Quarts de set del matí, enceto aquestes línies, sense cap esma, camí de la feina. Necessito deixar per escrit la indignada opinió de veure com en ple segle XXI reapareixen els presos polítics a Europa, en aquesta dretana Europa dels estats servils als poders econòmics. La pitjor sensació de totes és ésser conscients que en Jordi Cuixart i en Jordi Sànchez són els primers però no seran pas els últims.
Crec que ahir la tarda tots i totes érem conscients que l’empresonament dels presidents d’Òmnium i l’ANC, tot i injustificable jurídicament, era massa plausible des de l’òptica dictatorial de l’actual estat espanyol on la divisió de poders és, ara per ara, inexistent. Deixar en llibertat, amb càrrecs, el major dels mossos d’esquadra i la seva intendent obria la porta de bat a bat a l’entrada a presó dels presidents de les dues entiatts socials. Era un guió ja escrit i que seguia un esquema mental previsible: és un senyal d’avís que al repressor estat espanyol no li tremolarà la mà per exercir la justícia a l’estil dels seus enyorats anys grisos de llei i ordre i que està disposat a dur a presó a tothom que treballi per assolir la República Catalana i que tot i considerar l’actuació dels mossos culpable de col·laboracionisme processista no li cal dur el seu major a la presó ja que l’activació del 155 ben aviat (tal volta acompanyat del 116?) els permetrà prendre el control de la policia catalana i gestionar-la sota control de la Guardia Vil.
I és en la línia de preparar la (increïblement) crèdula societat espanyola (i també la vergonyant elit de la unió europea?) que últimament s’ha elevat el to i la quantitat de mentides vers l’escola catalana. Han de pavimentar-se amb excuses, totes infames i falses, per autojustificar-se quan es carreguin el , premiat i lloat internacionalment, model educatiu català. Recordeu que hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escrigue o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s’escrigue o es pense. Quan posin les seves brutes mans damunt (el restringit) autogovern català a més a més de voler gestionar les seves finances (els comptes magres per l’expoli fiscal) el seu objectiu són quatre pilars bàsics, quatre pilars ara ben valorats per la societat catalana: sanitat, ensenyament, la corporació de mitjans audiovisuals públics i la policia catalana. Volen recuperar la gestió de l’estat tal i com la coneixien en les èpoques en què no els feia res tenir presos polítics.
Aquesta venjança vers les autoritats per la tenacitat del poble català en voler expressar la seva voluntat política d’esdevenir una nou estat. Si parlen de sedició que ens vinguin a cercar als milions de persones que en som i serem còmplices.
Des de l’òptica espanyola és normal considerar les accions del 20S, com les de l’1O, com a sedicioses i tumultuàries: les famílies amb criatures petites (estàvem encetant l’adoctrinament) i les persones grans (aquestes terroristes que després colpegen amb els seus caps les porres de les forces d’ocupació fins voler autolesionar-se per inventar-se danys irreals) que hi èrem som terroristes que volíem impedir la feina de les policies politico-socials. Les concentracions del setembre, el paradigma és la que es realitzà davant l’assaltada en verd Conselleria d’Economia, són un exemple paradigmàtic de la Revolució dels somriures catalana: la societat civil convocant la societat civil per actuar pacíficament per mostrar el seu desig d’esdevenir República Catalana (o si més no, tenir l’opció de poder votar-ho) i mostrar el rebuig vers les injustificables accions dictatorials de l’estat espanyol. Els que hi érem sabem que allà l’única violència era la presència de la policia militaritzada espanyola. Davant l’ocupació de la seu de la Conselleria la ciutadania vam sortir al carrer a mostrar el nostre rebuig i es feu pacíficament, amb la presència física, amb cançons d’escalf i amb la companyonia per suportar aquestes injustificades afrentes contra el nostre país.
Anit en Jordi Cuixart i en Jordi Sànchez han dormit privats de llibertat (presó preventiva que podria durar fins a 4 anys!) per haver comés el delicte d’encapçalar una societat civil que ha sortit a prendre els carrers pacíficament per demanar que Catalunya esdevingui país independent. Recuperarem la vostra llibertat perquè és la nostra llibertat com a poble.
L’estat espanyol no ha embogit, simplement ha deixat caure les seves màscares, ara cal mantenir-se ferms i continuar la nostra lluita pacífica fins aconseguir la victòria final.
