dilluns, 29 d’octubre del 2012

M'insultes dient que t'he insultat sense demostrar-ho


  Aquest escrit originàriament es pensà com una piulada; ara bé, vaig creure que podria ésser més entenedor si es desenvolupava una mica més abastament i així tractàvem d'evitar possibles interpretacions errònies involuntàries.

    La piulada hagués estat: “La meva perfecció és ésser jo amb totes les meves imperfeccions. Qui afirmi que l'he insultat i no ho provi, m'està insultant a mi.” De fet, ho serà per enllaçar el text.

    No he tractat, ni ho faré ara, d'enganyar ningú amb les meves idees, són les que són perquè sóc qui sóc; i, afirmin o hagi semblat que afirmava per un excés de zel en tractar d'esdevenir políticament correcte en les formes per tractar d'evitar ferides “innecessàries”, que em moc en certes ambigüitats degut a cert ús de la llengua, qui realment em coneix sap de la meva franquesa i de la meva visió clara i directa de els coses.

    Aquesta forma d'actuar i pensar, conjuntament amb l'obertura i ús de les xarxes socials pot fer, i fa, que les idees que hom expressa no arribin sempre a destinació, o si més no a la pretesa i en d'altres, i sembla que amb possibilitat de força habitud, amb tergiversació, amb volició o no, del contingut.

    Tot i això, no crec que es pugui afirmar de la meva persona que em dedico a les xarxes socials a insultar a tort i a dret a tota aquella persona que no pensa igual a mi. Reconec que certs aspectes o temàtiques em fan bullir la sang i certes vegades he pogut perdre els estreps o fins i tot fer comentaris poc afortunats, ara bé, d'aquí arribar a creure que estic insultant a col·lectius sencers em sembla fer marrada.

    Per això, crec que qui consideri que últimament he faltat al respecte de certes persones o col·lectius amb els meus comentaris i a més a més es dediqui a comentar-ho amb persones properes a mi sense el meu coneixement, i encara més greu, sense aportar cap prova fefaent, o no em vol conèixer o directament m'està faltant al respecte.




   

dissabte, 27 d’octubre del 2012

Nit d'Ànimes 2012


La celebració de la Nit de les Ànimes es perd a la nit dels temps, probablament des que la humanitat esdevingué quelcom que podríem definir com a creador de memes.

A Les Corts des del 2002 (algunes incerteses històriques dubten si el 2001, tal vegada sota l'influx del monòlit) tenim la celebració de Nit d'Ànimes a la Plaça Concòrdia gràcies a Diables de Les Corts. Fou un "part natural" i des de llavors ha anat creixent i desenvolupant-se. Hem vist (i creat!) diferents històries i versions, hem viscut nits més gèlides i nits més exitoses.

Sigui com vulgui aquell acte que crearen dos dels boigs que llavors era la nau de Diables de Les Corts continua viu i amb ganes de celebrar la cultura popular i tradicional d'arrel catalana.

Aquesta nit, dissabte 27 d'octubre (sí, som plenament conscients que en cap cas i sota cap concepte hauria de realitzar-se fora de les seves dates pròpies i naturals, però des de l'any passat, l'organització del Casal de Joves de Les Corts decidí que havia de realitzar-se en dissabte; jo encara espero una argumentació -vàlida no pot ésser- al respecte); com dèiem, avui dissabte 27 d'octubre Diables de Les Corts tornarem, conjuntament amb altres entitats del barri com Bocs de Can Rosés, Repúbli-k de l'Avern i Krítik, i una molt especial col·labarció de dues actrius sorgides de l'IT, a donar vida a la Nit de les Ànimes.

Si voleu gaudir de la nova versió de Nit d'Ànimes atanseu-vos a la Plaça Concòrdia de Les Corts. A les 8 del vespre s'iniciarà una torxada des del Casal que arribarà a la plaça a dos quarts per encetar l'espectacle.

Us hi esperem!

dilluns, 8 d’octubre del 2012

Versots Festa Major Les Corts 2012



Enguany, i després de molts anys essent Diables de Les Corts qui escrivíem els versots pel Correfoc Unitari de la Festa Major, els versots han sorgit de la feina conjunta de Diables de Les Corts, Bocs de Can Rosés, Diables i Timbalers d'Itaca i Repúbli-k de l'Avern.


A més a més un altre canvi es produí el passat dissabte (la data també varià, tradicionalment el feien oficiar el diumenge) a nivell de posada en escena, ja que després de la recuperació de la balconada l'any passat, el Marc, de Bocs, fou l'encarregat de llegir-los (aquesta vegada me'ls he mirat des del terrat, l'altre gran lloc per ser-hi en aquesta data).


Per aquelles persones que no puguéreu ésser allà o que els vulgueu recuperar, aquí us transcric els versots:

Diables som de l'Infern,
amatents per atiar els focs;
i mentre ballem, cremem, pervertim i bevem,
de terroristes de corbata en deixarem pocs!

Aquesta horda de diables,
només bergants per vosaltres,
l'any vinent serem més que tots els de Barcelona
per fer la Trobada de l'única Coordinadora.

Tisorada va, tisorada ve,
i com comtes d'olivars,
mai no féu el bé,
i quasi ens deixeu sense menjars.

Súper tècnics i polítics que viviu als vostres palaus
d'esquenes als honrats ciutadans
i us creieu que som uns babaus.
només perquè ens heu de signar els vostres nyaps.

Sr. Regidor, com us ho fareu
per de les havaneres sortir rodolant,
si rom cremat no beureu
perquè així ho aneu imposant?

La gestió de la Concòrdia,
les festes dels joves, amb les Alternatives o la Plataforma,
com tractar el soroll, i fer callar el xivarri
i sempre amb la paraula veïns a la boca.
Per dos o tres es deixen de fer actes
que inunden de vida el nostre barri,
que creen teixit social i fan troca.


Els petits, joves i no tan joves preparem moltes activitats
perquè Les Corts tingui cultura popular.
Les comissions de festes fan un gran treball
i les tècniques ens fan perdre el temps en reunions
sense ordre previ ni conclusions.
Com t'ho feies Montse? Com ho aguantaves?
Ah clar, sempre els ovaris sobre la taula posaves.

Sense Atabala'Mmmm no hi ha festa major!
Si les festes de foc sempre farem
Ja n'hi ha prou de voler-ho fer tot pitjor!
L'Atabala'Mmmm també el cardarem!

Aquesta és la casa del poble,
no ho negueu ni ens feu retrets,
no hi ha cap excusa per a la vostra actuació innoble
jugant com si fos una casa de barrets.

Que fàcil sembla rebre poder
i esdevenir dictadura,
però quan el poble obri el coder
la repressió ja no us la posarà dura.

No ens descuidem de parlar de la nostra Festa Major:
demà no serà un veí del barri qui faci el pregó
sinó un polític barceloní que no és panarra.
Un altre cop l’Ajuntament, quina barra!

Si continueu atacant cultura i jovent
tindreu un molt greu problema,
i no es dirà pas “tres per cent”,
i de la revolució serem emblema!

La història ens reclama, catalans i catalanes!
Segueu arran segueu arran,
ara és l'hora de segar cadenes:
que a espanya ja no ens retindran.

El Segadors era cançó de taverna:
diables, carregueu forques i bótes,
contra tot botifler de partit o caserna
que borratxos de plaer matarem antipatriotes.

Sota el bon guiatge d'en Pau Farinetes
diables, bèsties i tabals ompliu de foc Les Corts
seguint el Guardià i no hi haurà desfetes.
Que comenci el Correfoc!

dimarts, 25 de setembre del 2012

Epigrama "Al perderte yo a ti"


Molt sovint no calen gaires paraules per a expresar allò que necessitem, més que volem, dir. Aquesta és moltes vegades una de les grans funcions de la poesia.

En l'àmbit de l'amor, i més especialment en els casos de la tràgica fractura irresoluble de l'amor, pot ésser especialment punyent i efectiu saber dir les coses ben dites però amb la concisió d'un escalpel.


Avui us deixo un dels epigrames (1961), una joia entre les joies, d'Ernesto Cardenal. Gaudiu-la i assaboriu-la. Ompliu-vos la boca mentre la reciteu i sentiu l'escalf que abraonarà el vostre cos. Recordeu aquell moment que ara desitjaríeu haver viscut sabent-les i florirà com menys dolorós, o recordeu-les si mai heu de passar un circumstància similar.

A més a més del text us deixo tres enllaços. En el primer trobareu el poema dit per l'autor i en el segon el poema és dit pel cantautor Hernaldo Zúñiga com a previa del famós tema "Procuro olvidarte", en el tercer trobeu la versió musicada del poema per José María Vitier i Martirio.

Al perderte yo a ti tú y yo hemos perdido:
yo porque tú eras lo que yo más amaba
y tú porque yo era el que te amaba más.
Pero de nosotros dos tú pierdes más que yo:
porque yo podré amar a otras como te amaba a ti
pero a ti no te amarán como te amaba yo.

Ernesto Cardenal




 


La imatge procedeix d'aquí.

P.S.: Recordeu que la gran fortuna en aquesta vida és trobar la persona amb la què saps que mai viuràs una sensació com aquesta.



dissabte, 22 de setembre del 2012

La importància dels Protocols

Ahir divendres 21 de setembre es donava el tret de sortida a les Festes de la Mercè 2012. Em plau que el pregoner fos un científic, en Lluís Torner, que a més a més recordà la importància de la Ciència per a la vida de les persones. Seguint la tradició, mentre es feia lectura del pregó el Seguici Inaugural feia camí vers la Plaça Sant Jaume, plena de gom a gom i amb les seves reivindicacions. Tot seguit venia el Toc d'Inici. I aquí, trobem el primer problema. El primer de tres problemes que voldria comentar.

Com tothom sap des de fa uns anys la ciutat compta amb uns Protocols Festius, uns protocols redactats des de la pròpia Cultura Popular i Tradicional Barcelonina (CPTB) i que aprovats en ple d'Ajuntament esdevenen normativa (fet que ens era una immensa joia). Aquest protocol ens ha de permetre vetllar i salvaguardar la nostra cultura i les seves forces dotant-la de la viva força de la nostra societat que és qui la crea; això siginifica que si el món cultural es mou, tal vegada caldrà modificar els Protocols, regulada està la forma per fer-ho, emperò, hauríem de tractar de mantenir la literalitat d'allò escrit negre sobre blanc.

I aquest fet, no sempre s'està produint. Ahir tinguérem una mostra. Durant el Toc d'Inici, i per segon any consecutiu, el Ball de Diables Barceloní no era la representació que ha d'ésser. Que consti que no critico, ans al contrari, els esforços per "dignificar" l'actuació de foc que clou els balls a l'escenari, però la norma que entre tots vàrem redactar no s'està complint; i per segona vegada ho hem permés, i crec que és una greu errada. Si ha d'ésser modificat, que així sigui, però llavors, seguim les passes establertes per a fer-ho.

Aquesta última reflexió és perfectament aplicable al rebombori creat per una colla al voltant de les dues actuacions castelleres a les festes d'estiu del Cap i Casal del país. Entenc perfectament la postura que defensa que s'ha de cercar una millora pel bé de la CPTB i del públic que ens dóna vida, ara bé, les passes a seguir són les passes a seguir (i sabent que hi ha hagut un procés per a tractar de resoldre el suposat problema) actuar tal i com s'ha decidit, una decisió molt respectable, potser, no és la millor vers els objectius cercats.

Ara bé, si alguna cosa trobo realment problemàtica com a incompliment del Protocol Festiu és el canvi de data, sense cap argumentatiu vàlid, del Correfoc. Vers l'acte de foc que ha donat nom als cercaviles de foc a Catalunya hi ha incompliments de les recomanacions de forma sistemàtica des de l'ICUB per obra i gràcia del "perquè no pot ser d'una altra manera", és a dir, perquè ho dic jo. Aquesta última gran afrenta al col·lectiu de foc és el canvi, i proposta per fer-ho sistemàtic, de la seva data pròpia d'actuació: canviar el dissabte pel diumenge. Això que només ha d'ocórrer quan la Mare de Déu de la Mercè cau en dissabte ara es vol fer a l'inversa. I per què? Perquè algun il·luminat així ho creu més oportú. Trobo que és una greu errada i una afrenta a tota la CPTB. Haurem d'accepar que aquest any ha d'ésser així degut a certes viscissituds en el món de la cultura del foc, però ha d'ésser intolerable que aquesta anomalia passi a ésser norma.

Potser algú em titllaria d'integrista de la literalitat sensu estrictu de les nostres normatives, i s'equivocaria. Si tota constitució és sempre modificable, encara més uns protocols festius; ara bé, cal fer-ho adequadament i seguint unes normes. Igual que vàrem reclamar que érem nosaltres qui els havia de redactar ja que en som qui els dóna forma i vida, nosaltres som qui els ha de modificar. Crec que la Taula del Consell de Cultura Popular i Tradicional té feina, i com més aviat la fem, millor. I si em permeteu una frivolitat, fóra un bon moment perquè aquella iniciativa engegada pels ja coneguts com "Els 5 Bojos" de la CPTB s'enlairi definitivament. Seria una opció per recuperar l'esperit fundacional d'allò que fou anomenat "El Senat de les Tradicions de la Mercè" amb unes noves forces i objectius.

És ara el moment de reclamar allò que és nostre: la Festa. Ja fa massa temps que hem deixat la festa ens mans de l'administració, però ara la situació és encara més greu, ja no són només els tècnics a qui la qualitat i la capacitat se li suposa, ara rau en les forces de l'ordre; feu el símil amb el govern de la societat i veureu que no és aquesta la via.


dilluns, 17 de setembre del 2012

Segon conte de la Cultura Popular i Tradicional Barcelonina

Ahir per segon any tota la Cultura Popular i Tradicional de Barcelona vàrem fer la presentació dels nostres actes per les festes de la Mercè al Pati Manning. Esperem que sigui l'empenta definitiva per poder continuar treballant tots plegats per unes millors condicions del nostre àmbit d'actuació.

També per segon any vaig tenir l'honor d'ésser el membre dels "Cinc Bojos" d'escriure i llegir el Conte de la Cultura Popular i Tracional. No fou una continuació del primer, així que sembla que aquest "cuentista" (com el digué el company Blanes) tindrà feina escrivint cada any un conte diferent.

Ara toca Mercè, ara toca gaudir de la Cultura Popular i Tradicional de Barcelona.


         Un petit llum il·lumina l’habitació per evitar que sigui la foscor qui porti la Mercè vers el món dels somnis on la seva discapacitat desapareix i pot viure totes les aventures que llegeix en els contes. Quan acluca els ulls i sembla que la realitat es difumina li sembla veure una ombra saltironejant per les parets de l’estança. Es regira en el seu llit i creu descobrir una criatura volant al seu voltant. Podria ésser cert que una fada voleia per la seva habitació? La fada somriu i fa que sí amb el cap... “Sóc la teva fada i he vingut a cercar-te per dur-te a viure els teus somnis.”
         Guiada per la seva fada, la Mercè abandona volant la seva habitació per anar a descobrir aquell món on la màgia esdevé realitat. Des del cel descobreix una ciutat on la tradició i la modernitat es donen la mà. I de cop i volta li sembla apreciar uns gegants com torres dansant entre la gent, i al baixar a peu de carrer contempla que també hi ha nans i capgrossos que constantment somriuen a les criatures. I tota la ciutadania viu en joiosa gaubança festiva, tal i com ella sempre havia somniat que haurien d’ésser els diumenges per a tothom. El so d’uns rítmics cops de bastó desvien la seva atenció, i descobreix més gent ballant, aquesta vegada envoltada d’un brancat de fustes amb fruites com picarols que sembla portar la joia del camp fins la ciutat. Una ciutat on a cada carrer hi ha gent ballant diferents danses i on la gent treballadora s’agrupa en cors per cantar i exaltar la seva felicitat.
         Enmig d’aquella riuada de gent que s’atura i es saluda i xala de la seva existència festiva descobreix una guimbada de criatures fantàstiques com només en els contes es poden veure, al so de les seves músiques, provinents qui-sap-lo lluny en el temps, fent-se seus els carrers. I allà al fons, a les places, descobreix la màgia del treball col·lectiu, agrupacions d’homes, dones i nens construeixen castells que semblen acaronar el cel per on voleia la imaginació.
         I al caure la nit, la gent no marxa a les seves cases, resta passejant pels carrers fins que reapareix la música, sons de sàbats de la nit dels temps, i apareixen bèsties i diables amb foc que fan ballar les persones sota les espurnes.
         El somrís a la cara de la Mercè  per la satisfacció de veure els somnis realitzats s’ha anat dibuixant durant tot el dia i ara la seva fada ja creu que pot ésser etern... La Mercè ha descobert la ciutat on vol viure per sempre més!

         Aquesta màgica ciutat per fer realitat els somnis de la Mercè és Barcelona, la Barcelona de la seva Cultura Popular i Tradicional, la ciutat que entre tots nosaltres construïm i hem de seguir construint. Potser serà cert, no ho sé, que les fades no existeixen però crec que no hi ha moment més màgic que el somrís de les persones que gaudeixen gràcies a nosaltres durant les festes; per això, si tots plegats treballem conjuntament, podrem seguir, durant molt de temps, escrivint els contes de la Cultura Popular i Tradicional d’Arrel Barcelonina...
         Que comenci la Festa!

dimecres, 12 de setembre del 2012

Carta al MH President Mas

MH President Mas,

Em dirigeixo a vós com a ciutadà català que ahir va sortir als carrers de Barcelona a manifestar-se en favor de la Independència del nostre país. Aquest text, que sé que no arribarà, malauradament, a les seves mans, ha estat modificat després de la seva compareixença aquest matí.

La Diada d'ahir fou una jornada històrica i una baula més en el camí cap a la consecució de l'objectiu nacional d'esdevenir estat. Si el lema de la mítica manifestació de l'any 1977 era “Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia”, la del 10-J del 2010 fou “Som una nació. Nosaltres decidim” el d'ahir era prou clar: Catalunya nou estat d'Europa”. I això es resumeix en una única paraula, la més pronunciada ahir. Independència. Paraula, per cert, que ens hagués agradat sentir avui en la seva veu; si més no, per a fer referència a les demandes que els convocants li feren arribar.

Avui esperem de vós que encapçali i lideri el nostre vaixell, Catalunya, vers el port d'esdevenir nou estat a Europa. Tots som conscients que no és una senda fàcil, però després de trenta anys de “reconstrucció nacional”, la “transició nacional” vers el nostre estat propi ha d'ésser molt més veloç, altrament perquè el poble no sols ho demana cada vegada més, sinó que ho necessita cada vegada més. És per això que cal que a gratcient iniciï aquest procés ara mateix a nivell de totes les vies possibles. No cal que s'erigeixi en un Casanova, Moragues o Villarroel perquè, afortunadament, no estem ara per ara, lluitant a peu de carrer en un guerra armada; però sí com ells, o com Wallace i Bruce o Glyndwr en els seus pobles, cal que com a estendard timonegeu el país fins l'objectiu final.

Sr. President, què espera obtenir respecte les demandes del poble de Catalunya el dia 20 amb l'entrevista del president del govern de l'estat que ens escanya i es nega fins i tot el dret a convocar un referèndum per decidir què volem ésser? Quines paraules ens adreçarà ulteriorment a la mateixa? Ahir li recordaren en l'acte institucional de la nostra Diada Nacional les paraules que l'ínclit Joan Sales li adreçà a la gran Mercè Rodoreda el 4 d'octubre de l'any seixanta-dos: “Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. ¿Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils.” Potser ja va sent hora que realment ens fem dignes de les persones com les que jauen sota el Fossar de les Moreres.

Ahir, camí de la manifestació la meva neboda de sis anys exclamà “Ningú no es vol perdre la festa!”. Son pare li respongué “La festa és per vosaltres...”. M'agradaria que si algun dia em naixen l'Ermessenda i en Guerau ho puguin fer en una Catalunya lliure, o si més no, en tinc trenta-dos, d'anys, que puguin viure la independència essent ben petits.

MH President de la Generalitat de Catalunya, pensi en les paraules que ahir el President Rigol digué a la televisió: “Veient què succeeix avui crec que podria arribar a veure esdevenir Catalunya un estat sobirà”. El poble de Catalunya estem a les vostres mans, no volem ésser decebuts novament.

Atentament,
Natxo Barrau i Salguero