Carta al MH President Mas

MH President Mas,

Em dirigeixo a vós com a ciutadà català que ahir va sortir als carrers de Barcelona a manifestar-se en favor de la Independència del nostre país. Aquest text, que sé que no arribarà, malauradament, a les seves mans, ha estat modificat després de la seva compareixença aquest matí.

La Diada d'ahir fou una jornada històrica i una baula més en el camí cap a la consecució de l'objectiu nacional d'esdevenir estat. Si el lema de la mítica manifestació de l'any 1977 era “Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia”, la del 10-J del 2010 fou “Som una nació. Nosaltres decidim” el d'ahir era prou clar: Catalunya nou estat d'Europa”. I això es resumeix en una única paraula, la més pronunciada ahir. Independència. Paraula, per cert, que ens hagués agradat sentir avui en la seva veu; si més no, per a fer referència a les demandes que els convocants li feren arribar.

Avui esperem de vós que encapçali i lideri el nostre vaixell, Catalunya, vers el port d'esdevenir nou estat a Europa. Tots som conscients que no és una senda fàcil, però després de trenta anys de “reconstrucció nacional”, la “transició nacional” vers el nostre estat propi ha d'ésser molt més veloç, altrament perquè el poble no sols ho demana cada vegada més, sinó que ho necessita cada vegada més. És per això que cal que a gratcient iniciï aquest procés ara mateix a nivell de totes les vies possibles. No cal que s'erigeixi en un Casanova, Moragues o Villarroel perquè, afortunadament, no estem ara per ara, lluitant a peu de carrer en un guerra armada; però sí com ells, o com Wallace i Bruce o Glyndwr en els seus pobles, cal que com a estendard timonegeu el país fins l'objectiu final.

Sr. President, què espera obtenir respecte les demandes del poble de Catalunya el dia 20 amb l'entrevista del president del govern de l'estat que ens escanya i es nega fins i tot el dret a convocar un referèndum per decidir què volem ésser? Quines paraules ens adreçarà ulteriorment a la mateixa? Ahir li recordaren en l'acte institucional de la nostra Diada Nacional les paraules que l'ínclit Joan Sales li adreçà a la gran Mercè Rodoreda el 4 d'octubre de l'any seixanta-dos: “Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. ¿Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils.” Potser ja va sent hora que realment ens fem dignes de les persones com les que jauen sota el Fossar de les Moreres.

Ahir, camí de la manifestació la meva neboda de sis anys exclamà “Ningú no es vol perdre la festa!”. Son pare li respongué “La festa és per vosaltres...”. M'agradaria que si algun dia em naixen l'Ermessenda i en Guerau ho puguin fer en una Catalunya lliure, o si més no, en tinc trenta-dos, d'anys, que puguin viure la independència essent ben petits.

MH President de la Generalitat de Catalunya, pensi en les paraules que ahir el President Rigol digué a la televisió: “Veient què succeeix avui crec que podria arribar a veure esdevenir Catalunya un estat sobirà”. El poble de Catalunya estem a les vostres mans, no volem ésser decebuts novament.

Atentament,

Natxo Barrau i Salguero

Hard Candy

HardCandy és una impressionant pel·lícula que ens torna a demostrar per què el cinema és considerat el setè art. Ens trobem davant una impecable història amb una molt ben treballada i resolta factura i amb unes interpretacions brillants, bé, la de l'Ellen Page és senzillament sublim.

Des dels títols de crèdits, obra de Miki Kato, conjugats amb la música de Molly Nyman y Harry Escott, ens comencen a submergir en la història d'aquesta “petita” caramel. La primera escena (sí, aquest comentari tindrà algunes filtracions, en català parlen de filtracions i no d'spoilers*) serveix per introduir-nos mínimament els personatges que se'ns mostraran ja en tot el seu esplendor a l'escena del cafè, la segona.

Us recomano fervorosament que visioneu aquesta pel·lícula. I si no l'heu vista, no continueu llegint fins que no us hagueu enfrontat a aquesta petita joia de cinema independent.

Quan arriben a la casa del Jeff, el fotògraf professional de trenta-dos anys que viu en un ampli i quasi minimalista espai lumínic, saps que, tot i que no hauries, irremissiblement et sentiràs atret per la Hayley, aquesta lúcida, brillant i encantadora i de magnètic somrís noia de catorze anys. Intueixes que ets davant d'una versió més mefistofèlica de la beautiful girl Marty i que al igual que en Willy no podràs més que sentir-te totalment captivat i subjugat.

El guió és perfecte, la fotografia i el tractament de la llum i de l'ambientació és sublim, els jocs de càmera, amb una predilecció necessària per poder mostrar els sentiments en primer pla, són acurats i els necessaris per dotar a la narració de la profunditat que es cerca, rematada amb un muntatge molt encertat per emmarcar aquesta gran obra. Perquè el gran gol d'aquesta cinta és el seu guió; un guió molt teatral, en el seu més ampli i positiu aspecte per una cinta cinematogràfica, i que es sustenta en una història molt ben treballada i presentada i en dos personatges perfectament dibuixats, i interpretats, que ens van mostrant els seus matisos al llarg de tota la cinta. La pel·lícula no juga a fet i amagar durant la narració, però ens va llançant preguntes, fins i tot contradictòries, com campanes que repiquen llarg temps.

Una vegada has vist el tràiler, per una vegada veiem un tràiler ben fet i que no ens mostra tota la història sinó que serveix per estimular el seu visionat; una vegada vist el tràiler et fas una idea de la història que et serviran en pantalla, una història que a l'inici sembla que podria esdevenir allò que t'imagines, però que comença a mostrar-te un situació amb molts aspectes gens rectilinis i moltes arestes. Potser, i això et succeirà diverses vegades durant la narració, no tothom és qui sembla ésser, o no tot allò que diuen o fan creure és allò que hauríem de pensar. Res més lluny del maniqueisme que aquesta història i la seva narració. Tant és així que el dolent, tot i que estàs convençut que ho és, no et sembla pas, per moments tan dolent, és més, hi ha moments que dubtes si ell no és l'innocent i la seva veritat està sent tergiversada; la seva vessant fosca és denigrant, cas que sigui certa, però cal mostrar-la, i la visió que ens ofereix aquesta cinta, molt més enllà de la història del caçador caçat, ens farà ballar el cap mentre la veiem, sota un plaer malsà, i ens farà plantejar-nos moltes preguntes després. Entre elles, qui és ella? És realment la bona de la pel·lícula o és un altra apreciació subjectiva alterada?

A mesura que avança el guió et trobes totalment immergit en la història, i fins a tal punt són bones les actuacions que la veritat que has cregut, aquella que sosté la Hayley, comences a dubtar si no serà cert el que afirma en Jeff... I sí, qui és ella? I què farien tu davant d'ella, t'hagués visitat voluntàriament o no... Si t'ho narrés la creuries? O preferiries creure'l a ell? No prenguis partit, deixa't que la història succeeixi i no jutgis, viu-la.

És d'agrair la versió amb dvd tan completa en extres: comentaris del guionista i del director, de l'actriu i l'actor, escenes eliminades, juntament amb l'així es va feri un altre documental al voltant de la pel·lícula.

No és gens d'estranyar que fos seleccionada per Sundance o que a Sitges guanyés Millor pel·lícula, guió i el premi del públic entre d'altres premis i nominacions.

Tota una joia que no us podeu deixar perdre. Tinc moltes ganes de tornar-la a gaudir.

P.S.:Estic convençut que aquesta pel·lícula em continuarà semblant genial cada vegada que la vegi i que pot arribar a inspirar-me més d'un i més de dos escrits.

P.S.II: Un altra dia, possiblement, us tornaré a parlar de la pel·lícula. Qui s'anima a fer un visionat conjunt?

La aprendiz (Crónicas del mago negro II)

Dèiem en parlar de, El gremio de los magos, la primera novel·la de la triologia, ara sembla que té escrita també una “preqüela”, de las Crónicas del mago negro, que ens mostrava amb una prosa previsible i jovenívola una història de fantasia més prometedora del que ens acabava oferint. La segona baula de la saga, La aprendiz, ens ofereix, amb les mateixes habilitats, una passa més en la història.

La nostra personatge, Sonea, ja és membre de gremi dels mags i ara haurà de fer front a cinc anys d'aprenentatge a la seva universitat. Òbviament, i com era previsible per tothom, el seu particular origen, no prové de les cases adinerades sinó de les barriades, farà que hagi de fer front a un ambient molt més hostil que qualsevol altre aprenent. A tot això, cal afegir el negre secret que ella, el seu tutor i l'administrador amaguen. A més a més, cal afegir dos nous misteris: una recerca històrica i una vessant criminalística.

L'estil narratiu és idèntic al de la primera novel·la, si més no, ens agradi l'estil o no, és bo que es mantingui; llàstima que ho fa durant tota la novel·la exceptuant l'últim capítol de la primera part i el primer de la segona, on l'acció es precipita i, més enllà d'haver previst tot el que havia de succeir, tens la sensació que no han jugat net amb tu com a lector. A més a més, hi ha moments que la història pateix d'aquell estil jovenívol i poc treballat i a estones no aconsegueix que estiguis plenament immers en la història sinó que desitgis acabar-la simplement per saber com acaba i llegir alguna altra cosa. Tant és així que de vegades sembla poc treballat, que en molts moments et sembla que no hi ha res d'original, que tot et recorda coses que ja has llegit, i que ni la història, ni l'estil aporta res de nou.

Una novel·la, com sembla ser la trilogia, que s'iniciava amb un bon i prometedor començament però que l'estil i en molts moments la pròpia història és massa poca cosa.

La llave de Sarah (la novel·la)

La novel·la de La clau de Sarahescrita per Tatiana de Rosnay esdevingué un fenomen editorial i consegüentment fou duta al cinema recentment i, sembla ésser, amb força bona acollida. Tot i això, les meves referències respecte a la mateixa eren escasses. Així que quan ara fa uns dies me la recomanaren vaig acceptar llegir-la.

 

Elle s'appelait Sarah ens narra, en una història en dos temps, la història d'una nena jueva que patí des de juliol del quaranta-dos la persecució del nazisme amb la col·laboració del govern de Pétain, iniciant-se amb l'acció del Vélodrome d'Hiver. La història d'aquesta nena es veurà entortolligada amb la de la Julia Jarmond, una periodista parisina d'origen americainea qui li demanaran que prepari un article sobre la desgràcia del Vel' d'Hiv' a les portes del sexagèsim aniversari.

Aquest punt de partida pot semblar força interessant, i la novel·la es llegeix força fàcilment; però pateix del que podríem anomenar les seves formes i maneres de certs best-sellers moderns: una escriptura “fàcil” i poc descriptiva, els personatges els crees a partir de poques dades, en una estructura de capítols (excessivament) breus que semblen precipitar la història; tot i això, les poc més de quatre-centes pàgines són excessives perquè en certs moments, tot i que sembli mentida per la forma de narrar, la lectura es fa lenta, perquè el greu problema és que és predicible. A més a més, en molts moments la història no ens sembla creïble, especialment la història moderna que mou la narració. Ho sento, però aquests personatges de vida elitista, tot i que ens els vulgui humanitzar traumatitzant-los o generant-los problemes, em carreguen en excès.

Crec que és una novel·la que molt eficientment serveix de base per a un guió cinematogràfic, ara em manca comprovar com fou l'adaptació fílmica.

Las chicas con las chicas

Las chicas con las chicas

varias autoras

És aquest un conjunt de relats eròtics de temàtica lèsbica. Podeu trobar des de vessants purament romàntiques fins al plaer del sexe pel pur plaer del sexe, de bons relats i de dolents, de bones idees originals o de fantasies molt visitades. Apte per a tota persona capaç de voler gaudir amb un bon relat eròtic. Aquí us deixo unes notes, aquesta vegada en castellà, de cada relat.

Toda una vida Arancha Apellàniz

Los riesgos del amor eterno y tener que compacionar trabajo y vida personal, así como los riesgos de mirar a otras personas y querer jugar a ciertos juegos, que sabiendo los riesgos son peligrosos, sin saberlo, se convierten en una ruleta rusa. Un cuento duro con una narración tierna.

Dulce tentación Carmen Aranda

La fantasía lésbica en una pastelería. Para encender hornos y saber trabajar la masa.

Las chicas con la chicas Mª Ángeles Cabré

Cómo un sueño puede cambiar nuestro futuro o cómo podemos convertirlo en verdadero. Como en una montaña rusa, más que una concatenación de vuelos, las relaciones abiertas pueden convertir el sexo abierto y sin tapujos en una bendición o en una penitencia para la relación. Algunas buenas escenas de cama.

Alicia María Castrejón

Interesante versión del cuento aplicada a la realidad. Una versión oscura, ¿hay luz al otro lado del espejo?, de la necesidad de descubrir nuevos mundo.

Rímel Juana Cortés

Los riesgos de intentar convertir a alguien en otra persona a la que pertenecimos. Los riesgos del sexo para olvidar y el riesgo del amor al jugar en el abismo. Como un relato erótico puede contener una dolorosa historia rota de amor.

La erótica del pa amb tomàquet Lola Van Guardia

Curiosa versión donde se narra la visión erótica de tan catalán plato gastronómico. Más allá de las línias eróticas del pa amb tomàquet, prescindible.

Aceite con sabor a mango Mabel Galán

La maravilla de ciertos encuentros fugaces y la dolorosa pérdida de ellos en la rutina, así como el savoir faire del sexo de la mujer madura. Conseguir que un relato erótico sea un maravilloso masaje sensual repleto de lascivas humedades.

El río de la plata Concha García

Descubrirse de golpe en una nueva ciudad y descubrir de nuevo el amor, y descubrir una nueva sexualidad. Relatar el (re)descubrimiento y cómo se abre una a la nueva vida.

Las cosas no son lo que parecen Beatriz Gimeno

El deseo de un polvo pendiente que se rompe. Narrar la desgracia de un eterno sueño que se rompe.

Cambios de aire María Jesús Méndez

Los ligues de una noche que pueden ser maravillosos. De la búsqueda del amor tras el fracaso al placer absoluto del sexo.

La otra noche Libertad Morán

Negar el amor y hablar del sexo y sus consecuencias. La noche, el sexo y la negación del amor por miedo al dolor.

Algo más Lucía Moreno

Lesbianismo, voyeurismo, dominación y una geisha. En el lesbianismo también pueden entrar todas las parafilias.

Reina de corazones Illy Nes

Sexo versus amor. La sumisión laboral mezclada con idealismo sexual y el eterno rechazo a lo que debiéramos escoger.

El encuentro Inés Núñez

El placer de una gran noche de sexo con una desconocida. Vamos a disfrutar el sexo por el sexo sin importarnos las consecuencias, porqué no habrá ¿No habrá?

Sí, quiero Cristina Peri Rossi

La historia de una lesbiana buscando su pene de plástico. Un intento de mostrar la cotidianeidad.

Veneno Carmen Rivera

Bonita historia de amor con la muerte y el crimen rondando entre las sombras. De la atracción al sexo, y del roce al cariño. ¿Veneno más grandre que el amor? ¿Tanto como para cambiar a una persona?

La trenza Lola Vega

El amor tiene la capacidad de florecer allí donde menos se lo espera. El amor, y el descubrimiento total, en mitad de un caso criminal.

A destacar:

• Las chicas con las chicas **
• Rímel **
• El encuentro **
• Aceite con sabor a mango *·
• Alicia *
• El río de la plata *
• El veneno *
• Toda una vida (*)
• Algo más ·

Lupus (la novel·la gràfica)

Vaig arribar a Lupus, com suposo que molta gent, gràcies a Píldoras azules. El cert és que agradant-me i tot i que comparteix moltes línies argumentals, Lupus em sembla una molt interessant història, tot i que no em sembla tan rodona com ho era la relació d'amor entre el Frederik i la Cati. Ara bé, us recomano que una vegada llegida aquella us deixeu seduir per aquest viatge que de vegades sembla enlloc però que us durà a un univers molt personal i on és molt necessari viatjar.

Lupus comença com un viatge sideral a la recerca de l'etern plaer enteogènic que les drogues sempre podran administrar i la calma del gaudi de les hores buides passant davant l'espera de la pesca. Dos joves, vells amics, es troben a la recerca del plaer com si l'edat adulta se'ls apropés com una fera ferotge i aquella fos l'última oportunitat de bressolar-se en els plaers de la joventut. I tot és plaent i tranquil fins l'aparició d'una noia. Aquí seria el moment de la cita cinèfila respecte que en el moment que apareix una dona la història dóna un tomb irreversible i dramàtic, en el sentit més dolorós de l'expressió. Aquesta noia, la Sanaa, emperò, farà tombar la narració degut al seu destí, passat i futur, tràgic. I amb ella, tot allò que l'envolta, convertint quasi en una pítia a qui hagi fet entre glops de destil·lats la funesta predicció.

Serà sota aquestes circumstàncies que travessarem l'univers d'un futur quasi de ficció on la imaginació dels oracles de cròniques d'un negre, més que la matèria fosca de l'espai, esdevenidor per a la humanitat es corporifiquen com la realitat més certa a la que podem aspirar. Les eternes lluites socials per la justícia i la llibertat seran la única història, passada i futura, de l'ésser humà, per això, les batalles d'avui, són les mateixes d'ahir repetides, i ens recorden que el demà d'ahir és el nostre avui i aquesta successió no té aturador.

A nivell d'estil cal destacar que el blanc i negre pot ésser, i Peeters ho aconsegueix, molt expressiu i mostrar molts matisos, emperò, en aquestes profunditats de l'espai que ha somniat per narrar-nos la història de Lupus, ens hagués agradat veure l'explosió, o no, de colors que podria haver utilitzat des de la seva demiürga paleta de creador per il·lustrar aquest univers ple d'éssers irreals que són infinitament creïbles.

Ens trobem davant l'eterna història del trànsit de l'adoslència, moral, a l'edat adulta, racional, però farcida de petits detalls en aquestes vinyetes que poden semblar no aportar res a la narració, però ens estan informant d'allò que s'escau dins els personatges. No és una road-movie espacial, és una història de superació personal, de la cerca i recerca de l'espai propi en el món, que per molt gran i infinit que sembli, cal que trobem el nostre petit espai on volem instal·lar-nos i viure la vida, o el bocinet de vida que ens permetin. El missatge de tot plegat és la necessitat de gaudir, o si més no intentar viure, el dia a dia, que no hi ha immensitat més gran que la soledat amb un mateix quan no volem viure amb ningú més.

Lupus és una nova recerca de l'espai i el temps de cada persona, i en el fons, palesar que només l'amor pot ésser un vincle més fort que l'amistat per a poder viure en l'ingent univers ínfim que és el receptacle de pols estel·lar que som, sense obviar que la nostra existència no és sinó nosaltres i les nostres circumstàncies. Una eixida per trobar-nos i trobar qui ens pot fer aconseguir que ho assolim.

Els quatre volums de l'obra, de fet és un continuum es llegeixen atrapat com un mosquit en una teranyina, metàfora adequada per entendre la finitud, en tots els sentits i significats i significants del terme, de l'ésser humà en l'Univers, glatint davant allò que resta amagat darrere cada vinyeta (hi ha tanta o més expressivitat en allò no mostrat que en tota la meravellosa galeria d'imatges que ens dibuixa en Peeters), o davant els batecs ara accelerats ara ralentits dels personatges, de cadascuna de les veus que és cada personatge; perquè amb aquesta història l'autor, des del relat aparentment costumista de fugida en un ambient de ciència ficció és una història en primera persona, la primera persona del lector capaç d'esdevenir el protagonista i transmigrar-se en ell mentre la seva vivència s'entreteixeix amb la nostra.

En el fons aquest viatge és una fugida, però una fugida cap a l'interior, cap a un mateix.

Us recomano fervorosament que us delecteu amb la seva lectura.

addenda

Us deixo algunes joies en forma de diàleg que esquitxent el text:

LUPUS

Frederik Peeters

VOLUMEN 1

Era bella como un sol... Con ese aire altivo y a la vez nada intimidante...

Se planteaba elegir entre la huida y hacerse vieja...

Le pregunté por qué parecía estar triste todo el tiempo... Incluso cuando reía parecía triste... Me respondió que tenía tendencia a sentirse como un agujero negro, una bola antimateria... Tendría que haberla escuchado y haberla creído en lugar de sonreír como un tonto...

Sanaa era un agujero negro... El vacío existencial absoluto... El vagabundeo personificado...

Sentí que no bastaría con llevarla, dejarla en cualquier lado al pie de un árbol y marcharnos... Estábamos en órbita emocional... Como el vacío espacial aspira el aire, el vacío existencial aspira probablemente el amor...

Es así... No la calo... tiene el mal de ojo... Hay gente que tiene influencia sobre lo que gravita a su alrededor... Ella aspira energía... No me gusta... Y huele a miedo a kilómetros...

Y así es como precisamente fue con esta chica con la que me vi... huyendo de no sé quién... para ir a no sé dónde...

VOLUMEN 2

Es un pueblo un poco especial... el fin del camino para algunos viejos decrépitos... supervivientes de grandes luchas sociales... contestarios... tristes anarquistas... de personas que, en definitiva, intentan acabar su vida como les hubiera gustado vivirla...

Los “Todo irá bien” no protegen de nada...

VOLUMEN 3

Tanto optimismo es casi deprimente...

¡Ese es el problema! ¡Y ya he entendido por qué! ¡¡He matado a una persona!! ¡Nunca se siente uno tan solo como cuando mata a alguien!...

-No tienes más que considerar que nustra pareja es como un antídoto contra la soledad...

-¡¿Nuestra pareja?! Jajaja ...además, la pareja nunca ha sido el antídoto contra nada...

VOLUMEN 4

¡Es tan increíble! Sabes, podría morirme aquí en el espacio... tendría la impresión de haber culminado mi vida... Podría ser el final del viaje...

 

Carta al fill de puta que decideix els horaris del futbol

Al fill de la grandíssima puta que pertoqui,

Per a vostés el futbol és només una aspecte més de la seva forma de generar-se riquesa, i, tot i que sigui cert que socialment deixà d'ésser un esport, o si més no, no només un esport i esdevingué un potent mercat econòmic, les seves decisions són vergonyants.

Només a aquells ésser indignes que embruten el concepte de persona que només es mouen per la cobdícia i l'afany de lucre propi  podrien perpetrar un quadre d'horaris com el que es patirà a la LFP enguany. Si l'any passat era un crim, aquest gairebé seria qualificable de lesa humanitat si no fos que parlem d'un mer entreteniment.

Donada la importància d'aquest circ (per allò del panem et circenses) i considerant la seva història i el seu funcionament és condemnar les persones que, moltes vegades sacrificant altres aspectes vitals, volen gaudir de la seva passió esportiva.

El passat dijous, de fet, divendres de matinada, els vostres poderosos amics ja us criticaren , vistes les conseqüències dels vostres horaris, però dubto que els pateixin gaire. La resta, la plebe, com sempre, haurem de patir les vostres desafortunades decisions: partits de futbol a les 23 hores dissabtes, diumenges i dilluns! Està clar que la vostra vida disoluta no es veurà afectada per aquests horaris de merda (com la vostra pròpia persona, vist què decidiu), però la resta de la gent sí els patirà. Encara hi ha gent que treballa en aquest país, encara hi ha gent que vol gaudir de les seves aficions i no penseu que així afavorireu el consum en l'hosteleria! Si voleu putejar, aneu a cercar els serveis de les professionals del sexe.

Continueu així i no sols aconseguireu que els infants no vagin als camps a veure futbol, acabareu matant la vostra gallina dels ous d'or.

Cert que en el fons això és només un aspecte intrascendent de l'existència vista la situació actual, però com diu l'adagi televisiu, perdoneu però algú ho havia de dir!