Ahir 3 d’octubre de 2017 Catalunya es va aturar. Es va aturar per mostrar el seu rebuig vers la criminal i injustificada acció de força dels cossos policials i militaritzats de seguretat de l’estat espanyol en la seva actuació per intentar evitar que es dugués a terme la votació del referèndum d’autoderteminació de l’1 d’octubre. Insistim, la aturada o vaga general era per condemnar una acció repressora digna de dictadures.
Quan algú, després de l’assalt a la conselleria d’economia i altres institucions vinculades a la Generalitat, ja començà a parlar de vaga general vaig estar-hi d’acord tot pensant que era una arma de doble tall: podíem paralitazar el país o podia palesar-se la possible feblesa en la no hegemonia de l’independentisme; emperò, la desmesurada brutalitat mostrada per l’estat espanyol va provocar que ahir el país estigués paralitzat.
Vam encetar la jornada peregrinant fins el CEIP Ramon Llull. Quan vam arribar encara s’hi aplegava una munió de persones mostrant la solidaritat amb una escola que només havia comés el pecat d’ésser col·legi electoral. A l’entrada la gent s’arremolinava per deixar les seves mostres d’afecte en forma de flors, dibuixos o escrits. Com la meva parella va copsar, talment semblava que hi haguessin hagut morts i ben mirat, potser sí van matar la democràcia; o, fins i tot, podem afirmar que si nosaltres la estàvem fent nàixer, ho tornarem a fer i ho aconseguirem. I mentre reflexiones al voltant d’això caus en compte en els grups de canalla que criden “som gent de pau” i t’adones del gran aprenentatge que aquest lema pot esdevenir per ells; perquè no podem deixar passar per alt que no és ni serà gens fàcil per famílies i educadors intentar explicar les imatges de violència gratuïta que els cossos de seguretat (sic) regalaren el diumenge passat. Alguns dels lemes vistos parlen de ni oblit ni perdó, i si és ben cert que els adults ens ho podem permetre, la quitxalla no pot rebre només aquest input i cal tractar de construir en positiu a partir d’aquestes runes. Hi ha molta feina, però l’esperit mostrat aquest dies il·lustra que és ben possible.
Després marxàrem cap a les concentracions matinals al centre de Barcelona. Una munió de gent, i sí, com diu el tòpic “de tota condició i edat” perquè hi havia criatures (que no és cap delicte), s’aprupava per mostrar pacíficament el seu ferm i etern rebuig a la violència desfermada per l’estat el passat diumenge en forma d’assalts als col·legis electorals tot arrassant amb les persones que hi trobaven pel camí. Ambient festiu, per narrar laes vivències i mostrar agraïment a herois. I com mostraven les imatges: l’oportunitat de deixar clar davant seus de partits o de forces repressores que la ciutadania es manté dempeus i determinada a condemnar els seus crims de lesa democràcia. La saviesa ingent de la població civil agermanada en una trobada de pau es demostrà en el sublim cant “Aquest edifici serà una biblioteca” adreçat a la ignomininosa comissaria de la policía nacional de la Via Laietana.
I, per si hi ha alguna persona que està llegint aquest escrit que no voltà per aquests carrers, deixar constància que la majoria de negocis a l’Eixample, i no només per les zones “afectades” per les concentracions, restaven tancats i barrats amb l’excepció d’alguns bars i restaurants i de “paquis” o “badulaques”. Tant és així que algun forn de pa regalava la barra de pa o el cafè per tractar-se d’una jornada de vaga. Solidaritat obrera per la pau i la convivència.
I per la tarda més. No pas millor perquè l’actitud de la ciutadania està essent en tot moment de deu així que no és millorable. Tot i que no cal retar-la a superar-se, els missatges que arriben des de certs personatges de cada cop més funesta imatge i verb, emperò, ens fan creure que ens haurem de mostrar molt i molt ferms en la nostra determinació. Un ambient festiu per reclamar i exigir la no violència, que ni calen ni volem les accions que vàrem patir com a societat el diumenge passat.
Així tot un país aturat, civilitzadament aturat, per condemnar la violència i exigir que ens deixin com a societat viure i manifestar-nos en pau que va haver de viure les agressions verbals, novament, dels causants de les ignominoses accions criminals de diumenge amb un culmen en forma de discurs d’un tipus que ostenta el càrrec per ésser fill de l’hereu d’un dicatdor. Un expert en democràcia amic de terroristes dictadures ens havia de condemnar el voler votar en referèndum i aplaudir les imatges de repressora violència. En el seu discurs de pretèrita èpica militar no feu referència als quasi 900 ferits; quasi tan denigrant com la posició de la fiscalia (què cada vegada més sembla un niu de malfactors engollipats dels seus funests actes i en competició per superar-se) considerà que tots els ferits ho són per llur pròpia culpa per haver fet cas de qui els havia convocat per intentar votar.
Aquesta és la normalitat catalana, una normalitat on la violència està esset atiada pels repressors i que la ciutadania es mostra ferma en la seva determinació de no tolerar. Ens vam atuar per demostrar la nostra enteresa moral i ciutadana; perquè, alguns ja ho saben, los catalanes hacen cosas.
Ni una passa enrere. Donec perficiam!
