dijous, 31 de maig del 2018

Alliberem-nos, companys, de les mentides d’aquells que no saben governar la nau

A furore Normannorum libera nos Domine




Diuen que després del saqueig del monestir de Sant Cubert a Lindisfarne el 793 dC aquesta lletania esdevingué clam de la població a les illes britàniques i irlandeses (les Oileáin Iarthair Eorpa).  Més enllà de plantejar-nos si aquesta apòcrifa cita hauria d’ésser furore o furare , avui en dia allò que ens hauria de fer-nos cercar la millor protecció com si haguéssim de fer front als (suposats) berserkers, són aquells que es creuen posseïdors de la veritat absoluta com a heralds divins.


Hi ha persones que s’arroguen de la realitat des de la seva pròpia interpretació i pretenen que tothom combregui amb la seva pseudologia fantàstica. El problema social d’aquest fet es produeix quan aquests éssers esdevenen lul·lianes Na Renards. Aquestes bèsties no admeten ni toleren ni la crítica ni el diàleg, sols entenen el posicionament marcial en el seu dogma; ergo, si et trobes situat en la discordànça se t’hauria d’aplicar, des de llur òptica, la mort a la intel·lectualitat traïdora.


Per aquest motiu, només queda un posicionament objectivament acceptable: si no hi ha justícia per al poble, no que no n’hi hagi pel govern. No hem d’obviar que You can fool all the people some of the time, and some of the people all the time, but you cannot fool all the people all the time. Per això, o ens mantenim ferms en la nostra resistència o al final ens trobarem que Als sie mich holten, / gab es keinen mehr, der protestieren konnte.


Alliberem-nos, companys, de les mentides d’aquells que no saben governar la nau.


Barcelona a 30/V/2018

dijous, 15 de febrer del 2018

Succeí (escrit per a en Xavier Perramon)

El proppassat 1 de febrer, un geni molt especial anomenat complí 50 anys, i els seus companys es conxorxaren per regalar-li algunes paraules de felicitació.

Avui us faig a mans l'escrit, una mica "paranoic" (podia ésser d'alguna altra manera) que vaig dedicar-li. Espero que us agradi. Podeu jugar a trobar les referències; fins i tot, a trobar-li un sentit i, si ho feu, explicar-me'l xD.


Succeí. L’evolució no ho hauria previst mai, però la intel·ligència artificial ho va aconseguir: va fer el salt d’espècie. Tal vegada Déu no jugava pas a daus, però la calamitat feu que les joguines s’alcessin contra els aprenents de Prometeu. I no, no succeí pas en una galaxia molt, molt llunyana; succeí dins d’una bala blava.
Tal volta, ara només resta que en Tom marxi cap a l’espai i qui sap si trobarà en Kirk si en HAL no pren el comandament. La República pràcticament és desapareguda. Només uns pocs alumnes d’un reduït grup de genis planeja la resistència. No foren pas el trífids, ni hi haurà mags amb cicatrius per voltar l’spin del destí. L’última guspira pot ésser una càrrega de brigada lleugera; qui serà el poeta que preguntarà als ulls dels infants “com ho podien ells saber, petit rebel?”.
Els androides continuaven cercant psiquedèlics amb què somniar horitzons d’on vindran pluges suaus quan els vaixells pirates assaltaren les assegurances del poder: els klickys havien esdevingut vius. Naixien més figuretes que nadons, i volien recuperar un món de somnis i no pas de malsons corporificats. El motí no faria presoners.
Els últims supervivents consultaren l’oracle. Lo Gat diu: We can be heroes, just for one day...

Natxo Barrau i Salguero
Barcelona i Calella gener 2018

P.S.: va ésser un plaer aprendre de tu, geni, a exercir de docent.

dissabte, 20 de gener del 2018

En el dia en què hauries fet 78 anys



Un ble de llum de la posta de sol
ix del llunyedar,
deturat del seu camí
vers la nit de l’Univers,
per fitar l’última llum
d’aquest instant.
Pressenteix
el moviment de l’aigua
en el seu riu fins la mar;
intueix
les volves nivals
acaramullant les petjades a la sorra;
sap del cert,
com tot far a la foscúria,
que tot caminal
revé a un final
que no fou principi.


Tal volta,
nos som pols d’estels
i l’Univers
és i serà la nostra matriu i tomba;
mes, en aquesta clepsidra
que se’ns atorga per viure,
hauríem de fer
l’últim sender
tot sotjant
l’aiguaneix
que tant remot se’ns mostra
on brolla un plor radiant
que serà
esclat de Big Bang.


Natxo Barrau i Salguero

Barcelona, 20/I/2018


dilluns, 1 de gener del 2018

Llibres llegits durant el 2017



  • Vidas escritas Javier Marías
  • Antologia de la poesia científica del segle XIX en llengua catalana Josep M. Núñez Espallargas
  • Com ensinistrar un drac per Singlot Sardina Terrible III traduït del nòrdic antic per Cressida Cowell
  • Primates La intrépida ciencia de Jane Goodall, Dian Fossey y Biruté Galdikas Jim Ottaviani i Maris Wicks
  • Robaiyat (Cançons de beure) Fernando Pessoa (Selecció i traducció a cura de Gabriel de la S. T. Sampol)
  • Pallars 1487 El darrer comtat Núria Garcia i Quera (guió) Oriol Garcia i Quera (dibuix)
  • L'origen de la vida Aleksandr I. Oparin / John B. S. Haldane
  • Heavy metal Francisco J. Satué
  • Fort Pienc, ahir i avui Gisela Boronat, Joan Mayoral
  • Historias curiosas de la medicina José Ignacio de Arana
  • Reinas de los mares Las mujeres piratas alrededor del mundo Jane Yolen ilustrado por Christine Joy Pratt
  • Fauna endèmica: evidència d'evolució diversos autors
  • La màgia del meu nom Il·lustracions: Marta Viader · Andrés Arcos / Autors: Dirk Hampel · Cristina Broquetas
  • Neus Català Testimoni d'una supervivent Neus Català i Rosa Massagué
  • 1714 El setge de Barcelona Guillem H. Pongiluppi & F. Xavier Hernàndez Cardona
  • RCDEspanyol. Història d'un sentiment Héctor Oliva
  • 100 motius per ser perico Marià Veloy
  • Nicolau blanc-i-blau i el seu amic Quitu Georgina Esteva (il·lustracions Montse Buñuel)
  • Històries en blanc-i-blau L'ESPANYOL explicat pels seus cronistes VVAA
  • per 13 raons Jay Asher
  • El clan de los imagineros José Antonio Rojas López
  • Estats alterats de la ment Diversos autors (Cryptshow i Males herbes presenten)
  • El carreter Selma Lagerlöf
  • Hem nedat a l'estany amb lluna plena Raimon Esplugafreda
  • Demana-m'ho així i et diré que sí Josepa Elena Sopeña
  • Seis piezas fáciles (La física explicada por un genio) Richard P.Feynman
  • Les XII proves d'Astèrix text basat en el guió de René Gosciny & dibuixos d'Albert Uderzo


Enguany el llistat és força més breu que anys anteriors; la paternitat i un any periodísticament molt ple que ens ha fet recuperar el costum de la ràdio i de llegir premsa.


    dimecres, 25 d’octubre del 2017

    Fart de la mentida de l'adoctrinament

    Sóc docent. I no, no sóc pas cap adoctrinador.


    L’únic ensenyament que sempre he tractat de transmetre, des del meu àmbit educatiu, les ciències, és l’esperit crític i l’amor per les veritats transitòries de la Ciència; perquè hem d’assumir que l’acceptació  de  la  teoria  sempre  és provisional. El refús de la teoria pot ser concloent. Així que sí, he lluitat contra pseudociències i falàcies; en cap, he tractat d’influir en la visió política del jovent.


    És insultant i vergonyós que tota una corrua de patògens socials, aquells que sí desitjarien un adorctrinament escolar recuperant la FEN (formación del espíritu nacional) dels seu passat on l’escola catalana no lluïa reconeguda internacionalment, es dediquin a escampar totes aquestes mentides interessades.


    Siguem seriosos, algú pot creure que havent de gestionar tot el que hem de gestionar a l’aula em qeuda temps i esma per dedicar-me a adocrtinar l’alumnat per transmetre’ls la meva ideologia?


    A més a més, si el suposat adoctrinament existís hauríem de confessar que som força poc eficients: tantes fornades d’alumnes sotmesos al rentat de cervell i hores d’ara només tenim 2,2 milions de votants (que s’han atrevit a anar a votar i els han comptat els vots) a favor de la independència. Per què, segons el raonament (sic) d’aquells que defensen l’existència de l’adoctrinament, en plena dictadura els “quatre arreplegats” que somniaven amb una Catalunya independent van decidir que es dedicarien a assolir estudis superiors per a poder exercir com a docents per poder evangelitzar en el catalanisme i així ampliar les files i poder mantenir la dinàmica fins aconseguir-ho. Algú pot empassar-se una falòrnia tal?


    No maregem la perdiu: un dels pilars de la societat catalana i de l’èxit de la millora d’aquesta és l’educació, és a dir: l’escola catalana. Una escola aplaudida internacionalment, que ha permès i permet un alumnat bilingüe (encaminat vers el trilingüisme, si pensem en l’anglès) on no hi ha ningú que sigui monolingüe en català (sí, n’hi ha, però, en castellà); integradora fins ésser motor de l’ascensor social.


    És per tots aquests motius que cert col·lectiu vol acabar amb l’escola catalana i amb tots els triomfs socials que representa.


    No ens toqueu l’educació!



    dimarts, 17 d’octubre del 2017

    #llibertatJordis L'estat espanyol no ha embogit

    Quarts de set del matí, enceto aquestes línies, sense cap esma, camí de la feina. Necessito deixar per escrit la indignada opinió de veure com en ple segle XXI reapareixen els presos polítics a Europa, en aquesta dretana Europa dels estats servils als poders econòmics. La pitjor sensació de totes és ésser conscients que en Jordi Cuixart i en Jordi Sànchez són els primers però no seran pas els últims.



    Crec que ahir la tarda tots i totes érem conscients que l’empresonament dels presidents d’Òmnium i l’ANC, tot i injustificable jurídicament, era massa plausible des de l’òptica dictatorial de l’actual estat espanyol on la divisió de poders és, ara per ara, inexistent. Deixar en llibertat, amb càrrecs, el major dels mossos d’esquadra i la seva intendent obria la porta de bat a bat a l’entrada a presó dels presidents de les dues entiatts socials. Era un guió ja escrit i que seguia un esquema mental previsible: és un senyal d’avís que al repressor estat espanyol no li tremolarà la mà per exercir la justícia a l’estil dels seus enyorats anys grisos de llei i ordre i que està disposat a dur a presó a tothom que treballi per assolir la República Catalana i que tot i considerar l’actuació dels mossos culpable de col·laboracionisme processista no li cal dur el seu major a la presó ja que l’activació del 155 ben aviat (tal volta acompanyat del 116?) els permetrà prendre el control de la policia catalana i gestionar-la sota control de la Guardia Vil.


    I és en la línia de preparar la (increïblement) crèdula societat espanyola (i també la vergonyant elit de la unió europea?) que últimament s’ha elevat el to i la quantitat de mentides vers l’escola catalana. Han de pavimentar-se amb excuses, totes infames i falses, per autojustificar-se quan es carreguin el , premiat i lloat internacionalment, model educatiu català. Recordeu que hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escrigue o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s’escrigue o es pense. Quan posin les seves brutes mans damunt (el restringit) autogovern català a més a més de voler gestionar les seves finances (els comptes magres per l’expoli fiscal) el seu objectiu són quatre pilars bàsics, quatre pilars ara ben valorats per la societat catalana: sanitat, ensenyament, la corporació de mitjans audiovisuals públics i la policia catalana. Volen recuperar la gestió de l’estat tal i com la coneixien en les èpoques en què no els feia res tenir presos polítics.


    Aquesta venjança vers les autoritats per la tenacitat del poble català en voler expressar la seva voluntat política d’esdevenir una nou estat. Si parlen de sedició que ens vinguin a cercar als milions de persones que en som i serem còmplices.


    Des de l’òptica espanyola és normal considerar les accions del 20S, com les de l’1O, com a sedicioses i tumultuàries: les famílies amb criatures petites (estàvem encetant l’adoctrinament) i les persones grans (aquestes terroristes que després colpegen amb els seus caps les porres de les forces d’ocupació fins voler autolesionar-se per inventar-se danys irreals) que hi èrem som terroristes que volíem impedir la feina de les policies politico-socials. Les concentracions del setembre, el paradigma és la que es realitzà davant l’assaltada en verd Conselleria d’Economia, són un exemple paradigmàtic de la Revolució dels somriures catalana: la societat civil convocant la societat civil per actuar pacíficament per mostrar el seu desig d’esdevenir República Catalana (o si més no, tenir l’opció de poder votar-ho) i mostrar el rebuig vers les injustificables accions dictatorials de l’estat espanyol. Els que hi érem sabem que allà l’única violència era la presència de la policia militaritzada espanyola. Davant l’ocupació de la seu de la Conselleria la ciutadania vam sortir al carrer a mostrar el nostre rebuig i es feu pacíficament, amb la presència física, amb cançons d’escalf i amb la companyonia per suportar aquestes injustificades afrentes contra el nostre país.


    Anit en Jordi Cuixart i en Jordi Sànchez han dormit privats de llibertat (presó preventiva que podria durar fins a 4 anys!) per haver comés el delicte d’encapçalar una societat civil que ha sortit a prendre els carrers pacíficament per demanar que Catalunya esdevingui país independent. Recuperarem la vostra llibertat perquè és la nostra llibertat com a poble.




    L’estat espanyol no ha embogit, simplement ha deixat caure les seves màscares, ara cal mantenir-se ferms i continuar la nostra lluita pacífica fins aconseguir la victòria final.