L'amistat + El futur que no fou

De vegades les reflexions nien i ens assalten sense que nosaltres les hàgim convocades, com unes muses de la realitat que vinguessin a mostrar-nos allò que no veiem o no volem admetre que existeix.

Si escrivís cançons en anglès això hauria estat "Trying to keep a lie alive", però com no és el cas, són dos breus fragmets poètics, o intents d'ésser poesies. En el fons, segurament només són paraules, pensament que qui sap si tal vegada el vent se les endurà o potser comel fum abans esbosaran quelcom.

L'AMISTAT

El rellotge reflectit a l'espill

infereix que el futur

no serà una nostàlgia somniada;

molts hauran enretirat les aigües

i tal vegada, ja només restarà

el desig d'un doble gronxador

al porxo d'una caseta

on sospirar per allò

que podia haver sigut

i sabies que mai seria.

Natxo Barrau i Salguero

BCN 30/V/2013

EL FUTUR QUE NO FOU

Què pots preguntar-li

a l'espill

quan et sents lluny de tothom,

quan t'adones

que ha sorgit una frontera

i quasi tothom

és en un altre territori

i tu ja no pertanys

sinó al passat

i al teu propi record

del somni de futur.

Natxo Barrau i Salguero

BCN 30/V/2013

#totsdesquenes? No pas!

Avui hi ha derbi barceloní al camp de Cornellà-El Prat. Fa dues setmanes semblava que s'originaria un nou debaten referència a si els pericos havíem de fer passadís als culés, però la ràpida resposta de la directiva del RCDE trencava tota possibilitat; ara bé, semblava que la massa social blanc-i-blava no estava d'acord amb la decisió, i tant és així que ha sorgit, via manifest de la FCPE i La Curva la proposta de restar d'esquenes mentre es realitzi.

Si em pregunten si em sembla encertada aquesta proposta del #todosdeespaldas (#totsdesquenes) diré que no pas; jo personalment, hagués optat, i així ho faré, considerant que el club ha decidit fer el passadís,per no entrar al camp fins que s'hagi realitzat. No ho penso veure. De fet, ja vaig manifestar des de la consecució del títol de lliga per part dels blaugrana que no volia que els féssim el passadís, i ja llavors vaig rebre comentaris respecte una suposada manca d'esportivitat. Ara bé, em sembla una manca de seny, per no utilitzar altres paraules més grolleres, tot i que tal vegada més descriptives, la utilització del vocable “esportivitat” en aquestes circumstàncies.

Fer-li el passadís al FCB o al RM en camp propi em sembla una errada, més especialment en el primer cas degut a les condicions d'ésser clubs del mateix territori. Fer-los-el és la submissió de l'esclau a l'amo. No podem parlar d'esportivitat quan la LFP i les seves competicions ja només semblen ésser qualsevol cosa menys un esport. Que tal vegada és la Liga una competició que es disputa amb esportivitat? És un competició creada per a què la puguin guanyar dos, i només aquests dos, equips. I aquests demanen esportivitat? Aquells mateixos que han desvirtuat la competició, no ja només amb el conegut i tolerat repartiment injust dels drets televisius, sinó responsables de la il·lògica distribució d'horaris dels partits; responsables, com a màxims exponents d'una demagògia absolutista, d'unes institucions que només vetllen pels seus interessos i que qualsevol ull extern podria veure com a qualsevol cosa menys neutral.

Un passadís es fa per cortesia no per obligació. Curiós veure molts comentaris ahir acabada la final de la UCL preguntant-se si en la tan ansiada pels mass-media de les espanyes (alguns negant fins i tot al qualitat de la viscuda) s'hagués pogut veure, tot i l'obligació, el passadís. Un passadís sincer, segur que no. El passadís que es veurà aquesta vesprada és una representació gràfica d'aquella màxima que assevera que ésser proletari i de dretes és com ésser sodomitzat i demanar perdó per donar l'esquena. Fer un reconeixement a qui s'omple la boca de “valors” i “humilitat” des de la demagògia del poder autoritari és una errada, és reconèixer que no podem desfer-nos del jou.

A més a més, en el nostre cas, no podem obviar que la institució a qui es vol retre homenatge és aquella que durant tot l'any tracta no ja de desfer-se de nosaltres sinó d'anorrear tot l'esport català. Amb el seu intent d'exercir la representativitat d'un poble, quelcom concedit per un tergiversació del “pensament” que podríem anomenar nacionalculeranisme i que atempta contra la intel·ligència i la moral. Perquè és des d'aquesta visió que es vol imposar un pensament únic en la perversió moderna del panem et circensis. Aquest pensament únic que “obliga” a justificar-te com a membre de qualsevol institució esportiva que no sigui la d'ells, i que per aquest fet ja passis a ésser sospitós d'ésser mal ciutadà. Aquesta tergiversació de la realitat social que vol permetre que el seu himne s'aprengui a les escoles i si algú presenta queixa té la pell molt fina, perquè es vol trobar normal que el professorat pugui impartir classes vestint els seus colors, però si jo em presento amb el meus se'm titllaria de proselitista i podria acabar tenint conseqüències pitjors. Perquè es poden fer tot tipus “d'excepcionalitats” per aquesta empresa esportiva que porta anys tractant, amb el beneplàcit de totes les institucions des de fa més de mig segle, d'acabar amb tota manifestació esportiva catalana.

I podríem seguir a bastament justificant el posicionament. Perquè, i amb això tanco l'escrit, qui falta reiteradament al respecte no pot demanar que se li tingui respecte.

D'esquenes i amb xiulada no. Jo els rebria amb el camp buit. Qui menyprea acaba rebent el merescut menyspreu.

L'autobiografia de Nazim Hikmet

Aquest migdia, en una de les nostres habituals converses de veïns, el gran Antonio Gómez m'ha transportat amb la paraula a la vida d'un gran poeta (després que haguem gaudit dels versos d'Omar Khayam).

És tanta la vida i les grans frases, plenes de sabiduria en una aparença fràgil, que només podia que fer-vos-les a mans.

Gaudiu de la lectura:

AUTOBIOGRAFÍA

Escrita en Berlín Oriental el 11.9.1961
Nací en 1902.
Jamás he vuelto a mi ciudad natal.
No me gusta volver atrás.
A los tres años, en Halep, ejercité la profesión de nieto de Pachá,
a los diez y nueve la de estudiante de la Universidad de Moscú,
a los cuarenta y nueve otra vez en Moscú:
y desde los catorce años escribo poesías.
Hay hombres que conocen mil variedades de hierbas, otros
conocen variedades de peces,
yo, de separaciones.
Hay hombres que saben de memoria el nombre de cada estrella,
yo, el de las nostalgias.
He dormido en las cárceles y en los grandes hoteles.
He pasado hambre. Casi no existe plato que no haya probado
incluido el de la huelga del hambre.
A los treinta años han querido ahorcarme,
a los cuarenta y ocho quisieron concederme la medalla de la Paz
y me la concedieron.
A los treinta y seis, necesité seis meses pera recorrer
cuatro metros cuadrados de sombrío hormigón.
A los cincuenta y nueve, en diez y ocho horas volé desde Praga a La Habana.
En 1951, en un mar, en compañía de un amigo,
anduve sobre la muerte.
En 1952, con un corazón cascado, tendido sobre la espalda,
esperé a la muerte más de cuatro meses.
Fui locamente celoso de las mujeres a las que amé.
No le tuve ninguna envidia a nadie, ni siquiera a Chorlot.
Engañé a mis mujeres.
Nunca hablé mal detrás de mis amigos.
He bebido, sin llegar nunca a borrachín.
Siempre con el sudor de mi frente
gané mi dinero ¡Qué suerte pera mí!
Sentí vergüenza ajena. Mentí.
Mentí por piedad.
Pero nunca dije mentiras porque sí.
He subido en tren, en avión, en coche.
La mayoría no lo consigue.
He ido a la Ópera.
La mayoría no consigue ir
a la mezquita, la iglesia, el templo, la sinagoga, los hechiceros;
ni siquiera ha oído hablar de la Ópera.
Sin embargo, desde los 21 años no voy
a muchos de los sitios adonde va la mayoría,
pero suelo hecerme leer el porvenir
en los posos del café.
Mis escritos están impresos en cuarenta idiomas
y prohibidos en mi Turquía, en mi propia lengua.
No tengo aún el cáncer,
tampoco es obligación padecerlo.
Nunca seré primer ministro o cosa perecida,
tampoco me gustaría serlo.
No fui a la guerra
pero tampoco bajé a los refugios en medio de la noche.
No me arrastré en las carreteras
huyendo de los aviones que vuelan a ras de tierra.
Cerca de los sesenta me enamoré.
En pocas palabras, amigos míos
aunque esté hoy en Berlín, muriendo de nostalgia,
puedo afirmar
que he vivido como un hombre.
En el tiempo que me queda por vivir
¿qué podrá ocurrirme aún?
¿Chi lo sa ?

17 d'abril: Tres històries d'amor, sexe i ràbia (2ª edició)

El proper 17 d'abril a les 19:00 tornem a presentar el recital "Tres històries d'amor, sexe i ràbia", a la Biblioteca Josep Miracle de Barcelona (C/ Reis Catòlics, 16-34).

Si vols (tornar a) viure moments tendres d'amor, les intenses sensacions del sexe i l'odi de la ràbia, així com uns versos més metafísics com en un nou ressuscitar de l'univers, tots ells musicats, no et pots perdre

TRES HISTÒRIES D'AMOR, SEXE I RÀBIA

acàrrec de Natxo Barrau i Salguero, Patrícia Muñiz i Raquel Riba i Raja acompanyats a la guitarra per Alejandro Cano.

http://recitalpoeticamorsexerabia.blogspot.com.es/

Per aquesta data tenim vàries sorpreses que anirem revelant poc a poquet, per ara, només comentarem que vam fer-nos una sessió de fotografies per dos motius: un promocional i l`altre literari.

torna "Tres històries d'amor, sexe i ràbia"

Gràcies a la càlida rebuda de la lectura "Tres històries d'amor, sexe i ràbia" el passat agost ens hem llançat a la piscina i... tornarem a fer-ho. Serà el proper dimecres 17 d'abril a les 19 hores a la Biblioteca Josep Miracle de Collserola.

Tornarem a llegir les nostres tres històries amb alguna variació en els texts i alguna possible sorpresa molt especial, no podem obviar que serem a les portes de Sant Jordi cal celebrar-ho en bona companyia i amb bones paraules.

Aquí podeu trobar el plànol per saber com arribar a la biblioteca.

Qui no cauria sota la pregunta "Què és la poesia?"

Qui no cauria,

en apropar-se't

una bonica noia jove

somrient amb un halo de misteri

preguntant-te què és la poesia,

en la trampa

de Bécquer?

Qui no afirmaria,

convençut com un creient,

que ella és la poesia

rendint el castell

sens oposició?

El poeta

no definí la poesia,

generà un arma

de destrucció massiva de cors;

un plomós ariet

per enderrocar

les portes de la raó.

Hi ha preguntes

que no poden ésser plantejades,

no amb justícia guerrera;

és com aplicar la màgia

o cavalcar un drac

per combatre un exèrcit

amb l'únic estendard

de les paraules.

Preguntar què és la poesia

és condemnar l'oïdor

a un derrota en l'amor.

Natxo Barrau i Salguero

8/II/2013

Barcelona

font de les imatges: (cos i abisme)

definicions de poesia?

Es pot definir la poesia?

Gustavo Adolfo Bécquer ho va intentar, a la Rima XXI, responent a una suposada pregunta:

¿Qué es poesía?, dices mientras clavas
En mi pupila tu pupila azul.

¡Qué es poesía! ¿Y tú me lo preguntas?
Poesía eres tú.

 Però no fou l'únic, John Ashbery també ho intentà:

WHAT IS POETRY?

The medieval town, with frieze
Of boy scouts from Nagoya? The snow

That came when we wanted it to snow?
Beautiful images? Trying to avoid

Ideas, as in this poem? But we
Go back to them as to a wife, leaving

The mistress we desire? Now they
Will have to believe it

As we believed it. In school
All the thought got combed out:

What was left was like a field.
Shut your eyes, and you can feel it for miles around.

Now open them on a thin vertical path.
It might give us--what?--some flowers soon?

Una traducció del text seria:

QUÈ ÉS LA POESIA?

¿La ciutat medieval amb un fris

dels escoltes de Nagoya? ¿La neu

que caigué quan nosaltres desitjàvem que nevés?

Imatges boniques? Intentar evitar

les idees, com en aquest poema? Emperò, nosaltres

tornem a elles com a una esposa, abandonant

l'amant que desitgem? Ara, ells

hauran de creure-ho

com nosaltres ho fem. A l'escola

tots els pensaments foren desembullats:

allò que restà era com un camp.

Acluca els ulls i podràs sentir-ho en milles a la rodona.

Obre'ls ara en un camí vertical.

Podria donar-nos, què? Algunes flors, aviat?

 Però fins i tot rebé la resposta d'un estudiant:

(A Translation of John Ashbery's) "WHAT IS POETRY" by Jill E. Brown (April 1995)

Should we really call traditional verse with its ornamentation and 
 elaborate description poetry?
Can the acts of nature be forced into a linguistic box and then called 
 poetry?
Why does one feel compelled to control nature by demarcating it with 
 imagery and lofty symbolism?
If it snows, it snows.  We have no control over it.  Forget about the 
 pretentious attempts to characterize it.
Is it possible to forget about ideas altogether (like I am trying to here)?
I don't understand why poets revert back to tradition when we see the 
 possiblility in new forms.  How can they not see the inadequacy of 
 tradtitional poetry as we, the New York Poets, so plainly see?
It goes back to school, where they try to teach you to abandon 
 creativity. 
The mind is like a vast field full of life, potential, and possibility.
 But they teach you not to see this and instead focus on a narrow 
 path of traditional bull shit.  And that's all it is: SHIT.  The 
 only purpose it serves is to fertiliz the field and grow 
 more precious flowers to describe in their endless 
 cycle of bull shit.

La traducció de la qual podria ésser:

Podem, realment, anomenar els versos tradicionals amb la seva ornamentació i les seves descripcions elaborades poesia?

Poden les accions de la natura ésser encabides a la força en capses lingüístiques i llavors anomenar- les poesia?

Per què un sentiment ens compel·leix a controlar la natura demarcant-la amb imatgeria i nobles sentiments?

Si neva, neva. No tenim pas cap control sobre això. Oblideu els pretensiosos intents de descriure-ho.

És possible oblidar les idees per complet (com tracto aquí de fer)?

No entenc perquè els poetes reverteixen cap a la tradició quan veiem les possibilitats a les noves formes. Com no poden ells veure com d'inadequada és la poesia tradicional, com sí fem nosaltres, els poetes de Nova York, clarament?

Això et retorna a l'escola, on ells tracten d'ensenyar-te a abandonar la creativitat.

La ment és com un vast camp ple de vida, potencial i possibilitats. Però ells t'ensenyen a no veure això i de fet focalitzen en un estret camí de tradicional i gegant merda. I això és tot el que és: MERDA. Les més precioses flors per descriure en el seu cicle sens fi d'autèntica merda.

Què n'opineu?

font de les imatges aquí