vull fer a mans a tothom.




BCN 18/VIII/2017


El brogit ha deixat (tan) sols silenci.


Un silenci fèrric, plumbi
que trenquen les veus,
sempre innocents, dels infants.


Com un núvol de foscor
una furgoneta ha estavellat
el terror vers el carrer dels somriures.
S’ha emportat per davant
aquells futurs que ja mai
esdevindran realitats presents.


Han volgut desertitzar la ciutat;
però, fins en el més eixarreït erm
acaba plovent
i fent brollar la vida.


No serà l’aigua quan plou
qui netejarà els carrers,
serà la llum de la gent qui
abraçant l’esperança
derrotarà l’obscuritat
de la mort imposada.


Les flames de les espelmes semblen
moure’s perquè el vent
passa genuflexionant-se per retre homenatge.


Emperò, cadascuna d’elles xiuxiueja
que no té por;
tot creant una dansa
on la vida reneix de les cendres
com un au fènix;
on, de la innocent sang vessada
brotaran flors
com de la sang del drac,
per amor, floreixen roses;
on, dels silencis de condol
ressorgiran els mormols del enamorats
qui, agafats de la mà,
escriuran els llibres de la vida.


Han volgut esdevenir Les Rambles,
el carrer més alegre del món,
en un camp de batalla
entre els seu culte a la mort
i la nostra necessitat,
el nostre anhel,
la nostra aposta decidida per la vida.


I davant del seu odi
sempre ens trobaran;
perquè no els tenim por.


Aquesta ciutat haurà vist perdre moltes revolucions,
però, la lluita per la vida
no la perdrem pas;
ni venceran ni convenceran
aquells que tenen la mort per bandera,
enfront trobaran les legions
d’aquells que somniem un altre món possible,
un món millor
per viure aquesta imperfecta vida.
Sempre, fins la victòria.


acabat de signar a BCN
el 2/IX/2017
festivitat de Santa Raquel
i data, per ajornament de la prèvia, de la 3a edició
del recital Tres històries d’amor, sexe i ràbia




dijous, 9 d’agost del 2018

Ferragosto de la Independència (1/n)

(...) Des d’aleshores han passat moltes coses , algunes molt dolentes, les altres pitjors. Vivim uns dies d’una total confusió, i és indecent de fingir, em penso, cap mena d’optimisme. Diuen que s’apropen fets i proves apocalíptics: és ben possible i, en tot cas, serà una mica desagradable d’haver-ho de suportar. (...)


Aquesta afirmació podria ben bé ésser escrita per qualssevol dels cronistes o opinadors en els nostres mitjans de comunicació en aquest càlid agost de 2018 o en les cartes que els presos polítics s’intercanvien amb la població del país; però no, aquesta afirmació fou escrita el 26 de març de l’any 1968 per aquell geni de les lletres que fou en Salvador Espriu amb motiu de la reedició, en aquell cop bilingüe, de La pell de brau.

Tal volta podríem pensar que el camí vers assolir la independència i fer efectiva i real la República de Catalunya ve de lluny, de molt lluny; així que, enmig de la calorada, pensem en la tardor i l’hivern “políticament calents” que vindran i que cal que ens trobin tossudament alçats i amb les eines ben esmolades.