Llibres llegits durant el 2012

Aquí arriba el tradicional llistat de les lectures de l'any. Demano disculpes per l'ingent nombre de comentaris pendents, esperem poder-ho solucionar en un temps relativament breu (així com els de llistats anteriors).

Gràcies per l'atenció i bona lectura!

• El cel ens cau al damunt Albert Uderzo (comentari)
• El gremio de los magos Trudi Caravan (comentari)
• Lupus (I, II, III, IV) Frederik Peters (comentari)
• Volveré mucho más tarde de las doce María Castrejón (comentari pendent)
• Al país del núvol blanc Sarah Lark (comentari pendent)
• Les dones i els dies Gabriel Ferrater (comentari pendent)
• Palabras encadenadas Maite Carranza (comentari pendent)
• Cereza roja sobre losas blancas Maram al-Masri (comentari pendent)
• Blue Kiriko Nanana (comentari pendent)
• L'esbós Sílvia Bel (comentari)
• Dones que somiaven ser altres dones Estel Solé (comentari pendent)
• Cilici Jaume C. Pons Alorda (comentari pendent)
• Lengua de mapa Almudena Vidorreta Torres (comentari pendent)
• Las chicas con las chicas varias autoras (comentari) 
• Travesía Aude Picault (comentari pendent)
• La aprendiz (Crónicas del Mago Negro II) Trudi Caravan (comentari) 
• Autobiografía Charles Robert Darwin (comentari pendent) 
• La llave de Sarah Tatiana de Rosnay (comentari)
• Ruta literària de Miquel Martí i Pol Llorenç Soldevila (comentari pendent)
• Castillo de arena Frederik Peeters & Pierre Oscar Levy (comentari pendent)
• Corriente sanguínea Patricia Muñiz (ilustrado por Bouman) (comentari) 
• Històries de la història de Barcelona Dani Cortijo (comentari pendent)
• Les cròniques marcianes Ray Bradbury (comentari pendent)
• El sorpasso perico Sergio Fidalgo (comentari pendent)
• Con Dani & Contra Dani Sergio Fidalgo (comentari pendent)
• Sinfonía inacabada Rubén Izquierdo (comentari pendent)
• Españoles, el Barça ha muerto Alex Riquelme (comentari pendent)
• Cròniques de la veritat oculta Pere Calders (comentari)
• Pedra de tartera Maria Barbal (comentari pendent)
• El cor de les tenebres Joseph Conrad (comentari pendent)
• Pares i fills Ivan S. Turguénev (comentari pendent)
• Brodats Marjane Satrapi (comentari pendent)
• David Copperfield Charles Dickens (comentari pendent)
• L'Onada. L'experiment a la classe d'història que va anar massa lluny Morton Rhue (comentari pendent)
• L'Onada. La novel·la gràfica sobre la novel·la de Morton Rhue Stefani Kampmann (comentari pendent)
• Eros / Psique María Llovet (comentari pendent)
• Maus. Relat d'un supervivent Art Spiegelman (comentari pendent)
• Paquidermo Frederik Peeters (comentari pendent)
• Economia liberal per a no economistes i no liberals Xavier Sala-i-Martin (comentari pendent)
• Los juncos Sandra Uve (comentari pendent)
• Ponme la mano aquí. Una odisea sideral, psicosexual y femenina Sandra Uve (comentari pendent)
• Barcelona: Cyan Kenny Ruiz & Co. (comentari pendent)
• Lady Tara Cornwall Pascal Croci (& Françoise-Sylvie Pauly, Agnés Guerin) (comentari pendent)
• Skim Mariko Tamami & Jillian Tamami (comentari pendent)
• Grans esperances Charles Dickens (comentari pendent)
• La mano de Fátima Ildefonso Falcones (comentari) 
• La flaqueza del bolchevique Lorenzo Silva (comentari pendent)
• Noves cartes a un jove poeta Joan Margarit (comentari pendent)
• El gust de la mel Salwa Al Neimi (comentari pendent)
• Resistencia humana Julio Fuentes (comentari pendent)
• Fila índia enfora Sílvia Bel Fransi (comentari pendent)
• Mildred Pierce James M. Cain (comentari pendent)
• Alfa i Omega Sergi G. Oset (comentari)
• Play room Patricia Muñiz (comentari)
• Paraules d'Opòton el Vell Avel·lí Artís-Gener "Tísner" (comentari pendent)
• 40+1 Relatcrossing diversos autors, editat per VullEscriure.cat (comentari pendent)
• Tan de veritat com les coses que penso, les coses m'invento i les coses que he somiat Anna Roig (il·lustrat per Clara-Tanit Arqué) (comentari pendent)

Autoria de les imatges: Maratón fotogràfico de València 2010 (font) i Els llibres del celler, per Jordi Policarp (font)

Presentació de Play Room

Avui us proposo que assistiu a la FNAC Arenes a la presentació de la novel·la Play room de Patrícia Muñiz.

I per fer-vos la boca aigua, i sí, us deixo que sigueu tan malpensats com desitgeu, aquí us deixo els dos booktrailers que es presentaren el passat dia 23 de novembre a la Llibreria Pequod.

El primer book trailer de la novel·la:

El segon book trailer:

Els dos book trailers et feien venir moltes ganes de tenir el llibres a les mans i poder-lo llegir, oi? doncs, bé, si se't remouen  ganes de tenir el llibre, aquí pots llegir el primer capítol i llavors les ganes et bulliran per dins. I quina millor acció que poder viure la seva presentació?

Doncs vine avui!

Ho agraireu!

P.S.: Demà a Semirea us penjaré el comentari de la novel·la.

Gràcies Mauricio Pochettino

Ara per ara sortir a agrair-li quelcom sembla més un acte de voler anar contracorrent perquè sí o d'una nostàlgia empedreïda; potser, tal vegada, ni una cosa ni l'altra, sinó, simplement, que una cosa no lleva l'altra.

Cert que per a tota decisió cal prendre consciència des de la, teòricament cega, balança dels pros i els contres; però, en referència a la seva destitució no es poden obviar aspectes com l'annus horribilis que el 2012 és, esportivament parlant, pel RCDE i que en una institució esportiva com una SAD és més fàcil escapçar la direcció esportiva tot esperant que una nova gestió pugui obtenir millors fruits de les mateixes, o quasi, condicions; sense oblidar que cal tractar de calmar la massa abans no es revolti en excés.

Quan mor un rei, se'n posa un altre, però aquesta gran afició comença a sentir-se orfe de referents, i calen llums que ens il·luminin el camí, o, si més no, que serveixin per no sentir por a la foscor. Amb la marxa de Pochettino sembla marxar l'últim gran referent de la pericada; pot ésser cert, però no seria la nostra primera travessa del desert, i, cal confiar que en sorgiran de nous i, aquesta és una de les complicades tasques de la nova junta, esperem que no hagin de marxar de casa massa aviat.

És aquesta descomposició de la plantilla un mal que quasi sembla endèmic des de fa, com a mínim, vint-i-cinc anys, després d'aquella competició històrica de la UEFA. Aquesta mutilació constant és una sagnia que només agreuja la malaltia del club quan les coses esportivament no rutllen com haurien. Ara bé, caldria d'una vegada per totes obrir la caixa dels trons: sí, em refereixo a permetre eixir de l'àmfora pandorianatota la malasanginterna del vestidor. Cert és que els draps bruts es renten a casa i no cal esbombar certes patologies, però ja fa massa temps que la infecció dura i les septicèmies podria esdevenir mortals. Per tant, fóra bo, encara que ja tard per solucionar-les, llevar el vel de les males marors al vestidor que del cert han acabat pervertint l'equip; perquè mentre hi hagi virus latents sempre podran recidivar i reiniciar el procés patològic.

Per a mi, Mauricio Pochettino és i serà un gran defensa que ens donà molt al RCDE. Un d'aquells jugadors que et feia sentir orgullós que lluïs la nostra estimada samarreta. Un dels molts que hagué d'eixir foragitat pels calés que la institució clama com a mannà i que tornà com a fill pròdig a una d'aquelles clames de salvació que a la nostra història han convertit tragèdies en epopeies. Tancada la trajectòria com a jugador per la porta del darrere, com massa d'altres, tornares com el petit i imprescindible heroi que ha de salvar el poble. I ho feres. Ho férem.

Des de llavors, glòries i desgràcies. La bipolaritat del nostre esdevenir on la mania i la depressió s'alternen com els compassats moviments de les onades ens ha dut a viure grans classificacions amb bon partits i hecatombes terribles amb abúlia futbolística. Segur que no sou ni l'únic heroi ni l'únic vilà d'aquests quatre anys a la banqueta del RCDE, com tampoc podrem dubtar del vostre sentiment perico. Nogensmenys, la situació sembla de difícil solució i l'afició perica no sols hem vist els ullals del llop, els hem sentit acaronant la nostra pell mentre salivaven; per això, i per la deriva, més aviat sense rumb del futbol dels nostres jugadors calia tractar de dotar d'un nou cap a la nostra anatomia.

Us desitjo el millor futur possible, com així també al nostre Espanyol, on segurament hi tornareu qui sap a quin futur.

Salut i força RCDE!

Avui #26N celebro o no els resultats del #25N?

Passen les hores i les converses i continuo preguntant-me si cal que realment em senti satisfet amb els resultats de la jornada electoral catalana d'ahir. I no sé ben bé si som un reflex de l'aristotèlic terme mitjà o més aviat una societat de mentalitat bipolar. Sigui com vulgui, crec que hi ha elements positius, des del meu humil punt de vista, i d'altres que ens haurien de fer tremolar més que no pas les sessions més extremes del festival internacional de cinema de Sitges.

El primer titular, o si més no la primera dada, ja mostra aquesta dualitat que ens durà a sentir-nos penjar dels interrogants com les criatures de la lluna creixent o minvant dels contes: el partit del govern ha tornar a guanyar però s'ha fotut una patacada considerable. Per a mi una victòria de CiU no és cap bona notícia, ans al contrari; ara bé, considerant que es produeix quan demanaven per activa i passiva per poders lícits i fàctics “préstec d'una majoria molt sensible” i que a més a més, i especialment, es produeix amb un considerable retrocés, més en escons que no pas amb vots, és motiu de satisfacció i que ens pot permetre albergar l'esperança que és més cert que mai que “Catalonia is not CiU”. I dels suposats plebiscits que cercaven solucionar amb la veu del poble a les urnes?

El plebiscit, com no podria ésser de cap altra manera, considerant l'esquizofrènica realitat social catalana, es pot considerar guanyat i perdut, perquè, com a mínim, en trobem dos de plebiscits. La vessant més nacional sembla guanyada, de vuitanta-quatre escons a favor del dret a decidir es passa a vuitanta-set; la vessant social sembla perduda pel govern, esperem que guanyada (ai les il·lusions esperançadores!) per la societat. És a dir, podríem esperar creure que la societat li ha dit al govern “Sí, volem el dret a decidir que volem ser un estat propi, però volem mantenir, i millorar i deixar de retallar, el nostre estat del benestar”. Ho entendran? (Serà realment cert aquest afirmació o serà només un miratge més de les nits electorals on tothom guanya i ningú perd?).

Perdó, un moment: encara hem de celebrar que hi hagi polítics, és a dir, representants triats pel i per al poble, que estiguin a favor del dret a decidir amb un referèndum? Considerant que fa més de dos mil anys que alguns batejaren un concepte com a democràcia no hem avançat gaire; sembla que l'evolució dels memes no és gaire més veloç que la dels gens...

Bé, tornant a les fiques del nostre paner, i parlem d'allò que trobo positiu. M'encigala l'avenç d'ERC, ICV-EUiA i la irrupció nacional des de la municipalitat de les CUP. M'agrada especialment que Esquerra hagi esdevingut segona força a Catalunya. És una dada molt esperançadora, una dada il·luminadora en el nostre camí vers l'horitzó nacional d'un nou i millor país. Espero també que les seves puixances continuïn en properes conteses electorals. La força d'allò que tradicionalment hem anomenat les esquerres rau en elles i cal que s'ho creguin i no ho oblidin. (Si em permeteu un comentari “irònic” només per veure com reaccionaran les brunetes madrilenyes quan coneguin la CUP ja era necessària la seva presència al Parlament. Esperem que no morin d'èxit).

Nogensmenys, no podem obviar que si aquest país nostre fos un país normal, o si més no, normalitzat, és a dir, sense ingerències colonialistes, afirmaríem clarament que les dretes han guanyat; i això, com podeu suposar, no em barrufa gens ni mica. No ens enganyem, amb aquests resultats en una Catalunya independent no dubtaríem pas ni un segon que CiU i PPC pactarien establement per la gestió del país. Donada la situació de confrontació vers la necessitat de desepanyolització o espanyolització de les seves mirades en referència a Catalunya, conjugada amb la “flamant” majoria absoluta del PP al “gobierno central” fa que aquesta conjuntura haurà de trigar cert temps a tornar-se a produir; ara bé, que ningú no oblidi que res és més relatiu que els temps de baralla en els àmbits dels partits polítics.

I ja que us confesso coses desagradables dels resultats d'ahir, continuem. Trobo força fastigós l'avenç de la dreta més nacionalista espanyola, entenguis PPC i C's. L'ascens d'aquests últims és molt preocupant; bé, demostra que una bona campanya pot fer miracles i no podem oblidar que un dels últims “grans” blocs europeus que utilitzà la llengua com a prejudici acabà portant el continent a una salvatgina, tot i tenir certes propostes interessants en el seu programa allà pels anys trenta. A l'altra mà d'aquesta vessant està la davallada de PxC, una molt bona notícia; com el resultat lamentable de UPyD.

Com podeu observar no he citat el PSC, el gran misteri o la seva pròpia desgràcia en celebrar un salvar els mobles durant el naufragi. Continuen en la seva cursa vers enlloc, i això que l'ala catalanista encara no ha marxat en bloc tot i les punyalades caïnites del PSOE (reflex de la relació Catalunya – España?) Si són capaços de celebrar els resultats d'ahir, jo no puc entendre la condició humana. I ho confesso: el somriure de la Chacón feia por... preferiria trobar-me amb les bessones de The shinning.

Així que si em pregunteu respecte els resultats d'ahir... a veure què succeeix en els propers dies i espero que Esquerra no ens ni es falli en la seva nova posició de segona força del país. Cal caminar vers la independència però no es pot arribar a qualsevol preu.

Corol·lari final: Molt es parlà respecte la foto de campanya de CiU trobant paral·lelismes entre Mas i el Moisès de Els 10 Manaments. Sembla que ara més que mai cal recordar a qui volia esdevenir Massies que Moisès dugué el poble jueu a la terra promesa però ell no podia entrar-hi, i que Jesús morí a la creu... esperem que ell no ressusciti, ni les seves polítiques de dretes.

Sensacions 24 hores després de la denigrant #JGAEspanyol

Quan gairebé es compleixen vint-i-quatre hores des que vaig tornar de la Junta General d'Accionistes del Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona SAD encara tasto la fel a la meva gola i la humiliant sensació de vergonya arrapada a la meva pell. El millor reflex de la tràgica vetllada que es perpetrà ahir a Cornellà fou el pensament, camí de casa, que la mort de mon pare, ara fa més de nou anys, l'estalvià viure i veure la denigrant imatge que ahir s'oferí del nostre club.

Continuo creient que la JGAEspanyol d'ahir serà una de les pitjors experiències que viuré en el decurs de la meva vida. La impotència enfront una actuació purament destructiva i generadora d'odi que només serà llavors per la discòrdia i la zitzània dins la nostra entitat encara cueja i et fa plantejar si no fóra millor deixar que cent dotze anys d'història es consumeixen el més aviat possible i abandonar el món del futbol com a seguidor d'un club i passar a ésser únicament un ocasional observador diletant d'aquest esport. Però l'amor que mon pare m'inculcà per aquest club, com tantes d'altres meravelles que vaig rebre, em demanen seguir lluitant i creient en el RCDE.

Creure i lluitar per un Espanyol millor i de tots aquells que veritablement l'estimen es allò que haurà de fer la nova junta directiva encapçalada pel vint-i-setè president. Ahir vaig donar-li l'enhorabona per la seva victòria i ànims per encarar una situació complicadíssima. Espero de tot cor, pel bé del club, que així sigui.

La situació d'ahir, més enllà de la pèssima i patètica imatge donada donada, palesa la crítica i malalta situació de la massa social del club. Fa uns dies algunes persones fèiem broma respecte la ferma condició d'entitat d'esquerres del club adduint les fractures internes que componen la nostra història; emperò, la denigrant vetllada d'anit en mostrà en tota la seva cruesa la situació de guerracivilisme que existeix en el món blanc-i-blau, i les guerres intestines només tenen un possible final sempre tràgic. I aquesta visió desoladora és tràgicament esfereïdora; i, no podem obviar, que al mirar fixament l'abisme, l'abisme també ens mira.

Com milers de pericos he vist i viscut el futbol del meu RCDE en els seus tres camps, n'he vist la demolició de casa nostra i l'exili. He patit dos descensos a segona, veient quasi a tocar les llàgrimes del jugador, ex-perico, que ens enviava al pou de segona. He cridat i cantat dues copes del rei. Vam perdre la innocència amb la inexplicable final de Leverkusen. Vam somniar i plorar amb l'equip de Glasgow. Encara se'm posa la pell de gallina amb el Gol de Coro. Sempre vaig creure en la salvació durant aquelles temporades que hem obrat miracles durant l'última dècada. I fins i tot creia amb esperança en la d'enguany... Fins ahir. Intuir que des d'anit hi haurà una secció de la massa social de l'Espanyol que treballarà més per fer política de club per jugar al joc de les cadires i no apostar per la única salvaguarda que ens resta, animar l'equip per tractar de dur aquesta nau esquarterada a bon port, fa preveure que la travessia se'ns farà massa llarga. Hi ha qui creu l'infern de segona ens podria servir de purga; però, ho sento, no penso combregar amb aquesta hipòtesi, no vull acceptar que aquesta variable entri a formar part del joc.

Podria escriure, qui sap si com a efectiva teràpia, les meves impressions respecte les tres candidatures, la visió que tenia, vaig tenir i tinc d'elles; les guerres de banderes i la fal·làcia del mal entès concepte de l'apoliticisme; dels canvis, continuismes i falses renovacions; de tecnicismes futbolístics i la dictadura de la pilota; d'economia empresarial i sistemes de vot; però, sincerament, no em ve gens de gust: el malestar no ix de mi. Prefereixo anar a dormir i espero aquesta nit no continuar tenint malsons.

L'única batalla que ara mateix es pot contemplar des de l'òptica perica és la del migdia de diumenge, maleïdes coincidències, una altra jornada electoral; però aquesta serà una altra història. Espero encarar aquella amb el regust de tres punts que iniciarien la derrota de la pitjor imatge que s'ha donat del RCDE.

P.S.: Em pregunto on rau ara la força d'un sentiment? Quin sentiment?

Comentaris al candidats del #debatTV3

Ahir nit vàrem tenir el debat electoral amb totes les forces que actualment ostenten representació parlamentària, un luxe democràtic poder tenir-ne set.

Respecte el format em satisfiu que fos un debat a set sense una cotilla gaire estricte. Potser no hagués subdividit en els dos grans blocs temàtics que es féu, més que res perquè trobo que el posicionament respecte la primera part, relació Catalunya-España, es podia resoldre més ràpid, i deixar més temps a d'altri aspectes de la gestió de govern. De fet, si assolim, tant de bo sigui aviat, la independència pel país, un nou debat electoral es centraria només en la segona part. Crec que l'escomesa li vingué gran a en Ramon Pellicer.

En referència als candidats, personalment, i obviant els seus posicionaments ideològics, crec que qui millor afrontà el debat foren Oriol Junqueras, Joan Herrera i Albert Rivera.

El candidat Mas transmetia supèrbia, qui es creu guanyador i millor a la resta perquè es creu es possessió d'una veritat revelada; i en el fos només feia criticar la impossible gestió degut a les mans lligades per Espanya (amb qui han pactat -i pactaran!- massa coses poc beneficioses per Catalunya) o per l'herència del tripartit.

En Navarro, hi era? Sí, per deixar la imatge de la pissarra. El discurs del candidat del PSC no se'l poden creure si les seves pròpies bases. Es veia perdut en una mar agitada i tractant de governar un vaixell en ple motí dins del motí i ell com a capità que tampoc sap què vol fer.

La candidata Sánchez-Camacho, o la senyora LIS* HI ho diré, tractava de vendre un fum no contaminant mentre atiava els focs de la inquisició i semblava oblidar tot allò que el seu partit fa o no deixa fer.

En Joan Herrera es va créixer mostrant-se com tot un cap d'oposició, però a més a més, d'una oposició constructiva: atacant les mentides del candidat del govern i mostrant alternatives possibles. A més el to i les formes foren de les més correctes.

N'Oriol Junqueras, candidat d'ERC va tractar d'ésser i erigir-se en un ferm candidat a dirigir una segona força nacional, en tots els sentits, tractant d'estendre mans i oferint propostes de futur i exigint veritats al govern.

Semblava observar-se una bona entesa entre els candidats d'ERC i ICV-EUiA, quelcom que pot ésser molt profitós pel bé del país.

L'Albert Rivera em va continuar sorprenent gratament en les formes, el contingut ja el coneixem i en grans blocs discrepem, tot i que hi ha possibilitat d'enteses; mostrà unes formes força correctes i una capacitat de realitzar propostes molt interessant, més enllà del seu contingut.

I per últim el Sr. López-Tena va tornar a pecar de les formes i la reiteració. Alguns ja hi creiem que gràcies a esdevenir un estat independent podríem fer més i millor política, però tot i fer les propostes, resten diluïdes en el seu discurs repetitiu.

Sigui com vulgui, el diumenge #25N podrem tornar a viure una interessant nit electoral i llavors, com sempre, esperar què ens durà l'esdevenidor polític governamental del país.

El café de los Recuerdos

Ahir el Palau de la Música Catalana es recorvertí en el Café de los Recuerdos de la mà d'Ismael Serrano.

I per enèsima vegada vaig enfilar-me fins l'última fila per poder enfilar el camí dels somnis. La d'ahir tornà a ésser, com totes les vetllades musical en la seva companyia, un viatge per deixar-se seduir per les paraules i el poder de la seva màgia corporificant els sentiments.

Del concert d'ahir la primera gran sorpresa fou l'absència d'en Fredi Marugán i la sobrietat musical.

Des de l'interior d'aquest cafè, locus amoenus on trobar les històries viscudes o per explicar, ens narrava la seva pròpia existència que, quasi per art de màgia, és la nostra, perquè cada paraula dita per ell sembla brollar de la nostra ànima amb l'esperit per solcar l'espai fins trobar aquella persona on tot s'inicia i acaba.

Tres hores i mitja de catarsi col·lectiva mitjançant les paraules i la música, muses filles de Lilith, on noves cançons i clàssics del nostre repertori esdevingueren el nostra únic cant, la nostra única bandera. Potser una mica menys polític, en les cançons que no pas en els comentaris, que d'altres vegades, la presència de l'amor i les històries d'un circ de records d'amants, borratxos, ànimes errants, poetes, fantasmes s'entortolliguen amb les nostres pròpies ombres i llums. Els contes esdevenen realitats i l'impossible és allò que succeeix davant nostre.

Com tots i cadascun dels seus concerts em sembla molt més que no pas un concert i una experiència màgicament meravellosa.

Algun dia seré capaç d'explicar tot el que realment la seva música i els seus concerts han significat i signifiquen per a mi. Ara per ara, podríem deixar-ho que cada nou concert és com un festeig i una història d'amor... Recuperar i retrobar algunes de les melodies i les lletres que m'han han captivat les meves tremolors (quasi) descobrint versos que hem deixat en un llimb del llindar de la dimensió desconeguda.

P.S.: Sí, vaig tornar a demanar-li un fill, com després convinguèrem: ja una tradició, que haurem de mantenir.

P.S.II: La meva petita curiositat fou recordar a l'arribar al Palau de la Música Catalana aquell concert de la gira de Los paraísos desiertos a L'Auditori on ens cantà "Qualsevol nit pot sortir el sol", i que ahir nit ens interpretés, amb joia de l'audiència, el Paraules d'amor. Gràcies.

  

 P.S.III: Olga, tens raó, cal convèncer la Raquel perquè vingui als seus concerts.